dilluns, 27 de juny de 2022

ESCLAT DE LA LLUM I DELS SENTITS

 



RAMON GUILLEM (2021). El llamp en la lluerna. Catarroja. Perifèric edicions.

 

La lluerna és l’obertura feta al sostre, sovint vidrada, per a deixar penetrar la llum. És important conèixer aquesta definició i també les circumstàncies en què va ser escrit el poemari. Ens diu Ramon Guillem en la part final del llibre que va ser redactat entre novembre de 2019 i agost de 2020, es a dir en ple confinament a causa de  la pandèmia de la COVID-19.

En aquestes circumstàncies aquesta llum ve representada per la presència de l’amor i com a conseqüència l’explosió dels sentits, que donen lluminositat a aquests temps de foscor. L’amor representa un moment de sol, en un espai d’ombres.

Ja en el segon poema Tacte de foc manifesta el desig d’amor i de sexe en plenitud, en un poema molt lluminós. En poemes posterior escriurà que l’amor és “com sénia/ en terra erma,/aigua de pou profund,/ imant de llum,/” i el sexe és “un timbal febrós/ ressonant per les valls del silenci,/ el burí de la llum/en la veu desclosa, la sorpresa/ d’una porta entreoberta: el cos/ que se sap calfred nu,/ nit en la pell arrelada.”

El llibre està farcit de comparacions; el llenguatge corporal en l’acte amorós és comparat amb fenòmens de la natura, “Retruny el sexe,/ com si la veu vigorosa del cel/ fos la diàfana expressió/ del llenguatge del cos.”, l’eufòria amorosa es compara a una carrera de joies, “la mar i la seua música,/ els crits del genet audaç, l’eufòria/ del cor, aquella riba/ per l’impacient desig sempre il·luminada.” L’amor com una explosió, “l’explosió inesperada de la llum”, i només es pot ser si s’és en l’amor, “ser en l’abraçada”.

Totes les parts del cos de l’estimada estan presents al llarg del llibre, els llavis, els malucs, els ulls, les natges, les sines, la pell...que el subjecte poètic gaudeix observant-les com en el poema Sentinella. La seua bellesa és tan immensa com la mar, “Amb tota la mar en la pell ancorada.” I ella és la matèria de la construcció del poema, “Ara tu ets el meu poema.”

La força del desig i la seua execució és l’element que dona contingut a molts poemes. És ben representatiu el poema Taula, que comença amb la cita de Gabriel Ferrater en el primer vers, “Menja’t una cama.” i que continua l’acte amorós com un esplèndid àpat, “Tot l’amor en un didal de moscatell,/ tot el desig en un gra de raïm.”

El llamp en la lluerna és un llibre vitalista, d’exaltació dels sentits, una invitació a gaudir de l’amor, un esclat de llum en aquests temps d’incertesa i de foscor.

 

Josep Manuel San Abdón

dilluns, 30 de maig de 2022

ENTREVISTA A JORDI MARÍN I MONFORT

 



Jordi Marín i Monfort (Ares del Maestrat, 1974) és professor de Física i Química a l’IES Vilafranca. És membre del Centre d’Estudis dels Ports, de la Coordinadora d’Entitats del Maestrat i del grup coordinador del Fòrum de la Nova Ruralitat. Recentment ha publicat el llibre Educar per al col·lapse (Onada edicions) en què ens planteja que el segle XXI estarà marcat per la suma de diverses crisis: climàtica, energètica, digital, social, de pèrdua de biodiversitat...La conjunció de totes aquestes crisis pot donar lloc a un col·lapse de la nostra civilització. Amb aquest llibre reflexiona sobre l’actitud amb què l’àmbit educatiu hauria d’afrontar aquest escenari. Nosaltres hem mantingut aquesta entrevista per correu electrònic amb l’autor per tractar algunes de les qüestions que s’aborden en el llibre.

-         El títol pot ser enganyós perquè sembla adreçat només a professors, però jo crec que pot resultar d’interès per a qualsevol tipus lector.

-         Sí, tot i que ho puga parèixer, no és un llibre adreçat exclusivament a docents. De fet, vaig triar el verb educar perquè interpel·la tothom: docents, famílies… i qualsevol persona que estiga interessada en els reptes que hem d’afrontar com a societat. Des de l’escola sovint diem que és tota la societat que educa. És allò de “cal tota una tribu per educar un xiquet”, doncs és a tota la tribu que va dirigit el llibre.

-         El futur del segle XXI sembla que estarà marcat per diferents crisis: climàtica, energètica, digital, social...que ens por portar al col·lapse com a civilització. En el llibre reflexiones sobre tots aquests temes però no vols ser sensacionalista, catastrofista ni apocalíptic.

-         Més que de futur parlaria de present. Encara parlem del segle XXI com si fórem al segle XX, com si es tractara d’una cosa que està per venir. Som a la tercera dècada d’aquest segle i el futur no és que estiga per venir, és que se’ns tira a sobre. Moltes d’aquestes crisis fa temps que ens afecten, la climàtica sense anar més lluny, però potser és ara que comencem a ser-ne més conscients per la velocitat que està agafant tot. La qüestió del col·lapse cal entendre-la com una degradació contínua d’una societat, no és un fet d’avui per demà. El fet d’estar immersos en la societat de la immediatesa fa que ens resulte més difícil percebre els processos que es produeixen a llarg termini, però no per això deixen de produir-se. Ser-ne conscient reconec que pot resultar impactant, però en cap cas la meua intenció és fer sensacionalisme, sinó senzillament posar-ho damunt la taula i parlar-ne.

-         Quan es parla de creixement sostenible, una expressió que escoltem sovint en boca de polítics que volen aparentar preocupació mediambiental, estem davant d’una contradicitio in terminis, com deien els clàssics, o ens fem trampes al solitari, com a tu t’agrada dir, perquè el creixement sostenible no és possible.

-         Quan es parla de creixement es fa en termes econòmics. Es considera que una economia va bé si el seu PIB creix de l’ordre del 2,5% anual aproximadament. Això vol dir que cada 30 anys aquest es duplicaria, en gairebé 60 anys es quadruplicaria… i això no pot ser. No s’explica que l’economia creix gràcies a la disponibilitat d’energia i de recursos materials, de la mateixa manera que no s’explica que aquesta disponibilitat no pot créixer al mateix ritme. Té límits. La disponibilitat d’energia no pot créixer indefinidament ni tampoc la disponibilitat de recursos minerals. De fet els estem esgotant, així que el discurs del creixement és qualsevol cosa menys sostenible, de fet és del tot insostenible. Defensar el contrari és enganyar la població.

