Josep Ballester és
catedràtic de Didàctica de la Llengua i la Literatura de la Universitat de
València. Com a escriptor té una àmplia obra publicada i ha conreat diversos
gèneres com la novel·la, la poesia i l’assaig. I ha rebut premis tant
reconeguts com el de novel·la Ciutat d’Alzira, els de poesia Vicent Andrés
Estellés i Joan Roís de Corella i el premi d’assaig Josep Vallverdú de Lleida
2018 amb el llibre Atles d’aigua i de
pedra. Cartografies de la creació, publicat per Pagès editor. Un llibre que
és una invitació a viatjar amb una altra mirada i del qual hem parlat amb
l’autor.
Una de les coses que
em crida l’atenció és el punt de vista narratiu. De vegades ets tu el narrador i
d’altres dónes la paraula a algun edifici o sobretot als rius.
Jo jugue a canviar punts de vista, perquè pense que el punt de vista es
fonamental en el fet literari i en aquest cas he volgut jugar amb el punt de
vista i sobretot donar-li vida a objectes o elements de la natura que diguen
també la seua. El món, un escriptor, l’ha de veure des del punt de vista de la
ficció, fins i tot canviant eixos punts de vista que de vegades semblen
peculiars, però pense que el més important com a escriptor és veure tots els
cantons, fins i tot, podríem dir, totes les cares de la Lluna.
Parlem dels rius: en
les tres entrades protagonitzades pel Danubi, sembla que li has donat veu
perquè ell ha estat testimoni de la tràgica història d’Europa, sobretot en el
segle XX.
Els rius en el llibre són importants. Jo he nascut en Alzira, que en àrab
significa illa, i no és que fora una illa de mar, sinó que era una illa en
plena ribera, però que estava envoltada pel riu Xúquer, que significa
Devastador. Per tant a mi les ciutats amb riu em criden molt l’atenció i sempre
les faig meues, m’interessen des de molts punts de vista. Fins i tot depèn del
costat de la ciutat en què estigues, és una ciutat molt diferent.
El Danubi del que tu parlaves, efectivament és el gran testimoni natural de
la història tràgica d’Europa, perquè la història d’Europa té molts moments
tràgics, i aquest riu representa un poc això. Es pot contar la història,
almenys del centre d’Europa des del punt de vista del Danubi, perquè recorre
d’una banda a l’altra tota l’Europa Central. Des d’aquest punt de vista m’ha
interessat mirar la humanitat com el llop que ataca el mateix home, i el Danubi
ha jugat amb aquest personatge i amb aquest punt de vista, perquè és qui ho ha vist
i qui ho ha viscut tot, mirant-ho amb una certa distància, que és el que interessava.
I parlant de rius,
dius que et fascinen els ponts. Per què?
Perquè segurament he nascut en un poble on no hi havia molts ponts, però hi
havia el pont de ferro, que ara ha complit cent anys. El punt de vista no és el
mateix d’un costat que d’un altre del riu. Per exemple Budapest, que de fet són
dues ciutats diferents, una part és Buda i l’altra és Pest, que són molt
diferents, fins i tot arquitectònicament. Els ponts són des del meu punt de
vista un element de l’arquitectura especialment estimable, i sobretot perquè em
dóna la sensació de pas del temps i allò que pareix que res no perdura, i des
d’aquest punt de vista també m’interesse. I fins i tot en el centre del pont,
es veu el món ben diferent.
En el teu recorregut
per aquest atles, sembla que sents predilecció per visitar aquells espais que
han estat poblats per artistes, sobretot escriptors, que han sofert cert grau
de marginalitat, o si més no, han estat poc assimilats pel sistema. Estem
parlant del marqués de Sade, el grup de Bloomsbury, Kafka, Mary Shelley,
Baudelaire, Pío Baroja o Pasolini.
Des d’aquest punt de vista que em comentes poden haver estat en algun
moment marginats o fora del sistema, però en el fons tampoc és així, perquè Kafka
s’ha convertit en el gran referent de la narrativa del segle XX i XXI, mai no
ho era dit ningú en el seu moment, o el mateix marqués de Sade o Mary Shelley.
