Salvador Vendrell
(Fortaleny,1955) és llicenciat en Geografia i Història per la Universitat de
València i actualment és catedràtic de Valencià a l’IES Joan Fuster de Sueca.
Fins ara havia publicat abundant material didàctic per a l’ensenyament del
valencià, havia traduït diversos llibres de literatura infantil i juvenil, i
havia estat coautor de diverses biografies. Així mateix és columnista del diari Levante –EMV. Quan truquen de matinada(Onada edicions)
és la seua primera novel·la, amb la qual va guanyar el Premi de Narrativa
“Ciutat de Sagunt” 2013. Sobre la novel·la hem mantingut la següent conversa
amb l’autor.
La novel·la es desenvolupa en
tres espais temporals; la República i la immediata postguerra, l’anomenada
transició democràtica i l’actualitat. Trobes que hi ha moltes coses en comú entre
els tres temps?
Són
tres moments de canvi, d’incerteses, en què es mouen moltes coses. Els dos
moments passats són fonamentals per a la història, per saber d’on venim i qui
som ara. El present és important perquè és el que vivim, però també perquè
s’estan qüestionant moltes coses que durant la transició es van convertir en
dogma. En el cas de la novel·la el que hi ha en comú és com viu aquests espais
temporals el personatge protagonista i narrador principal. La República i la
immediata postguerra les viu des de la perspectiva de quan era un jove militant
contra el franquisme. Com que era historiador, investiga i es documenta sobre
les memòries de la vídua d’un anarquista. En les seues investigacions es troba
en aquella època en què es pensaven que ho podien aconseguir tot, però que
acabà amb una derrota brutal. Viu aquells moments des de la perspectiva d’un
jove que té molta il·lusió de canviar el món. Els lluitadors republicans són un
exemple per a la seua lluita contra el franquisme. La transició la viu com va
ser, per una banda es recuperen les llibertats, però per l’altra es fan moltes
concessions. En nom de la “reconciliació nacional” s’hagué de renunciar a
moltes coses. Després, la batalla de València va ser molt dura per a la gent
que volia fer alguna cosa per recuperar els drets dels valencians. L’època
actual se la mira ja com una persona madura de més de 50 anys. Amb molt
d’escepticisme, però amb la convicció que sempre estarà de part dels mateix
bàndol que considera de perdedors.
La transició, que justament
aquests dies se’ns intenta vendre com a modèlica, llegint la teua novel·la, es
pot veure que no tot va ser tan exemplar com diuen, sobretot al País Valencià.
No
va ser exemplar en tot l’estat perquè es va voler oblidar massa coses. Es van
fer moltes renúncies i es va negar bona part de la realitat. Quan li tanques la
porta a la realitat, t’entrarà per la finestra, va dir una persona de trellat.
Això està passant ara. Al País Valencià, a més, vam tenir una altra batalla,
l’anomenada batalla de València, que va ser una maniobra que es va inventar per
evitar l’èxit incipient del nacionalisme valencià. Una maniobra que ens ha
resultat molt cara. Hem patit molt.
Quan
truquen de matinada està plena de referents culturals
importants per a la generació del protagonista, des del mateix títol, fins a la
constant presència del Mestre, que no hi ha cap dubte que és Joan Fuster. Va
ser aquest un dels propòsits que et va portar a escriure la novel·la?
En
certa manera sí. Són els referents del protagonista, però es tracta d’uns
referents compartits per tota una generació. Una generació que precisament és
la dels néts d’aquells lluitadors anarquistes que ha accedit a la universitat,
però que no va tenir més remei que lluitar contra el franquisme. Una lluita que
d’una manera o altra no es va guanyar del tot o no es va perdre del tot durant la transició. Qui va guanyar
la batalla de València? Totes aquelles contradiccions ara estan eixint i són
notícia de cada dia. I, ara, tenim una oportunitat molt gran, perquè s’estan
altra vegada movent les coses. Aquest país no es pot permetre una altra
derrota. I tenim moltes possibilitats de tornar-la a cagar. Són preguntes que
es fa el protagonista de la novel·la amb un cert escepticisme, però sabent qui
són els seus i que ha de seguir fent alguna cosa.
S’ha escrit que Camil és el
personatge més complet de la novel·la. Hi estàs d’acord?
Us
sorprendríeu de la quantitat d’interpretacions diferents de la novel·la. La
meua intenció era que es veiera tot des de la perspectiva del narrador. És
veritat, però, que Camil és una personatge molt potent, sobretot, per les seues
vivències. La lluita en la transició no es pot comparar amb la lluita en una
guerra civil. Això va ser molt dur. De totes maneres no he volgut fer una
novel·la de personatges, sinó, com he dit, interpretar tres temps històrics des
de la perspectiva de com els va viure un narrador. Els tres moments històrics
també són protagonistes.
La relació entre Marta i Pere és
una mica estranya, d’una banda són amics, però de l’altra sembla que hi ha un
desig amorós no consumat. Per què has plantejat d’aquesta manera la seua relació?
Rafa
Xambó ha volgut interpretar el personatge de Marta com una metàfora de la
revolució que no es va poder fer. Durant la transició ho volíem tot i
aconseguírem el que aconseguírem. Jo no estic ni d’acord ni en desacord amb la
interpretació de Rafa. Quan tu escrius una cosa tens una intenció, però el text
és dels lectors. La història de Marta i Pere em va eixir així. Els personatges,
que moltes vegades agafen independència, ho volgueren així. Jo només ho vaig
escriure. Evidentment la decisió és meua, perquè l’escriptor és qui fa els
personatges com són, però mai no acabes de saber del tot per què fan una cosa o
altra o per què has pres aquestes decisions. Crec que d’una manera o altra he
aconseguit que els lectors estiguen pendents d’un tema més. Ningú no em parla,
ni em pregunta, de les quatre vivències amoroses que hi ha en la novel·la i és
una de les coses que crec que he treballat més.
Pere no aconsegueix cap relació
amorosa estable, ni tampoc ha vist realitzats el seus somnis de jove.
Consideres que els que érem els joves de la transició som una generació
frustrada?
Si
mirem com vivien els nostres avis i com vivim ara no podem considerar-nos una
generació frustrada. Pere viu sol, però no està sol. No només hi ha una classe
d’amor que es diu parella estable. Pere té els amics que són dones i homes i
això és molt important per a ell. El problema de Pere i el de tota una
generació és que s’havia fet unes expectatives durant la transició. Eren les expectatives
d’un jove que ha hagut de madurar tocant terra, reconeixent la realitat, però
això és la vida, no?
Josep Manuel San
Abdón