CINQUANTA ANIVERSARI D’ AL VENT I NOSALTRES ELS VALENCIANS

Entrevista a Vicent Pitarch

Enguany es compleixen els cinquanta anys de dos mitjans informatius en català, que en un temps molt difícil per a la nostra llengua van constituir tota una fita en el món de la informació a les comarques de Castelló i fins i tot en la resta dels Països Catalans. La revista Al vent creada per Albert Sánchez – Pantoja i Frederic Rivas, es va vore obligada a plegar l’any 1969. En el seu moment més àlgid, va arribar a tenir més de mil subscriptors, i el règim que l’havia tolerat fins aquell moment va ordenar el seu tancament. El mateix any, però, naixia el primer programa de ràdio en català, Nosaltres els valencians. Per parlar d’aquests dos esdeveniments hem conversat amb Vicent Pitarch, principal impulsor d’aquell programa de ràdio.

Vicent, tot i que tu no vas estar en la fundació de la revista Al vent, crec que si que ens podràs fer cinc cèntims del que va significar.

Els quatre anys i mig que va durar Al vent va coincidir amb els anys de la meua carrera a Barcelona, i després amb el començament de la mili. Va significar un revulsiu que vist des d’ara és difícil de copsar a quin nivell arribava tot allò. Era la primera publicació amb una certa empremta, va arribar a tirar més de mil exemplars. Era la primera revista en català que es feia a Castelló amb la voluntat de fer premsa en català, i d’intentar normalitzar un petit espai, però que aleshores era molt important. Les condicions de precarietat eren absolutes.

Del miler de subscriptors quatre eren de Benicarló.

Benicarló a començaments dels 70 tenia una dinàmica envejable, i per tant això no és estrany.

Al vent podríem dir que va morir d’èxit, perquè les autoritats dels moment, que la van tolerar al principi, en vore la repercussió que tenia es van alarmar i aprofitant l’estat d’excepció de 1969, i amb l’excusa que no s’adaptava a la llei de premsa de Fraga la van clausurar.

Així va ser, però no és que la van clausurar llavors, sinó que gairebé no la deixaven respirar. Tenia l’aixopluc de l’església, teòricament allò venia d’una parròquia, el rector de la qual era mossèn Amorós, donava la cara, però qui ho defensava era el bisbe Pont i Gol.

Uns mesos després de la clausura d’Al vent, naixia el programa de ràdio Nosaltres els valencians.

Així va ser. Vaig començar a fer un curs de valencià a Vila-real. Com que un dels que acudien al curset era força amic de Joan Soler, aleshores director de Ràdio Popular de Castelló, va suggerir que podríem fer un programa de ràdio, perquè ell ens deixaria fer-ho. Vam parlar amb ell i ens va posar unes condicions. Primer de tot que això havia de passar per la censura, segon, que no l’havíem de posar entre l’espasa i la paret, i sobretot que ens comprometéssem a aguantar 3 o 4 mesos.

Vam tindre problemes amb la censura, però va anar fent-se, no va ser per la seua causa que el programa va desaparèixer, sinó per esgotament, perquè si s’ha de fer amb garanties hi ha d’haver una mínima professionalització per part d’algú, i també un equip decidit, consistent i amb disponibilitat, i tota aquesta sèrie de condicions no era fàcil de reunir-les, i quan ja portàvem 10 anys vam decidir que no ho podíem mantenir.

Vau tenir clar des del primer moment que no volíeu fer un programa ni de danses, ni de folklore.

Ni de classes de català. Les classes les fèiem en un altre lloc. Però a l’emissora, ja que teníem aquella oportunitat tant increïble, havíem, simplement de normalitzar la llengua. Havíem de plantejar temes que pogueren punxar la consciència dels joves. Teníem clar que ens adreçàvem a la joventut, que en aquell moment era una joventut en ebullició, es muntaven grupets de teatre, de música... Et contaré una anècdota; vaig entrar en contacte amb uns joves d’Alcalà de Xivert, una colla que es dedicaven a l’agricultura, i en una època en que el programa es feia en diumenge, quan ells estaven escampats pel terme, una persona havia de quedar-se al poble i gravar-lo, i a la tarda es reunien per escoltar-lo, això ara sembla una cosa d’un altre planeta, però va ser un dels episodis més gratificants quan vam saber que funcionava així.

