ENRIC GONZÁLEZ.
Memorias líquidas. Jot Down Books. 2013.
Enric
González va nàixer a Barcelona l’any 1959, fill de l’escriptor i periodista
Francisco González Ledesma, va entrar en el món del periodisme quasi per
casualitat quan tenia 17 anys i per imposició paterna. Ha desenvolupat la major
part de la seua vida professional al
diari “El País”, on ha exercit les corresponsalies de Londres, Paris, Nova
York, Washington i Jerusalem. Es va apuntar voluntàriament a l’ERO del diari disconforme amb la política
d’acomiadar el professionals més veterans. Actualment col·labora al diari “El
Mundo”.
Amb
Memorias líquidas repassa la seua
trajectòria professional que va començar a Barcelona en una època en què la
informàtica encara no havia arribat a les redaccions dels periòdics, i on ser
periodista suposava portar una vida bohèmia que es perllongava fins a altes
hores de la matinada quan s’anava als tallers a arreplegar el nou diari que
encara feia olor a tinta.
Enric
González va treballar en diversos periòdics barcelonins fins a anar a parar a
“El Periódico”, allí coneixerà Josep Mª Huertas Clavería que anys més tard va
titular les seues memòries “Cada taula, un Vietnam”, segons la seua doctrina
cada taula de redacció havia de ser una trinxera de resistència front a
l’empresa i els demés poders, aquesta és la divisa que, segons ell, ha orientat
tota la seua carrera professional.
El
diari “El País” va arribar a Catalunya amb molta força fitxant el millor de
cada casa, molts dels periodistes de “El Periódico” van anar a parar a la
redacció del diari del grup PRISA. Durant un temps va treballar a la redacció
de Barcelona, i més tard es va incorporar a la de Madrid.
La
part dedicada al seu treball en el “El País” és la més extensa del llibre,
Enric González ens explica les relacions de poder dintre del diari, el que va
suposar el canvi generacional en la direcció, la seua relació amb alguns
directius i amb molts companys, com el periòdic va arribar a tenir el prestigi
que va tenir i ingressar molts diners de manera que els seus periodistes eren
uns privilegiats i podien obtenir unes informacions inassolibles per a altres
professionals.
Capítol
molt interessant en el llibre és la relació que “El País” va tindre amb el
govern de Felipe González, la rivalitat amb el diari “El Mundo” que va dividir
el món de la premsa espanyola en dos parts clarament alineades al voltant
d’interessos polítics amb unes conseqüències nefastes per a premsa que encara
s’arrosseguen.
Amb
la lectura d’aquest llibre assistim a la decadència del periòdic arrossegat per
operacions desastroses d’altres mitjans del grup PRISA, o com aquest és
utilitzat com a plataforma per a promocionar altres productes de l’empresa amb
la consegüent pèrdua de credibilitat
Capítol
a part mereix la figura del que va ser el seu primer director i en l’actualitat
president del grup, Juan Luis Cebrián, que apareix com una figura prepotent i
deïficada. No té desaprofitament la primera i única entrevista que té amb ell.
Se’ns diu que és el segon president de consell d’administració més ben pagat
d’Espanya, després del d’ Inditex, mentre l’empresa posa en marxa un ERO i la
redacció s’ompli de joves periodistes amb un sou que ni de lluny arriben a
mileuristes.
Memorias
líquidas
és un llibre que val la pena llegir perquè ens explica les interioritats del
món de la premsa espanyola i sobretot del que ha estat el diari de referència
durant el darrers trenta cinc anys, contat per un periodista de raça que no ha
oblidat mai que cada taula de redacció ha de ser una trinxera.
Josep
Manuel San Abdón