divendres, 15 de gener de 2016

ENTREVISTA A MARTÍ DOMÍNGUEZ


Martí Domínguez és doctor en Biologia i professor de periodisme a la Universitat de València. Col·labora regularment en El País, La Vanguardia i El Temps. Dirigeix la revista científica Mètode, per aquesta tasca va rebre el Premi Nacional de Periodisme. És autor de les novel·les Les confidències del comte de Buffon (Premi Andrómina, Crexells i de la Crítica de la Universitat de València), El secret de Goethe (Premi Prudenci Bertrana i de la Crítica de la Universitat de València), El retorn de Voltaire (Premi Josep Pla) i El fracassat. És autor de l’assaig El somni de Lucreci (Premi Carles Rahola).
La seua darrera novel·la La sega (Ed. Proa), editada fa unes setmanes, ens transporta a les muntanyes del Maestrat interior, on en la segona meitat dels anys 40 i principis dels 50 del segle passat es va desenvolupar una autèntica guerra entre els maquis i la Guàrdia Civil, al mig de la qual es van trobar els habitants dels masos de la zona que en van patir les conseqüències. Sobre el contingut de la novel.la hem mantingut la següent entrevista.
-                     Aquesta novel·la és d’una temàtica totalment diferent a les anteriors que havies escrit. Com naix la idea d’escriure-la?
Tinc un mas al Penyagolosa. Quan el vaig comprar, em vaig trobar un màuser amagat. Vaig començar a preguntar, i varen començar a aparèixer temibles històries de repressió, de maquis i guàrdies civils. Allò va ser el germen d’aquesta novel·la tan dura, però que enllaça amb les anteriors des del punt de vista de la lluita de la raó contra el fanatisme.
-                     Per què vas decidir que la veu narrativa fóra un xiquet?
Els masovers quan m’explicaven el que havien viscut, sempre em deien: jo era un xiquet de set o vuit anys quan va passar açò o açò altre... Per això, després de donar-li moltes voltes, vaig triar aquesta veu, que em sembla honesta.
-                     Em resulta molt interessant la figura del mestre don Arcadi, intentant transmetre la cultura enmig de la barbàrie del moment. Per què introdueixes aquest personatge en la novel·la?
Durant la Segona República, hi hagueren moltes escoles rurals. I molts mestres que varen fer una gran tasca. Don Arcadi pertany a aquesta escola de Giner de los Ríos: és un homenatge a aquells mestres, que en molts casos s’hi deixaren la pell.
-                     S’observa en la novel·la un clar intent de reproduir la parla de la zona. L’aparició del mestre don Carles, pretén ser un homenatge a Carles Salvador?
Sí. És una mescla de Salvador i Coromines. Crec que Carles Salvador també engendra aquesta figura de mestre, d’il·lustrat que creu que el conreu de la cultura pot canviar el món. He intentat reproduir el llenguatge del Maestrat, però sense caure massa en un patois local. Almenys, les paraules són les del lloc.
-                     Quina ha estat la repercussió posterior de tota aquella repressió en el Maestrat?
Entre altres coses, l’abandonament dels masos. Es va passar molta por, i moltes injustícies, durant quasi deu anys. Els masovers varen fugir a la Plana, o a Barcelona, tan aviat com pogueren.


-                     La teua vessant de naturalista apareix al llibre; els animalets, els fòssils, les plantes...per a mi aquesta part del llibre és molt bonica, quan Goriet i els dos mestres comencen a classificar-los, sembla que comença un moment d’esperança, però ràpidament xocarà amb la brutalitat que ve a continuació.
Sí, està buscat aquest contrast. Goriet ho té tot per davant: malgrat la mort injusta del pare, pot estudiar, i podria arribar a ser un bon mestre, o potser fins i tot alguna cosa més... Però la realitat no perdona, ni la barbàrie.
-                     Alguns personatges, com ara el metge per exemple, tot i que podrien estar enquadrats en el bàndol dels vencedors presenten un alt grau d’humanitat. Em sembla que has volgut fugir de maniqueismes entre bons i dolents. És cert?
He intentat evitar els estereotips. El metge no pogué triar bàndol, com tantes altres persones durant la guerra. Per altra banda, també els maquis maten i torturen. Allò fou una carnisseria generalitzada: tots contra tots.
-                      “Un silenci dens es va abatre sobre aquells dies...” diu Goriet al final de la novel·la. Pretens amb la novel·la recuperar la memòria històrica d’aquells fets? Sembla que va ser difícil que els qui van viure aquells temps en volgueren parlar.
El fet de ser veí m’ha obert algunes portes. Saben qui sóc, i alguns masovers s’han animat a parlar. També he participat en les activitats del Grup per la Memòria Històrica de Castelló. Tot plegat, el que apareix a la novel·la és real, encara que les biografies estan creuades per a evitar situacions incòmodes. Fins i tot el capità Mata, és un personatge autèntic, que va aplicar les ordres de Franco amb gran efectivitat. Gràcies a la seua tenacitat i crueltat, es va acabar amb els guerrillers i ell fou ascendit a coronel. Matar eixia a compte, aleshores.

Josep Manuel San Abdón

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada