VELLESA EN SOLITUD NO DESITJADA

 

VICENT USÓ (2023). Dotze. Alzira. Edicions Bromera

Les estadístiques ens diuen que són cada vegada més les persones grans que viuen soles. És l’altra cara de l’augment de l’esperança de vida. En la major part dels casos són dones, precisament perquè la seua esperança de vida és major que la dels homes. Una d’aquestes dones és la protagonista de la darrera novel·la de Vicent Usó.

Una mestra jubilada abans d’hora, impedida per una malaltia que li impedeix baixar els dotze escalons que la separen del carrer, d’ací el títol del llibre, amb un llarg monòleg ens va contant la seua vida, els seus sentiments, les circumstàncies que l’han portat a la situació en què es troba.

La dona va repassant els records de la seua vida, que de seguida veiem que ha estat condicionada per la seua família en la seua presa de decisions. A poc a poc anirem descobrint la relació amb un dels seus germans, que a mesura que avança la novel·la descobrirem que és una mica malaltissa. Després de mort, amb el seu retrat penjat al menjador, encara segueix condicionant la seua existència. L’amistat tòxica del germà amb un capellà de rebot l’afectarà també a ella. Així mateix recorda el fracàs del seu prometatge.

Un tercer germà que va ser capaç de fugir de la família i anar a viure fora de la Vila, lloc on transcorre l’acció, és l’únic que ha tingut descendència. El fill d’aquest germà és el que se’n fa càrrec d’ella quan ja no pot valdre’s per si mateixa i li posarà al seu servei una xica estrangera sense papers, que uns dies a la setmana la visitarà per fer-li la compra, cuinar i netejar-li el pis, però amb els cascos de la música posats a penes li dóna conversa.

La monotonia de la seua vida es veu alterada per un crit esfereïdor provinent del pis del costat que ja fa un temps que es troba deshabitat. A partir d’aquest moment l’envaeix la por, però també se li dispara la curiositat per saber que hi ha passat.

Un monòleg de cent- seixanta set pàgines pot fer pensar al lector d’aquestes línies que el llibre pot resultar monòton. Res més lluny de la realitat, l’autor sap desenvolupar-lo de manera magistral, en cada capítol ens aporta noves informacions que ens atrapen en la lectura. D’una banda ens va destapant i dosificant les informacions sobre les vicissituds més importants de la vida de la protagonista, que l’han portada a la situació en què es troba, o perquè el nebot s’allunya cada vegada més d’ella, o la sorpresa de a qui adreça el llarg monòleg.

D’altra banda, a partir del crit que ella escolta, sap crear molt bé la intriga que desperta la curiositat de la narradora, però també la del lector. Apareixerà un nou personatge com és el pintor que abans ocupava el pis, les relacions amb altres veïns de l’escala o el retrobament amb el seu antic promès, policia municipal que participa en la investigació del que ha passat al pis del costat.

La lectura del llibre m’ha recordat Cinco horas con Mario de Miguel Delibes, tot i que la problemàtica de la protagonista de Dotze, i la Carmen Sotillos de l’escriptor castellà són diferents, encara que segurament les uneix el seu tarannà conservador. Probablement aquesta relació l’he feta també perquè les dues obres tenen una bona estructura teatral, si Cinco hores con Mario ha estat portada amb èxit als escenaris, Dotze també podria ser ocasió de lluïment per a una bona actriu.

Amb la seua darrera novel·la Vicent Usó ens mostra una vegada més els seu domini de la tècnica literària, la seua ambició narrativa, posada, com altres vegades, al servei d’un tema d’actualitat.

(Ja escrita aquesta ressenya me n’assabento per un reportatge d’À Punt, que al País Valencià hi ha 15.000 persones que no poder eixir al carrer per la barreres arquitectòniques del pis on viuen.)

Josep Manuel San Abdón

 

PENSAR I CREAR PER A RESISTIR

 

ENRIC BALAGUER (2023). Punts de fuga. Gandia. Lletra impresa edicions/Institució Alfons el Magnànim.

 El darrer llibre d’assaig d’Enric Balaguer està format per vint-i-un textos, que com ell mateix afirma a la nota prèvia estan publicats en el mateix orde en què van ser escrits, encara que podrien agrupar-se en tres grups temàtics, en ocasions interconnectats entre ells.

En primer lloc trobem un grup d’assajos que giren al voltant de la reflexió humanística. Un fil conductor dels articles d’aquest apartat és la recerca de l’espiritualitat, una espiritualitat que l’autor troba en els corrents orientals que proposen l’experiència com el mitjà per arribar al descobriment del propi camí. Si busquem en l’interior del nostre ésser, ens diu, trobem una dimensió fora de l’espai i el temps, es tracta de connectar-nos-hi. Una manera de connectar-se amb l’experiència espiritual és a través de l’art, sobretot amb la poesia, com exposa en l’article Espiritualitat i poesia, “la poesia és la branca més directament connectada amb l’espiritualitat.”

En L’escriptura i el cos reivindica el valor dels sentits, que ell ha pogut desenvolupar gràcies a l’haver-se criat en un mas en un poble xicotet. Afirma que déu el sentit de la bellesa a la natura, a la mirada del paisatge, a la música dels arbres...

