S’acaba de publicar una biografia del músic Carles Santos a càrrec de la periodista Alícia Coscollano. El llibre s’ha construït a partir d’una llarga sèrie de converses que els dos han mantingut i s’estructura en tres seqüències.
En la primera es fa referència a la infantesa i adolescència del jove Santos. Nascut a Vinaròs el 1940 va aprendre a tocar el piano abans que a parlar o cordar-se les sabates. El seu pare era metge i en la seua família havia molt d’interés per la cultura, tot i que era d’un caràcter molt conservador, la qual cosa el portaria més avant a tenir diversos xocs amb el pare. Recorda d’aquells anys els ensenyaments del musicòleg mossén Vicent Garcia Julbe, que el va posar al dia dels corrents musicals més moderns. Va estudiar lliure el batxillerat i la carrera musical al Liceu, no va formar part mai d’una classe, per això creu que sempre ha tingut tendència a ser una persona solitària. En aquest període va ser becat per estudiar en Paris i posteriorment va viatjar a Suïssa on van ser molt important per a la seua formació el pianista Harry Datyner. Acaba aquest apartat amb unes anècdotes sobre la seua mili que semblen extretes d’algun dels seus espectacles.
La seqüència 2 comença amb la professionalització de Carles Santos com a músic, que té com a centre Barcelona. Va dirigir el Grup Instrumental Català, juntament amb Josep Mª Mestres Quadrany que tenia la seu a la Fundació Miró. Va tenir molta relació amb Joan Brossa amb qui va col•laborar amb algun espectacle. Així mateix va col•laborar amb el director de cine Pere Portabella component la música en alguna de les seues pel•lícules. Per aquests anys va ser decisiva la seua anada a Nova York on descobreix el músic dadaista John Cage que seria decisiu en la seua posterior orientació professional. En aquells participa activament en política i es detingut en una reunió de l’Assemblea de Catalunya en l’església de Santa Maria Mitjancera, aquella nit debutava Johan Cruyff en el Barça.
La 3ª seqüència comença l’any 1987 quan Carles Santos organitza la seua pròpia companyia i comencen els grans èxits amb obres com La pantera imperial, Ricardo i Elena, Ebrofalia copulativa o Els pianos de Guido. L’any 1992 participa en l’Olimpiada de Barcelona dirigint una fanfàrria que saludarà amb un Hola! tot el món. Són anys de gran projecció internacional amb actuacions en diversos països, i també són anys on arreplega un gran nombre de premis tan per la seua faceta teatral com musical.
Aquest llibre d’Alícia Coscollano ens acosta al món d’uns dels músics valencians més importants, i ens ajuda a comprendre millor la seua magnífica i extensa obra.
Josep Manuel San Abdón
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada