Ivan
Carbonell Iglesias (València, 1979) va guanyar amb La promesa del gal·lés (Onada edicions) el premi de narrativa
Ciutat de Sagunt 2012. La novel·la ens conta les vivències d’Evian un jove
universitari valencià, que passa dos mesos d’estiu treballant en un hotel de
Gal·les amb el seu amic Raimon. La família d’Enric Valor li ha encomanat
lliurar un manuscrit de l’escriptor a un misteriós personatge de qui només sap
el nom Archibald Dickson, una tasca ben complicada, però al llarg dels dos
mesos aniran descobrint tota una sèrie de misteris que finalment encaixaran per
a donar lloc a una història apassionant que a mesura que avança atrapa cada vegada més el lector. Amb
l’autor de la novel·la hem mantingut aquesta conversa.
-
La promesa del gal·lés és la vostra novel·la més ambiciosa, sembla que heu
estat més de dos anys per escriure-la. Satisfet amb el resultat?
-
Molt,
sincerament. Mai no havia treballat tant en un text. Els anys que he dedicat a
aquesta novel·la han sigut de molt d’esforç. Vaig escriure una primera versió,
després la vaig refer, vaig eliminar vora quaranta pàgines, la vaig revisar mil
vegades. Volia estar satisfet de cada paraula del llibre, perquè com a lector
sóc molt exigent i volia llegir el llibre de principi a fi i que m’agradara.
Com a lector, comence molts llibres i els acabe llançant contra la paret perquè
m’han decebut. El que volia és que jo com a lector no poguera fer això i
llavors potser podria agradar-li a algú més.
-
Al final de la
novel·la transcriviu un document que dieu que es va publicar al diari “El
País”. Va ser aquest document qui us va incitar a escriure la novel·la?
-
No,
el vaig trobar casualment quan ja tenia la novel·la molt avançada. Són la mena
de casualitats que coincideixen quan tens un projecte entre les mans, que en
realitat no són tan casuals perquè tan sols penses en la trama de la novel·la i
estàs atent sense voler a tot el que es puga relacionar. El document és real i
la veritat és que va ser una coincidència molt feliç trobar-lo un dia llegint
el periòdic distretament.
-
A totes les
vostres novel·les hi ha documents antics, llegendes, esdeveniments màgics que
són cabdals per a la història que conteu. Per què us resulten tant atractius
aquests elements?
-
M’han
fascinat des de sempre aquest tipus d’elements. Hi ha qui mira el futur; a mi
em fascina el passat, així com les portes amb altres dimensions, com la
fantasia. Les llegendes o les rondalles simplement em captiven. Així mateix, el
passat sovint tanca les claus per interpretar el present i això també m’ha
interessat des de sempre.
-
Hi ha molt
d’autobiogràfic en la novel·la? Perquè vosté també va treballar un estiu dos
mesos en un hotel de Gal·les.
-
Hi
ha moltíssims elements autobiogràfics. El que es narra de Gal·les és tot el que
vaig conèixer realitzant la mateixa experiència laboral i personal del narrador
de l’obra. No sabia que mentre treballava en un hotel gal·lés estaria
col·leccionant dades per escriure una ficció basada en la realitat del que
llavors vivia.
-
Quines coses
trobaríem en comú entre el País de Gal·les i el País Valencià?
-
Se
m’ocorren moltes. Els gal·lesos i els valencians som pobles amables fins a
haver estat sucursalistes, els dos tenim una llengua en perill, paisatges preciosos
de diferent clima però igualment magnètics, els dos tenim una rica literatura
popular, escriptors en les nostres llengües de gran qualitat i un esplèndid
passat històric molt gloriós però molt ignorat per nosaltres mateixos. Les
nostres literatures medievals permeten més d’una connexió que sorprendria als
neòfits.
-
Va estar Enric
Valor al final de la guerra civil al port d’Alacant?
-
Enric
Valor participa a la Guerra Civil, però cap al final de la guerra fins on tinc
entés no és a Alacant. Tanmateix, una persona de la seua estima sí va escapar
de la mort al vaixell Stanbrook des
del port d’Alacant, cosa que es narra
a la novel·la. Que això és cert ho he sabut quan la novel·la ja estava escrita.
M’ho havia inventat, però ha estat una altra coincidència afortunada que fa més
versemblant el text.
-
En la novel·la
hi ha moltes referències als escriptors en la nostra llengua, pretén ser un
homenatge als nostres autors?
-
Qui
escriu al segle XXI ho pot fer perquè hi hagué escriptors com Enric Valor i
altres al segle XX i així successivament. Qui no ret homenatge als seus mestres
és que és un ignorant. A la novel·la hi ha homenatges a escriptors de la nostra
i d’altres literatures, perquè escriuen i han escrit molt millor que no jo i
perquè és impossible escriure sense haver llegit. I millor llegir als bons que
als dolents, perquè dels primers s’ha d’aprendre i cal imitar-los.
-
En La promesa del gal·lés hi trobem moltes
referències al passat, llegendes, la guerra civil...és necessari conservar la
memòria històrica perquè tots som fruit d’un passat?
-
Som
fruit del passat i no s’entén el món actual sense el passat. Però és que a més
ha existit un intent deliberat per no tractar el passat i que no es difongueren
episodis històrics cabdals. Així es modifica la memòria, sense plaques, ni
records, ni monuments a personatges i moments que es pretén oblidar. Un poble
que desconeix el seu origen és un poble que accepta el que té. La memòria
històrica explica moltes coses. La persecució sistemàtica de la nostra llengua,
per exemple, és d’una violència espectacular que sorprendria a molts
valencians. La consciència del passat ens pot ajudar a entendre el present i
ens permetrà projectar-nos sobre el futur.
Josep Manuel San
Abdón