Joan Esculies és
escriptor i historiador. Ha publicat assajos, articles acadèmics i biografies
centrats en el catalanisme polític del segle XX. És un dels grans especialistes
en el president Josep Tarradellas. És professor col·laborador de la Universitat
Oberta de Catalunya, columnista dels periòdics El País i Ara, i analista
polític a Ràdio Nacional d’Espanya i TV3. Va publicar fa uns mesos Ernest Lluch. Biografia d’un intel·lectual
agitador (Ed. La Magrana) i també l’edició en castellà, Ernest Lluch. Biografía de un intelectual
agitador (Ed. RBA), llibre guardonat amb el Premi Gaziel de biografies i
memòries. Sobre el contingut del llibre vam mantenir aquesta conversa amb
l’autor.
-
El llibre està dividit en quatre geografies. Anirem fent un petit tast de
cadascuna d’elles perquè el llibre conté molta informació. Comencem per la
primera. Ernest Lluch abans de començar la carrera treballa durant alguns temps
de comercial de l’empresa del seu pare i recorre, com ell diu, les Espanyes.
Això va ser molt important per a la seua concepció de l’estat. És així?
Sí. El seu pare tenia un petit taller de cinturons, de corretges,
d’elàstics de persiana. Ell va viatjar bàsicament per Madrid, per Castella,
Extremadura i també pel Nord. Va considerar que aquells viatges d’adolescència
li havien donat un coneixement molt important d’allò que era la geografia
espanyola, i potser ho va mitificar una mica, però és cert que en aquells anys,
pel que veiem en les cartes que enviava a la seva família, estava molt atent a
allò que passava i al paisatge que veia. Això li fa reflexionar sobre una
Espanya que només havia llegit i no havia conegut fins aleshores.
-
Ell mentre va seguir estudiant, encara que a son pare no li agradava,
perquè volia que continués el negoci familiar.
Exactament no estudiava. El que va fer després d’aquests dos anys de
viatjant de comerç, es enrolar-se en el servei militar voluntari per a poder
fer-lo a Barcelona, i poder continuar en el taller de son pare, però en aquest
servei militar es troba un company que li diu: “Mira, podries estudiar
Econòmiques, perquè és un dels estudis que es poden fer a la nit. I així, als
matins fas el servei militar, després pots ajudar al taller de ton pare i al
vespre vas a la facultat.” I així va ser com es va enrolar en la Facultat
d’Econòmiques, perquè sinó potser haguera estudiat Medicina, per exemple.
-
Una figura molt important en la seua formació va ser Fabià Estapé.
Fabià Estapé, que havia estat catedràtic a Saragossa, va venir un dia a
Barcelona a fer una xerrada. Va dir que la Universitat de Saragossa tenia una
biblioteca més important que la de Barcelona, i aleshores Lluch, que tenia una
curiositat molt gran, i n’estava orgullós a més a més, se’n va anar amb un
company a Saragossa a comprovar allò, i això va agradar molt l’Estapé, i un
parell d’anys després quan va venir a fer de catedràtic a Barcelona, es van
posar en contacte, i d’aquí va nàixer una relació d’amor amb molts alts i
baixos, però que va durar tota la vida. Va ser el seu director de tesi.
-
En el llibre es diu que Ernest Lluch va tenir tres grans amor, Fabià
Estapé, Dolors Bramon i Felipe González.
En aquells anys 80 es deia això. El que passa és que en l’any 84 es separa
de la seua senyora, i l’any 86 Felipe González no li va renovar la confiança
per encapçalar un altre ministeri, i aleshores aquests dos amors es van quedar
pel camí.
-
Passem a la segona geografia. El País Valencià. De 1970 a 1977 Lluch va a
València i fa de professor en la recent creada Facultat de Ciències
Econòmiques. Allí crea un nucli de deixebles que tindran posteriorment un paper
destacat en la política valenciana, molts d’ells van formar part posteriorment
del govern de Joan Lerma, com per exemple el que encara ara és Conseller
d’Economia, Vicent Soler.
Vicent Soler encara continua en el govern valencià i altres deixebles estan
de professors en la Universitat de València. Es va integrar i va ajudar a
construir el socialisme valencianista. Ell era una persona molt dinàmica, que
no va inventar res de nou, sinó que simplement va traslladar a la Universitat
de València, allò que sent ell alumne havia après a la Universitat de Barcelona
de mestres importants com Josep Fontana o Jordi Nadal, que també havien passat
per València. I això va ser molt estimulant per als estudiants valencians del
moment perquè els va obrir portes, els va dir que miressin revistes
internacionals. A més pel seu tarannà, com dic en el llibre, era com una mena
d’Anthony Perkins. Era un professor afable, accessible als seus alumnes i en
aquell moment va ser molt important per a tota una generació de persones que
després van esdevenir influents en la societat valenciana.
-
A València forma part del PSPV, i es troba realment a gust.
Allà on anava sempre volia formar part del paisatge i el que no li agradava
gens era estar com de passada. Es va traslladar a València amb les seues dues
filles, i allí va nàixer la tercera. La filla mitjana va aprendre a caminar a
la llibreria 3i4. Estava molt integrat en el País Valencià, va fer molts amics,
i jo tinc la sensació que aquí va ser el lloc on realment Lluch va ser estimat,
més que en altres geografies que potser han tingut més impacte. Després de
parlar amb les persones que el van conèixer i veure la literatura que va
produir, les relacions que va tenir amb Joan Fuster o amb Vicent Ventura,
encara que després van tenir els seus debats intel·lectuals i es van allunyar
per la forma de veure la política, a València és on més se’l van estimar i ell
es va considerar un valencià més.
