ENTREVISTA A VICENÇ PAGÈS JORDÀ

 

Vicenç Pagès Jordà (Figueres, 1963) porta una llarga trajectòria com a escriptor, és autor de novel·les d’èxit com ara Els jugadors de whist o Dies de la frontera. El seu darrer llibre és Memòria vintage (Editorial Empúries), on recull quatre-cents termes que en el seu moment van ser molt populars i que ara es mantenen vius en la memòria dels nascuts en els anys seixanta i setanta del segle passat. L’autor recrea des d’un punt de vista personal els costums, els objectes, la música, el cinema o la televisió, que van ser importants en la formació de la seua generació. Sobre el contingut d’aquest llibre li hem fet aquestes preguntes al seu autor.

 

Per què li has donat format de diccionari al llibre?

Delegant l’ordre en l’alfabet m’estalvio decidir si és més important la tecnologia, la música, l’escola o la literatura. M’agrada aquest ordre perquè és una forma atzarosa, antijeràrquica, d’organitzar el contingut i de propiciar veïnatges fecunds entre paraules i conceptes que no solen aparèixer un al costat de l’altre.

Podríem dir que Memòria vintage seria un intent d’ordenar el món de la vostra generació, però al mateix temps evitar que aquest món es perda?

Podríem, si bé el llibre se situa a mig camí entre el jo individual i el jo generacional. Per mi no importa només l’edat, sinó el barri, la família, els amics, les lectures, les experiències... No aspiro a representar una generació, sinó que parteixo de la meva experiència: només parlo del que conec, i sobretot del que m’agrada. Per això en el llibre no hi ha gaire futbol, però sí spaghetti western. 

 En el llibre apareix l’època de la teua joventut, i la joventut, en general, és el temps de la felicitat, però em sembla que tampoc vols caure en una falsa nostàlgia, perquè va ser un temps, on hi havia Franco, el garrot vil o la repressió contra el català, entre altres coses terribles.

Exactament. Em molesten els productes estil Yo también fui a EGB, que recullen fotos amb els productes que es consumien i eludeixen la repressió de l’època. Era molt diferent ser jove a Figueres o ser-ho a San Francisco, prendre tripis a Woodstock o sortir al carrer a demanar l’Estatut d’Autonomia. No faig un balanç genèric, sinó per àmbits. Per exemple: l’abisme generacional era molt acusat, l’escola era més exigent que empàtica, llegíem més que ara... Tot plegat és una barreja de virtuts i defectes pròpia de l’època, avui impossible de recuperar (cosa que en part és una sort).

Una de les característiques dels vostres anys joves era el tedi. Però això va tenir com aspecte positiu que us vau aficionar a llegir, encara que fóra per omplir el temps.

Entenc el tedi com una condició per a l’autoconeixement i per a la creació. El perill d’accedir en tot moment a productes culturals plaents és que no es produeixi la cristal·lització del jo, que requereix temps, soledat i silenci.

La televisió i sobretot el cinema van constituir la vostra educació sentimental.

Bé, i les converses, els llibres, els còmics, els discos... Com fan els joves d’ara, escoltàvem música i vèiem pel·lícules i sèries, però no hi havia gaire per triar, o sigui que vam accedir a una sèrie de continguts que ens van formar una mica per casualitat: programes com La Clave o Estudio 1, i a vegades meravelles de l’època, com La taronja mecànica o The Clash.

Una de les característiques de ser una generació que ha passat del món analògic al digital, és que en els anys 70 i 80 hi havia l’absència de tot el que ara trobem imprescindible per a viure, i per contra, coses que en aquell moment consideràveu imprescindibles han desaparegut.

Cert. Em sento a la frontera. Recordo com era el món abans d’internet (de fet, abans que es posessin de moda els ordinadors personals), però no ho reivindico com un temps millor. Visc en el present (quin remei!), però em molesta que desapareguin paraules que he sentit a dir sempre, i em fastigueja l’aparició de tòpics omnipresents com “zona de confort”. Amb Memòria vintage he intentat donar una forma amable a aquesta sensació de ser anacrònic. 

Al diccionari hi ha quatre-centes entrades. Quin criteri has seguit per seleccionar-les? S’han quedat moltes coses fora?

El criteri principal era que en sortís un llibre de mida raonable. Em vaig fixar el límit de 365 entrades, perquè fos possible llegir una entrada cada dia de l’any, i vaig acabar escrivint-ne unes quantes més. He eliminat unes quantes entrades que, una vegada rellegides, no em feien el pes. Sobretot he volgut parlar del que he conegut directament. El to pot ser crític, humorístic o elogiós, però sempre personal.

Josep San Abdón

ELS CAMINS DE LA MEMÒRIA

 

JESÚS BERNAT AGUT( 2020). El camí i la mar i altres contes en paper. Benicarló. Onada edicions.

Els nascuts abans dels anys seixanta del segle passat, com és el cas de l’autor d’aquest llibre i el meu, hem tingut l’oportunitat, no sabria dir si afortunada o no, de conèixer el món antic i el modern.

Aquest recull de narracions amb el qual Jesús Bernat Agut va guanyar el 15è. Premi Vila d’Almassora, és un viatge a aquest món ja desaparegut de la infantesa i joventut de l’autor amb un gran component autobiogràfic. En aquest sentit és significatiu el relat que dóna títol al llibre en què el narrador refà el camí que havia fet molts anys durant l’adolescència per anar del poble fins a vora mar, on els seus pares regentaven una taverna, i observa els canvis que ha patit l’horta, devastada per la construcció descontrolada d’urbanitzacions, algunes mig abandonades o en espera de comprador. “Hi ha moltes vides, però, que es troben lligades a un camí concret.” Es pot llegir en aquest relat i al voltant d’aquestes vides es van configurant les històries del llibre.

L’espai concret on es desenvolupa el llibre és la platja d’Almassora, i malgrat que jo no he estat mai en aquest poble de La Plana tinc la sensació que és un univers molt conegut per a mi. En la taverna, al voltant de la qual giren les històries, veiem l’arribada dels primers turistes, que em recorda l’arribada dels primers turistes al meu poble. Se’ls veia com uns sers exòtics, que parlaven llengües estranyes, i front a ells uns altres individus, igualment exòtics que intentaven xampurrejar quatre paraules en la seua llengua. Podríem dir que era un intercanvi d’exotismes, en què uns aprofitaven per a fer unes pessetes i els altres per a fer unes àpats exquisits, potser sense les condicions sanitàries que ara s’exigeixen, però amb menjar fresc i a molt bon preu. Aquest ambient queda molt ben reflectit en el relat Ximo, cuiner (set receptes i dues més).

També es reviu el costum de molts pobles valencians, els que estaven una mica allunyats de la mar, d’anar a passar l’estiu a la platja en cases de camp o d’altres maneres una mica precàries. El bar era un lloc per trobar beguda fresca o una mica de companyia per a fer petar la xerrada. Gent de costums senzilles que gaudien amb poca cosa, com en la narració Mos quedem!

 La taverna del llibre, com molts establiments d’aquest tipus i d’aquella època, eren un centre de relació social, entre propietaris i clients s’establia unes relacions gairebé familiars, i malgrat que només prengueren un got de vi i quatre olives, sempre eren benvinguts, la confiança entre uns i altres era total.

Em fa la sensació que actualment estem molt uniformats, però en aquells temps a tots els pobles hi havia personatges pintorescos que gaudien de molta popularitat i amb una bona història darrere. A El camí i la mar, en trobem uns quants. Grandó, un personatge de setanta anys que de jove contava que va emigrar a França. Teresa una dona gran i fadrina que ajudava en el bar. Ismael, el llaurador generós. Enrique el de Cuba, sempre preparat per amenitzar una festa. El sinyó Pepe sempre disposat a contar les mateixes històries. Tot un seguit de personatges que protagonitzen cadascun d’ells una narració.

Hi ha un relat molt colpidor que és Un onze de setembre, data assenyalada per molts esdeveniments històrics, però que per al narrador té un significat molt diferent, ja que va morir la seua mare en un accident de cotxe en unes vacances a Alemanya. Tot i això la resta de narracions gaudeixen sempre d’un toc d’humor, malgrat estar impregnades sovint per la nostàlgia del pas del temps i d’un món ja desaparegut definitivament.

El camí i la mar i altres contes en paper (vint en total), el segon llibre que publica l’autor, són d’una gran maduresa narrativa, molt ben resols i un autèntic plaer la seua lectura.

Josep Manuel San Abdón