Manel Alonso ha
publicat recentment Entre les urpes del gat
(Editorial 3i4), una novel·la negra ambientada al seu univers de Pouet en l’any
1954. Però la investigació de la mort del professor Eduard Galcerà, ens
descobrirà un món que va molt més enllà
d’esbrinar la causa de la seua defunció, tal com ens revela l’autor en aquesta
conversa que vam mantenir.
Quan vaig acabar de
llegir el llibre vaig tornar a la cita inicial que em va ajudar a comprendre el
seu sentit. La cita diu: “evoque i em llepe les ferides com un gat vell/que,
altiu i superb, es nega a assumir les derrotes.” // “evoque i escric amb ànim de revenja amb les urpes
d’un gat.”
Contra qui va aquest
ànim de revenja?
No va contra ningú en concret. Va contra la pròpia realitat que et porta cap
on tu no vols anar. Escriure és una manera de venjar-se. I la venjança és això,
contra una realitat que tu no volgueres i que t’agradaria canviar. De fet quan
escrius sempre estàs canviant la realitat o denunciant-la. De vegades també
t’estàs venjant contra tu mateix, contra eixa imatge de tu mateix que projectes
contra els demés i no t’agrada. En aquest llibre, pot ser que l’assassí siga
alhora la víctima.
Al llibre em sembla
que hi ha molts homenatges. El primer per a la víctima, el professor Eduard Galcerà,
personatge representatiu d’aquells intel·lectuals que van patir l’exili
exterior i interior. I que van lluitar per mantenir viva la flama de la
cultura. D’altra banda als autors de novel·la negra, en cites un munt, però
sobretot Arthur Conan Doyle.
El llibre està ple d’homenatges i d’etiquetes que les persones que hagen
llegit altres llibres meus enseguida sabran trobar. Hi ha un percentatge molt
alt de personatges que han aparegut en altres relats o novel·les meues. Per
exemple, Josep Torreforta o el propi oncle Pantera, apareixen en la primera
novel·la que vaig fer. Està també ple de picades d’ull a diversos autors de la
literatura universal, del cinema...És un llibre en què la literatura és un dels
principals protagonistes, des d’Agatha Christie a Lewis Carroll, Arthur Conan
Doyle o Victor Hugo. I en cinema pel·lícules com El falcó maltés. També hi ha un homenatge a aquestes famílies de
llauradors valencians que treballaren molt per a que els seus fills pogueren
anar a estudiar, com són els pares de Joan Claramunt, el protagonista.
En la novel·la
abunden els gats, de vegades la seua presència és una mica inquietant, però és
un animal que sé que tu t’estimes. Apareix una cita de Miguel de Unamuno que ho
corrobora, que diu “El gato nunca se ríe o se lamenta, siempre està razonando”.
Podríem parlar també d’un homenatge als gats?
És que jo passe més hores amb la
meua gata que amb la meua dona, perquè això d’escriure és una feina de soledat
i ella sempre està al meu costat, dormint, fent el seu ronc o reclamant
l’atenció. Ja porta setze anys amb mi. Però no és el gat de la portada que és
blanc, la meua és totalment negra.
El gat és un personatge molt literari, i del que molta gent pensa que és
l’intermediari entre la nostra realitat i altres mons, que poden ser d’allò que
es diu paranormals. És com si tingueren una antena que és dóna capacitat d’estar
en un costat i l’altre.
Parlant de Miguel de
Unamuno, Entre les urpes del gat, ens
recorda d’alguna manera aquell moment de la novel·la Niebla, quan autor i personatge es troben cara a cara. Alguna cosa
semblant apareix cap al final de la teua novel·la. Has volgut fer un exercici
de metaliteratura, de reflexió sobre el fet
d’escriure?
Sí. La gent començarà
pensant que va a llegir una novel·la negra, però acabarà trobant que el llibre
el porta cap a altres llocs, cap a Lewis Carroll, cap a Borges o a Niebla d’Unamuno. És un llibre que
intenta portar el lector d’un costat cap a l’altre. Que tinga la sensació
d’anar tocant diferents gèneres literaris. Fins i tot apareixen poemes. La nota
biogràfica no és una nota a l’ús, és com un autoretrat, està escrit com si fóra
una prosa poètica. He volgut fer un joc transversal. En la novel·la mentre no
es perda el fil es poden fer moltes coses. Hi ha moments de reflexió sobre
diverses coses que no tenen perquè estar dins del que és el fil argumental, hi
ha molt de joc.
