dimarts, 19 de maig de 2015

ANTONI PORCAR I CANDEL, UN MESTRE VALENCIANISTA I INNOVADOR



FRANCESCA VIDAL I BELLÉS. Antoni Porcar Candel. (1904 -1947). El mestre que va donar la paraula als infants. Publicacions de la Universitat Jaume I. Castelló de la Plana. 2014

Teníem coneixement del mestre Antoni Porcar i Candel perquè va ser un dels quatre mestres que l’estiu de 1933 va encarregar-se de la I Colònia Escolar Valencianista celebrada a Sant Pau d’Albocàsser, els altres tres van ser Carles Salvador, Francesc Boix i Santmartí i Enric Soler i Godes.
La professora Francesca Vidal i Bellés acaba de publicar un llibre en què ens dóna a conèixer la important tasca que va fer aquest mestre en els anys de la República als pobles de Canet lo Roig i Vinaròs, on va exercir el seu magisteri.
La confecció d’aquest llibre és conseqüència d’un conjunt de casualitats, l’autora en acabar els seus estudis de mestra va entrar a formar part del Moviment Cooperatiu d’Escola Popular Valenciana, del qual també formava part el mestre Ferran Zurriaga, aquest posseïa originals de les revistes Ibèria i Gavina que el mestre Porcar havia elaborat amb els seus alumnes i que havien arribat a les seues mans gràcies a que un familiar seu havia fet unes obres al forn de la seua propietat i les havia trobat amagades. Quan Francesca Vidal va començar a exercir com a mestra va tenir el seu primer destí a Canet lo Roig, va ser llavors que Ferran Zurriaga li va comentar l’existència d’aquestes publicacions i li va dir d’investigar si es conservava encara record d’aquest mestre.
Francesca Vidal en els dos anys que va estar en aquell poble del Baix Maestrat va poder conversar amb molts dels alumnes que recordaven amb gran afecte el seu mestre. Això era en la dècada dels 80 del segle passat, però al llarg dels anys ha continuat investigant sobre la vida d’Antoni Porcar, fins arribar finalment a la publicació del llibre.
Antoni Porcar i Candel va nàixer a Castelló de la Plana l’any 1904, va créixer en uns anys en què a la ciutat hi havia un bon ambient cultural, que es concretaria amb la fundació de la Societat Castellonenca de Cultura i en la signatura de les Normes de Castelló l’any 1932. Els seus amics més íntims van ser Bernat Artola, E. Soler i Godes, Francesc Esteve i Francesc Badia, amb ells compartia afició per la cultura i l’excursionisme.
L’any 1930 li va ser expedit el títol de Mestre de Primers Ensenyaments. Aquell mateix any va ser destinat a l’escola rural de Fórnols de Cadí (l’Alt Urgell). Allí va entrar en contacte amb un grup de renovació pedagògica de les terres de Lleida anomenat Batec. Aquesta estada a terres catalanes es fonamental a l’hora de plantejar-se la necessitat d’impartir el primer ensenyament en la llengua materna dels infants.
L’any 1933 va ser destinat a Canet lo Roig. Allí va ficar en pràctica les tècniques Freinet, llavors molt innovadores, que consistien bàsicament en l’educació per a la llibertat dins d’una organització cooperativa de la classe, el dret dels infants a expressar-se en la seua llengua materna, i potenciar el poder de la paraula mitjançant el text lliure i la impremta escolar.
A més, es va potenciar l’higienisme a través de diverses activitats com les colònies escolars, les fitxes individuals sanitàries, l’educació física i el joc popular. Es feien classes de ciències naturals a l’aire lliure, així com excursions i visites per conèixer el patrimoni natural i cultural.
Antoni Porcar, juntament amb els mestres que citàvem més amunt van reivindicar una escola en valencià. Ell va ficar en marxa la impremta a l’escola i va aconseguir fer quinze números totalment en valencià d’una revista que va portar el nom d’Ibèria.
El curs 1935-36 va aconseguir el trasllat a Vinaròs on va continuar amb la mateixa tasca, i on novament va posar en marxa una nova revista, Gavina.
Al finalitzar la Guerra Civil, tot i que no va tindre cap responsabilitat política, com que va col·laborar amb la Junta de Incautación, Protección y Conservación del Tesoro Artístico de Castellón de la Plana, per salvar uns retaules de l’arxiprestal de Vinaròs, va ser depurat i empresonat. Quan finalment es va poder reincorporar a l’ensenyament va ser traslladat forçosament a Les Coves de Vinromà, amb la prohibició expressa d’exercir cap càrrec. Va morir l’any 1947.
Al llibre podem trobar la reproducció en facsímil de les revistes Ibèria i Gavina, així com diverses col·laboracions en la premsa del moment. També podem vore diversos dibuixos seus, ja que la pintura era una de les seues grans aficions.
Francesca Vidal ha fet un llibre molt important per a conèixer la vida i l’obra d’un d’aquells mestres que en temps difícils van lluitar per la nostra llengua, i per renovar l’educació amb la finalitat d’aconseguir una societat millor.
Josep Manuel San Abdón