dilluns, 6 de setembre de 2021

PRESERVAR LA MEMÒRIA

 



JOSEP USÓ (2021). El carrer era de terra. Benicarló. Onada edicions.

Les persones que vam nàixer a la dècada dels anys cinquanta del segle passat, com és el cas de l’autor i el meu, vam conèixer encara la majoria de carrers de terra, hem viscut un temps de canvis socials accelerats i hem conegut el vell i el nou.

Les històries del llibre de Josep Usó es desenvolupen en un d’aquells carrers de terra, el Barranquet a Vila – real, on ell va viure els seus anys d’infantesa i on els seus pares, als qui dedica el llibre, van viure tota la vida. El llibre consta de trenta capítols, dels qual vint-i-vuit estan encapçalats pel nom d’un personatge. D’alguna manera l’estructura ens recorda La colmena de Camilo J. Cela. Com en aquella famosa novel·la cada capítol és com una xicoteta cel·la que ens va aportant informacions dels personatges, que en la següent anirà ampliant fins a constituir un esplèndid retaule d’un temps i d’un lloc, en aquests cas els anys seixanta del segle XX, però un ambient no menys sòrdid que el que la novel·la del premi Nobel, ens presentava d’uns anys abans.

L’ambient està presidit per la misèria, tant l’econòmica com la moral. La majoria de personatges tenen problemes econòmics, van a jornal i necessiten algú que els llogue. Però sobretot destaca la misèria moral. Destacaríem per exemple, la presència d’un xiquet dels que en aquell moment se’ls donava directament el nom de mongòlics, impossible d’encaixar en els models educatius de l’època i a qui la família tenia amagat dins de casa com si fóra una vergonya, un càstig de Déu, com li diu un capellà a la seua mare.

Representants de l’església i del magisteri també tenen protagonisme en el llibre. Els sacerdots que apareixen en el llibre estan caracteritzats per tenir un pensament clarament retrògrad en la seua major part, però també molt ben relacionats amb el poder econòmic els més espavilats. El mestre que hi apareix respon a aquella doctrina pedagògica, tant vigent en aquella època, de “la letra con sangre entra.”

Les dones tenen un protagonisme especial en el llibre. En general són reprimides i frustrades en els seus desitjos i ambicions, però al mateix temps són dones fortes i la base sobre la descansa la família.

També es comença a albirar el desenvolupament econòmic que comença a tenir lloc en aquells anys, no només a Vila-real, sinó a bona part de les comarques valencianes. Primer la taronja, després l’aparició de la indústria del taulellet i finalment el turisme.

Però sens dubte els instants més intensos del llibre són els capítols dedicats a la presència dels maquis i la topada entre aquests i la Guàrdia Civil en un mas de l’interior. Això va marcar la vida de moltes persones que es van vore obligades a abandonar els masos i anar a viure als pobles de la costa, com li va passar a una de les protagonistes de la història i tot el que va tindre de viure una vegada instal·lada a Vila-real. De fet el llibre està dedicat tant als maquis com als masovers.

Voldria destacar per últim la magnífica presentació d’escenes costumistes de treballs específics del camp, d’objectes domèstics o de lèxic o expressions avui caigudes pràcticament en l’oblit. Llegir El carrer era de terra és una molt bona ocasió per recuperar aquell temps o conèixer-lo per les generacions més joves. Perquè com diu la veu narrativa “Els anys s’han emportat, com les fulles seques quan fa vent, la major part dels records. I tot i que aquells fets van tindre molta anomenada, ja ningú els recorda.” Convé, però, conservar la memòria.

Josep Manuel San Abdón

 

dilluns, 12 de juliol de 2021

ENTREVISTA A LAIA FONTANA I BRIA

 



 

Laia Fontana i Bria (Alzira, 1986) és doctora en Biologia per la Universitat de València (per la seua investigació sobre diversitat i ecologia de libèl·lules) i professora de cicles de formació professional de la branca sanitària. Ha publicat diversos llibres de poesia i recentment ha estat guardonada amb el Premi València Nova de poesia en valencià de la Institució Alfons el Magnànim – Centre Valencià d’Estudis i d’Investigació 2020 pel llibre Rondalles i altres veritats (Bromera poesia). Una obra que destaca pel seu afany de recuperar la tradició cultural i literària popular més nostra. Per parlar d’aquest llibre li hem fet aquesta entrevista per correu electrònic.


