dissabte, 5 de setembre de 2015

ENTREVISTA A AINA GARCIA CARBÓ


Aina Garcia Carbó (Castelló de la Plana, 1993), debuta en el món de la poesia amb el poemari Rere la paraula (Onada edicions, 2015). És filla del poeta Manel Garcia Grau, que va morir quan ella tenia dotze anys. La temàtica del llibre gira al voltant dels sentiments que la mort del seu pare li van produir, però també es reflexa l’amor a la terra, la llengua i els llibres. De tot això hem parlat en aquesta entrevista.
En quin moment sents la necessitat d’escriure, com proclames en el primer vers del llibre?
Recorde des de sempre la necessitat d’expressar quelcom mitjançant un traç. No obstant però, la necessitat d’escriure com un mitjà d’alliberament i tranquil·litat honesta personal creix quan sento que sóc capaç de fer-ho després la mort del pare, als 12 anys. Quan sento que escrivint dic allò que necessito escoltar, i em sento millor després de fer-ho.
L’ús de la paraula en la vida del ser humà és fonamental en la poesia de ton pare. És ben significatiu el títol del teu llibre, Rere la paraula. Vas pensar en aquesta característica de la seua poesia a l’hora de posar-li nom al teu poemari?
Considere que les paraules marquen el perfil del que són les coses, i llavors si les escoltes i aprens d’elles la veritat i el món pot ésser més fàcil i entès. És per aquest fet que vaig escollir aquest títol, per què pense que rere d’un mot es troben totes les coses i realitats que el defineixen. Crec que rere la simplesa de les paraules hi ha un món que les fa ser, i que, amb tot, les mateixes paraules tenen moltes lectures diferents.
Sovint els poetes manifesten la dificultat per a expressar allò que senten. En podríem citar molts casos en la història de la literatura. Tu comences el poema Calfred dient: “No sabria ben bé com dir-ho, saps?”, tanmateix expresses molt bé el sentiment de dolor amb l’ús que fas de les comparacions.
Realment no se fins a quin punt reflexo plenament tot allò que en aquell moment volia dir, però amb tot, sento que després d’escriure res és del tot igual, ni del tot diferent. Alhora, també sento un profund alliberament, com si pogués respirar després d’estar molt de temps baix de l’aigua. M’imagine que escric com escric, per què sóc com sóc. De la mateixa manera que sóc, escric. Entenc que, a casa, he crescut escrivint i, amb els anys, he anat creixent sobre allò que escrivia i cada cop he sigut més conscient que m’apassionava fer-ho.
Malgrat que el poemari té moments de profunda tristesa, en el fons, sobretot en la tercera part, és un cant a la vida. Estem en el cert?
Certament, mai m’he permès el fet de no ser forta i no lluitar. Mai m’he permès defallir, i malgrat que hi havia cops on tot era fosc m’espentava amb força cap a fora per poder sortir i voler seguir lluitant, amb tot i per tot. La força i l’energia de les meues referents –la mare i la Mar- va fer que mai em permetés sortir-me fora del camí, seguint lluitant i apostant per mi mateixa.
D’aquesta manera, la força per voler viure es veu cada cop més exterioritzada als poemes a mesura que avança el llibre, és a dir, a mesura que vaig creixent en la vida. L’última part del llibre té una lectura més enèrgica, que lluita aquesta vegada pel fet de voler viure tal i com sóc, de voler i estimar la vida i els meus. Llavors, sí, heu encertat.
L’únic poeta que cites en el llibre, a banda del teu pare, és Miquel Martí i Pol. Per què?
Martí i Pol s’ha viscut a casa com un gegant entre els grans, fet que m’evoca encara més tendresa sobre la seua persona. L’admire, per què és per a mi la claredat simple i la nitidesa humana i senzilla de les coses, la fragància clara de la veritat dita amb un vers totalment lliure i tranquil, fàcil i natural, tal i com és. Ho diu d’una manera perfecta, incorruptible, com si no li costés, com si sapiguera que després d’ell ja s’han definit les coses.


Quins altres poetes t’interessen?
Certament sento admiració, emoció i una mica d’enveja per tot aquell qui és poeta. Pel fet que viu la poesia i entén la vida amb aquesta, i per tant, el fet d’expressar-se i escriure sobre el que li ocorre, es mostra naturalment poètic. No podria debatre’m entre unes i uns quants poetes, seria arriscat el fet d’escollir un peix, quan puc nedar tranquil·lament entre les ones. 
Vellut dolç és un cant d’amor als llibres. També fas classes de literatura en Educació Infantil. Com veus el futur dels llibres entre els joves de la teua edat i en els xiquets?
Pròximament me’n vaig a Barcelona a cursar un màster en Literatura Infantil i Juvenil i Llibres. Considero que els llibres formen part essencial de les nostres vides, i per això cal estimar-los: et donen l’oportunitat de ser qui vulgues, sense deixar de ser tu mateix, et donen molts punts de vista i veus diferents, et fan créixer al raonar sobre ells mateixos, et transmeten coneixements, i fins i tot sensacions i emocions diverses.
Amb tot, la lectura en les primeres edats em pareix fonamental. En el moment en que un infant agafa un llibre il·lustrat i passa les pàgines, i després torna a agafar-lo diverses vegades més, passant les mateixes pàgines seguint la seqüència lògica de la història, farà que l’acabe llegint, i construirà mentalment una història amb idees prèvia a l’habilitat de la parla. Aquest primer raonament és inconscient i va més enllà de les primeres paraules. Amb aquest simple fet, després aquest individu tindrà més facilitat per entendre la realitat i tot allò que li envolta des del seu parer, havent treballat l’observació comprensiva des de diversos punts de vista. Diversos punts de vista que l’individu sent la necessitat d’explicar, i acaba escrivint.

Josep Manuel San Abdón 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada