dimarts, 6 d’agost de 2013

ENTREVISTA AMB IVAN CARBONELL IGLESIAS



Ivan Carbonell Iglesias (València, 1979) va guanyar amb La promesa del gal·lés (Onada edicions) el premi de narrativa Ciutat de Sagunt 2012. La novel·la ens conta les vivències d’Evian un jove universitari valencià, que passa dos mesos d’estiu treballant en un hotel de Gal·les amb el seu amic Raimon. La família d’Enric Valor li ha encomanat lliurar un manuscrit de l’escriptor a un misteriós personatge de qui només sap el nom Archibald Dickson, una tasca ben complicada, però al llarg dels dos mesos aniran descobrint tota una sèrie de misteris que finalment encaixaran per a donar lloc a una història apassionant que a mesura que  avança atrapa cada vegada més el lector. Amb l’autor de la novel·la hem mantingut aquesta conversa.
-                     La promesa del gal·lés és la vostra novel·la més ambiciosa, sembla que heu estat més de dos anys per escriure-la. Satisfet amb el resultat?
-                     Molt, sincerament. Mai no havia treballat tant en un text. Els anys que he dedicat a aquesta novel·la han sigut de molt d’esforç. Vaig escriure una primera versió, després la vaig refer, vaig eliminar vora quaranta pàgines, la vaig revisar mil vegades. Volia estar satisfet de cada paraula del llibre, perquè com a lector sóc molt exigent i volia llegir el llibre de principi a fi i que m’agradara. Com a lector, comence molts llibres i els acabe llançant contra la paret perquè m’han decebut. El que volia és que jo com a lector no poguera fer això i llavors potser podria agradar-li a algú més.
-                     Al final de la novel·la transcriviu un document que dieu que es va publicar al diari “El País”. Va ser aquest document qui us va incitar a escriure la novel·la?
-                     No, el vaig trobar casualment quan ja tenia la novel·la molt avançada. Són la mena de casualitats que coincideixen quan tens un projecte entre les mans, que en realitat no són tan casuals perquè tan sols penses en la trama de la novel·la i estàs atent sense voler a tot el que es puga relacionar. El document és real i la veritat és que va ser una coincidència molt feliç trobar-lo un dia llegint el periòdic distretament.
-                     A totes les vostres novel·les hi ha documents antics, llegendes, esdeveniments màgics que són cabdals per a la història que conteu. Per què us resulten tant atractius aquests elements?
-                     M’han fascinat des de sempre aquest tipus d’elements. Hi ha qui mira el futur; a mi em fascina el passat, així com les portes amb altres dimensions, com la fantasia. Les llegendes o les rondalles simplement em captiven. Així mateix, el passat sovint tanca les claus per interpretar el present i això també m’ha interessat des de sempre. 
-                     Hi ha molt d’autobiogràfic en la novel·la? Perquè vosté també va treballar un estiu dos mesos en un hotel de Gal·les.
-                     Hi ha moltíssims elements autobiogràfics. El que es narra de Gal·les és tot el que vaig conèixer realitzant la mateixa experiència laboral i personal del narrador de l’obra. No sabia que mentre treballava en un hotel gal·lés estaria col·leccionant dades per escriure una ficció basada en la realitat del que llavors vivia.
-                     Quines coses trobaríem en comú entre el País de Gal·les i el País Valencià?
-                     Se m’ocorren moltes. Els gal·lesos i els valencians som pobles amables fins a haver estat sucursalistes, els dos tenim una llengua en perill, paisatges preciosos de diferent clima però igualment magnètics, els dos tenim una rica literatura popular, escriptors en les nostres llengües de gran qualitat i un esplèndid passat històric molt gloriós però molt ignorat per nosaltres mateixos. Les nostres literatures medievals permeten més d’una connexió que sorprendria als neòfits.
-                     Va estar Enric Valor al final de la guerra civil al port d’Alacant?
-                     Enric Valor participa a la Guerra Civil, però cap al final de la guerra fins on tinc entés no és a Alacant. Tanmateix, una persona de la seua estima sí va escapar de la mort al vaixell Stanbrook des del port d’Alacant, cosa que es narra a la novel·la. Que això és cert ho he sabut quan la novel·la ja estava escrita. M’ho havia inventat, però ha estat una altra coincidència afortunada que fa més versemblant el text.
-                     En la novel·la hi ha moltes referències als escriptors en la nostra llengua, pretén ser un homenatge als nostres autors?
-                     Qui escriu al segle XXI ho pot fer perquè hi hagué escriptors com Enric Valor i altres al segle XX i així successivament. Qui no ret homenatge als seus mestres és que és un ignorant. A la novel·la hi ha homenatges a escriptors de la nostra i d’altres literatures, perquè escriuen i han escrit molt millor que no jo i perquè és impossible escriure sense haver llegit. I millor llegir als bons que als dolents, perquè dels primers s’ha d’aprendre i cal imitar-los.
-                     En La promesa del gal·lés hi trobem moltes referències al passat, llegendes, la guerra civil...és necessari conservar la memòria històrica perquè tots som fruit d’un passat?
-                     Som fruit del passat i no s’entén el món actual sense el passat. Però és que a més ha existit un intent deliberat per no tractar el passat i que no es difongueren episodis històrics cabdals. Així es modifica la memòria, sense plaques, ni records, ni monuments a personatges i moments que es pretén oblidar. Un poble que desconeix el seu origen és un poble que accepta el que té. La memòria històrica explica moltes coses. La persecució sistemàtica de la nostra llengua, per exemple, és d’una violència espectacular que sorprendria a molts valencians. La consciència del passat ens pot ajudar a entendre el present i ens permetrà projectar-nos sobre el futur. 


Josep Manuel San Abdón