APROFITA EL MOMENT

RAMON GUILLEM (2019). Fugaç. Alzira. Edicions Bromera

Fugaç és el darrer llibre de Ramon Guillem amb el qual va guanyar el Premi València Alfons el Magnànim de Poesia. El poemari està encapçalat per dos cites que ens donen les claus del seu contingut. Una de John Dos Passos, on s’exclama que la lluna minva ràpidament, fa referència per tant al pas del temps, i l’altra de Paul Valery en què se’ns convida a fer el que vulguem, això sempre és un instant bell, que ens incita a aprofitar el moment.

En el breu poema que obre el llibre, Camí, ja se’ns diu que la vida és fugaç, però que té molts moments bonics, “Però el camí de la mort/ és ple de roses.” Quines són aquestes “roses”? per exemple la música, com podem llegir al poema The fairy Queen, que porta el mateix títol que una òpera d’Henry Purcell. Una música que ajuda a suportar els moments complicats, amb la seua fantasia i la seua frescor. La música es fa difícil d’escoltar en moments difícils de solitud per l’absència de l’amada, en un “dilluns d’hivern,/ronc i trist”, on cobren vida Zagajewski i Max Bruch, preguntant desesperadament on és ella. La música fa de metàfora de la passió i el desig en el poema Música. També la música serveix per a rememorar moments feliços i sempre torna amb el temps, com en el poema Samba pa ti.

La idea de la fugacitat dels bons moments, però que cal aprofitar-los, es repeteix en diversos poemes, com ara Aquest món, on malgrat que el món és ple “d’ulls lleganyosos”, o de “boira”, “plugim”, “humitat” que “ens trepana”, el món té bons moments, que encara que passen de forma molt “fugaç”, està fet per a nosaltres. Ho podem veure també en el poema Observatori de la fauna, on després de la tempesta, o de la baixada als inferns, torna a eixir la llum, “un dia clar i net”, “com si fos la primera vegada”.

L’amor ocupa un espai molt important en el llibre, un amor que de vegades genera inseguretat com en el poemes Incertesa i Turbulències, on el subjecte poètic es sent com en un avió en el moment d’una turbulència, tot i que sap que l’esperen els llums salvadors de l’aeroport. Però l’amor sempre és incert, diu en el poema Corcó, “tots els mots de l’amor/porten endins/el corcó del silenci.” Trobar l’amor suposa un llarg camí, ho veiem en el poema Llarg camí i estimar és una sort, com expressa en el poema La sort. Perquè l’amor ho abasta tot com una gran enciclopèdia, com diu en el poema Amor enciclopèdic, tot i que amb una certa ironia afirma que les enciclopèdies ja no són el que eren.

En Fugaç hi ha lloc també per reflexionar sobre la poesia. En el poema Tren, dedicat a Jaume Pérez Montaner, la poesia es presenta com un refugi contra la mort. La poesia és, així mateix, un antídot contra la mort. Tot passa, però queden els poemes com a testament.

El pas del temps es objecte de preocupació per al subjecte poètic perquè com expressa en el poema A pany i clau, el desig està absent i pensa que ja no tornarà a estimar, “silent desig”, “platja fosca”, “carcassa abandonada”. En el poema Venjança es pregunta on estan aquells moments de grans desigs i espera que tal vegada estiguin amagats com aquell assassí que espera la víctima. Però pot ser com diu en L’estiu dels porcs senglars, aquests estan molt a prop, però mai no els veiem, explica metafòricament que en la vida de vegades tenim prop les coses que desitgem i no ens n’adonem. Però sempre s’està a temps per a gaudir del desig, encara que s’estiga en la maduresa de la vida, com expressa en el poema Abans de la cendra, “Encara tenim temps, (...) d’encendre la llenya/ per a la carn/ abans de la cendra.”

En els darrers poemes del llibres el sentiment del pas del temps adquireix un to més seré, com en Tabac, un poema on recorda l’avi que li feia ordenar caixes en un estanc, i rememora amb tendresa l’olor del tabac.  En Desaparició, la mar desapareix a causa de la boira, però al dia següent torna a estar allí, “tranquil·la i dolça” i desitja que “Tant de bo la mort/ fora així també.” I finalment a De pressa, posa de manifest el ràpid pas del temps, però no hi ha més remei que acceptar-ho, perquè això “és també l’acceptació de la vida.”

Fugaç és un llibre escrit en la maduresa, quan ja el subjecte poètic és conscient de la fugacitat de la vida, però al mateix temps és una invitació a aprofitar els bons moments que la vida ens ofereix, ja siga a través de l’amor, la natura, la música o la poesia.

Josep Manuel San Abdón

ENTREVISTA A JOAN VERDEGAL

Joan Verdegal (Borriana, 1955) és doctor en Filologia Francesa i ha estat professor de la Universitat Jaume I. Ha portat a terme una important tasca com a traductor d’autors francesos com ara Boris Vian, Hérault de Séchelles, Alexandre Dumas o Charles Nodier. Fa uns mesos vaig tindre l’agradosa sorpresa de rebre la seua primera obra de ficció, Rigorosament incert (Agrupació Borrianenca de Cultura), un llibre de relats ben aconsellable i per molts motius: ens ajuda a reflexionar sobre la condició humana, ens incita a apreciar la bona escriptura, ens fa somriure en els desenllaços de les històries, ens aproxima a l’univers d’una joventut valenciana en procés d’extinció, ens obliga a reconduir certes opinions, ens emociona amb sentiments universals... Sobre aquest llibre hem mantingut la següent conversa.

