LA SALVAGUARDA DEL PATRIMONI DE L’ARXIPRESTAT DE MORELLA

JOSEP MONFERRER I GUARDIOLA. Mossén Manuel Milián i la salvaguarda del patrimoni de l’arxiprestat de Morella(1933 – 1940). Onada edicions. Benicarló. 2015.

Fa anys, quan vaig tindre el goig de conèixer Joan Fuster, en saber que jo era del Maestrat em va comentar que ací havíem tingut uns quants capellans que havien fet una gran tasca cultural, i em va citar entre d’altres mossèn Manuel Milián. Si això no era prou sabut, aquest llibre que ara comentem ve a donar la raó al savi de Sueca.

Mossén Manuel Milián Boix va nàixer a Morella l’any 1908, als 14 anys va ingressar al seminari de Tortosa, on va coincidir amb el futur cardenal Tarancón. Des de ben jove va destacar en l’estudi de la història, les belles arts i l’arqueologia, és per aquests coneixements que una vegada ordenat sacerdot, l’any 1933, el llavors bisbe de Tortosa, Félix Bilbao, li va encarregar fer un inventari de tot el patrimoni artístic de la diòcesi, l’Inventario Monumental Dertusense, una tasca feixuga, ja que en aquell moment la diòcesi de Tortosa, s’estenia des de Maials, a les terres de Lleida, fins Almenara, l’últim poble de les comarques de Castelló, i cap a l’interior arribava fins Calaceit en la comarca del Matarranya. Cal tenir en compte a més, que en aquell temps, per arribar a alguns del pobles, només es podia fer a peu o al llom d’alguna cavalleria.

Mossén Milián va fer aquest treball entre desembre de 1933 i març de 1935. Va estructurar l’inventari en sis blocs, el primer els edificis, i la resta de béns els va agrupar en béns fixos, béns mòbils, material d’arxiu, material de biblioteca i peces de valor material.

La segona part del llibre es fixa sobretot en la situació del territori que abraçava l’arxiprestat de Morella, es realitza una ràpida visió socioeconòmica i religiosa dels anys de la República. Després es centra en la destrucció del patrimoni religiós en els primers dies de la Guerra Civil realitzat per xicotets grupuscles  de la FAI, que tenien aterrida la població i que es va centrar sobretot en les imatges sagrades.

Josep Monferrer fa un repàs exhaustiu de tot allò que va ser destruït en les diverses parròquies de l’arxiprestat de Morella, i a continuació dedica un capítol a la reacció cívica enfront de la barbàrie. El maig de 1937 es va constituir la Junta Delegada de Incautación, Protección y Salvamento del Tesoro Artístico de Castellón de la Plana, de la que formaven part figures de prestigi del món cultural castellonenc com Joan Baptista Porcar, Joan Adsuara, Sos Baynat, Sánchez Gozalbo o Bernat Artola. Que es van encarregar de portar i custodiar al Museu Provincial de Castelló, aquell material que havia aconseguit salvar-se i que es conservava als ajuntaments o en cases particulars.

Quan el juny de 1938 l’exèrcit sublevat va entrar a Castelló, se’n va fer càrrec del patrimoni el Servicio de Defensa del Patrimonio Artístico Nacional. Gràcies a l’inventari que havia fet mossèn Milián es van poder anar restituint les obres d’art als seus propietaris originals.

Completen el llibre dos annexos un sobre la pràctica religiosa a les parròquies de l’arxiprestat de Morella als anys trenta del segle, i un altre sobre l’estat del patrimoni de les parròquies a l’any 1940.

Josep Manuel San Abdón

ENTREVISTA A MARTÍ DOMÍNGUEZ

Martí Domínguez és doctor en Biologia i professor de periodisme a la Universitat de València. Col·labora regularment en El País, La Vanguardia i El Temps. Dirigeix la revista científica Mètode, per aquesta tasca va rebre el Premi Nacional de Periodisme. És autor de les novel·les Les confidències del comte de Buffon (Premi Andrómina, Crexells i de la Crítica de la Universitat de València), El secret de Goethe (Premi Prudenci Bertrana i de la Crítica de la Universitat de València), El retorn de Voltaire (Premi Josep Pla) i El fracassat. És autor de l’assaig El somni de Lucreci (Premi Carles Rahola).

La seua darrera novel·la La sega (Ed. Proa), editada fa unes setmanes, ens transporta a les muntanyes del Maestrat interior, on en la segona meitat dels anys 40 i principis dels 50 del segle passat es va desenvolupar una autèntica guerra entre els maquis i la Guàrdia Civil, al mig de la qual es van trobar els habitants dels masos de la zona que en van patir les conseqüències. Sobre el contingut de la novel.la hem mantingut la següent entrevista.

-                     Aquesta novel·la és d’una temàtica totalment diferent a les anteriors que havies escrit. Com naix la idea d’escriure-la?

Tinc un mas al Penyagolosa. Quan el vaig comprar, em vaig trobar un màuser amagat. Vaig començar a preguntar, i varen començar a aparèixer temibles històries de repressió, de maquis i guàrdies civils. Allò va ser el germen d’aquesta novel·la tan dura, però que enllaça amb les anteriors des del punt de vista de la lluita de la raó contra el fanatisme.

-                     Per què vas decidir que la veu narrativa fóra un xiquet?

Els masovers quan m’explicaven el que havien viscut, sempre em deien: jo era un xiquet de set o vuit anys quan va passar açò o açò altre... Per això, després de donar-li moltes voltes, vaig triar aquesta veu, que em sembla honesta.

-                     Em resulta molt interessant la figura del mestre don Arcadi, intentant transmetre la cultura enmig de la barbàrie del moment. Per què introdueixes aquest personatge en la novel·la?

Durant la Segona República, hi hagueren moltes escoles rurals. I molts mestres que varen fer una gran tasca. Don Arcadi pertany a aquesta escola de Giner de los Ríos: és un homenatge a aquells mestres, que en molts casos s’hi deixaren la pell.

-                     S’observa en la novel·la un clar intent de reproduir la parla de la zona. L’aparició del mestre don Carles, pretén ser un homenatge a Carles Salvador?

Sí. És una mescla de Salvador i Coromines. Crec que Carles Salvador també engendra aquesta figura de mestre, d’il·lustrat que creu que el conreu de la cultura pot canviar el món. He intentat reproduir el llenguatge del Maestrat, però sense caure massa en un patois local. Almenys, les paraules són les del lloc.

