REFLEXIONS SOBRE EL CONFLICTE LINGÜÍSTIC VALENCIÀ

 

MIQUEL ÀNGEL PRADILLA (2004). El laberint valencià. Onada edicions. Benicarló.

 Miquel Àngel Pradilla, valencià de Rossell (Baix Maestrat) i professor de la Universitat Rovira i Virgili, és un dels més lúcids analistes amb que compta el panorama sociolingüístic català actual.  Bona prova d'això són els quatre extensos articles que arreplega en aquest llibre que porta com a subtítol Apunts per a una sociolingüística del conflicte,  que vol posar a l'abast del gran públic un conjunt de reflexions al voltant del conflicte instal·lat de manera crònica "en l'ecosistema comunicatiu valencià".

El primer dels articles porta per títol El secessionisme lingüístic valencià, en el qual segueix la línia de estudi de Joan Fuster, Lluís Aracil i sobretot R.L. Ninyoles, que en l'any 1969 publicava el llibre Conflicte lingüístic valencià on feia una anàlisi que Pradilla considera encara molt actual, segons el qual la dicotomia valencià-català era un subterfugi per amagar la veritable confrontació entre valencià i castellà. En aquest article fa també una síntesi de la història del conflicte lingüístic valencià des dels anys de la Transició, centrant-se en el fenomen de l'anomenat blaverisme, fins a arribar al pacte lingüístic signat pel PP i el PSOE, per a acabar amb una anàlisi del que van significar les Normes Ortogràfiques de Castelló i el record de les paraules del professor Manuel Sanchis Guarner, que va afirmar que al País Valencià el dilema no és fabrisme o antifabrisme, el dilema és fabrisme o caos.

El segon article es titula La política lingüística contemporània al País Valencià, el seu objectiu és avaluar la política lingüístico-cultural del govern valencià, des de l'any 1995 en què el Partit Popular governa la Generalitat Valenciana. Aquesta política es presentada com a model de “contraplanificació lingüística”, fa una caracterització de la situació que hereta, una enumeració de les seves intervencions i l'avaluació de les conseqüències que es desprenen del seu govern, tot seguint els referents teòrics d'experts en planificació lingüística com R.L. Cooper, C.Easman, M.J. Azurmendi i H. Klos.

Policentrisme normatiu: Una nova conjuntura estandarditzadora per a la llengua catalana?, és el tercer article del llibre. L'objectiu d'aquest treball es analitzar les diferents actuacions lingüístiques de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, nou ens de referència normativa per al País Valencià. Ací el professor Pradilla demana un debat social entorn a l'actuació d'aquest nou organisme, "buc insígnia del pacte lingüístic", que sembla que tendeix cap a una codificació "exonormativa autònoma", amb el perill de caure en posicionaments lingüístics suïcides com per exemple la via isolacionista gallega.

En l'últim article, "L'establiment de la comunitat (socio)lingüística catalana. Un repte en el marc de la globalització", tracta de constatar la fatalitat que suposa per al futur de la llengua catalana l'absència d'una autèntica comunitat sociolingüística, això és a conseqüència de tendències centrífugues que torpedinen la consolidació de la comunitat lingüística, com el blaverisme al País Valencià o el gonellisme a les Illes. Com a antídot d'aquests fenòmens hi proposa l'alternativa de la comunitat lingüística, tot seguint les aportacions fetes per R. Le Page, W. Labov, J. Gumperz, J. Fishman i M. Pueyo. I ens recorda que ens trobem en un nou escenari on les antigues fronteres politicoadministratives són esborrades per les noves tecnologies que les adapta a una lògica de mercat. I això ens ompli de possibilitats però també d'incerteses.

El laberint valencià és una aguda i suggeridora aportació al debat social sobre l'etern conflicte lingüístic valencià, que ha de contribuir a cercar el necessari camí de sortida a tan complex laberint.

Josep Manuel San Abdón

LA FORÇA SEDUCTORA DEL CAMÍ DE SANT JAUME

 

VICENT PITARCH. De camí a Fisterra. Tàndem edicions. València. 2003.

 Les publicacions del professor Vicent Pitarch, prestigiós filòleg i membre de l'Institut d'Estudis Catalans, havien girat, fins ara, sobretot al voltant de l'estudi de la llengua, amb De camí a Fisterra s'endinsa per primera vegada en un nou gènere, la literatura de viatges, i ens narra la seua experiència personal de dos estius en què fa el camí de Sant Jaume. El Camí el fa seguint dues rutes diferents, la primera el camí francès que comença a Donibane - Garazi, la segona el camí aragonès a partir de Borce. El llibre li valgué guanyar el IV Premi Ulisses de narrativa a Castelló de la Plana.

El viatge comença amb dubtes sobre si serà capaç d'acabar el Camí, però el pelegrí s'endureix a mesura que avança, perquè l'aventura és prodigiosa, ja que li fa descobrir facetes ocultes de la meravella de la vida.

Al llarg del Camí va buscant indrets que oferesquen encants especials, atractius pel seu interès històric, monumental, cultural, humanístic o paisatgístic i va fent comentaris i interpretacions sobre la història dels llocs per on passa, arreplegant llegendes que es repeteixen a tot arreu, o estudiant l'etimologia d'algunes paraules.

El Camí apareix per a Vicent Pitarch ple d'emocions, sobretot l'emoció de la relació amb els fills, però també l'emoció davant els miracles que es conten, que defineix com a metàfores bellíssimes de la solidaritat, ja que en eixir a caminar els pelegrins es constituïen en colles d'ajuda mútua per a contribuir a que tots arribaren a Compostel·la. També sent l'emoció davant les salutacions del veïnat d'aquelles latituds, ja que de vegades són entranyables i donen una bona injecció d'ànim al caminant. De vegades les experiències són tant emotives que es fan difícils d'explicar, cal viure-les.