És una novel·la que he
estat molt de temps treballant-la, perquè en un temps de la meua vida era
incapaç d’abastar-la tota. Però aquest llibre, encara que estiguera ple de
pols, ha tingut la facultat de tornar-me a cridar, per a tornar-lo a treballar.
També he treballat molt el tema lingüístic, amb dos magnífics correctors que
m’han ajudat moltíssim a tenir un llenguatge que fora planer, llegible i que hi
haguera una prosa àgil i amena, però que no deixara de ser ric. I en els
diàlegs que estiguera molt connectat amb el col·loquialisme i amb el
dialectalisme. ´
El treball de llenguatge
és precisament una de les qüestions que més m’han interessat. La voluntat de
voler recuperar, o si més no deixar que no es perda, el llenguatge dels
avantpassats. La novel·la està farcida de refranys, frases fetes...
El llibre està situat en
la primavera de 1954. És un temps en què d’alguna manera la postguerra acaba.
Hi ha un govern on la immensa majoria ja no són militars. Comença a hi haure
una forta immigració de l’interior de la Península cap a les zones costeres, i
comencem a vore pobles que havien sigut monolingües, com per exemple el
meu(Puçol), que arriba a tindre una població on fins el 40% són provinents de
La Mancha. Això ha fet que el nostre valencià estiga molt tocat, fins i tot
fonèticament, pel dialecte manxec. Jo situe la novel·la en aquella època i
intente recuperar la parla dels meus pares.
També a nivell
socioeconòmic canvia la nostra realitat. D’una realitat agrícola basada en el
comerç de la taronja, a instal·lar-se en el meu poble i en el poble del costat
(El Port de Sagunt), grans fàbriques, i un percentatge molt elevat de la
població deixa abandonat el camp i entra a treballar en una fàbrica. En el cas
del meu poble en la fàbrica de calefactors Cointra.
També aquells anys venen marcats per la mecanització del treball agrícola,
els cavalls comencen a abandonar el camp i entren els tractors. D’altra banda
comença a aparèixer la corrupció vinculada a l’urbanisme que a partir dels 60 i
70, ja és escandalosa, fins arribar als nostres dies.
Voldria acabar parlant del
articles que fas totes les setmanes a La
Veu del País Valencià. M’agraden moltíssim, i que crec que estan molt
emparentats amb aquesta novel·la. Els personatges que vas evocant totes les
setmanes, formen part d’aquest món de Pouet i tots han estat víctimes d’alguna
manera de la repressió, del canvi d’ús de la terra, d’una manca d’educació
forçada per les circumstàncies polítiques i econòmiques, encara que molts estan
carregats de saviesa popular.
Al principi, quan vaig
començar a entrar en La Veu, anava com una mica perdut, no acabava d’agafar el
to. Ja havia publicat en altres mitjans i n’havia fet un recull, Cròniques de l’infern (Onada edicions),
aquells tenien una línia concreta. Ací vaig voler buscar una línia diferent,
però no sé si va ser per casualitat o per què, vaig trobar aquesta línia en què
parle de personatges, d’espais... i m’he sentit molt a gust. He intentat que
superen la temporalitat de l’actualitat. Estic intentant que tots puguen estar
connectats entre ells i a la llarga o a la curta, potser fer una selecció del
millors i publicar un llibre. Ha donat la casualitat que ha aparegut la
novel·la quan ja porto any i mig publicant-los.
Suposo que estàs d’acord
amb el que dia aquesta setmana Quim Monzó, que assegurava que als diaris, es pot
fer molt bona literatura.
Et diré una frase que em digué Joan
Garí fa molt de temps: “La millor literatura del segle XX ha eixit publicada en
els diaris”. Estic totalment d’acord. La columna d’opinió és molt transversal.
En un moment determinat és com estar fent un dietari, i moltes s’acosten al que
és un relat o un conte. En els meus articles estic tractant de recuperar un
univers que està pràcticament desaparegut, i intente, a més, a partir de
personatges molt locals, buscar l’universal.
Josep Manuel
San Abdón
