dissabte, 22 de juliol de 2017

CONVERSA AMB JOSEP IGUAL SOBRE EL SEU ÚLTIM LLIBRE


Fa uns mesos Josep Igual publicava L’incert alberg (Editorial Afers), un dietari que abraça tot l’any 2011, on dia a dia l’escriptor va anotant les seues impressions sobre tot allò que passa al seu voltant, des de les coses més quotidianes a meditacions més profundes sobre la vida i la mort, l’escriptura o els diversos camps de la cultura. Tot això escrit amb un estil molt personal. L’incert alberg és un llibre d’una extraordinària maduresa i probablement el cim més alt de la seua ja àmplia producció literària. Per tot això hem volgut mantenir amb l’autor aquesta entrevista sobre el llibre.

En el llibre trobem aforismes, micronarracions, moments de molt de lirisme...¿és el dietari un sac on cap tot, com deia Baroja de la novel•la?
Hi ha moltes maneres de fer el dietari. En el meu cas sí, és un terreny de joc que procuro que siga el més obert possible.  Em permeto registres assagístics, uns altres més poètics o narratius. En el meu cas, tots els gèneres, fins el periodístic, hi poden tenir cabuda. El que potser, en referència a la pensada de Baroja, precisament no encaixa massa bé en el dietari, tal com jo l’entenc, és un desenvolupament excessivament novel.lístic; crec que funciona millor la tirada cap a la síntesi.
Per què fas referència quasi tots els dies a la situació climàtica del dia?
Som animals climàtics, deia Pla. I potser una mica més encara els mediterranis, podria afegir. Com a lector m’agrada saber quin temps feia en una pàgina de diari. I, al final, el temps meteorològic té a vore molt amb l’altre, amb el temps vital i els seus humors. També mirar-se el cel a vegades dóna joc poètic, plàstic, filosòfic, al·legòric...
La mort té una presència constant en el llibre, sobretot la mort del teu pare, però també la d’altres persones estimades ¿podem dir que d’alguna manera el llibre és fruit d’allò que deia el poeta, “Que la vida iba en serio”?
En bona part sí. El pas del temps, la finitud, la fragilitat humana són temes majors al quals ens encarem, els grans interrogants que ens fan pensar i crear. La pèrdua d’éssers estimats és un lògic sotrac emocional, però escriure emocionat és un problema, cal afinar-ho molt, i més en un dietari.             
Un dels temes que està més present en el llibre és la literatura, les teues lectures, els teus interessos literaris...Tornant als versos de Gil de Biedma, acaba dient: “envejecer, morir/ es el único argumento de la obra”. ¿És la literatura l’únic refugi per a superar el tràgic final de l’obra?
L’únic no. La vida, les psicologies, els sentiments són molt més complexos com per poder acotar-los sencerament amb el llenguatge. Però, ens fem la idea de que ens pot acompanyar una mica, i qui sap si fins donar-nos una mica de consol o la il·lusió de l’esperança.

En el llibre és present la crisi social i econòmica del moment, la marginació de la cultura... tanmateix, malgrat el pessimisme, hi ha voluntat de seguir endavant.
Potser deu ser allò de la intel.ligència de la voluntat, que en deia Gramsci. O la fe dels escèptics, com ja apuntava en un vers d’Uomo qualque. O només cosa de recalcitrant obstinació, no ho sé.
El teu mitjà de transport més habitual és l’autobús on trobes tot tipus de gent. ¿Què n’has extret per a la literatura?
Anant a peu o amb transports públics les visions de la realitat i els paisatges en són unes altres. I sempre hi ha troballes. N’he extret detalls i fins històries senceres, per als dietaris, per als contes, per alguna columna, i fins per algun poema, dels viatges i el seu entregent, on a vegades l’atzar fa prestidigitacions curioses. Això que en diem realitat no s’acaba mai. L’observació amb dret a la recreació imaginativa és un dels utillatges que diria que em fan més servei. 
L’adjectiu és la categoria gramatical més compromesa per a un escriptor. He llegit més d’una crítica de L’incert alberg que destaca el bon ús que fas de l’adjectiu. ¿És aquest el millor elogi que se te pot fer?
Per a la meua manera d’entendre la voluntat d’estil, de buscar el to personal, l’adjectivació és cabdal. Vinc d’uns models – Pla, Fuster, Sagarra, etcètera - que adjectivaven prodigiosament. També la lectura i el conreu de la poesia m’ha ajudat a incorporar recursos a les possibilitast de la prosa. L’adjectiu és un maldecap gran: a vegades cal buscar la precisió, altres el text potser agraeix certa volada d’adjectivació agosarada, depèn de si estàs en un to més buscadament ajustat o en un altre més diguem-ne de pinzellada impressionista.    
Josep Manuel San Abdón    







dimarts, 27 de juny de 2017

LLEGIR FUSTER


SALVADOR VENDRELL(2017). Joan Fuster per a joves. Antologia. Benicarló. Onada edicions.
 El dia que escric aquest article fa vint-i-cinc anys exactes que va morir Joan Fuster. Tot i el temps transcorregut la seua figura segueix originant rius de tinta en la premsa escrita i pàgines als diaris digitals. La seua obra, un quart de segle després, continua sense deixar indiferent ningú.
Diversos llibres han arribat a les prestatgeries de les llibreries amb motiu de d’aquesta efemèride. Un d’ells és aquesta antologia per a aproximar Fuster als joves que ha anat a càrrec de Salvador Vendrell, escriptor també de Sueca, ciutat que sembla tocada per la ma dels déus per a donar tantes i tant destacades personalitats literàries.
Joan Fuster va començar a reflexionar ben aviat sobre quina cosa érem els valencians i aquestes reflexions van ser l’origen de Nosaltres els valencians, un llibre que com ell va dir: “exigia un altre autor. Tal com caldria que fos, hauria d’haver-lo confeccionat un historiador, o un sociòleg, o , millor encara, un oportuníssim centaure d’historiador i de sociòleg.” El llibre va convertir Fuster en un referent cívic i va estimular l’estudi posterior de les ciències socials, l’economia o la història dels valencians. Però, també va provocar reaccions irades contra les seues tesis, tot i que mai no van ser refutades de manera seriosa. El mateix Fuster ho lamentava en un dels articles que apareixen en el llibre: “Amb qui havia de polemitzar? Amb la histèria? Amb l’analfabetisme? Amb la politiqueta dels trepadors?”.
Però Fuster va ser molt més que Nosaltres els valencians. Va ser sobretot un assagista de primera magnitud. Com ben prompte va demostrar amb llibres com per exemple Descrèdit de la realitat, un assaig de tema estètic, crònica de l'evolució en la història de les arts plàstiques del concepte de la realitat. 
En el llibre que ens ocupa Salvador Vendrell fa una selecció d’alguns dels textos més representatius de Joan Fuster, que van des dels Dietaris dels anys 50, a una selecció d’aforismes, passant per una àmplia mostra d’un altre dels grans llibres de Fuster com va ser Diccionari per a ociosos. També hi ha un ampli recull dels articles publicats a la cartellera valenciana Que y Dónde, sota el nom de Notes d’un desficiós, on trobem un Fuster que intervé de manera molt combativa en els anys de la Transició valenciana.
Contra el que alguns hagen pogut pensar, Fuster era una persona allunyada del dogmatisme. Afirma en un dels textos del llibre: “ A mi em fa por la gent d’un sol llibre, o d’un sol diari, aquells que no llegeixen més que el que els reconforta en els propis prejudicis. Són els fanàtics.” Qüestió que amb les modernes tecnologies anem accentuant.
I parlant de noves tecnologies, Fuster escrivia, amb una evident visió profètica, en el llibre Babels i Babilònies de l’any 1972, el següent: “Les flamants computadores, que tant prometen? Ningú no ignora per a què poden ser ‘també’ utilitzades: per al control administratiu i policíac més rigorós. Una memòria electrònica amb les dades –totes- de tots i cada un dels contribuents, ha de ser, ho vulguem o no, la pitjor mediatització de la llibertat individual.”
Joan Fuster a per a joves, és un bon llibre per a iniciar els més joves en la lectura del savi de Sueca, ja que fa un bon tast d’alguns dels seus llibres més destacats.

Josep Manuel San Abdón

dijous, 30 de març de 2017

MANUEL MILIÁN MESTRE. BIOGRAFÍA.




