ENTREVISTA A MIQUEL À. BAILA PALLARÉS

 

Miquel Àngel Baila Pallarés, va nàixer a Vinaròs i és professor del Departament de Geografia de la Universitat de València. És autor d’una àmplia bibliografia sobre temes del nostre territori, i recentment ha publicat el seu darrer llibre: Los consulados de Vinaròs i Benicarló (1740 – 1940), (Onada Edicions), on se’ns explica que durant aquests dos cents anys les dues ciutats del Baix Maestrat van tindre representacions consulars de diversos països europeus i americans. Per parlar del tema vam tindre amb ell la següent conversa.

-                     A què es déu la presència de tants consolats a Vinaròs i Benicarló durant tants anys?

Es déu a què Benicarló i Vinaròs, històricament, van tindre una gran importància comercial, i en conseqüència els consolats són una expressió d’aquesta importància. I, a més, també de la internacionalització de l’economia marítima del Baix Maestrat.

-                     L’anomenat vi “Carlón” sembla que tenia un cert renom internacional, era com una denominació d’origen, com expliques en el llibre.

Sí, efectivament. Però voldria fer una matisació. Segons la documentació que he consultat, en Europa, la denominació d’origen, per dir-ho així, entre cometes, era Benicarló, no apareixia Carlón en cap lloc. Això de Carlón apareix en Amèrica, concretament en Sud-Amèrica, fa la impressió que va ser algun argentí, no sabem si vingut des d’Espanya, qui va encunyar aquesta denominació. El vi “Carlón”, és conegut com a tal, sobretot a Argentina i Uruguai, són els dos països de Sud-Amèrica que van tindre una relació més estreta amb el Maestrat.

-                     Aquests consolats en algun moment van assolir tanta importància que eren les úniques legacions entre València i Tarragona.

Quan consultes a un determinat país quantes legacions hi havia i en quines ciutats estaven, la majoria eren litorals, perquè els consolats als segles XVIII i XIX estaven, la majoria, en poblacions litorals. Llavors, te n’adones, efectivament, que entre Tarragona i València, apareixien només Vinaròs i Benicarló. Castelló de la Plana, per exemple, no va començar a tindre consolats fins a finals del segle XIX, coincidint amb la construcció del port. A Tortosa va hi haure algun consolat i puntualment en Sant Carles de la Ràpita.

-                     La nova dinastia borbònica va tindre molt a vore amb la implantació d’aquestes legacions?

La cronologia aquesta de 1740 és perquè amb la nova dinastia borbònica es reorganitza gairebé tot, i també la xarxa consular en Espanya. I efectivament, és a partir de 1740 quan s’instal·len els primers consolats. De fet no són exactament els primers, perquè jo explico en el llibre que a Vinaròs tenim documentat la presència d’un consolat de França des de finals del segle XVI i que va tindre continuïtat en el XVII, però segurament devia ser pràcticament l’únic, podia haver, tal vegada, una representació de Gènova i poca cosa més. Això està documentat, però quedava fora de la cronologia del treball i no vaig insistir massa. Però és a partir de l’any 1740 quan es concreta aquesta reorganització i fa que comencen a aparèixer aquestes representacions consulars a Benicarló i Vinaròs.

-                     En la segona meitat del segle XVIII i la primera dècada del segle XIX, els cònsols van ser quasi sempre estrangers. Però això després va canviar. En general,  quines característiques tenien aquests cònsols?

En el llibre, si se mira en un dels annexes on estan tots els noms, es pot comprovar a través dels cognoms que la majoria, en la primera etapa dels segle XVIII i principis dels segle XIX, eren estrangers. Bé, arriba un punt en què ja no són estrangers, els White, els MacDonnell o els O’Connor, arriba un moment en què es naturalitzen. Però si ho mesurem mirant els cognoms, podem vore que la majoria eren estrangers. Això ja en el segle XIX es va diluint, no va desapareixent, ni molt menys, però ja es va compensant amb autòctons que prenen aquestes representacions consulars.

-                     Que solien ser gent adinerada, amb moltes propietats.

Sí, eren una elit econòmica i social, que veuen que la manera més probable de fer més diners és a través del comerç. Del comerç marítim, fonamentalment, i aleshores coincidint que estaven entre la gent més adinerada, també com a propietaris, perquè a banda de què foren una burgesia comercial, podien ser al mateix temps una burgesia terratinent, perquè compren terres, i també propietats urbanes. És una elit econòmica i social, i molt endogàmica, i això he tingut oportunitat de documentar-lo i comprovar-lo, es casaven entre ells, entre els grups econòmics. Això passa molt clarament en els segles XVIII i XIX, a partir de la segona meitat del XIX es va diluint. Fins i tot en algunes ocasions, que quan ho he pogut ho he assenyalat, hi havia endogàmia biològica, es casaven cosins germans entre ells.

