divendres, 30 de novembre de 2018

PER DESEMMASCARAR LES MENTIDES DEL PODER



JOAN JULIBERT(2018). El poder de la mentida. Barcelona. Edicions Saldonar.
Joan Julibert és periodista i professor de Comunicació a la Universitat de Barcelona. Porta una llarga trajectòria periodística en diversos mitjans de comunicació. Actualment compagina la seua activitat docent amb la participació com a tertulià a TV3 i RAC1.
El poder de la mentida és un interessant assaig sobre, com diu el subtítol del llibre, la manipulació de la veritat per construir relats. El llibre està dividit en diversos capítols. El primer porta per títol A tots ens creix el nas, en referència a la famosa història de Pinotxo, personatge imaginari creat per Carlo Collodi, a qui creixia el nas cada vegada que deia una mentida. En aquest capítol l’autor ens exposa que la mentida és consubstancial a la naturalesa humana, és una resposta normal de defensa i supervivència. Al llarg de la nostra vida anem construint el nostre propi relat per a mostrar-nos davant dels demés. També mentim perquè la veritat absoluta fa difícil la convivència social. A partir d’ací l’autor anirà desgranat en les pàgines següents com el relat és clau en el concepte de veritat i com el que importa sobretot “no és tant la veritat com la convicció i la versemblança.”
En el capítol següent, El poder de la veritat és en la mentida, se’ns diu que l’època actual és l’era de la lluita pels relats, la multiplicació d’estímuls comunicatius propiciada per internet ha convertit el segle XXI en una lluita per imposar l’hegemonia dels nostres relats. També és repassen diverses visions sobre el concepte de veritat que han tingut molts filòsofs de referència i les ideologies dominants en el segle XX.
El periodisme és l’art de crear realitats és el títol de l’apartat següent on exposa un rigorós anàlisi del món periodístic en l’actualitat. D’aquesta manera veiem com els periodistes construeixen el relat per fer veure la realitat d’una manera determinada. La influència del poder econòmic ens el gran mitjans de comunicació, que dóna lloc a la confluència entre la línia editorial dels mitjans i els interessos econòmics. Una altra de les característiques és que es van creant bombolles de seguidors de mitjans de comunicació que només escolten allò que volen escoltar, però al mateix temps els propis mitjans s’adrecen als seus seguidors dient-los el que volen sentir, perdent així la seua capacitat crítica.
En un altre epígraf del llibre Joan Julibert es pregunta si Internet és una fàbrica de mentides. És respon explicant-nos els diversos canvis amb què Internet ha influït en l’univers comunicatiu. Per exemple la viralitat té avui més importància que la veracitat, del que es tracta és d’aconseguir el major nombre d’adhesions als nostres postulats. “La convicció ha deixat pas a l’adhesió.” Les emocions juguen un paper important a les xarxes i això té tendència a crear odis artificials. Sabem també que les notícies falses tenen una capacitat de difusió més gran que les vertaderes, perquè escoltem, mirem o llegim a partir del que desitgem, més que per a saber. Una altra característica d’Internet és que cada vegada que interactuem en alguna de les xarxes deixem una gran quantitat de dades personals que seran aprofitades per a oferir-nos productes ajustats als nostres interessos.
Mentir amb eficàcia requereix una sèrie de tècniques a les quals es fa referència en un altre capítol, on es repassa des de tècniques clàssiques a les més actuals. Molt pràctiques si et dediques a les tertúlies periodístiques o a la política.
El poder legitima la mentida és el títol d’un altre capítol. És així perquè el propi poder  està construït sobre una ficció. Es fa un repàs dels mecanismes dels que s’ha anat servint al llarg del temps per anar construint el seu relat. Per la seua força el poder té capacitat de construir corrents de pensament guanyadors. I molt relacionat amb això està l’apartat següent on es fa referència a la mentida legítima, suposadament per a protegir als qui la reben davant dels perills que pot suposar la veritat, perquè el poder com a tal gaudeix d’una informació que la resta de gent no té i per tant la pot administrar quan vullga i li convinga.
Es tanca el llibre amb el capítol titulat El dia que el nas ens deixa de créixer. Aquest dia és quan deixem d’existir, perquè a partir d’aquest dia ja no tenim capacitat de mentir. Després de fer referència a diversos fets de la història de l’actualitat, l’autor arriba, una altra vegada a la funció que han de fer els periodistes i quin és el seu futur, i conclou que amb les possibilitats que obrin les noves tecnologies els periodistes han de potenciar fins el límit els dubtes sobre les veritats establertes i “obrir interrogants per evitar que les realitats creades acabin conduint-nos pel camí de la tirania.”  Ja que la mentida forma part de la relat del poder i el segle actual es caracteritza per “una guerra despietada per imposar imaginaris col·lectius.”
El poder de la mentida és una anàlisi profunda i rigorosa sobre l’impacte que té la mentida en l’ordenament social. Des de la construcció que fem cadascun de nosaltres del nostre propi relat,  fins a l’ús que en fan els diversos poders manipulant la veritat a la seua conveniència, així com la destacada funció de la premsa i les xarxes socials en la construcció de relats. Un llibre de lectura obligada.
Josep Manuel San Abdón

