divendres, 12 de juny del 2015

ENTREVISTA A FRANCESC VIADEL


          Fracesc Viadel i Girbés (Algemesí, 1968), és periodista, escriptor, doctor en Sociologia i professor universitari en la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals  Blanquerna de la Universitat Ramon Llull de Barcelona. Col•labora en diversos mitjans de comunicació com La Veu del País Valencià, El País, Serra d’Or, L’Espill o Caràcters. És autor dels poemaris Si la lluna és plena (1991), Èxode salnitrós (1998), de les novel•les Dies de Venus (1999), Terra (2002) i L’advocat i el diable (2004) i dels assajos No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l’aportació positiva. Acaba de publicar el poemari Ciutat, dies insòlits (Onada edicions, 2015) amb el que va guanyar el 18è Premi de poesia “Josep Mª Ribelles” Vila de Puçol. Sobre el contingut d’aquest llibre hem mantingut amb ell la següent entrevista.
       En el primer poema el subjecte poètic s’adreça a ell mateix com a “sentinella prudent i avisat” davant d’una ciutat habitada per ser monstruosos. La funció del poeta és la d’estar vigilant davant els abusos dels poderosos?
- El poeta pot fer, sens dubte, aquesta funció. Acceptar la tasca ingrata i dolorosa que pot representar denunciar els abusos dels poderosos, d’un poder que no tan necessàriament s’ha d’expressar en termes polítics. I denunciar, també, les conseqüències de l’enveja, de la injustícia, la misèria moral que ens envolta quotidianament. De fet, l’enveja, la injustícia són alguns dels temes del llibre... Hi ha implícita l’acceptació que ningú no premiarà la seua conducta, el seu posicionament moral, ans el contrari. 
       En totes les ciutats que visites amb la teua poesia destaca la presència dels sers més desemparats de la societat. Per què exerceixen aquesta atracció?
- Són els que més ens acosten a la realitat de la condició humana, a una realitat dura que ens entestem en invisibilitzar. Ens hem tornat terriblement insensibles, uns monstres egoistes. Oblidem fàcilment la nostra fragilitat. Hi ha una pregunta darrere d’aquesta mirada: Qui eren aquests sers abans d’esdevenir uns autèntics espectres?. Hi he pensat molt sobre aquest extrem inquietant. Enlloc està escrit que ens puguem convertir en aquelles despulles oblidades inhumanament. El llibre està escrit molt abans de la crisi però la crisi ha omplert els nostres carrers de nàufrags i cadàvers en vida. Els podem trobar fent cua per agafar menjar a les portes de l’església Kaiser-Wilhem-Gedächtniskirche a la Kudamm de Berlín, a dues passes d’algunes de les botigues més luxoses de la ciutat. Però també al centre de València, en un qualsevol passatge del centre... els passatges s’han convertit en la llar d’homes que entaforats en els seus sacs de dormir tenen l’aparença d’uns cucs irreals, les estacions de bus com la de Barcelona, els carrers...  
      Molts poemes del llibre destil•len ràbia, podríem agafar com a exemple el XII: “Algun dia, segur que algun dia/ se’t podrirà la teua llengua de fetge inflat...”. Pot ser la poesia un arma de venjança?
- Sí, hi ha molta ràbia i dolor als poemes, una necessitat de reparar el dany infligit injustament, l’abús, la desgràcia.... la poesia pot tenir aquesta propietat reparadora, transcendent i, alhora, autodestructiva. A ningú li agrada la venjança, la rebutgem moralment, però qui no ha tingut mai desig de venjar-se? De fer-ho ni que siga a través d’un tercer? Qui no ha anhelat que la fortuna faça la faena per un mateix, evitar-se el tràngol?. Som terriblement hipòcrites i covards en aquest sentit. Només els fills de putes troben un plaer immens en venjar-se, en usar el càstig com a demostració del seu poder. És contra ells contra qui cal usar l’arma de la poesia.  
      En el poema IX el subjecte poètic s’adreça a una possible estimada i li manifesta el desig de romandre per sempre la seu costat i de no preocupar-se ja més de la literatura. És la literatura una manera de superar les insatisfaccions vitals, de la que no es té cap necessitat quan un és feliç?
- La literatura, la creació m’ha acompanyat des de sempre, també en els moments molt complicats que n’han sigut alguns. La infelicitat, sí, pot ser una font d’inspiració, de fugida poderosíssima, un refugi en moments en què la vida sembla voler esborrar-te, posar-te de genolls. Però la felicitat també pot inspirar-nos. Hi ha moments breus irrepetibles, d’una bellesa exultant que necessitem atrapar d’alguna manera amb el llenguatge... pense la xiuladissa dels ocells una matinada de primavera passejant a la vora de la Llotja de València, amb la ciutat il•luminada per un cel de primavera esplèndid, o pense el record fugaç d’un cos nu desitjadíssim encara després de tants anys intentant escapar de la presó de la nostra memòria, com una serp sinuosa, o pense l’abraçada del meu fill o en el sabor intens d’una bresquilla...        
       En el llibre sovint hi han referències a la infantesa, que es viu amb una certa nostàlgia. És ben significatiu el vers que tanca el llibre: “Aquell temps feliç que ja mai més no serà.
- És un tòpic ja consabut, però, certament, no hi ha més pàtria que la nostra infantesa. La infantesa és el despertar als sentits, el triomf de la innocència. A mesura que ens anem fent grans se’ns va esquarterant. Viure és una lluita implacable, terrible... les ambicions, les necessitats, la sort o la dissort, la impotència davant de qui pot més, el poder, la insatisfacció... sovint ens adonem de tot això quan ja és massa tard... tot això en els nostre món infantil sol ser imperceptible, inconcebible. Voldríem fer-nos grans si mai sabérem que ens espera?.  

