PER DESEMMASCARAR LES MENTIDES DEL PODER

JOAN JULIBERT(2018). El poder de la mentida. Barcelona. Edicions Saldonar.

Joan Julibert és periodista i professor de Comunicació a la Universitat de Barcelona. Porta una llarga trajectòria periodística en diversos mitjans de comunicació. Actualment compagina la seua activitat docent amb la participació com a tertulià a TV3 i RAC1.

El poder de la mentida és un interessant assaig sobre, com diu el subtítol del llibre, la manipulació de la veritat per construir relats. El llibre està dividit en diversos capítols. El primer porta per títol A tots ens creix el nas, en referència a la famosa història de Pinotxo, personatge imaginari creat per Carlo Collodi, a qui creixia el nas cada vegada que deia una mentida. En aquest capítol l’autor ens exposa que la mentida és consubstancial a la naturalesa humana, és una resposta normal de defensa i supervivència. Al llarg de la nostra vida anem construint el nostre propi relat per a mostrar-nos davant dels demés. També mentim perquè la veritat absoluta fa difícil la convivència social. A partir d’ací l’autor anirà desgranat en les pàgines següents com el relat és clau en el concepte de veritat i com el que importa sobretot “no és tant la veritat com la convicció i la versemblança.”

En el capítol següent, El poder de la veritat és en la mentida, se’ns diu que l’època actual és l’era de la lluita pels relats, la multiplicació d’estímuls comunicatius propiciada per internet ha convertit el segle XXI en una lluita per imposar l’hegemonia dels nostres relats. També és repassen diverses visions sobre el concepte de veritat que han tingut molts filòsofs de referència i les ideologies dominants en el segle XX.

El periodisme és l’art de crear realitats és el títol de l’apartat següent on exposa un rigorós anàlisi del món periodístic en l’actualitat. D’aquesta manera veiem com els periodistes construeixen el relat per fer veure la realitat d’una manera determinada. La influència del poder econòmic ens el gran mitjans de comunicació, que dóna lloc a la confluència entre la línia editorial dels mitjans i els interessos econòmics. Una altra de les característiques és que es van creant bombolles de seguidors de mitjans de comunicació que només escolten allò que volen escoltar, però al mateix temps els propis mitjans s’adrecen als seus seguidors dient-los el que volen sentir, perdent així la seua capacitat crítica.

En un altre epígraf del llibre Joan Julibert es pregunta si Internet és una fàbrica de mentides. És respon explicant-nos els diversos canvis amb què Internet ha influït en l’univers comunicatiu. Per exemple la viralitat té avui més importància que la veracitat, del que es tracta és d’aconseguir el major nombre d’adhesions als nostres postulats. “La convicció ha deixat pas a l’adhesió.” Les emocions juguen un paper important a les xarxes i això té tendència a crear odis artificials. Sabem també que les notícies falses tenen una capacitat de difusió més gran que les vertaderes, perquè escoltem, mirem o llegim a partir del que desitgem, més que per a saber. Una altra característica d’Internet és que cada vegada que interactuem en alguna de les xarxes deixem una gran quantitat de dades personals que seran aprofitades per a oferir-nos productes ajustats als nostres interessos.

Mentir amb eficàcia requereix una sèrie de tècniques a les quals es fa referència en un altre capítol, on es repassa des de tècniques clàssiques a les més actuals. Molt pràctiques si et dediques a les tertúlies periodístiques o a la política.

El poder legitima la mentida és el títol d’un altre capítol. És així perquè el propi poder  està construït sobre una ficció. Es fa un repàs dels mecanismes dels que s’ha anat servint al llarg del temps per anar construint el seu relat. Per la seua força el poder té capacitat de construir corrents de pensament guanyadors. I molt relacionat amb això està l’apartat següent on es fa referència a la mentida legítima, suposadament per a protegir als qui la reben davant dels perills que pot suposar la veritat, perquè el poder com a tal gaudeix d’una informació que la resta de gent no té i per tant la pot administrar quan vullga i li convinga.