dilluns, 5 de novembre de 2018

ENTREVISTA A JOAN GARCIA DEL MURO SOLANS



Joan Garcia del Muro Solans és catedràtic de Filosofia a l’Institut Obert de Catalunya i professor a la Facultat de Filosofía de la Universitat Ramon Llull. Recentment ha publicat Good Bye, veritat. Una aproximació a la postveritat (Pagès editors). La postveritat és un tema de molta actualitat, que aplicat a la política posa en joc l’essència de la democràcia. Això és el que ha volgut demostrar l’autor amb aquest assaig. Sobre aquesta qüestió hem tingut amb ell la següent conversa.
En el preàmbul del llibre ens diu que el que vol mostrar és que avui en dia estem disposats a deixar-nos enganyar gustosament quan se’ns ofereix allò que volem sentir, encara que es puga demostrar d’una manera racional que és fals. Quin perill representa això quan s’aplica a la política?
És una actitud de credulitat ben sorprenent. És com si  ens haguéssim fet la idea que la manera de funcionar de la publicitat, diguem-ne, comercial, ha traspassat els seus límits i ha envaït àmbits aparentment tan allunyats com el de la política. Jo ja sé que  als espots publicitaris televisius o als centenars d’anuncis que m’arriben a través de la xarxa no els puc aplicar criteris de veritat gaire estrictes: qui s’ho pot creure que si compres una determinada marca de patates fregides seràs feliç o que si utilitzes aquell desodorant, quan puguis a l'autobús totes les dones cauran rendides als teus peus? És com un joc que hem acceptat i no ens afecta gaire. Podríem dir que fins i tot és una mica innocent: «compra el meu producte i seràs feliç». El problema és quan aquest curiós pacte tàcit de credibilitat, de suspensió del sentit crític, ultrapassa aquest àmbit i salta al de la política. La manipulació de la informació perverteix l’essència mateixa de la democràcia, la converteix en pura escenificació.
Un dels perills que detecteu en el món actual és que hem passat dels totalitarismes del segle XX, basats en grans doctrines, a un totalitarisme digital de caràcter amable, gairebé banal. Quin paper han tingut els anomenats filòsofs postmoderns per arribar fins a aquest punt?
És un dels assumptes que   tracto  amb més calma en el llibre. M’interessa molt com una  teoria filosòfica (la dels postmoderns) que va néixer justament per enfortir la democràcia i per oposar-se al totalitarisme s’ha convertit en condició de possibilitat dels nous totalitarismes. Ras i curt: si per acabar amb el dogmatisme de les veritats absolutes es dilueix completament la noció de veritat, el que resulta és una situació en la qual no hi ha punts de referencia per al compromís ni per al diàleg. Amb la mort de la veritat mort, també, la possibilitat del pensament crític.
Podem dir que la veritat actualment és una construcció del poder?
Més que mai. La veritat havia estat definida tradicionalment com l’adequació del discurs als fets reals. En trencar aquesta relació entre discurs i realitat, els postmoderns han construït altres criteris de veritat alternatius. Per saber si un discurs és o no verdader, ja no hem de mirar a la realitat dels fets, sinó a la seva utilitat pragmàtica, a la seva efectivitat. És veritat allò que em convé que sigui veritat. D’aquesta manera, en desvincular-se dels fets, la veritat es vincula, inevitablement, al poder. El cas de les cèlebres armes de destrucció massiva de Bagdad crec que és un exemple paradigmàtic d’aquesta nova concepció de la veritat. Veritat és tot allò que m’interessa defensar i puc defensar.
Quina importància tenen les notícies falses en el comportament electoral?
El comportament electoral és extremadament complexe. Sembla clar que, com en la resta d'àmbits de la nostra vida, ens guiem no només per arguments purament racionals sinó que ens influeixin innumerables factors emocionals. I crec que aquest fet ens fa enormement vulnerables. És molt més senzill encomanar emocions que convèncer amb dades objectives i raonaments ben construïts. Com deia abans, les notícies falses  perverteixen la pròpia essència de la democràcia: si ens enganyen, si la informació que ens arriba està manipulada, el fet de la deliberació personal i la tria d’una determinada opció política queda absolutament desvirtuat. En privar-te de la veritat t’estan privant, crec, de la llibertat.
Diu en el llibre que acceptem les narracions que ens arriben no ja en funció de la seua correspondència amb els fets, sinó en funció de si encaixen o no amb els nostres esquemes i creences prèvies. Quina responsabilitat té en això la baixa qualitat, en general, del periodisme actual, sovint disposat a defensar una causa abans que actuar professionalment?
És un assumpte d’ètica professional. El periodisme s’hauria de distingir molt clarament de l’activisme polític. Totes dos activitats són respectables i necessàries, però crec que  difuminar els límits, barrejar-les sense aclarir-ho gaire, és restar autenticitat democràtica al nostre sistema.
El fet que els algoritmes d’Internet ens tanquen cada vegada més en la nostra pròpia bombolla i per tant ens aïllen intel·lectualment, suposa un perill per al sistema democràtic. És així?
La bombolla és la zona de confort, és una càmera de ressonància on  només t’arriba la teva pròpia veu o la d’aquells que pensen exactament igual que tu. Tancar-te en aquesta bombolla on mai et sentiràs qüestionat és molt còmode, però et fa perdre el sentit de la realitat. La democràcia és convivència plural. Aquests petits universos tancats en ells mateixos t'impedeixen viure aquesta pluralitat i, en definitiva, tanquen d’entrada la possibilitat d’una relació empàtica amb aquells que no pensen exactament igual que tu. I això, em sembla, és més propi de règims pre-totalitaris.
La conclusió a la qual arriba al final del llibre és que la veritat del discurs només depèn que tinguis prou poder per fer-la valer, per imposar-la. I que l’adéu a la veritat ens ha portat a la paradoxa que ha contribuït a alliberar aquells que ja eren lliures i a sotmetre encara més a aquells que en teoria havia d’alliberar. Com es pot superar aquesta realitat? Veu algun nou corrent filosòfic que ens puga fer albirar alguna esperança?
Com a corrent establerta encara no, però sí que és cert que en el món de la filosofia s’aprecien certs símptomes, sembla que està començant  créixer la consciència que cal superar aquesta renúncia a la veritat tan pròpia del «pensament feble» dels postmoderns i s’està començant a reivindicar, un altre cop, la necessitat de despertar d’aquesta mena de son elitista i paralitzant, d’enfortir un pensament crític que sigui capaç de rebel·lar-se contra les injustícies i comprometre’s a favor del bé comú, de la justícia, i de la dignitat humana.
Josep Manuel San Abdón

dimecres, 31 d’octubre de 2018

ENTREVISTA A PAU BERENGUER




Pau Berenguer (València, 1978) va publicar fa uns mesos Germània (Onada edicions) una novel·la amb la que va guanyar 33è premi de narrativa Vila de Puçol. L’acció de la novel·la transcorre en la tardor de 1944 en el transcurs de la Segona Guerra Mundial i està situada en el front oriental alemany en un moment en què l’exèrcit soviètic recupera terreny perdut i amenaça d’entrar en territori germànic. L’exèrcit alemany ha mobilitzat la darrera lleva de soldats, joves de dèsset anys que provenen en molts casos de les joventuts hitlerianes i es trobaran amb un espantós escenari. La novel·la és un al·legat contra els horrors de la guerra i els seus efectes devastadors. Sobre el contingut del llibre hem parlat amb el seu autor.
Com va sorgir la idea d’escriure una novel·la situada en la Segona Guerra Mundial on s’enfronten els russos i els alemanys?
Fent memòria, pense que la inspiració va sorgir d’una sèrie de lectures que tocaven sempre aquest tema, la Segona Guerra Mundial. En concret, en aquella època em vaig sentir molt atret per les obres d'un historiador britànic, Anthony Beevor, que no només feia una anàlisi acurat de l'estratègia i dels esdeveniments polítics sinó que a més abaixava la mirada fins a la vida quotidiana del soldat de les trinxeres o del civil de la rereguarda. Durant aquestes lectures, en algun moment, se’m va aparèixer la imatge dels soldats viatjant cap al front, un escenari que havien imaginat però que encara no coneixien realment.
I pel que fa als russos i alemanys, vaig trobar apassionant i esgarrifador al mateix temps el fet que dos totalitarismes s’enfrontaren en una lluita per la supervivència pròpia i l’extermini de l’adversari. Crec que de tots els escenaris bèl·lics, aquest era el que més joc donaria a una novel·la.
En la novel·la trobem al principi l’idealisme dels joves de les joventuts hitlerianes que veuen la guerra com una cosa èpica i heroica, i posteriorment pateixen el xoc amb els horrors de la guerra. Has volgut amb Germània denunciar aquest adoctrinament de les ideologies totalitàries que porten finalment a aquestes tragèdies?
Més que denunciar, he intentat explicar l’absurd de la guerra i com persones que es consideraven civilitzades acabaren cometent atrocitats i jugant-se la vida en nom d’aquesta ideologia. Per descomptat, serveix també com a denúncia: el poder d’un Estat i de les idees, que ens converteixen en fanàtics irracionals.
A Germània hi ha molts detalls sobre l’armament, les tàctiques i estratègies militars...El fet de ser professor d’història ha estat important per a escriure la novel·la?
La meua formació ha pesat molt en aquesta novel·la. De fet, en un primer moment l’obra contenia molts més detalls d’aquest tipus, però vaig haver de llevar part d’aquesta informació tècnica per tal d’afavorir una lectura més fluida i a l’abast d’un públic menys especialitzat en aquest tema.
En qualsevol cas, vaig haver de fer un estudi previ de les diferents formacions militars que participaren en aquell teatre d’operacions i buscar el realisme més gran  per tal de no faltar a la veritat històrica.

 La novel·la és molt visual, durant la lectura he tingut la sensació d’estar veient els combats. Fins a quin punt t’ha influït el cine bèl·lic?
No havia pensat mai que el cinema bèl·lic m’haguera pogut influir, però ara que ho dius, em sembla que hi ha una influència clara de pel·lícules tan realistes com per exemple Salvem el soldat Ryan, Stalingrad o Enemic a les portes. El cinema ha experimentat un gran canvi pel que fa al realisme d’aquesta temàtica, mostrant sempre la cara més horrorosa de la guerra. Recorde encara les pel·lícules clàssiques, on la mort era sempre ràpida, neta i quasi indolora. Una imatge, en molts casos, heroica i dolça de la guerra que no em deixava satisfet.
A més a més, sempre he pensat que el lector ha de poder visualitzar les situacions que presenta l’escriptor (especialment si són d’acció o està recreant una altra època històrica) d’una manera comparable a la de l’espectador del cinema. Per descomptat, sempre que la narració no perda el ritme que l’autor busca.
Quina ha estat la teua intenció en crear el personatge del capità Edmund Bachner? Un oficial amb rostre humà dins de l’exèrcit nazi.
Edmund és un home amb una educació superior als seus companys d’armes. Un humanista. És escriptor i vol dedicar la seua vida al teatre. De cap de les maneres pot ser com la majoria dels militars del III Reich. Però al mateix temps és un oficial de la Wehrmacht i té unes obligacions. No pot evitar-les. Lluitarà per què no té una altra opció, perquè els russos volen destruir Alemanya i perquè ha de mantindre amb vida els seus subordinats. En aquesta guerra, hi va haver oficials i soldats com ell, que no creien en el règim nazi ni els seus missatges demagògics, però acabaren arrossegats per les circumstàncies polítiques sense poder evitar-ho. Necessitava aquest personatge,   la seua presència em resultava trista, alhora que humana i realista.    
M’ha agradat el tractament que li has donat a la història d’amor entre Konrad i Martina. Havia dos possibles finals a triar, des del meu punt de vista, el que tu has triat és el millor per a no trencar el sentit de la novel·la. Ha estat una elecció conscient?
No gaire conscient. Crec que és el que hauria passat si haguera sigut una història real. Aquest em semblava un final força probable. No recorde haver imaginat cap altre final per a aquesta història.
Josep Manuel San Abdón