        Què li deu aquest llibre a Vicent Andrés Estellés?
- A Estellés li deu moltes coses, potser una certa visió de la vida, del món però també li deu molt a Marc Granell o a Joan Navarro, als clàssics... No m’he considerat mai allò que en podríem dir –no exempts d’ironia- un poeta professional. No tinc mètode, no m’importa gens, escric per una necessitat vital com menge o bec... si m’obligara a adoptar patrons estètics determinats, disciplines literàries m’avorriria terriblement... Escriure per mi és una pulsió.     
     Molts poemes en què hi han referències a la ciutat de València es nota una gran desesperança, per exemple en el XXIX podem llegir: “Quin temps sense res a esperar/mentre ens devora la impaciència/l’ànsia, la impotència...” Com a bon analista polític, no puc deixar-te de preguntar, com veus la nova situació política sorgida després de les eleccions del 24 de maig?
- Bo, un matís. No em considere un bon analista polític. Això també implica el domini d’un seguit de disciplines que no formen part del meu àmbit de formació. Ara, sóc periodista i un aficionat a la sociologia. M’agrada observar, pensar a llarg termini, i això et permet tenir un cert camp de visió. Ben mirat, falle més que una escopeta de fira, si fa no fa, com la majoria de les enquestes la qual cosa no deixa de ser un consol. 
El canvi al nostre país el veig amb il•lusió, prudència i escepticisme. Il•lusió perquè tenim una oportunitat de posar el marcador a zero o quasi i redissenyar el país en base a un aprofundiment democràtic que a la llarga ha de canviar les hegemonies i desterrar el franquisme aquell que no hi ha manera d’espolsar-se i que s’expressa per l’anticatalanisme àgraf, o l’anorreament de la meritocràcia i el triomf d’un cert darwinisme social odiós. Prudència perquè les persones no són perfectes i els partits encara menys. Hi pot haver massa interessos i temptacions. Tampoc hem d’oblidar que les eleccions, que unes eleccions necessàriament no representen l’expressió d’un canvi profund en les mentalitats ni les estructures socials. I d’aquesta observació, el meu escepticisme. Com siga, vull pensar que les coses aniran objectivament bé, que tenim una gran oportunitat.  
Josep Manuel San Abdón