A través del programa de ràdio organitzàveu altres coses.

A través de la ràdio vam portar a Pi de la Serra, a Llach, a Raimon, allà al teatre. Ens dedicàvem a muntar coses d’aquestes pels pobles del voltant on teníem un relatiu accés. Al programa parlàvem del moviment trotskista, del maig del 68, del que era Europa, de l’alliberament de les nacions, de certes tendències de la joventut, i naturalment de la catalanitat, allí apareixien tots els Països Catalans sistemàticament. Intentàvem que allò fos vist amb una certa naturalitat. Això va ser la gran obra que va representar el programa.

Una característica del programa va ser que vau donar molta participació als oients. Us escrivien moltes cartes.

És el que volíem i ho provocàvem. Entre els qui escrivien estava Kálmán Faluba des de Budapest. El primer professor de català de Budapest. Ha fet escola, allí hi una grup de catalanòfils d’un cert gruix. Abans de posar el programa en marxa, em vaig posar en contacte amb persones del Principat, i de les Balears, els vaig fer una petita circular, on deia que anàvem a fer allò i per tant necessitàvem ajudes, informació, notícies...També a Serra d’Or vaig posar una crida i em va contestar des de Budapest Kálmán Faluba, perquè li feia arribar la revista una família de Barcelona.

Això era el que volíem i el que necessitàvem, primer per contactar amb la gent, i després perquè el programa fera una mica de ressò de petites inquietuds del que anava passant per totes les comarques a ser possible del País Valencià.

L’altra experiència paral·lela a aquesta va ser que en complir cinc anys, vam fer una carta a tota la intel·lectualitat dels Països Catalans; Pont i Gol, Cassià Just, l’abat de Montserrat, Pedrolo, Espriu, Fuster, Ventura, Aracil, Ninyoles, Moll, Ovidi Montllor, Raimon, Mª del Mar Bonet i molts més per tal de demanar-los una simple adhesió. Vam tenir respostes fantàstiques de molts d’aquests personatges. Tinc una dedicatòria a mà de Joan Miró. Era ja el final de la dictadura, i tal com vèiem que s’anava esllanguint, les il·lusions i les esperances eren més grosses. Després va vindre la nova època, vam tindre noves obligacions, la dedicació a la política, el programa ho va patir i en aquelles condicions no podíem continuar.

Josep Manuel San Abdón

ENTREVISTA A VICENT USÓ

Vicent Usó és un dels nostres novel·listes més destacats, l’avalen la seua producció literària amb setze novel·les publicades amb èxit de crítica i públic, i amb premis de prestigi com l’Andròmina dels Octubre, l’Alfons el Magnànim de València o dos vegades finalista del Sant Jordi. El seu  últim llibre publicat és El paradís a les fosques (Edicions Bromera), novel·la amb la que va guanyar el Premi Enric Valor d’Alacant. La història comença el dia que Lehman Brothers va fer fallida i ens presenta uns personatges que fins aquell moment vivien amb l’única obsessió de guanyar diners al preu que fóra.

-                     Amb El paradís a les fosques has explicat que has volgut fer una novel·la sobre l’ambició, retratar aquelles persones que a la primera dècada del segle XXI tenien com a única finalitat en la vida fer-se rics.

Sí, perquè el que a mi m’interessa de la literatura, sobretot, és que em proporcione ferramentes per a intentar entendre o almenys plantejar-me les coses que succeeixen al meu voltant. Com tu dius en els primers anys del segle XXI va proliferar una classe de gent que tenia una moral determinada, segons la qual l’única opció legítima de la vida era fer-se com més ric millor, i això tenia tota una sèrie de conseqüències que després ens han avocat a la crisi i que són les que jo intente plantejar-me en la novel·la.

