ENTREVISTA A DAVID CASTILLO

David Castillo (Barcelona, 1961) ha combinat la creació literària amb el periodisme des de finals dels anys setanta. Ha publicat tres antologies, dues biografies de de Bob Dylan, quatre novel·les: El cel de l’infern (premi Crexells a la millor novel·la catalana del 1999), No miris enrere (Premi Sant Jordi del 2001), El mar de la tranquil·litat (2010) i Barcelona no existeix (2014). Entre la seua àmplia producció poètica podríem destacar entre altres La muntanya russa (1992), Tenebra (1994), Game over (Premi Carles Riba 1997), Downtown (2006), Esquena nua (premi Cadaqués a trajectòria 2006) o Doble Zero (2011). Va dirigir durant molts anys el Suplement Cultura del diari Avui, tot un referent de la crítica literària i cultural.

Ha publicat fa uns mesos la seua darrera novel·la  El tango de Dien Bien Phu (Edicions 62), que reconstrueix la peripècia d’una generació que va patir la Guerra Civil, els camps de concentració francesos, la Segona Guerra Mundial i, en molts casos, la continuació en els conflictes de la postguerra. Aquesta novel·la va ser guardonada amb el premi Joanot Martorell 2019. Sobre ella hem mantingut aquest diàleg amb l’autor.

 

-                     Tinc entès que la idea d’escriure la novel·la va sorgir quan en la presentació del teu llibre No miris enrere, Ramon Muns va cantar la cançó Los refugiados del 39, un himne dels refugiats del camp d’Argelers amb la música del tango Esta noche me emborracho.

-                     Sí, érem a la Casa del Llibre de passeig de Gràcia de Barcelona, amb una gentada i amb Manuel Vázquez Montalbán i Joan Marsé de presentadors. El Ramon Muns, al que jo coneixia de quan venia a cantar-nos Les barricades i Hijos del pueblo, i també per les col·laboracions amb Joan Argenté i Màrius Sampere, va cantar-nos Los refugiados del 39, que ens va impactar. Especialment a la meva mare, que encara era viva, que la va recordar com la cançó del meu avi en les seves penalitats a Argelers.

-                     El teu avi vas estar en aquell camp i figura en la portada del llibre fotografiat per Agustí Centelles. Ell va tornar a Barcelona caminant. Com va anar això?

Me la vaig trobar en un catàleg del mestre Centelles, i Edicions 62 va accedir a comprar-la. A Centelles i al seu amic Eduard Pons Prades els vaig conèixer i el segon surt al llibre. Tinc la sensació, no obstant, que són tots morts, una putada!

-                     Tinc entès que per a escriure la novel·la has estat més de 10 anys documentant-te en diversos arxius, on hi ha una gran documentació sobre la CNT i tot el moviment llibertari que encara resta inèdita.

Abans que la facin desaparèixer els excomunistes, la dreta cavernícola i els nacionalistes espero poder ensenyar més coses que vaig descobrir per arxius deixats de la mà de Déu. En aquest país es discuteix molt per la propietat i el territori, però el més important resta abandonat. Som tan superficials que morirem tots i no deixarem ni rastre.

-                     T’he sentit en alguna entrevista que qualifiques El tango de Dien Bien Phu com una novel·la de no ficció. Per què?

Perquè la majoria de les coses que explico estan tretes de testimonis directes, llibres de memòria i, sobretot, documentació d’arxius oblidats. Diria que ens movem per sobre d’un 80% de realitat, i la ficció són els nexes de trama sobre l’actualitat. Per aquest motiu la considero una novel·la de no ficció i històrica. No tot han de ser càtars i romans i templers.

-                     Una cosa que m’ha cridat l’atenció llegint el llibre és que desfà les interpretacions heroiques. Sembla que d’alguna manera has volgut homenatjar, com també has dit, els pàries de la terra.

Aquí a Catalunya necessiten crear un clima heroic i una simbologia per intentar semblar diferents de la resta de ximpanzés de la península. També sembla que pixem colònia, com passa amb Guardiola, el Barça i tota la resta de coses impostades. Volia mostrar un angle de la realitat diferent: de gent obrera que va lluitar per canviar les seves misèrrimes condicions de vida. La CNT els va donar aixopluc, i això és el que m’interessa d’aquesta organització per sobre d’altres consideracions polítiques o religioses, que sovint van de la mà.

-                     Perquè van ser unes persones que van participar en les guerres més sagnants del segle passat, la Guerra Civil Espanyola, la Segona Guerra Mundial i les guerres colonials de la Guerra Freda.

Perquè quan escrius una novel·la necessites punts de conflicte i material que no sigui el de sempre, és a dir, interioritzacions, monòlegs o cosa domèstica. Sempre parlo de coses vives en moviment. Excepte algun despistat, com l’últim protagonista de la novel·la, tota la resta van combatre per uns ideals que eren alhora l’única via de supervivència.

