DONES ENAMORADES

MARTA TENA SUBIRATS. Juego de quimeras. Editorial Dauro. Granada. 2015.

Marta Tena encapçala el llibre amb una cita: la definició que el diccionari de la RAE dóna de la paraula quimera : “Aquello que se propone a la imaginación como posible o verdadero, no siéndolo.”

El llibre conta la història de tres amigues que viuen unes històries d’amor que podríem qualificar de quimèriques, i així divideix el llibre l’autora en tres capítols, la quimera nº1 Ernesto, la quimera nº 2 Alfonso i la quimera nº 3 Fernando.

Les protagonistes dels capítols són tres dones entrades en la dècada dels trenta anys. La primera Carmen era feliç en el seu matrimoni, però, perd el seu marit en un accident de tràfic i això la sumeix en una tristesa infinita. Treballa d’infermera en un hospital i és assignada a la consulta d’un nou metge que ha arribat, al principi es mostra bastant distant, però, a poc a poc, va sorgint una bona relació entre ells que acaba amb un enamorament. Carmen es lliura totalment a aquest amor, però Ernesto, que així es diu el metge, vol mantindre la relació amb ella, però conservar la seua vida familiar, a més té una manera particular de mantindre contacte físic amb ella.

La quimera nº 2 la protagonitza Raquel, és metgessa i mare de dos fills, porta una vida rutinària amb el seu marit, al qual veu molt poc perquè està plenament dedicat a la política. Alfonso i Lucía són una parella amiga, també tenen dos fills i la seua vida és molt semblant, però en aquest cas és ella qui es dedica a la política. Això fa que Alfonso i Lucia s’aproximen i naix un amor entre ells. Però torna a ser l’home qui no vol anar més enllà, malgrat que Raquel està disposada a tot pel seu amor.

La quimera nº 3 la protagonitza Beatriz, metgessa, està separada. Coneix en la seua consulta un conegut escriptor, Fernando Márquez de la Vega, i entre els dos naix una boja passió amorosa, tanmateix la història es repeteix. La relació ha de ser secreta, Fernando no vol trencar en la seua esposa amb qui porta una plàcida vida rutinària i no vol fer mal al seu fill.

Els sis personatges tenen en comú que porten una vida rutinària, apàtica, no és que siguen desgraciats, però sí que necessiten un estímul per a tenir un vida més apassionant, i aquest estímul el troben en l’amor. Però només les dones estan disposades a trencar amb tot, a deixar-se portar per aquesta passió que torna a donar sentit a les seues vides. Els homes per la seua banda es mostren conservadors, volen conservar la seua còmoda vida familiar, i al mateix temps viure una intensa vida amorosa.

Crida l’atenció que les tres protagonistes són dones de formació universitària, per tant pensem que podrien ser capaces de racionalitzar les seues relacions i vore que no porten enlloc, tanmateix no ho fan. Beatriz quan Carmen li demana consell ho explica molt bé la veu narrativa: “Sabía por experiència pròpia que no siempre hacemos lo que deberíamos hacer, que nos dejamos llevar por las sensaciones, por los sentimientos, en lugar de por lo razonable.”

Els personatges femenins de la novel·la estan molt ben traçats, tant pel seu caràcter, com pel que fa a les seua vida, dels tres se’ns conta la seua vida anterior, com ha  arribat a la situació en la que es troben. Són xicotetes històries dintre de la història.

En la novel·la també podem vore l’amistat entre dones, les tres comparteixen confidències respecte a la seua situació amorosa i viatges podríem dir catàrtics: “Tendrían una semana entera para comer bien, pasear, tostarse al sol, reír, llorar y maldecir a todos los hombres de la Tierra.” Se’ns diu en un moment de la novel·la.

De les tres l’única que en la  novel·la no trenca definitivament amb els seu amant és Beatriz. La que té com enamorat el poeta Fernando Márquez de la Vega. En aquest sentit la novel·la queda com un final obert que podria donar lloc a la continuïtat de l’obra.

Juego de quimeras és per tant una  novel·la que reflecteix la complexitat de les relacions amoroses en la societat actual.

Josep Manuel San Abdón