CONVERSA AMB IVAN CARBONELL SOBRE LA PACIÈNCIA DEL MINOTAURE

Iván Carbonell Iglesias acaba de publicar La paciència del minotaure (Onada edicions), llibre amb el que va guanyar el X Premi Internacional de Literatura de Viatges “Ciutat de Benicàssim”. La paciència del minotaure és una novel·la excel·lent que ens convida a un viatge per a descobrir llocs i fets de la València de la Guerra Civil, però també ens transportarà a altres escenaris de la Segona Guerra Mundial com Amsterdam, Cracovia, Munic, Friburg...Evian, el protagonista, recorre de punta a punta aquest laberint europeu, per trobar-se cara a cara amb el minotaure al final del periple. De tot això hem mantingut la següent conversa amb l’autor.

-                     En l’entrevista que et feia arran de la publicació de La promesa del gal·lés, em deies: “El passat sovint tanca les claus per interpretar el present.” ¿És això el que va buscant Evian en el seu viatge per Europa quan mostra el seu interés pels fets de la Segona Guerra Mundial? ¿Queden encara molts focs no apagats i molts capítols sense tancar, com ell diu?

Efectivament, en el passat encara hi ha peces que no han encaixat, episodis sobre els quals no s’ha fet llum, com la mateixa traïció d’Anna Frank, i que encara poden afectar el present. Sovint en el passat trobem l’explicació per al present. Ara mateix, per exemple es compara el que està passant a Catalunya amb la declaració semblant que hi hagué allí als anys 30. Quasi un segle després aquell capítol interromput retorna al present amb noves formes i nous protagonistes, però sense deixar de ser una continuació.

-                     El senyor Ciscar mostra a Evian una València soterrada. En un altre moment mentre Evian i els seus amics visiten Munic, ell es queda sol fotografiant un carrer i diu “Aquell era un dels racons de memòria que passen desapercebuts, però que conten tantes coses (...). M’encantava aquell racó i aquell memorial.” ¿Vols reivindicar amb el llibre aquesta memòria històrica oculta?

I tant que sí. Munic és una ciutat que ha decidit al contrari que Berlín no fer un memorial explícit al terrible passat d’aquella ciutat. Has de buscar els memorials, les indicacions de les tragèdies. A la ciutat de València directament tot el patrimoni de la guerra i de la postguerra o el record de les grans injustícies ni està indicat ni s’ha decidit fer-ne res. Hi ha ciutats ocultes sota les ciutats que coneixem. I aquesta invisibilitat no hauria de ser.

-                     Un aspecte que m’ha interessat molt de la novel·la, és com vas enllaçant els fets; una cançó que et fa aclarir una història, una anècdota, un quadre, la referència a un llibre...Això requereix un treball molt complex, no?

No és tan complex perquè sovint quan escrius recordes algun quadre o alguna cançó que ja t’agradava d’abans, que coneixes i tens enregistrat prèviament. Quan dónes forma a la novel·la recordes aquella cançó o aquell quadre o aquella anècdota i aleshores encaixa fàcilment com si estiguera molt premeditat. De totes formes, he de reconèixer en dues autores, La cançó de Salomó de Tony Morrison i Harry Potter, volum 7 de J.K. Rowling aquesta idea de relacionar trama i cançons o rondalles. Llegint aquestes autores és com vaig entendre aquesta tècnica. 

-                     ¿Quina importància ha tingut el diari d’Anna Frank per al naixement de la novel·la?

La novel·la va nàixer abans de la idea d’incorporar el tema d’Anna Frank, però un viatge a Amsterdam i la lectura d’aquell dietari van aparèixer enmig de la redacció del llibre i van passar a ser determinants en la novel·la. Va ser una sort, la veritat, incorporar aquell tema que li venia com un guant al que pretenia contar.

-                     ¿Les diverses fotografies que il·lustren el llibre són l’origen de la novel·la o les has incorporat posteriorment?

Algunes les tinc col·leccionades en la memòria des de fa molt de temps, altres sí tenen una relació amb la idea inicial de la novel·la, com a motor de la creació de la trama, com passa amb la foto del jove Hitler, i altres són posteriors a meditar la trama i anar buscant materials. Però totes tenen una funció primordial sobre la lectura, algunes més que altres, clar. 

-                     Evian diu que és de l’Arsenal perquè el seu entrenador és Arsene Wenger, que té nom francés i cognom alemany, i a més és francés i parla alemany. Hi ha altres personatges a la novel·la, que com diu Raimon, tenen una identitat compartida. ¿Aquesta mescla d’identitats pot ser el Teseu que acabe amb el Minotaure i faça sortir la vella Europa del laberint?

És una manera molt intel·ligent i interessant d’enfocar el llibre. El minotaure és en principi un personatge que el lector ha de descobrir abans que el minotaure el trobe a ell. És un joc amb el lector, però també és cert que representa tots aquells camins interromputs de la vella Europa que encara no han conclòs, les ferides per tancar. El Teseu que seria Evian al llibre fins i tot ha de decidir què en fa, del minotaure, si acaba amb ell o deixa que continue al laberint que és la seua vida, de manera que la vella Europa continua sense acabar de cloure’s.

-                     A la novel·la el lector trobarà molts referents històrics. ¿Però, els fets que narres que van passar al cafè Copacabana del carrer La Pau de València, són reals o formen part de la ficció?

   Són una absoluta ficció, però sí que és cert que al carrer La Pau durant la guerra i abans hi havia una activitat política febril. Allí podem trobar un rastre d’Antonio Machado encara i sempre m’ha semblat un carrer fascinant. Els fets del Copacabana són una ficció, però pretenen recordar que hi hagué molts nazis que es refugiaren a la zona meridional del País Valencià, muntaren negocis i dugueren bona vida sota l’empara del règim de Franco. I això ja no és ficció, sinó una veritat implacable.

Josep Manuel San Abdón