Aquells homes van ser derrotats. Però de les seues idees que se n’ha fet?

-                     Les seves idees, en molts casos, són més presents que mai, des de l’ecologisme, la igualtat sexual, el veganisme, les condicions laborals... L’ideal llibertari, «la idea» com l’anomenaven és més present que mai, és el futur, més enllà dels conflictes residuals entre dreta i esquerra, o els nacionalismes.

Josep San Abdón

LA GUERRA DE PERSONATGES ANÒNIMS

DAVID CASTILLO (2020). El tango de Dien Bien Phu. Barcelona. Edicions 62.

Quan els primers mesos de 1939 gran part de Catalunya va caure en mans de l’exèrcit franquista, milers de soldats i civils republicans es van veure obligats a marxar a l’exili, però el que els esperava a l’altra banda de la frontera no era tampoc gens fàcil. El govern francès els va recloure en el camp de concentració d’Argelers. Una immensa platja sense les condicions higièniques més elementals, on van passar tota classe de penalitats i molts van deixar la vida per les malalties que van contraure a conseqüència de les condicions en què vivien.

L’avi del narrador de la novel·la Dani Cajal, l’alter ego de l’autor, va estar en aquell camp de concentració. Després d’aquella experiència horrorosa cadascú dels que va sobreviure se’n va sortir com va poder. L’avi va decidir tornar a l’Espanya franquista i va continuar la seua vida sense fer massa soroll. D’altres van continuar en l’exili i van anar també a la seua manera tirant endavant. El narrador, un jove de la Transició d’idees llibertàries, vol saber com va ser aquell món que els va tocar viure als anarquistes que van lluitar en la Guerra Civil.

A través d’uns contactes al sud de França, Dani Cajal coneix Pantaleó Ribot, un vell oficial de l’exèrcit republicà, que havia lluitat en tots els fronts defensant els seus ideals llibertaris. Va ser company del seu avi en el camp de concentració d’Argelers, però ell es va quedar a França, gràcies a Dani els dos homes es van retrobar i ell va poder conèixer una mica més com va ser la seua vida i el va estimular a seguir investigant.

Ja gran Pantaleó va tornar a  Barcelona i va deixar-li els dietaris que havia anat escrivint i alguns objectes més al narrador de la novel·la. Ingressat a l’hospital de la Vall d’Hebrón, on va passar els seus últims dies, van continuar les converses i les reflexions sobre allò que havia escrit en les seus anotacions. Destaca la dignitat que alguns homes van demostrar en el camp de concentració que els va valdre ser castigats per les tropes franceses o aïllats en el castell de Vernet. Però també són molt interessants els apartats dedicats al caos organitzatiu de l’exèrcit republicà, les disputes entre anarquistes i comunistes, el plantejament d’algunes accions bèl·liques que per falta de professionalitat del dirigents acabaven amb una carnisseria, encara que després es vendrien com un acte heroic. En aquest aspecte els dirigents comunistes no ixen gens ben parats del dietari.

La relació amb Pantaleó Ribot porta a Dani Cajal a cercar un altre personatge que va compartir el camp de concentració amb ell, Jesús Menero, autor d’un himne dels presoners d’Argelers, inspirat en el tango Esta noche me emborracho (Los refugiados del 39- la canta Ramon Muns ,es pot escoltar a YouTube) . Quan per fi té notícies concretes d’ell, s’assabenta que havia format part de la Nou, companyia formada per veterans lluitadors republicans que van ser els primers en entrar en el Paris ocupat pels nazis. Aquests soldats no van ser massa reconeguts, perquè l’orgull francès ho impedia, i alguns d’ells continuaren amb el seu cap, el general Philippe Leclerc, lluitant posteriorment al Vietnam. Jesús Menero explica en els seus escrits el sacrifici de vides humanes que va suposar aquell conflicte i les contradiccions que ells tenien, perquè en realitat els vietnamites lluitaven pel mateix que ells havien lluitat a Espanya.

El tango de Dien Bien Phu és una novel·la, però és una novel·la molt ben documentada. Al final trobem l’àmplia bibliografia que David Castillo ha consultat per escriure-la, li hem escoltat alguna declaració en què diu que el 85% del que es conta és real, a més són reals la major part dels personatges que hi apareixen. En la novel·la trobem tres dels grans conflictes que van costar més vides en el segle XXI, la Guerra Civil Espanyola, la Segona Guerra Mundial i la guerra colonial dels francesos al Vietnam, però el que a mi em resulta més interessant és que la història no té una interpretació èpica ni heroica com moltes vegades trobem en aquests tipus de novel·les, sinó que podem veure les misèries de la guerra i el patiments que van tindre de passar milers d’anònims combatents, moltíssims dels quals van deixar la vida. És una novel·la que podríem dir de no ficció, però molt ben escrita, de lectura molt atractiva i que ben merescudament, va guanyar el prestigiós premi Joanot Martorell 2019.

Josep Manuel San Abdón