Però no tot són aspectes positius, hi ha qui s'aprofita dels pelegrins augmentant considerablement els preus. També hi ha qui es salta les regles del Camí fent molts trajectes en cotxe i aprofitant-se de la xarxa d'albergs. La ruta xacobea presenta, així mateix, un singular mostrari de personatges, amb alguns estableix el nostre pelegrí una relació fraternal, d'altres li resulten francament molestos. També n'apareixen de ben extravagants, fins i tot, tocats d'un punt de bogeria.

L'autor s'interessa per les diferències nacionals de les terres que travessa el Camí de Sant Jaume, i expressa el seu desig de contribuir a derrocar el bastió de l'espanyolisme que ha constituït històricament la figura de Sant Jaume el Major, i pensa que cal remoure'n el solatge amb urgència com a condició perquè el Camí esdevinga de debò un itinerari europeu de concòrdia, de solidaritat i d'impuls de la interculturalitat.

Vicent Pitarch es fa seua aquella imatge del viatge com a metàfora de la vida, de llarga tradició literària. El viatge, com la vida, està farcit de sensacions abundants i intenses, la qual cosa el fa exclamar: definitivament, el camí és el món, és la vida.

De camí a Fisterra és un llibre del que podem traure vivències espirituals, però també coneixements històrics i filològics, o exemples d'anàlisi sociològica i antropològica, o fins i tot pot ser una guia de primera mà del Camí a Sant Jaume, però segur no ens deixarà indiferents, perquè està escrit amb el cor i l'ànima, i l'autor, amb el seu domini de l'escriptura, ens sap transmetre a la perfecció les constants emocions que hi viu.

 

Josep Manuel San Abdón

ENTREVISTA A MARTA TENA SUBIRATS

 

Als llocs que semblen més innocents de vegades es poden amagar els secrets més obscurs de la crueltat humana. Això és el que passa en la darrera novel·la de Marta Tena Subirats, Murs d’aigua (Onada edicions), on l’aparició d’un cadàver a la llera del riu Sénia conduirà la inspectora Jana Miró a una investigació que traurà a la llum uns fets terribles guardats en silenci durant més de cinquanta anys. Sobre aquest llibre hem fet aquesta entrevista a l’autora per correu electrònic.

 

En Murs d’aigua, com en les teues novel·les més recents, sembla que vols trencar els murs de silenci que hi ha respecte a determinats fets històrics del territori del riu Sénia.

Sí, des de la meua segona novel·la, Tots els colors del vent, m’he compromès en la recuperació de la memòria més propera, la història que van viure els nostres pares i iaios i que no trobem en els llibres, però que hem sentit a casa. Alguns d’aquests fets han estat silenciats durant dècades per temor a parlar-ne en alguns casos, com els represaliats després de la Guerra Civil, o pel dolor que encara els feien les ferides que van patir. Amb Una lluna a la finestra, ha passat el mateix. A la meva generació ens parlaven dels maquis amb veu baixa, no sé si per incidents dramàtics que ells van protagonitzar o per no ser acusats de col·laboració.

Actualment hi ha molts llibres que expliquen aquesta part de la nostra història, però penso que novel·lar-ho, amb una trama que enganxi el lector, l’aproxima a un públic més ampli.

Amb Murs d’aigua he volgut fer una barreja entre la novel·la policíaca més negra i la històrica, de manera que els esdeveniments passats s’entrellacen en la investigació fins a conduir, sense avorrir el lector, fins al final.

 

En les teues novel·les sempre apareix l’apunt històric. La construcció del pantà d’Ulldecona va suposar per al territori tot el trasbals que apareix en la novel·la?

La construcció del pantà d’Ulldecona va transformar molt significativament els pobles de la riba del riu Sénia, especialment la Sénia, que, per la proximitat, és on es van instal·lar la major part dels treballadors, molts dels quals s’hi van quedar en finalitzar les obres.

Pel que fa a la relació entre els pobles per l’ús de l’aigua del Sénia venen d’antic i ja hi ha regulacions en l’Edat Mitjana. Amb la construcció del pantà, els conflictes van continuar i fins i tot augmentar per les dotacions que corresponien a cada comunitat de regants. Amb la investigació que he fet per escriure-la he pogut trobar les resolucions als múltiples judicis que hi va haver, però també moltes anècdotes curioses, divertides i, fins i tot, alguna considerada miraculosa, que es narra en la novel·la.

 

El començament de la novel·la amb la descripció del primer crim, és realment impactant. Amb la descripció dels quatre crims, i la causa que els origina, has volgut reflectir la crueltat humana?

Sí. Hi ha crims que es produeixen per un detonant inesperat o per un impuls provocat de forma espontània, però en el fons no hi ha una maldat intrínseca en l’autor. En canvi, altres vegades, l’aparença inofensiva d’una persona pot amagar instints cruels que poden estar adormits i, de sobte, en despertar-se no es poden aturar i creixen i creixen. Estos últims són els que planegen per tota la trama de Murs d’aigua.

 

Les dones tenen un gran protagonisme en la novel·la.

Pràcticament tots els personatges de pes de la novel·la són dones: la Jana, la mossa, qui, a més a més de portar la investigació dels crims, pateix importants conflictes interiors, malgrat la fortalesa que ha de mostrar davant els seus companys i superiors; la Carme, dona humil i víctima de monstres sense escrúpols, la Josefina, testimoni del dolor de la seva amiga... No podem dir que sigui una novel·la de dones, però sí que es manifesta la submissió que sovint han patit. Per cert, “submissió” és un dels capítols.

 

Jana Miró, la policia protagonista, es debat entre ser mare o no. Has volgut expressar les dificultats que suposa la maternitat per a les dones? Tema que ara està en el debat públic.

