ENTREVISTA A JESÚS BERNAT AGUT

 

 

Jesús Bernat Agut(Almassora, 1956), és doctor en Filologia Catalana i mestre en Toponímia, matèria que l’ha portat, des de fa més de trenta anys, a collir noms de lloc per terres del Maestrat i la Plana. Té diverses publicacions sobre aquest tema. Recentment ha publicat El camí i la mar i altres contes de paper (Onada edicions), un recull de narracions amb el que va guanyar el 15è Premi Vila d’Almassora de narrativa, que són un viatge al món desaparegut de la seua infantesa, amb un gran component autobiogràfic. Sobre aquest llibre hem mantingut amb ell la següent conversa.

Podríem dir que la intenció del llibre ha estat refer el camí de la memòria, i que d’alguna manera el títol del llibre i del primer relat serien una mena de simbolisme?

En certa manera sí, perquè està clar que la polisèmia dels mots tant del camí com de la mar, sobretot el camí, que és un mot metafòric per excel·lència, sí que parla de camins espacials i temporals. I l’altra part del títol dels llibres, altres contes de paper, és també una reivindicació.

El protagonista principal de la història és Ximo el Maso, el teu pare. Aquest llibre podríem dir que és un homenatge a la seua persona?

Sí. I en la dedicatòria així consta. Tant a ells, com a tota la gent de vora mar de tota una època. I no sols a ells sinó al bar del Maso, que és un símbol, com segurament a Benicarló hi haurien històries que es repetirien arreu de la Mediterrània. El bar del Maso va ser una illa en un moment dels darrers anys del franquisme i d’allò que anomenem la Transició. En aquells moments tenia un cert ressò popular.

L’acció de les històries del llibre es desenvolupen a la platja d’Almassora, i malgrat que jo no hi he estat mai, em resulta un ambient molt semblant al de Benicarló de la mateixa època. Podríem dir, per tant, que és allò particular el que li dóna universalitat a la literatura?

Efectivament, m’agradaria que fora així. Quan parlen de localismes no sé exactament a que es refereixen, totes les històries tenen un espai concret, i el lector aquest espai el trasllada al seu context, i per tant transcendeix el que és la història d’un personatge local. Segurament coneixes algun personatge semblant als que apareixen en el llibre. Crec que si aquest suposat localisme transcendeix, es pot entendre en qualsevol altre lloc de la Mediterrània. El professor Miquel Nicolàs, fins i tot, veu coses de Fellini. Se n’anava a una Mediterrània prou més extensa, perquè, deia ell, que a la cap i a la fi, som cosins germans, italians, valencians o grecs.

En el primer relat el narrador en el seu viatge cap a la platja veu com ha canviat l’horta respecte a la seua infantesa/joventut, com ha quedat devastada per la construcció descontrolada, però a mi el més em crida l’atenció és el canvi de la relació entre els nadius i els estrangers. Crec que es veien els uns als altres com a sers exòtics, però hi havia una relació més humana.

La relació era total. Pensa que jo amb 17 anys a una de les famílies alemanyes que solia vindre allí al bar se li va ocórrer dir-me “quan tu vullgues te’n vens allà que tens casa”. Aquell mateix estiu me’n vaig anar i hi vaig estar quinze dies allí. Sí que hem tingut una relació forta amb molta gent, amb alemanys sobretot. Amb allò de la sangria se’n passaven, tardaven dos dies a tornar, i al cap de dos dies venien cremats com a gambes, i tots els dies estaven allí a l’hora de sopar. Amb la festa i la música acabaves tenint una relació molt especial, no era una gent llunyana. I pel que comentaves de l’exotisme, hi havia una certa idealització del que era Europa en eixos moments. Quan dèiem que Europa començava als Pirineus, i aleshores teníem una certa admiració i com jo era jovenet m’afartava de fer-los preguntes de com vivien, i quan pagaven a hisenda i mil cosetes de la vida d’allà. Era un turisme prou diferent del d’avui en dia amb el qual ja no tens cap relació.

Els contes i la taverna estan poblats per una sèrie de personatges pintorescos, molt populars i amb una bona història al darrere. I una característica comuna és que tenen un caràcter una mica anàrquic en contrast amb l’ambient rígid de l´època.