-                     Com naix la idea de fer rondalles en vers? Has volgut fer un homenatge a Enric Valor?

Quan escric, independentment del gènere literari que siga, sempre m’ha agradat contar històries. I, com que el que més escric és poesia, que les rondalles hagen adquirit aquest format de versos ha sigut quasi natural. Però sí que es veritat que malgrat eixe estil “contacontes”, tenia la intenció explícita de fer homenatge (tal com has plantejat) a Enric Valor. Tal com dic al final del llibre: “Les rondalles d’aquest llibre no provenen de la ingent tasca de recuperació d’històries de transmissió oral ni estan redactades en prosa, com ocorre en les d’Enric Valor, sinó que són de nova creació i en vers. Però el títol d’aquest poemari vol homenatjar l’encanteri de l’estil magistral del nostre escriptor de Castalla i el seu llegat de narracions en format rondalla, eixes peces imprescindibles de la literatura universal de la nostra cultura”.

 -                     El que sí trobem és un homenatge a la teua família els iaios i els pares, i sobretot a la teua mare, que ha estat important en la teua formació literària.

L’homenatge no és més destacat per a uns o per a altres. Perquè encara que ma mare, com a filòloga de formació i docent de professió, ha sigut una de les meues referents, he tingut moltíssimes influències dels meus ascendents. Per això, he volgut que l’homenatge siga igualitari per a totes elles i ells.

-                     Em sembla que li dones molta importància a la conservació de la memòria de la gent que ens ha precedit, personalitzat en aquell arbre que sobreviu a les persones en l’apartat Sobre branques.

Totalment: la memòria dona transcendència a tot allò que ha ocorregut. Sense memòria no existirien les herències culturals i etnològiques. Sense memòria no sabríem d’on venim i tot el ventall de possibilitats cap on podem anar. 

-                     Un apartat del llibre porta per títol Sobre endevinalles. Endevinalles, rondalles...Vols reivindicar la cultura tradicional?

Sí, perquè les rondalles són uns dels tresors més valuosos de la cultura de la terreta. 



-                     Llegint els apartats Sobre paisatges d’urbs i rodalies i Sobre converses, tenim la impressió que ens convides a gaudir dels paisatges i de l’entorn sense pressa, de la necessitat de la conversa tranquil·la, d’una vida senzilla, d’una agricultura no industrialitzada... És així?

Sí. Al cap i a la fi tant en les ciutats, en la natura i en els camps (com a preludi d’aquesta) existeixen racons i llocs que s’escapen al temps i que reivindiquen la plenitud. I eixos versos volen retratar això. 

-                     Tu ets doctora en Biologia. La teua tesi tractava sobre diversitat i ecologia de libèl·lules. Aquest tema i tot el que envolta el món de la natura, et serveix com a font d’inspiració per a la teua poesia?  

Per descomptat. Si jo no fora biòloga, la meua poesia no seria la que és. En part, li dec a la ciència la meua literatura.

 -                     Fa un temps en una entrevista que et feien a la revista Mètode, arran de la publicació del llibre Els nostres veïns submarins. Bestiari contemporani de la Mediterrània, deies que la separació entre poesia i ciència és una “gran fal·làcia”. Podem dir que hi ha molta poesia en la ciència, i que en ple segle XXI, seguim separant absurdament les ciències i les lletres?

A propòsit de la resposta de la pregunta anterior, la ciència és extremadament poètica en moltes ocasions. Per això, en una actualitat en la qual els nous models educatius han d’apostar per la transversalitat, per les competències multidisciplinaris i el treball per projectes, l’obligatorietat d’haver d’escollir entre la cara o la creu de la tòpica moneda acadèmica, al meu parer, ja no té sentit.

Josep Manuel San Abdón

dilluns, 28 de juny de 2021

ENTREVISTA A MIQUEL À. BAILA PALLARÉS

 



Miquel Àngel Baila Pallarés, va nàixer a Vinaròs i és professor del Departament de Geografia de la Universitat de València. És autor d’una àmplia bibliografia sobre temes del nostre territori, i recentment ha publicat el seu darrer llibre: Los consulados de Vinaròs i Benicarló (1740 – 1940), (Onada Edicions), on se’ns explica que durant aquests dos cents anys les dues ciutats del Baix Maestrat van tindre representacions consulars de diversos països europeus i americans. Per parlar del tema vam tindre amb ell la següent conversa.

-                     A què es déu la presència de tants consolats a Vinaròs i Benicarló durant tants anys?

Es déu a què Benicarló i Vinaròs, històricament, van tindre una gran importància comercial, i en conseqüència els consolats són una expressió d’aquesta importància. I, a més, també de la internacionalització de l’economia marítima del Baix Maestrat.

-                     L’anomenat vi “Carlón” sembla que tenia un cert renom internacional, era com una denominació d’origen, com expliques en el llibre.

Sí, efectivament. Però voldria fer una matisació. Segons la documentació que he consultat, en Europa, la denominació d’origen, per dir-ho així, entre cometes, era Benicarló, no apareixia Carlón en cap lloc. Això de Carlón apareix en Amèrica, concretament en Sud-Amèrica, fa la impressió que va ser algun argentí, no sabem si vingut des d’Espanya, qui va encunyar aquesta denominació. El vi “Carlón”, és conegut com a tal, sobretot a Argentina i Uruguai, són els dos països de Sud-Amèrica que van tindre una relació més estreta amb el Maestrat.

-                     Aquests consolats en algun moment van assolir tanta importància que eren les úniques legacions entre València i Tarragona.

Quan consultes a un determinat país quantes legacions hi havia i en quines ciutats estaven, la majoria eren litorals, perquè els consolats als segles XVIII i XIX estaven, la majoria, en poblacions litorals. Llavors, te n’adones, efectivament, que entre Tarragona i València, apareixien només Vinaròs i Benicarló. Castelló de la Plana, per exemple, no va començar a tindre consolats fins a finals del segle XIX, coincidint amb la construcció del port. A Tortosa va hi haure algun consolat i puntualment en Sant Carles de la Ràpita.

-                     La nova dinastia borbònica va tindre molt a vore amb la implantació d’aquestes legacions?

La cronologia aquesta de 1740 és perquè amb la nova dinastia borbònica es reorganitza gairebé tot, i també la xarxa consular en Espanya. I efectivament, és a partir de 1740 quan s’instal·len els primers consolats. De fet no són exactament els primers, perquè jo explico en el llibre que a Vinaròs tenim documentat la presència d’un consolat de França des de finals del segle XVI i que va tindre continuïtat en el XVII, però segurament devia ser pràcticament l’únic, podia haver, tal vegada, una representació de Gènova i poca cosa més. Això està documentat, però quedava fora de la cronologia del treball i no vaig insistir massa. Però és a partir de l’any 1740 quan es concreta aquesta reorganització i fa que comencen a aparèixer aquestes representacions consulars a Benicarló i Vinaròs.

-                     En la segona meitat del segle XVIII i la primera dècada del segle XIX, els cònsols van ser quasi sempre estrangers. Però això després va canviar. En general,  quines característiques tenien aquests cònsols?

En el llibre, si se mira en un dels annexes on estan tots els noms, es pot comprovar a través dels cognoms que la majoria, en la primera etapa dels segle XVIII i principis dels segle XIX, eren estrangers. Bé, arriba un punt en què ja no són estrangers, els White, els MacDonnell o els O’Connor, arriba un moment en què es naturalitzen. Però si ho mesurem mirant els cognoms, podem vore que la majoria eren estrangers. Això ja en el segle XIX es va diluint, no va desapareixent, ni molt menys, però ja es va compensant amb autòctons que prenen aquestes representacions consulars.

-                     Que solien ser gent adinerada, amb moltes propietats.

Sí, eren una elit econòmica i social, que veuen que la manera més probable de fer més diners és a través del comerç. Del comerç marítim, fonamentalment, i aleshores coincidint que estaven entre la gent més adinerada, també com a propietaris, perquè a banda de què foren una burgesia comercial, podien ser al mateix temps una burgesia terratinent, perquè compren terres, i també propietats urbanes. És una elit econòmica i social, i molt endogàmica, i això he tingut oportunitat de documentar-lo i comprovar-lo, es casaven entre ells, entre els grups econòmics. Això passa molt clarament en els segles XVIII i XIX, a partir de la segona meitat del XIX es va diluint. Fins i tot en algunes ocasions, que quan ho he pogut ho he assenyalat, hi havia endogàmia biològica, es casaven cosins germans entre ells.

-                     Alguns van acabar dedicant-se a la política i tenint molta influència.

