dimecres, 16 de maig de 2018

ENTREVISTA A DAVID MIRÓ



David Miró(Borriana, 1973), periodista i subdirector del diari Ara, acaba de publicar el seu primer llibre de ficció, La Germandat. Complot contra les dones (Onada edicions), on es presenta un nou  punt de vista sobre la història del feminisme. Vam mantenir una conversa amb l’autor el dia 8 de març, quan la novel·la portava una setmana a les llibreries. Diversos fets esdevinguts des d’aleshores fins ara sobre el tracte que reben sovint les dones, demostren la necessitat de llibres com aquest.
Comencem parlant del inquietant subtítol del llibre, Complot contra les dones. Qui organitza aquest complot?
Això forma part de la trama de la novel·la. El llibre és mig novel·la i mig assaig, en què es tracta el tema de la situació de la dona. Jo tinc una filla de 14 anys, m’he de plantejar moltes coses sobre l’educació que li puc donar. M’interessava tractar el tema, però no sóc un especialista, ni un teòric sobre el feminisme, i volia tractar-lo d’una manera que fóra fàcil per al gran públic i que fóra una cosa entretinguda. M’he valgut de la ficció per a explicar coses de la situació de la dona en què qualsevol lector, o lectora sobretot, ràpidament es vorà reflectit o reflectida. La qüestió del complot va lligat amb les teories de la conspiració que sempre funcionen, i m’ha servit la idea que existeix una conspiració mundial per a tractar diferents problemàtiques que afecten la relació entre home i dona.
De vegades es diu que hi ha grans corporacions que mouen els fils de la política, l’economia...En el llibre aquesta corporació, La Germandat, mou els fils per a que les dones no estiguen al mateix nivell que els homes. Però, en la realitat, ¿ a qui interessa que continue mantenint-se aquesta desigualtat?
El món que coneixem l’hem construït els homes, perquè som els que hem ostentat el poder, i en els darrers anys, arran de l’aparició del feminisme i dels moviments dels drets de les dones, hi ha una lluita de gènere. Això ja ho diran els historiadors, però des del meu punt de vista, aquesta lluita té un impacte en el món, potser més gran que la lluita de classes clàssica. Es tracta de veure com la igualtat de les dones canvia el món i el statu quo, i això fa que els homes se senten amenaçats, perquè aquesta situació comporta canvis, i sempre que hi ha canvis hi ha alguns que perden, i en aquest cas els que perden són els homes que tenen el poder.
Una de les tesis del llibre, és que un dels grans èxits del masclisme és haver convertit el feminisme en una caricatura, en una cosa de frikis, de dones histèriques i masculinitzades. Això era més veritat quan vaig començar a escriure el llibre que no ara que comença a hi haure un cert rebrot del feminisme, d’orgull de les dones feministes que fa dos o tres anys.
Enllaçant amb el que estàs dient, un dels darrers capítols del llibre és l’escàndol, arran de l’assetjament sexual d’Harvey Weinstein a les actrius de Hollywood i el moviment me too. Aquest moviment reivindicatiu de les actrius, ¿creus que dóna prestigi al moviment feminista?
Dóna visibilitat, perquè són unes dones que aparentment són molt poderoses, ja que guanyen molts diners, tenen reconeixement públic, però quan es troben cara a cara amb un depredador sexual, al final són com totes les dones, víctimes igualment. Això crec que ha ajudat a destapar tots els casos que hi ha d’assetjament sexual que estan malauradament molt estesos en molts nivells de la vida. Imaginem-nos que si això passa a certs nivells, què passarà en altres àmbits molt més casolans.
Creus que les dones estan adquirint consciència de col·lectiu?
Això per a mi és molt important, que les dones tinguen consciència de col·lectiu, la idea de que estan totes juntes en una lluita compartida. Això és el que el masclisme ha intentat trencar en els últims anys, que les dones no tingueren consciència de gènere. Ara s’està recuperant aquesta consciència.
El narrador de vegades parla de dones poderoses, que han arribat a caps de govern, el cas més emblemàtic seria Margaret Thatcher, persones molt influents com Christine Lagarde, però que en general han servit per a enfortir l’estructura del poder masculí.
Això és una tesi provocadora que jo introduïsc en la novel·la. El que sí que és veritat no és que arriben dones, pel simple fet de ser dones a les estructures de poder, sinó que siguen dones que tinguen consciència de ser dones i per tant tinguen una visió diferent de les coses. Perquè si són dones que el que fan és copiar el model dels homes, no es pot esperar res, no té cap impacte. El que sí que veig és que hi ha un model de dona que adopta els patrons masculins, justament perquè considera que és l’única manera d’arribar al poder, i això és una altra victòria del masclisme.

Creus que el llibre pot molestar algú o causar alguna polèmica. Tot i que el llibre acaba d’aparèixer, t’ha arribat alguna reacció?
Estic bastant expectant encara, per vore quina és la reacció. De moment tota la gent que l’ha llegit li ha agradat molt, però és gent que em coneix o que té algunes referències. Crec que al final el llibre funciona si entres en el joc que plantejo, que és explicar la situació de la dona des del punt de vista d’un masclista, si tu acceptes aquest joc, crec que el resultat és satisfactori. De fet una de les lectores que ha tingut m’ha dit: “escolta, m’ha agradat molt el llibre i m’ha posat d’una mala llet increïble”. Jo crec que és això, ja funciona, he aconseguit enervar i per tant estic buscant aquesta reacció, quin personatge més abjecte!
De fet en una entrevista has dit que has buscat el teu jo més abjecte per a escriure el llibre.
Exacte. Al final tots els homes som masclistes en un grau o en un altre. I del que no ja dubte és que ens hem criat en un sistema de valors masclistes, i per tant els homes que som conscients d’això, el que fem és desprogramar-nos. Desprogramar tot aquest masclisme que de vegades tenim dins nostre i que de vegades no som ni conscients. I en el llibre el que he fet és l’exercici d’anar a buscar dins meu el jo més masclista per posar-me en la pell d’aquell personatge, perquè jo creia que era la manera que tinc per aportar alguna cosa. Com ja he dit no sóc un teòric, ni un especialista en la matèria, el que he fet és crear un personatge que puga vehicular tot aquest pensament masclista i que puga portar a la reflexió. Al final és un llibre que busca entretindre, que es llig ràpid i t’ho passes bé. Però sobretot el que busca és provocar una reacció i que la gent pense que tinc raó, que això que explico passa. De fet deixa’m que et diga una cosa que m’ha sorprès. Jo li comentava a la meua directora, Esther Vera, que tenia por de convertir el personatge en una caricatura, tant exagerat que fora inversemblant i ella em va dir: “No, és molt realista el teu personatge, jo te’n podria dir uns quants que són exactament el patró que tu descrius.” Això m’ha afectat, perquè pensava que buscant en el meu jo més masclista estava exagerant, però resulta que no, resulta que hi ha gent que és així.
Josep Manuel San Abdón