dimecres, 3 de juny del 2015

ENTREVISTA A JOAQUIM ESPINÓS



       Joaquim Espinós Felipe (Benilloba, el Comtat, 1962) és professor del Departament de Filologia Catalana de la Universitat d’Alacant. El seu àmbit d’estudi es la literatura contemporània, sobre la qual ha publicat diversos estudis. 
         Es dedica també a la creació literària, i porta ja publicades unes quantes novel•les. L’última Material fotogràfic (Onada edicions, 2015), amb la qual va guanyar el 16é. Premi de narrativa “Ciutat de Sagunt”. Una apassionant novel•la on se’ns conta un episodi poc conegut de la història dels valencians, l’emigració als Estats Units en les primeres dècades del segle XX. 
- Com va tindre la idea d’escriure aquesta novel•la?
Bé, el primer motiu d'inspiració fou la lectura del llibre de Teresa Morell, "Valencians a Nova York", publicat fa tres anys. El llibre descriu el context i les característiques de l’emigració valenciana entre 1912 i 1920 als Estats Units. El tema em va interessar vivament per diverses raons. Primer perquè en el meu poble, Benilloba, l'emigració als Estats Units  ha estat present, sempre n'has sentit parlar, fins i tot dins de la pròpia família. Després, perquè és un tema molt potent, que lliga la nostra història amb la gran història occidental. No sóc l’únic que s’ha sentit atret pel tema. El documental de Juli Esteve, Del Montgó a Manhatan, n’és una altra mostra. 
- Per què és tan poc coneguda l’emigració dels valencians als Estats Units?
- Els valencians tenim un dèficit de coneixement de la pròpia història, i ja que no comptem amb mitjans audiovisuals, almenys la novel•la pot col•laborar a mitigar-ho. El fet que un tema tan important com aquest fóra fins fa poc desconegut, i que la meua siga la primera novel•la que el tracta  és un bon exemple del que estic dient. Estem acostumats a vore pel•lícules i llegir novel•les sobre l'emigració italiana, irlandesa, polonesa, jueva, xinesa, però res de l'espanyola ni menys encara del cas valencià. Potser també en els anys de falsa opulència que hem viscut no es considerava oportú de mostrar el nostre passat com a poble emigrant. Ara, per cert, tornem a ser-ho, els valencians, com la resta d’espanyols, han de tornar a buscar en l’estranger la feina que no troben a casa. En aquest sentit, el tema de la novel•la és de trista actualitat. 



- Ha quedat alguna memòria dels valencians als Estats Units?
I tant. Però més en un sentit individual que col•lectiu. Encara hi viuen els descendents dels que van emigrar. La segona part del documental de Juli Esteve es centra en aquest llegat.   
- Els valencians que van tornar van aportar alguna cosa a l’economia o al progrés dels seus pobles?
Sí, amb els diners que van guanyar, van comprar terres i cases, i en alguns casos, van muntar alguns negocis que van donar-los feina tant a ells com als seus paisans. 
- Què li deu la novel•la al cinema? Algunes escenes són molt cinematogràfiques.
Sí, ja m’ho han comentat. Sóc molt afeccionat al cinema, i inevitablement això s’ha de notar en la novel•la, tant en l’estil com en la manera de narrar o en la construcció d’algun personatge. S’ha de tindre en compte, a més, que aquest és un tema molt cinematogràfic. Per això mateix he procurat alleugerir les parts més previsibles de la seua aventura, que els lectors ja coneixen –la misèria dels països d'origen, les dificultats del viatge en les bodegues dels vaixells, el pas per l'illa d'Ellis, el xoc cultural quan arribaven a la gran ciutat, el treballs tan dur que van haver de fer– i centrar-me en allò més original: la manera com els protagonistes ho van viure. 
- Un dels aspectes que s’ha destacat de la novel•la és que la llengua té un sabor popular. Hi està d’acord?
Sí, procure que els diàlegs conserven la naturalitat i l’expressivitat de la llengua viva. 
- L’amistat, la solidaritat, la generositat, la força de l’amor són valors que apareixen en la novel•la. Han estats buscats conscientment?
No sé si conscientment, però hi tenen molta importància, com la tenen també en la vida.    
Josep Manuel San Abdón