-                     A més molts economistes deien que això no s’acabaria mai, que sempre viuríem en un paradís, fins que el paradís, com tu dius, es va quedar a les fosques.

No era únicament la sensació d’aquesta ideologia de la que parlava. No era únicament la sensació de la gent comuna; els comercials de les empreses, els empresaris, els treballadors...sinó que tenia una estructura teòrica al darrere. Una sèrie d’economistes, historiadors, etc. que deien que en contra del que havia vaticinat el marxisme i que s’havia anat complint fins aquell moment, el capitalisme havia sigut capaç de trobar la pedra filosofal que faria que ja no hi haguera més crisis, seria una prosperitat sense límits. Això és molt perillós, perquè en el moment que penses que l’acumulació seria infinita, oblidàvem que era acumulació a costa de països del Tercer Món, per exemple, però això no els interessava massa. Però en la mesura que l’única opció és aquesta, doncs, el sistema de valors es perverteix, i valors com la solidaritat, l’amistat o les xicotetes coses de cada dia, es deixen de banda i s’entronitza l’èxit, l’ambició i els diners com a únic valor. I això ens ha portat on ens ha portat.

-                     La novel·la no es localitza en cap espai concret, però hi ha unes referències que ens fan endevinar que passa a la teua comarca La Plana Baixa. És un intent d’interrogar-te sobre el teu entorn?

Una de les grandíssimes virtuts de la literatura és que et permet parlar d’allò més pròxim i generar missatges universals, que és el que jo pretenc i pretenem tots els escriptors. Aleshores, jo m’he fixat en el territori més immediat, com és lògic, perquè és el que tinc més a mà i veig cada dia, però crec que la situació que planteja El paradís a les fosques, es va donar en molts llocs, no sols del País Valencià, ni de l’Estat espanyol, sinó fins i tot en una bona part d’Occident. I precisament per això no era un fenomen puntual de quatre empreses que en un lloc determinat tenen una certa prosperitat, sinó que darrere hi havia tota una sèrie de polítiques neoliberals, de coartades morals, de bagatges teòrics, etc. que abonaven aquests plantejaments i per tant m’he mogut a partir de situacions molt pròximes, però que no ubique massa perquè poden passar en més llocs.

El missatge final crec que seria intel·ligible arreu del món, on la situació és molt parella. De fet hi ha hagut lectors de diferents zones geogràfiques que m’han comentat que han conegut personatges com els que ixen a la novel·la, per tant vol dir que no anava massa errat i que la situació s’havia repetit en altres llocs.

-                     Hi ha un moment en la novel·la que apareix una mansió que a mi em recorda a la que vam poder vore en l’última pel·lícula de Stanley Kubrick, Eyes wide shut, però molt més depravada. Un autèntic paradís del vici on aquests individus exploten sense cap mirament les persones que viuen en la misèria generada per ells. Tens alguna referència a si es feien activitats d’aquests tipus?

Quan en el cim del sistema de valors, només hi ha els diners, la conseqüència immediata és que podem comprar allò que es puga comprar, allò que tinguem suficients diners per a pagar, i per tant podem dir que podem comprar cossos humans que serien la matèria primera d’aquestes festes que esmentes, però també vides de persones. Tot allò que es vent és susceptible de ser comprat, i per tant és legítim comprar-ho. El que he volgut demostrar, no sé si exagerant, perquè la realitat sempre supera la ficció, és que la gent que bevia d’aquesta ideologia, tenia aquesta manera d’entendre la vida, i la seua relació amb els desafortunats. Perquè el paradís era només per a uns pocs, encara que ens feren vore que era per a tots. El que intentava reflectir és que quan aquesta ideologia s’instal·la en la societat podem arribar a les aberracions més grans.

