dilluns, 24 d’agost de 2015

ENTREVISTA A ANTONI GÓMEZ


           Antoni Gómez (Sagunt, 1960), porta una llarga trajectòria com a escriptor i ha conreat diversos gèneres literaris. Ha publicat recentment Maleïts entrepans (Onada edicions), una novel•la que reconstrueix el món del seu poble durant la dècada dels anys 60 del segle passat. Sobre aquest llibre hem mantingut amb ell la següent conversa.
- La novel•la sembla que vol ser un homenatge als morts.
        És possible, un homenatge inconscient, si de cas. John Berger deia que els escriptors som els secretaris dels morts. En el meu cas la novel•la naix del sentiment de perplexitat davant del pas del temps, una de les meues obsessions creatives. Qui sap si la literatura, que permet la plasmació amb paraules del temps passat, ens crea certa il•lusió d’eternitat. Aquest tema no és qualsevol cosa, és una qüestió essencial de la vida. El temps tot ho devora, no hi ha solució ni alternativa possible davant d’aquest procés inexorable, tot passa, tot és fràgil i fugisser. Al llarg d’una vida humana no fem més que acumular pèrdues: la infantesa, l’adolescència, la joventut, la maduresa, l’ancianitat, la mort...És la vida, cal acceptar-ho. 
- Quina part hi ha d’autobiografia i quina part de ficció en el llibre?
       Autobiografia i ficció estan barrejades al llarg del llibre. Ara bé, mai no he pretés escriure una crònica autobiogràfica, una crònica memorialística de la infantesa, en absolut. Per això hi ha personatges inventats, totalment inventats, amb altres que tenen un perfil més autobiogràfic: persones que vaig conéixer sent un infant, allà pels anys seixanta i setanta del segle passat, i que gran part de les quals estan mortes. En alguns casos, tot i que porten anys mortes, la memòria és molt benèvola i sembla que encara puc escoltar el matís de les seues veus, dels seus gestos, la configuració exacta dels rostres. La memòria és franca i precisa. En altres, és més imprecisa i utilitze obertament el recurs de la imaginació. 
- Per què situes l’acció del llibre en un bar?
      Perquè l’acció de la novel•la transcorre en un bar, el bar familiar de la meua infantesa. Un bar és un xicotet teatre de la vida, de les glòries i de les misèries de la vida, sobretot per a les classes humils, per a la gent que no té cap altra distracció més que compartir una tertúlia o jugar a les cartes o el dòmino amb els companys del bar. És un micromón molt interessant, la veritat.  


- La majoria dels personatges que apareixen en el llibre són perdedors. Ha estat una elecció conscient?
         Justament per això, perquè la gent que apareix pel bar és de procedència humil, treballadors del camp o de la ciutat que han patit moltes misèries en la vida; la guerra, la postguerra, el franquisme...poden semblar perdedors. Però no ho tinc tan clar. Si considerem perdedors a aquells que mai no han participat del poder, polític, social o econòmic, o que si de cas l’han patit en carn pròpia, potser ho siguen. Però cal tindre en compte que, malgrat tot, l’ambient del bar els feia feliços i compartien fins i tot una evident harmonia. Les seues rutines diàries estaven lligades al micromón del bar. 
- Quina importància ha tingut per a fer el llibre el castell i la part antiga de Sagunt?
        Molta importància, clar. El barri de la ciutat vella és l’entorn on s’ubica el bar, on transcorre l’acció de Maleïts entrepans. I la ciutat vella de Sagunt és un barri on estava la jueria, una de les més importants del País Valencià. El castell era l’espai dels jocs dels més menuts. Aleshores, com passava per tot arreu, la vivència de la infantesa estava íntimament lligada a la natura: els rius, les marjals, l’horta, la muntanya; els espais patrimonials, els castells, les torres, les muralles, etcètera. Eren espais habitats pels infants. Ara tot això ha desaparegut. En el cas de Sagunt, atapeït d’història fins la medul•la, este fenomen era molt evident. Per este motiu per al narrador de la novel•la són tan importants els veïns vius, els veïns que formaven part de la seua memòria, com els veïns morts, els que formaven part de la història. 
Josep Manuel San Abdón

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada