El llibre està dividit en deu capítols, en cadascun dels quals fa
referència a una etapa significativa de la seua vida, on a més de contar els
fets viscuts, sovint els acompanya amb una valoració o reflexió. El primer
d’aquests capítols, Entre Déu i el mico,
és segurament el més personal i íntim, ja que fa referència al seu origen
familiar. Des de d’un cristianisme molt conservador, evoluciona cap a una
vivència de la religió influïda pel Concili Vaticà II, molt compromesa amb els
més desfavorits, i la posterior pèrdua de la fe.
Agustí Pons, com tots aquells que no vam aprendre el català a l’escola,
malgrat que era la nostra llengua quotidiana, explica el difícil camí
recorregut per a ser capaços d’aprendre-la als vint anys. No va ser fins que va
entrar a treballar al diari Avui que no es va llançar a practicar-la i
perfeccionar-la.
Em sembla especialment interessant la seua visió del periodisme d’una
persona que ha conegut les antigues redaccions, i ha viscut tota la revolució
que ha patit la professió en els últims anys. M’agrada una frase que diu: “A
nosaltres, els periodistes, no ens paguen perquè expliquem la nostra ideologia
sinó les coses que passen.” Pensem que aquesta hauria de ser la divisa de
qualsevol professional del periodisme.
Durant la seua època en el diari Avui,
Agustí Pons, va dedicar-se durant algun temps a escriure cada dia un retrat
literari d’un personatge. Això li va servir de rodatge, per a dedicar-se a
l’ofici de biògraf. En un capítol es dedica a explicar el perquè ha triat el
personatges biografiats i quins són els seus criteris a l’hora d’escriure una
biografia.
El llibre parla del procés d’escriure la biografia de Néstor Luján, a qui
considera un autèntic mestre. I també la de Salvador Espriu. Hi ha un apartat
on parla del gènere entrevista i en destaca dos que en va fer, una amb Ramón
Serrano Súñer, cunyat de Franco i ministre d’Afers Estrangers en el seu primer
govern, i l’altra amb Mercè Rodoreda, de
la qual va sortir molt decebut, donat el difícil caràcter de l’escriptora i les
respostes que li va donar. Són molt interessants les reflexions que fa sobre el
gènere periodístic de l’entrevista.
En el capítol Independentista convers
fa referència a diverses vicissituds històriques sobre el difícil encaix de
Catalunya amb Espanya, i la enorme dificultat, que davant els esdeveniments
dels darrers anys, suposava defensar una tercera via. El llibre acaba amb dos
capítols que a partir de la seua experiència personal reflexiona sobre el
possible conservadorisme de Catalunya i analitza el moment polític
internacional, amb especial atenció al paper que juga Alemanya en la Unió
Europea. Les darreres línies del llibre li serveixen per a elogiar l’ofici de
periodista, gràcies al qual s’ha format una visió del món que no parteix de cap
teoria, sinó “del que he vist, del que he viscut, del que he llegit i de les
persones que he conegut.”
Crònica al marge és un llibre molt interessant perquè d’una banda trobem la vivència
personal de l’autor, bastant comú entre les persones de la seua generació, la
ruptura radical amb el tipus de formació rebuda en aquells anys. D’altra banda
coneixem els grans canvis que ha sofert el periodisme des dels anys seixanta a
l’actualitat a través d’una persona que els ha viscut en primera persona, i
finalment se’ns narren fets de la història de Catalunya des dels darrers anys
del franquisme fins l’actualitat, que l’autor ha conegut des de la seua faceta
de periodista, a més a més, acompanyat amb unes reflexions que poden ser motiu
d’interessants debats. Per tot això és un llibre de lectura molt recomanable.
Josep Manuel
San Abdón
(Publicat a Caràcters, núm. 89)