-                     Alguns van acabar dedicant-se a la política i tenint molta influència.

La seua presència en política es veu molt clarament amb la irrupció del capitalisme. Dins del llibre es veu més en el que és la segona etapa. La segona etapa és després de la Guerra del Francès, amb l’aparició del sistema capitalista després dels anys 30 i 40, en aquest moment entren en política molts d’ells, i són des de regidors en els ajuntaments de Benicarló i Vinaròs, alcaldes, diputats provincials i algun diputat al Congrés. Això obeiria a un interès propi i de classe per a defensar el seus interessos.

-                     A part del vi i de les dogues s’exportaven o importaven altres productes?

L’exportació del vi és el més important. Les dogues venen a continuació. Són els dos productes que jo he volgut comentar i remarcar al principi del llibre. Sí que hi havia altres productes, ho estic investigant en aquests moments en relació al port de Vinaròs concretament, des de blat que venia de Rúsia, ja en el segle XIX, o ja entrant en el segle XX, els adobs químics que venien de diferents països, o per exemple el sofre que venia principalment d’Itàlia.

-                     Poc després d’acabada la Guerra Civil es van tancar les poques legacions que quedaven. A què es va deure?

Te a vore amb la pròpia crisi del comerç marítim en Vinaròs i Benicarló. El complex marítim entra en crisi, perquè entra en crisi el complex relacionat amb el vi, això comença a partir de l’any 1903. Entra en una crisi podríem dir que conjuntural, ja en la última dècada del segle XIX quan acaba l’acord comercial amb França a partir de 1891, i després la crisi es converteix en estructural a partir de 1903 amb l’aparició de la fil·loxera, en què es van arrancar totes les vinyes directament i no es van replantar. En altres zones de l’interior, sí que van hi haure replantacions amb vinya americana, però al litoral no. Per tant en aquest moment entra en crisi aquest model que girava entorn del vi. En el primer terç del segle XX van desapareixent els primers consolats, en queden alguns, però jo he pogut datar, consultant el BO, que es tanquen ja en els primers anys del franquisme.

-                     I per acabar. Ara que tant es parla de vacunes, expliques que un d’aquests cònsols, Antonio Ayguals, vicecònsol de Suècia a Vinaròs, va introduir en la comarca, l’any 1801 la inoculació de la vacuna per combatre la verola, que com recordes en el llibre, Edward Jenner havia fet la inoculació l’any 1796. Per tant Antonio Ayguals, era un il·lustrat ben avançat.

He volgut, en la mesura que he trobat coses, caracteritzar-los com a persones, diguem-ne innovadores o interessades en les novetats, per exemple en el cas de Boyer, de Benicarló que va ser l’introductor de l’esperanto en el Maestrat. I en el cas d’Ayguals, que tu nombres, de principis del segle XIX, efectivament, va introduir la vacuna de la verola, que feia pocs anys que Jenner havia descobert, l’estava experimentant i tenia molts problemes de contestació, i això l’identifica com un personatge il·lustrat interessat en les innovacions.

Josep Manuel San Abdón

ENTREVISTA A ENRIC RAMIRO ROCA

 

Enric Ramiro Roca és mestre, llicenciat, doctor i Màster en Didàctica de les Ciències Socials, Geografia i Història, Història de l’Art per la Universitat de València. Ha estat assessor de CEFIRES i professor del Departament d’Educació de la Universitat Jaume I de Castelló. Ha col·laborat en més de 200 llibres, 500 articles de revista i 1000 activitats formatives.

La seua última publicació és el llibre Un país d’històries, editat per Publicacions de la Universitat Jaume I en la col·lecció educació. Sobre aquest llibre hem mantingut amb ell la següent conversa.

Com naix la idea de fer aquest llibre?

Va nàixer de casualitat i a foc lent, com l’olla de Nadal, a poquet a poquet. Jo, a part de donar classe, per les vesprades sempre m’he dedicat a formar el professorat, i hi ha hagut una cosa que sempre m’ha funcionat, les històries breus, per a explicar un tema o per a que quede clar un concepte. Les anava utilitzant i a poc a poc anaven creixent. Després quan vaig arribar a la universitat em vaig adonar de la importància que tenien aquestes històries curtes per als futurs mestres, perquè quan he donat classes tant a la Universitat de València com en la Jaume I, els alumnes han mostrat un gran interès per sentir-les. Les vaig recollir, els vaig donar forma, perquè n’hi havia de molts orígens, i així  va ser com va nàixer  Un país d’històries.

Quantes històries conté?

Conté cinquanta una històries, per allò de cinquanta més una. El llibre té un subtítol, Aproximació literària a la geografia del País Valencià, perquè l’important són les històries, són curtes, són molt agradables, tenen humor, ironia, però subliminalment fan una repassada al que és el nostre país. Les comarques, els accidents geogràfics, les poblacions. Dóna una idea de la nostra cultura, a nivell global. Aquestes cinquanta una històries, dibuixen per una part la història divertida, agradable, optimista, i subliminalment es dona un missatge que apareix al final de la historieta, com una mena de paràbola moderna, i al mateix temps, fem eixir poblacions, gastronomia...de tot un poquet.

Has estat tu l’autor o has fet alguna recopilació?

Això ha estat d’una diversitat increïble. Jo no buscava fer un llibre, buscava que en les classes de formació quedaren clares una sèrie de coses. Després vaig vore que això donava bon resultat i ho vaig ampliar a una cosa més transversal, a familiars, a amics...De producció meua diríem que ha estat donar-li la forma, i en les fonts hi ha des de filosofia budista, a contes sufís, d’indis americans, llegendes africanes, de musulmans, de cristians, de correus electrònics que m’han enviat, de llibres, de pel·lícules...No són històries, ni de poble, ni de comarca. És el País Valencià en el món. Per tant Buda visita Torrent, o Albert Einstein se’n va a l’Albufera. Tenim una visió universal, però sempre pendent de la nostra cultura, dels nostres costums, etc.

En el llibre apareixen il·lustracions i fotografies que el fan molt atractiu, però que també has volgut convidar els possibles lectors a conèixer el País.

Efectivament. Les fotografies estan molt seleccionades, com una mena de símbols, de llocs característics que configuren la nostra personalitat i el nostre territori. He tingut molta sort en el tema de les fotografies, són fabuloses, una pàgina sencera a tot color. Sí que s’han seleccionat molt aquelles coses que més destacarien del País Valencià. Evidentment, sempre s’ha de seleccionar, i quan se selecciona, no sempre es fa de la manera més perfecta, però la idea és eixa, que mirant les fotografies i llegint les històries et done una visió molt de conjunt del territori.

Una de les virtuts d’aquest tipus de llibres és que es pot anar llegint a poc a poc.

Efectivament. A part que tenim una societat cada vegada més accelerada, s’ha pensat un llibre per a qualsevol ocasió, per poder llegir-lo en qualsevol ocasió, com per exemple si estàs esperant algú, o pots contar alguna de les narracions quan hi ha uns quants amics, en sopars familiars, en les classes... com són curtetes i són gracioses i tenen a més el seu missatge, és una cosa molt transversal. És un llibre per a qualsevol tipus de persona i a més té moltes coses positives perquè amb poqueta estona aprens i t’ho passes bé.

Una altra virtut és la seua versatilitat, poden ser motiu de debat, es poden dramatitzar o poden servir per introduir temes en diverses àrees.

No és un manual de text, ni és un llibre d’escola o institut. És un llibre molt general que pot servir, per exemple en clubs de lectura, o en escoles d’adults, perquè és un llenguatge molt divulgatiu, és curt, són temes que poder servir d’introducció als nouvinguts per conèixer on estan, amb un vocabulari fàcil i divertit. Tens molta raó en el que dius que és molt adaptable i pot servir a qualsevol persona que tinga un mínim d’interès per conèixer la nostra història, els nostres costums o descobrir paisatges, poblacions o monuments. Però sobretot l’interès que li he posat és que foren unes historietes agradables i que la gent s’ho passara bé, perquè quan un se sent bé les coses li entren més. Això ho he dit tota la vida als alumnes. El missatge és important, però l’ambient en què el senten, això ho és tot, perquè per molt que sàpigues i molta raó que tingues, és bàsic un ambient, una connexió, i un lligam emocional amb les persones que t’estan sentint.

Josep Manuel San Abdón

SOBRE LITERATURA, EL PAS DEL TEMPS I LA MORT

 

JOAQUIM ESPINÓS(2020). El bosc i la casa. Ed. Bromera. Alzira

Joaquim Espinós, professor del Departament de Filologia Catalana de la Universitat d’Alacant, autor de nombrosos articles i llibres de la seua especialitat universitària, així com de cinc novel·les, s’endinsa ara en el món dels dietaris amb aquest llibre que va guanyar el Premi d’Assaig Mancomunitat de la Ribera Alta 2020.

