LLIGATS AL TEMPS

 

ENRIC SÒRIA (2005). La lentitud del mar. (Dietari, 1989 - 1997). Barcelona. Edicions Proa.

La lentitud del mar és el segon dietari que publica Enric Sòria, que va ser premiat amb el XXV premi Carles Rahola d'assaig. Si en el primer, Mentre parlem, l'autor ens apropava als seus anys de formació, en aquest ja ens el trobem en els inicis del camí cap a la maduresa. El dietari s'inicia el 15 - I - 1989, amb un propòsit, el desig d'escriure, el desig de manifestar idees, i acaba el 20 - IV - 1997 amb la reflexió del que és un dietari: "Escrit dins del temps, acceptant el seu ordre, un dietari no pot ser altra cosa que una llarga il·lustració d'aquesta veritat. Aquest és el seu destí i el seu valor. Avui - sempre és avui -, cal viure una altra vida." Entremig el poeta anirà desgranant els dies, farcits amb un ample ventall d'interessos.

En aquests anys el món hauria de sofrir grans canvis polítics i així el poeta assistirà a la caiguda del mur de Berlín, i encara que adverteix que l'evolució política dels països de l'Est l'alegra, també mostra preocupació "El sistema en què vivim, sense contrapesos, ni que siga retòrics, pot ser molt més infernal del que ja és". El desastre de l'antiga Iugoslàvia, o la primera guerra de l'Iraq, que també surten al llibre, semblen donar-li la raó.

Els viatges ocupen un lloc destacats, sobretot sovintegen les visites a Alemanya, que aquests anys viu el complicat procés de la reunificació, també un viatge a la República Txeca dóna lloc a interessants pàgines i reflexions.

La filosofia ocupa un lloc cabdal en el dietari, des de breus aforismes a llargues disquisicions sobre els més variats interessos humans, i sobretot la presència de Jünger, fins al punt que podríem parlar d'un diàleg constant amb l'escriptor alemany.

Com no podia ser d'una altra manera la literatura està present en moltes pàgines, des de les tertúlies amb Marc Granell i Josep Piera, a una àmplia dissertació sobre els autors catalans de postguerra, i des de la reflexió literària sobre la seua pròpia literatura, a la d'altres autors.

Les petites anècdotes de la vida quotidiana, els sentiments davant l'amor, la malaltia o la mort, són altres del temes que forneixen aquest dietari d'Enric Sòria. La seua lectura ens fa fruir d'unes pàgines de molt bona literatura i confirmen l'escriptor d'Oliva com un excel·lent prosista, i com un home amb un aguda capacitat d'anàlisi i profunditat de pensament, tal com poder comprovar en les seues col·laboracions en premsa.

Josep Manuel San Abdón

LA CULTURA COM A PRODUCTE DE LA BIOLOGIA

 

SEBASTIÀ SERRANO (2004). L'instint de la seducció. Barcelona. Ara llibres.

 El món de la comunicació ha estat l'eix principal sobre el que sempre ha girat l'obra del professor Sebastià Serrano. Els seus dos darrers llibres portaven un títol ben explícit, Comprendre la comunicació i El regal de la comunicació, el seu gran èxit. Ara publica L'instint de la seducció, que en la seua primera part, La ruta de la vida: de la comunicació a la seducció, comença amb una afirmació contundent al dir que <<la inversió més gran feta mai per la naturalesa en tota la seva llarga història ha estat la inversió en comunicació>>, per a continuar dient, una mica després, que podem considerar la explosió del sexe el veritable Big Bang de la comunicació. Al ser necessari establir lligams amb els individus de l'altre sexe per a que la vida tingués continuïtat amb els descendents, això va obligar els éssers humans a desenvolupar nombroses estratègies de seducció, de manera que aquells que tingueren més habilitats comunicatives tindrien més possibilitats de donar continuïtat als seus gens. En aquesta part trobem un apartat en què sota el títol de Cossos per seduir, se'ns diu que fa cinc milions d'anys els nostres avantpassats directes tindrien un aspecte no massa diferent dels ximpanzés actuals, i mitjançant la selecció que anirien fent mascles i femelles dels cossos que els resultarien més atractius, hem arribat a l'aspecte que tenim avui els homes i les dones.

Un afegitó sobre la miopia del màrqueting és el títol de la segona part del llibre, en la qual l'autor ens diu que actualment en els departaments de màrqueting de les empreses la principal preocupació és descobrir les necessitats dels consumidors per tal d'oferir aquells productes que els satisfacen, de la mateixa manera <<mascles i femelles, "saben" que empren l'estratègia més exitosa per passar els seus gens a la generació següent si sadollen les preferències sexuals del sexe oposat.>> Això ens porta a la Fascinació per la creativitat, que així es titula un capítol d'aquesta part, en el que se'ns exposa que aquells individus més creatius, serien més capaços de desenvolupar millors estratègies de seducció, i per tant serien més ben vistos i gaudirien d'un major estatus. Un altre capítol d'aquest apartat es titula Ben iguals però molt diferents, ací se'ns explica que les diferències entre els homes i les dones, les hem de buscar en la interacció de certes hormones i en el cervell masculí o femení, ja que hi ha una connexió molt estreta entre la presència de determinades hormones sexuals i l'estructura cerebral, per tant la presència o absència de determinades hormones induirà no només a comportament sexuals diferents, <<sinó també actituds diferents davant dels altres, reaccions o sentiments diferents.>>

La tercera i darrera part del llibre es titula Gramàtiques del plaer, refinaments amorosos i esclat de la consciència del llenguatge, en la qual se'ns diu que la natura es mou regida pel principi del plaer i que la vida és un sistema de sistemes governat per les regles del plaer i que <<el plaer en la comunicació és el regal més preuat que se'ns ha fet mai>>. Aquestes regles deriven cap a un fenomen d'atracció de major complexitat que és l'enamorament. Un altre dels apartats d'aquest capítol es titula Els paranys de la comunicació home – dona, ací l'autor, mitjançant diversos exemples, mostra les diferents habilitats comunicatives dels homes i de les dones, com a conseqüència de lleugeres diferències en la configuració cerebral de tots dos, de manera que, conclou, <<la cultura no és més que un producte de la biologia>>. El llibre acaba amb l'apartat titulat Nous valor emergents per al tercer mil·lenni, en el qual professor Serrano augura que el nou mil·lenni es regirà per un auge dels valor femenins que farà progressar la vida humana cap a la solidaritat, la justícia, l'equilibri i la pau. L'instint de la seducció és un llibre que ens ajuda a conèixer-nos millor i que es llig amb l'amenitat d'una novel·la.

Josep Manuel San Abdón

ELS LABERINTS DE LA LITERATURA I DE LA CONDICIÓ HUMANA

 

ALBERT SANCHEZ PIÑOL(2005). Pandora al Congo. Edicions de La Campana. Barcelona.

En aquest llibre passen tantes coses que es fa ben difícil resumir-lo en poques paraules. En principi hi ha dos espais, l'Anglaterra de la primera guerra mundial i el Congo. També hi ha dos temps, el narrador, Tommy Thomson, explica els fets seixanta anys després d'haver ocorregut. Thomsom comença explicant que ell fa de negre d'un escriptor de novel·les d'aventures de molt d'èxit, però prompte descobrirà que en realitat ell és el negre del tercer negre.