La història ha acabat posant-los en l’element canònic. Però sí, m’interessa la
part fronterera de la literatura on de vegades estan les qüestions molt més
riques i més polièdriques o més interessants. Per exemple Pasolini que és un
personatge que tots els coneixen com un home de cinema, però que té uns assajos
molt interessants, i fins i tot com a poeta en la seua llengua, el friülès, també
és molt interessant, ell sempre juga des dels marges de la societat i des dels
marges de la Roma dels últims anys que va viure.
Presència destacada
en el llibre tenen també aquells escriptors que han patit o mort en l’exili;
Descartes, Stefan Zweig, Clarice Lispector, Walter Benjamin o Roman Jakobson.
Això també té a veure amb una altra de les meues dèries. L’anterior llibre
d’assaig que vaig traure fa un parell d’anys es deia Diàspores. Paraules i geografies de l’exili, i també jugava en
aquest sentit. Crec que en el fons tot ésser humà és un exiliat, perquè en
algun moment ho ets tant en la teua terra com en altres geografies. Jo quan
parle de geografies, no només parle de geografies tangibles. Hi ha molta gent
que no se sent a gust ni en la realitat que viu i fins i tot fa una vida
d’exiliat, i aleshores jugue un poc des d’aquest punt de vista. De vegades
parlem dels exiliats de la República durant el franquisme, però els exiliats
són permanents. Pensem en tota la gent que ha de fugir de la seua terra siga
d’Àfrica, siga d’Amèrica o siga inclús d’Europa, que fuig per a buscar-se
altres realitats, i això és molt complex, perquè has de canviar fins i tot de
pell per a sentir-te a gust en un altre territori o en una altra realitat, la
qual cosa és molt complicada.
Josep Pla diu que “l’única manera de viatjar i observar alguna
cosa és anar a peu i amb tota calma.” Crec que tu comparteixes totalment
aquesta opinió, i per això reivindiques el viatge amable i civilitzat i sense
Google Maps.
Exacte. El Google Maps pot ser una eina molt estupenda per no perdre’s quan
vas a un lloc molt concret, però aquest llibre va en contra de mirar el Google
Maps, és a dir, caminar, passejar, viatjar amb lentitud, amb tranquil·litat,
reflexionant, inclús, també perdent-se. Quan algú es perd amb ganes de
perdre’s, això també ajuda a mirar el món d’una altra manera. És el que
reivindicaven Baudelaire o Walter Benjamin. Però en ple segle XXI, no hi ha
geografia, ni petit riuet que no estiga cartografiat, per unes eines realment
fantàstiques, això a mi no m’interessa, a mi m’interessa el punt de vista de
les persones i sobretot la reflexió a partir dels espais, no solament els
tangibles, sinó els espais metafòrics que formen part de la nostra realitat. Inclús
en algun moment, no parle només d’espais ideals, sinó que parle d’altres
realitats molt més dures, com per exemple de les realitats de l’escriptor
Roberto Bolaño que parla dels feminicidis en la frontera entre els Estats Units
i Mèxic, en què tots els anys apareix una llista molt llarga de dones
assassinades, i mai no es troben els culpables.
Al llibre trobem una
geografia de la barbàrie, reflectida en la destrucció de l’Iraq i sobretot en
l’espai dedicat a la novel·la de Roberto Bolaño 2666, com acabes de dir. ¿Vols reivindicar en aquestes pàgines la
paraula, l’art i la cultura com a grans metàfores contra la mort?
Sí, en el fons és això. La paraula, en certa manera, és una de les eines
que té l’ésser humà, primer per a lluitar en la solitud en la qual ens trobem.
Recorde que en una pel·lícula, un catedràtic d’universitat li pregunta a un
estudiant perquè llegia i ell respon que llig per saber que no està sol. És
això, una lluita contra el buit i la barbàrie que a vegades ens volta i que
pensem que no ens toca, però que ens toca a tots. Quan un ser humà pateix un
element repressor, qualsevol dictadura, qualsevol persecució, en el fons, també
ens estan perseguint a nosaltres, per tant la paraula, la geografia que sempre
té molts significats i molts punts de vista ens ajuda a lluitar contra eixa
geografia de la barbàrie que sí que existeix. Els valencians tenim també
geografies de la barbàrie que no hauríem d’oblidar, sobretot per a no
repetir-les. De vegades també ens oblidem, perquè les llibertats ens han
costat, hi ha que lluitar cada dia per elles, perquè sembla que en els últims
anys a l’estat espanyol algunes llibertats es puguen perdre.
Josep Manuel
San Abdón
