ENTREVISTA A PAU BERENGUER

Pau Berenguer (València, 1978) va publicar fa uns mesos Germània (Onada edicions) una novel·la amb la que va guanyar 33è premi de narrativa Vila de Puçol. L’acció de la novel·la transcorre en la tardor de 1944 en el transcurs de la Segona Guerra Mundial i està situada en el front oriental alemany en un moment en què l’exèrcit soviètic recupera terreny perdut i amenaça d’entrar en territori germànic. L’exèrcit alemany ha mobilitzat la darrera lleva de soldats, joves de dèsset anys que provenen en molts casos de les joventuts hitlerianes i es trobaran amb un espantós escenari. La novel·la és un al·legat contra els horrors de la guerra i els seus efectes devastadors. Sobre el contingut del llibre hem parlat amb el seu autor.

Com va sorgir la idea d’escriure una novel·la situada en la Segona Guerra Mundial on s’enfronten els russos i els alemanys?

Fent memòria, pense que la inspiració va sorgir d’una sèrie de lectures que tocaven sempre aquest tema, la Segona Guerra Mundial. En concret, en aquella època em vaig sentir molt atret per les obres d'un historiador britànic, Anthony Beevor, que no només feia una anàlisi acurat de l'estratègia i dels esdeveniments polítics sinó que a més abaixava la mirada fins a la vida quotidiana del soldat de les trinxeres o del civil de la rereguarda. Durant aquestes lectures, en algun moment, se’m va aparèixer la imatge dels soldats viatjant cap al front, un escenari que havien imaginat però que encara no coneixien realment.

I pel que fa als russos i alemanys, vaig trobar apassionant i esgarrifador al mateix temps el fet que dos totalitarismes s’enfrontaren en una lluita per la supervivència pròpia i l’extermini de l’adversari. Crec que de tots els escenaris bèl·lics, aquest era el que més joc donaria a una novel·la.

En la novel·la trobem al principi l’idealisme dels joves de les joventuts hitlerianes que veuen la guerra com una cosa èpica i heroica, i posteriorment pateixen el xoc amb els horrors de la guerra. Has volgut amb Germània denunciar aquest adoctrinament de les ideologies totalitàries que porten finalment a aquestes tragèdies?

Més que denunciar, he intentat explicar l’absurd de la guerra i com persones que es consideraven civilitzades acabaren cometent atrocitats i jugant-se la vida en nom d’aquesta ideologia. Per descomptat, serveix també com a denúncia: el poder d’un Estat i de les idees, que ens converteixen en fanàtics irracionals.

A Germània hi ha molts detalls sobre l’armament, les tàctiques i estratègies militars...El fet de ser professor d’història ha estat important per a escriure la novel·la?

La meua formació ha pesat molt en aquesta novel·la. De fet, en un primer moment l’obra contenia molts més detalls d’aquest tipus, però vaig haver de llevar part d’aquesta informació tècnica per tal d’afavorir una lectura més fluida i a l’abast d’un públic menys especialitzat en aquest tema.

En qualsevol cas, vaig haver de fer un estudi previ de les diferents formacions militars que participaren en aquell teatre d’operacions i buscar el realisme més gran  per tal de no faltar a la veritat històrica.

 La novel·la és molt visual, durant la lectura he tingut la sensació d’estar veient els combats. Fins a quin punt t’ha influït el cine bèl·lic?

No havia pensat mai que el cinema bèl·lic m’haguera pogut influir, però ara que ho dius, em sembla que hi ha una influència clara de pel·lícules tan realistes com per exemple Salvem el soldat Ryan, Stalingrad o Enemic a les portes. El cinema ha experimentat un gran canvi pel que fa al realisme d’aquesta temàtica, mostrant sempre la cara més horrorosa de la guerra. Recorde encara les pel·lícules clàssiques, on la mort era sempre ràpida, neta i quasi indolora. Una imatge, en molts casos, heroica i dolça de la guerra que no em deixava satisfet.

A més a més, sempre he pensat que el lector ha de poder visualitzar les situacions que presenta l’escriptor (especialment si són d’acció o està recreant una altra època històrica) d’una manera comparable a la de l’espectador del cinema. Per descomptat, sempre que la narració no perda el ritme que l’autor busca.

Quina ha estat la teua intenció en crear el personatge del capità Edmund Bachner? Un oficial amb rostre humà dins de l’exèrcit nazi.

Edmund és un home amb una educació superior als seus companys d’armes. Un humanista. És escriptor i vol dedicar la seua vida al teatre. De cap de les maneres pot ser com la majoria dels militars del III Reich. Però al mateix temps és un oficial de la Wehrmacht i té unes obligacions. No pot evitar-les. Lluitarà per què no té una altra opció, perquè els russos volen destruir Alemanya i perquè ha de mantindre amb vida els seus subordinats. En aquesta guerra, hi va haver oficials i soldats com ell, que no creien en el règim nazi ni els seus missatges demagògics, però acabaren arrossegats per les circumstàncies polítiques sense poder evitar-ho. Necessitava aquest personatge,   la seua presència em resultava trista, alhora que humana i realista.    