En certa manera era una illa. A l’estiu anava la gent del poble a estiuejar, però a banda era l’únic bar que hi havia obert a l’hivern i alguna gent que no estaven a gust al poble i que vivien en alguna caseta vora mar, solitaris,  trobaven que la seua família estava també allí. Passaven hores, sabíem de la seua vida i del seu passat, de la guerra...i era una gent d’interès. Perquè la clientela es repartia entre aquests personatges un tant exòtics, tant d’estiu com d’hivern. Venia la guàrdia civil, ja que era l’únic lloc que tenien obert i on podien calfar-se, però també grupuscles, com els del PSAN, que allí trobaven un lloc per parlar d’algunes coses. Hi havia un mapa dels Països Catalans, que era una cosa ben estranya en aquells moments.

Malgrat la tragèdia familiar del relat Un onze de setembre,  i la nostàlgia del pas del temps, em sembla que li has volgut donar al llibre un to de molta tendresa i d’humor.

Aquest capítol és un record, una cosa que calia dir-la, però que trenca una miqueta amb el to general de la majoria dels relats que tenen un to d’humor. En el cas de Ximo el Maso, era un personatge molt conegut que sempre estava amb la broma. Amb els anys hi ha persones que el recorden com un cert heroi de vora mar.

El llibre està il·lustrat per diversos pintors o dibuixants del territori, un d’ells per cert de Benicarló, el nostre amic comú, Rafael Molina.

Aquests relats lligats a la mar, jo els sentia com un sentiment col·lectiu. Les històries des del moment que passen a ser històries, la realitat la distorsionem una miqueta a través de la literatura, perquè hi hauran diverses lectures i cadascú recordarà aquella anècdota d’una manera o una altra. Però de totes manera hi havia aquest sentit col·lectiu de més gent que havia conegut aquest món, i se’m va ocórrer donar participació a deu dibuixants, cinc d’ells coneixien directament les històries, i els altres cinc potser mes les havien sentit dir a mi. Pensem que el nostre comú amic Rafael Molina ha pintat uns quants quadres del bar del Maso, se n’ha vingut a passar uns dies ací, amb mon pare i ell, els dos amb la guitarra. Se’m va ocórrer això i van acceptar la invitació, fins i tot, pintors reconeguts com Amat Bellés o Joaquina Moragrega. Han estat un regal els deu dibuixos.

Josep Manuel San Abdón

LA VIDA ÉS UNA PARTIDA D’ESCACS

 

PACO CERDÀ (2020). El peón. Ed. Pepitas de calabaza.

Durant els anys de postguerra i fins ben avançats els anys 60, a Espanya van assolir gran popularitat un grapat de xiquets i xiquetes, que per la seua precocitat se’ls qualificava com a nens prodigi. En la memòria de tots hi ha Marisol, Joselito, Rocío Dúrcal o Pablito Calvo, periòdicament la televisió ens els recorda projectant les seues pel·lícules. Però segurament hi ha molta gent que ignora un altre nen prodigi dels anys quaranta, Arturito Pomar, jugador d’escacs nascut a Palma de Mallorca, l’any 1931, que amb només 12 anys va fer taules amb el campió del món d’aquell moment, el rus Aleksandr Alekhin. A partir d’aquest èxit el règim franquista se’n va aprofitar d’ell amb finalitats propagandístiques, va ser rebut per Franco en El Pardo i es va convertir en un habitual del NODO. Però el règim el va abandonar quan més falta li feia l’ajuda institucional, ja que va competir pel títol mundial només amb els seus propis mitjans, sense l’equip amb el que contaven els jugadors soviètics i nord-americans. Tot i això va ser el primer espanyol que va assolir el títol de Gran Mestre dels escacs. Aquell mite de nen prodigi es va guanyar la vida com a humil treballador de Correus.

L’hivern de 1962 Arturo Pomar, amb 31 anys, es va enfrontar a un joveníssim Bobby Fischer, un altre nen prodigi, i se’ns dubte el jugador d’escacs més popular de tots els temps. Amb aquesta partida arranca el llibre de Paco Cerdà. A partir d’aquest moment establirà el paral·lelisme entre els dos jugadors. Fischer era també fill d’una família modesta i des de molt xiquet va mostrar unes habilitats fora de sèrie per al joc dels escacs. Fins a la seua aparició els títols mundials estaven sempre en  mans dels jugadors soviètics, el govern nord-americà li va donar tot el seu suport per acabar amb aquesta hegemonia, ja que estem en plena Guerra Freda, d’aquesta manera arribarà a enfrontar-se l’any 1972 al campió mundial Boris Spassky i a guanyar-lo, convertint-se així en el primer nord-americà que va conquerir el campionat del món. Mai una partida d’escacs havia assolit una expectació tant gran, ni aquest joc tanta popularitat. A partir d’aquest moment la vida de Fischer començarà una autèntica baixada als inferns, que acabarà amb una ordre d’arrest per part de la justícia del seu país per saltar-se el boicot que els Estats Units havien imposat a Sèrbia l’any 1992 i haver escopit en el document que li havien enviat.

