L'ÀNIMA MELANCÒLICA D'ISTANBUL

 

ORHAN PAMUK. (2007). Istanbul, ciutat i records. Edicions Bromera. Alzira.

 El rastreig de l'ànima melancòlica d'Istanbul ha donat a Orhan Pamuk (Istambul, 1952) el primer Nobel de les lletres turques. Un rastreig que cal incloure en una recerca molt més àmplia que Pamuk ha dut a terme tossudament des dels seus inicis com a escriptor: el seguiment de les empremtes deixades per Orient a Occident i viceversa. Aquesta investigació l'ha convertit en una mena d'autor pont entre dos mons, com tant li agrada destacar a la premsa.

Però si li pregunten al mateix Pamuk diu que considera tota la seua obra com un intent d'explicar els últims 200 anys de Turquia, el seu afany per accedir a la modernitat i convertir-se en una societat laica. Aquest interès el converteix, abans que en un pont entre cultures, en un explorador de l'ànima turca. Perquè, és cert, en la seva obra i en la seua formació intel·lectual tenen un pes enorme les influències d'autors occidentals com ara Tolstoi, Dostoievski, Mann, Proust, Nabokov, Kafka, Borges, Calvino, García Márquez, Dante i Joyce, però també un destacat treball de recuperació de la tradició otomana, bandejada arran de la transformació del país afavorida per Mustafà Kemal, Atatürk.

Sense tenir en compte això, no es poden entendre en tota la seva dimensió algunes de les obsessions sobre els quals Pamuk ha anat reflexionant llibre rere llibre, com ara la qüestió identitària, el pes del passat en el present i la figura del doble, l'alter ego que tots tenim en algun lloc. Temes als quals s'ha acostat amb les eines de la narració postmoderna – no debades és una de les veus principals de la modernitat turca – com la barreja de gèneres, l'autoreferencialitat, el joc de miralls o la polifonia de veus, en un intent d'anar més enllà dels propis orígens però sense perdre'ls mai de vista.

Istanbul, ciutat i records és una obra que combina magistralment la memòria personal de l'escriptor amb el patrimoni comú, literari o històric. El segle XIX turc, per exemple, hi presenta una certa rellevància. Pamuk hi començà amb la descripció de la casa familiar, on ha acabat vivint durant més cinquanta anys. No es tracta d'una guia turística, però conté elements valuosos que al viatger literari li seran d'una gran utilitat. Per exemple, no tenen preu les pàgines que dedica al Bòsfor  - l'ànima del riu – i a les antigues mansions que formen la façana d'una de les ribes.

Pamuk fixa una imatge d'infantesa del que ell en diu “l’Istanbul en blanc i negre”, i a partir d'ací traça el seu recorregut particular, molt suggestiu, perquè el seu món es nodreix d'estímuls molt diversos. Fill d'una família amb possibles, d'arrels antigues i nobles, la seva literatura conté el reflex d'una certa melancolia per l'imperi caigut. Moltes pàgines de Pamuk revelen una enyorança viva d'episodis històrics en què el seu país ha propiciat la trobada entre concepcions del món encontrades. En Istanbul, aquest sentiment té un nom: l'amargor – que caldria assimilar a la saudade gallega o a altres sentiments nacionals de pèrdua d'alguna cosa que, sovint, resulta boirosa en la seva definició. El lector aprèn des de les primeres pàgines que l'amargor resulta tant inesquivable en Istanbul com l'aire dels seus carrers.

Pamuk és un narrador al qui agrada la filigrana narrativa, de relatar els senzills episodis quotidians, la història matrimonial dels seus pares o la vida de la seua peculiar àvia, de descriure els interiors familiars de la seua infantesa i joventut, al mateix temps que descriu la seua visió melancòlica d'Istanbul, formada en bona part per les lectures significatives d'autors turcs, Kemal, Koçu, Tampinar y Hisar, els quals es van deixar inspirar per la visió de molts estrangers, como Melling, Gautier, Flaubert i altres, els quals durant les seues visites van admirar la mescla multicultural de la ciutat.

Pamuk ens permet divagar per la ciutat sense fer-nos triar entre la seua cara musulmana (Istanbul) o la que té un passat cristià evocat pel seu antic nom, Constantinopla. És una gran festa per a la ment poder visitat ací la gran ciutat alliberada de l'escriptor.

Josep Manuel San Abdon

 (La Veu de Benicarló, 3 - VIII - 2007)

 

LES DIFICULTATS DE L'EDUCACIÓ

 

FRANK McCOURT. (2006) El professor. Edicions Bromera. Alzira.

        El cas de Frank McCourt és ben peculiar, després de dedicar tota la seua vida a l'ensenyament, als 66 anys, va publicar la  primera novel·la Les cendres d'Àngela, on narrava la seua crua i miserable infantesa. Va ser premiat amb el prestigiós Premi Pulitzer i a més es va convertir en un best seller, venent  més de vint milions d'exemplars. Després va publicar I tant, que relatava la seua arribada com a immigrant als Estats Units.

Ara, ja amb 76 anys, publica el llibre que completa la seua trilogia autobiogràfica, El professor, on conta la seua experiència docent en diversos instituts de Nova York. El llibre s'inicia amb un pròleg de l'autor, on ironitza sobre la seua nova situació d'escriptor d'èxit, després d'un munt d'anys de professor anònim. Acostumat a que ningú li faça cas, de sobte és converteix en una autoritat nacional, coneix a Bush pare, i contínuament els periodistes li demanen la seua opinió sobre les coses més diverses.

El primer capítol del llibre explica el seu primer dia de classe, com a professor de llengua, en un institut de formació professional de la perifèria de Nova York. Els alumnes entren cridant a classe i un li llença un entrepà a un altre, MacCourt pensa que a les classes de pedagogia a la universitat ningú no li va explicar mai que havia de fer si els alumnes llençaven entrepans a classe, la solució que li dóna és agafar-lo i menjar-se'l, d'aquesta manera aconsegueix captar l'atenció del alumnat. D'anècdotes com aquestes en va farcit el llibre, això li dóna un to d'humor agredolç.

Frank McCourt es troba amb un ambient als instituts molt semblant al que ara tenim al nostre país, amb aules amb una gran quantitat d'alumnes de procedències i interessos ben diversos, ben allunyats de l'interès per la llengua que és l'assignatura que imparteix. McCourt intenta guanyar-se'ls com pot, conscient de la problemàtica que arrosseguen, sovint saltant-se els programes i les normes, i xocant amb la incomprensió dels directors, però ell serà fidel a la seua divisa, educar els alumnes per a perdre la por a la llibertat i a aprendre a pensar pel seu compte.

 Aquest és un llibre que ens mostra les dificultats a que ha d’enfrontar-ser dia a dia una persona dedicada a l’educació i hauria de ser de lectura obligatòria per a aquelles persones que pensen dedicar-se a l’ensenyament, per que com diu Frank McCourt en una entrevista(Avui 14 – VI – 2006 ): “Quan un jove pren la decisió de fer-se professor mai li ensenyen la lliçó bàsica: prepareu-vos per patir. És el treball més dur del món. Estar cada dia davant 160 alumnes és molt difícil. T’estan vigilant cada segon per tal de buscar els defectes i els punts febles. Quan menys t’ho esperes...es llancen sobre teu.”

 

Josep Manuel San Abdón

 (La Veu de Benicarló, nº 560, 17 – XI – 2006)