dijous, 20 de juny del 2024

Una mirada al món entre bonhomiosa i irónica

 



JESÚS BERNAT AGUT (2023). Set línies sota la pluja i altres contes de paper. Benicarló. Onada edicions.

Aquest tercer recull de contes de Jesús Bernat està format per un conjunt de quaranta un relats de dimensions diferents, però on domina sobretot el microrelat. Alguns dels de més extensió ja havien estat reconeguts per diversos premis literaris i publicats en edicions col·lectives, però que ara, reunits en aquest volum, ens donen una perspectiva més àmplia del seu bon fer com a escriptor.

Al llarg del llibre trobem un cert regust nostàlgic, però no una nostàlgia d’allò de qualsevol temps passat va ser millor, sinó més aviat una nostàlgia per l’autenticitat perduda. La qüestió apareix al primer conte, Café au lait, on s’enyora una València més genuïna, on la llengua es va afeblint i el turisme massiu li fa perdre la personalitat. Jesús Bernat és un gran coneixedor de les comarques interiors del País Valencià que recorre amb freqüència per la seua passió per la fotografia, però també perquè és un amant de la natura, i d’aquesta manera podem observar en alguns dels relats la preocupació pels masos i els camps abandonats, és el cas per exemple d’ Un testet.  L’amor per la natura es pot observar per exemple en relats com Ses meves savines.

En molts contes ens trobem sovint amb una sorpresa final que de vegades ens fa pensar, de vegades ens fa somriure, de vegades deixa anar un cert to irònic, tot plegat ens recorda la narrativa de Pere Calders. Un exemple podria ser 2001 – U on el narrador creu haver-se vist a si mateix conduint un antic cotxe que havia venut, però que no en fa gaires escarafalls. Aquest conte és molt representatiu de tot allò que trobem al llarg del llibre, una minuciosa descripció de les carreteres de l’interior de Castelló, i la presència de la música. El llibre compta amb una autèntica banda sonora, podríem dir que generacional, d’aquells que vam nàixer en la dècada dels anys cinquanta del segle passat, amb el jazz, el rock i la nova cançó com a referents.

L’amor té una presència notable al llarg del llibre, de vegades amb un cert to eròtic, com en el conte Lligat, de vegades més romàntic com en La cançó, en què sona el mòbil de la desitjada trucada de la seua estimada que fa temps que espera, però es queda embadalit per la cançó que va posar quan es van separar.  En ocasions l’amor li pot canviar la vida, com és el cas del conte Hipnosi, en què el protagonista es retroba amb un antic amor oblidat. Amb aquest relat inèdit fins ara vas guanyar el premi Felip Ramis de 2010. Hi ha també algun enamorament adolescent ple de fantasies com en De fil blanc.

En el relat El somriure mullat, hi ha una crítica a certs models de vida actuals com els vols teòricament barats, que al final no ho són tant i els problemes que acaben comportant. I també hi ha un to crític sobre el relaxament ortogràfic actual en el conte L’accent. Així mateix, l’autor ens aproxima a la cuina de com s’escriu un conte en els relats metaliteraris Tres punts, o Inspiració.

En la major part dels relats predominen la paradoxa i la ironia, que li donen un to d’humor, amb uns personatges sovint bonhomiosos que no acostumen a alterar-se massa.  Set línies sota la pluja i altres contes de paper, confirma el que ja havíem descobert en els seus llibres anterior, que Jesús Bernat Agut és un excel·lent autor de narrativa curta.

Josep Manuel San Abdón

 

diumenge, 21 d’abril del 2024

ENTREVISTA A JOAN GREGORI ALBIOL

 



Joan Gregori Albiol acaba de publicar el seu tercer llibre de poesia, Desembosc (Onada edicions), amb el qual va guanyar el 26è Premi de Poesia Jaume Bru i Vidal, en els premis “Ciutat de Sagunt” 2023. Sobre el contingut del llibre hem mantingut amb ell aquesta conversa.

 

-                     Després de 25 anys de silenci tornes a publicar un llibre de poemes. Hi ha molts poetes que diuen que la poesia és com una amant que ve a buscar-te, en cap cas pots anar a buscar-la tu. És aquest el teu cas?

Sempre m’ha resultat desagradable aquesta metàfora de l’amant però és cert que quan m’he dedicat a fer versos ho he fet mig d’amagat durant aquests anys. Les estones dedicades a escriure no han ocupat un lloc central en les meues ocupacions. De fet he pensat versos mentre estenia la roba, durant les classes, en un sepeli, planxant o al llarg d’un passeig per la muntanya i després m’ha costat trobar el moment de seure davant del paper. És allò de les coses importants i les urgents que ens passa a tots. De totes maneres, després dels dos llibres publicats als noranta vaig estar anys sense posar un ratlla en escrit. Es van conjurar la pressió de la inseguretat, això he llegit que passa després de publicar alguna cosa, i el canvi de destinació professional, llavors fora de les aules i en un lloc en què treballava intensament amb el llenguatge administratiu. No ho sé, ja he dit que vaig perdre l’afinació. I es veu que soc dur d’orella!

 

-                     Desembosc, per què has titulat així el llibre?

El títol és l’agulla i el fil amb què embastes la peça i, per tant, amb què hi dones una forma concreta. És com l’ànima de ferro de la columneta del llit aquella que trenca la Colometa quan pareix el primer fill al llit de casa. En el poc que he publicat m’he entretingut molt a pensar els títols. «Desembosc» és l’acció de traure del bosc la llenya que s’hi ha tallat, ja preparada en garbes, o els feixos de suro que s’ha arrancat de les alzines. També és l’eixida a la llum d’aquells que per un o altre motiu han estat «emboscats», amagats al bosc. Em venia bé pels dos motius. 

 

-                     En llegir el llibre trobem un acurat treball de vocabulari, de recuperar paraules, ¿un dels motius d’escriure el llibre és l’afany espriuenc de “salvar els mots” com suggereix el professor Dominic Keown en el pròleg?

Sí, clarament. Salvant la distància còsmica que em separa d’Espriu hi ha un paral·lelisme, si vols. Espriu salvava els mots, que eren una metàfora de la llengua i del país, en aquell moment en què l’objectiu de la dictadura era l’anihilació de la nostra entitat cultural al món. Se m’ha dit que al llibre hi ha lèxic poc habitual o massa regirat. Jo puc usar tot el lèxic de la llengua i en especial m’interessa el rendiment poètic de les paraules i les expressions que ja venen carregades de connotació, bé siga personal, familiar o històrica. Crec que renunciar-hi és deixar de construir alguna cosa, deixar que sostindre alguna cosa que entre tots mantenim en peu. Tots els parlants   i practicants de la cultura que s’expressa en català, vull dir. I hi ha una altra cosa. Quan algun lector no coneix el significat d’eixalbar o de derelicte, dos mots que trobareu al llibre, ho puc atribuir a la pobresa de l’estàndard valencià que ens proposen els pocs mitjans que tenim. Si tendim a la baixa sempre, al final arribarem al buit, a la indistinció. Si sabem què signifiquen enjalbegar o pecio però no en sabem els equivalents en la nostra llengua, potser hi hem de reflexionar una mica.    

 

-                     L’antuixà és el títol del primer apartat del llibre. Crec que respon a voler fer un homenatge a un costum ancestral de les dones d’aquest territori. Ens ho pots explicar?

No, no havia pensat en termes d’homenatge en realitat. Mantindre net de «llegures» l’antuixà era els que els Establiments de Benicarló de segle XV exigien al veïnat. Fa anys, quan llegia aquest document, em va costar molt desxifrar què devien ser les «llegures». Eren lletjures! Brutícia! I l’antuixà és la part de carrer que queda davant de la porta de cada casa. Té una etimologia llatina (ANTE OSTIUM) amb el mateix significat: davant de la porta. La paraula venia carregada de ressonàncies poètiques. Per una banda, em permetia anomenar l’entrada al llibre, uns poemes que poden ser propedèutics, que posen un marc al que ve després; per una altra, comprovar que aquell costum tan social, aquella inclinació a treballar modestament pel manteniment i la millora del comú que referien els Establiments, havia continuat inalterable durant segles... Ara trobo que ja és més difícil de veure. Finalment, no em diràs que la paraula no és eufònica i suggeridora: antuixà.       

 

-                     El record, el pas del temps, la història... estan molt presents al llarg de tot el poemari.

És així. Jo no tinc grans coses a dir, no he de desvetlar cap veritat oculta amb la poesia però m’agrada veure el que ens envolta no solament en horitzontal sinó també en profunditat. Vull dir que si em poso davant de la casa dels Miquel, la casa del Marqués de Benicarló, per exemple, em resulta molt suggeridor projectar sobre l’arquitectura actual l’arc gòtic que va quedar ocult amb la reforma del segle XVIII, recordar l’olor de naftalina i de cera que jo sentia quan de menut entrava a la nau central i des de les baranes de dalt, on havien penjat totes les vestes de la confraria del Nazareno, ens anaven llançant a cadascú la que corresponia al seu número, saber que aquella confraria, deien, havia de servir perquè hi pogueren eixir tots després de la guerra, sense distincions, que l’arxiu de la casa ha estat conservat amb estima per Encarna Añó... Tot això, el fet que el que vivim és resultat de la superposició de tants esdeveniments, sentiments, secrets, èxits i fracassos, per a mi no és innocu. Suposo que és voler-me sentir a l’extrem d’una identitat o una història que em connecta amb el passat. Una cosa romàntica! 

 

-                     En el poema Si tota paraula és clara interpreto que vens a dir que ja està tot dit i que ara la funció de la poesia seria donar un nou to o enfocament, de la mateixa manera que de la soca de l’arbre sorgeixen els pollissos.