A partir d’una llarga conversa, aquest llibre traça un esbós biogràfic de Manuel Milián Mestre. Nascut a Forcall en plena postguerra, de ben jove va anar descobrint les vicissituds tràgiques que va viure la seua família durant la contesa civil. Per això, una constant de la seua vida ha sigut establir ponts entre persones d’ideologies diferents.

Actualment col·labora en diversos mitjans de comunicació i s’ha convertit en un important líder d’opinió gràcies als seus profunds coneixements de la realitat social i política. Una saviesa fonamentada en més de cinquanta anys, vivint en primera fila, esdeveniments polítics, econòmics i periodístics decisius, com anirem descobrint al llarg d’aquestes pàgines.

dissabte, 25 de març de 2017

REPRESSIÓ I SILENCI



RAÚL GONZÁLEZ DEVÍS (2016). Tragèdies silenciades. Repressió franquista i maquis a les comarques del nord del País Valencià. Castelló de la Plana. Publicacions de la Universitat Jaume I.
Des de l’any 1945 a l’any 1952 l’Agrupació Guerrillera de Llevant i Aragó, coneguts popularment com a maquis, protagonitzaren la resistència armada contra la dictadura de Franco en les comarques del nord del País Valencià. La repressió que va exercir el règim franquista va ser brutal, de manera que sobre els fets es va estendre una capa de silenci. Els vencedors, segons el professor especialista en el tema Josep Sánchez Cervelló, perquè haurien d’haver explicat que la victòria “l’havien obtingut amb mètodes del tot contraris als drets humans.” I els qui eren pogut reescriure els fets, van restar marginats o van marxar lluny dels seus pobles per a refer les seues vides.
El llibre que ens ocupa ajuda a trencar el silenci que pesava sobre aquella cruel història, i documenta amb fets concrets el que van ser aquells anys tràgics. El professor Raül González Devís, per a aquesta finalitat es serveix de diverses fonts; l’Arxiu Històric de la Guàrdia Civil, el Servicio de Estudios Históricos de la Guardia Civil, l’Arxiu Històric Provincial de Castelló, el Boletín Oficial de la Guardia Civil, la lectura de Mundo Obrero, informes de la guerrilla i testimonis orals, que li serveixen per a contrastar dades.
A diferència d’altres llocs d’Espanya, la presència de grups de guerrillers a les muntanyes de Castelló i Terol, no va tenir lloc fins a les darreries de l’any 1944. En un primer moment, els destacaments de la Benemèrita de l’interior castellonenc reaccionaren amb una certa precaució, per la falta de mitjans humans i materials. La coses van canviar quan el 28 de juliol de 1947, va ser designat cap de la 5ª Zona de la Guàrdia Civil i governador civil de Terol, el general Manuel Pizarro Cenjor.
Amb la presència d’aquest general es reorganitzaren les competències i s’assignaren més efectius al cos. Però, el que realment va suposar un canvi radical, van ser les agressives tècniques repressives que es van utilitzar. Una de les més habituals va ser l’anomenada Ley de Fugas, un procediment expeditiu i extrajudicial que consistia en disparar i matar un detingut amb el pretext que pretenia escapar-se. El professor González Devís, documenta 27 morts utilitzant aquest sistema entre les comarques dels Ports i la Plana, passant pel Maestrat i l’Alcalatén. Els informes que es feien després d’aquests fets, curiosament, responien sempre a un mateix esquema. Moltes vegades les persones executades, ni tan sols eren guerrillers, sinó simples sospitosos d’haver col·laborat amb ells.
En el llibre se’ns relata també l’assalt a diverses masies, amb la mort dels seus propietaris. Els dos punts més calents de la repressió van ser les presons de Morella i Llucena, on es van donar diversos casos de suposats suïcidis induïts. I també hi ha referència a algunes desaparicions de persones que després d’haver sigut detingudes no se n’ha sabut mai més res.
Aquest llibre, com diu el seu autor, no és fàcil de llegir, ni de digerir, sobretot a les persones que vivim en el territori on van passar aquests fets. Però és un llibre necessari per conèixer, amb una investigació documentada i seriosa, allò del que se n’havia parlat només entre xiuxiuejos.

Josep Manuel San Abdón