Llegir sense que això ens aporte una experiència interior segurament no serveix de res. Enric Balaguer ho expressa de manera pràctica en els articles La indigència, la humilitat, la saviesa, inspirat en un poema de Francesc Parcerisas i Contra Franco... inspirat en un poema de Joan Margarit. En el primer a partir del poema Contenidors, en què el subjecte poètic veu primer un home gran i després un jove remenant en els contenidors de les escombraries, l’autor conclou que tots vivim en la indigència, no ens emportarem res a l’altra vida i estem sempre sotmesos a qualsevol tipus de tribulació. A partir de la lectura del poema de Joan Margarit raona que el plaer és necessari, però que una vida abocada únicament a l’hedonisme ens portaria a una buidor existencial. Els obstacles ens reforcen i trobem un sentit a la vida en la lluita per superar-los.

I relacionat amb els assajos anteriors es pregunta en un altre si Llegir, ens fa millors persones? Un tòpic que ha fet fortuna. L’autor trenca d’alguna manera amb aquest tòpic, perquè és evident que per a pensar amb profunditat és necessari haver llegit, però la literatura i, l’art en general, no són res per a qui no els viu en el seu interior, i únicament ens fa millors persones si tenim disposició a ser-ho.

El segon grup d’assajos el podem agrupar al voltant de fenòmens dels nostre temps. L’article titulat Mindfulness i l’espiritualitat del segle XXI fa referència a l’interés per la espiritualitat que s’ha posat de moda en els darrers anys, un fenomen que, pensa l’autor, és déu a unes motivacions psicològiques i espirituals profundes. En aquest punt reivindica l’espiritualitat d’Orient per tres raons: la importància que dóna al cos, l’apel·lació a l’experiència individual per sobre de credos, de dogmes i de relats teològics, i la confluència entre la cosmovisió oriental i l’esperit de la ciència.

En l’article Celebritats, l’autor mostra la seua preocupació per l’extraordinari èxit de programes de televisió com els anomenats del cor o de tipus Gran Hermano. Si abans les persones obtenien un reconeixement a través de les seues obres o les seues habilitats, ara la televisió ha transformat en referents públics a “una colla de fanàtics de la vulgaritat, de tarannà barroer”, això és preocupant perquè “aquesta onada de vulgaritat i de banalitat suposa l’erosió dels cànons de valors socials.”

Un altre dels temes que analitza i preocupa Enric Balaguer és el desplaçament del logocentrisme per l’iconocentrisme, “sense imatges tot sembla avorrit, antiquat: pa sec, sense oli ni sal.” Ho exposa en l’article El Power Point i altres rostres del present virtual. La classe ordinària o magistral ha estat substituïda per una exposició acompanyada d’un Power Point. Les classes s’han fet sorolloses, l’atenció de l’auditori pot ser minsa i l’atenció dels alumnes pot estar centrada en altres afers, sobretot a través de les pantalles dels seus mòbils. Tot això ens ha portat a un declivi de les habilitats lingüístiques, a no deixar reposar la informació, a no analitzar-la críticament, a no fer-se preguntes, a confondre informació amb saviesa. A més s’ha degradat la figura d’autoritat, del mestre que sancionava el vertader coneixement i indicava el camí per assolir-lo.

El tercer grup d’assajos tenen com a tema central l’espai rural. En l’article L’habitatge mai no habitat, a partir de l’entorn on viu, La Vall de Guadalest (La Marina Baixa), observa com moltes comarques presenten una transformació física dramàtica, “la terra agrícola o bé erma o bé encerclada per construccions industrials.” El desordre urbanístic va acompanyat d’un desgavell arquitectònic. La majoria de construccions actuals no dialoguen amb el seu entorn, sinó que s’imposen de manera violenta. Per contra els habitatges tradicionals, estaven lligats al quefer agrícola i tot adquiria un sentit. L’arquitectura d’ara en estar deslligada del seu entorn en acosta “a un hedonisme ben absurd, que ve del llatí surdus, sord.”

En Torsimanys de la terra: Ponç Pons i Perejaume, ens aproxima a l’espai d’aquests dos creadors en què “la terra – el missatge de la terra – és brúixola.” Un altre dels assajos va dedicat als marges de pedra, “com la pell és a la carn, així és la pedra per als marges del camp valencià.” L’autor expressa la seua admiració per l’energia emprada per aquells que els van construir, “varen ser obres que els promotors portaren a terme entre collita i collita, en dies de pluja lleugera, vent, calor, fred...” i afegeix “els marges de pedra poetitzen la terra.” i són el “testimoni d’allò primitiu que habita en nosaltres.”

Punts de fuga és un llibre molt interessant que posa fil a l’agulla per a reflexionar sobre algunes de les qüestions més palpitants del nostre temps. Un conjunt d’assajos en què l’autor fuig dels dogmatismes, sovint s’interroga i llança preguntes per a fer pensar el lector. El llibre porta com a subtítol Pensar, crear, resistir. Mai millor pensat, pensar i crear per resistir.

Josep Manuel San Abdón