-                     Quina ha estat la repercussió posterior de tota aquella repressió en el Maestrat?

Entre altres coses, l’abandonament dels masos. Es va passar molta por, i moltes injustícies, durant quasi deu anys. Els masovers varen fugir a la Plana, o a Barcelona, tan aviat com pogueren.

-                     La teua vessant de naturalista apareix al llibre; els animalets, els fòssils, les plantes...per a mi aquesta part del llibre és molt bonica, quan Goriet i els dos mestres comencen a classificar-los, sembla que comença un moment d’esperança, però ràpidament xocarà amb la brutalitat que ve a continuació.

Sí, està buscat aquest contrast. Goriet ho té tot per davant: malgrat la mort injusta del pare, pot estudiar, i podria arribar a ser un bon mestre, o potser fins i tot alguna cosa més... Però la realitat no perdona, ni la barbàrie.

-                     Alguns personatges, com ara el metge per exemple, tot i que podrien estar enquadrats en el bàndol dels vencedors presenten un alt grau d’humanitat. Em sembla que has volgut fugir de maniqueismes entre bons i dolents. És cert?

He intentat evitar els estereotips. El metge no pogué triar bàndol, com tantes altres persones durant la guerra. Per altra banda, també els maquis maten i torturen. Allò fou una carnisseria generalitzada: tots contra tots.

-                      “Un silenci dens es va abatre sobre aquells dies...” diu Goriet al final de la novel·la. Pretens amb la novel·la recuperar la memòria històrica d’aquells fets? Sembla que va ser difícil que els qui van viure aquells temps en volgueren parlar.

El fet de ser veí m’ha obert algunes portes. Saben qui sóc, i alguns masovers s’han animat a parlar. També he participat en les activitats del Grup per la Memòria Històrica de Castelló. Tot plegat, el que apareix a la novel·la és real, encara que les biografies estan creuades per a evitar situacions incòmodes. Fins i tot el capità Mata, és un personatge autèntic, que va aplicar les ordres de Franco amb gran efectivitat. Gràcies a la seua tenacitat i crueltat, es va acabar amb els guerrillers i ell fou ascendit a coronel. Matar eixia a compte, aleshores.

Josep Manuel San Abdón

ENTREVISTA A FELIU VENTURA

       El cantautor Feliu Ventura ha debutat recentment com a novel•lista amb la novel•la Com un record d’infantesa (Sembra llibres). Un homenatge a Ovidi Montllor, però també un intent de recuperar la memòria històrica, tant al País Valencià com a Xile, els dos espais on es desenvolupa la trama. Sobre aquesta obra hem mantingut amb ell la següent conversa.

- ¿Per què tries Ovidi Montllor per encapçalar amb versos de les seues cançons cada capítol de la novel•la?

        Ha estat una manera d’estructurar el llibre i evocar totes les cançons que il•lustren els capítols

- La ignorància del passat històric de les seues famílies que tenen Violeta i Víctor ¿seria un símbol del desconeixement del passat recent que té una part majoritària de la joventut del nostre país?

       Podria ser, de fet són històries robades, amagades. El seu desconeixement del passat no ve del no voler saber sinó del no poder saber.

- ¿Quina importància ha tingut en el naixement de la novel•la el documental que vas fer el 2012, La memòria de la música?

     Molta, és la tesi principal que hi ha l’intangible com a eina simbòlica per a recuperar la memòria, les cançons, per exemple.

- Em crida l’atenció el que diu Max al principi de la novel•la: “ Ja és hora que passen pàgina. Si no ho fan, no avançarem mai.”. Casualment en un article publicat a la revista Saó, sobre la memòria històrica, l’autor Marc Baldó, reprodueix unes paraules d’un jove dirigent del PP, Pablo Casado, en la mateixa línia: “los de izquierdas...son unos carcas, están todo el día con  la guerra del abuelo, con la fosa de no sé quién, con la memoria histórica.” ¿Hi ha molts paral•lelismes entre la societat xilena i la nostra?

        Jo crec que sí, compartim un dolor provinent de la violència política de la dreta cap a l’esquerra

- Víctor quan sap la vertadera història del seu avi, al començament s’indigna, però després el compren: “al cap i  a la fi, m’havia volgut protegir del tot el que ell havia patit.” ¿S’han servit els poders d’aquest sofriment que van passar el qui van viure la Guerra Civil i la postguerra per a ocultar la memòria del passat?

      Crec que sí, els lleis de punt final i el fet que no tinguem funcionant unes lleis de memòria històrica, no podem parlar de reparació i no podem parlar de la transició com a una reconciliació.

- La novel•la està il•lustrada amb cançons no només d’Ovidi, sinó també de Víctor Jara, Violeta Parra. Antonio Vega, Obrint Pas...¿Són les cançons una manera de preservar la memòria històrica? 

        Evidentment sí, són capsules de memòria que ens recuperen la vida quotidiana de molta gent.

- Anit al programa “Savis” del Canal 33 s’entrevistava la fotògrafa Colita, que va retratar molts dels cantants de la Nova Cançó. Es queixava de que no s’havia valorat prou la feina dels cantants de la Nova Cançó, que era un deute pendent de la democràcia. ¿Per què creus que ha passat això?

       Amb la Nova Cançó i amb la Cançó posterior. No hi ha un deute pendent, hi ha un dany provocat des de les institucions que, paradoxalment, van ser possibles per la força mobilitzadora de la cançó. En altres països de tradició amb la cançó com Itàlia, França, etc... això no ha passat.

Josep Manuel San Abdón

LA ROCA INDESTRUCTIBLE DE LA MEMÒRIA VIVA

FELIU VENTURA. Com un record d’infantesa. Sembra llibres. Carcaixent. 2015. Il·lustracions de Daniel Olmo.

Com un record d’infantesa és el debut com a novel·lista del cantautor Feliu Ventura. El títol ens remet de seguida a una cançó d’un altre cantautor, Ovidi Montllor. En efecte, les cançons del cantant alcoià juguen un paper molt important en el desenvolupament de la història.

La novel·la és narrada des del punt de vista de Víctor, un jove xilè, dibuixant de còmics, nét d’un exiliat republicà, que el va criar després que els seus pares moriren, segons li van explicar, en un accident de cotxe. Quan mort el seu avi trobarà un missatge ocult en un disc d’Ovidi Montllor que el portarà a viatjar al País Valencià, on coneixerà Martina, una antiga revolucionària xilena, amiga de la seua mare, a través de la qual descobrirà l’autèntica història de la seua família.