dimecres, 9 de maig de 2018

LA PEL·LÍCULA DE LA VIDA



VENTURA PONS. Els meus i els altres. Edicions Proa. Barcelona. 2011.
Ventura Pons va nàixer a Barcelona l’any 1945. Es va iniciar en el món artístic, primer com a director de teatre, per a passar una dècada més tard a dirigir cine, tasca per la qual és més conegut actualment. Entre les seues pel·lícules caldria destacar, Ocaña, retrat intermitent, El vicari d’Olot, El perquè de tot plegat, Actrius, Carícies, La rossa del bar o Forasters.
Els capítols dedicats a la família obrin i tanquen el llibre. Són una mica complicats de llegir perquè requereixen una gran concentració, ja que apareixen una gran quantitat d’avantpassats; avis, besavis, oncles avis i oncles besavis, cosins i cosines, etc. És una família en alguns moments amb episodis molt de melodrama, com el dels seus oncles Sebastià i Clementina, on gairebé al final de la vida d’aquesta explica a la mare de Ventura el secret d’un fill que sempre l’havia presentat com un cosí.
En el capítol final coneixem Clarita i Juanito Vilar dos parents que vivien a La Havana, i que ell retroba l’any 1997 quan va a participar en un festival de cine. És mitjançant ells que coneixem que el fill de la tia Encarnació, no era fill de l’home que s’havia casat, sinó d’un cosí germà amb qui havia tingut una gran història d’amor i que va marxar a Cuba ignorant que havia deixat la cosina embarassada. Després tindrien una llarga i apassionant correspondència durant molts anys que els dos germans Vilar van conservar.
Continuant amb la família li dedica un capítol al seu germà Jordi. Quan ell tenia cinc anys, els seus pares van tindre una bessonada, Francesc i Jordi, que van nàixer amb un estrany tumor als ulls. Els dos millors oftalmòlegs de Barcelona, els doctors Barraquer i Arruga, els van recomanar que anaren a Londres, on vivia la màxima autoritat mundial en aquella malaltia, el doctor H.B. Stallard. Francesc va morir als tres anys, però Jordi va sobreviure tot i que no va poder conservar la vista. Va ser un noi molt estudiós amb una gran capacitat intel·lectual, tot i que finalment un càncer se’l va endur, sent encara molt jove, cosa que ha marcat molt la vida de Ventura.
A causa de la malaltia dels germans i al fet que els seus pares passaven molt de temps a Londres, va estar intern al Seminario Colegio de Santa Maria del Collel a Girona, un col·legi amb una disciplina militar. Després, a instàncies de la família, va fer estudis de peritatge mercantil, que no l’interessaven gens, però van fundar un cine club, i va poder vore molt de cine, la seua gran passió. Al mateix temps va començar a col·laborar en una revista de cine, sense cobrar, però això li va permetre assistir per primera vegada com a periodista al festival de Sant Sebastià. Seguirà anant posteriorment durant prop de vuit anys a diversos festivals, i a Cannes farà amistat amb Lindsay Anderson, destacat director del free cinema anglés, i entrarà en contacte amb destacades estrelles internacionals.
Per aquesta època comença a fer estudis de teatre en l’escola Adrià Gual que dirigia Mª Aurèlia Capmany, va estar poc temps en l’escola, però la influència intel·lectual i l’amistat amb la Capmany va durar tota la vida de l’escriptora.
L’any 1968 debuta en el teatre professional, intenta fer un teatre modern, però no sempre amb massa èxit. Entre 1974 i 1976, com diu ell, no va eixir del Romea. Va fer un muntatge que havia tingut molt d’èxit a Londres, el musical Rocky Horror Show. Malgrat les dificultats per a formar el repartiment en la Barcelona de l’època, va ser un èxit.
Després li van proposar fer una obra molt comercial, i va tindre de lidiar amb la problemes que li causaven actors molt reconeguts del moment com Joan Capri i Mª Matilde Almendros, en va quedar fart.
Com a director teatral d’una de les coses de que se sent més satisfet és d’haver-li donat un paper protagonista a Rosa Mª Sardà, que acabarà protagonitzant posteriorment moltes de les seues pel·lícules i convertint-se en una de les seues millors amigues.
Malgrat els anys dedicats al teatre, el que ell vol realment és fer cine, i es llança de ple a aquesta activitat quan té ocasió de rodar el documental Ocaña, retrat intermitent, sobre un pintor andalús, que vivia a la Plaça Reial de Barcelona, amb un comportament molt transgressor per al moment. El documental rodat amb un pressupost escàs i amb pocs mitjans, va tindre tanmateix molt d’èxit i va ser premiat en diversos festivals.
En els capítols següents va explicant les vicissituds que va passant per a anar posant en marxa les següents pel·lícules que composen la seua filmografia. Els èxits i els fracassos. La devoció que sent per actrius com Núria Espert, Rosa Mª Sardà o Anna Lizaran o per l’actor Josep Mª Pou.
Però no és fins 1995 que es pot dedicar exclusivament al cine després de l’èxit de El perquè de tot plegat. Abans havia combinat la seua dedicació al teatre i al cine amb el treball al negoci de son pare.
Dedica algun capítol a qüestions més personals com a la relació amb la seua parella, Narcís. O a quan va rebre un tret a la porta d’una sala de festes de Mèxic, en que la bala se li va allotjar prop de la columna vertebral i a punt va estar de costar-li la vida.
Els meus (i els altres) és un llibre interessant per a conèixer a fons la vida d’un dels cineastes catalans més destacat. I al mateix temps per a conèixer, des del seu punt de vista, el món cultural dels últims cinquanta anys de la capital catalana.
Josep Manuel San Abdón

dilluns, 23 d’abril de 2018

ENTREVISTA A VICENT PALLARÈS



Vicent Pallarès va guanyar amb Les llàgrimes d’Orfeu (Editorial 3 i 4) el premi Andròmina dels premis Octubre 2017. Aquesta novel·la és una biografia novel·lada del gran guitarrista Francesc Tàrrega. Sobre el seu contingut hem conversat amb l’autor.
Tu has guanyat molts premis, però aquest té una significació especial?
Té un significat especial per dos motius. Un, perquè per qüestions que no venen al cas, vaig estar uns anys una mica desconnectat de l’escriptura, i deia mig en broma, però mig seriosament també, que estava en estat d’excedència, i aquest premi ha servit per a recarregar-me les piles i reincorporar-me. I d’una altra banda, tothom sap que és un dels premis més emblemàtics d’ací del País Valencià.
Tinc entès que l’origen de la novel·la va ser un encàrrec que et van fer de Canal 9, fa uns anys, per a una sèrie que es deia Valencians que fan història. És així?
En efecte. Em van encarregar el guió de Tàrrega i em vaig documentar àmpliament. L’episodi era breu, de 25 minuts, i em va sobrar molta documentació de la que havia arreplegat. Però a més, després de llegir moltes biografies de Tàrrega, el personatge em va arribar, em vaig enamora d’ell i vaig pensar que tenia prou material per a una novel·la i és el que he fet.
Dius que el personatge et va enamorar. Durant els mesos que has estat redactant la novel·la, ¿quina relació has tingut amb Francesc Tàrrega?
És com si et posessis dins del personatge i intentares viure d’alguna manera les seues experiències.
Una cosa que m’ha cridat l’atenció és que Francesc Tàrrega es va relacionar amb grans figures del poder i de la cultura del moment, però mai no va tindre una bona posició econòmica, sinó tot el contrari.
Això és la prova que no feia servir les influències i no s’apuntava a les portes giratòries, que ara estan tant de moda. D’una banda sentia la necessitat de pujar la família, però d’altra no va tenir mai un afany desmesurat de guanyar diners, i bona prova d’això és que preferia els concerts íntims amb quatre amics que no les audicions en grans escenaris. De fet va refusar concerts a Londres, París, Nova York, Moscou i fins i tot al Liceu. El cas del concert que es va negar a fer al Liceu és molt curiós, perquè resulta que després de signar el contracte va recordar que eixe mateix dia i a eixa mateixa hora, tenia concertat un sopar amb els amics i els havia d’oferir una audició de guitarra en una vaqueria. Això diu molt de la seua despreocupació pels diners.
El seu germà Vicent xafava més de peus a terra, l’ajudava a mantenir la família, sacrificant, pot ser fins i tot, la seua vida personal i professional. Fins  a quin punt va ser important Vicent per a Francesc Tàrrega?
Tàrrega per a Vicent va ser quasi més un pare que un germà, es portaven quinze anys. El va acollir a casa, amb la família i això feia que en les èpoques de les vaques magres, o quan l’economia anava fluixa, ell es feia càrrec del manteniment de la família, i tot perquè tenia un sou segur, era primer violí del Liceu, per tant no li comportava cap dificultat col·laborar econòmicament amb la família.