La Jana és, com he dit, una dona insegura malgrat la fortalesa que ha de mostrar per la seva feina. Ja va manifestar els seus dubtes en Una lluna a la finestra i els va superar gràcies al suport i la comprensió del Gerard. Ara, les decisions que ha de prendre depenen només d’ella, perquè afectaran tant a la seva vida personal com a professional. Per a ella ser mossa ha estat sempre per damunt de tot i sap que un fill no pot ocupar el segon lloc en les seves prioritats. És un plantejament que actualment es fan moltes dones i que, malauradament, la major part dels homes desconeixen.

 

En la història apareix el tema de l’amor i del desamor, sempre present en les teues novel·les.

Què és la vida sense l’amor? Forma part de l’existència humana i els personatges de Murs d’aigua són molt humans, tant en el positiu com en el negatiu. Quan llegim una novel·la als lectors ens agrada poder-nos identificar o viure en la pell dels personatges i els sentiments són un dels millors canals.

 

El final queda obert. Tindrem noves històries de la inspectora Jana Miró?

El final queda obert només en alguns aspectes de la trama, però no en els principals. De moment no hi ha res escrit, però és probable que tinguem més notícies de la nostra inspectora.

Josep Manuel San Abdón

ENTREVISTA A ENRIC NOMDEDÉU

  

 

Enric Nomdedéu és un polític valencianista que des del 2016 és secretari autonòmic de Treball i director general del Servei Públic d’Ocupació. Li ha agradat sempre escriure i ho havia practicat durant molts anys com a columnista, amb més de dos mil articles publicats en diversos mitjans de comunicació. Recentment ha publicat la seua primera novel·la, Tercera edició: sexe, llibres i lawfare (Onada edicions). Sobre el seu contingut li hem fet aquesta entrevista per correu electrònic.

 

Al títol del llibre trobem la paraula lawfare, i immediatament pensem que tu en vas ser víctima i en què vas passar un autèntic calvari durant uns quants anys, fins a que se’t va declarar innocent. Què ha tingut a vore el que et va passar per a escriure la novel·la?

A mi sempre m’ha agradat escriure, i em va semblar que era una bona idea explicar el dolor personal i els danys socials que pot generar les males arts en política. Perquè no és només un atac contra una persona concreta, o una ideologia, és un atac contra la pluralitat i per tant contra  la democràcia. Quan vaig entregar l’original a l’editorial encara estava pendent de judici, i em demanaven sis anys de presó i no se quants d’inhabilitació. Basat en aquella sensació tan intensa, en aquell malestar personal, en aquell dolor, vaig imaginar un Conseller que patia la lawfare, un personatge literari que em servís per a construir una història de ficció farcida de situacions i sentiments reals. Una història amb estructura de novel·la negra, que explica la part més fosca de la política.

 

El protagonista de la novel·la és un conseller del govern valencià que també és víctima del lawfare, això pot fer pensar al lector que la novel·la és autobiogràfica.

No es pot dir que siga autobiogràfica. És una història de ficció, construïda, això sí, amb un bon grapat de veritats. Jo no he viscut la trama de la novel·la, però he viscut cadascuna de les sensacions que pateix el Conseller. Incredulitat, sensació d’injustícia, un estat pròxim a la depressió que t’aboca a la consulta psicològica. El llibre comença amb un citació de Doctorow, que recorda que ja no hi ha ficció o no-ficció, només narrativa. I una que diu que “Nada es cierto, salvo alguna cosa” d’un tal M.Rajoy. Doncs aquí hi ha una narrativa on tot és cert, tret d’alguna coseta.

 

Marga, la protagonista de la novel·la que hi ha dintre de la novel·la, reflexiona constantment sobre l’ofici d’escriure. Amb ella has volgut manifestar les reflexions que tu et feies a l’hora d’escriure el llibre?

Sovint em pregunten si m’identifique amb el Conseller. I òbviament hi ha molt de mi en ell. Però en realitat, m’identifique molt més amb Marga, una jove que està escrivint la seua primera novel·la, i està envaïda pels dubtes. No sap si mentre escriu, ha de seguir llegint, a risc de quedar influïda per les noves lectures, o ha de parar un temps. O no sap si ha de tenir una idea molt i molt clara de tota la vida d’un personatge que potser només té un pes menor en la història. O no sap massa bé quina és la veu narradora que més s’adequa al que vol explicar. Totes eixes preguntes, i moltes més, mes les feia jo mateix davant l’ordinador, i les traslladava al personatge convertint els meus dubtes en un crit d’auxili a uns lectors que encara no existien…

 

Tots els capítols venen encapçalats pel títol d’un llibre, i en algun cas d’una cançó. Has volgut fer un homenatge als autors que admires?

Efectivament els capítols tenen un títol que els singularitza. Gairebé tots són títols de llibres que tenen relació directa amb el que passa en aquell capítol, també hi ha un parell de cançons, perquè em semblava que la lletra també s’adeia amb el que passava al capítol. És un homenatge? Segurament. Sí. També és un joc amb el lector, que potser conega el llibre i així pot intuir el que passarà al capítol, o si és un llibre que també representa alguna cosa per a ell genera complicitat.

 

Et vas incorporar a la política activa ja amb una llarga experiència laboral de mes de vint-i-cinc anys, i una de les coses que més t’ha sorprès és que hi ha gent que està en política, no per a fer el bé als demés, diguem-ho així, sinó que està disposada a utilitzar qualsevol recurs per a fer mal, per a estar o aconseguir el poder. Això crec que ho has volgut reflectir en la novel·la.

Sí, clar. La política hauria de ser l’art de treballar pel bé comú. Acceptant que la idea de bé comú ve matisada per les ideologies. Però això és poc important. Hi ha gent amb idees molt diferents, que arriben a la política per a ser útils al seu poble, al seu país, al seu col·lectiu professional… Però també hi ha qui s’hi juga la vida, en el sentit que no tenen més vida, ni més ofici ni benefici, que la política. I esdevenen vertaderes sicaris. Assassins a sou. Assassins de carreres polítiques si no volem fer-ho tan dramàtic, però el mot sicari els defineix. I n’hi ha de diferents ideologies. Mala gent que no hauria d’estar en política.

 

Em va sorprendre molt sentir-te dir que el llibre va estar escrit en sis setmanes.

Tres setmanes de l’agost del 2019 i tres més de l’agost del 2021. Vacances. I el 2020 amb la pandèmia no vaig tenir ni temps ni ganes. Té un mèrit relatiu. Són només sis setmanes de redacció, però alguns anys de vida. Vull dir que hi ha tant de coses viscudes, tantes anècdotes, tants passatges que només havia de redactar perquè ja els sabia, que no era tan complicat. Intuesc que si hagués de crear els personatges des de zero, imaginar les seues vides, els seus sentiments, hauria necessitat molts mesos de treball.

 

En la contraportada del llibre, es diu que és un llibre de ficció i de reflexió, i s’acaba definint-lo com possiblement un llibre de reflicció. Ens ho pots explicar una mica això?

El premi Nobel de literatura d’Annie Ernaux ha fet que es torne a parlar de la literatura del jo. Un gènere que inclou memòries, dietaris i cròniques. I este llibre té una miqueta de tot això. Són dues novel·les, però amb estructura de dietari, i està trufat d’històries viscudes per mi. Com autor, he tingut el privilegi de repartir-les entre diferents personatges, de moure-les cronològicament, de fer d’elles una narració literària. No he inventat pas res. Hi ha un llarga tradició de novel·lar la realitat. Ernaux, ja s’ha esmentat, Doubrovsky, Kafka, Proust. Gide va arribar a dir que l’única manera d’explicar la veritat era a través de la novel·la.

En el llibre hi ha ficció, però també reflexió. Reflicció, doncs.

Josep Manuel San Abdón

HISTÒRIA VIVA DEL PERIODISME

 

 JOSEP PERNAU(2004). Memòries. D'Arbeca a l'Opus Mei. Edicions La Campana. Barcelona.

Josep Pernau forma part de la història viva de la premsa a Barcelona. Porta cinquanta anys a la professió, ha format part de set redaccions diferents i n'ha dirigit quatre, i hi ha publicat més de 5000 columnes sota el títol "Opus Mei" a El Periódico.

Pernau forma part de la generació coneguda com a xiquets de la guerra, i les seues memòries comencen recordant la seua infantesa a Lleida i com al set anys la Legión Cóndor la va bombardejar, en aquell bombardeig va morir el seu pare. La càmera d’Agustí Centelles va donar testimoni d'aquell esdeveniment, una de les fotos més conegudes és aquella en què una dóna plora davant del cadàver d'un home, són els pares del periodista.

En els difícils anys de la postguerra Pernau estudia Magisteri, i obté el seu primer destí com a mestre a Durro, un poble perdut a la Vall de Boí, allí roman dos anys. Un matí llegint el periòdic La Mañana s’assabenta que a Barcelona s'ha obert una escola de periodisme, com que té estalviats alguns diners decideix matricular-se. Molt prompte començarà a treballar en El Correo Catalán, ja que té al subdirector com a professor. En aquella escola es donava el cas que per a obtenir el títol  s'havia d'estudiar l'últim curs a Madrid, i des d'allí enviarà cròniques al rotatiu barceloní.

Després de la seua estada al Correu, passarà a formar part de l'equip fundador del Tele/eXpres, el primer intent de fer un periòdic liberal amb criteris professionals, que amb el temps acabaria frustrant-se. Després dirigiria el Diario de Barcelona, el popular Brusi, el periòdic sota la seua direcció es converteix en un mitjà progressista, però acabaria també frustrant-se pel xoc amb el propietari, Josep Maria Santacreu, l'home de Fraga a Catalunya. Dirigirà després Destino on tindrà com a empresari a Jordi Pujol.  La seua història com a director continuarà a Mundo Diario, un periòdic que va formar part del grup Mundo de Sebastian Auger, un empresari megalòman que va arribar a tenir quatre periòdics, un setmanari i una editorial, però que va acabar arruïnat. Quan es va crear El Periódico de Catalunya va entrar a formar-ne part de la redacció, on ha estat de manera ininterrompuda, llevat d'un breu parèntesi en què va dirigir la reaparició del Diari de Barcelona en català, i en el que encara continua escrivint una columna diària.

El llibre està farcit d'anècdotes de tots els mitjans en què ha treballat, és també un crònica de les vicissituds polítiques de l'època, així com de la lluita dels periodistes per a dignificar la professió, ja que Pernau ha estat sempre en primera fila en diverses associacions professionals. I acaba el llibre assenyalant alguns dels canvis que ha observat en la professió al llarg del mig segle que l'ha exercida. En citarem alguns, per exemple les empreses estan més professionalitzades, la pressió dels polítics és més subtil, a les redaccions es xerra poc des que s'han informatitzat i els periodistes xafen menys el carrer, més pendents dels fax i dels correus electrònics, i també lamenta la desaparició dels reportatges ara desplaçats als suplements dominicals.

Les Memòries de Josep Pernau és una lectura deliciosa per les mil històries que explica. Imprescindible per a conèixer la història d'aquells que cada dia ens la conten.

Josep Manuel San Abdón

VALÈNCIA I ELS SET PECATS CAPITALS

 

JOAN FRANCESC MIRA(2003). Purgatori. Edicions Proa. Barcelona.

Joan Francesc Mira és segurament la referència intel·lectual més important que tenim els valencians actualment, és posseïdor d'una àmplia i sòlida formació humanista que es reflecteix al llarg d'aquesta obra que va estar guardonada amb el darrer premi Sant Jordi de novel·la.