Com un record d’infantesa està estructurada amb capítols breus encapçalats tots per un vers d’alguna cançó d’Ovidi Montllor. Víctor el coneix perquè és una música que sonava sovint a casa del seu avi, quan sap la seua voluntat que les seues cendres siguen escampades en un riu del terme d’Alcoi, demana permís a la feina per a viatjar al País Valencià, per a investigar sobre la vida del cantautor i poder fer-ne un còmic. A casa de Martina coneixerà més del cantant, però sobretot serà a través d’un vell músic que formava del grup que l’acompanyava, sabrà de tots el problemes que va tindré per a desenvolupar una carrera artística normal, sobretot a partir de l’anomenada Transició democràtica, quan aquells que impulsaven les seus actuacions durant la dictadura van arribar als ajuntaments i el van considerar una figura incòmoda. En aquest punt la novel·la és interessant per als joves lectors per a descobrir un cantant i un període de la nostra història recent.

Però allò més dur que descobrirà és l’autèntica història de la seua família, primer què va passar realment amb el seus pares, a través del relat de Martina, que li explica records i li mostra documents sobre ells. Després quan es trasllada a Alcoi per dipositar les cendres de l’avi, coneixerà un horrible episodi de la postguerra on ell es va vore mesclat  i que va ser la causa del seu exili.

Una de les principals virtuts de la novel·la és vore com va pujant en intensitat emocional. A cada nou capítol a mesura que anem coneixent, al mateix temps que el protagonista, noves dades del que li va passar a la seua família, la història va adquirint més i més interés. Feliu Ventura domina molt bé el ritme de la narració.

Un altre aspecte molt ben traçat és l’evolució del personatge, el seu avi ha volgut preservar-lo dels patiments de la seua família, per això al començament quan veu als carrers de Santiago una manifestació de familiars de desapareguts de la dictadura de Pinochet diu: “Jo, com molts altres compatriotes, me’ls mirava amb una certa indiferència.” Després quan sap tota la veritat s’implica totalment en la recuperació del passat.

La novel·la estableix un paral·lelisme entre els finals de les dictadures militars espanyola i xilena, sobre el peatge de silenci que es va tindre de pagar en un i altre cas. Max, el director de la revista per a la que treballa Víctor és un reflex d’un pensament que domina en les nostres societats i en els partits polítics dominants, quan veu una manifestació de familiars de desapareguts de Xile diu: “Ja és hora que passen pàgina. Si no ho fan, no avançarem mai.” Però tots tenim dret a saber, per això són avui els néts els qui reclamen la memòria dels avis, perquè com diu Víctor al final de la novel·la: “he comprès que junts formem part de la roca indestructible de la memòria viva.”

Josep Manuel San Abdón

CONVERSA AMB IVAN CARBONELL SOBRE LA PACIÈNCIA DEL MINOTAURE

Iván Carbonell Iglesias acaba de publicar La paciència del minotaure (Onada edicions), llibre amb el que va guanyar el X Premi Internacional de Literatura de Viatges “Ciutat de Benicàssim”. La paciència del minotaure és una novel·la excel·lent que ens convida a un viatge per a descobrir llocs i fets de la València de la Guerra Civil, però també ens transportarà a altres escenaris de la Segona Guerra Mundial com Amsterdam, Cracovia, Munic, Friburg...Evian, el protagonista, recorre de punta a punta aquest laberint europeu, per trobar-se cara a cara amb el minotaure al final del periple. De tot això hem mantingut la següent conversa amb l’autor.

-                     En l’entrevista que et feia arran de la publicació de La promesa del gal·lés, em deies: “El passat sovint tanca les claus per interpretar el present.” ¿És això el que va buscant Evian en el seu viatge per Europa quan mostra el seu interés pels fets de la Segona Guerra Mundial? ¿Queden encara molts focs no apagats i molts capítols sense tancar, com ell diu?

Efectivament, en el passat encara hi ha peces que no han encaixat, episodis sobre els quals no s’ha fet llum, com la mateixa traïció d’Anna Frank, i que encara poden afectar el present. Sovint en el passat trobem l’explicació per al present. Ara mateix, per exemple es compara el que està passant a Catalunya amb la declaració semblant que hi hagué allí als anys 30. Quasi un segle després aquell capítol interromput retorna al present amb noves formes i nous protagonistes, però sense deixar de ser una continuació.

-                     El senyor Ciscar mostra a Evian una València soterrada. En un altre moment mentre Evian i els seus amics visiten Munic, ell es queda sol fotografiant un carrer i diu “Aquell era un dels racons de memòria que passen desapercebuts, però que conten tantes coses (...). M’encantava aquell racó i aquell memorial.” ¿Vols reivindicar amb el llibre aquesta memòria històrica oculta?

I tant que sí. Munic és una ciutat que ha decidit al contrari que Berlín no fer un memorial explícit al terrible passat d’aquella ciutat. Has de buscar els memorials, les indicacions de les tragèdies. A la ciutat de València directament tot el patrimoni de la guerra i de la postguerra o el record de les grans injustícies ni està indicat ni s’ha decidit fer-ne res. Hi ha ciutats ocultes sota les ciutats que coneixem. I aquesta invisibilitat no hauria de ser.

-                     Un aspecte que m’ha interessat molt de la novel·la, és com vas enllaçant els fets; una cançó que et fa aclarir una història, una anècdota, un quadre, la referència a un llibre...Això requereix un treball molt complex, no?

No és tan complex perquè sovint quan escrius recordes algun quadre o alguna cançó que ja t’agradava d’abans, que coneixes i tens enregistrat prèviament. Quan dónes forma a la novel·la recordes aquella cançó o aquell quadre o aquella anècdota i aleshores encaixa fàcilment com si estiguera molt premeditat. De totes formes, he de reconèixer en dues autores, La cançó de Salomó de Tony Morrison i Harry Potter, volum 7 de J.K. Rowling aquesta idea de relacionar trama i cançons o rondalles. Llegint aquestes autores és com vaig entendre aquesta tècnica. 

-                     ¿Quina importància ha tingut el diari d’Anna Frank per al naixement de la novel·la?