Efectivament el poema ve a explicar la poesia que m’interessa però comença descrivint quina no em diu res. Són opcions molt personals. Ocorre el mateix amb el cine o la música, veritat? No hi ha cap intenció didàctica i programàtica. No és un manifest o, si ho és, està escrit en lletra menuda i enganxat sobre la porta de la nevera. Però sí, la cosa va per ací.



 

-                     Quins són els teus poetes de referència?

Faig lectures desordenades de poesia, no estic molt al cas de l’actualitat literària. Dir «de referència» compromet més del que estaria disposat a assumir. Llijo amb satisfacció coses diverses, podem jugar a emparellar-ne: Shakespeare i el rector de Vallfogona, Estellés i Pere Jacint Morlà, Riba i Eliot, Quasimodo i Ferrater... Uns altres: Martí i Pol, Vinyoli, Dolors Miquel, Josep Lluís Roig... També m’interessen per a la poesia textos no literaris, prosa medieval, inventaris notarials, els establiments que hem citat abans, algun assaig sobre etnografia de la mar, per exemple... No ho sé. De fet, hi ha tanta poesia excel·lent que molt sovint penso que el que hauria de fer és deixar de fer ratlles i dedicar-me a llegir el que han escrit altres.

 

-                     Malgrat algunes notes que hi ha al final del llibre explicant diverses qüestions al voltant dels poemes, crec que no t’agrada massa explicar el seu significat, prefereixes que siga el lector que faça la seua pròpia interpretació.

En certa manera sí però cal matisar-ho perquè de vegades aquesta afirmació amaga un tòpic, justifica que tot s’hi val i en conseqüència desvirtua tant el treball de creació com el d’interpretació. La poesia és música, sí, també, és un text sobre el qual desplegar la nostra llibertat, la de qui escriu i la de qui llig, però és un camp de joc i per tant té les seues normes, els seus límits. Publicar quina va ser la llavor de cada vers o de cada poema potser tinga interés filològic en el cas que ens dediquem a desxifrar Valéry o els poemes dels trobadors medievals... No sé si a mi m’arribarà eixe torn... Cada lector pot fer el seu camí, el seu treball, dins d’un poema, d’acord, però la interpretació que en faça, al meu parer, ha de donar raó de cada tria que ha fet l’autor, ha de poder integrar amb coherència tots els elements del text. L’arbitrarietat no hi pot existir si no és al servei de l’efecte poètic perquè en el poema no hi ha res de gratuït o d’innecessari.

Josep Manuel San Abdón

 

 

dilluns, 5 de febrer del 2024

UN CANT GEGANTÍ A LA GENT DE BENICARLÓ

 



JAUME ROLÍNDEZ (2023). Al cor de la memòria. Benicarló. Onada edicions.

Durant molts anys el lloc de treball de Jaume Rolíndez i el meu estava separat per una tanca de bardissa, ell treballava a l’antic col·legi Jaume I i jo l’institut Ramon Cid, però en aquells anys no ens vam arribar a conèixer, tot i que recordo veure’l arribar o anar-se’n del col·legi amb bicicleta.

No sé en quin moment ens vam conèixer personalment, probablement va ser quan jo formava part del jurat en què es premiava un poema a la reina de les festes i que ell va guanyar en la seua primera edició. Abans d’obrir la plica em va sorprendre el poema tant ben construït i el llenguatge tant acurat, però que per l’estil no corresponia a ningú de la gent que conreava la poesia a Benicarló en aquell moment. Ja en aquell poema mostrava una voluntat d’estil i personalitat que fan de Jaume Rolíndez un poeta únic.

Amb el temps vam anar bastint una bona amistat. Jo era l’encarregat de trucar als poetes per a escriure un poema als homenatjats als Premis “Alambor”, Jaume Rolíndez sempre em responia afirmativa i generosament a la meua petició, i puntualment teníem el seu poema. Després era un plaer escoltar-lo recitar, era el “moment Rolíndez”, com bé diu Ramon París en l’epíleg del llibre. Moments que al llarg dels anys hem tingut el plaer de poder repetir moltes vegades. Va ser precisament Ramon París qui el va acomboiar per a escriure L’estel del Collet, idea que va acollir amb entusiasme i que vaig tenir el privilegi de ser dels primers en llegir. Va ser publicada per “Alambor”, i poc temps després van començar les representacions que ja s’han convertit en un clàssic del Nadal i un orgull i motiu de cohesió per a la societat benicarlanda.

Jaume Rolíndez ha estat una persona molt activa en el camp cultural, religiós i cívic, amb Al cor de la memòria, llibre que ens presentava fa unes setmanes, recull el seu treball de molts anys, on mitjançant la seua ploma i la seua inspiració, ret homenatge a una gran quantitat de persones i entitats, que en les dues últimes dècades del segle passat i les dos primeres del present, han destacat en diversos àmbits de la vida ciutadana benicarlanda.

Amb Al cor de la memòria Jaume Rolíndez fa un gegantí cant d’amor a la seua família, però també a la gent de Benicarló que ha fet alguna cosa pel seu poble. Un llibre destinat a romandre amb els anys com a imprescindible testimoni de tota una època.

Josep Manuel San Abdón