Un dia se li apropa un advocat, Edward Norton, el qual li explica que té un client al que s'acusa d'uns assassinats que no va cometre i que requeria els seus serveis per tal d'escriure una novel·la sobre ell, amb la finalitat de commoure el jurat i l'opinió  pública i poder salvar-lo de la forca. A partir d'aquest moment entra en escena un altre personatge, l'acusat, Marcus Garvey, el qual explica a Thomson una increïble i fantàstica història que succeeix al Congo, on apareixeran uns perillosos monstres, els  Tècton, que viuen a les entranyes de la Terra, fins i tot el protagonista viurà una història d'amor amb una femella tècton, amor que contagiarà al narrador. La novel·la, però, ens anirà aportant noves sorpreses fins el final, que no podem explicar per no descobrir la trama.

La primera cosa que crida l'atenció de la novel·la és la imaginació desbordant de l'autor, sobretot en la història que transcorre al Congo, de vegades es fa fins i tot un punt excessiva, però això seria una lectura superficial. En Pandora al Congo se'ns parla de l'amor, el narrador s'enamora de l'estranya criatura tècton a la que no havia vist mai, més que en la seua imaginació, l'advocat Norton li pregunta: “La protagonista: l'estima pel que podem llegir d'ella al llibre? O al llibre és tan adorable perquè volia estimar una dona com ella?”, no trobarà mai resposta a aquesta pregunta.

Així mateix assistim en directe a la creació d'una novel·la, i fins i tot a la crítica de la pròpia novel·la, quan un personatge en un moment donat es posa a trobar-li defectes, però també és un reflexió sobre la pròpia literatura, present al llarg de tot el llibre, però sobretot en el magnífic capítol final, on podem llegir coses com aquesta: “L'ànima humana és extraordinàriament subjectiva. Això és la literatura, suposo: reconvertir l'escòria humana en or.”

I això ens porta a una reflexió sobre la condició humana, sobretot el costat més obscur; les relacions de poder, les ambicions mesquines, la mentida, el crim...i combinant els dos elements, literatura i condició humana, arribem al sentit de l'existència, el narrador es pregunta cap al final del llibre: ”S'imagina que les lleis universals s'haguessin escrit així? Les declaracions d'independència, els testaments dels reis, els nostres llibres sants. S'imagina que tot fos obra d'un negre literari, i que rere del negre no hi hagués res? Com a molt un guionista dolent.”

Albert Sánchez Piñol, es consagra amb Pandora al Congo com un excel·lent novel·lista, que aconsegueix conjugar una lectura apassionant, amb una reflexió sobre aquelles qüestions que han preocupat des de sempre el ser humà.

 

Josep Manuel San Abdón

UNA ESTADA A L’ESPANYA BUIDADA

 

SERGI DURBÀ (2022). El cant de les granotes. Benicarló. Onada edicions.

 L’anomenada regió muntanyenca Celtibèrica és el nom donat a un territori d’Espanya que abasta municipis repartits entre deu províncies de cinc comunitats autònomes, que es correspon a grans trets amb el Sistema Ibèric. A causa de la seua escassa densitat de població, també se l’anomena Lapònia del Sud o Lapònia espanyola.

Sergi Durbà, professor de secundària, l’any 2020 va deixar temporalment la seua feina i va marxar uns mesos a viure a un dels poblets d’aquest territori, que ell ha volgut que reste en l’anonimat, però que es fàcil detectar per la toponímia a la que fa referència. Durant aquest temps va escriure un dietari on expressava els seus sentiments davant la nova situació en què es trobava, que li va valdre guanyar el 17è Premi de Narrativa Vila d’Almassora.

El dietari abasta les quatre estacions de l’any, cada entrada porta un títol sobre el tema de que tracta i a partir d’ací va desenvolupant les seues impressions sobre les qüestions que li van cridant l’atenció. El setembre de 2020 comença la nova vida amb l’arribada al poble, amb la curiositat que desperten en els veïns la presència de nous habitants forasters. Gel i Fred són dos de les entrades d’aquesta estació en què veiem la preocupació davant d’aquests fenòmens meteorològics.