El peón està dividit en setanta set capítols que corresponen als setanta set moviments de que va constar la partida que van jugar Arturo Pomar i Bobby Fischer. Paco Cerdà ve a mostrar-nos que la vida és com un tauler d’escacs, on el poder mou els peons al seu gust, se n’aprofita d’ells i no dubta en sacrificar-los sinó li aporten cap benefici. És tot un símbol que en el joc dels escacs els peons són les úniques peces que no poden retrocedir mai. Hem vist com Pomar i Fischer, van ser uns simples peons per als seus governs, també Spassky va anar-se’n de la Unió Soviètica i va anar viure a França, on se li va concedir la nacionalitat francesa.

Però entre mig de les vides dels dos campions de escacs l’autor anirà introduint xicotets relats de la vida d’altres personatges que van fer el paper de peons en nom de causes diverses, tot al llarg de 1962, com si al món es jugarà una gran partida d’escacs amb sers humans com a protagonistes. Així, entre altres trobem persones com Julián Grimau, membre del Partit Comunista en la clandestinitat, detingut i afusellat. Marcos Ana, el pres polítics que més anys es va passar a les presons del franquisme. Dionisio Ridruejo, un falangista de la primera hora, que després evoluciona cap a posicions democràtiques i es desterrat, igual que tos els que van participar en la anomenat Contuberni de Munich. O els treballadors de les mines d’Astúries que es van declarar en vaga per a demanar millors condicions de vida i foren durament reprimits. I moltes altres històries d’aquells anys.

El peón és un llibre molt ben documentat. L’autor al final del llibre explica de quines fonts ha begut. És un homenatge a tots aquells peons que han estat oblidats per la història, o a aquells que amb el seu sacrifici han ajudat a canviar-la i a millorar-la. Però, a més, està molt ben escrit. Paco Cerdà sap administrar molt bé els temps de la narració i aconsegueix mantindré l’interès i t’atrapa fins el final. Un molt bon llibre.

Josep Manuel San Abdón

 

 

CONVERSA AMB JOAN VERDEGAL

 

Joan Verdegal (Borriana, 1955) és doctor en Filologia per la Universitat de València. Ha exercit de catedràtic d’ensenyament secundari i de professor titular de la Universitat Jaume I. Ha dirigit la revista universitària MONTI (Monografies de Traducció i Interpretació) i l’Anuari de l’Agrupació Borrianenca de Cultura. Els seus llibres aborden, principalment, investigacions sobre premis literaris i traducció; per exemple: La novela francesa a través de los premios literarios (1996, amb María Dolores Burdeus), La pràctica de la traducció francès-català (2011), El premio Fray Luis de León de traducció: història, sociologia y crítica (2013). Entre les seues traduccions literàries destaquen obres de Boris Vian (La espuma de los días, 2000), Marie – Jean Hérault de Séchelles (Teoria de l’ambició, 2006), Alexandre Dumas (La tulipa negra, 2006), Charles Nodier (Jean Sbogard, 2008) i Cristina de Suècia (Lleures i sentències, 2009). Ha publicat recentment el llibre de relats Rigorosament incert (2019).

Fa unes setmanes ha publicat el segon llibre de relats, Exonerat de l’oblit (Onada edicions). Sobre aquest segon llibre hem mantingut la següent conversa.

El títol, Exonerat de l’oblit, ja ens dona una pista de per on va el llibre, que és que consideres que és fonamental la preservació de la memòria.

Així és. Estic especialment sensibilitzat per aquesta facultat humana, que ens defineix com a éssers intel·ligents. La memòria individual hauria de ser un dret inalienable i perdurable, fins al punt que la ciència hauria de gaudir de mitjans suficients per a preservar-la, per a la qual cosa caldria que els pressupostos de les nacions foren més justos i humanitaris, deixant de banda altres pseudonecessitats generals, que jo considere secundàries.

És evident que una cosa que també et preocupa és la necessitat del manteniment de la memòria col·lectiva sense contaminacions, perquè sovint aquesta es manipula en benefici de certes persones o entitats.

