Parlem amb Manuel Baixauli de la seua novel·la Ignot.

Manuel Baixauli ha publicat fa unes setmanes una nova novel·la, Ignot (Edicions del Periscopi). Una novel·la que gira al voltant dels genis desconeguts, però que també ens aporta un grapat de reflexions sobre la necessitat de crear, de les expectatives i de la frustració. Sobre tots aquests interessants temes vam conversar amb l’autor

-                     Com naix la idea d’escriure Ignot?

Les novel·les, i els relats en general, sorgeixen de coses molt inesperades, de coses que has vist, de lectures, de pel·lícules...en el cas d’Ignot l’espurna va ser la troballa inesperada, després de molts anys, d’un ex-col·lega de quan érem adolescents, en què anàvem amb una espècie de quadrilla, en què tots eren escriptors menys jo. Jo no tenia cap intenció de ser escriptor, jo volia ser pintor, de fet ja pintava en aquella època. Aquest xicot era el que més prometia de tota aquella colla. Em va sorprendre molt, perquè el vaig vore en molt mal estat físicament, estava alcoholitzat. El vaig trobar a la porta d’un bar, em vaig asseure a parlar amb ell i em va estar contant com li anaven les coses, i li anava tot fatal, era la imatge arquetípica del fracàs. I em va xocar molt, que a mi que no havia pretès mai ser escriptor, fins que vaig tindre 30 anys i vaig començar a fer alguna coseta, m’eixiren tant bé les coses, quan ell que prometia tant s’haguera quedat en aquest estat i no haguera escrit a penes res.

-                     Una cosa que m’ha atrapat de la lectura és que quan passes d’una història a una altra, sempre hi ha un moment en què s’obri una finestra, per dir-ho així, que ens remet a una història anterior, i això fa créixer la novel·la.

Quan em pose a escriure no em faig cap esquema de la història, no sé com serà, partisc d’un estímul, en aquest cas del que t’he contat, i a partir d’ací em pose a escriure una mica a cegues, com quan condueixes de nit, que només veus un tros del que tens davant, només veient la pàgina següent com a molt. Després el que vaig fent és recórrer al meu arxiu mental, ple de calaixeres, on hi ha vivències, lectures, coses que t’han contat i comence a obrir calaixos i vaig aprofitant material, afegint-lo a la història, a base de posar digressions, d’afegir històries, contes...vivències que al principi no tenien res a vore amb aquella, però al final les vas connectant, s’enriqueix tot i es converteix al final en un llibre.

-                     El Mestre li diu a Mateu: “El talent és una loteria. Et toca o no. Si tens talent, treballa’l, dedica-li hores, tota una vida, però si no en tens, no t’hi capfiques.” Creus que actualment fan falta molts mestres que donen aquests consells així de clars?

Sí. Jo trobe a faltar algú que filtre. Hauríem de filtrar tots. Primer els escriptors a l’hora d’escriure per a tenir una mínima idea de que val la pena i de que no val la pena publicar, o siga autocensurar-se una mica. Després els editors haurien de filtrar allò que publiquen i no publicar certes coses, sinó triar molt bé. Després els llibreters també haurien de filtrar, en el sentit que prevalguera la bona literatura, no la literatura més comercial, però també comprenc que han de fer caixa. I per últim falta una crítica, algú que filtre, que sàpia distingir que és bona literatura i que és una cosa més de distracció i que no té massa profunditat. Tot aquest filtre que crec que està fallant des del principi. Això fa que hi haja molta publicació i a vegades quan ix una cosa molt bona és invisible perquè està soterrada sota tanta saturació de novetats.

-                     Quan Mateu vol pintar la mina del Molar o les cases d’Edmund Bosch, seria un intent de rescatar-les de la mort?

Sí, jo crec que la creació artística és una manera de rescatar. Rescatar vivències, rescatar coses que tu consideres valuoses, i crec que és l’antítesi de la mort. La creació artística pretén rescatar i fer créixer el món, que les coses no desapareguin, però al mateix temps afegir-ne de noves. Perquè, què és la creació? És agafar coses que existeixen i a partir d’ací combinar-les i crear una cosa que no existia, i a partir d’eixe moment si se consolida formarà part de la realitat.

-                     “A un li cal desfogar-se com siga, i escrivint evita cremar algú. Cada paraula escrita és un seguit d’aigua contra el foc” – diu una de les veus narratives de la novel·la-. Com a creador comparteixes la opinió del narrador de la novel·la?

Sí, perquè ara ja no estic parlant de publicar. Escriure és molt bo per a la persona. De la mateixa manera que els psicoanalistes el que fan és deixar parlar, que un es desfogue contant el que siga, ves a saber si t’estan escoltant o no, però això ajuda a curar les persones. Crec que si ens ficàrem a escriure seria boníssim per a tots, com a mínim serviria, a banda de desfogar-se, per a ordenar el pensament, perquè a vegades ens falta aquesta calma de dir, realment què pense jo sobre això?

-                     Al llibre es cita Kafka, Pessoa o Van Gohg, creadors que en el seu temps van ser ignorats o poc reconeguts, però que amb el temps els hem considerat genis. El Mestre diu que “l’èxit pot ser una trampa i que pot fer que un autor de talent deixe d’escriure papers intensos.” L’èxit és un perill per a l’artista i pot ser que el mantenir-se en l’anonimat o en la marginalitat l’ajude a ser més autèntic?

En principi pense que l’èxit és una cosa enganyosa, perquè és molt conjuntural. En el moment present hi ha coses que tenen èxit i que d’ací a dues o tres dècades hauran desaparegut del mapa, i en canvi hi ha coses que són desconegudes i que algun dia seran valorades. Això respecte al moment actual. Però també pense que l’èxit pot deformar un talent, pot ser molt perillós. Tampoc és bo el fracàs absolut perquè pot ser que deixes de crear. Però si ets un vertader artista, inclús sense reconeixement, com en el cas dels que has dit, com Kafka, Pessoa o Van Gohg, continues creant.

-                     Quan Crisòstom li diu a Mateu que està escrivint una novel·la i aquest li pregunta de què tracta, Crisòstom li respon: “Si ho sabera, no escriuria. Quin sentit té escriure del que saps?” Escriure suposa anar descobrint mons que no coneixes?

Exacte, és almenys el meu punt de vista. Per a mi escriure és una aventura, sinó no escric. Si ja sé el que vull contar, ho conte parlant i ja està. Però el més interessant és seure i no saber que vas a trobar-te, i això fa que cada dia que seus a soles en una habitació, tot siga divertit, t’ho passes bé i tens descobriments, i fas que no siga una rutina pesada. Perquè si el mateix autor no s’ho passa bé i no té una experiència gratificant en allò que escriu, com va a passar-s’ho bé el lector?

                   

- A la novel·la apareixen un munt de poblets menuts, des de poblets suïssos fins a Xodos. Per les fotografies que hi han al llibre penso que els coneixes personalment. Quin paper han jugat per a la creació de la novel·la?

Tots els pobles que apareixen en la novel·la els he conegut, de fet he viscut en quasi tots més o menys dies. He estat en aquelles cases i en aquells pobles. A mi m’agrada parlar del que conec una mica, no sóc molt de documentar-me, com ara situar l’acció en un poble de Taiwan i mirar la Wikipèdia a vore com és. Preferisc parlar de pobles on he estat, perquè n’he tingut experiència i em resulta molt més agradable també. Hi ha qui fa moltes fotos dels llocs on va, jo el que faig és agafar-ho i posar-lo en els llibres, barrejat amb coses imaginades. Però tot s’aprofita.

-                     En un dels capítols apareix una pintora romanesa, Cosmina Ionescu, una pintora que deixa de pintar, es casa, porta una vida convencional, fins que visita un museu d’història natural i descobreix els coleòpters. Llavors se n’adona que “no havia buscat la bellesa” i a partir d’aquest fet sacrifica tota la seua vida per a pintar la bellesa que per a ella són el coleòpters, això li genera incomprensió. L’autèntic artista ha de viure sempre en la corda fluixa, deixar-ho tot de banda per aconseguir tirar endavant la seu concepció de l’art?

A mi m’agraden les postures radicals a l’hora d’escriure. Però crec que hi ha postures de tot tipus, hi ha gent que viu bé i fa bon art. La cosa aquesta de la Cosmina és un poc una ironia, sobre això dels escarabats, que a moltes persones els donen molt de fàstic, però a mi em serveix per a parlar de la bellesa que hi ha a la natura. La natura és bellíssima, està molt ben dissenyada. Tu mires un escarabat, que és un animal que la gent considera repel·lent, i si et fixes bé, està dissenyat d’una manera com si fóra una nau espacial, com si fóra un robot, amb una precisió i una imaginació desbordant. Era un poc reivindicar això, perquè hi ha molt d’art al segle XX, que ara t’ho mires i està passat, no quedarà. I en canvi tu mires art antic, en què fins i tot els pintors menys bons, menys destacats, fan coses que sí que perduraran, perquè tenen una sèrie de valors, perquè estan inspirats en la natura.

-                     Mateu parla del pintor David Hockney i diu que en ell ressona l’eco d’una llarga llista de pintors que l’han precedit. També Crisòstom després d’haver absorbit l’obra d’Ivor traduint-lo, acaba fent una obra pròpia. Podríem dir que l’Art en majúscules no és obra de ningú, i que cada gran creador l’ha de fer créixer una mica més?

Sí, la cultura és això, és sumar, anar afegint al que tu has trobat. És com una ciutat que té molta història, tu vas afegint nous edificis i vas enriquint-la. La cultura és això, i la gent que diu que parteix de zero no és versemblant. Tots partim d’allò que ens ha fet i de les influències que hem rebut.

Josep San Abdón

NADONS ROBATS

VICENT USÓ (2020). No sabràs el teu nom. Alzira. Edicions Bromera.

Premi de novel·la Ciutat d’Alzira 2019

Ningú no podrà acusar Vicent Usó de repetir-se com a novel·lista. En cada novel·la afronta un repte diferent. En les dues últimes s’ha dedicat a indagar en el nostre entorn més pròxim, amb dos temes que en la darrera dècada han estat de plena actualitat i que han causat dolor en moltes persones.

Si en la novel·la anterior El paradís a les fosques se’ns narrava l’efecte devastador de l’explosió de la bombolla immobiliària, en la que ara ens ocupa el tema és la fosca trama per la qual molts nadons van ser robats a les seues mares en el moment de nàixer, dient-los que havien mor, quan en realitat es donaven en adopció a una altra família a canvi d’una quantitat de diners. En tot aquest procés estaven confabulats alguns membres de l’església, ginecòlegs, comares i algunes clíniques. Tot va començar en la postguerra però es va anar allargant fins ben entrats els anys noranta del segle passat. En els darrers anys la premsa se n’ha fet ressò i a instàncies d’associacions d’afectats s’han obert investigacions judicials. Però el tema està encara lluny de resoldre’s.

En No sabràs el teu nom l’escriptor de Vila-real en narra la història d’una dona que passa per aquesta experiència tràgica de perdre el seu fill. El seu nom és Carmeta, viu en un xicotet poble de muntanya de l’interior Castelló, i es queda embarassada del seu nuvi que en aquell moment està fent el servei militar. Estem a l’any 1964. Assabentats els pares pensen que això serà un deshonor per a la seua família i van a visitar un cosí capellà per vore de trobar una solució.

A partir d’aquest moment començarà un autèntic calvari per a Carmeta, i la pobra jove que vol tindre el fill i casar-se amb el seu nuvi quan torne de la mili, es trobarà amb mil i un obstacles per aconseguir el seu fi. Es traslladada a una gran casa en el centre de València, propietat d’una de les senyores més riques de la ciutat, una mansió regentada per aquesta senyora i una majordoma al seu servei, que traspuen crueltat i mostren una falta total de sentiments.

Carmeta lluita amb totes les seues forces per conservar el fill que porta a les  entranyes, però l’enemic és molt poderós de manera que després del part li’l prendran, amb la complicitat del ginecòleg i de les monges de la clínica, que li diuen que el seu fill ha mort. Tot i que ella no ho va creure mai.

Aquesta seria la primera part de la novel·la. A partit d’ací comencen a aparèixer noves veus narratives, i nous personatges que no podem desvetllar per no espatllar la intriga als possibles lectors. Però és a partir d’aquest que la novel·la va creixent i la lectura es converteix cada vegada en més apassionant.