La novel·la va nàixer abans de la idea d’incorporar el tema d’Anna Frank, però un viatge a Amsterdam i la lectura d’aquell dietari van aparèixer enmig de la redacció del llibre i van passar a ser determinants en la novel·la. Va ser una sort, la veritat, incorporar aquell tema que li venia com un guant al que pretenia contar.

-                     ¿Les diverses fotografies que il·lustren el llibre són l’origen de la novel·la o les has incorporat posteriorment?

Algunes les tinc col·leccionades en la memòria des de fa molt de temps, altres sí tenen una relació amb la idea inicial de la novel·la, com a motor de la creació de la trama, com passa amb la foto del jove Hitler, i altres són posteriors a meditar la trama i anar buscant materials. Però totes tenen una funció primordial sobre la lectura, algunes més que altres, clar. 

-                     Evian diu que és de l’Arsenal perquè el seu entrenador és Arsene Wenger, que té nom francés i cognom alemany, i a més és francés i parla alemany. Hi ha altres personatges a la novel·la, que com diu Raimon, tenen una identitat compartida. ¿Aquesta mescla d’identitats pot ser el Teseu que acabe amb el Minotaure i faça sortir la vella Europa del laberint?

És una manera molt intel·ligent i interessant d’enfocar el llibre. El minotaure és en principi un personatge que el lector ha de descobrir abans que el minotaure el trobe a ell. És un joc amb el lector, però també és cert que representa tots aquells camins interromputs de la vella Europa que encara no han conclòs, les ferides per tancar. El Teseu que seria Evian al llibre fins i tot ha de decidir què en fa, del minotaure, si acaba amb ell o deixa que continue al laberint que és la seua vida, de manera que la vella Europa continua sense acabar de cloure’s.

-                     A la novel·la el lector trobarà molts referents històrics. ¿Però, els fets que narres que van passar al cafè Copacabana del carrer La Pau de València, són reals o formen part de la ficció?

   Són una absoluta ficció, però sí que és cert que al carrer La Pau durant la guerra i abans hi havia una activitat política febril. Allí podem trobar un rastre d’Antonio Machado encara i sempre m’ha semblat un carrer fascinant. Els fets del Copacabana són una ficció, però pretenen recordar que hi hagué molts nazis que es refugiaren a la zona meridional del País Valencià, muntaren negocis i dugueren bona vida sota l’empara del règim de Franco. I això ja no és ficció, sinó una veritat implacable.

Josep Manuel San Abdón

CONVERSA AMB JOAN ANDRÉS SORRIBES SOBRE PEDRES MARCADES

Joan Andrés Sorribes ha publicat recentment Pedres marcades (Edicions Bromera), una novel·la ambientada a Morella, on uns fets ocorreguts a mitjan segle XIV tenen repercussió actualment. L’aparició d’un misteriós cadàver en restaurar l’ermita de Santa Llúcia, desemboca en una apassionant història on es combinen a la perfecció el misteri, la intriga, una història d’amor i una acció trepidant. De com s’ha gestat el llibre hem parlat amb l’escriptor castellonenc

-                     Com va sorgir la idea d’escriure Pedres marcades?

-                     Com sempre, si més no en el meu cas, el tema principal va ensopegar amb mi d’una manera casual en tindre coneixement de la descoberta de les restes d’un cadàver mentre es feia la restauració de l’ermita de santa Llúcia, fora murs de Morella. La cosa, per se, no tenia res d’extraordinari però alguna cosa em va dir que aquella era una història que m’abellia treballar. I tant va ser així, que el treball, llarg i acurat, ha quallat en l’actual novel·la.

-                     La novel·la està basada en fets reals?

-                     Bàsicament, sí. La novel·la, o potser fos millor parlar de les dos novel·les que conviuen en aquest llibre, està basada en dos fets reals separats temporalment per vora de set-cents anys. Un situat al segle XIV a la ciutat de Morella amb protagonistes reals, com ara un frare menoret del convent de Sant Francesc, Fra Guillen Escolà, o el mestre constructor de les esglésies del propi convent de Sant Francesc i de l’Arxiprestal de Santa Maria, Domènech Prunyonosa. L’altre fet, igualment real, passa a l’actualitat a les acaballes del segle XX i l’inici del XXI al voltant de la restauració de l’ermita morellana abans esmentada.Tots els fets estan documentats i jo m’he limitat a crear una trama literària per explicar les evidents relacions, realment existents, entre els dos fets i al temps jugar amb els buits que deixaven les dos històries amb una versemblança tal que al lector li costarà destriar realitat històrica de ficció literària.Penso que aquesta conjunció entre fets i persones reals amb situacions literàriament creades, és un dels aspectes dels que, personalment n’estic més satisfet.

-                     Pedres marcades vol ser un homenatge a Morella?

-                     Resulta evident que sí; però no és un homenatge gratuït. És un treball acurat per mostrar la realitat humana, especialment a través de la figura del vell Valerià de la Lloma. Així mateix, la realitat cultural es manifesta en els diferents registres del llenguatge. Com sempre passa a les meues novel·les, el paisatge i els escenaris, sempre reals i perfectament identificables, assoleixen la categoria d’autèntics protagonistes de l’obra. Penso que seria bo que, una vegada llegida la novel·la, el lector sentirà la necessitat de viure el fets literaris sobre els escenaris reals.

-                     Què tenen El Maestrat i Els Ports per a que situes l’acció de la majoria de les teues novel·les en aquest territori?

-                     Tenen autenticitat. Jo que sóc de La Plana em trobo molt lligat emocionalment a les terres interiors; els seus paisatges i la seua gent conserven encara vives moltes de les essències que ens han constituït com a poble. A la ciutat, per més que les nostres són encara de mesura humana, tots açò queda molt desdibuixat per un estrany concepte de la globalització que no compartisc. Això i una decisió personal de fer present aquest món interior que se’ns despobla i s’empobreix, cada vegada que el deixem al marge. I açò, malauradament, ho fem a diari.

-                     Hi ha constància històrica de la presència dels càtars a Morella?

-                     No sols a Morella; a tota la comarca de Els Ports i al Maestrat. Sembla que el darrer dels “perfaits” càtars, Guillem de Balibasté, en fugir del Llenguadoc francès, s’instal·là a les nostre terres, a cavall entre Morella i Sant Mateu. Hi ha qui parla d’ell com el “Bisbe de Morella”. Tota la part de Belibasté és històricament correcta.