-         Un problema al que s’haurà de fer front en el futur és el de la crisi energètica. Ara es parla molt de la transició energètica o ecològica. Es té previst fer un enorme desplegament de grans parcs eòlics i plantes fotovoltaiques per part de les grans companyies energètiques. Això no només no soluciona el problema energètic sinó que a més suposa una nova empremta ecològica. Què ens pots dir al respecte?

-         Que hem de fer una transició és indiscutible perquè la crisi energètica ja la tenim al damunt. Ara bé, pretendre que les energies renovables ens salvaran la papereta no és de rebut perquè no podem electrificar tota l’energia que avui consumim provinent dels combustibles fòssils o l’urani. La transició passa per reduir dràsticament la nostra demanda d’energia i d’això no se’n vol sentir a parlar. D’altra banda, es passa per alt l’alta dependència d’aquestes energies renovables de materials escassos. Potser són viables a curt termini i per a certs llocs o situacions, però no són cap solució a mitjà o llarg termini. Hem d’entendre que el nostre model de societat és inviable i en comptes d’encomanar-nos a miracles que molt probablement no succeiran, hauríem de començar a pensar i planificar com dissenyem una nova societat on haurem de decréixer forçosament.

A banda de tot això i tenint en compte que estem en una situació d’emergència climàtica, el primer que s’hauria de fer és nacionalitzar tot el sector elèctric. No és cap bestiesa, Alemanya està preveient d’expropiar energètiques. El que no és acceptable és que s’estiga legislant per a aquestes companyies, se les estiga subvencionant i, a sobre, se’ls permeta especular amb un bé de primera necessitat com és l’energia. I és en el marc d’aquesta especulació que entren els macroprojectes a les zones més despoblades aprofitant la poca resistència i els preus barats del sòl, malgrat que després s’haja de transportar l’energia lluny. Si estem en situació d’emergència, com ens podem permetre construir lluny i tenir pèrdues d’energia en el seu transport? Produir allà on es consumeix hauria de ser una prioritat ineludible.

-         Un altre dels problemes del que ens alertes en el llibre és la crisi digital. La creixent digitalització implica un augment de consum energètic, de manera que podem arribar a una apagada digital, i aquesta tecnologia quedarà només a l’abast dels que la puguen pagar.

-         La digitalització és un dels sectors que més fortament depèn d’un subministrament continuat d’energia i de recursos minerals crítics, fiar-ho tot a un futur altament digitalitzat ho veig gairebé una irresponsabilitat. L’apagada digital és un escenari que no veig a curt termini, ara bé, un encariment de la tecnologia i, amb ell, una privació de l’accés als continguts digitals crec que està més a prop que no sospitem. Això implicarà una escletxa digital molt més accentuada de la que estem veient ara. Si posem la vista més enllà, un horitzó sense Internet no és gens descartable. La meua recomanació a l’alumnat és que imprimisquen tot allò que vulguen conservar.



-         Totes aquestes crisis lògicament ens portaran a una crisi social.

-         Sense cap dubte. De fet ja ho hem vist aquest hivern a països com Sri Lanka, Laos, Iran o l’Argentina, i això no ha fet més que començar. El més visible ara mateix és l’encariment del gas o dels combustibles dependents del petroli i les seues repercussions en les tarifes elèctriques, però el problema veritablement greu és l’alimentació. Hi ha un risc altíssim de manca d’aliments en un futur més que proper a escala mundial. A l’Argentina han tingut dificultats per poder fer la collita per la manca de diésel, l’Índia a suspés les exportacions de cereals, Ucraïna ja sabem com està, a França estan molt preocupats per la nefasta collita d’enguany… A més hi ha escassetat de fertilitzants arreu del planeta, la qual cosa comportarà problemes extremadament greus de cara a la collita de 2023. Els conflictes que això generarà estan a la cantonada, i una cosa és no tenir accés a Netflix i l’altra és el pa.

-         Parlem d’educació. Et mostres molt crític amb el nou currículum educatiu, ja que s’ha dissenyat per a que la població s’adapte al model socioeconòmic i no perquè es puga canviar. De fet dius que la presència de les empreses de l’IBEX en el món de l’educació cada vegada és més gran.

-         Fins ara s’havia dissimulat, però a hores d’ara no se n’amaguen, al contrari, es presenten com a garants de l’educació. Fins fa poc els referents en matèria educativa eren els instituts de ciències de l’educació de les universitats, ara és l’OCDE, una organització del comerç, i les empreses de l’ÍBEX. Són perfectament coneixedors del poder transformador de l’educació i han decidir torpedinar la línia de flotació d’una eventual transformació que puga tirar per terra els seus interessos. L’objectiu que tenen és clar: inculcar els valors neoliberals des de ben jovenets. Volen neutralitzar qualsevol revolta futura des de l’arrel. Com a docents només ens queda una opció, desobeir totes aquestes indicacions.

-         Per a què l’alumne siga competent climàticament ha de tenir adquirida una base científica sòlida, però que amb l’esborrany d’ensenyances mínimes publicat no sembla que la cosa vaja per ací.

-         És evident, no es pot ser competent en res sense uns coneixements previs. A nivell climàtic, el que més em preocupa dels nous currículums, lleis i decrets és l’exaltació que es fa dels objectius de desenvolupament sostenible i de tota la ideologia neoliberal. En cap moment es qüestiona el que comentava abans: la necessitat de decréixer. Són normatives que adoctrinen en el neoliberalisme.

-         Un ensenyament científic que ha d’anar acompanyat d’una ètica.

-         Per descomptat. Com qualsevol ensenyament. El respecte als drets humans ha de ser la base del desenvolupament de qualsevol activitat i no sempre ha estat així. D’exemples en què la ciència s’ha posat del costat de certs interessos que van en contra de la humanitat en tenim uns quants.

-         La memòria i la classe magistral estan molt desacreditades pels actuals gurus de l’educació, teoria que tu no comparteixes en absolut. Per què?