M’ha agradat el tractament que li has donat a la història d’amor entre Konrad i Martina. Havia dos possibles finals a triar, des del meu punt de vista, el que tu has triat és el millor per a no trencar el sentit de la novel·la. Ha estat una elecció conscient?

No gaire conscient. Crec que és el que hauria passat si haguera sigut una història real. Aquest em semblava un final força probable. No recorde haver imaginat cap altre final per a aquesta història.

Josep Manuel San Abdón

SOBRE LA POSTVERITAT

JOAN GARCIA DEL MURO SOLANS (2018). Good bye, veritat. Una aproximació a la postveritat. Lleida. Pagès editors.

Joan Garcia del Muro Solans és catedràtic de filosofia a l’Institut Obert de Catalunya i professor a la Facultat de Filosofia de la Universitat Ramon Llull. Amb aquest llibre va guanyar el 34è Premi d’assaig Josep Vallverdú 2017 de Lleida.

Una de les característiques dels temps actuals és la presentació d’històries ben construïdes que ens sedueixen emocionalment i malgrat que es puga demostrar de manera científica i racional que són falses, la gent està disposada a deixar-se enganyar. La cosa es converteix en molt greu quan del terreny comercial es passa al polític, ja que no ens juguem només un grapat de diners, sinó l’essència de la democràcia. Això és el que ens vol demostrar Joan Garcia del Muro en aquest llibre.

L’autor en la introducció es mostra crític amb els filòsofs anomenats postmoderns, que en el darrer terç del segle XX es van dedicar a celebrar l’adéu a la veritat, ja que pensaven que així s’acabava amb les velles temptacions dogmàtiques. Com a conseqüència s’ha arribat al desprestigi del pensament racional, al relativisme radical, a l’emotivisme i al pragmatisme. D’aquesta manera ha cobrat molta actualitat el tema postveritat, en què la veritat no depèn ja dels fets, sinó que està en funció de l’interès de cadascú. Veritat és allò que ens interessa que siga veritat.

L’autor ens diu que la diferència entre veritat i mentida és una qüestió d’èxit i de poder. Assolirà la veritat aquell que la puga imposar. Per tant la veritat és una construcció del poder.

Uns dels fenòmens que tenen lloc avui en dia és la que titula l’autor en un dels capítols del llibre com a suspensió voluntària de la incredulitat. Quan es construeix una bona història, que encaixe en la nostra visió del món, cosa que no sempre passa amb la realitat real, ens la creurem encara que no siga vertadera. I com més ficat estigues en la teua bombolla, més fàcilment t’empassaràs la versió de la realitat manipulada. Això afavoreix la puixança de polítics autoritaris.

El llibre dedica també algun capítol a parlar d’Internet i de les xarxes socials. Internet que en principi havia de ser una finestra oberta al món s’ha convertit en un espai tancat que nosaltres ens anem construint inconscientment, que en lloc d’estimular el diàleg, ha afavorit l’aïllament intel·lectual. Evidentment això també és un perill per a la democràcia, ja que el pensament crític és la millor garantia de defensa contra l’adoctrinament, la superstició i el fanatisme.

L’autor s’ocupa de l’afebliment que ha sofert la filosofia com a conseqüència del pensament postmodern. L’intent de fugir dels totalitarismes clàssics ens apropa perillosament a una situació que podríem anomenar com a totalitarisme banal.

Aquesta indefinició ideològica ha fet que en els darrers anys el discurs polític es dedique cada vegada més a apel·lar a les emocions i a la part irracional de l’electorat. Com que no hi ha ideologia no es pot realitzar una crítica ideològica, i així aconsegueixen blindar-se a qualsevol crítica basada en arguments.

Aquests són alguns dels temes dels que Joan Garcia del Muro ens parla en el seu llibre, per a mostrar-nos els mecanismes que s’utilizen per a estendre allò que anomenem postveritat, il·lustrat amb molts exemples de l’actualitat.

La conclusió a la que arriba és prou preocupant, la veritat del discurs depèn de que tingues prou poder per a imposar-la. D’aquesta manera l’adéu a la veritat, ha sotmès encara més aquells que en teoria havia d’alliberar.

Good bye, veritat. Una aproximació a la postveritat, és un llibre imprescindible per a conèixer com ens manipulen tots els poders, i que ens pot ajudar a enfrontar-nos, críticament a aquells que tracten d’enganyar-nos. És una lectura necessària.

Josep Manuel San Abdón