-                     Dintre de quin gènere enquadraries la novel·la?

-                     Açò dels gèneres és més cosa dels crítics literaris que precisen classificar les obres, potser per fer-les més entenedores. Personalment jo no tinc cap predisposició inicial de treballar un gènere o un altre. La gent que ho entén diu que pot ser una novel·la negra, o una novel·la històrica o de misteri. Jo no sabria dir-vos; penso que de tot en té poc o molt. Si més no afegiria que té un mica de realisme màgic i un molt de novel·la etnohistòrica.

-                     Què et sembla la idea de Bromera d’incloure el teu llibre dintre de la categoria crossover?

-                     És una nova col·lecció que ha encetat Bromera (Pedres Marcades és la nº5) que pretén millorar l’oferta per a lectors “tot terreny”, a un preu més assequible. Sembla un sector a cavall entre la novel·la juvenil i la d’adults, per més que a mi se’m fa difícil destriar aquesta mena de fronteres. T’he de dir que jo no he participat en aquesta decisió que entra dintre del camp purament comercial. El que importa és que el lector la tinga al seu abast a un preu més raonable i, si m’he de guiar per l’acceptació de la gent, sembla que la idea funciona.

Josep Manuel San Abdón

EL RASTRE DELS CÀTARS A MORELLA

JOAN ANDRÉS SORRIBES. Pedres marcades. Edicions Bromera. Alzira. 2015.

En la seua darrera novel·la Joan Andrés Sorribes torna a situar l’acció en un territori que li és especialment estimat i que ja havíem trobat en altres novel·les anteriors, les comarques del Maestrat i Els Ports, en aquesta ocasió centrat sobretot en la ciutat de Morella.

La novel·la ens conta les peripècies que ha d’afrontar Pau Abril, un jove tècnic de patrimoni de la Conselleria de Cultura, que rep el seu primer encàrrec com a director, la restauració de l’ermita de Santa Llúcia a la ciutat de Morella. La història és narrada en primera persona pel propi Pau Abril adreçant-se als lectors de la novel·la després que han passat els esdeveniments de la història i que a ell l’han deixat profondament trasbalsat. Però entre la seua narració es van intercalant fragments d’uns fets ocorreguts set – cents anys abans, que tenen una repercussió en el present i que surten a la llum en el moment d’iniciar la restauració de l’ermita.

A mitjan segle XIV es troba a Morella treballant en el convent de Sant Francesc i en l’arxiprestal de Santa Maria el famós constructor d’esglésies Domènec Prunyonosa, el qual es dipositari dels papers del sant llegat dels càtars. Això és descobert pel frare franciscà Guillem Escolà, per la qual cosa és assassinat pel constructor. Després Domènec Prunyonosa trobarà protecció primer en el rector de l’església de Santa Maria i després en el rector de la Salvasòria, llogaret prop de Morella que llavors estava habitat.

El descobriment del cadàver del frare assassinat a l’iniciar la restauració de Santa Llúcia li donarà a Pau Abril un munt de maldecaps que són la base de la trepidant trama de la novel·la. Qui era aquell frare? Per què estava enterrat en aquell lloc? Això cal esbrinar-ho. Pau comptarà amb l’ajuda del vell Valerià, que té la saviesa que li dóna l’edat. I el professor Maury i la seua jove ajudant Sophie Delpoux, historiadors occitans que semblen molt interessats en descobrir alguna senyal en les pedres de Santa Llúcia.

La novel·la és una combinació de diversos gèneres, a primera vista podríem parlar de novel·la històrica en quan l’origen de l’acció està en el segle XIV. Però també es pot parlar de novel·la d’intriga, en quan que es tracta de desvetllar qui és el cadàver i les causes de la seua mort. També la podríem enquadrar en el gènere de misteri, pel que fa referència a l’autèntica personalitat dels dos historiadors occitans i el seu interès pels papers de Domènec Prunyonosa, també per la constant presència del foc.

L’autor es mostra com un profund coneixedor de la realitat de la comarca i de la seua història. Els llocs que surten són ben reals, la parla del vell Valerià correspon a la dels naturals de Morella. Els lectors de la zona també podran trobar entre els personatges de la novel·la, persones ben conegudes del territori com el canonge de la catedral de Tortosa i reconegut historiador mossén Josep Alanyá o Arturo Zaragozá, arquitecte inspector de Patrimoni de la Generalitat Valenciana.

Pedres marcades té tots els al·licients per a ser una lectura ben atractiva, història, misteri, intriga, una història d’amor i una acció trepidant. Una lectura ben recomanable per a lectors de totes les edats.

Josep Manuel San Abdón

BIOGRAFIA DE CARLES SANTOS

       S’acaba de publicar una biografia del músic Carles Santos a càrrec de la periodista Alícia Coscollano. El llibre s’ha construït a partir d’una llarga sèrie de converses que els dos han mantingut i s’estructura en tres seqüències.

       En la primera es fa referència a la infantesa i adolescència del jove Santos. Nascut a Vinaròs el 1940 va aprendre a tocar el piano abans que a parlar o cordar-se les sabates. El seu pare era metge i en la seua família havia molt d’interés per la cultura, tot i que era d’un caràcter molt conservador, la qual cosa el portaria més avant a tenir diversos xocs amb el pare. Recorda d’aquells anys els ensenyaments del musicòleg mossén Vicent Garcia Julbe, que el va posar al dia dels corrents musicals més moderns. Va estudiar lliure el batxillerat i la carrera musical al Liceu, no va formar part mai d’una classe, per això creu que sempre ha tingut tendència a ser una persona solitària. En aquest període va ser becat per estudiar en Paris i posteriorment va viatjar a Suïssa on van ser molt important per a la seua formació el pianista Harry Datyner. Acaba aquest apartat amb unes anècdotes sobre la seua mili que semblen extretes d’algun dels seus espectacles. 

       La seqüència 2 comença amb la professionalització de Carles Santos com a músic, que té com a centre Barcelona. Va dirigir el Grup Instrumental Català, juntament amb Josep Mª Mestres Quadrany que tenia la seu a la Fundació Miró. Va tenir molta relació amb Joan Brossa amb qui va col•laborar amb algun espectacle. Així mateix va col•laborar amb el director de cine Pere Portabella component la música en alguna de les seues pel•lícules. Per aquests anys va ser decisiva la seua anada a Nova York on descobreix el músic dadaista John Cage que seria decisiu en la seua posterior orientació professional. En aquells participa activament en política i es detingut en una reunió de l’Assemblea de Catalunya en l’església de Santa Maria Mitjancera, aquella nit debutava Johan Cruyff en el Barça.