En efecte, li done molta importància a la veritat, precisament en un moment en què notícies falses i mentides són divulgades a plaer i poden manipular l’opinió de les persones i tergiversar la realitat. Hi ha hagut molts exemples de manipulació al llarg de la història de la humanitat, però actualment abunden més encara, per causa dels mitjans de comunicació i de les xarxes socials. Aquestes estratègies no són cosa nova i les estructures del poder les han utilitzat —i seguiran fent-ho en el futur— en benefici dels propis interessos, de vegades inconfessables. Per això he intentat remarcar la importància del pensament crític individual. Com va escriure la reina Cristina de Suècia (al segle XVII) en el seu llibre de màximes i sentències Ouvrage de Loisir (Obra de lleure), «La feblesa i la ignorància converteixen els homes en enemics de la veritat».

En el preàmbul dius que la intenció de l’autor és aquesta: «Deixeu-vos enganyar per les aparences». Què vols dir amb això?

Pretenc que el lector s’identifique amb els fets que es conten, encara que puguen resultar inversemblants. També és una invitació a realitzar una lectura compromesa, en el sentit de convidar el lector a fugir de les presses o de les apreciacions improvisades. De fet, és una invitació directa a la reflexió, és a dir, a no quedar-se simplement en la lectura dels passatges aïlladament, sinó a endinsar-se sense complexes en els missatges (explícits o implícits) que es presenten en el llibre, que és la millor manera de gaudir de la lectura dels relats.

Exonerat de l’oblit conté 33 relats breus que expliquen generalment fets quotidians, però al final de cadascun d’ells hi ha un diàleg entre el MORTAL, una misteriosa entitat, la PEDRA, que es la veu delegada de la divinitat i l’ÀNGEL LECTOR. Pots explicar-nos la funció d’aquests personatges?

Es tracta simplement d’una al·legoria basada en la tradició cristiana, segons la qual després de la mort ens haurem de presentar davant de sant Pere (la Pedra) per a retre comptes de la nostra vida. Tanmateix, ací el que es jutja és si el Mortal és mereixedor de passar a l’eternitat amb memòria o sense ella, per a la qual cosa s’hi introdueixen diàlegs entre ells dos que volen reproduir els dubtes i els dogmes amb els quals hem hagut de conviure, hagem rebut o no una educació religiosa. D’altra banda, l’Àngel Lector no és altre que cada lector individual, com s’endevina en les fórmules introductòries de cada passatge: «Que l’Àngel Lector procedisca...», «Procura escoltar amb la màxima atenció el que llegirà l’Àngel Lector!», «Fes el favor de continuar la lectura, Àngel Lector».

El meu propòsit —com he avançat abans— és predisposar a una lectura conscient, compromesa, i per això aquestes intervencions estan carregades de polèmica, de sorpresa, d’interrogants, etc. D’altra banda, la mateixa coberta del llibre, amb el teclat d’un ordinador i un dau amb tres perfils de crani (sorpresa, interrogant o pensament/idea), vol ser representativa del que s’hi trobarà entre les seues línies.

Podem dir que el llibre té una intenció moralitzadora? Per què has triat aquests temes?

Sí, és una defensa constant de la humanitat benintencionada, que contrasta amb un repertori de defectes que les persones no poden o no volen defugir. Els relats aborden temes diversos (la insolidaritat, la camaraderia, la incongruència, l’egoisme, l’atzar, la superstició, la por, la felicitat, els vicis, la descaradura, la responsabilitat, la infidelitat, la corrupció, la tragèdia vital, ...), sense ànim de ser exhaustius, evidentment. He triat aquests temes perquè poden ser representatius del que qualsevol persona pot trobar-se al llarg de la vida.

Així és: una de les virtuts dels llibres de relats és que es poden llegir a poc a poc, sense pressa, i en aquest llibre en concret això és més recomanable que mai, perquè els diàlegs dels personatges als que hem fet referència abans, conviden a la reflexió. Com expliques l’últim passatge, que sembla desentonar amb la trajectòria dels altres?

Sense ànim de desvelar el desenllaç (perquè els lectors no ho perdonarien), puc dir que es tracta d’una intertextualitat en forma d’epístola, referida precisament al teu llibre Els dies gloriosos (que jo emmascare amb el títol de Cròniques glorioses) i amb el qual vaig gaudir també d’una lectura que anava descobrint-me reflexions profundes i molt assenyades sobre l’actualitat del país, la literatura, el periodisme, l’ensenyament, l’ús del valencià... També puc desvelar que és un final que tenia reservat per a cloure aquest llibre, però en aquell moment —ara fa tres anys— encara es trobava embastat i no passava de ser un projecte. Espere haver contestat adequadament... i sense faltar al respecte que mereixen els lectors virtuals, que mai no haurien de conèixer anticipadament el desenllaç de la trama d’un llibre.

Josep Manuel San Abdón