L’apartat dedicat a l’hivern és el més extens, porta el significatiu subtítol de temps aturat. En ell l’autor ens anirà referint l’experiència d’aquests mesos en un xicotet poble de temperatures sovint de molts graus sota zero; les nevades, l’aigua que es congela a les canonades, el treball de fer llenya per a la llar...tot i que sempre hi ha qui diu que per a fred el que feia abans.

L’autor sovint es sent fascinat pel seu entorn, tant diferent del de l’espai mediterrani d’on ve. El goig de veure el cel estelat, impossible d’observar en les ciutats, el mar de neu, el respirar l’aire pur del bosc, la presència de la fauna en llibertat pel camp, el gaudi de passejar vora un rierol.

Capítol a part mereix la relació amb la gent del poble, sempre disposats a ajudar-te guardant un cert distanciament, però al mateix temps sempre al corrent del que fas. El bar és l’autèntic centre de la vida social. Particularment entranyable és la seua relació amb un home ja molt gran que tots els dies veu assegut al sol, amb qui li costa entrar en relació però quan ho aconsegueix manté amb ell interessants converses.

Però no tot és aquest goig per un paisatge idealitzat, sinó que també sap veure les dificultats de viure en aquest entorn. Els boscos en estat d’abandonament i la dificultat de poder viure de la terra de la gent que  resisteix en el territori o el terme Espanya buidada tant d’actualitat en aquests dies, però que tantes poques ajudes rep per a poder revertir la situació.

El cant de les granotes és un llibre ple de bellesa, d’emocions, amb una prosa molt rica, i amb un to sovint poètic. La seua lectura és una autèntica delícia.

Josep Manuel San Abdón

 

EL COMPROMÍS I EL TEMPS

 

MANEL RODRÍGUEZ – CASTELLÓ  (2003). Humus. Alzira. Edicions Bromera.

Manel Rodríguez - Castelló (Alcoi, 1958), conrea diversos gèneres literaris; la columna periodística, també la narrativa, però ha excel·lit sobretot en la poesia, on amb només vint -i- un anys va guanyar el Premi Octubre de poesia, i ha continuat després amb una fructífera producció, com el llibre que ara ens ocupa, també premiat amb el Premi "Vicent Andrés Estellés" de l'Ajuntament de Burjassot 2001.

El llibre està dividit en tres apartats, el primer Camps de l'extermini (Cantata per la ciutat futura), és un conjunt de poemes en què a la manera d'una gran cantata pretén denunciar els horrors de les guerres i els abusos dels poderosos. Es fa referència a l'horror en general, però també a horrors concrets, com els camps de extermini nazis: "Camps de l'extermini, camps de desolació i quimera/ El cavall de la mort trepitjava el cor d'Europa/ i emmetzinaven les serps tota la terra!" o l'assetjament a la ciutat de Sarajevo: "amarga mort d'Europa a Sarajevo". El poeta ens presenta un paisatge on només quedarà la fam i la mort. Les causes d'aquests horrors es deuen a l'ambició desmesurada dels poderosos i el poeta es pregunta en el poema Recitatiu segon si els poderosos no podien compartir tot allò que tenien i no quedar-s'ho per a ells tots sols, ja que és impossible gaudir de la natura destruïda. En el poema Cor cinqué reflecteix, en uns versos importants, la destrucció total, de la memòria i de qualsevol signe de bellesa. En el poema final d'aquest apartat Coda, expressa l'esperança de que almenys enmig de tanta destrucció es puga conservar l'alimara de l'amor i la memòria per a poder bastir la ciutat futura.

En els altres dos apartats que completen el llibre, titulats Ucronies i Insistències en la llum, es reflexiona sobre la poesia. En el poema Ofice(suite), se'ns diu que escriure és recuperar el temps dels morts, és a dir conservar la memòria, recuperar l'oblit, per a abolir la imminència de convertir-nos en res. La poesia és una manera de buscar la llum entre les tenebres, serveix per a fugir de la mort i per a omplir els espais infèrtils del temps.