      La 3ª seqüència comença l’any 1987 quan Carles Santos organitza la seua pròpia companyia i comencen els grans èxits amb obres com La pantera imperial, Ricardo i Elena, Ebrofalia copulativa o Els pianos de Guido. L’any 1992 participa en l’Olimpiada de Barcelona dirigint una fanfàrria que saludarà amb un Hola! tot el món. Són anys de gran projecció internacional amb actuacions en diversos països, i també són anys on arreplega un gran nombre de premis tan per la seua faceta teatral com musical.

Aquest llibre d’Alícia Coscollano ens acosta al món d’uns dels músics valencians més importants, i ens ajuda a comprendre millor la seua magnífica i extensa obra.

Josep Manuel San Abdón

DONES ENAMORADES

MARTA TENA SUBIRATS. Juego de quimeras. Editorial Dauro. Granada. 2015.

Marta Tena encapçala el llibre amb una cita: la definició que el diccionari de la RAE dóna de la paraula quimera : “Aquello que se propone a la imaginación como posible o verdadero, no siéndolo.”

El llibre conta la història de tres amigues que viuen unes històries d’amor que podríem qualificar de quimèriques, i així divideix el llibre l’autora en tres capítols, la quimera nº1 Ernesto, la quimera nº 2 Alfonso i la quimera nº 3 Fernando.

Les protagonistes dels capítols són tres dones entrades en la dècada dels trenta anys. La primera Carmen era feliç en el seu matrimoni, però, perd el seu marit en un accident de tràfic i això la sumeix en una tristesa infinita. Treballa d’infermera en un hospital i és assignada a la consulta d’un nou metge que ha arribat, al principi es mostra bastant distant, però, a poc a poc, va sorgint una bona relació entre ells que acaba amb un enamorament. Carmen es lliura totalment a aquest amor, però Ernesto, que així es diu el metge, vol mantindre la relació amb ella, però conservar la seua vida familiar, a més té una manera particular de mantindre contacte físic amb ella.

La quimera nº 2 la protagonitza Raquel, és metgessa i mare de dos fills, porta una vida rutinària amb el seu marit, al qual veu molt poc perquè està plenament dedicat a la política. Alfonso i Lucía són una parella amiga, també tenen dos fills i la seua vida és molt semblant, però en aquest cas és ella qui es dedica a la política. Això fa que Alfonso i Lucia s’aproximen i naix un amor entre ells. Però torna a ser l’home qui no vol anar més enllà, malgrat que Raquel està disposada a tot pel seu amor.

La quimera nº 3 la protagonitza Beatriz, metgessa, està separada. Coneix en la seua consulta un conegut escriptor, Fernando Márquez de la Vega, i entre els dos naix una boja passió amorosa, tanmateix la història es repeteix. La relació ha de ser secreta, Fernando no vol trencar en la seua esposa amb qui porta una plàcida vida rutinària i no vol fer mal al seu fill.

Els sis personatges tenen en comú que porten una vida rutinària, apàtica, no és que siguen desgraciats, però sí que necessiten un estímul per a tenir un vida més apassionant, i aquest estímul el troben en l’amor. Però només les dones estan disposades a trencar amb tot, a deixar-se portar per aquesta passió que torna a donar sentit a les seues vides. Els homes per la seua banda es mostren conservadors, volen conservar la seua còmoda vida familiar, i al mateix temps viure una intensa vida amorosa.

Crida l’atenció que les tres protagonistes són dones de formació universitària, per tant pensem que podrien ser capaces de racionalitzar les seues relacions i vore que no porten enlloc, tanmateix no ho fan. Beatriz quan Carmen li demana consell ho explica molt bé la veu narrativa: “Sabía por experiència pròpia que no siempre hacemos lo que deberíamos hacer, que nos dejamos llevar por las sensaciones, por los sentimientos, en lugar de por lo razonable.”

Els personatges femenins de la novel·la estan molt ben traçats, tant pel seu caràcter, com pel que fa a les seua vida, dels tres se’ns conta la seua vida anterior, com ha  arribat a la situació en la que es troben. Són xicotetes històries dintre de la història.

En la novel·la també podem vore l’amistat entre dones, les tres comparteixen confidències respecte a la seua situació amorosa i viatges podríem dir catàrtics: “Tendrían una semana entera para comer bien, pasear, tostarse al sol, reír, llorar y maldecir a todos los hombres de la Tierra.” Se’ns diu en un moment de la novel·la.

De les tres l’única que en la  novel·la no trenca definitivament amb els seu amant és Beatriz. La que té com enamorat el poeta Fernando Márquez de la Vega. En aquest sentit la novel·la queda com un final obert que podria donar lloc a la continuïtat de l’obra.

Juego de quimeras és per tant una  novel·la que reflecteix la complexitat de les relacions amoroses en la societat actual.

Josep Manuel San Abdón

DIÀLEG AMB EL PARE

AINA GARCIA CARBÓ. Rere la paraula. Onada edicions. Benicarló.2015.

L’any 2006, quan tenia 12 anys, Aina Garcia Carbó, l’autora d’aquest llibre, va sofrir un fet que va trasbalsar la seua vida, la mort del seu pare, el poeta Manel Garcia Grau. Ara, després de 9 anys d’aquell dolorós esdeveniment, publica aquest llibre que és un diàleg constant amb el pare.

El poemari es divideix en tres parts. La primera porta per títol Alba, representa la part en què el subjecte poètic va cercant la llum enmig de les tenebres a que ha estat sotmesa la seua vida després de la desaparició del pare. El primer poema es titula ben significativament A les fosques, i comença amb un vers que és una declaració de principis: “Escriure per necessitat” i continua més avant “Escriure per a mi. Sols per a mi./ Per a mi i per a tu,/ que ara estàs amb mi.” I expressa el desig de continuar la tasca del pare de compromís amb la seua societat: “L’herència d’un poble/ que mai no claudicarà davant els carronyers”.