dimarts, 16 d’octubre de 2018

SOBRE LA POSTVERITAT



JOAN GARCIA DEL MURO SOLANS (2018). Good bye, veritat. Una aproximació a la postveritat. Lleida. Pagès editors.
Joan Garcia del Muro Solans és catedràtic de filosofia a l’Institut Obert de Catalunya i professor a la Facultat de Filosofia de la Universitat Ramon Llull. Amb aquest llibre va guanyar el 34è Premi d’assaig Josep Vallverdú 2017 de Lleida.
Una de les característiques dels temps actuals és la presentació d’històries ben construïdes que ens sedueixen emocionalment i malgrat que es puga demostrar de manera científica i racional que són falses, la gent està disposada a deixar-se enganyar. La cosa es converteix en molt greu quan del terreny comercial es passa al polític, ja que no ens juguem només un grapat de diners, sinó l’essència de la democràcia. Això és el que ens vol demostrar Joan Garcia del Muro en aquest llibre.
L’autor en la introducció es mostra crític amb els filòsofs anomenats postmoderns, que en el darrer terç del segle XX es van dedicar a celebrar l’adéu a la veritat, ja que pensaven que així s’acabava amb les velles temptacions dogmàtiques. Com a conseqüència s’ha arribat al desprestigi del pensament racional, al relativisme radical, a l’emotivisme i al pragmatisme. D’aquesta manera ha cobrat molta actualitat el tema postveritat, en què la veritat no depèn ja dels fets, sinó que està en funció de l’interès de cadascú. Veritat és allò que ens interessa que siga veritat.
L’autor ens diu que la diferència entre veritat i mentida és una qüestió d’èxit i de poder. Assolirà la veritat aquell que la puga imposar. Per tant la veritat és una construcció del poder.
Uns dels fenòmens que tenen lloc avui en dia és la que titula l’autor en un dels capítols del llibre com a suspensió voluntària de la incredulitat. Quan es construeix una bona història, que encaixe en la nostra visió del món, cosa que no sempre passa amb la realitat real, ens la creurem encara que no siga vertadera. I com més ficat estigues en la teua bombolla, més fàcilment t’empassaràs la versió de la realitat manipulada. Això afavoreix la puixança de polítics autoritaris.
El llibre dedica també algun capítol a parlar d’Internet i de les xarxes socials. Internet que en principi havia de ser una finestra oberta al món s’ha convertit en un espai tancat que nosaltres ens anem construint inconscientment, que en lloc d’estimular el diàleg, ha afavorit l’aïllament intel·lectual. Evidentment això també és un perill per a la democràcia, ja que el pensament crític és la millor garantia de defensa contra l’adoctrinament, la superstició i el fanatisme.
L’autor s’ocupa de l’afebliment que ha sofert la filosofia com a conseqüència del pensament postmodern. L’intent de fugir dels totalitarismes clàssics ens apropa perillosament a una situació que podríem anomenar com a totalitarisme banal.
Aquesta indefinició ideològica ha fet que en els darrers anys el discurs polític es dedique cada vegada més a apel·lar a les emocions i a la part irracional de l’electorat. Com que no hi ha ideologia no es pot realitzar una crítica ideològica, i així aconsegueixen blindar-se a qualsevol crítica basada en arguments.
Aquests són alguns dels temes dels que Joan Garcia del Muro ens parla en el seu llibre, per a mostrar-nos els mecanismes que s’utilizen per a estendre allò que anomenem postveritat, il·lustrat amb molts exemples de l’actualitat.
La conclusió a la que arriba és prou preocupant, la veritat del discurs depèn de que tingues prou poder per a imposar-la. D’aquesta manera l’adéu a la veritat, ha sotmès encara més aquells que en teoria havia d’alliberar.
Good bye, veritat. Una aproximació a la postveritat, és un llibre imprescindible per a conèixer com ens manipulen tots els poders, i que ens pot ajudar a enfrontar-nos, críticament a aquells que tracten d’enganyar-nos. És una lectura necessària.
Josep Manuel San Abdón



dilluns, 17 de setembre de 2018

CONVERSA AMB XAVIER DURAN SOBRE EL BIG DATA.



Una de les característiques del món en què ens movem és que està ple de dades. Quan parlem per telèfon, quan paguem amb targeta de crèdit o ens connectem  a Internet generem molta informació sobre nosaltres.
Quins perills i quins avantatges presenta aquesta gran producció de dades? Un llibre de recent aparició ens ho explica: L’imperi de les dades. El “big data”: oportunitats i amenaces (Edicions Bromera). Aquest llibre va ser guardonat amb el Premi Europeu de Divulgació Científica Estudi General 2017. L’autor és Xavier Duran, llicenciat en Ciències Químiques i doctor en Ciències de la Comunicació per la UAB. Va dirigir entre 1999 i 2014 el programa El medi ambient a TV3 i, actualment, es redactor especialitzat en temes científics a la mateixa cadena. Ha publicat més d’una trentena de llibres de narrativa, assaig i de divulgació científica. Amb ell vam mantenir aquesta conversa sobre alguns dels temes que tracta en aquest llibre.