Un personatge molt important en la novel·la és la seua esposa Maria. Una dona que es casa molt enamorada, que renuncia a les comoditats que li proporciona la seua família benestant, però que al final li retrau haver-se dedicat en cos i ànima a la seua obra.
D’alguna manera el leitmotiv de la novel·la me’l va donar una mica aquella frase, avui tant vituperada pel món feminista, que afirmava que darrera d’un gran geni, hi ha una gran dona. En aquest cas el que havia darrera d’un gran geni, era una dona abnegada, soferta i que al llarg de la seua vida pateix privacions i té molts patiments. Al cap i a la fi, Tàrrega era molt bona persona, era molt generós, molt educat, molt correcte, però era també un bohemi, i s’ho pensava molt poc per a marxar de casa i estar llarguíssimes temporades fora, de gira o visitant països com Itàlia o el nord d’Àfrica. I tot i que les biografies de Tàrrega el santifiquen, el que faig és humanitzar-lo, i en aquest procés d’humanització, penso que pesen molt els patiments de la dona, i per tant el que faig en la novel·la és posar-me dins del personatge i expressar aquests patiments, aquestes malfiances i aquestes privacions.
Els diàlegs i els monòlegs interiors són, bàsicament, els dos recursos que utilitzes per a redactar la novel·la. Quin et va donar més dificultats?
Cap dels dos em va oferir grans dificultats. Això és el resultat de molts anys de pràctica dedicat a l’escriptura. De fet jo considero que és més dificultat la veu d’un narrador extern, perquè això t’obliga a mirar-t’ho des de fora i de vegades a visitar els llocs. Per exemple, en un moment de la novel·la es parla de l’estació de França i parla d’un gran rellotge que hi ha al vestíbul, això per a constatar-ho t’obliga a fer el viatge a Barcelona, visitar el lloc, observar-lo, prendre notes, per a després escriure una simple frase de poques paraules. Però quan t’expresses des de dins d’un personatge, t’és molt més fàcil si tens la capacitat de disfressar-te d’aquest personatge, posar-te a dins i expressar-te des del seu interior. És allò que diu Flaubert, madame Bovary sóc jo.
Josep Manuel San Abdón



divendres, 13 d’abril de 2018

OPERAR EL CERVELL



Henry Marsh. (2016) Ante todo no hagas daño. Barcelona. Editorial Salamandra.
Henry March és un prestigiós neurocirurgià que treballa en el St. George’s Hospital de Londres. En aquest llibre ens exposa la seua experiència com a metge en una de les especialitats més complicades.
Ante todo no hagas daño és una autobiografia, però també una confessió o reflexió sobre l’ofici de metge. Henry Marsh arriba a aquesta professió després de fer estudis de Ciències Polítiques, Filosofia i Economia en la Universitat d’Oxford, fins que finalment es va decidir a estudiar Medicina en el Royal Free Hospital de Londres. La professió no l’acabava d’omplir del tot, fins que un dia, mentre estava de metge resident va poder observar una operació de cirurgia del cervell i llavors va trobar el seu camí.
El llibre està dividit en vint-i-cinc capítols la major part dels quals porta per títol el nom d’una malaltia localitzada en el cervell, generalment relacionada amb tumors de diversos tipus o en les comunicacions dels vasos sanguinis. Normalment es comença amb la definició de la malaltia i a continuació ens explica un cas en el que ell va intervenir. Són petites històries en què l’autor ens explica les dificultats que comporta l’operació i les seues reflexions al respecte.
És un tòpic del camp de la Medicina dir que qualsevol operació sempre suposa un risc, però en la cirurgia del cervell, el tòpic es ben real. De la perícia del metge depèn que un pacient recupere la salut o es quede cec o en una cadira de rodes per sempre. Henry Marsh ens explica els seus èxits, però també els seus fracassos i les errades que ha comés al llarg de la seua carrera. I reflexiona sobre tot això.
Una preocupació és com enfrontar-se al malalt i a la família, com contar-li els riscos que correrà. Com transmetre-li confiança, però al mateix temps que sàpiga que ell no és infal·lible. Com poder contestar unes preguntes de les que ell mateix ignora les respostes. Com fer front a les pressions de la família del pacient i que puguen comprendre, per exemple, que fer una cirurgia a un malalt sense solució únicament servirà per a perllongar el seu sofriment unes setmanes més. Aquestes reflexions ocupen una bona part del llibre, en què ens mostra les seues pors, els seus dubtes, els seus conflictes ètics i no escatima crítiques a la seua pràctica professional, quan creu que en un moment donat no va estar encertat.
Ocupa un espai destacat en el llibre el paper del metges residents en formació en el seu equip. Acostuma a ser rigorós amb ells, tot i que a vegades dubta si els ha de deixar més responsabilitats de les que els deixa. Ja que com a veterà ja al final de la seua carrera, sap que els joves pensen que en saben molt, però ell recorda que els seus principals errors els va cometre precisament quan era un jove amb poca experiència.
També trobem Henry Marsh com a pacient, ja que pateix dos despreniments de retina i la ruptura d’una cama. Això el fa reflexionar sobre la visió de la medicina des d’un altre costat. També la veu com a familiar de la seua mare malalta, la mor de la qual suposa un dels moments més emotius del llibre.
L’autor critica sovint el sistema de salut britànic, i al, segons ell, excés de burocràcia  i als límits pressupostaris amb que els sanitaris s’han d’enfrontar contínuament.
Ante todo no hagas daño és un llibre de contingut molt dur per les malalties que apareixen, per les operacions a que assistim, encara que no tenim les imatges, que ens posen de relleu la fragilitat a la que estem sotmesos els sers humans. Tot i això la lectura és apassionant. Està molt ben narrat i es nota la formació filosòfica de l’autor. A més, malgrat tot, en algun moment hi ha la discreta presència del típic humor anglès.
Josep Manuel San Abdón