-
A València escriu un llibre important La
via valenciana en què fica en entredit les tesis defensades per Joan Fuster
en Nosaltres els valencians.
Aquest llibre és un assaig que guanya el premi “Joan Fuster” dels premis
d’Octubre. En aquesta via valenciana no acaba de posar en entredit obertament Nosaltres els valencians. Sí que ho farà
cap a l’any 1977, quan les relacions amb Joan Fuster estigueren un pèl més
deteriorades, i aleshores en el pròleg d’un altre llibre planteja unes tesis
atacant directament el llibre. Però el que és La via valenciana com a tal, en tot cas s’apunta alguna divergència
però no és profunda.
-
I anem a la tercera geografia. Quan Felipe González forma el seu primer
govern li encarrega la cartera de Sanitat i Consum. Un ministeri molt
complicat, però en la que ell fa una bona feina, de la que en gran part encara
vivim ara.
Ell va encapçalar el ministeri de Sanitat i Consum a partir de l’any 1982,
després de la gran victòria socialista, i aquí juntament amb el seu equip, que
alguns eren catalans, va fer la Llei General de Sanitat, de la qual afortunadament
encara tenim el seu resultat i les seues conseqüències, perquè quan anem als
CAPS amb la targeta ens atenen gràcies a les bases que va assentar aquesta
llei. Després també va fer altres aspectes importants com ordenar el consum amb
l’etiquetatge dels productes, es va invertir en recerca perquè episodis com el
de l’oli de la colza no poguessin tornar a passar. Van ser uns anys molt
intensos, es va haver d’enfrontar amb diferents fronts, des de laboratoris
farmacèutics, fins als metges o a membres del Partit Socialista que volien una
sanitat molt més pública o a partits com Convergència o el PNB, que no la
volien tan pública, per dir-ho així. Això va fer que l’any 86 Felipe González
considerés que ja estava cremada la seua figura i que no podia continuar, tot i
que l’havia triat pel seu perfil reformista.
-
Després de l’intent del colp d’estat del 23 F es fa la LOAPA, una llei
d’harmonització de les autonomies que els seus companys de Catalunya del PSC
rebutjaven. Ell, però, la va defensar perquè pensava que era “una resposta
civil a un cop d’estat” i que era la millor manera de defensar la gran ofensiva
que es preparava contra les autonomies. Ell va fer de boc expiatori i per això
no ha tingut massa bona premsa entre els nacionalistes.
Sí, perquè dins del grup dels Socialistes de Catalunya no tothom estava en
contra de la LOAPA, el que passa és que no tothom va ser prou valent per a
dir-ho. Hi havia qui considerava el mateix que Lluch, que era no presentar les
esmenes dels Socialistes de Catalunya, però no gosaven dir-ho, per tant ell va
ser qui arribat el moment va xutar el penal, com acostumava a dir: “si algú ha
de xutar el penal, ja el xutaré jo”. Això va tenir unes conseqüències molt
importants perquè després se li va penjar molt l’etiqueta d’espanyolista, quan
Lluch no n’era d’espanyolista i aquell factor va penalitzar la seua imatge.
Però ell tenia molt present que havia de fer això, perquè en aquell moment
determinat l’aliança dels socialistes de Catalunya amb el PSOE no volia que
trontollés. Quan encara estava a València, havia intentat que aquell primer
PSPV incipient, es pogués unir amb el PSOE, però no va ser possible, per això
va acabar sent diputat pels socialistes de Catalunya, per Girona. En la base de
la LOAPA estava el seu pensament de no trencar ponts amb el PSOE.
-
I acabem amb la quarta geografia: El País Basc. La seua curiositat infinita, el porta a
estudiar el fons sociològic i històric d’ETA. I va acabar, fins i tot, a tenir
pis i passar llargues temporades a Sant Sebastià i a implicar-se amb molta
intensitat per a buscar una solució al conflicte basc.
Quan d’adolescent havia estat de viatge per les Espanyes, havia anat ja a
Sant Sebastià, i la seva mare, que passava per ser monàrquica, tot i que no li
agradava don Joan perquè anava tatuat, però que després sí va ser juancarlista, li havia dit que Sant
Sebastià era la ciutat més bonica d’Espanya, i ell quan va anar ho va poder
constatar, i va dir: “Quan sigui gran, amb els diners que tingui, em compraré
un piset aquí a Sant Sebastià.” I després d’una època a Santander on va ser
rector de la Universitat Menéndez y Pelayo, va començar a sovintejar el País
Basc, i allà es va anar implicant. A partir de l’any 87, arran de l’atemptat a
l’Hipercor de Barcelona, li sobta molt el fet del terrorisme, el que fa que uns
joves entrin a la banda terrorista ETA, i es posa a estudiar el tema, i aviat
passa a ser un especialista en aquesta qüestió i la seva obsessió, perquè tenia
un germà que era geògraf, era veure d’on sortien aquells joves que entraven a
les files d’ETA, de quines regions del País Basc i quins factors socioeconòmics
feien que acabessin allí.
Josep Manuel
San Abdón