Es tanca el llibre amb el capítol titulat El dia que el nas ens deixa de créixer. Aquest dia és quan deixem d’existir, perquè a partir d’aquest dia ja no tenim capacitat de mentir. Després de fer referència a diversos fets de la història de l’actualitat, l’autor arriba, una altra vegada a la funció que han de fer els periodistes i quin és el seu futur, i conclou que amb les possibilitats que obrin les noves tecnologies els periodistes han de potenciar fins el límit els dubtes sobre les veritats establertes i “obrir interrogants per evitar que les realitats creades acabin conduint-nos pel camí de la tirania.”  Ja que la mentida forma part de la relat del poder i el segle actual es caracteritza per “una guerra despietada per imposar imaginaris col·lectius.”

El poder de la mentida és una anàlisi profunda i rigorosa sobre l’impacte que té la mentida en l’ordenament social. Des de la construcció que fem cadascun de nosaltres del nostre propi relat,  fins a l’ús que en fan els diversos poders manipulant la veritat a la seua conveniència, així com la destacada funció de la premsa i les xarxes socials en la construcció de relats. Un llibre de lectura obligada.

Josep Manuel San Abdón

ENTREVISTA A JOAN GARCIA DEL MURO SOLANS

Joan Garcia del Muro Solans és catedràtic de Filosofia a l’Institut Obert de Catalunya i professor a la Facultat de Filosofía de la Universitat Ramon Llull. Recentment ha publicat Good Bye, veritat. Una aproximació a la postveritat (Pagès editors). La postveritat és un tema de molta actualitat, que aplicat a la política posa en joc l’essència de la democràcia. Això és el que ha volgut demostrar l’autor amb aquest assaig. Sobre aquesta qüestió hem tingut amb ell la següent conversa.

En el preàmbul del llibre ens diu que el que vol mostrar és que avui en dia estem disposats a deixar-nos enganyar gustosament quan se’ns ofereix allò que volem sentir, encara que es puga demostrar d’una manera racional que és fals. Quin perill representa això quan s’aplica a la política?

És una actitud de credulitat ben sorprenent. És com si  ens haguéssim fet la idea que la manera de funcionar de la publicitat, diguem-ne, comercial, ha traspassat els seus límits i ha envaït àmbits aparentment tan allunyats com el de la política. Jo ja sé que  als espots publicitaris televisius o als centenars d’anuncis que m’arriben a través de la xarxa no els puc aplicar criteris de veritat gaire estrictes: qui s’ho pot creure que si compres una determinada marca de patates fregides seràs feliç o que si utilitzes aquell desodorant, quan puguis a l'autobús totes les dones cauran rendides als teus peus? És com un joc que hem acceptat i no ens afecta gaire. Podríem dir que fins i tot és una mica innocent: «compra el meu producte i seràs feliç». El problema és quan aquest curiós pacte tàcit de credibilitat, de suspensió del sentit crític, ultrapassa aquest àmbit i salta al de la política. La manipulació de la informació perverteix l’essència mateixa de la democràcia, la converteix en pura escenificació.

Un dels perills que detecteu en el món actual és que hem passat dels totalitarismes del segle XX, basats en grans doctrines, a un totalitarisme digital de caràcter amable, gairebé banal. Quin paper han tingut els anomenats filòsofs postmoderns per arribar fins a aquest punt?

És un dels assumptes que   tracto  amb més calma en el llibre. M’interessa molt com una  teoria filosòfica (la dels postmoderns) que va néixer justament per enfortir la democràcia i per oposar-se al totalitarisme s’ha convertit en condició de possibilitat dels nous totalitarismes. Ras i curt: si per acabar amb el dogmatisme de les veritats absolutes es dilueix completament la noció de veritat, el que resulta és una situació en la qual no hi ha punts de referencia per al compromís ni per al diàleg. Amb la mort de la veritat mort, també, la possibilitat del pensament crític.