Si et sembla podem començar l’entrevista explicant el concepte de big data.
El big data és el terme en anglès que fem servir, però també podem parlar de megadades o dades massives, i es refereix al gran volum de  dades que es genera en qualsevol àmbit. Això, que en l’àmbit científic podria ser més o menys usual quan s’analitzen certs fenòmens, ha passat a la vida quotidiana. Des de tota la informació que hi ha penjada i que nosaltres busquem per Internet, l’ús que en fem dels mòbils, dels navegadors, els missatges a Facebook o Twitter. etc, no només busquem informació i dades, sinó que nosaltres mateixos les generem. Això seria el big data, que més enllà de l’àmbit científic, permet que es facin perfils de clients, o que es puguin seguir col·lectius o individus amb els objectius més diversos.
Quan utilitzem qualsevol servei gratuït de la Xarxa, estem pagant amb les nostres dades. Pot ser la gent no en som encara prou conscients.  
La gent ara, sobretot els joves, sovint no pensem quan fem un comentari, pengem un post o un twitter. Això no és una conversa de bar amb amics que queda allà i ja està, sinó que és una cosa que queda en algun lloc de la Xarxa, fins i tot quan ho volem esborrar pot ser que algú ja ho ha capturat. Hi ha moltes dades que deixem inconscientment.
La gent no dóna coses gratuïtes perquè sí. Si una aplicació és gratuïta és perquè estem donant informació sobre per on naveguem, quines compres fem, per on ens movem o amb qui ens comuniquem i quan. Tota una sèrie de dades que després es poden utilitzar perquè es venguin perfils de clients que poden interessar a empreses molt diverses, i això fa, en el cas menys negatiu, que potser rebem ofertes, publicitat, que si no fa nosa és igual, o fins i tot alguna et pot interessar. Però, també, portat més enllà, impliqui que saben de nosaltres fins i tot com pensem o com actuem, les nostres idees o el nostre comportament habitual, que fa que a algunes entitats o empreses els pugui interessar molt tot això.
Les targetes de fidelitat dels comerços poden semblar innocents, però serveixen per a col·locar els ciutadans en “cubetes”, i això ja no és tan innocent quan s’aplica a la política.
Exacte. D’exemples en van sortint molts. Empreses que buscaven dades per afavorir el missatge polític de Trump o de qui fos. Una cosa és dir “cubetes”, i dir: doncs mira, en aquest barri hi ha molta gent interessada en aquest tipus de producte, en viatges o en oferta cultural, etc. Això pot anar bé per a qui vulgui estendre el negoci en aquell barri. Una altra cosa és quan s’identifiquen grups amb una informació més sensible, com penses, o quina és la teua religió o el comportament sexual o si ets procliu a certes malalties. Hi ha moltíssima informació i ordenadors potentíssims capaços de processar-la.
Els avanços en l’estudi de la informació genètica, que poden servir per a curar algunes malalties, pot ser nefast per a molts ciutadans, si aquestes informació arriba allí on no ha d’arribar.
En genètica cada vegada se saben més coses, i amb el big data, com més informació hi ha de més persones, i més es pot mirar els que desenvolupen una malaltia, els que no i les circumstàncies, això és molt positiu, perquè pot fer avançar molt la medicina. Ara, aquesta informació ha d’estar protegida per a que  no es pugui identificar ningú i no arribi a segons quines mans. Perquè aleshores, si tu vas a demanar una assegurança mèdica o ets candidat a un lloc de treball pots tenir problemes. Com que en principi no t’han de donar massa explicacions de per què agafen una persona o una altra pot fer que hi hagi discriminació. Als Estats Units, això s’ha donat molt. Per sort una nova llei europea, diu que com això ho fan algoritmes, una mena d’estructures matemàtiques que processen dades, tu tens dret a preguntar per exemple si t’han denegat un crèdit bancari per què ha estat. El algoritme, què és el que jutja? els meus ingressos? si tinc antecedents de no pagar deutes...? en què s’ha basat?
Sobre la manera com se’ns pot controlar portant un telèfon mòbil a la butxaca, en el llibre poses l’exemple del que va passar a Ucraïna sota el mandat de Víktor Ianukóvitx, en què els manifestants en contra de la seua política van rebre un missatge al mòbil que deia: “Estimat subscriptor, estàs registrat com a participant en un disturbi públic.”  Tu et refereixes a aquesta actuació com a cops de porra digitals. Podríem dir que ser anònim en públic ja és una cosa del passat?
El mòbil, encara que no posis la ubicació, busca sempre l’antena més propera amb la que et puguis comunicar. Això ho pots fer servir si estàs a Benicarló, o si estàs a Londres. Tu et vas movent, però el mòbil sempre et té en contacte perquè busca una antena. Aleshores, fent una sèrie de càlculs, es pot localitzar on està aquell mòbil. Això té sentit per perseguir delictes. Ara, com veiem a Ucraïna, ho feien servir amb altres motivacions. Tant amb el mòbil, com amb el navegador del cotxe, estem enviant i rebent dades.
En l’anomenat Internet de les coses, quan tinguem connectat a la Xarxa la nevera, la rentadora o el raspall de les dents, serà un risc molt superior al que tenim ara per a la nostra privacitat.
Això sembla que és una mica broma o que no n’hi per tant. Però es calcula que hi haurà vint mil milions o més d’objectes connectats a la Xarxa. La nevera, estarem fora i ens enviarà un missatge de que ens falten iogurts, i no sé si aquest servei és molt important, però pot ser útil. Ara, quan la nevera, la torradora i el raspall de dents puguin rebre i enviar dades...perquè hi ha raspalls de dents que ja són capaços de dir amb quina freqüència ens raspallem i si ho fem prou bé i pot enviar aquestes dades al nostre dentista.
Tot el que està connectat a la Xarxa, d’una manera o una altra, és un forat o una finestra per on es pot entrar, i encara que sembli exagerat, hi ha casos que s’ha aprofitat aquestes xarxes d’electrodomèstics per a que els que en saben molt, hagin pogut entrar i a partir d’allà, poden anar avançant per la Xarxa i connectar-se a altres objectes, ordenadors o dispositius. Per tant són portes que representen un risc. El problema és que en un ordenador, de tant en tant, cal actualitzar l’antivirus i els sistemes de protecció, però si t’has d’actualitzar, la nevera, la rentadora i no sé quantes coses més...primer que no hi actualitzadors disponibles per aquests dispositius, i segona que ens tornarem tots bojos actualitzant coses per a evitar que ens pirategen.

Quan diem que qui no té res a amagar res no  ha de témer, ens estem equivocant molt, no?
Jo crec que sí. Una cosa és que tu no tingues res a amagar que sigui delictiu, i una altra cosa és que vulguis que tothom pugui saber tot de la teua vida. Hi ha coses que no són cap delicte, ni cap deshonra, ni res dolent, però no tens perquè explicar-ho a tothom, sinó ací obriríem portes i finestres de casa, i aniríem amb un altaveu per anar explicant les nostres intimitats. Hi ha coses que no són dolentes, però pertanyen a la intimitat de cadascú. I a més els que diuen això, que són els propietaris de gran empreses com Facebook, són els primers a protegir la seua intimitat. Tampoc tenen res a amagar, o sí, però intenten preservar la seua vida privada.
Fa un temps vas publicar un llibre, La ciència en la literatura, que quan el vaig llegir em vaig quedar sorprès de la importància que ha tingut la ciència en la literatura. Enguany fa dos-cents anys que Mary Shelley va publicar Frankenstein, un llibre que, malgrat els anys, planteja qüestions molt actuals.
Sí, és una novel·la que a molts els pot semblar una fantasia, però també aportava, i segueix aportant, idees i reflexions per al debat ètic d’on s’ha d’aturar la ciència. Ara, en plena era de la genètica, i amb tot això del big data, quan apareixen avanços molt espectaculars, crec que és interessant veure com una autora com Mary Shelley, que tenia molt d’interès per la ciència, i que per tant es va documentar molt, fa aquestes aportacions, d’una manera rigorosa, amb la dosi de fantasia que cal, a un debat ètic que afecta tota la societat.
Josep Manuel San Abdón






divendres, 7 de setembre de 2018

PER A TOTS ELS GUSTOS



RAMON RAMON(2018). Llum a l’atzucac. Alzira. Edicions Bromera.
Ramon Ramon va guanyar amb aquest llibre el XIX Premi d’Assaig Mancomunitat de la Ribera Alta. És el seu segon dietari i abraça els anys 2012-2016. En la primera entrada del llibre ens relata una crisi d’ansietat molt forta, que lamenta que en el segle XXI perd tot l’interès literari davant el diagnòstic mèdic. Però davant del dictamen del metge de capçalera, reflexiona sobre allò que li produeix pànic i conclou que únicament li produeix pànic “la cerca de la metàfora menys imperfecta, la que mai no satisfà”, però tanmateix “només trobe la mà de l’ànima dins el miratge de la literatura.” Tota una declaració de principis que anirà desenvolupant al llarg de tot el dietari.
El llibre té moltes pàgines dedicades a explicar viatges per Itàlia i Anglaterra. L’autor visita diversos llocs; catedrals, museus, espais on van viure escriptors...i fa gala d’una gran erudició. Davant de qualsevol quadre, imatge o edifici ens farà saber la seua opinió i ens donarà dades del lloc i el relacionarà amb altres elements. Cadascuna de les entrades són com petits assajos.
Hi ha altres viatges més propers i més relaxants com els que fa al Baix i l’Alt Maestrat i les Cases d’Alcanar, en la comarca veïna del Montsià. La matèria d’escriptura serà més anecdòtica, més senzilla. Aquests textos on parla d’aquests viatges a llocs més propers, de la família, del seu treball a l’editorial, del naixement de la seua filla Llum i com li canvia la vida, són els que a mi m’han resultat més interessants.
La vida cultural valenciana, sobretot el món del teatre, ocupa també moltes pàgines del llibre. Ramon Ramon es mostra molt crític amb la manca d’interès dels valencians per la seua cultura i en la manca d’assistència de públic als espectacles teatrals.
Una de les passions que l’escriptor manifesta al llarg del llibre és la lectura de textos filosòfics i també dels clàssics grecs i llatins: “Quan necessite un calmant intel·lectual, un discurs sedatiu, els mots de Ciceró són com l’ora que ventila la cambra.”
La societat literària, tot allò a què es veu abocat qualsevol escriptor, tertúlies, recitals poètics, trobades, relacions personals té també molt de protagonisme en el dietari. Així com les reflexions sobre com sobreviu l’editorial on treballa en un ambient tan poc procliu a la cultura.
El pas destructor del temps, els canvis de paisatge de l’entorn és un dels motius de preocupació de l'autor, així com la manera de preservar la memòria: “La sobreabundància d’imatges va en contra de la memòria: l’exactitud i la precisió fotogràfica poden, paradoxalment, desvirtuar la percepció del passat.”
El desencís per la política en general, però també per la deriva que ha agafat en els darrers anys el valencianisme polític, té el seu espai en el llibre. Així com el desgavell festiu de moltes festes valencianes, amb les que se mostra molt crític perquè “qui freqüenta molt els casals, les filades, les confraries o qualsevol penya festera, ¿ no deu estar massa cansat per a llegir o per a simplement pensar? 
Llum a l’atzucac és un dietari on Ramon Ramon mostra una gran varietat d’interessos i diferents maneres d’expressar-los, on segur que cada lector trobarà textos on delectar-se.
Josep Manuel San Abdón





