ENTREVISTA A FÈLIX EDO TENA

 

Fèlix Edo Tena ha publicat recentment la seua tercera novel·la El món exterior (Onada edicions), on es narra el viatge iniciàtic de Vicent, que surt d’un mas de Benassal per enfrontar-se  a una realitat ben allunyada del món en què havia viscut fins aleshores. Coneixerà alguns dels episodis més tràgics del segle XX i assistirà al final d’un món rural i d’uns valors tal com els havia conegut. Sobre aquesta novel·la hem entrevistat l’autor per correu electrònic.

 – D’on ve el teu interès pel món dels masos i els masovers?

Es tracta d’un assumpte que no és literari, sinó vital. Jo provinc, tant de part de mare com de part de pare, de sengles famílies masoveres de Benassal, i això implica una relació directa amb un món que avui pràcticament ha desaparegut. Les meues novel·les naixen, sobretot, d’haver escoltat. He parlat molt amb els meus familiars: sobre com era la vida al mas, què suposava per a ells anar a l’escola del Canto, les visites al poble des del mas, la intuïció que allí ja no podien viure més, també la melancolia per tot el que s’ha perdut. I aquestes converses han estat una forma de transmissió de coneixement. No un coneixement acadèmic, sinó una manera de situar-se en el món: el temps lent, la dependència de la terra, una relació molt concreta amb la necessitat i amb el límit. Per tant, escriure sobre els masos és també escriure contra aquesta desaparició. No per idealitzar, sinó per negar que siga irrellevant.

 – És coneguda la teua afició al cine, el començament de la novel·la m’ha semblat molt cinematogràfic.

Tens tota la raó. Evidentment, per a escriure s’ha de llegir molt, però, en el meu cas, jo li dec molt al cinema i a la música. En concret, el cinema que m’ha influït no és el narratiu convencional, sinó aquell que treballa amb el temps i amb la mirada d’una manera radical. Et podria dir molts noms, però ara mateix em venen al cap Abbas Kiarostami, Víctor Erice o Theo Angelopoulos. En aquests autors, el que importa no és tant què passa sinó com es percep el que passa. Hi ha una atenció al detall, al silenci, a l’espai, que trenca amb la idea de relat com a successió d’accions. Això és el que m’interessa portar a la novel·la: una escriptura que no guia el lector, sinó que l’obliga a mirar. Pel que fa al començament d’El món exterior, no busca seduir, sinó descol·locar, situar el lector dins d’un món que no s’explica, sinó que s’ha d’habitar.

 – El Jutge i l’Altre em semblen personatges simbòlics que representen el mal absolut i la violència sense límits. Em recorden, d’alguna manera, alguns dels actuals líders mundials.

El Jutge i l’Altre no són figures del mal en un sentit moral simple. Són la forma que adopta el mal quan esdevé sistema, en aquest cas, sistema de la modernització de les societats. Des d’aquest punt de vista, el Jutge no és excessiu: és coherent. Representa una racionalitat que es creu legitimada per ordenar el món, encara que això implique destruir-lo. És el mal que no es percep com a tal perquè s’exerceix en nom de l’ordre, del progrés, de la necessitat. En aquest sentit, aquella imatge tan icònica de Walter Benjamin és central: l’àngel de la història veu una acumulació de ruïnes mentre una tempesta —el progrés— l’empeny cap al futur. El Jutge i l’Altre són aquesta tempesta: no reconeixen el que destrueixen, perquè la seua lògica no admet la pèrdua com a problema. Per altra banda, no resulta casual apuntar que la llengua en la qual s’expressen és el castellà, que és la llengua en la qual s’ha destrossat el món dels masovers i també s’està deixant morir la cultura catalana.

 – Ramon també em sembla un personatge simbòlic, és dels dos germans qui té més curiositat per veure que hi ha més enllà del mas, i que amb la seua desaparició incita el seu germà a emprendre el viatge.