-       Hi ha un atac als continguts. Se’ls ha demonitzat amb l’argument ridícul que l’escola actual està basada en la memorística. I això és fals. Es confon intencionadament l’opinió pública quan es diu que a l’escola es fan memoritzar continguts. No és cert. Sóc un ferm defensor de la memòria, no de la memorització, són coses ben diferents. Podem construir coneixement i ser competents en quelcom a partir d’allò que sabem perquè ens permet fer interrelacions. La memòria és molt més que recordar. Quan es menystenen els continguts es menysté la capacitat de ser competent, de ser crític, de ser reflexiu…

-         Una de les qüestions que planteges és la creació d’una bona biblioteca personal, a banda de les públiques, clar. Sembla que no ens hem parat a pensar què passarà si un dia la Viquipèdia o Google desapareixen.

-         Així és. Han arribat de forma tan aclaparadora que hem oblidat molt ràpid com era la vida abans de Google. Fins al punt de dipositar al núvol tot el nostre bagatge intel·lectual. Quants documents tenim penjats al núvol? Quantes fotos, vídeos…? Quant de coneixement hem posat en mans d’una màquina -un servidor- situada a milers de quilòmetres? Ja he fet referència abans a la possibilitat que això esdevinga insostenible. Què farem quan això arribe? No podem deixar al núvol tot el coneixement perquè correm un risc doble. D’una banda pot passar, com ja passa en alguns països, que s’aplique una censura institucional cap a certs continguts, i d’altra banda tot està supeditat, com he dit repetidament, a la disponibilitat d’energia i recursos minerals. No podem deixar el futur del coneixement humà en aquesta situació. Podem utilitzar-lo perquè ens és útil de moment, però pensem en deixar els nostres fills un raconet amb llibres per si de cas.

Josep Manuel San Abdón

dimarts, 12 d’abril de 2022

EN EL CENTENARI DE GUILLEM VILADOT

 



Enguany es celebra el centenari del naixement d’escriptors ben reconeguts, Joan Fuster, Gabriel Ferrater,  José Hierro o Guillem Viladot. Aquest darrer va ser el convidat per l’Associació Cultural “Alambor” a la cinquena edició dels seus enyorats premis literaris. Va estar entre nosaltres el 17 d’octubre de 1992 i vam tenir l’ocasió de fer-li aquesta entrevista que vam publicar al número 157 de la revista Saó de novembre de 1992. Servisca ara de record i homenatge.

 

Què ens podria dir del museu de poesia visual que, tenim entès, vol inaugurar a Agramunt, el seu poble?

Això de la poesia visual ha agafat uns caires bastant voluminosos, si bé vam començar amb uns petits espais de paper dins del context del llibre, això s’ha anat engrandint, i ara tenim una mena de poemes visuals que gairebé es podrien titllar d’escultures, i hem decidit comprar una petita casa, rehabilitar-la i batejar-la amb el nom de “Lo Pardal”, i allà posarem d’una manera sistematitzada i gairebé pedagògica tota la producció que s’ha fet durant quaranta anys de poesia visual.

En l’acte de presentació de vostè com a escriptor del mes, va declarar que la crítica literària actual no li agradava massa. ¿Com creu que hauria de ser una bona crítica literària?

Vaig dir dues coses que em semblen fonamentals. Primerament ¿què fa un escriptor franctirador com jo en una institució com aquesta? I segonament, vaig dir que en aquest país la crítica analítica està brillant per la seva absència, hi ha comentaristes, hi ha ressenyadors, però allò que se’n diu crítics profunds, no n’hi ha; podríem senyalar uns professors de literatura que sí que han fet uns estudis analítics, però la crítica de revista o de diari, jo almenys, no la veig. Potser sí que existeix, però no se n’ocupen de la meva obra, tal vegada perquè és una mica incòmoda, no és una cosa plàcida, qüestiona massa l’individu i moltes vegades el lector d’ofici en fuig.

Sabem que té enllestit un nou llibre de poesia. ¿Ens pot dir alguna cosa?

Sí, és un llibre sobre els àngels egeris. Si heu llegit les declaracions del guanyador del premi Planeta, Sánchez Dragó, haureu vist que també parla d’uns evangelis gnòstics, una colla d’evangelis que estan segrestats, que no estan a l’abast de tothom. En tot això dels rotllos del mar Mort, quan es van descobrir, es van trobar molts documents, entre ells els evangelis egeris, que estan inspirats per un esperit molt optimista, jo diria que estan inspirats per allò que deia Freud, una pulsió eròtica, és a dir, una pulsió de vida, i aquells àngels són molt simpàtics, són una espècie d’esperits de companyia. Aleshores, si nosaltres haguéssim tingut la sort que Sant Pau no hagués existit, no tindríem la cristianitat, tindríem un altre tipus de religió nascuda d’aquest esperit dels egeris; o siga que, per compte d’estar inspirats per una pulsió de mort que sempre ens ha impregnat de culpa, hauríem d’estar impregnats i dinamitzats per una pulsió de vida, i tota la nostra filosofia metafísica hauria estat molt més simpàtica, i molt més positiva.

L’etiqueta d’avantguardista li molesta en aquestes acaballes de segle? ¿I que seria l’avantguarda?

L’avantguarda, per a mi, és establir un espai d’heretgia, d’inconformitat dins del sistema. Jo crec que tota persona que es dedica a la creativitat compleix amb aquest propòsit; en aquest sentit jo admeto que sóc un avantguardista. Ara bé, no sóc un avantguardista en el senti històric; però les avantguardes històriques van deixar un camí, i jo, per exemple, utilitzo la tècnica del collage, que és una tècnica avantguardista clàssica.

¿No creu que les darreres generacions de poetes són més conservadores que vostès?

Jo crec que és una reacció lògica. És com allò que passava a casa meva, el besavi era carlí, l’avi era liberal, i si nosaltres vam ser unes generacions d’avantguarda, és lògic, fins a cert punt, que aquells que ens segueixen siguen més conservadors i hagen reculat a sistemes més clàssics i més discursius.

Vostè ha dit que és un franctirador, però n’hi d’altres de franctiradors a la literatura catalana, com Joan Brossa per exemple.

Jo al senyor Brossa me l’aprecio molt, i fins i tot he editat llibres seus, perquè havia tingut una editorial i una col·lecció de poesia experimental “Lo Pardal”. Però hi ha una distància notable en la manera com fa les coses ell i com les faig jo. I no únicament la manera de fer-les, sinó les motivacions que les inspiren; per exemple, el senyor Brossa és un senyor que no sap clavar un clau, és un senyor que no sap fer un treball manual, no sap construir un poema objecte, ell el sap dirigir mentalment, però és incapaç d’executar-lo. Segona diferència, Brossa i companyia feien el que feien per necessitat de ser moderns, perquè a fora es feien aquelles coses, (i aquesta és una tònica de les avantguardes catalanes: estar a la pàge). La meva motivació ha estat molt diferent: als anys 50 a Agramunt, estava completament sol, aïllat del que es feia més enllà de les serres que m’envolten, i jo feia allò que tenia necessitat de fer, que era sotmetre els llenguatges institucionalitzats a una degradació, a un desmantellament, i, a partir d’aquí, fer el meu llenguatge.

Josep Manuel San Abdón

 

 

diumenge, 27 de març de 2022

RETORN ALS ORÍGENS

 



LOURDES TOLEDO(2021). La inquietud. Lleida. Pagès editor.

Lourdes Toledo és llicenciada en Periodisme i diplomada en Magisteri. Ha exercit les dues professions, l’ensenyament en diversos llocs i nivells i el periodisme en diferents mitjans. En els darrers anys s’ha dedicat al conreu de la literatura dietarista amb notable èxit. Amb el seu primer dietari Amèrica endins, va guanyar el premi d’assaig Mancomunitat de la Ribera Alta, 2018, i amb el llibre que ens ocupa, el premi d’assaig Josep Vallverdú 2020.

El primer dietari tenia un tema únic, les vivències entre 2014 i 2017 en Santa Fe (Nou Mèxic), un lloc de l’Amèrica profunda, on va exercir de mestra en una escola. En aquest segon dietari la temàtica es diversifica, és molt més íntim, i malgrat haver estat escrit entre els anys 2018 i 2019, hi ha un recorregut vital molt més ampli perquè abraça records de tota una vida.

El llibre s’obri amb una introducció que amb el títol de Un dietari, l’autora teoritza sobre aquest tipus de literatura i les diverses raons per les que la cultiva: “De vegades només per a alenar. D’altres per a no oblidar que soc molt més que circumstàncies quotidianes; llistes de coses pendents a fer; dols, soledats; desenganys i contradiccions atansades.

Escric per a recordar-me la sorpresa. Escric perquè ‘escriure és recordar’ i recordar, tornar a viure. Per eixa raó m’agrada exercir la recreació de la memòria i l’escriptura, perquè em multiplica i millora la vida.”

Els primers apartats del dietari estan dedicats a les diverses cases en que ha anat vivint al llarg de la seua vida, des de diversos llocs de les comarques de Terol, fins al retorn a València, la ciutat on va nàixer i a la qual retorna a finals de 2017. Les noves vivències, els descobriments i els records seran els temes del dietari. Són molt interessants les reflexions que Lourdes Toledo fa al voltant del que significa una casa, però m’ha resultat especialment colpidor aquest paràgraf: “Perd sa casa no qui la canvia per una altra o ni tan sols qui la deixa per un temps, sinó qui la veu enfonsar-se per les bombes, la pluja, el foc, per l’abandó i la marxa forçada sense un retorn a la vista.” En el moment d’escriure aquesta ressenya ho podem veure en directe cada dia per televisió, però és l’eterna història de tots els exilis com ho demostra la cita de l’escriptora Natalia Ginzburg que acompanya aquest text.

Les entrades del mes de març de 2018 giren al voltant de la situació de les dones, on manifesta el sentiment de sentir-se estafada per l’esgotament que suposa la doble jornada, la pública i la de l’esforç familiar, que les obliguen sovint a desconnectar-se del món i a córrer el risc “d’exiliar-nos en vida”. També lamenta que totes les lluites que han portat a terme les dones al llarg de la història és “un capítol oblidat a les escoles.” És particularment emotiu el relat del naixement dels dols fills. El gran, Joan, va nàixer en una clínica convencional, va ser un part complicat i on va tenir de cedir tot el seu “poder a la medicina convencional i masclista”, mentre que el part de la seua altra filla, Marina va nàixer dins de l’aigua d’una manera natural, “Quina sensació més salvatge i irrepetible!” – escriu.

El dietari es va completant amb diversos temes, com el redescobriment de València, que protagonitza moltes entrades, com és el cas del magnífic espai en què s’ha convertit l’antic llit del Túria. Sovint retorna al passat i escriu sobre els records de la seua infantesa.

La literatura i els llibres ocupen així mateix un lloc destacat. El món literari de València, llibreries i presentacions de llibres. Les vicissituds de publicar i donar-li posteriorment visibilitat al llibre. Comentaris sobre autors i autores que estima.

La inquietud és un llibre ple de vida i d’emocions, que val la pena ser llegit.

Josep Manuel San Abdón

dimecres, 23 de febrer de 2022

DOS DIETARIS DE JOAN FUSTER

 



JOAN FUSTER. Dos quaderns inèdits. Edicions Bromera. Alzira. 2004. Introducció i notes: Francesc Pérez i Moragon. 277 pàgs. 12 euros.

 

Dintre de l'intent d'edicions Bromera d'anar recuperant l'obra de Joan Fuster, ens arribaven ara fa uns mesos dos quaderns inèdits de l'escriptor de Sueca, escrits entre el 30 d'abril de 1954 i el 2 d'octubre de 1955. Aquests dietaris corresponent per tant a una època prou important en la vida de Fuster, ja que és el moment en què decideix professionalitzar-se com a escriptor, després d'haver exercit sense massa ganes el seu ofici d'advocat.

En aquest llibre hi ha un important component literari, així, arran de la lectura del llibre d'Aldous Huxley Science, Liberty and Peace escriurà un petit assaig sobre aquests temes, també hi apareixen les seues opinions sobre llibres tant diversos com Mort de dama de Llorenç Villalonga, Spanish Testament d'Arthur Koestler o L'aptitud financera de Catalunya de Carles Pi i Sunyer. La lectura de dos llibres serveixen també per a mostrar el pensament polític del Fuster d'aquells anys, O.P. (Orden Público) de Ramón J. Sender que el refusa per que li pareix un pamflet comunista, i per contra mostra la seua predilecció per "Confesiones de nuestro tiempo. Lo que aprendí en la vida", del dirigent sindicalista, de la CNT, Ángel Pestaña. Fuster es declara diverses vegades liberal i catalanista i refusa el comunisme.

L'actualitat política del moment també està present en aquest dietari, són citats "ABC", "Pueblo", "Destino", "Las Provincias", "Levante"..., però també "Le Monde" que li proporciona el seu amic Vicent Ventura, o suplements literaris dels diaris mexicans que li envien els seus amics de l'exili. Fuster opina sobre la incipient Unió Europea, i ja veu llavors les dificultats per a una vertadera unió si subsisteixen els estats-nació, en aquells moments no es pot crear un exèrcit europeu pels recels de França a perdre poder sobre les seues tropes. França és protagonista també d'algunes notes, perquè en aquells moments Algèria li reclama la independència. Apareixeran també la dimissió de Churchill, la caiguda de Perón a l'Argentina o les pretensions de Joan de Borbó al tron d'Espanya.

Hi són també les cròniques de diversos viatges; a Santiago de Compostel·la a una trobada d'escriptors on fa retrats ben curiosos d'alguns dels assistents, a l'illa de Tabarca, o a Elx a veure el Misteri.

Pel que fa a l'aspecte cultural Fuster ja mostra les seues diferències amb Xavier Casp i Miquel Adlert. I respecte a la llengua es mostra partidari d'un estàndard únic i fort per a tots els parlants i refusa els dialectalismes que alguns autors valencians o mallorquins defensen.

Es completa el llibre amb diverses notes sobre esdeveniments de la vida quotidiana de la seua Sueca natal.

(Article escrit l'any 2005.)

Josep Manuel San Abdón


dimecres, 9 de febrer de 2022

ENTREVISTA A RAÜL GONZÁLEZ DEVÍS

 



Raül González Devís és natural de Castelló de La Plana, professor de Geografia i Història en Secundària i Doctor en Història per la Universitat Rovira i Virgili. Ha publicat diferents investigacions sobre resistència armada antifranquista, violència política i dictadures o didàctica de la Història. Entre els seus treballs destaquen els seus llibres Tragèdies silenciades. Repressió franquista i maquis i Maquis i masovers: entre la resistència, la supervivència i el terror.

Fa uns mesos publicava el seu darrer llibre Guerrilleros y comunistas. La apuesta armada del PCE: La Agrupación Guerrillera de Levante y Aragón. (Onada edicions). Sobre aquest llibre vam mantenir amb ell aquesta conversa.

-                     Quin és l’objectiu que et vas proposar a l’estudiar el paper del Partit Comunista de España (PCE) en la creació de l’Agrupación Guerrillera de Levante y Aragón(AGLA)?

L’objectiu era bàsicament omplir el que jo considere que és un cert buit historiogràfic, perquè en els llibres que havien analitzat la resistència armada antifranquista i particularment el que va ser l’Agrupació Guerrillera de Levante y Aragón, la que va actuar en les nostres terres, trobava a faltar una anàlisi més detallada del paper de la implicació i diferents tàctiques del PCE, perquè a la cap i a la fi va ser la força política que va impulsar l’AGLA i altres agrupacions arreu de l’estat espanyol i tenint en compte que en les obres precedents havia fet l’anàlisi diferenciat de la lluita armada. En el primer llibre Tragèdies silenciades, havia analitzat la repressió franquista en la conjuntura guerrillera i en el segon, Maquis i masovers, particularment el paper de la societat civil i dels masovers respecte als guerrillers, considerava que en el tercer havia de fer una mica d’anàlisi més detallat de la força política que va ser qui va impulsar la resistència armada a les nostres terres.

-                     Per què el PCE va pensar que podria tenir èxit la lluita armada per a restaurar la República?

Per diversos motius. Ho concebien com una opció de lluita i una opció de resistència, i una de les poques que tenien, tenint en compte el context de falta de llibertat, de democràcia, etc. Consideraven que era una eixida natural per fer caure la dictadura. I a més a més era una eixida natural tenint en compte que la gran majoria de guerrillers partia d’una experiència armada prèvia, que era la participació en la guerra d’Espanya, com també, fins i tot, en la resistència contra els nazis durant la 2ª guerra mundial. I tenien també el precedent de resistències exitoses, com la mateixa que va hi haure a França, o en altres territoris europeus.

-                     Malgrat que darrere de l’AGLA hi havia el PCE també s’hi van integrar persones procedents de la CNT i d’altres grups polítics. Com va ser la convivència?

Crec que un dels eixos principals del llibre és abordar les qüestions internes de l’Agrupació, i una de les qüestions internes més controvertides van ser els conflictes que hi van haver, que s’exposen tant en les múltiples desercions i abandonaments que s’hi van produir, com en els ajusticiaments. I en aquests conflictes lògicament hi va haver una certa relació complicada  entre els militants del PCE i aquells que no eren militants i podien tindre una altra mentalitat. En el marc d’aquests conflictes analitze també les relacions entre els cenetistes i els comunistes, però també ho analitze tenint la precaució d’advertir que en certes obres s’ha exagerat el que era conflictivitat militant entre integrants del PCE i membres de la CNT, en tant en quan considere que més que discrepàncies ideològiques o de militància, el que es van produir, sobretot, van ser discrepàncies derivades de la pròpia mentalitat, en el sentit que una gran part dels militants del PCE, provenien de França, eren persones que consideraven que el partit sempre tenia raó i que tenien d’obeir cegament els directius del partit. I aquesta mentalitat es contraposava a la d’aquells guerrillers que eren originaris del territori, i que no s’incorporaven des de França, la gran majoria no eren militants del partit i consideraven que aquesta manera de vore les coses no era la real o concebien l’Agrupació com a refugi per a escapar de la repressió, i no com a compromís amb el partit. El llibre analitza tot això.

-                     Quina importància va tindre en l’AGLA la participació com a combatents de persones naturals del territori?

Va tindre una importància molt gran perquè a mesura que van passant els anys el nombre de guerrillers del territori que no provenien de França va ser cada vegada més majoritari, sobretot a causa de la pròpia repressió. L’acció de la guàrdia civil va fer que moltes persones amb perfils d’esquerres dels diferents pobles o persones que col·laboraven amb les partides guerrilleres subministrant-los, donat-los informació, facilitant-los refugi, etc. quan es va intensificar la repressió de la guàrdia civil i quan eren sabedors que estaven darrere d’ells, van decidir contemplar la seua integració en les partides guerrilleres com a refugi per escapar de la guàrdia civil. Aquesta incorporació serà cada vegada més massiva, fins al punt que diversos sectors, com el 23, per exemple, que és el que actuava a les comarques del nord del País Valencià, serà el contingent de guerrillers majoritari, fins i tot arribaran a ocupar lideratges en diversos batallons.



