dilluns, 23 de setembre del 2019

CONVERSA AMB JOSEP IGUAL SOBRE CIRC DE PUCES




Circ de puces (Viena edicions) és el darrer llibre de narrativa de Josep Igual, amb el qual va guanyar el premi “25 d’abril” Vila de Benissa, que s’atorga en aquesta localitat de La Marina Alta. Un premi amb un considerable prestigi i un dels més antics dels que s’atorguen al País Valencià, ja que enguany ha arribat XXXVIIIª edició. Sobre aquest llibre hem mantingut la següent conversa amb l’autor.
El títol és ben curiós. Per què Circ de puces?
Des de la infantesa, l’il·lusionisme i els circs de puces sempre m’havien fet molta gràcia. El títol se’m va ocórrer a darrera hora, mirant-me el conjunt. Les puces que surten resulten prou humanitzades, són una mica el ball de puces en el què estem tots posats. En definitiva, som molt poqueta cosa, una il·lusió, a penes una puça, i de fet hi ha una cita d’entrada d’Einstein que diu que “la realitat és una il·lusió, això sí,  i molt persistent” (no sé si és apòcrifa, perquè a Einstein li pengen moltes coses que a vegades sembla que no les va dir).
Ja saps que els professors i els crítics literaris tenim tendència a fer classificacions per gèneres. I jo mentre llegia el llibre pensava com el podria qualificar, perquè hi ha microrelats, però també aforismes. I la temàtica és àmplia i variada, gènere negre, eròtic, de costums, filosòfic, oníric...Com podríem definir el llibre?
És una mica transversal, híbrid. Crec que predomina bastant la intenció narrativa, la ficció, però també hi ha una mica d’idees, encara que en aquest cas les diuen els personatges i les situacions. Les fronteres dels gèneres, si és que encara aguanten, se m’han tornat ben poroses, cosa que em plau.
Una de les virtuts que li trobo a Circ de puces és que amb unes poques línies construeixes tot un univers. Estàs d’acord?
Sí. Aqueixa és la intenció. Ja fa temps, en altres llibres com Faules mamíferes o Fugida en cercles, també intentava això i aquest llibre en seria la continuació d’aquells registres. Intento, amb la màxima economia expressiva,  de recursos narratius i lírics, dir el màxim i deixar conjecturant joc al lector o lectora, perquè crec que els meus lectors són una mica així, són actius i és el que també busco, que juguen amb els relats i se’ls emporten al seu món, als seus terrenys, que és del que es tracta en la literatura que m’agrada.
Molts dels personatges que hi apareixen són perdedors, marginats...Per què et resulten atractius aquests personatges?
No ho sé. Potser m’identifico. Potser perquè trobo que en la intrahistòria, que en diuen els historiadors, es produeixen situacions interessants, i des de l’observació pots anar cap a la ficció o el pensament. Són, a més, els perdedors i marginats, personatges que de sempre donen més joc literari, i a més som en una societat on quasi tots ja som perdedors, – ens han estafat en bastants sentits -.

També té molt de protagonisme el món de la parella, desamors, incomunicació...quasi sempre acaben malament.
És una dèria que reapareix en algunes de les coses que faig. Hi és en la manera de fer de la gent. Les relacions han canviat molt i potser s’han tornat més complexes i difícils. En els contes que tracten el tema hi ha interrogants de si les receptes que s’han acabat imposant són això precisament, imposades, i la gent de vegades imita models que no són ben bé massa lliures, ni massa oxigenats. Som posats en un sistema que no tinc clar que ajude en les relacions des de la llibertat. 
El llibre està ple d’històries paradoxals, aquestes paradoxes tenen lloc quan s’ajunten dos elements aparentment contraris.
Crec que va ser el nostre admirat Joan Fuster que va dir que la paradoxa és una de les grans muses no reconegudes. Jo crec que estem en uns temps en què la paradoxa, l’absurd –des de Becket, Ionesco...- van explicant moltes coses de les que ens van passant.
Com s’escriu un llibre d’aquestes característiques? El vas anar elaborant d’una seguida o és el producte de molt de temps?
Anava escrivint relats, però no tenia un pla premeditat, per això el llibre també és bastant eclèctic, i després vaig anar ajuntant-los, esmenant-los una mica i eliminant-ne alguns i al final va completar-se el llibre, que jo crec que malgrat estar fet a cop de vinyetes, crec que hi ha com un to o ambient general , que no vull dir que l’unifique, encarat amb els grans desconcerts que veiem quotidianament. Les paradoxes que estem vivint van projectades en els personatges. També hi ha rastres del món oníric, unes quantes bromes còsmiques, i hi ha diàlegs amb altres autors que m’agraden, amb referències o citacions que diuen els personatges o que apareixen en les diverses situacions.
Josep Manuel San Abdón