És particularment interessant la part final del llibre, en què un periodista inicia una investigació sobre el que havia passat, i llavors la novel·la s’ompli de diverses veus que ens donen a conèixer la intrahistòria del poble i dels diferents personatges. Històries que en molts casos es remunten a la Guerra Civil, cobertes per un capa de silenci, que ens presenten un món sòrdid i ple d’odis.

Intercalats entre els capítols del llibre hi ha quatre apartats en què sota el títol de “Les Veus”, assistim a l’angoixós monòleg interior d’un personatge a la recerca desesperada de la seua identitat, escoltant imaginàries veus dels seus avantpassats que el conduiran a un final tràgic.

Amb No sabràs el seu nom, Vicent Usó no només ens aproxima a un dels temes més sòrdids de la nostra història recent, sinó que a més descriu magníficament el context en què això va ser possible, amb una estructura narrativa que fa que la lectura siga absolutament apassionant fins la darrera línia.

Josep Manuel San Abdón

ENTREVISTA A LOURDES TOLEDO

Lourdes Toledo va nàixer a València. Ha estudiat Ciències de la Informació i Magisteri. Treballa de professora i col·labora en diversos mitjans de comunicació. Fa uns mesos publicava Amèrica endins (Bromera edicions), un dietari en què ens explica les seues vivències durant els tres anys que va estar treballant als Estats Units de professora, concretament a la ciutat de Santa Fe en l’estat de Nou Mèxic. Amb aquest llibre va guanyar el Premi d’Assaig Mancomunitat de la Ribera Alta 2018.

-                     La primera cosa que ens crida l’atenció al llegir el teu llibre és que els Estats Units és el país de la burocràcia.

Després de viure als Estats Units vaig arribar a la conclusió que cap país del món se’n lliura de la burocràcia, perquè jo també tenia aquesta imatge, i això que ja coneixia els Estats Units, ja havia estat un any en la Costa Oest en l’any 1993, però vivia d’estudiant amb una família, no feia una vida real a peu de pista treballant, i va ser una grandíssima sorpresa. He de dir que dins de l’escola, en el món educatiu, la burocràcia que hi ha en el sistema americà ens triplica o quadruplica. Però ací ja anem per eixe camí, això és un perill també.

-                     Llegim també en el llibre que fer classe als EE UU és molt complicat, sempre s’ha d’estar omplint informes i formularis, s’ha d’anar de reunió en reunió i la classe es pot interrompre per qualsevol circumstància.

El més difícil és fer classe i aconseguir que els alumnes es concentren. Això és una cosa que em té preocupada perquè vivim en una cultura de la dispersió total i absoluta, ho patim tots. Estava en una escola on contínuament s’obria la porta i hi havia interrupcions. Hi havia dies, que amb tot el meu respecte, semblava un carnaval, ho dic des de la distància i me’n ric. També són molt seriosos quan volen, o molt dinàmics. L’escola nord-americana té un punt de moviment i de fer tocar les coses amb les mans que a mi m’agrada. Té un component molt lúdic, però també té eixa feblesa que qualsevol obre la porta i entra a classe en qualsevol moment.

-                     Una part important del llibre està dedicada als viatges, trobem uns llocs una mica inhòspits com Las Vegas o Los Angeles. Però la major part els fas pels estats de l’oest i podem veure allò que tenim en el nostre imaginari per les pel·lícules americanes, llargues carreteres, espais oberts, parcs naturals, paisatges increïbles on de vegades anar-hi et va suposar una aventura.

Doncs sí, aquells viatges van ser una aventura total i absoluta, sabiem on anàvem però era totalment on the road. Anàvem amb el cotxe parant i rectificant sobre el camí, anàvem descobrint paratges, poblets...Amèrica és immensa, molt acollidora. Per a viatjar la gasolina és baratíssima, hi ha hotels a tot arreu, els parcs nacionals són molt barats, amb un abonament de 80 dòlars els pots visitar tots durant un any. És un país fet per a viatjar. Vam descobrir poblets entranyables i paratges molt bonics d’aigües termals, rius que travessaven les muntanyes...Són unes experiències que ací en Europa, per més que ho intentes, no pots tindre perquè està massa poblada.