dilluns, 3 de setembre de 2018

REPÀS POÈTIC DE VIDA



JOAN – ELIES ADELL(2018). Res no és personal. Barcelona. Edicions Saldonar.
 Hi ha edats que propicien fer un repàs de vida, fer una mirada cap arrere i rememorar moments destacats de la nostra biografia. Joan – Elies Adell acaba d’arribar als cinquanta anys i amb aquest llarg poema dividit en quatre parts i escrit en octosíl·labs recorre moments destacats de la seua existència.
Comença el llibre amb el record d’un xicotet accident on es va lesionar el turmell quan tenia cinc o sis anys. És l’excusa per a interrogar-se sobre el present, sobre qui és ara. Tot i que això li provoca dubtes.
Qui ets tu ara? Pregunta retòrica,
o pregunta trampa?
Tot i que sembla cercar en la infantesa la seua identitat.
O prefereixes ser una pàgina
que es desprèn d’un llibre i circula
lliure pels carrers de la tarda
fins que hi trobe acomodament,
en algun racó, o fins que algú
la llance en una paperera?
Continua el poemari amb el record de les pesades tardes d’estiu de la infantesa, fins a arribar a l’adolescència i el despertar del desig. El subjecte poètic va recordant persones, però també sensacions i olors, i s’emociona en recordar aquells anys i aquella gent:
Ara t’emociona, sense
adonar-te’n, qualsevol cosa/
que et porte a ells.”
És molt interessant en aquest apartat el diàleg que manté amb el fill, el qual ha crescut separat molt de temps d’ell, i el paral·lelisme amb la seua relació amb el seu pare. S’imagina els pensaments del fill quan tinga la seua edat. Juga molt el sentiment de nostàlgia cap al passat amb la seua projecció cap al futur.
Acaba aquest apartat amb una reflexió sobre la poesia. El poeta es pregunta si realment la poesia serveix per a traure de “la fondària d’una mar”, de l’interior de la persona, els records d’antics amors: “i allibera el record de mossos/ felins clavats al coll(...)/ enfebrats versos/ dits a cau d’orella” o per a recordar “les faccions dels nostres morts.”
En la segona part recorda quan va descobrir la literatura quan feia el segon cicle de l’EGB en la biblioteca del poble i va començar a
a construir-se l’incert jo
que encara en mi hi entreveig.”
Es pregunta si es perdran els records i recorda Samuel Beckett:
mai no hem d’abandonar l’illa
de la nostra pròpia infància.”
Continua l’apartat ja amb el poeta en l’adolescència amb els primer amors platònics, el descobriment de la música i ja més tard una festa desenfrenada en una discoteca de la carretera del Saler. Es pot apreciar que vol fixar el record d’uns temps feliços.
Així vaig créixer feliç(sempre/
ho he volgut creure) durant anys,”
En la tercera part té especial protagonisme la presència de la mare, i com l’afecta el pas del temps.
La mort ocupa un espai important a partir del costum de l’Alguer de recordar els morts amb fotografies i records dels morts pels carrers.
En la part final reflexiona sobre el pas del temps:
Estic d’acord amb qui declara
que no existeix pas el temps,
sinó la realitat que acomoda
llum en el rebost de la memòria.”
Per últim l’amor pot ser un antídot per a lluitar contra el poder destructor del temps:
Escric, m’has inundat de vida.”
Joan- Elies Adell a partir de la seua experiència vital, ha escrit un llibre amb els grans temes universals. Res no és personal perquè tot allò de que parla el poemari, encara que situat en un temps i en un espai concret, són qüestions universals. Un llibre madur i molt recomanable.
Josep Manuel San Abdón