Sovint els poetes tenen dificultats per a expressar en paraules els seus sentiments, es ben significatiu el gran San Juan de la Cruz quan per a expressar el sentiment amorós escriu allò de “un no sé qué que”. Aina Garcia Carbó comença el poema Calfred, amb aquest vers: “No sabria ben bé com dir-ho, saps?”, però a continuació escriu tot un seguit de comparacions on ens transmet el dolor per la pèrdua del pare, que el fan absolutament corprenedor. El mateix passa en el poema Allau de nit. Aquests dos poemes mostren una extraordinària maduresa poètica.

En L’esperança dels matins clars arreplega el missatge del seu pare que havia fet de la seua poesia un cant per la dignitat del ser humà i escriu: “Que cal malpensar d’allò impossible”. Acaba aquesta part amb un crit de rebel·lió i de desig de sobreposar-se a la situació, en el poema Peca podem llegir: “Desafia l’abisme./ Abraça tot el dolor que pugues,/i més,/i fes-lo plaer,/i gaudeix.”

La segona part porta per títol Migdia, és la més breu, consta únicament de tres poemes, i ja comença a albirar-se la llum després dels moments foscos. La poeta comença a seguir el seu propi camí: “Has de ser tu/ qui t’obligues a canviar de pensaments,/ com sempre./Tu i tu mateixa,/ i el bucle torna a fer-se.”

La tercera part, Crepuscle, com les anteriors, ve encapçalada per una cita del seu pare. En aquesta diu: “Sols aquell que reclama allò que ha estimat/ sap adonar-se que les cicatrius que no s’han gangrenat/ sols han estat un petit regal/d’aquells déus de què parlaven/ els vells mestres i els poetes de la vella escola.” Aina Garcia Carbó fa seu el consell poètic del pare. I els seus versos és tornen més optimistes, més lluminosos. Escriu algun poema més intimista, recordant llocs de la casa i es refugia en els moments feliços. Trobem un preciós poema com Vellut dolç, un emotiu cant d’amor als llibres. En un altre poema, Omnipresència, es fa referència a allò que és una constant en la poesia de Manel Garcia Grau, la importància de la paraula en la vida del ser humà. Acaba el llibre amb el poema Honoris Causa, que és un cant a la vida i una invitació a l’optimisme davant la celebració de l’aniversari de la germana que va creixent: “talla el pastís,/ amb els trossos corresponents/ - un per a cadascú de nosaltres -,/ i ens convida a acompanyar-la,/ a gaudir d’aquests anys amb ella,/ a celebrar la vida.”

Rere la paraula és un llibre, que malgrat que conté alguns poemes d’una profunda tristesa, és també una invitació a tornar a renàixer després dels cops grossos que dóna la vida. Aina Garcia Carbó ho fa arreplegant el testimoni del seu pare, seguint a través dels seus versos les seues ensenyances humanes i poètiques, - dos fets inseparables en la seua obra -. És un llibre que conté alguns poemes d’una gran qualitat, que transmeten unes emocions profundes i auguren una brillant carrera poètica.

Josep Manuel San Abdón

ENTREVISTA A AINA GARCIA CARBÓ

Aina Garcia Carbó (Castelló de la Plana, 1993), debuta en el món de la poesia amb el poemari Rere la paraula (Onada edicions, 2015). És filla del poeta Manel Garcia Grau, que va morir quan ella tenia dotze anys. La temàtica del llibre gira al voltant dels sentiments que la mort del seu pare li van produir, però també es reflexa l’amor a la terra, la llengua i els llibres. De tot això hem parlat en aquesta entrevista.

En quin moment sents la necessitat d’escriure, com proclames en el primer vers del llibre?

Recorde des de sempre la necessitat d’expressar quelcom mitjançant un traç. No obstant però, la necessitat d’escriure com un mitjà d’alliberament i tranquil·litat honesta personal creix quan sento que sóc capaç de fer-ho després la mort del pare, als 12 anys. Quan sento que escrivint dic allò que necessito escoltar, i em sento millor després de fer-ho.

L’ús de la paraula en la vida del ser humà és fonamental en la poesia de ton pare. És ben significatiu el títol del teu llibre, Rere la paraula. Vas pensar en aquesta característica de la seua poesia a l’hora de posar-li nom al teu poemari?

Considere que les paraules marquen el perfil del que són les coses, i llavors si les escoltes i aprens d’elles la veritat i el món pot ésser més fàcil i entès. És per aquest fet que vaig escollir aquest títol, per què pense que rere d’un mot es troben totes les coses i realitats que el defineixen. Crec que rere la simplesa de les paraules hi ha un món que les fa ser, i que, amb tot, les mateixes paraules tenen moltes lectures diferents.

Sovint els poetes manifesten la dificultat per a expressar allò que senten. En podríem citar molts casos en la història de la literatura. Tu comences el poema Calfred dient: “No sabria ben bé com dir-ho, saps?”, tanmateix expresses molt bé el sentiment de dolor amb l’ús que fas de les comparacions.

Realment no se fins a quin punt reflexo plenament tot allò que en aquell moment volia dir, però amb tot, sento que després d’escriure res és del tot igual, ni del tot diferent. Alhora, també sento un profund alliberament, com si pogués respirar després d’estar molt de temps baix de l’aigua. M’imagine que escric com escric, per què sóc com sóc. De la mateixa manera que sóc, escric. Entenc que, a casa, he crescut escrivint i, amb els anys, he anat creixent sobre allò que escrivia i cada cop he sigut més conscient que m’apassionava fer-ho.

Malgrat que el poemari té moments de profunda tristesa, en el fons, sobretot en la tercera part, és un cant a la vida. Estem en el cert?

Certament, mai m’he permès el fet de no ser forta i no lluitar. Mai m’he permès defallir, i malgrat que hi havia cops on tot era fosc m’espentava amb força cap a fora per poder sortir i voler seguir lluitant, amb tot i per tot. La força i l’energia de les meues referents –la mare i la Mar- va fer que mai em permetés sortir-me fora del camí, seguint lluitant i apostant per mi mateixa.

D’aquesta manera, la força per voler viure es veu cada cop més exterioritzada als poemes a mesura que avança el llibre, és a dir, a mesura que vaig creixent en la vida. L’última part del llibre té una lectura més enèrgica, que lluita aquesta vegada pel fet de voler viure tal i com sóc, de voler i estimar la vida i els meus. Llavors, sí, heu encertat.

L’únic poeta que cites en el llibre, a banda del teu pare, és Miquel Martí i Pol. Per què?