Podem dir que la veritat actualment és una construcció del poder?

Més que mai. La veritat havia estat definida tradicionalment com l’adequació del discurs als fets reals. En trencar aquesta relació entre discurs i realitat, els postmoderns han construït altres criteris de veritat alternatius. Per saber si un discurs és o no verdader, ja no hem de mirar a la realitat dels fets, sinó a la seva utilitat pragmàtica, a la seva efectivitat. És veritat allò que em convé que sigui veritat. D’aquesta manera, en desvincular-se dels fets, la veritat es vincula, inevitablement, al poder. El cas de les cèlebres armes de destrucció massiva de Bagdad crec que és un exemple paradigmàtic d’aquesta nova concepció de la veritat. Veritat és tot allò que m’interessa defensar i puc defensar.

Quina importància tenen les notícies falses en el comportament electoral?

El comportament electoral és extremadament complexe. Sembla clar que, com en la resta d'àmbits de la nostra vida, ens guiem no només per arguments purament racionals sinó que ens influeixin innumerables factors emocionals. I crec que aquest fet ens fa enormement vulnerables. És molt més senzill encomanar emocions que convèncer amb dades objectives i raonaments ben construïts. Com deia abans, les notícies falses  perverteixen la pròpia essència de la democràcia: si ens enganyen, si la informació que ens arriba està manipulada, el fet de la deliberació personal i la tria d’una determinada opció política queda absolutament desvirtuat. En privar-te de la veritat t’estan privant, crec, de la llibertat.

Diu en el llibre que acceptem les narracions que ens arriben no ja en funció de la seua correspondència amb els fets, sinó en funció de si encaixen o no amb els nostres esquemes i creences prèvies. Quina responsabilitat té en això la baixa qualitat, en general, del periodisme actual, sovint disposat a defensar una causa abans que actuar professionalment?

És un assumpte d’ètica professional. El periodisme s’hauria de distingir molt clarament de l’activisme polític. Totes dos activitats són respectables i necessàries, però crec que  difuminar els límits, barrejar-les sense aclarir-ho gaire, és restar autenticitat democràtica al nostre sistema.

El fet que els algoritmes d’Internet ens tanquen cada vegada més en la nostra pròpia bombolla i per tant ens aïllen intel·lectualment, suposa un perill per al sistema democràtic. És així?

La bombolla és la zona de confort, és una càmera de ressonància on  només t’arriba la teva pròpia veu o la d’aquells que pensen exactament igual que tu. Tancar-te en aquesta bombolla on mai et sentiràs qüestionat és molt còmode, però et fa perdre el sentit de la realitat. La democràcia és convivència plural. Aquests petits universos tancats en ells mateixos t'impedeixen viure aquesta pluralitat i, en definitiva, tanquen d’entrada la possibilitat d’una relació empàtica amb aquells que no pensen exactament igual que tu. I això, em sembla, és més propi de règims pre-totalitaris.

La conclusió a la qual arriba al final del llibre és que la veritat del discurs només depèn que tinguis prou poder per fer-la valer, per imposar-la. I que l’adéu a la veritat ens ha portat a la paradoxa que ha contribuït a alliberar aquells que ja eren lliures i a sotmetre encara més a aquells que en teoria havia d’alliberar. Com es pot superar aquesta realitat? Veu algun nou corrent filosòfic que ens puga fer albirar alguna esperança?

Com a corrent establerta encara no, però sí que és cert que en el món de la filosofia s’aprecien certs símptomes, sembla que està començant  créixer la consciència que cal superar aquesta renúncia a la veritat tan pròpia del «pensament feble» dels postmoderns i s’està començant a reivindicar, un altre cop, la necessitat de despertar d’aquesta mena de son elitista i paralitzant, d’enfortir un pensament crític que sigui capaç de rebel·lar-se contra les injustícies i comprometre’s a favor del bé comú, de la justícia, i de la dignitat humana.

Josep Manuel San Abdón