dimarts, 17 de juliol de 2018

CONVERSA AMB MANEL ALONSO SOBRE ENTRE LES URPES DEL GAT



Manel Alonso ha publicat recentment Entre les urpes del gat (Editorial 3i4), una novel·la negra ambientada al seu univers de Pouet en l’any 1954. Però la investigació de la mort del professor Eduard Galcerà, ens descobrirà  un món que va molt més enllà d’esbrinar la causa de la seua defunció, tal com ens revela l’autor en aquesta conversa que vam mantenir.
Quan vaig acabar de llegir el llibre vaig tornar a la cita inicial que em va ajudar a comprendre el seu sentit. La cita diu: “evoque i em llepe les ferides com un gat vell/que, altiu i superb, es nega a assumir les derrotes.” // “evoque  i escric amb ànim de revenja amb les urpes d’un gat.”
Contra qui va aquest ànim de revenja?
No va contra ningú en concret. Va contra la pròpia realitat que et porta cap on tu no vols anar. Escriure és una manera de venjar-se. I la venjança és això, contra una realitat que tu no volgueres i que t’agradaria canviar. De fet quan escrius sempre estàs canviant la realitat o denunciant-la. De vegades també t’estàs venjant contra tu mateix, contra eixa imatge de tu mateix que projectes contra els demés i no t’agrada. En aquest llibre, pot ser que l’assassí siga alhora la víctima.
Al llibre em sembla que hi ha molts homenatges. El primer per a la víctima, el professor Eduard Galcerà, personatge representatiu d’aquells intel·lectuals que van patir l’exili exterior i interior. I que van lluitar per mantenir viva la flama de la cultura. D’altra banda als autors de novel·la negra, en cites un munt, però sobretot Arthur Conan Doyle.
El llibre està ple d’homenatges i d’etiquetes que les persones que hagen llegit altres llibres meus enseguida sabran trobar. Hi ha un percentatge molt alt de personatges que han aparegut en altres relats o novel·les meues. Per exemple, Josep Torreforta o el propi oncle Pantera, apareixen en la primera novel·la que vaig fer. Està també ple de picades d’ull a diversos autors de la literatura universal, del cinema...És un llibre en què la literatura és un dels principals protagonistes, des d’Agatha Christie a Lewis Carroll, Arthur Conan Doyle o Victor Hugo. I en cinema pel·lícules com El falcó maltés. També hi ha un homenatge a aquestes famílies de llauradors valencians que treballaren molt per a que els seus fills pogueren anar a estudiar, com són els pares de Joan Claramunt, el protagonista.
En la novel·la abunden els gats, de vegades la seua presència és una mica inquietant, però és un animal que sé que tu t’estimes. Apareix una cita de Miguel de Unamuno que ho corrobora, que diu “El gato nunca se ríe o se lamenta, siempre està razonando”. Podríem parlar també d’un homenatge als gats?
 És que jo passe més hores amb la meua gata que amb la meua dona, perquè això d’escriure és una feina de soledat i ella sempre està al meu costat, dormint, fent el seu ronc o reclamant l’atenció. Ja porta setze anys amb mi. Però no és el gat de la portada que és blanc, la meua és totalment negra.
El gat és un personatge molt literari, i del que molta gent pensa que és l’intermediari entre la nostra realitat i altres mons, que poden ser d’allò que es diu paranormals. És com si tingueren una antena que és dóna capacitat d’estar en un costat i l’altre.
Parlant de Miguel de Unamuno, Entre les urpes del gat, ens recorda d’alguna manera aquell moment de la novel·la Niebla, quan autor i personatge es troben cara a cara. Alguna cosa semblant apareix cap al final de la teua novel·la. Has volgut fer un exercici de metaliteratura, de reflexió sobre el fet d’escriure?
Sí. La gent començarà pensant que va a llegir una novel·la negra, però acabarà trobant que el llibre el porta cap a altres llocs, cap a Lewis Carroll, cap a Borges o a Niebla d’Unamuno. És un llibre que intenta portar el lector d’un costat cap a l’altre. Que tinga la sensació d’anar tocant diferents gèneres literaris. Fins i tot apareixen poemes. La nota biogràfica no és una nota a l’ús, és com un autoretrat, està escrit com si fóra una prosa poètica. He volgut fer un joc transversal. En la novel·la mentre no es perda el fil es poden fer moltes coses. Hi ha moments de reflexió sobre diverses coses que no tenen perquè estar dins del que és el fil argumental, hi ha molt de joc.
És una novel·la que he estat molt de temps treballant-la, perquè en un temps de la meua vida era incapaç d’abastar-la tota. Però aquest llibre, encara que estiguera ple de pols, ha tingut la facultat de tornar-me a cridar, per a tornar-lo a treballar. També he treballat molt el tema lingüístic, amb dos magnífics correctors que m’han ajudat moltíssim a tenir un llenguatge que fora planer, llegible i que hi haguera una prosa àgil i amena, però que no deixara de ser ric. I en els diàlegs que estiguera molt connectat amb el col·loquialisme i amb el dialectalisme. ´
El treball de llenguatge és precisament una de les qüestions que més m’han interessat. La voluntat de voler recuperar, o si més no deixar que no es perda, el llenguatge dels avantpassats. La novel·la està farcida de refranys, frases fetes...
El llibre està situat en la primavera de 1954. És un temps en què d’alguna manera la postguerra acaba. Hi ha un govern on la immensa majoria ja no són militars. Comença a hi haure una forta immigració de l’interior de la Península cap a les zones costeres, i comencem a vore pobles que havien sigut monolingües, com per exemple el meu(Puçol), que arriba a tindre una població on fins el 40% són provinents de La Mancha. Això ha fet que el nostre valencià estiga molt tocat, fins i tot fonèticament, pel dialecte manxec. Jo situe la novel·la en aquella època i intente recuperar la parla dels meus pares.
També a nivell socioeconòmic canvia la nostra realitat. D’una realitat agrícola basada en el comerç de la taronja, a instal·lar-se en el meu poble i en el poble del costat (El Port de Sagunt), grans fàbriques, i un percentatge molt elevat de la població deixa abandonat el camp i entra a treballar en una fàbrica. En el cas del meu poble en la fàbrica de calefactors Cointra.
També aquells anys venen marcats per la mecanització del treball agrícola, els cavalls comencen a abandonar el camp i entren els tractors. D’altra banda comença a aparèixer la corrupció vinculada a l’urbanisme que a partir dels 60 i 70, ja és escandalosa, fins arribar als nostres dies.
Voldria acabar parlant del articles que fas totes les setmanes a La Veu del País Valencià. M’agraden moltíssim, i que crec que estan molt emparentats amb aquesta novel·la. Els personatges que vas evocant totes les setmanes, formen part d’aquest món de Pouet i tots han estat víctimes d’alguna manera de la repressió, del canvi d’ús de la terra, d’una manca d’educació forçada per les circumstàncies polítiques i econòmiques, encara que molts estan carregats de saviesa popular.
Al principi, quan vaig començar a entrar en La Veu, anava com una mica perdut, no acabava d’agafar el to. Ja havia publicat en altres mitjans i n’havia fet un recull, Cròniques de l’infern (Onada edicions), aquells tenien una línia concreta. Ací vaig voler buscar una línia diferent, però no sé si va ser per casualitat o per què, vaig trobar aquesta línia en què parle de personatges, d’espais... i m’he sentit molt a gust. He intentat que superen la temporalitat de l’actualitat. Estic intentant que tots puguen estar connectats entre ells i a la llarga o a la curta, potser fer una selecció del millors i publicar un llibre. Ha donat la casualitat que ha aparegut la novel·la quan ja porto any i mig publicant-los.
Suposo que estàs d’acord amb el que dia aquesta setmana Quim Monzó, que assegurava que als diaris, es pot fer molt bona literatura.
Et diré una frase  que em digué Joan Garí fa molt de temps: “La millor literatura del segle XX ha eixit publicada en els diaris”. Estic totalment d’acord. La columna d’opinió és molt transversal. En un moment determinat és com estar fent un dietari, i moltes s’acosten al que és un relat o un conte. En els meus articles estic tractant de recuperar un univers que està pràcticament desaparegut, i intente, a més, a partir de personatges molt locals, buscar l’universal.
Josep Manuel San Abdón