-                     Un altre moment en què veiem la classe de gent que són és en l’exposició del pintor Serpentina, personatge excèntric i fastigós, al qual fan vore que adoren perquè els seus quadres són molt cars. Els diners estan per damunt dels valors artístics.

Clar, perquè quan els diners ho envaeixen tot, també envaeixen el món de l’art, i aleshores passem de considerar l’art com una manifestació que ens altera, que ens commou, etc. oblidem aquest principi que és el fonamental de l’art i instal·lem en el seu lloc un altre, segons el qual l’art és més valuós quant més diners costa. És com aquella gent que quan va al restaurant sempre demana el vi més car, perquè no n’entenen realment de vins. Passa el mateix pel que fa als quadres i a les escultures. Aleshores estava retratant un més dels àmbits en els quals aquesta perversió global de la societat havia afectat i ho he fet des d’un punt de vista lleugerament diferent a la resta de la novel·la, té un punt més de caricatura, un punt més divertit si vols. Una mica per trencar. La novel·la té un punt in crescendo bastant important, i m’interessava, de tant en tant, donar-li un àmbit al lector per a que respirara. Però a més m’ha vingut molt bé la figura de Serpentina per a caricaturitzar aquesta gent i al mateix temps per a traure un somriure al lector abans de continuar amb la tensió creixent.

-                     En aquest món que es va crear hi ha uns personatges que sempre estan dalt de tot, sempre són poderosos com és el cas del que s’anomena Maquenrou, i d’altres als que se’ls va deixar viure un temps al paradís abans d’enviar-los una altra vegada a l’infern com és el cas de Maties. Al final fa una mica de llàstima i tot.

Maquenrou és el representant d’aquesta gent que parlàvem. La gent que ja era rica abans, que no era rica de quatre dies, i no era rica d’uns pocs diners, i a més no era rica per aparentar, que era el símptoma que delatava els nous rics, que era la necessitat de fer vore que s’havien fet rics, a través de l’ostentació. Aquesta mena de rics, són rics més subtils, són la gent que posseeix realment el poder i que rara vegada els veiem les cares, però que estan sempre allà, que han sortit enfortits de la crisi i que d’alguna manera han jugat amb la resta de la gent tractant-los com a peons d’un gran joc d’escacs en el qual ells sempre acaben triomfant.

-                     A mesura que avança la novel·la anem coneixent el passat de Maties, una història, que des del meu punt de vista, fa guanyar interès a la novel·la, perquè a cada capítol ens sorprens amb noves informacions. Per què has introduït la història de la vida familiar de Maties amb tant de detall?

D’entrada perquè pensava que cenyint-me únicament a la prosperitat i caiguda econòmica i social, el personatge no tenia carn suficient com per a sustentar una novel·la. En segon lloc perquè el personatge de Maties, és un personatge poc amable, per dir-ho d’una manera lleugera, i per tant els personatges que són pocs simpàtics per al lector, és més difícil que aquest connecte amb ells, i això és una condició imprescindible per a que l’interesse el text. Si el lector no connecta amb els personatges principals serà molt difícil que després puga trobar interès en allò que estem explicant. Per tant necessitava un contrapunt en el qual Maties no es comportara com un canalla, sinó que fora una víctima, que tinguera unes relacions més bones de pair amb el seu entorn i mostrar la seua personalitat des d’un altre punt de vista que facilitara que el lector empatitzara amb ell. I després perquè jo sempre intente que les meues novel·les tinguen moltes trames secundàries. Entenc que una bona novel·la és aquella que es ramifica molt, sense perdre l’objectiu final i tenint present que les trames secundàries han d’estar al servei de la trama principal, perquè això ens permet posar el cap sota l’aigua i no quedar-nos en la superfície, i vore d’on venen els personatges, quines motivacions els impulsen i quina història tenen al darrere. Tot açò a mesura que vas escrivint, hi ha coses que van eixint i vas aprofitant-les en funció de com vagen venint. Aquest seria el triple objectiu.

Josep Manuel San Abdón