Ramon és un sagal especial: molt intuïtiu, sensible, capaç de veure com creix l’herba i de connectar-se a aquelles coses que no es veuen a simple vista. A més a més, és molt curiós, fins al punt que suposa el primer desplaçament. És qui trenca el tancament del mas, qui intueix que hi ha un “món exterior”. Però aquest fora no és una promesa, sinó una obertura que comporta pèrdua. La seua desaparició no és només narrativa: és ontològica. A partir d’ell, el món deixa de ser complet. Vicent hereta aquesta fractura. El seu viatge no és voluntari, és conseqüència d’una ruptura que ja no es pot reparar.

 – Per què situes l’acció de la novel·la en l’any 1955?

Perquè és un moment en què dues violències coincideixen: la d’un règim, el franquista espanyolista, i la d’un procés de modernització que transforma el món de manera irreversible. En el context català, això té una especificitat clara: la modernització va lligada a una imposició cultural. El castellà s’imposa com a llengua de poder, mentre el català és progressivament desplaçat. No és només una qüestió lingüística: és una transformació de la percepció, de la manera de pensar. El món dels masos desapareix alhora que desapareix una centralitat cultural pròpia. El “progrés” funciona com una força d’homogeneïtzació. 1955 és el moment en què aquesta substitució ja no és discutible. El món encara existeix, però ja ha perdut la seua continuïtat. De fet, és l’època que molts masos van ser abandonats: per la pressió de la modernitat i també per les seduccions de la modernització.

 – En el seu viatge Vicent descobreix el mal, però també el bé.

Vicent no descobreix el món de cop, sinó per capes. El primer “fora” és el poble: els comerços, els cotxes, una forma de vida que ja funciona amb una altra lògica. És un primer desplaçament, encara assumible. Després arriba el mar, a Vinaròs, que és una obertura més radical: un espai que desborda qualsevol mesura coneguda, que trenca definitivament l’escala del món del mas. I vindrà la ciutat, encara que siga una menuda com Castelló. Però el veritable trencament es produeix amb els diversos testimonis amb qui parla d’alguns dels horrors del segle XX. A través d’aquests personatges, Vicent entra en contacte amb la història en el seu sentit més violent. La conversa amb un supervivent de Dachau, la presència encara viva de la Guerra Civil, els maquis… tot això introdueix una dimensió que ja no és només personal ni local. El mal deixa de ser abstracte: es fa històric. Es fa real en un sentit que desborda qualsevol experiència anterior. El bé, si apareix, ho fa de manera fràgil, com una possibilitat mínima dins d’aquest món.

 – Em criden l’atenció les llargues descripcions que fa la veu narrativa.

Les descripcions tenen a veure amb aquesta manera de descobrir el món. Vicent no el pot assimilar ràpidament, perquè cada espai té una densitat que li és estranya. Descriure és, per tant, una manera de fer visible aquest procés: el pas d’un món tancat i coherent a un món fragmentat i excessiu. També és una forma de resistència. Davant d’un món que tendeix a simplificar, a reduir, a accelerar, la descripció restitueix complexitat. Obliga a mirar, a aturar-se. I, en última instància, és una manera de lluitar contra la desaparició: donar cos, donar temps, donar llengua a allò que ja no hi és o que està a punt de deixar d’estar-hi. Per altra banda, és la manera com, a través de les meues novel·les, intento convertir el paisatge dels Ports i del Maestrat en un paisatge literari, que és profundament local, però que d’aquesta manera aspiro a què arribe a la faceta universal.

 – Les darreres pàgines són bastant desoladores. Vicent és el final d’una estirp, d’un món al qual ja no es tornarà mai. Era aquell un món més autèntic, més humà?

La desolació no és un efecte estètic, sinó una conseqüència. Vicent arriba al final de la seua peripècia havent travessat diversos mons, però sense poder integrar-los. El món del mas ja no és possible, però el món nou tampoc no ofereix una forma d’arrelament. La pregunta per si aquell món era més autèntic és, en realitat, secundària. El que importa és que la seua desaparició no ha estat neutral. Ha implicat la pèrdua d’una manera de viure, de parlar i de comprendre. El que queda és una consciència incòmoda: que el que anomenem progrés s’ha construït sobre una acumulació de ruptures i d’oblits. I que aquestes ruptures no afecten tothom de la mateixa manera. Vicent no és només el final d’una estirp: és el testimoni d’aquesta pèrdua. I el seu silenci final és, potser, l’única resposta possible.

Josep San Abdón