-                     Una característica de l’AGLA va ser la participació de dones en importants tasques propagandístiques i d’enllaç.

Les dones van tindre un paper important, com per exemple una natural de Benicarló anomenada Lola, que feia d’enllaç entre el nucli del PCE de València i les partides guerrilleres de l’Agrupació. Les dones van tindre diferents tasques, van ser subministradores, en algun cas van fer d’infermeres, etc. En el llibre també analitze si van hi haure dones guerrilleres o no, perquè és una qüestió de la que se n’ha parlat. Respecte a l’AGLA sí que van hi haure sis dones que s’hi van incorporar en determinats moments a campaments guerrillers, però realment no van actuar com a guerrilleres plenes en tant en quant no assumien funcions que exercien altres guerrillers, com per exemple la participació en accions. Es dedicaven sobretot a tasques domèstiques. Però més enllà d’aquesta puntualització, sí que és cert que la dona  com a col·laboradora de les partides va tindre un paper molt important, hi van haver dones que van ser detingudes per la guàrdia civil a causa d’aquest motiu.

-                     Fins a quin punt creus que l’activitat de l’AGLA, indirectament, va ajudar a consolidar el sistema dictatorial?

Això s’ha dit, però és una afirmació un poquet agosarada. El que sí que és cert és que l’activitat guerrillera va proporcionar a la dictadura identificar l’enemic de forma molt clara, i va ser l’excusa perfecta per a que determinades zones on actuava l’Agrupació, la dictadura aprofitara per acabar de fer la neteja política que va iniciar amb el colp d’estat del 36. L’activitat guerrillera va ser aprofitada per la dictadura per a intensificar la repressió tant contra els guerrillers, com sobretot contra les persones amb perfil republicà o esquerrà que sota l’excusa de col·laborar amb les partides eren detingudes o sotmeses a la ley de fugas o a diferents tipus de càstigs brutals, perquè la repressió en aquella època es va caracteritzar pel caràcter indiscriminat, per l’arbitrarietat i per la brutalitat, sobretot a partir de finals del 47.

-                     El començament de l’anomenada Guerra Freda el 1947 va implicar que no hi hauria cap pressió internacional per fer caure la dictadura de Franco. La direcció del Partit, però, va voler continuar la lluita amb unes expectatives que no s’ajustaven a la realitat, amb les conseqüències que això va comportar per als guerrillers, però, tanmateix deu anys després, el 1957, quan el Partit inicia l’anomenada política de reconciliació nacional, sembla que vol oblidar tots aquells guerrillers. Tu has dit que el PCE va tindre una responsabilitat que no ha estat assumida.

El període guerriller ha intentat ser oblidat pel PCE des del seu final fins avui en dia. Si analitzem les biografies oficials del principals dirigents, com per exemple Santiago Carrillo, o la història oficial feta pel PCE, podem contemplar que la resistència armada, tot i que va ser després de la guerra el principal projecte del partit, pràcticament no li dediquen espai. Va estar un poquet soterrada per la pròpia memòria del partit, possiblement pel que tu estàs comentant. El partit va ser esclau de les expectatives creades i també del voluntarisme comunista. Una de les qüestions que més se li tira en cara al partit és que, sobretot a partir del 47,  va allargar molt la resistència armada, quan realment tot ho tenia en contra, la situació internacional, la intensa repressió...

Però també s’ha de dir una cosa, les dinàmiques de lluita armada sempre són complicades d’acabar, per diferents motius, per una banda el propi partit vivia d’un voluntarisme propi dels partits comunistes que va allargar el que eren les seues esperances i per una altra banda tampoc era fàcil fer veure als guerrillers, que havien estat anys en les muntanyes lluitant en unes condicions pèssimes, que estaven equivocats i que tenien d’acabar amb aquest tipus de lluita. No era fàcil i entre unes coses i unes altres el partit ho anava allargant, i mentre ho allargava, la mateix temps també intentava crear expectatives entre els guerrillers i la població civil, perquè si tu crees aquestes expectatives tens més possibilitats de mobilitzar la gent. Això moltes vegades conduïa a difondre, a partit dels seus mitjans de premsa, discursos que s’allunyaven molt de la realitat, que es poden vore perfectament en el periòdic Mundo Obrero. I mentre això s’anava allargant, els guerrillers estaven cada vegada més dèbils i amb més morts a les seues files i en les files de la població civil susceptible de recolzar la lluita antifranquista.

En aquest sentit va ser un fracàs militar, un fracàs de recursos humans i materials, i fins i tot un fracàs de relat, perquè els anys de la dictadura van identificar el que era la lluita armada, que era una lluita plenament política contra la dictadura, amb un fenomen de simple bandolerisme, per a criminalitzar el que va ser la resistència armada, de forma que estem parlant d’una derrota que el propi partit no ho ha sabut donar a conèixer de forma plena.

Josep Manuel San Abdón

 

 

 

dilluns, 17 de gener de 2022

HISTÒRIES DE L’OXIGEN

 



 

ÁLVARO MARTÍNEZ.(2021). L’Oxigen. Història íntima d’una molècula corrent. Alzira. Edicions Bromera.

 

L’oxigen és segurament l’element químic que més coneixem. Tots a l’escola vam aprendre que era un gas, que el consumim durant la respiració i que són els organismes fotosintètics, com ara les plantes o el fitoplàncton oceànic, els encarregats de restituir-lo a l’atmosfera. Però al voltant d’aquesta molècula hi ha un munt d’històries que la majoria de la gent desconeixem, com per exemple el paper fonamental en el desenvolupament de malalties com l’Alzheimer o el Parkinson. L’oxigen va representar per a la química, en paraules de l’autor, “la llavor d’una nova ciència”, i el llibre pretén “ser un compendi de rareses de l’oxigen molecular” i “que aporte llum als racons que han quedat amagats, al marge de l’estudi general.”

L’oxigen ha jugat un paper molt important en la carrera espacial. En els anys 60 del segle passat, una figura mítica de l’aeronàutica, Wernher von Braun, va dissenyar el Saturn V, una nau espacial de 3000 tones de pes. Per a enlairar-se li feia falta un combustible que, en ser cremat, alliberara una gran quantitat d’energia i li permetera escapar de l’atracció terrestre. Això es va aconseguir amb la mescla d’un refinat del querosè i l’oxigen líquid.

