Joan Gregori Albiol acaba de publicar el seu tercer llibre de poesia, Desembosc (Onada edicions), amb el qual
va guanyar el 26è Premi de Poesia Jaume Bru i Vidal, en els premis “Ciutat de
Sagunt” 2023. Sobre el contingut del llibre hem mantingut amb ell aquesta
conversa.
-
Després de 25 anys de silenci tornes a publicar un llibre de poemes. Hi ha
molts poetes que diuen que la poesia és com una amant que ve a buscar-te, en
cap cas pots anar a buscar-la tu. És aquest el teu cas?
Sempre m’ha resultat desagradable aquesta metàfora de l’amant però és cert
que quan m’he dedicat a fer versos ho he fet mig d’amagat durant aquests anys.
Les estones dedicades a escriure no han ocupat un lloc central en les meues
ocupacions. De fet he pensat versos mentre estenia la roba, durant les classes,
en un sepeli, planxant o al llarg d’un passeig per la muntanya i després m’ha
costat trobar el moment de seure davant del paper. És allò de les coses
importants i les urgents que ens passa a tots. De totes maneres, després dels
dos llibres publicats als noranta vaig estar anys sense posar un ratlla en
escrit. Es van conjurar la pressió de la inseguretat, això he llegit que passa
després de publicar alguna cosa, i el canvi de destinació professional, llavors
fora de les aules i en un lloc en què treballava intensament amb el llenguatge
administratiu. No ho sé, ja he dit que vaig perdre l’afinació. I es veu que soc
dur d’orella!
-
Desembosc, per què has titulat
així el llibre?
El títol és l’agulla i el fil amb què embastes la peça i, per tant, amb què
hi dones una forma concreta. És com l’ànima de ferro de la columneta del llit
aquella que trenca la Colometa quan pareix el primer fill al llit de casa. En
el poc que he publicat m’he entretingut molt a pensar els títols. «Desembosc»
és l’acció de traure del bosc la llenya que s’hi ha tallat, ja preparada en
garbes, o els feixos de suro que s’ha arrancat de les alzines. També és
l’eixida a la llum d’aquells que per un o altre motiu han estat «emboscats»,
amagats al bosc. Em venia bé pels dos motius.
-
En llegir el llibre trobem un acurat treball de vocabulari, de recuperar
paraules, ¿un dels motius d’escriure el llibre és l’afany espriuenc de “salvar
els mots” com suggereix el professor Dominic Keown en el pròleg?
Sí, clarament. Salvant la distància còsmica que em separa d’Espriu hi ha un
paral·lelisme, si vols. Espriu salvava els mots, que eren una metàfora de la
llengua i del país, en aquell moment en què l’objectiu de la dictadura era
l’anihilació de la nostra entitat cultural al món. Se m’ha dit que al llibre hi
ha lèxic poc habitual o massa regirat. Jo puc usar tot el lèxic de la llengua i
en especial m’interessa el rendiment poètic de les paraules i les expressions
que ja venen carregades de connotació, bé siga personal, familiar o històrica.
Crec que renunciar-hi és deixar de construir alguna cosa, deixar que sostindre
alguna cosa que entre tots mantenim en peu. Tots els parlants i practicants de la cultura que s’expressa
en català, vull dir. I hi ha una altra cosa. Quan algun lector no coneix el significat
d’eixalbar o de derelicte, dos mots que trobareu al llibre, ho
puc atribuir a la pobresa de l’estàndard valencià que ens proposen els pocs
mitjans que tenim. Si tendim a la baixa sempre, al final arribarem al buit, a
la indistinció. Si sabem què signifiquen enjalbegar o pecio però
no en sabem els equivalents en la nostra llengua, potser hi hem de reflexionar
una mica.
-
L’antuixà és el títol del
primer apartat del llibre. Crec que respon a voler fer un homenatge a un costum
ancestral de les dones d’aquest territori. Ens ho pots explicar?
No, no havia pensat en termes d’homenatge en realitat. Mantindre net de
«llegures» l’antuixà era els que els Establiments de Benicarló de segle XV
exigien al veïnat. Fa anys, quan llegia aquest document, em va costar molt
desxifrar què devien ser les «llegures». Eren lletjures! Brutícia! I l’antuixà
és la part de carrer que queda davant de la porta de cada casa. Té una
etimologia llatina (ANTE OSTIUM) amb el mateix significat: davant de la porta.
La paraula venia carregada de ressonàncies poètiques. Per una banda, em
permetia anomenar l’entrada al llibre, uns poemes que poden ser propedèutics,
que posen un marc al que ve després; per una altra, comprovar que aquell costum
tan social, aquella inclinació a treballar modestament pel manteniment i la
millora del comú que referien els Establiments, havia continuat inalterable
durant segles... Ara trobo que ja és més difícil de veure. Finalment, no em
diràs que la paraula no és eufònica i suggeridora: antuixà.
-
El record, el pas del temps, la història... estan molt presents al llarg de
tot el poemari.
És així. Jo no tinc grans coses a dir, no he de desvetlar cap veritat
oculta amb la poesia però m’agrada veure el que ens envolta no solament en
horitzontal sinó també en profunditat. Vull dir que si em poso davant de la
casa dels Miquel, la casa del Marqués de Benicarló, per exemple, em resulta
molt suggeridor projectar sobre l’arquitectura actual l’arc gòtic que va quedar
ocult amb la reforma del segle XVIII, recordar l’olor de naftalina i de cera
que jo sentia quan de menut entrava a la nau central i des de les baranes de
dalt, on havien penjat totes les vestes de la confraria del Nazareno, ens
anaven llançant a cadascú la que corresponia al seu número, saber que aquella
confraria, deien, havia de servir perquè hi pogueren eixir tots després de la
guerra, sense distincions, que l’arxiu de la casa ha estat conservat amb estima
per Encarna Añó... Tot això, el fet que el que vivim és resultat de la
superposició de tants esdeveniments, sentiments, secrets, èxits i fracassos,
per a mi no és innocu. Suposo que és voler-me sentir a l’extrem d’una identitat
o una història que em connecta amb el passat. Una cosa romàntica!
-
En el poema Si tota paraula és clara
interpreto que vens a dir que ja està tot dit i que ara la funció de la poesia
seria donar un nou to o enfocament, de la mateixa manera que de la soca de
l’arbre sorgeixen els pollissos.
Efectivament el poema ve a explicar la poesia que m’interessa però comença
descrivint quina no em diu res. Són opcions molt personals. Ocorre el mateix
amb el cine o la música, veritat? No hi ha cap intenció didàctica i
programàtica. No és un manifest o, si ho és, està escrit en lletra menuda i
enganxat sobre la porta de la nevera. Però sí, la cosa va per ací.
-
Quins són els teus poetes de referència?
Faig lectures desordenades de poesia, no estic molt al cas de l’actualitat
literària. Dir «de referència» compromet més del que estaria disposat a
assumir. Llijo amb satisfacció coses diverses, podem jugar a emparellar-ne:
Shakespeare i el rector de Vallfogona, Estellés i Pere Jacint Morlà, Riba i
Eliot, Quasimodo i Ferrater... Uns altres: Martí i Pol, Vinyoli, Dolors Miquel,
Josep Lluís Roig... També m’interessen per a la poesia textos no literaris,
prosa medieval, inventaris notarials, els establiments que hem citat abans,
algun assaig sobre etnografia de la mar, per exemple... No ho sé. De fet, hi ha
tanta poesia excel·lent que molt sovint penso que el que hauria de fer és
deixar de fer ratlles i dedicar-me a llegir el que han escrit altres.
-
Malgrat algunes notes que hi ha al final del llibre explicant diverses
qüestions al voltant dels poemes, crec que no t’agrada massa explicar el seu
significat, prefereixes que siga el lector que faça la seua pròpia
interpretació.
En certa manera sí però cal matisar-ho perquè de vegades aquesta afirmació
amaga un tòpic, justifica que tot s’hi val i en conseqüència desvirtua tant el
treball de creació com el d’interpretació. La poesia és música, sí, també, és
un text sobre el qual desplegar la nostra llibertat, la de qui escriu i la de
qui llig, però és un camp de joc i per tant té les seues normes, els seus
límits. Publicar quina va ser la llavor de cada vers o de cada poema potser
tinga interés filològic en el cas que ens dediquem a desxifrar Valéry o els
poemes dels trobadors medievals... No sé si a mi m’arribarà eixe torn... Cada
lector pot fer el seu camí, el seu treball, dins d’un poema, d’acord, però la
interpretació que en faça, al meu parer, ha de donar raó de cada tria que ha
fet l’autor, ha de poder integrar amb coherència tots els elements del text.
L’arbitrarietat no hi pot existir si no és al servei de l’efecte poètic perquè
en el poema no hi ha res de gratuït o d’innecessari.
Josep Manuel
San Abdón