En els primers contes del llibre no sé si podríem parlar de nostàlgia de la joventut. Trobem una sèrie d’històries com La Lambretta, Els blocs, El xicotet grill de serres i alguns més que ens remeten als anys 70 del segle passat.

En efecte, potser hi haja nostàlgia (que és sentiment propi de certa edat), però es tracta d’una nostàlgia compartida amb els amics i coprotagonistes de les històries. Al mateix temps, també m’ha interessat contar situacions irrepetibles o difícilment versemblants per a les generacions noves o les futures. En el mateix grup s’inclouen L’albirament, Les barraques, Per casualitat.

Una cosa que em sembla un encert és que mitjançant una marca de cotxe o una cançó ens situes en l’època.

Sí, és un recurs que estalvia haver de concretar l’any de la història, cosa que no faria tant natural la introducció de la trama i podria confondre el relat amb una crònica. A més, incita el lector de certa edat a identificar-se amb les situacions i els protagonistes. Si es tracta d’un lector jove, només li caldrà documentar-se amb el mòbil o l’ordinador per a situar-s’hi cronològicament. En són un exemple El GS club, Només tres marxes, La tisana, Psicodelisme casolà.

Les colles d’amics son un altre dels motius inspiradors del llibre, ja siguen de joves o ja d’adults.

He procurat donar importància als protagonistes de les històries, a manera d’homenatge a l’amistat. He tingut interès a recollir per escrit recreacions o versions pròpies d’algunes experiències i complicitats que perduren i que són emblemàtiques en el meu grup d’amics. De fet, alguns d’ells m’han comentat que els ha fet gràcia retrobar-se en un relat, i especialment amb el nom canviat (sempre oculte el nom de les persones reals i mai no els repetisc). Per exemple: Tres de copes, Tranquil i distret, El gat del Tronxo, El mut.

En molts relats ens trobem amb una sorpresa final. És un fet tant insignificant com l’anècdota que es conta; tanmateix li dóna força i sentit.

Precisament he fet constar aquest propòsit en la contracoberta, que he justificat amb la frase següent: «per això resulten arriscats alguns desenllaços, més preocupats per fer reflexionar que per resultar probables». També hi consta que el llibre es titula Rigorosament incert (joc de paraules una mica atrevit) perquè «és un recull de relats que podrien ben bé ser històries reals, però que no pretenen ser-ho». Ací entrarien Més que un ofici, Reaccionar a temps, Un malentès.

Jo destacaria com una de les virtuts del llibre que, a partir d’una anècdota insignificant, construeixes tot un univers. Podríem definir el llibre com un quadre de costums de la nostra època?

En efecte, he procurat adobar i arrodonir els relats amb l’objectiu de crear un univers que, encara que és probablement fictici (d’ací el títol Rigorosament incert), es configura a la manera de quadres de costums que han definit la forma de viure de la gent en molts pobles valencians, especialment els de la vora de la nostra mar, com són Borriana o també Benicarló. Ací interessa destacar La foto de platja, Ulleres empinades, Déjà vu, Sant Antoni del gos.

També tens un to crític, però com aquell qui no vol la cosa, a certes pràctiques actuals, com la proliferació dels gossos com animal de companyia, l’esnobisme gastronòmic o la moda d’anar a córrer.

Són exemples també que defineixen els costums o les modes que imperen en la nostra societat. El propòsit és provocar que el lector s’identifique amb certs comportaments socials i aprofitar també la conjuntura per a fer una caricatura de les possibles desmesures: Guerra de garrafes, Dinar de bolets, El corredor.

De vegades trobem que coses que en un moment determinat tenen molta importància s’obliden ràpidament, o el que sembla ser un gran drama és resolt senzillament.

Sí, forma part de la naturalesa humana focalitzar certs problemes i somatitzar-los prematurament, sense esperar la seua resolució per la via de la pura dissipació per causa del transcurs simple del temps. He tractat, per tant, de relativitzar les coses en Fals simulacre, Les claus perdudes, Tragèdia en urgències, Clau de pas.

Si ens fixem bé, el món pot ser un gran espectacle: els avions, les sales d’espera dels hospitals, les perruqueries...

He procurat treballar l’escriptura per a aconseguir un estil natural i espontani que contrastara amb un contingut compacte i carregat de missatge, de manera que la lectura del llibre fóra agradosa per ella mateixa; confie que la majoria dels lectors ho apreciaran. No obstant tot això, he intentat que els relats siguen universals, és a dir, que arrepleguen realitats compartides per tothom. Si bé he triat històries que són del propi tinter, altres procuren abordar temes que van més enllà de la possible realitat geogràfica en què ens movem, com ara la política cultural (El mural rectificat, El Planetari), la memòria històrica (Destí capriciós, El mariner, Per poders), les festes de les falles (Falles vade retro) o les taurines (Sobirana i Sinforosa), el Brexit (Efectes col·laterals), certes injustícies socials (L’okupació), la delinqüència (El carter, Jutjat de guàrdia), el triomf de l’amor (Una nit memorable, Sensacions contradictòries), la cuina genuïnament valenciana (El socarrat, L’allioli autèntic), la mort (Exèquies a Tristavall), les situacions còmiques o inversemblants (Psicologia parda, Sense carabasses, Missatge en una botella, Una impresentable, Observacions ferroviàries) o el transcurs accidentat de la vida (El miracle, La cabina bis, Un dia infaust, Un somni hereditari, Enveja preventiva, Ostres en la perruqueria, Quadern de bitàcola). En definitiva, he concebut un llibre de relats que poguera llegir-se sense cap pressa, alternant els temes, a fi de conduir a una lectura pausada que ajudara a captar millor els missatges subjacents, que no sempre són tan transparents como poden semblar a primera vista.

Josep Manuel San Abdón