Martí i Pol s’ha viscut a casa com un gegant entre els grans, fet que m’evoca encara més tendresa sobre la seua persona. L’admire, per què és per a mi la claredat simple i la nitidesa humana i senzilla de les coses, la fragància clara de la veritat dita amb un vers totalment lliure i tranquil, fàcil i natural, tal i com és. Ho diu d’una manera perfecta, incorruptible, com si no li costés, com si sapiguera que després d’ell ja s’han definit les coses.

Quins altres poetes t’interessen?

Certament sento admiració, emoció i una mica d’enveja per tot aquell qui és poeta. Pel fet que viu la poesia i entén la vida amb aquesta, i per tant, el fet d’expressar-se i escriure sobre el que li ocorre, es mostra naturalment poètic. No podria debatre’m entre unes i uns quants poetes, seria arriscat el fet d’escollir un peix, quan puc nedar tranquil·lament entre les ones. 

Vellut dolç és un cant d’amor als llibres. També fas classes de literatura en Educació Infantil. Com veus el futur dels llibres entre els joves de la teua edat i en els xiquets?

Pròximament me’n vaig a Barcelona a cursar un màster en Literatura Infantil i Juvenil i Llibres. Considero que els llibres formen part essencial de les nostres vides, i per això cal estimar-los: et donen l’oportunitat de ser qui vulgues, sense deixar de ser tu mateix, et donen molts punts de vista i veus diferents, et fan créixer al raonar sobre ells mateixos, et transmeten coneixements, i fins i tot sensacions i emocions diverses.

Amb tot, la lectura en les primeres edats em pareix fonamental. En el moment en que un infant agafa un llibre il·lustrat i passa les pàgines, i després torna a agafar-lo diverses vegades més, passant les mateixes pàgines seguint la seqüència lògica de la història, farà que l’acabe llegint, i construirà mentalment una història amb idees prèvia a l’habilitat de la parla. Aquest primer raonament és inconscient i va més enllà de les primeres paraules. Amb aquest simple fet, després aquest individu tindrà més facilitat per entendre la realitat i tot allò que li envolta des del seu parer, havent treballat l’observació comprensiva des de diversos punts de vista. Diversos punts de vista que l’individu sent la necessitat d’explicar, i acaba escrivint.

Josep Manuel San Abdón 

ENTREVISTA A ANTONI GÓMEZ

           Antoni Gómez (Sagunt, 1960), porta una llarga trajectòria com a escriptor i ha conreat diversos gèneres literaris. Ha publicat recentment Maleïts entrepans (Onada edicions), una novel•la que reconstrueix el món del seu poble durant la dècada dels anys 60 del segle passat. Sobre aquest llibre hem mantingut amb ell la següent conversa.

- La novel•la sembla que vol ser un homenatge als morts.

        És possible, un homenatge inconscient, si de cas. John Berger deia que els escriptors som els secretaris dels morts. En el meu cas la novel•la naix del sentiment de perplexitat davant del pas del temps, una de les meues obsessions creatives. Qui sap si la literatura, que permet la plasmació amb paraules del temps passat, ens crea certa il•lusió d’eternitat. Aquest tema no és qualsevol cosa, és una qüestió essencial de la vida. El temps tot ho devora, no hi ha solució ni alternativa possible davant d’aquest procés inexorable, tot passa, tot és fràgil i fugisser. Al llarg d’una vida humana no fem més que acumular pèrdues: la infantesa, l’adolescència, la joventut, la maduresa, l’ancianitat, la mort...És la vida, cal acceptar-ho. 

- Quina part hi ha d’autobiografia i quina part de ficció en el llibre?

       Autobiografia i ficció estan barrejades al llarg del llibre. Ara bé, mai no he pretés escriure una crònica autobiogràfica, una crònica memorialística de la infantesa, en absolut. Per això hi ha personatges inventats, totalment inventats, amb altres que tenen un perfil més autobiogràfic: persones que vaig conéixer sent un infant, allà pels anys seixanta i setanta del segle passat, i que gran part de les quals estan mortes. En alguns casos, tot i que porten anys mortes, la memòria és molt benèvola i sembla que encara puc escoltar el matís de les seues veus, dels seus gestos, la configuració exacta dels rostres. La memòria és franca i precisa. En altres, és més imprecisa i utilitze obertament el recurs de la imaginació. 

- Per què situes l’acció del llibre en un bar?

      Perquè l’acció de la novel•la transcorre en un bar, el bar familiar de la meua infantesa. Un bar és un xicotet teatre de la vida, de les glòries i de les misèries de la vida, sobretot per a les classes humils, per a la gent que no té cap altra distracció més que compartir una tertúlia o jugar a les cartes o el dòmino amb els companys del bar. És un micromón molt interessant, la veritat.  

- La majoria dels personatges que apareixen en el llibre són perdedors. Ha estat una elecció conscient?

         Justament per això, perquè la gent que apareix pel bar és de procedència humil, treballadors del camp o de la ciutat que han patit moltes misèries en la vida; la guerra, la postguerra, el franquisme...poden semblar perdedors. Però no ho tinc tan clar. Si considerem perdedors a aquells que mai no han participat del poder, polític, social o econòmic, o que si de cas l’han patit en carn pròpia, potser ho siguen. Però cal tindre en compte que, malgrat tot, l’ambient del bar els feia feliços i compartien fins i tot una evident harmonia. Les seues rutines diàries estaven lligades al micromón del bar. 

- Quina importància ha tingut per a fer el llibre el castell i la part antiga de Sagunt?

        Molta importància, clar. El barri de la ciutat vella és l’entorn on s’ubica el bar, on transcorre l’acció de Maleïts entrepans. I la ciutat vella de Sagunt és un barri on estava la jueria, una de les més importants del País Valencià. El castell era l’espai dels jocs dels més menuts. Aleshores, com passava per tot arreu, la vivència de la infantesa estava íntimament lligada a la natura: els rius, les marjals, l’horta, la muntanya; els espais patrimonials, els castells, les torres, les muralles, etcètera. Eren espais habitats pels infants. Ara tot això ha desaparegut. En el cas de Sagunt, atapeït d’història fins la medul•la, este fenomen era molt evident. Per este motiu per al narrador de la novel•la són tan importants els veïns vius, els veïns que formaven part de la seua memòria, com els veïns morts, els que formaven part de la història. 

Josep Manuel San Abdón