El llibre està dividit en dues parts, la primera porta per títol Diari d’una novel·la, en la que ens mostra el procés de treball per a arribar a escriure una novel·la. El coneixement de la figura d’un capellà, el pare Peris, que va estar en el seu poble en els anys de la postguerra i que tenia un tarannà diferent al que era habitual en aquells temps, el porta a investigar la seua figura a través de persones molt majors que el van conèixer, i estirant el fil, aniran sortint altres fets del moment. Tot això desembocarà en l’escriptura de una de les novel·les de l’autor, La presó del cel.

Però hi ha molt més en aquesta primera part. És un llibre de records, i d’enyorança d’aquells records. És significatiu que la primera entrada del dietari faça referència a la finca familiar que portava el nom de El Paraíso, on ell passava molts dies i on jugava amb germans i cosins. La infància està present en altres entrades, es viu amb nostàlgia el seu record, perquè eixir-ne suposa entrar en els dominis de la memòria, del temps i de la mort. “Dir adéu a la infància no és altra cosa que començar a morir.” – escriu -.

La mort ocupa també un espai important en el llibre. La mort dels pares i d’altres persones que l’han precedit. En la visita que fa al cementiri el dia de Tots Sants, estableix un diàleg amb els morts, malgrat no ser creient i estar segur que no l’escolten. La manera d’enfrontar-se a la mort en un poble menut com és Benilloba, que té un caire més humà en contrast amb les ciutats més grans, on pràcticament s’amaga. Així mateix, el fet d’haver arribat a la maduresa de la vida, intensifica les seues reflexions sobre el tema. Com per exemple quan intenta cercar un sentit a la seua vida diu: “Perduda la fe en la religió, resta almenys l’art”. La literatura, escriu més avant, ens proporciona un precari consol, però tanmateix necessari.

El contrast entre el camp i la ciutat són també ben presents. Joaquim Espinós va nàixer a Benilloba, un xicotet municipi de la comarca del Comtat, però des que va començar els seus estudis de batxillerat viu a Alacant. Posteriorment es va comprar una caseta amb un hortet al poble i hi torna sovint. Aquest contrast entre poble i ciutat està contínuament present en el llibre. A Alacant es manté en l’anonimat, té el mar però infestat de turistes i edificis. Al poble es viu en harmonia amb la natura. Aquest fil que manté entre un lloc i un altre, el fa viure una espècie de “doble vida, foraster de mi mateix, sense acabar de pertànyer a cap lloc.”

Els aforismes tenen també molta presència en el llibre, frases o textos curts en què reflexiona sobre la creació literària, el pas del temps, la fugacitat de la vida i com a conseqüència la mort.

La colla d’escriptors en català d’Alacant troba el seu espai en el llibre, es troben sovint en actes literaris i exerceixen la resistència a través la literatura, tot i que darrerament han quedat una mica orfes per desaparició de Lluís Alpera. Tot i que lamenta la poca presència temàtica de les comarques del sud valencià en la literatura catalana. I posa per exemple que la ciutat de Benidorm seria un bon tema per a tractar.

La segona part del llibre Diari d’una malaltia són els apunts escrits durant els primers mesos de l’arribada de la COVID – 19. Afirma que cada generació viu una desgràcia col·lectiva i aquesta és la que ens ha tocat a nosaltres. Aquelles setmanes tancat a casa li semblen com si estiguera vivint una distòpia.

Els dies del confinament Joaquim Espinós, com molta altra gent, els va aprofitar per veure sèries o pel·lícules i llegir llibres. I en diverses entrades ens parla i fa una aproximació crítica a allò que ha vist o llegit.

La presència de la mort continua sent constant en aquesta segona part, i a més medita com ens pot influir la COVID-19 en el futur, un futur que albira amb un cert pessimisme. Tanmateix en la darrera entrada amb la recollida de les ametles i la percepció d’una bona collita d’olives, recobra una certa mirada optimista cap al futur i escriu : “Tirarem avant, malgrat totes les malalties. Fins que les arrels no s’assequen, els arbres seguiran donant fruits.”

El bosc i la casa és un llibre en què l’autor, ja en la maduresa de la vida, s’enfronta amb una visió personal i profunda a aquelles qüestions que des de sempre han preocupat el ser humà. I ho fa d’una manera molt reeixida, amb un llenguatge àgil, amb molt bon estil, que converteix aquest dietari en una lectura molt recomanable.

Josep Manuel San Abdón