En Insistències en la llum, dominen les descripcions d'espais estiuencs, lluminosos, bells, que inspiren la poesia i acaba amb el poema Marea de la llum, on es conclou, com altres importants poetes, que la poesia és paraula en el temps: "En les platges del temps/ on lluu l'oblit i la memòria/ la marea de la llum/ ha deixat unes paraules/ dibuixades en l'arena."

Humus és un llibre excel·lent, on per una banda ens trobem amb una poesia compromesa, tant necessària en aquests temps, i per una altra amb l'eterna reflexió sobre el fet poètic, que tant preocupa els poetes.

Josep Manuel San Abdon

 

 

 

A LA RECERCA DE LA IDENTITAT

CARME RIERA (2004). La meitat de l'ànima. Edicions Proa. Barcelona.

La meitat de l'ànima, novel·la amb la que Carme Riera va guanyar el Premi Sant Jordi 2003, sorgeix a partir d'un fet real. L'escriptora es trobava en la diada de Sant Jordi de fa quatre anys signant llibres amb la periodista Victoria Prego, i una senyora es va acostar a la periodista i li va lliurar una carpeta amb papers dels seu pare.

La història de la novel·la comença de la mateixa manera, la protagonista que també es escriptora, es troba signant llibres el dia de Sant Jordi, llavors se presenta un senyor que li dóna una carpeta, i li diu que el contingut li interessarà, li deixa una tarja amb les seues dades personal i se'n va. L'escriptora pensa que és algú que ha escrit alguna cosa i li ho ha deixat per demanar-li la seua opinió, llença la tarja a les escombraries i abandona la carpeta, sense obrir-la. Al cap d'un temps, ordenant les seues coses, li apareix la carpeta, llavors l'obri i es troba amb unes cartes que havia escrit la seua mare. Unes cartes que li presenten aspectes totalment desconeguts de la seua progenitora, com que va tenir un amant i que probablement aquest era el seu pare biològic.

A partir d'ací la protagonista comença la recerca de la seua pròpia identitat, la novel·la es fa a partir d'aquest moment força apassionant, s'entrevista amb gent que havia conegut la seua mare, però amb cada entrevista apareixen noves dades i la seua confusió augmenta. Comencem a saber que era filla d'un conseller d'Esquerra Republicana exiliat, i tanmateix estava casada amb un falangista benestant, que viatjava sovint a França, que tenia contactes amb membres del maquis, i que  l'amant podria ser l'escriptor Albert Camus.

La novel·la està escrita en primera persona i conscientment es confonen la narradora i la autora, ja que aquesta fa constar que no és una novel·la corrent, sinó que s'adreça als lectors i sobretot a la persona que li va donar els papers de la seua mare, per a que es posen en contacte amb ella i li ajuden a aclarir els seus dubtes, sobre la identitat de sa mare, i en definitiva sobre la d'ella mateixa. Així mateix el final resta obert, i és el lector qui haurà de decidir quin dels possibles finals que li planteja l'autora li resulta més versemblant.

La meitat de l'ànima és un retrat de la Barcelona de la postguerra, amb alguns punts de contacte amb Nada de Carmen Laforet, i també vol recordar el món dels vençuts de la Guerra Civil, la gent de l'exili i la resistència contra la invasió nazi en França i els maquis. És, en aquest sentit, un intent de recuperar la memòria d'uns fets històrics.

Carme Riera després de la seua incursió en la novel·la històrica, en les seues dues darreres obres, reprèn, en aquesta novel·la, tot i que també de contingut històric, la descripció del món interior d'una persona, que tant bé havia sabut reflectir en les seues primeres obres, i que fan de La meitat de l'ànima una molt bona novel·la, digna successora de Purgatori de Joan Francesc Mira, i que juntes honoren el premi Sant Jordi.

Josep Manuel San Abdón