El mite del vampir té també una relació amb l’oxigen. Tots tenim la imatge de l’home amb la pell pàl·lida que ens ha presentat moltes vegades el cinema. Aquest aspecte té un fonament científic, deixant de banda allò del cadàver ressuscitat, és a conseqüència d’una patologia estretament relacionada amb l’oxigen i l’eina que té el nostre organisme de transportar-lo per la sang: l’hemoglobina. En el llibre s’expliquen tots els detalls que l’extensió de la ressenya no ens permet exposar.

La part més extensa del llibre és la dedicada a tres trastorns neurològics que guarden una certa relació entre ells, el Parkinson, l’Alzheimer, l’Huntington o esclerosi lateral amiotròfica. El doctor Álvaro Martínez fa un recorregut per la història, sobretot de les dues primeres malalties, com se van identificar, els avenços en el seu origen i els esforços que es fan en l’actualitat per trobar algun remei. Aquestes malalties són la conseqüència de l’actuació d’un mateix tipus d’agents: les espècies reactives d’oxigen.

L’autor del llibre, doctor en Nanociència i Nanotecnologia, li dedica un ampli capítol a aquest tema. Encara que el llibre no ho tracta exhaustivament es fa referència a que mitjançant la nanotecnologia es pot anar avançant en el tractament de les malalties neurodegeneratives.

Enguany que és l’Any Internacional de la Ciència Bàsica per al Desenvolupament Sostenible, m’agradaria subratllar aquestes paraules de l’autor referides a la ciència bàsica: “El desenvolupament de la química supramolecular o de la nanotecnologia són mostres que una inversió en ciència bàsica reporta enormes beneficis a mitjà i llarg termini, no només en la ciència aplicada, sinó directament en la societat mateixa.” I aposta per no buscar una utilitat immediata a la ciència, perquè això “impedeix tindre una mirada de llarga distància, perquè molts dels progressos només seran útils moltes dècades després d’haver sigut posats a disposició de la societat.” Això és il·lustrat amb diversos exemples al llarg del llibre.

Per últim voldria destacar que el llibre està molt ben escrit, amb un llenguatge clar i molt amè, que compleix a la perfecció el seu propòsit de divulgar ciència i de lectura molt recomanable per a qualsevol lector que tinga curiositat sobre el tema, encara que no tinga massa coneixements científics.

Josep Manuel San Abdón

divendres, 14 de gener de 2022

CONVERSA AMB EL PROFESSOR ENRIC RAMIRO SOBRE LA MATEMÀGIA

 



El professor Enric Ramiro és una d’aquestes persones que no descansa mai, sempre amb l’objectiu posat en l’educació, tasca a la que ha dedicat tota la seua vida professional i que ha abraçat tots els nivells, des d’infantil fins a la universitat. Fa uns mesos parlàvem amb ell arran de la publicació del llibre Un País d’històries, poc després creava una baralla de cartes sobre dones en la història del País Valencià, amb la finalitat de donar a conèixer la seua participació en diferents camps professionals. Fa unes setmanes presentava el seu darrer recurs educatiu matemàgic, CARA I CREU de les comarques del nord del País Valencià. Sobre aquesta qüestió em mantingut amb ell la següent conversa.

-                     Com naix la idea de crear el joc CARA I CREU de les comarques del nord del País Valencià?

A l’UJI, des de fa un grapat d’anys celebrem FIRUJICIÈNCIA, que és una trobada de grups interessats en les diverses facetes de la ciència: física, química, biologia, geologia, matemàtiques... És una festa on participen des de l’educació infantil fins a reconeguts grups d’investigadors universitaris, passant per alumnat de primària, secundària, formació professional i batxillerat.

Venen d’instituts i col·legis de totes les comarques del nord del País Valencià així com de la pròpia universitat, amb un notable èxit de convocatòria. De fet, començàrem amb uns dos-cents mestres i alumnes i en l’última convocatòria abans de la pandèmia, arribàrem als cinc mil. Això és una barbaritat, tenint en compte la demografia de les comarques castellonenques. Eixe dia, es munten les diverses parades on els grups participants fan els seues experiments i els expliquen als milers de visitants.

Des dels inicis, intentem que els centres educatius i tothom que intervé s’enduga un record, un regalet... científic naturalment. I en aquesta ocasió, malgrat que no s’ha pogut celebrar presencialment, hem aprofitat els 30 anys de l’UJI per fer aquest joc que ha estat possible gràcies al patrocini de l’Ajuntament de Castelló de la Plana.

Per tant, els elements que formen part del recurs lúdic intentem que estiguen relacionats amb la ciència, relacionats també amb les comarques de Castelló i que tinguen un pressupost suportable per a poder-ne fer molts exemplars. A la fi, vàrem optar pel tema de Medi Ambient que tan necessari és i que ha estat possible gràcies a les fantàstiques fotografies que ens ha cedit de forma altruista el professor Ramon Saborit.

-                     Es diu que és un recurs educatiu matemàgic. Què vol dir això?

En poques paraules significa que la base és matemàtica. Però com indica la paraula matemàgia, el concepte te dues parts. Una és MATE- de matemàtica perquè el joc és automàtic i basat en fonaments d’aquesta ciència. És a dir que funciona sempre i no pot haver cap equivocació per part de la persona que mostra el recurs, ni precisa cap preparació però es pot explicar molt fàcilment. L’altra part de la paraula -MÀGIA que no deu explicar-se i que habitualment és sorprenent. Simplement al sentir-la, a ben segur que ens ofereix records de misteri, sorpresa, admiració, estranyesa, incredulitat...

La composició de les dues paraules ens ofereix per tant la tranquil·litat de l’èxit de la proposta, sense esforç per la nostra part ni cap preocupació, i al mateix temps la persona que hi juga, veurà recompensada la seua participació amb una agradable experiència. I per a acabar-ho d’enllestir, estarem mostrant-li imatges positives i negatives del medi ambient i centrades en el seu entorn més immediat o proper. És com un ensenyament subliminal, davant del qual la població no ofereix resistència generalment. És molt diferent de quan el missatge es basa en un ensenyament reglat o quan es difon sense cap enllaç conegut entre emissor i receptor, on és molt fàcil que es posen barreres de tot tipus al missatge.

-                     A qui va dirigida aquesta ferramenta matemàtica?