Salvador Donat, el protagonista, viu la seua maduresa fent de metge en un petit poble valencià, on s'ha construït el seu paradís, una vegada a la setmana visita un convent de monjos cartoixans i un altre de monges de clausura i viatja sempre en una Harley Davidson, que conserva de quan de jove havia estat de metge a Guinea. Aquesta vida es veu alterada quan el visita el xofer de son germà Josep per comunicar-li que està greument malalt de càncer i que han d'operar-lo de manera immediata.

La relació amb el seu germà, un empresari d'èxit a qui agradava gaudir fins el límit dels plaers de la vida, havia estat escassa perquè es movien en dos mons totalment diferents. A partir d'aquest moment, i com en la Divina Comèdia de Dante, Salvador Donat iniciarà el seu viatge al Purgatori guiat per Teodor Llorens, el xofer del seu germà. Però en aquest cas el Purgatori és la ciutat de València, una València totalment diferent a la que Salvador havia conegut en la seua infantesa, una ciutat on estan presents de manera ostentosa els set pecats capitals, i veurà desfilar per davant del seus ulls el món del poder, dels diners, de la luxúria o de la violència al carrer.

Descobrirà una València on els antics paisatges han estat engolits pels remolins de la construcció sense fre, les velles costums han estat canviades per unes altres suposadament modernes, però cada vegada més deshumanitzades. Veurà que la moderna tecnologia allarga de vegades innecessàriament el sofriment humà, i que els antics temples religiosos han estat substituïts pels grans magatzems. Fins i tot el mateix fet de la mort s'ha convertit en un acte purament burocràtic.

Tots aquests aspectes seran motiu per a la constant reflexió filosòfica, i sovint apareixeran referències als clàssics de totes les èpoques. Això pot fer pensar en una difícil lectura, però no és així, Purgatori és una novel·la el argument de la qual enganxa des del primer moment, un contingut profund i una lectura amena, és una qualitat que des de sempre han tingut les grans obres, i sens dubte aquesta novel·la ho és.

Josep Manuel San Abdón

RETRAT DE LA VALÈNCIA DEL BARROC

 

 JOSEP LOZANO(2003). El Mut de la Campana. Edicions Bromera. Alzira.

       Una de les col·leccions emblemàtiques d'Edicions Bromera, L'Eclèctica, ha arribat al número cent, i això és una bona notícia per al sempre delicat estat de salut del sector del llibre, sobretot el valencià, i és una bona notícia també perquè malgrat el seu eclecticisme, aquesta col·lecció està sustentada per una extensa nòmina de novel·listes valencians. Aquest número tant simbòlic l'editorial l'ha reservat per a la darrera novel·la de Josep Lozano, un dels nostres autors més prestigiosos, des que l'any 1979 guanyés el Premi Andròmina amb Crim de Germania, ja tot un clàssic de la nostra literatura. Després d'un llarg silenci, sembla ser que s'ha dedicat a fer el doctorat, retorna al món de la creació amb una altra novel·la històrica.

L'acció de El Mut de la Campana està situada en la València del segle XVII, i més concretament en  els anys 1647 i 48, quan la capital valenciana va sofrir una terrible pesta. Déu anys després un frare de l'Orde dels Predicadors d'una cinquantena d'anys, Bernat Crestalbo, ens conta els fets esdevinguts aquells anys, que tant afectaren la ciutat i a ell mateix.

Bernat Crestalbo inicia la narració contant-nos els seus orígens familiars, nascut en una família de "discreta condició", la religiositat de la seua mare influirà en la seua formació. Acompanyat per ella en una mena de viatge iniciàtic, quan tenia uns déu anys, recorrerà els llocs més foscos de la vida de la ciutat, que culminarà amb la visió de l'execució d'un condemnat pel tribunal de la Inquisició. Aquest espectacle, lluny d'espantar-lo, li fa despertar el desig de ser inquisidor.

Uns anys més tard ingressarà en l'Orde dels Predicadors, on aviat es guanyarà la confiança dels seus superiors, per les seues excel·lents dots per a l'oratòria. Però aquesta vida es veurà pertorbada quan coneixerà una dona, Constança, una antiga actriu de dubtosa reputació, per la qual sentirà una atracció irresistible al mateix temps que viurà turmentat pels dubtes i els remordiments.

En El Mut de la Campana trobem una prosa excel·lent, amb un llenguatge molt acurat, que recrea el parlar de l'època però sense fer-lo enfarfegós. També cal destacar el bon treball de documentació que converteix la novel·la en un magnífic retrat de l'època. Però pel que fa al tema de la novel·la, la vida i sobretot l'obsessió amorosa del protagonista amb uns capítols inicials massa extensos, en cap moment assoleixen la força necessària per a apassionar el lector, pot ser amb l'única excepció del comiat final i definitiu de la dona. És això el que li manca per a ser una gran novel·la.

Josep Manuel San Abdón

RECORDS D'INFANTESA

 

 

MANUEL JOAN I ARINYÓ(2003). Com la flor blanca. Edicions Bromera. Alzira. 

        El narrador d'aquest llibre ja l'havíem conegut en un llibre anterior, Les nits perfumades, que venien a ser una mena de memòries novel·lades de l'autor fins als set anys. A Com la flor blanca, Manel Joan i Arinyó continua aquestes memòries que ara abasten del vuit als catorze anys.

El llibre està estructurat en tres parts; la primera relata sobretot episodis familiars, de fet la novel·la comença amb la narració de quatre casaments, un d'ells, el dels oncles de Sant Quirze, és una de les històries més divertides del llibre. Els convits eren ben frugals: papes, cacauets i un quintet. En aquesta primera part, el xiquet es mou quasi sempre en l'esfera de la família, i rep una bona informació de la vida a través de les converses que escolta a les dones del taller de modista de sa mare, la seua universitat infantil - com ell diu -. Apareixen mítics personatges per fer por, com l'Home de la Capa o els blavets, que se suposava que xuclaven la sang dels xiquets.

A la segona part, el xiquet ix de l'esfera familiar, i va a l'escola. Una escola, que desconeixia qualsevol intent de renovació pedagògica, amb uns mestres plens de tares físiques i psíquiques, i amb uns alumnes disposats a fer sempre una entremaliadura cada vegada més gran. En aquesta segona part, el xiquet prendrà la comunió i anirà entrant en el món de la religió, i també començarà a descobrir els misteris del sexe.

El món del carrer serà el protagonista de la tercera part del llibre, els jocs seran ara més arriscats, i el xiquet i els seus amics gaudiran amb la transgressió de les prohibicions dels grans. Ara ja trobem el xiquet fet un homenet, al que se li encarregaran xicotetes responsabilitats com despatxar a la tenda, o portar-li l'esmorzar al pare. A casa rebran un nou hoste, la televisió, que fascinarà el xiquet amb programes com Reina por un dia, Esa es su vida o El Santo. El descobriment de la mort suposa l'entrada del xiquet en l'adolescència, i el final del llibre.

Com la flor blanca representa la reconstrucció d'un món ja desaparegut, i que han conegut molt bé aquells que tenen més de quaranta anys, que segur que fruiran d'allò més amb la lectura d'aquest llibre, escrit amb un àgil domini de la tècnica i del llenguatge, ple d'humor i tendresa i de lectura molt amena.

Josep Manuel San Abdón

LA CERTESA DE LA INCERTESA

 

Alfred Giner Sorolla(2005). Arran de mar. Onada edicions. Benicarló,

       Alfred Giner Sorolla va nàixer a Vinaròs l'any 1919, com altres importants científics, va haver d'abandonar l'estat espanyol en el difícils anys de la postguerra per a poder desenvolupar més àmpliament els seus treballs d'investigació. Va començar la seva carrera de recerca amb l'estudi d'agents tuberculostàtics (Barcelona, 1947 - 1952) i va continuar fent investigacions sobre agents citostàtics antileucèmics a l'Sloan - Kettering Cancer Center de Nova York (1954 - 1960). Va continuar la seva investigació a la Cambridge Universety (1960 - 1962), després va retornar a l'Sloan - Kattering per dirigir el Laboratori de Desenvolupament d'Antioneoplàsics (1963 -1982) i del 1983 al  1987 va ser professor de Farmacologia del College of Medicine de la University of South Florida a Tampa.

Però a més ha tingut temps de conrear la poesia amb llibres d'un gran nivell poètic com "Dol duen les flames" o "Galàxies", i també l'assaig humanístic amb llibres com "L'ombra i els somnis", "Els fets dels temps" o "Perplexitats. De negació i creences." Dintre d'aquest gènere es pot enquadrar el llibre que ara ens ocupa, llibre pòstum de l'autor, ja que ens deixava per a sempre el passat mes de febrer.

Arran de mar és la transcripció de converses de l'autor amb diverses persones; historiadors, científics, pedagogs, músics, pintors, metges... sobre la manera de conjuminar el coneixements científics i les creences religioses. El llibre s'obre amb una introducció encapçalada per una cita d'Amiel , "l'home es multiplica per la paraula", enraonar significa fer ús de la raó, pensar, per això la conversa, com a gènere literari, s'assimilaria a l'art dramàtic, la representació oral de l'encreuament dels pensaments dels interlocutors, per aquest motiu l'autor subdivideix el text en actes i escenes.

L'acte primer porta per títol De la Mediterrània als llunyans oceans, té un caràcter marcadament didàctic, i en ell s'exposen els impactes sobre la visió del món com a conseqüència dels avenços de la ciència. L'acte segon titulat Propostes tardorenques de l'hesitació té com a protagonista el dubte, que juntament amb el sentiment d'admiració i la capacitat de meravellar-se davant els grans interrogants que ens ofereix l'univers i la vida, constitueix el pilar sobre el que es fonamenta la filosofia i la ciència.

Quan la raó vulnera les quimeres és el títol de l'acte tercer, que comença amb una cita de Boeci,  filòsof del segle VI, que ja es preguntava sobre el perquè de l'existència del bé i del mal, i és on els contertulians despleguen un més ample ventall d'actituds al discutir sobre el enfrontament entre la raó i la religió. És ací on es presenta un ampli debat entre els qui manifesten unes fermes creences i els qui sostenen una crítica més radical a la religió. A l'acte quart, Cimadals d'elucubracions, es planteja la qüestió de la possibilitat de la pluralitat de mons habitats i les conseqüències que en derivarien dins de la doctrina judeocristiana en cas que aquest fet es demostrés. En l'acte cinquè, Punts concloents es pregunta sobre els grans enigmes que ens envolten i que esperen ser resolts.

Arran de mar és una mostra de la manera de ser del científic vinarossenc, persona sempre disposada a la conversa, d'una gran honestedat intel·lectual i de profunda capacitat reflexiva. Com ha escrit Oriol Bohigas en el pròleg "La cultura catalana té ara a la seva disposició un text important i sòlid en que moltes afirmacions científiques i religioses emmarcades en el nostre àmbit social, aquelles que solen ser esgrimides amb fonaments una mica febles o amb un tarannà d'apassionament agressiu, troben explicacions solvents, malgrat obrir totes les finestres civilitzades de la incertesa."

Josep Manuel San Abdon

REFLEXIONS SOBRE LA GUERRA

 

JOAN GARÍ. (2005) On dormen les estrelles. Edicions Bromera. Alzira.

 Joan Garí (Borriana, 1965) que fins ara havia conreat la poesia, l'article periodístic i sobretot l'assaig, ha guanyat amb aquest llibre, que és el seu debut en el camp de la novel·la, el premi de narrativa "Ciutat de València" 2004.

El tema d'On dormen les estrelles és la Guerra Civil vista a través dels ulls de Gabriel, un vell professor universitari jubilat i poeta amb diversos llibres publicats, que com a conseqüència d'aquestes activitats té un cert reconeixement social, per la qual cosa rep la visita dels joves d'una associació, Memòria i Justícia, que es dediquen a desenterrar les víctimes de la repressió franquista, que li demanen la seva col·laboració. A partir d'aquest fet, el vell professor, des del present, anirà recordant els temps de la seva infantesa quan va esclatar la guerra.

La guerra suposa per a l'infant Gabriel el pas de la infantesa a la vida adulta, descobrirà el pensament anarquista de són pare, front al conservadorisme de sa mare, veurà amb estupor els actes de saqueig dels membres de la FAI, l'impressionarà la primera visió de dos homes morts, impressió que l'acompanyarà tota la vida, o el descobriment d'un capellà amagat en un casa apartada del poble, però també descobrirà l'amor romàntic en la figura de la seva cosina Odette, o la primera aproximació al sexe d'una manera bastant brutal i compartirà amistat amb Julius, un jove voluntari de les Brigades Internacionals.

En la novel·la domina la reflexió sobre l'acció, perquè encara que Gabriel és un personatge escèptic i poc compromès, que viu la guerra com un home com tants altres als que toca viure un moment determinat de la història, la visió de la barbàrie dels fets a un i altre bàndol, li fa concloure que "la guerra és l'excusa perfecta per a l'escampament de la roïnesa moral a totes dues bandes del front", i que exhumar els cadàvers de les fosses comunes és un acte necessari per tancar les ferides de la guerra, "perquè sempre s'ha d'escarbar després d'una guerra civil per reunir germans amb germans i pares amb fills, i que puga tornar així la pols amb la pols i assecar de nou tots els llavis".

La novel·la és també una reflexió sobre el pas del temps, entre el passat i el present. Diu el personatge protagonista, que sembla que hi ha un buit, entre la guerra de la seua joventut, i el record de la guerra en la seua vellesa, són els parèntesis que encerclen la seva vida, i en el final d'aquesta, sota les estrelles, seguirà interrogant-se per què va passar tot allò.

On dormen les estrelles, malgrat la complexitat de l'estructura, està escrita amb un estil clar i efectiu,  i és una visió nova i interessant de la Guerra Civil.

Josep Manuel San Abdon

 

HOMENATGE A LES TRANSMISSORES DE LA LLENGUA

 

 

JOSEP FRANCO(2004). Això és llarg de contar. Edicions Bromera. Alzira. 

 Darrerament són molts els escriptors que apel·len a la memòria a l'hora d'escriure els seus llibres, aquest és també el cas de Josep Franco que en la seva darrera novel·la ens presenta una llarga conversa entre una mare en els seus darrers moments de vida i el seu fill escriptor.

La mare gairebé cega i amb algunes llacunes de memòria, s'asseu a parlar amb el seu fill, i al llarg dels dotze capítols en què s'estructura el llibre, repassaran la història dels darrers vuitanta anys de Sueca, però que podria ser de qualsevol altra ciutat de les comarques centrals del País Valencià.

Els records de la mare comencen els anys anteriors a la Guerra Civil, amb el record d'algunes malalties que la gent de llavors atribuïa a la mala vida, la presentació de la família i les vicissituds viscudes per aquesta. Després vindrà la guerra amb la repressió patida durant i després de l'enfrontament civil, i les conseqüències familiars. La narració continua amb la llarga postguerra, la fam i l'estraperlo, i els fets més íntims, com el casament dels pares, el naixement dels fills, per a continuar amb la riuada del 57, la mort de Carrero Blanco, alguns dels foscos capítols de la Transició, fins a arribar als temps actuals. El fill fixa els records de vegades dubtosos de la mare i fins i tot en fa una anàlisi de la situació.

Però el llibre, com s'explicita en la part final, vol ser un homenatge a la mare, a la de l'escriptor i per extensió a totes les mares valencianes, perquè no només han estat transmissores de la vida, sinó també de la llengua, una llengua que es presenta molt viva en veu de la mare. i que té també una presència en la novel·la amb fets històrics que han condicionat el seu ús fins avui en dia: les Normes del 32, l'aparició de Nosaltres els valencians, les agressions terroristes contra Joan Fuster, fins a l'Acadèmia Valenciana de la Llengua.

Tots els entrebancs pels que ha tingut de passar la llengua al llarg del segle XX, fa que el narrador es manifeste amb molt de pessimisme, serà ja impossible per a la llengua mantenir la vitalitat que posseïa en boca de sa mare, per això són tot un símbol els versos que encapçalen cadascun dels capítols, que pertanyen al Misteri d'Elx, i la referència, en el capítol final, al misteri de l'assumpció de la Mare de Déu, perquè com ha declarat l'autor, retrata a la perfecció la lenta desaparició de la llengua, i al mateix temps encarna la unió dels fidels. Tot i això encara hi ha un bri d'esperança, la literatura, que malgrat que s'expressi en una "llengua vella, moribunda, desesperada i que ja està més allà que ací, ens assegura un record perdurable i, per tant, ens fa immortals". 

Amb Això és llarg de contar, estem davant d'una novel·la d'idees un gènere que l'escriptor de Sueca ja havia conreat amb notable encert en novel·les anteriors com L'enviat o Les potències de l'ànima, i que ací presenta d'una manera més visceral. Seria també una novel·la de maduresa, de balanç de la pròpia vida, però també un balanç generacional d'aquells que tenien vint anys a la mort del dictador i totes les il·lusions del món per la llengua i pel país, que foren arrabassades pels vents de la Transició. Una novel·la imprescindible per a conèixer el camí que ha portat la nostra llengua fins a la situació actual, i merescut homenatge a aquelles que l'han sabuda preservar.

Josep Manuel San Abdon

 

ELS RECORDS DE JAUME FERRAN

 

 

JAUME FERRAN(2001). Memòries de Ponent. Edicions 62. Barcelona.

 Els escriptors de l'anomenada "Generación del medio siglo" han estat pròdigs en escriure memòries, així coneixem les d'Alberto Oliart, Jaime Gil de Biedma, Carlos Barral i Josep Mª Castellet. Les últimes són les escrites per Jaume Ferran que va compartir vivències i amistat amb els esmentats anteriorment. Jaume Ferran (Cervera, 1928) és un poeta amb una àmplia obra publicada en castellà. Així mateix ha publicat estudis sobre l'obra de Joan Maragall, Alfonso Costafreda, Lope de Vega i J.V. Foix.

Amb Memòries de Ponent va guanyar el premi Gaziel de biografies i memòries l'any 2000, és el primer llibre que publica en català, seguint el consell que li va donar el seu pare poc abans de morir. Aquestes memòries es divideixen en tres parts, en la primera titulada L'espill encantat evoca la seua infantesa, on ens presentarà la seua àmplia família. L'escenari és la comarca de la Segarra, sobretot Cervera i Granyena, el poble on la família va passar els anys de la Guerra Civil, és el fet que marca més decisivament  la seua vida aquells anys.

La segona part porta per títol La primavera encesa, en ella relata els seus anys d'estudiant a la Universitat de Barcelona, i posteriorment la seua estada a Madrid, on es va doctorar. Allí va ser professor ajudant d'Eugeni d'Ors i va conèixer la seua dona.

La tercera part porta per títol Diari d'Atlàntida i ens narra la seua estada de més trenta anys als Estats Units d'Amèrica, com a professor universitari, primer a la Universitat de Colgate i després a Syracuse, on el 1963 va ser nomenat director de l'Institut d'Estudis Hispànics. És aquesta la part més reeixida del llibre, assistim a les dificultats de l'arribada, als contactes amb altres professors espanyols en diferents universitats americanes, als encontres entre els intel·lectuals exiliats i els de l'interior, a la dificultat de poder tornar a Espanya, al naixement dels fills o a l'evolució dels Estats Units en aquests trenta anys.

Són particularment interessants els dos darrers capítols del llibre, on l'autor explica que li ha estat diagnosticat un càncer de ronyó i evoca els seus companys de generació desapareguts, sobretot José Agustín Goytisolo, amb qui tenia una cita pendent. Són pàgines d’una magnífica prosa, on Jaume Ferran destapa la seua vena poètica, ens ofereix moments d'intensos sentiments, i on serenament accepta que ha arribat a la recta final de la seua vida.

Pot ser l'únic retret que se li pot fer a aquest llibre és que parla en excés de si mateix, segurament es nota ací la seua faceta de poeta, però en qualsevol cas totes les vides reflecteixen el moment en què han viscut i algunes pàgines assoleixen moments de gran altura literària.

Josep Manuel San Abdón

 

UN MÓN DESAPAREGUT

 

TONI CUCARELLA (2003). Quina lenta agonia, la dels ametlers perduts. Editorial 3 i 4. València. 241 pàgs.

       Segurament perquè vivim en un món de canvis històrics accelerats, són ja nombrosos els escriptors valencians nascuts en els anys quaranta i cinquanta que han recreat els seus anys de la infantesa, tant diferents als que ara en plena maduresa estan vivint. Toni Cucarella ve a afegir-se a aquesta extensa nòmina d'autors amb la present novel·la premiada amb el Premi Andròmina dels Premis d'Octubre 2003, i més recentment amb el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians.

L'acció de la novel·la està localitzada en el barri de les Eretes, a les afores de Xàtiva. Un humil carrer que limita amb els camps d'ametllers i garrofers, que el personatge protagonista visita de gran, quan ja està definitivament integrat en l'espai urbà, i no queda ni rastre del lloc on va créixer. Llavors decideix evocar-lo per tal de soterrar-lo per sempre.

L'evocació del personatge ens trasllada a finals de la dècada dels anys seixanta del segle passat, quan ell és un xiquet i el ser humà és a punt d'arribar a la lluna, però al barri de les Eretes, no han arribat encara les mínimes condicions d'habitabilitat. Ell pertany a una humil família formada pels pares, dues germanes i l'àvia, i el seu entorn el formen un xicotet grup de persones igualment sense recursos econòmics. És un món on encara és present el record de la Guerra Civil, i les coses només es poden contar amb veu baixa, un món on les supersticions populars estan plenament vigents,  on els morts i els vius comparteixen els mateixos espais, i on les accions dels primers afecten la vida dels segons.

A diferència d'altres novel·les que evoquen la mateixa època i que desperten una certa nostàlgia, a Quina lenta agonia, la dels ametlers perduts, no hi ha espai per a la nostàlgia, perquè la misèria és present per allí on mires, en un espai on el temps sembla immòbil i d'on no és possible escapar, la família del protagonista no pot emigrar a Barcelona o "Joe Dinamita" fracassa en el seu intent de triomfar com a boxejador a València.

Malgrat que és una novel·la coral, on apareixen molts personatges cal destacar sobretot la immensa humanitat de l'àvia Tònia. Un altra virtut  molt important d'aquest llibre és el llenguatge emprat, que reflecteix molt bé la parla d'aquella gent, que com el seu món corre perill d'extinció

Toni Cucarella amb Quina lenta agonia, la dels ametlers perduts, ha escrit una molt bona novel·la. A partir d'ara les Eretes es converteix en un espai mític de la nostra literatura. Els dos premis atorgats a aquest llibre sens dubte li fan justícia i la seua lectura no decebrà ningú.

Josep Manuel San Abdón