LA ROCA INDESTRUCTIBLE DE LA MEMÒRIA VIVA

FELIU VENTURA. Com un record d’infantesa. Sembra llibres. Carcaixent. 2015. Il·lustracions de Daniel Olmo.

Com un record d’infantesa és el debut com a novel·lista del cantautor Feliu Ventura. El títol ens remet de seguida a una cançó d’un altre cantautor, Ovidi Montllor. En efecte, les cançons del cantant alcoià juguen un paper molt important en el desenvolupament de la història.

La novel·la és narrada des del punt de vista de Víctor, un jove xilè, dibuixant de còmics, nét d’un exiliat republicà, que el va criar després que els seus pares moriren, segons li van explicar, en un accident de cotxe. Quan mort el seu avi trobarà un missatge ocult en un disc d’Ovidi Montllor que el portarà a viatjar al País Valencià, on coneixerà Martina, una antiga revolucionària xilena, amiga de la seua mare, a través de la qual descobrirà l’autèntica història de la seua família.

Com un record d’infantesa està estructurada amb capítols breus encapçalats tots per un vers d’alguna cançó d’Ovidi Montllor. Víctor el coneix perquè és una música que sonava sovint a casa del seu avi, quan sap la seua voluntat que les seues cendres siguen escampades en un riu del terme d’Alcoi, demana permís a la feina per a viatjar al País Valencià, per a investigar sobre la vida del cantautor i poder fer-ne un còmic. A casa de Martina coneixerà més del cantant, però sobretot serà a través d’un vell músic que formava del grup que l’acompanyava, sabrà de tots el problemes que va tindré per a desenvolupar una carrera artística normal, sobretot a partir de l’anomenada Transició democràtica, quan aquells que impulsaven les seus actuacions durant la dictadura van arribar als ajuntaments i el van considerar una figura incòmoda. En aquest punt la novel·la és interessant per als joves lectors per a descobrir un cantant i un període de la nostra història recent.

Però allò més dur que descobrirà és l’autèntica història de la seua família, primer què va passar realment amb el seus pares, a través del relat de Martina, que li explica records i li mostra documents sobre ells. Després quan es trasllada a Alcoi per dipositar les cendres de l’avi, coneixerà un horrible episodi de la postguerra on ell es va vore mesclat  i que va ser la causa del seu exili.

Una de les principals virtuts de la novel·la és vore com va pujant en intensitat emocional. A cada nou capítol a mesura que anem coneixent, al mateix temps que el protagonista, noves dades del que li va passar a la seua família, la història va adquirint més i més interés. Feliu Ventura domina molt bé el ritme de la narració.

Un altre aspecte molt ben traçat és l’evolució del personatge, el seu avi ha volgut preservar-lo dels patiments de la seua família, per això al començament quan veu als carrers de Santiago una manifestació de familiars de desapareguts de la dictadura de Pinochet diu: “Jo, com molts altres compatriotes, me’ls mirava amb una certa indiferència.” Després quan sap tota la veritat s’implica totalment en la recuperació del passat.

La novel·la estableix un paral·lelisme entre els finals de les dictadures militars espanyola i xilena, sobre el peatge de silenci que es va tindre de pagar en un i altre cas. Max, el director de la revista per a la que treballa Víctor és un reflex d’un pensament que domina en les nostres societats i en els partits polítics dominants, quan veu una manifestació de familiars de desapareguts de Xile diu: “Ja és hora que passen pàgina. Si no ho fan, no avançarem mai.” Però tots tenim dret a saber, per això són avui els néts els qui reclamen la memòria dels avis, perquè com diu Víctor al final de la novel·la: “he comprès que junts formem part de la roca indestructible de la memòria viva.”

Josep Manuel San Abdón