De forma espontània, podríem pensar que a escolars de primària o secundària, però seria un mig error. Per què? Doncs perquè la Matemàgia és transversal i més en aquest cas. El Medi Ambient és responsabilitat de totes i tots i per tant va adreçat a tothom. Evidentment hi ha moltes variants d’aprofundiment i aprofitament didàctic. No és el mateix un alumnat de tercer de primària que un de batxillerat, un voluntari mediambiental o un aprenent... Però cadascun des del seu context i des de les seues circumstàncies te un fàcil accés a aquest recurs, és a dir, pot jugar perfectament i mostrar-lo als demés.

-                    Calen coneixements previs?

Sempre, però són molt bàsics. En el cas que ens ocupa del “Cara i creu” per a poder jugar fa falta saber que és dreta, esquerra, diagonal, amunt, avall. I ja està. No crec que siga molt difícil i el resultat sempre és impressionant.

A més, sobre la mateixa base del joc, es poden fer multitud d’exercicis però no és imprescindible. Diríem que l’objectiu principal d’aquest recurs l’hem pensat per a passar-ho bé perquè d’eixa forma l’aprenentatge és més significatiu i pot connectar més fàcilment amb les idees prèvies del públic que l’utilitza. Només secundàriament, però també és fonamental, volem que coneguen paratges naturals que es troben a prop de la seua localitat i donar-los valor, al temps que destaquem els efectes negatius del maltracte a la natura que es produeixen.

En aquesta utilització tan fàcil i superficial, ja estem aconseguint uns objectius ben valuosos i significatius, i desenvolupant unes competències bàsiques i necessàries. I si volem aprofundir més perquè ens interessa o perquè la situació ho facilita, podem situar els paratges naturals en el territori, podem fer estudis sobre les darreres catàstrofes naturals o provocades, fer enquestes sobre opinions, confeccionar quaderns de natura dels llocs proposats, afegir-ne d’altres, fer entrevistes...

-                     El joc està format per 16 fotografies, 8 de positives i 8 de negatives. Per què aquesta divisió?

Exactament, eixe és el nucli del joc. Tots els exercicis de la Matemàgia tenen sempre una clau, uns condicionants, en uns casos és un número concret d’imatges, o una estructura concreta que s’ha de seguir amb diversos apartats, o han de ser unes il·lustracions o paraules per davant i darrere,...

En aquest cas, hem triar el tema mediambiental enguany, però podria ser qualsevol altre com hem fet en edicions anteriors. I molt important: són 8 imatges que tenen lligams entre elles i altres 8 que conformen un altre grup. En aquest cas, les vuit imatges reflecteixen ambients positius i altres tantes imatges catàstrofes naturals o desastres provocats per les persones. Però inclús si no poguérem o volguérem  distribuir-los en dos grups tancats, es podria oferir que uns tingueren un marc negre i l’altre grup un de groc com en aquest cas que simplement ha servit de reforç al missatge abans esmentat.

-                     I tries el que tries sempre vas a parar al Penyagolosa. Quin significat li heu volgut donar a aquest destí?

El cim del Penyagolosa o de la Penyagolosa com ens proposen alguns investigadors és possiblement la muntanya més mítica del nostre país. És cert que no és la més alta, perquè ho és el Calderón a la línia limítrof del Rincón de Ademuz, però aquest cim no te la tradició del Penyagolosa ni és tan conegut popularment ni intel·lectualment.

Per tant, hem volgut deixar testimoni d’aquest cim i contribuir a la seua projecció mental com a símbol a l’igual que tenen altres països. És per això que hem configurat aquest recurs com un forat negre on sempre vas a parar al Penyagolosa. Tries la imatge que tries i després de fer els moviments que s’indiquen, tothom acaba en aquest paratge natural tan emblemàtic. És un forat negre matemàtic.

Pot semblar que no te massa importància traslladar aquesta imatge a la població, però sovint és com una pedra quan la llancem a una bassa: crea ones que arriben a les vores, i les vores són els nostres pensaments i les nostres idees prèvies. Si aconseguim que connecten amb elles, posarem en contacte les neurones a través de la sinapsi i l’aprenentatge serà positiu, i sobretot agradable i significatiu. Moltes vegades, actuem per fotografies simplificades de la realitat (per a mal i per a bé) i si aconseguim imatges positives mediambientals, el nostre raonament pot millorar i aplicar-se a les accions quotidianes més habituals.

-                     Per què no és coneguda la Matemàgia i les seues interessants aplicacions?

Molt interessant aquesta pregunta. En primer lloc és una activitat relativament moderna, tot i que podem intuir els seus inicis en la història antiga, però només tenim proves evidents des del segle XV amb Luca Paccioli i contemporàniament sobretot amb Martin Gardner a EUA, on aquest recurs és molt popular i s’utilitza inclús en publicitat. Com a curiositat podem veure-la a la Sagrada Família, on hi ha un quadrat màgic a la façana o en un quadre d’Albrecht Dürer, per exemple. Al regne d’Espanya la tradició científica i matemàtica és escassa.  Això provoca una certa animadversió a construir aprenentatges basats en els aspectes lúdics, perquè com a mínim no es consideren seriosos. També provoca una gran desconfiança en apostar per aquests recursos que per altra part, són totalment compatibles amb qualsevol metodologia. És a dir, que no anem a innovar o progressar únicament per utilitzar-la, sinó que hem de saber com fer-ho i quan. El que està clar és que no resulta incompatible amb la memòria i l’esforç.

La Matemàgia és tan sols un recurs més que està a la nostra disposició i que ens pot ajudar a tindre un millor ambient, a crear autoestima, a posar més en contacte els dos hemisferis del cervell, a facilitar la comunicació democràtica, a relacionar-se millor, crea dopamina, predisposa a tindre més coneixements..., com hem pogut comprovar. Recentment s’està considerant el món del joc com a recurs important en l’educació, no tan sols a l’educació infantil que te una llarga trajectòria de renovació pedagògica, sinó inclús en les carreres universitàries. Però segurament és un tema massa llarg per a un espai com aquest.

Jo vos convide a conèixer-la. A través d’ella podem endevinar el número de sabata que porta una persona, el dia del seu aniversari, els anys, els germans que té, els diners que porta a la butxaca... o inclús esbrinar el número del mòbil. Per cert, que aquest joc és el que més èxit te entre el públic adolescent segons em conten els professors quan vaig als instituts. En fi, proveu-la i a ben segur que vos agradarà.

Josep Manuel San Abdón