divendres, 6 d’abril de 2018

ENTREVISTA A TOMÀS MARQUÈS


El passat 14 de març visitava l’I.E.S. “Ramón Cid”, Tomàs Marquès Bonet, que va pronunciar una conferència per als alumnes del centre sota el títol de Cosins de ximpanzés i parents de Neandertals. Durant la xerrada es van plantejar qüestions apassionants com si hi ha races humanes, si l’home ve del mico, què és el que ens defineix com a humans o per què van desaparèixer els Neandertals. Aquestes i altres qüestions van despertar d’allò més l’interès de l’alumnat, com vam poder comprovar.
Tomàs Marquès és doctor en Biologia. Director de l’Institut de Biologia Evolutiva de la Universitat Pompeu Fabra (IBE) i el Consell Superior d’Investigacions Científiques. És professor d’investigació ICREA, cap del grup de Genòmica Comparativa de l’IBE i del Centre Nacional d’Anàlisi Genòmica.
Ha estat reconegut internacionalment, juntament amb els membres que dirigeix en l’IBE pels seus estudis sobre la diversitat genètica dels grans simis. Ha publicat sobre el tema articles en les prestigioses revistes Nature i Science.
Quan va acabar la conferència vam mantenir amb ell la següent conversa.

Cosins dels ximpanzés i parents dels Neandertals. Comencem per la primera qüestió. Cosins dels ximpanzés. Quines coses ens separen i en què ens pareixem als ximpanzés?
En aquesta xerrada adreçada a estudiants d’entre 14 i 17 anys, intento trencar alguna de les idees preestablertes de fins a quin punt els humans som la cúspide de l’evolució i diferents de qualsevol altre primat. Clarament ho som, som més complexos, però en la xerrada pretenc provocar el pensament crític. Els ximpanzés són una espècie que viu avui en dia, i per tant l’home no ve del ximpanzé, sinó que les dos espècies compartim un ancestre comú. I com que compartim un ancestre comú, compartim moltes de les característiques. Algunes d’elles, fins fa molt poc temps, creiem que eren úniques del llinatge humà. Però també ens separen moltes coses, i el que clarament ens separa és la capacitat extrema de raciocini i de pensament abstracte que veiem en el nostre llinatge, que en principi no veiem tant en ells. Però també et diré que cada vegada més, l’àrea d’estudi comparat de les dos espècies es resumeix, si puc resumir-lo, en què hi ha diferències en el gradualisme del grau d’execució de certs coneixements i no en la idea que nosaltres fem alguna cosa que ells no facin.
Sembla que un dels principals reptes en la investigació en el camp de l’evolució i en el camp de la genètica, és descobrir les bases genètiques que ens separen a humans i ximpanzés.
Sí, clar. I no només en aquest camp. En qualsevol àrea que intentis relacionar comportament amb genètica, és problemàtic, perquè la pròpia definició de certs comportaments, no és com mesurar en una balança un caràcter, sinó que hi ha una certa variabilitat. A més a més els comportaments poden estar influïts per l’entorn i no només per genètica. Per tant, l’aproximació científica ja és complicada, però quan entrem en el terreny evolutiu i intentem comparar el comportament d’un humà i el d’un ximpanzé, és encara més difícil, perquè la genètica humana està molt avançada, la dels ximpanzés es coneix relativament poc, i a més té un altre problema afegit. Imaginem que per un moment ho hem pogut fer, hem comparat molt bé la genètica dels humans amb la genètica dels ximpanzés. Trobem una sèrie de mutacions, de canvis, en un llinatge i no en l’altre. Però ara ve la gran pregunta, ¿com testes d’una manera formal que aquests canvis que veus són la base molecular de les diferències reals entre un humà i un ximpanzé? Perquè en el que tothom està d’acord, i nosaltres més que ningú, és que èticament, no hem de manipular ni embrions humans, ni embrions de ximpanzés, que és el que faríem amb mosques o amb ratolins. Però aquí hi ha una paradoxa molt interessant, i és que si els canvis són innovacions en el llinatge humà, no els trobaràs en la drosòfila, ni en la mosca del vinagre, ni en el ratolí. Per tant un dels problemes en el meu camp d’investigació és ¿som capaços de trobar aquestes diferències? I el salt interessant que seria veure ¿i aquestes diferències què fan? No tenim un bon sistema per a testar-lo, perquè èticament ens hem imposat les restriccions que ens hem imposat.
Per què és important conèixer la diversitat genètica i la història evolutiva dels grans simis?
Hi ha dues raons molt bàsiques per a estudiar la genètica dels grans simis. La primera des del punt de vista evolutiu. Els simis són els parents vius més propers als humans, la qual cosa es tradueix en què és amb qui fa menys temps que ens vam separar d’un ancestre comú, i això vol dir que estudiar-los a ells ens permet saber com érem nosaltres temps enrere, la qual cosa ens dóna un coneixement bàsic i essencial, per a entendre, fins i tot des d’un punt de vista filosòfic, si és vol, la gran pregunta de qui som i què fem aquí.
Però a més a més té una altra vessant estudiar els grans simis, i és que són una de les espècies més amenaçades del planeta, i per tant ja fa molts anys creiem al meu laboratori, i d’altres per suposat, que per a preservar la natura i la seua diversitat, hi ha diferents aproximacions; l’ecològica, la de gestió, la política i la genètica. I aleshores nosaltres intentem implementar eines genètiques per a evitar la desaparició dels grans simis de la natura.
Sembla que conèixer el codi genètic dels grans simis és molt important per a lluitar contra el tràfic il·legal d’aquestes espècies, que és un dels principals problemes que tenen per a la seua extinció.
Exacte. Actualment els grans simis tenen sobretot dos problemes, la destrucció de l’habitat, i això podria fins a certa manera controlar-se, però l’altre gran problema és la gran quantitat d’animals que es confisquen als traficants il·legals. I el problema, a dia d’avui, és que no es coneixen bé d’on venen els animals que es confisquen perquè depèn dels humans, i els humans en general mentim. Igual que en altres camps, el meu laboratori està bàsicament col·laborant amb la UNESCO per a establir sistemes genètics per a estudiar la diversitat geogràfica de ximpanzés específicament, perquè a partir del moment que tinguem prou diners per haver muntat tot el sistema, qualsevol animal que es confisqui, fent-li un test genètic molt senzill, sabrem d’on venen els principals problemes, i aleshores podrem actuar legalment i d’una manera formal contra aquells països que tenen un problema de tràfic il·legal.
Els neandertals i els denissovans encara segueixen vius en el nostre genoma. Quins problemes i avantatges suposa això?
Per mi la troballa científica més rellevant dels últims anys en evolució va ser la seqüenciació del genoma neandertal, i veure que bàsicament la major part de poblacions de la terra continuen tenint en els seus genomes fragments d’ADN, directament provinent dels neandertals, la qual cosa provocava per primera vegada que neandertals i humans moderns, que en principi eren dues espècies separades en el temps per més de mig milió d’anys, es van creuar i van donar lloc a nosaltres. I això ha tingut conseqüències. Avui en dia sabem que alguna de les característiques físiques o fins i tot d’exposició a malalties provenen directament de la genètica dels neandertals, la qual cosa no deixa de ser interessant perquè contribueix a aquesta idea de conèixer-nos a nosaltres mateixos.
Fa uns mesos era premiat amb l’International Early Career Award del Howard Hughes Medical Institute, per la qual cosa rebrà 650000 dòlars. Què ha significat per a vostè aquest guardó? (Cal dir que aquest premi l’han rebut només cinc investigadors de l’estat.)
La Howard Hughes és una fundació privada dels Estats Units, que la va crear el propi Howard Hughes, que va fer molts diners amb enginyeria d’aviació. A Estats Units tenen una gran tradició, que a mi em fa molta enveja, que és la filantropia. Això a Europa és menys comú i a Espanya encara menys. Però bàsicament aquesta gent intenten, i ho fan per a mi, d’una manera molt sàvia, donar recolzament econòmic, i no sempre econòmic, pot ser d’altres maneres, intentant complementar el que l’estat ja fa. Ells fan un bon anàlisi de com funciona la ciència i intenten aportar el que no pot aportar l’estat. El Howard Hughes té una gran tradició de recolzar investigadors dels Estats Units i fa pocs anys van començar un sistema, i aquesta és la segona edició que s’ha fet, de recolzar a investigadors joves que estem arreu del món. Ells ja coneixen la teua feina i aleshores et donen aquesta quantitat de diners, que a més a més, per a mi el més rellevant és, que aquests diners no són finalistes. És a dir, la major part de diners que tu demanes a institucions públiques han de ser dedicats a una pregunta que tu has fet i ha aprovat un comitè. Aquests diners són al contrari, dit d’una manera simplista, et diuen creiem amb tu, creiem que el que fas és bo, aquí tens aquests diners per a que complementis el que estàs fent. Amb aquests diners puc contractar personal, puc generar la pregunta més arriscada que no hi hauria cap institució que me la financés. Jo els puc dedicar a explorar preguntes per a les que altres institucions no me’n donen. I per últim és un reconeixement. Anar pel món dient que tinc diners del Howard Hughes..., són molt selectius a l’hora de triar persones i per tant és una espècie de segell d’una trajectòria de qualitat.
Per últim, ara que ja s’acosta Sant Jordi. Quin llibre de la seua especialitat ens recomanaria?
Hi ha dos llibres que es complementen d’una manera perfecta, i que jo recomanaria als lectors que puguin estar interessats en l’evolució humana, en la història de la ciència i com es fa ciència en el segle XXI. Des del punt de vista de l’evolució un és El hombre de Neandertal de Svante Pääbo, que és el responsable i principal investigador per desxifrar el genoma del Neandertal. Aquest senyor ha sonat molt com a premi Nobel, és fill d’un Nobel, i té una història personal apassionant. Aquest llibre bàsicament és una autobiografia d’ell, sobre qui és, com arriba a ser científic i com es fa ciència. De fet de l’home de Neandertal només en parla als capítols finals.
D’una manera paral·lela hi ha un gran investigador aquí a Espanya, que el tenim a l’Institut de Biologia Evolutiva, Carles Lalueza Fox, que ja fa molt de temps que escriu divulgació. Ell va fer un llibre que es diu Palabras en el tiempo, dóna una visió que es  complementa perfectament amb la visió que dóna Svante Pääbo en el seu llibre.
Josep Manuel San Abdón

dissabte, 24 de març de 2018

ENTREVISTA A ANDREU ESCRIVÀ



Andreu Escrivà és llicenciat en Ciències Ambientals i doctor en Biodiversitat. Actualment treballa de tècnic en projectes ambientals en la Fundació Observatori del Canvi Climàtic de l’Ajuntament de València. És divulgador ambiental especialitzat en canvi climàtic. Col·labora en diversos mitjans com Saó, À punt ràdio o Mètode. Fa uns mesos va publicar Encara no és tard. Claus per a entendre i aturar el canvi climàtic (Edicions Bromera). Sobre el contingut d’aquest llibre i altres qüestions ambientals van mantenir amb ell aquesta conversa.
-                     Un dels reptes que et planteges a l’escriure el llibre és explicar què és el canvi climàtic, ja que sovint la gent ho confon amb fets anecdòtics com el forat d’ozó o el desastre nuclear de Txernòbil.
Això és una preocupació que jo tenia. Em vaig adonar que explicar el canvi climàtic és alguna cosa més que parlar de dades, cal connectar-ho amb la vida quotidiana. Hi ha una manca de cultura científica i de cultura del canvi climàtic en la societat actual. Hi ha una sèrie de fenòmens; la pluja àcida, Txernòbil, la capa d’ozó, el canvi climàtic que també es confon amb l’escalfament global, que és més o menys el mateix, però cal diferenciar-ho. Al final la gent té una mena de còctel al cap que no li permet diferenciar les coses, i per tant no li permet adoptar solucions i acaba deixant-ho tot en una mena de calaix mental. És com quan diem que estem a punt de solucionar alguna cosa. Ara, per exemple, es parla menys de la pluja àcida, o del forat de la capa d’ozó i pensem que la resta de problemes que anaven en aquest calaix també estan solucionats. Jo trobe que cal fer un esforç pedagògic per part dels divulgadors, de les institucions, els mitjans de comunicació i les universitats per a explicar realment a què ens estem enfrontant.
-                     Una de les preguntes que formules en el llibre és si realment podem canviar alguna cosa a nivell individual. Podem?
Podem. Tant en el llibre, com en les xerrades que faig, estic tractant d’elaborar un discurs. Com combinar la realitat de que no tot es canvia a nivell individual, amb la realitat de que l’acció individual és absolutament necessària i imprescindible per a canviar les  coses. Si només ens fixem a nivell individual i canviem hàbits de consum o les bombetes de casa, o separem el plàstic i el paper o anem en bicicleta, evidentment estem canviant coses, estem disminuint la nostra petjada ecològica, i estem contribuint a no augmentar el canvi climàtic. Però hi ha una sèrie de decisions que no estan en l’esfera individual sinó en la institucional o empresarial, i que nosaltres podem empentar-les, o condicionar-les mitjançant el vot, la compra o l’acció ciutadana. Abans que consumidors som ciutadans.
Un dels grans problemes, i això s’ha estudiat en  psicologia, és que la típica persona superconscienciada, que a casa ho té tot estupendament, és menys exigent amb els poders públics. Com que ella ja ho fa bé s’oblida d’exigir certes coses als ajuntaments o a les empreses.
És complicat però cal saber combinar les dues coses. I és el que tracte de fer en el llibre, no donar un llistat de deures, que això també és molt pesat, sinó donar les ferramentes per a que cadascú s’invente tot allò que pot canviar.
-                     Segons el Panel Intergovernamental del Canvi Climàtic(IPCC), sembla que no hi ha dubtes que el canvi climàtic, des de la segona meitat del segle XX fins ara, té l’ésser humà com a principal culpable.
Sí, això és una realitat absolutament contrastada, no hi ha debat. La ciència és molt bonica perquè t’obliga a replantejar-te constantment, la ciència no és dogmàtica. I dic que no hi ha debat perquè tenim una sèrie de dades experimentals absolutament aborronadora. I no només això, sinó que tenim models climàtics que expliquen perfectament i corroboren aquestes dades. La temperatura ha pujat aproximadament 0’8º en el segle XX. No es pot explicar aquest augment si no incloem els éssers humans en l’equació, no hi ha forma, ni amb el sol, ni amb els volcans, ni amb els incendis. Necessitem incorporar l’ésser humà per a explicar que ha passat ací i això és una cosa que més del 97% dels científics que treballen sobre el clima ho tenen absolutament clar. A partir d’ací hi ha que dir-lo a la gent, perquè també s’ha comprovat que quan la gent sap que hi ha un consens científic molt alt sobre el tema, pensa que això és important. Per il·lustrar-lo, en Estats Units és molt curiós que un 70% de la ciutadania pensa que hi ha canvi climàtic i que està passant ja,l i hi ha un 30% , que creuen que ells ho tenen molt clar però els científics no. Això passa perquè s’estranyen que de vegades uns diuen que sí i uns altres diuen que no. Però la proporció és de 97% que diuen que sí, i un 3% que diuen que no. Aquests que diuen que no de vegades estan a sou d’empreses com algunes petrolieres. Als EE.UU. s’han creat molts instituts per a donar-los cobertura i per a crear literatura científica de molt baixa qualitat. Però el 2007 és el punt d’inflexió, i en 2015 a Paris, clarament hi ha un acord unànime internacional en el qual no hi cap dubte, i ara cal vore fins a quin punt tenim aquest escalfament i fins a quin punt podem aturar-lo.
-                     Amb totes les crítiques que se li puguen fer consideres positiva la Conferència sobre Canvi Climàtic de Paris.
En això sóc molt pragmàtic. El que el cos em demana, és criticar una sèrie de coses; l’acord és massa laxe, fica molts pocs diners per a països en desenvolupament, no té accions punitives per als països que se’n passen...però a la vegada, és la millor ferramenta que tenim per a lluitar contra el canvi climàtic. És un marc, és un acord de mínims. El país que vullga anar més ràpid que el que marca l’acord ningú li ho impedeix, és més, probablement tindrà beneficis en el mercat de compra de carboni. Crec que és honest criticar o sentir-se una mica decebut amb el que ha suposat l’acord de París, en algun punt concret i és normal, perquè els acords són acords i no tot el món queda satisfet, però a la vegada crec que hem de saber valorar el que significa. Fa deu anys estàvem batallant que si el canvi climàtic era de veres o era mentida, i de sobte tenim que l’acord internacional més nombrós, que més països han signat en tota la història és un de canvi climàtic. Crec que tenim una sèrie de fortaleses que cal saber aprofitar i pense que hem arribat a un punt que criticant-lo de forma pública i ostentosa, l’únic que estem aconseguint, és debilitar-lo i no ens podem permetre debilitar la millor ferramenta que tenim en aquest moment.


-                     El mar és el gran oblidat del canvi climàtic. Escrivies, no fa molt, un article en que deies que ja ha nascut la persona que pot donar-se l’últim bany en les nostres platges. Tant greu és el problema?
És molt greu. Vaig tenir la sort de fer un estudi sobre bassals i rius del Baix Maestrat. Vaig estar en Aiguadoliva agafant mostres de bitxets i vaig estar també en el Sénia. Es veu molt clarament el que passa quan canvien les condicions. En el Sénia concretament, hi havia una barrera i quan el mar la podia trencar, la biodiversitat baixava moltíssim. Això pot ser el besllum del futur, el vore que si el mar puja un metre o dos, cosa que és factible d’ací a final de segle, i ja hi ha gent que viurà fins a final de segle, hi haurà una sèrie de platges, que no les voran, o que si les veuen seran molt diferents. Ja hi ha una platja en la qual jo ja no em puc banyar, que és la d’Almenara, en la qual tinc una foto de xicotet, és una platja de còdols, però que ara mateixa té pedra d’escullera i fica prohibit banyar-se. A mi ja m’han furtat aquest paisatge. Quan dic que del mar ens oblidem, ens oblidem a tots els nivells, de plàstics, de biodiversitat, de temperatura, de productivitat, de tot. A més el nostre país és un país costaner ple de platges, que ens les hem de repensar, hem de començar a traure fotos com si d’ací a vint o trenta anys no estigueren. Les nostres platges són molt estretes, molt d’arena i si puja el mar cinquanta centímetres igual hem d’acomiadar-nos. Com tots sabem en un municipi costaner una platja és molt important, a nivell d’economia, de turisme i per suposat de paisatge i de memòria.
-                     El relat sobre el canvi climàtic creus que no ha estat l’adequat i proposes comunicar-lo millor a la gent perquè siga més efectiu. Ens pots posar algun exemple?
Jo en compte de parlar de l’ós polar, que és la imatge quan es parla del canvi climàtic, parle de la gamba roja de Dénia. De la gamba roja ja hi ha estudis de la Universitat de les Illes Balears que parlen de com patirà pel canvi climàtic. L’última vegada que vaig estar a Dénia, ja no hi havia gamba roja de primera. Les clòtxines en el Delta de l’Ebre i en la badia de València estant tenint problemes. Són coses que ens afecten molt i ens toquen més de prop que l’ós polar. Al final hem pensat massa en un relat ecologista. Jo em considere ecologista, però s’ha fet un relat molt global, l’Amazones, la Patagònia, l’ós polar, els pingüins...ho hem emmarcat en una forma en què la gent no s’ha sentit inclosa. Cal començar a dir que el canvi climàtic suposa anar a l’ambulatori més sovint, o que puja la factura de la llum, perquè ara estem en sequera, la hidroelèctrica no tira tant i aleshores hem d’importar carbó i hi ha que posar les turbines a funcionar i això contribueix més al canvi climàtic. Després hi ha que comprar compensacions. Espanya s’ha gastat 800.000 milions d’euros i que els nostres lectors pensen que amb aquesta quantitat es poden fer moltes coses més que pagar compensacions per emissions de gasos d’efecte hivernacle. Cal portar-lo al dia a dia, pensem que a qui li agrade anar en bicicleta o córrer, igual hi ha un futur no molt llunyà en el qual li prohibeixen fer això en determinats dies o determinades hores, ja no avisos com fan ara, sinó dir, no podeu eixir al carrer perquè hi ha unes condicions brutals.
-                     El títol del llibre Encara no és tard i la seua lectura ens fan vore que encara estàs esperançat en què és possible aturar el canvi climàtic. En què bases aquesta esperança?
És una pregunta que em fan molt sovint. El llibre encara no té un any, però en aquest últim any han passat moltes coses. Al Estats Units ha guanyat Trump i altres notícies poc esperançadores. Quan jo dic que encara no és tard, el que no dic és que es puga revertir el canvi climàtic, tornar a la temperatura de 1900 no és possible. El que podem fer, que encara és realista i tècnicament possible, en un període limitat, tres, cinc o deu anys com a molt, és alentir al màxim el canvi climàtic, evitar la pujada de temperatura de forma dràstica per a donar-nos temps a adaptar-nos. És a dir, que aquestes platges que desapareixen, no desapareguin en cent anys, sinó en dos-cents, cinc-cents o mil. Ja sé que semblen xifres molt exagerades, però en vint anys podem tenir l’agricultura completament canviada. Perquè un dels problemes del canvi climàtic és la rapidesa, de canvis climàtics sempre n’hi hagut, sense que hi hagen estat les persones pel mig, només cal recordar els famosos mamuts. Però ara la cosa va de nosaltres, no del planeta, i sobretot cal tenir en compte que aquest és el canvi climàtic més ràpid que hi ha hagut en la història. I això implica que ni nosaltres, ni els ecosistemes que ens acompanyen siguem capaços d’adaptar-nos.
Per al que no és tard, és per a frenar aquesta contribució que estem fent, canviar de direcció, i mentre canviem, anar adaptant-nos a aquestes noves realitats, perquè el mar pujarà, la previsió mínima del Panel Intergovernamental del Canvi Climàtic és de mig metre d’ací a finals de segle. Hem de fer que només puge aquest mig metre, i no dos metres i adaptar les estructures; les platges, l’economia, la salut...i per a això encara estem a temps, si ens fiquem ja. És com quan de matí et sona el despertador per anar al treball i dius cinc minuts més. Aquesta és l’última vegada que tenim cinc minuts més, no és tard, però se’ns fa tard.
Josep Manuel San Abdón
Fotografia: Prats i Camps