-                     La teua estada als EE.UU. va coincidir amb les darreres eleccions a la presidència que va portar a la Casa Blanca, Donald Trump. Quines van ser les claus de la victòria d’aquest personatge?

Hi ha diverses claus. Sobretot el llenguatge que utilitzava i a qui es dirigia. Un llenguatge tremendament populista. Es presenta com el salvador dels pobres, el solidari amb la gent que no té educació, i també amb el món profund de l’Amèrica agrícola, on la política d’Obama no havia quallat. Trump i els seus seguidors donaven aquesta imatge, que els demòcrates són uns snobs universitaris que no estan amb el poble americà. Aquest missatge, bastant pervers i terriblement populista, va quallar i va quallar molt fort.

-                     Un capítol que a mi em resulta particularment interessant és el que porta per títol “La reserva i la imaginació”, on expliques la teua visita a una reserva índia. I reflexiones sobre el fet que dels afroamericans se’n parla bastant, però no dels indis, que encara viuen completament separats dels blancs.

Fins que no estàs allà costa de creure, perquè no tenim ni idea de quina és la presència dels natius americans, no tenim notícies d’ells. L’any passat va hi haure una exposició etnogràfica a la Beneficència, però poca cosa més. La literatura d’ells ens arriba en comptagotes, l’art que fan, que és un gran art, tampoc el veiem ací a Europa, i quan vas allí, sobretot en un territori com Nou Mèxic i Colorado, on realment hi hagué tantíssima presència dels indis, veus com viuen apartats ens reserves, amb les seues escoles, els seus hospitals, fins i tot les seues lleis, i no es mesclen amb els blancs. Viuen d’esquenes dels uns als altres, han anat marginant-los en un genocidi que mai se li havia dit així, i avui en dia els tenen regentant gasolineres, casinos, licoreries..., aquesta és la parcel·la que els han reservat, però no els veus prenent part de la viuda pública, no els veus mesclant-se amb la gent.

-                     En el llibre parles del descobriment i la lectura de moltes escriptores hispanes, índies, afroamericanes com ara Sandra Cisneros, Barbara Kingsolver, Joy Harjo o Maya Angelou. Les reivindiques perquè no donen una visió patriarcal d’aquella societat.

Efectivament, les reivindique perquè casualment vaig començar a llegir escriptores dones que venien de cultures marginades dins del mainstream anglosaxó, que mesclaven dues cultures, com en el cas de Jhumpa Lahiri, l’herència índia amb l’americana, com Sandra Cisneros, de Mèxic amb els Estats Units, de Maya Angelou, l’herència africana. Això em va interessar moltíssim perquè et donen una altra imatge del que també és Amèrica, contat des d’una mirada diferent que és una mirada de dona. Vaig anar passant d’una a una altra, com Barbara Kingsolver que sí que és anglosaxona americana, però que és una escriptora que es posa molt en la pell de les dones pobres nord-americanes. Aquesta visió de marginació, sobretot centrada en la dona, m’interessa molt. Em fascina la literatura que està a cavall entre dues cultures, entre dues fronteres, perquè pense que és molt enriquidora i que dóna moltes pistes a propòsit de la dona i a propòsit de com sobreviure quan la vida es complica i continue llegint dones.

-                     T’acomiades de la teua estada als EE.UU. des de la ciutat de Nova York i dónes una visió diferent de la que estem acostumats.

Doncs sí, perquè era la Nova York que jo visitava després de molts anys. Quan arribes per primera vegada que tens vint-i-tres o vint-i-quatre anys vas a visitar aquells llocs que són icònics, l’Empire State, les Torres Bessones en aquell moment, el MOMA...coneixes els estereotips. I aquesta vegada vaig dir, aniré a passar uns dies a Nova York evitant tot allò, descobrint una altra ciutat. I va ser fantàstic perquè te n’adones que Nova York és una ciutat que també és prou humana i on es pot passejar amb tranquil·litat fora d’aquell circuit de la 5ª avinguda tant turístic. Jo recomanaria als viatgers que s’agafaren també un temps per anar a descobrir una altra Nova York.

Josep San Abdón