divendres, 2 de març de 2018

UNA VEU POÈTICA RECUPERADA



ZORAIDA BURGOS(2017). Convivència d’aigües. Obra poètica. LaBreu edicions. Barcelona.
Zoraida Burgos (Tortosa, 1933) és una poeta que fins ara havia estat gairebé desconeguda. La seua obra figurava en edicions de poca difusió i en diverses antologies. Finalment, gràcies a LaBreu podem llegir tota la seua obra poètica completa.
L’autora pertany a l’anomenada “Generació de la postguerra catalana a Tortosa”, que compta amb noms com Gerard Vergés, Ricard Salvat, Jesús Massip, i Manolo Pérez. La majoria dels seus integrants van tindre el mestratge de mossèn Joan Baptista Manyà i tenen com a trets comuns, la lluita antifranquista, el catalanisme i la inquietud  i divulgació dels corrents literaris del moment.
El primer llibre que va publicar va ser D’amors, d’enyors i d’altres coses, amb el qual va guanyar el I premi de poesia Màrius Torres de Lleida l’any 1971. En la primer part trobem la nostàlgia per un temps passat, enyors d’amors perduts, moltes vegades viscuts amb passió.
En la segona part el poemes agafen un aire de rebel·lia, ja siga contra la guerra del Vietnam, o contra al tortura. Es reivindica el dret a pensar i opinar lliurement, així com el dret a ser educada en català.
En el llibre següent Vespres, publicat l’any 1975, reivindica la paraula i la poesia com elements alliberadors i encara el futur amb esperança.
A continuació publicaria Reflexos, un llibre que suposa un canvi d’estil, s’abandona el realisme social i el llenguatge apareix molt més treballat i més simbòlic. De contingut amorós, la natura i l’amor es confonen. En un primer moment, gaudeix de l’amor lúdicament enmig de la natura, i més tard aquesta natura li evoca l’amor perdut i li inspira el poema.
La següent publicació seria Blau. És un llibre unitari amb un llenguatge molt treballat. Pretén transmetre el so de les vivències primàries. Hi ha el record constant del riu, del mar, d’un “jo que no sóc”. Molts poemes respiren sensualitat, s’enyora allò que sentia el cos, la pell...en aquells espais. Les olors evoquen sovint aquells temps.
L’obsessió de les dunes és un conjunt de llargs poemes en prosa poètica, en cadascun dels quals se’ns conten petites històries en les que expressa que el pas dels anys et força a recuperar el passat. El títol del llibre fa referència a l’obsessió que sent pel paisatge de dunes que són canviants i exposades als vents, l’home no les pot modificar. No passa el mateix amb algunes ciutats històriques europees com el cas de Venècia on la ciutat llibresca que imaginava rodejada d’aigua, com la seua infantesa a Tortosa, la decep per la seua decadència. La fascinen, però, les ciutats del nord d’Àfrica, Fes, Marràqueix, El Caire, sobretot les seues olors que la transporten al passat.
En la segona part expressa la fascinació per les cases antigues i la preocupació per la pèrdua d’identitat de les ciutats. En la part final predominen els records d’infantesa vora el riu.
Absolc el temps, el llibre publicat a continuació, és un intent de conjugar l’impossible diàleg entre el passat i el present. Un desig de recuperar la memòria d’allò viscut. Hi ha un intent de recuperar les sensacions primeres sense el llastre dels records. Però els records hi són en la memòria i la poeta ens trasllada sovint al temps de la infantesa i de l’adolescència, quan tot era crèdul, fugisser i volàtil.
Són anys viscuts vora el riu Ebre i el mar. En molts dels poemes es recorden diferents sensacions, sobretot les olors, els colors, els sons, els sabors...Sovint es rememoren aquells anys amb un to d’enyorança i amb la frustració de que és impossible recuperar aquells sensacions sensitives de la infantesa. El temps apareix com a destructor, i es recorden persones que ja no hi són, encara que queda el consol de que els morts perviuen mentre són recordats.
Dintre d’aquest llibre hi ha el recull de poemes que sota el nom de Fulls en blanc es reflexiona sobre el fet d’escriure. És un treball que s’assoleix a base d’anar repetint i de persistir obstinadament. La natura apareix com a font inspiradora, tot i la dificultat de captar la bellesa de l’entorn amb l’escriptura.
Assaig és el darrer dels llibres que apareix en aquesta obra. En els cinc primers poemes el subjecte poètic lamenta les destruccions, les ferides obertes per la vida. En els dos últims manifesta com després de les ferides es recupera la pau, i quan s’esvaeix la nit, es recuperen aquelles coses belles que donen sentit a la vida.
Convivència d’aigües ens permet recuperar una veu poètica molt interessant de difícil accés fins el moment i de la qual podem fer una lectura global. L’edició ha anat a càrrec d’Andreu Subirats i Toni Cardona i conté unes il·lustracions de Manolo Ripollés, Leonardo Escoda i Pilar Lanau. Finalment destacaríem la magnífica edició de LaBreu, una autèntica delícia per aquells que ens estimem l’objecte llibre.
Josep Manuel San Abdón





dissabte, 27 de gener de 2018

LA CONSTRUCCIÓ DEL RELAT EN ELS MITJANS DE COMUNICACIÓ


JOAN JULIBERT(2017). La causa del periodisme. Barcelona. Edicions Saldonar.
Joan Julibert és professor de l’assignatura Anàlisi dels discursos dels mitjans de comunicació en la Facultat de Filologia de la Universitat de Barcelona. Ha estat subdirector durant cinc anys del programa 8 al dia de 8TV i de l’informatiu Migdia de la mateixa cadena. Ha treballat també a Els matins de TV3, a SER Catalunya i a Ona Catalana. Actualment compagina el seu treball de professor amb la participació com a tertulià en programes de TV3 i RAC1.
Al començar a exercir com a professor se’n va adonar que no existia cap publicació que fes referència al discurs de la realitat mediàtica de Catalunya que s’adeqüés al que ell havia viscut en la seua pràctica professional de més de vint anys. Per això escriu aquest llibre. Explica com el relat hegemònic català ha viscut en molt poc temps un dels tombs més importants de la història contemporània, passant del relat autonòmic dependent, al de la sobirania plena i autosuficient. Aquesta Catalunya ha tingut en els mitjans de comunicació, segons l’autor, el millor altaveu per als qui han dissenyat la nova narració i en molts casos han marcat el discurs amb notable èxit. La data que en què tot comença a canviar va ser la tarda de l’11 de setembre de 2012, aquell dia es va passar del “cuc autonòmic a la papallona independentista.”
Els periodistes han tingut un paper fonamental en la construcció d’aquest nou relat perquè han abandonat el periodisme per la causa, oblidant, diu Joan Julibert, que la causa principal d’un periodista és la cerca de la veritat. L’anomenat Procés ha ocupat l’agenda mediàtica els últims anys a Catalunya i Espanya, gràcies a que ha trobat mitjans de comunicació atrinxerats en un dels dos bàndols que se han retroalimentat mútuament. A tot això cal afegir el paper de les xarxes socials, on fàcilment es construeix un relat basat en la simplicitat i les consignes on amb quatre paraules “decidir, dret, democràcia i sobirania, a partir de sil·logismes relativament elaborats” han sigut claus per a aconseguir un relat hegemònic.
El propòsit del llibre és mostrar que a l’hora de construir un discurs, la forma no és mai innocent i sempre té significat en el missatge final. L’autor vol mostrar els elements que fan possible una visió del món determinada.
El llibre s’enceta amb el capítol La comunicació. En un nou paradigma. És un apartat en què reflexiona com en una nova era tecnològica basada en internet, la transmissió de la informació ha canviat radicalment, es trenca el model “lineal i jeràrquic”, que era el que havíem conegut fins ara, i es transforma en un més participatiu “lateral o horitzontal”, això comporta avantatges i riscos diferents. Entre les qüestions  de les que es parla, podríem destacar el fet que els usuaris tenim tendència a consumir aquells mitjans que són més afins a la nostra ideologia i per tant a aïllar-nos informativament i ignorar la veracitat del que llegim. Un altre problema relacionat amb la veracitat és que la informació s’ha convertit en negoci i per tant aquest preval per damunt del rigor informatiu. Una altra qüestió és la necessitat de transmetre la informació en temps real, això comporta que de vegades es transmeten notícies sense el rigor necessari i sense contrastar, amb  la qual cosa es perd credibilitat i veracitat. En els nous paràmetres de la informació sovint els mateixos polítics envien els seus missatges a través de Twitter o en notes dels seus gabinets de premsa i els periodistes únicament es dediquen a reproduir-los. Per tant un paper que hauria de tenir el periodisme seria contrastar els fets i cercar la veritat enmig de l’allau informatiu.
En el capítol següent es passa revista als tres grans formats: la premsa de paper, la ràdio i la televisió. La premsa escrita, malgrat tot, encara gaudeix d’un prestigi, i les principals firmes periodístiques hi cerquen un espai perquè això els dóna notorietat i respecte. La principal virtut de la ràdio és las immediatesa i el fet que permet escoltar directament la veu dels protagonistes, la qual cosa li dóna més credibilitat. La televisió, per la seua banda, es basa sobretot en la imatge, això fa que “es converteixi en l’espai comunicatiu de l’impacte”, per aquest motiu es busquen crear discursos ja siguen informatius o d’entreteniment de gran impacte. La televisió ha esdevingut des de la segona meitat del segle XX el principal vehicle d’entreteniment a Occident i ha estat el principal referent cultural per a milions de persones, això l’ha convertit en un element de poc prestigi entre les elits culturals per la seua capacitat de manipular els ciutadans.
Continua el llibre amb un capítol titulat Rutines de producció: fabricant informació, on es fa referència a com van sorgir els grans mitjans de comunicació massa i com amb el temps, a conseqüència del gran cost que suposa el manteniment de grans estructures mediàtiques la propietat s’ha anat concentrant en unes poques mans fins a arribar a la majoria de països occidentals a un sistema d’oligopoli de la comunicació. El considero un capítol força interessant, perquè sempre hem de preguntar-nos qui és el propietari del mitjà a l’hora de llegir, escoltar o veure una informació.
Els dos capítols següents fan referència a les fonts informatives, quin és l’origen del relat, en quines fonts està documentada la informació i l’àrea geogràfic com a determinant del relat. Des del periodisme global, als mitjans espanyols, als d’àmbit autonòmic i als locals.
Els últims capítols van repassant com es constitueixen les diferents seccions temàtiques que conformen els mitjans de comunicació, les característiques pròpies de cadascuna d’ells, i com es van construint els diferents relats. En un altre dels capítols ens explica con se configura l’entreteniment. L’autor continua dedicant-li un ampli espai a l’apartat dels gèneres periodístics: la notícia, l’article, la crònica, el reportatge... que configuren les diferents maneres de dir les coses.
I acaba amb dos apartats molts interessant per als qui estem interessats en l’ús del llenguatge; el primer, el llenguatge periodístic on mostra els diferents tipus de llenguatge: l’informatiu, l’opinatiu, el publicitari i el propagandístic. El lèxic: l’art de l’eufemisme, on se’ns explica la importància que donen els mitjans de comunicació de massa a la manera com estructuren el seu llenguatge que queda reflectit en el que s’anomena llibre d’estil, on s’indica als periodistes com fer un ús determinat de la llengua, per dotar al mitjà d’un llenguatge propi a partir de criteris lingüístics però també “ideològics i/o nacionals”.
Tots els capítols estan il·lustrats amb exemples del com s’ha construït el relat en tres temes d’actualitat, sobretot en l’anomenat Procés cap a la independència de Catalunya, però també en el que ha estat l’origen del Brexit del Regne Unit, i el que ha portat Donald Trump a la Casa Blanca.
La lectura del llibre de Joan Julibert m’ha semblat apassionant, poques vegades havia subratllat en un llibre tantes idees suggeridores. Però em quedo sobretot en una que crec que es la central, el naixement de la figura del periodista amb causa, aquell que es dedica a defensar una qüestió amb tota vehemència i menyspreant les idees contràries. Ho veiem cada dia sobretot en els espais de tertúlia, on tot és blanc o negre, i d’on han estat expulsats els periodistes partidaris dels matisos.
La causa del periodisme és un llibre extraordinari per ajudar-nos  a conèixer com els diferents mitjans de comunicació, i els poders que els dominen, construeixen el relat que ens condiciona en la nostra manera de veure el món, i per tant ens aporta eines per a poder fer-ne una lectura crítica. Així mateix és una molt bona aportació, en aquests moments de crisi de la premsa, al debat sobre quin és el futur del periodisme.

Josep Manuel San Abdón