La seua presència en política es veu molt clarament amb la irrupció del capitalisme. Dins del llibre es veu més en el que és la segona etapa. La segona etapa és després de la Guerra del Francès, amb l’aparició del sistema capitalista després dels anys 30 i 40, en aquest moment entren en política molts d’ells, i són des de regidors en els ajuntaments de Benicarló i Vinaròs, alcaldes, diputats provincials i algun diputat al Congrés. Això obeiria a un interès propi i de classe per a defensar el seus interessos.



-                     A part del vi i de les dogues s’exportaven o importaven altres productes?

L’exportació del vi és el més important. Les dogues venen a continuació. Són els dos productes que jo he volgut comentar i remarcar al principi del llibre. Sí que hi havia altres productes, ho estic investigant en aquests moments en relació al port de Vinaròs concretament, des de blat que venia de Rúsia, ja en el segle XIX, o ja entrant en el segle XX, els adobs químics que venien de diferents països, o per exemple el sofre que venia principalment d’Itàlia.

-                     Poc després d’acabada la Guerra Civil es van tancar les poques legacions que quedaven. A què es va deure?

Te a vore amb la pròpia crisi del comerç marítim en Vinaròs i Benicarló. El complex marítim entra en crisi, perquè entra en crisi el complex relacionat amb el vi, això comença a partir de l’any 1903. Entra en una crisi podríem dir que conjuntural, ja en la última dècada del segle XIX quan acaba l’acord comercial amb França a partir de 1891, i després la crisi es converteix en estructural a partir de 1903 amb l’aparició de la fil·loxera, en què es van arrancar totes les vinyes directament i no es van replantar. En altres zones de l’interior, sí que van hi haure replantacions amb vinya americana, però al litoral no. Per tant en aquest moment entra en crisi aquest model que girava entorn del vi. En el primer terç del segle XX van desapareixent els primers consolats, en queden alguns, però jo he pogut datar, consultant el BO, que es tanquen ja en els primers anys del franquisme.

-                     I per acabar. Ara que tant es parla de vacunes, expliques que un d’aquests cònsols, Antonio Ayguals, vicecònsol de Suècia a Vinaròs, va introduir en la comarca, l’any 1801 la inoculació de la vacuna per combatre la verola, que com recordes en el llibre, Edward Jenner havia fet la inoculació l’any 1796. Per tant Antonio Ayguals, era un il·lustrat ben avançat.

He volgut, en la mesura que he trobat coses, caracteritzar-los com a persones, diguem-ne innovadores o interessades en les novetats, per exemple en el cas de Boyer, de Benicarló que va ser l’introductor de l’esperanto en el Maestrat. I en el cas d’Ayguals, que tu nombres, de principis del segle XIX, efectivament, va introduir la vacuna de la verola, que feia pocs anys que Jenner havia descobert, l’estava experimentant i tenia molts problemes de contestació, i això l’identifica com un personatge il·lustrat interessat en les innovacions.

Josep Manuel San Abdón

divendres, 18 de juny de 2021

ENTREVISTA A ENRIC RAMIRO ROCA

 



Enric Ramiro Roca és mestre, llicenciat, doctor i Màster en Didàctica de les Ciències Socials, Geografia i Història, Història de l’Art per la Universitat de València. Ha estat assessor de CEFIRES i professor del Departament d’Educació de la Universitat Jaume I de Castelló. Ha col·laborat en més de 200 llibres, 500 articles de revista i 1000 activitats formatives.

La seua última publicació és el llibre Un país d’històries, editat per Publicacions de la Universitat Jaume I en la col·lecció educació. Sobre aquest llibre hem mantingut amb ell la següent conversa.

Com naix la idea de fer aquest llibre?

Va nàixer de casualitat i a foc lent, com l’olla de Nadal, a poquet a poquet. Jo, a part de donar classe, per les vesprades sempre m’he dedicat a formar el professorat, i hi ha hagut una cosa que sempre m’ha funcionat, les històries breus, per a explicar un tema o per a que quede clar un concepte. Les anava utilitzant i a poc a poc anaven creixent. Després quan vaig arribar a la universitat em vaig adonar de la importància que tenien aquestes històries curtes per als futurs mestres, perquè quan he donat classes tant a la Universitat de València com en la Jaume I, els alumnes han mostrat un gran interès per sentir-les. Les vaig recollir, els vaig donar forma, perquè n’hi havia de molts orígens, i així  va ser com va nàixer  Un país d’històries.

Quantes històries conté?

Conté cinquanta una històries, per allò de cinquanta més una. El llibre té un subtítol, Aproximació literària a la geografia del País Valencià, perquè l’important són les històries, són curtes, són molt agradables, tenen humor, ironia, però subliminalment fan una repassada al que és el nostre país. Les comarques, els accidents geogràfics, les poblacions. Dóna una idea de la nostra cultura, a nivell global. Aquestes cinquanta una històries, dibuixen per una part la història divertida, agradable, optimista, i subliminalment es dona un missatge que apareix al final de la historieta, com una mena de paràbola moderna, i al mateix temps, fem eixir poblacions, gastronomia...de tot un poquet.

Has estat tu l’autor o has fet alguna recopilació?

Això ha estat d’una diversitat increïble. Jo no buscava fer un llibre, buscava que en les classes de formació quedaren clares una sèrie de coses. Després vaig vore que això donava bon resultat i ho vaig ampliar a una cosa més transversal, a familiars, a amics...De producció meua diríem que ha estat donar-li la forma, i en les fonts hi ha des de filosofia budista, a contes sufís, d’indis americans, llegendes africanes, de musulmans, de cristians, de correus electrònics que m’han enviat, de llibres, de pel·lícules...No són històries, ni de poble, ni de comarca. És el País Valencià en el món. Per tant Buda visita Torrent, o Albert Einstein se’n va a l’Albufera. Tenim una visió universal, però sempre pendent de la nostra cultura, dels nostres costums, etc.

En el llibre apareixen il·lustracions i fotografies que el fan molt atractiu, però que també has volgut convidar els possibles lectors a conèixer el País.

Efectivament. Les fotografies estan molt seleccionades, com una mena de símbols, de llocs característics que configuren la nostra personalitat i el nostre territori. He tingut molta sort en el tema de les fotografies, són fabuloses, una pàgina sencera a tot color. Sí que s’han seleccionat molt aquelles coses que més destacarien del País Valencià. Evidentment, sempre s’ha de seleccionar, i quan se selecciona, no sempre es fa de la manera més perfecta, però la idea és eixa, que mirant les fotografies i llegint les històries et done una visió molt de conjunt del territori.



Una de les virtuts d’aquest tipus de llibres és que es pot anar llegint a poc a poc.

Efectivament. A part que tenim una societat cada vegada més accelerada, s’ha pensat un llibre per a qualsevol ocasió, per poder llegir-lo en qualsevol ocasió, com per exemple si estàs esperant algú, o pots contar alguna de les narracions quan hi ha uns quants amics, en sopars familiars, en les classes... com són curtetes i són gracioses i tenen a més el seu missatge, és una cosa molt transversal. És un llibre per a qualsevol tipus de persona i a més té moltes coses positives perquè amb poqueta estona aprens i t’ho passes bé.

Una altra virtut és la seua versatilitat, poden ser motiu de debat, es poden dramatitzar o poden servir per introduir temes en diverses àrees.

No és un manual de text, ni és un llibre d’escola o institut. És un llibre molt general que pot servir, per exemple en clubs de lectura, o en escoles d’adults, perquè és un llenguatge molt divulgatiu, és curt, són temes que poder servir d’introducció als nouvinguts per conèixer on estan, amb un vocabulari fàcil i divertit. Tens molta raó en el que dius que és molt adaptable i pot servir a qualsevol persona que tinga un mínim d’interès per conèixer la nostra història, els nostres costums o descobrir paisatges, poblacions o monuments. Però sobretot l’interès que li he posat és que foren unes historietes agradables i que la gent s’ho passara bé, perquè quan un se sent bé les coses li entren més. Això ho he dit tota la vida als alumnes. El missatge és important, però l’ambient en què el senten, això ho és tot, perquè per molt que sàpigues i molta raó que tingues, és bàsic un ambient, una connexió, i un lligam emocional amb les persones que t’estan sentint.

Josep Manuel San Abdón

dimecres, 9 de juny de 2021

SOBRE LITERATURA, EL PAS DEL TEMPS I LA MORT

 




JOAQUIM ESPINÓS(2020). El bosc i la casa. Ed. Bromera. Alzira


Joaquim Espinós, professor del Departament de Filologia Catalana de la Universitat d’Alacant, autor de nombrosos articles i llibres de la seua especialitat universitària, així com de cinc novel·les, s’endinsa ara en el món dels dietaris amb aquest llibre que va guanyar el Premi d’Assaig Mancomunitat de la Ribera Alta 2020.

El llibre està dividit en dues parts, la primera porta per títol Diari d’una novel·la, en la que ens mostra el procés de treball per a arribar a escriure una novel·la. El coneixement de la figura d’un capellà, el pare Peris, que va estar en el seu poble en els anys de la postguerra i que tenia un tarannà diferent al que era habitual en aquells temps, el porta a investigar la seua figura a través de persones molt majors que el van conèixer, i estirant el fil, aniran sortint altres fets del moment. Tot això desembocarà en l’escriptura de una de les novel·les de l’autor, La presó del cel.

Però hi ha molt més en aquesta primera part. És un llibre de records, i d’enyorança d’aquells records. És significatiu que la primera entrada del dietari faça referència a la finca familiar que portava el nom de El Paraíso, on ell passava molts dies i on jugava amb germans i cosins. La infància està present en altres entrades, es viu amb nostàlgia el seu record, perquè eixir-ne suposa entrar en els dominis de la memòria, del temps i de la mort. “Dir adéu a la infància no és altra cosa que començar a morir.” – escriu -.

La mort ocupa també un espai important en el llibre. La mort dels pares i d’altres persones que l’han precedit. En la visita que fa al cementiri el dia de Tots Sants, estableix un diàleg amb els morts, malgrat no ser creient i estar segur que no l’escolten. La manera d’enfrontar-se a la mort en un poble menut com és Benilloba, que té un caire més humà en contrast amb les ciutats més grans, on pràcticament s’amaga. Així mateix, el fet d’haver arribat a la maduresa de la vida, intensifica les seues reflexions sobre el tema. Com per exemple quan intenta cercar un sentit a la seua vida diu: “Perduda la fe en la religió, resta almenys l’art”. La literatura, escriu més avant, ens proporciona un precari consol, però tanmateix necessari.

El contrast entre el camp i la ciutat són també ben presents. Joaquim Espinós va nàixer a Benilloba, un xicotet municipi de la comarca del Comtat, però des que va començar els seus estudis de batxillerat viu a Alacant. Posteriorment es va comprar una caseta amb un hortet al poble i hi torna sovint. Aquest contrast entre poble i ciutat està contínuament present en el llibre. A Alacant es manté en l’anonimat, té el mar però infestat de turistes i edificis. Al poble es viu en harmonia amb la natura. Aquest fil que manté entre un lloc i un altre, el fa viure una espècie de “doble vida, foraster de mi mateix, sense acabar de pertànyer a cap lloc.”

Els aforismes tenen també molta presència en el llibre, frases o textos curts en què reflexiona sobre la creació literària, el pas del temps, la fugacitat de la vida i com a conseqüència la mort.

La colla d’escriptors en català d’Alacant troba el seu espai en el llibre, es troben sovint en actes literaris i exerceixen la resistència a través la literatura, tot i que darrerament han quedat una mica orfes per desaparició de Lluís Alpera. Tot i que lamenta la poca presència temàtica de les comarques del sud valencià en la literatura catalana. I posa per exemple que la ciutat de Benidorm seria un bon tema per a tractar.

La segona part del llibre Diari d’una malaltia són els apunts escrits durant els primers mesos de l’arribada de la COVID – 19. Afirma que cada generació viu una desgràcia col·lectiva i aquesta és la que ens ha tocat a nosaltres. Aquelles setmanes tancat a casa li semblen com si estiguera vivint una distòpia.

Els dies del confinament Joaquim Espinós, com molta altra gent, els va aprofitar per veure sèries o pel·lícules i llegir llibres. I en diverses entrades ens parla i fa una aproximació crítica a allò que ha vist o llegit.

La presència de la mort continua sent constant en aquesta segona part, i a més medita com ens pot influir la COVID-19 en el futur, un futur que albira amb un cert pessimisme. Tanmateix en la darrera entrada amb la recollida de les ametles i la percepció d’una bona collita d’olives, recobra una certa mirada optimista cap al futur i escriu : “Tirarem avant, malgrat totes les malalties. Fins que les arrels no s’assequen, els arbres seguiran donant fruits.”

El bosc i la casa és un llibre en què l’autor, ja en la maduresa de la vida, s’enfronta amb una visió personal i profunda a aquelles qüestions que des de sempre han preocupat el ser humà. I ho fa d’una manera molt reeixida, amb un llenguatge àgil, amb molt bon estil, que converteix aquest dietari en una lectura molt recomanable.

Josep Manuel San Abdón

 

dilluns, 17 de maig de 2021

ENTREVISTA A JESÚS BERNAT AGUT

 

 



Jesús Bernat Agut(Almassora, 1956), és doctor en Filologia Catalana i mestre en Toponímia, matèria que l’ha portat, des de fa més de trenta anys, a collir noms de lloc per terres del Maestrat i la Plana. Té diverses publicacions sobre aquest tema. Recentment ha publicat El camí i la mar i altres contes de paper (Onada edicions), un recull de narracions amb el que va guanyar el 15è Premi Vila d’Almassora de narrativa, que són un viatge al món desaparegut de la seua infantesa, amb un gran component autobiogràfic. Sobre aquest llibre hem mantingut amb ell la següent conversa.

Podríem dir que la intenció del llibre ha estat refer el camí de la memòria, i que d’alguna manera el títol del llibre i del primer relat serien una mena de simbolisme?

En certa manera sí, perquè està clar que la polisèmia dels mots tant del camí com de la mar, sobretot el camí, que és un mot metafòric per excel·lència, sí que parla de camins espacials i temporals. I l’altra part del títol dels llibres, altres contes de paper, és també una reivindicació.

El protagonista principal de la història és Ximo el Maso, el teu pare. Aquest llibre podríem dir que és un homenatge a la seua persona?

Sí. I en la dedicatòria així consta. Tant a ells, com a tota la gent de vora mar de tota una època. I no sols a ells sinó al bar del Maso, que és un símbol, com segurament a Benicarló hi haurien històries que es repetirien arreu de la Mediterrània. El bar del Maso va ser una illa en un moment dels darrers anys del franquisme i d’allò que anomenem la Transició. En aquells moments tenia un cert ressò popular.

L’acció de les històries del llibre es desenvolupen a la platja d’Almassora, i malgrat que jo no hi he estat mai, em resulta un ambient molt semblant al de Benicarló de la mateixa època. Podríem dir, per tant, que és allò particular el que li dóna universalitat a la literatura?

Efectivament, m’agradaria que fora així. Quan parlen de localismes no sé exactament a que es refereixen, totes les històries tenen un espai concret, i el lector aquest espai el trasllada al seu context, i per tant transcendeix el que és la història d’un personatge local. Segurament coneixes algun personatge semblant als que apareixen en el llibre. Crec que si aquest suposat localisme transcendeix, es pot entendre en qualsevol altre lloc de la Mediterrània. El professor Miquel Nicolàs, fins i tot, veu coses de Fellini. Se n’anava a una Mediterrània prou més extensa, perquè, deia ell, que a la cap i a la fi, som cosins germans, italians, valencians o grecs.

En el primer relat el narrador en el seu viatge cap a la platja veu com ha canviat l’horta respecte a la seua infantesa/joventut, com ha quedat devastada per la construcció descontrolada, però a mi el més em crida l’atenció és el canvi de la relació entre els nadius i els estrangers. Crec que es veien els uns als altres com a sers exòtics, però hi havia una relació més humana.

La relació era total. Pensa que jo amb 17 anys a una de les famílies alemanyes que solia vindre allí al bar se li va ocórrer dir-me “quan tu vullgues te’n vens allà que tens casa”. Aquell mateix estiu me’n vaig anar i hi vaig estar quinze dies allí. Sí que hem tingut una relació forta amb molta gent, amb alemanys sobretot. Amb allò de la sangria se’n passaven, tardaven dos dies a tornar, i al cap de dos dies venien cremats com a gambes, i tots els dies estaven allí a l’hora de sopar. Amb la festa i la música acabaves tenint una relació molt especial, no era una gent llunyana. I pel que comentaves de l’exotisme, hi havia una certa idealització del que era Europa en eixos moments. Quan dèiem que Europa començava als Pirineus, i aleshores teníem una certa admiració i com jo era jovenet m’afartava de fer-los preguntes de com vivien, i quan pagaven a hisenda i mil cosetes de la vida d’allà. Era un turisme prou diferent del d’avui en dia amb el qual ja no tens cap relació.



Els contes i la taverna estan poblats per una sèrie de personatges pintorescos, molt populars i amb una bona història al darrere. I una característica comuna és que tenen un caràcter una mica anàrquic en contrast amb l’ambient rígid de l´època.

En certa manera era una illa. A l’estiu anava la gent del poble a estiuejar, però a banda era l’únic bar que hi havia obert a l’hivern i alguna gent que no estaven a gust al poble i que vivien en alguna caseta vora mar, solitaris,  trobaven que la seua família estava també allí. Passaven hores, sabíem de la seua vida i del seu passat, de la guerra...i era una gent d’interès. Perquè la clientela es repartia entre aquests personatges un tant exòtics, tant d’estiu com d’hivern. Venia la guàrdia civil, ja que era l’únic lloc que tenien obert i on podien calfar-se, però també grupuscles, com els del PSAN, que allí trobaven un lloc per parlar d’algunes coses. Hi havia un mapa dels Països Catalans, que era una cosa ben estranya en aquells moments.

Malgrat la tragèdia familiar del relat Un onze de setembre,  i la nostàlgia del pas del temps, em sembla que li has volgut donar al llibre un to de molta tendresa i d’humor.

Aquest capítol és un record, una cosa que calia dir-la, però que trenca una miqueta amb el to general de la majoria dels relats que tenen un to d’humor. En el cas de Ximo el Maso, era un personatge molt conegut que sempre estava amb la broma. Amb els anys hi ha persones que el recorden com un cert heroi de vora mar.

El llibre està il·lustrat per diversos pintors o dibuixants del territori, un d’ells per cert de Benicarló, el nostre amic comú, Rafael Molina.

Aquests relats lligats a la mar, jo els sentia com un sentiment col·lectiu. Les històries des del moment que passen a ser històries, la realitat la distorsionem una miqueta a través de la literatura, perquè hi hauran diverses lectures i cadascú recordarà aquella anècdota d’una manera o una altra. Però de totes manera hi havia aquest sentit col·lectiu de més gent que havia conegut aquest món, i se’m va ocórrer donar participació a deu dibuixants, cinc d’ells coneixien directament les històries, i els altres cinc potser mes les havien sentit dir a mi. Pensem que el nostre comú amic Rafael Molina ha pintat uns quants quadres del bar del Maso, se n’ha vingut a passar uns dies ací, amb mon pare i ell, els dos amb la guitarra. Se’m va ocórrer això i van acceptar la invitació, fins i tot, pintors reconeguts com Amat Bellés o Joaquina Moragrega. Han estat un regal els deu dibuixos.

Josep Manuel San Abdón

LA VIDA ÉS UNA PARTIDA D’ESCACS

 



PACO CERDÀ (2020). El peón. Ed. Pepitas de calabaza.

Durant els anys de postguerra i fins ben avançats els anys 60, a Espanya van assolir gran popularitat un grapat de xiquets i xiquetes, que per la seua precocitat se’ls qualificava com a nens prodigi. En la memòria de tots hi ha Marisol, Joselito, Rocío Dúrcal o Pablito Calvo, periòdicament la televisió ens els recorda projectant les seues pel·lícules. Però segurament hi ha molta gent que ignora un altre nen prodigi dels anys quaranta, Arturito Pomar, jugador d’escacs nascut a Palma de Mallorca, l’any 1931, que amb només 12 anys va fer taules amb el campió del món d’aquell moment, el rus Aleksandr Alekhin. A partir d’aquest èxit el règim franquista se’n va aprofitar d’ell amb finalitats propagandístiques, va ser rebut per Franco en El Pardo i es va convertir en un habitual del NODO. Però el règim el va abandonar quan més falta li feia l’ajuda institucional, ja que va competir pel títol mundial només amb els seus propis mitjans, sense l’equip amb el que contaven els jugadors soviètics i nord-americans. Tot i això va ser el primer espanyol que va assolir el títol de Gran Mestre dels escacs. Aquell mite de nen prodigi es va guanyar la vida com a humil treballador de Correus.

L’hivern de 1962 Arturo Pomar, amb 31 anys, es va enfrontar a un joveníssim Bobby Fischer, un altre nen prodigi, i se’ns dubte el jugador d’escacs més popular de tots els temps. Amb aquesta partida arranca el llibre de Paco Cerdà. A partir d’aquest moment establirà el paral·lelisme entre els dos jugadors. Fischer era també fill d’una família modesta i des de molt xiquet va mostrar unes habilitats fora de sèrie per al joc dels escacs. Fins a la seua aparició els títols mundials estaven sempre en  mans dels jugadors soviètics, el govern nord-americà li va donar tot el seu suport per acabar amb aquesta hegemonia, ja que estem en plena Guerra Freda, d’aquesta manera arribarà a enfrontar-se l’any 1972 al campió mundial Boris Spassky i a guanyar-lo, convertint-se així en el primer nord-americà que va conquerir el campionat del món. Mai una partida d’escacs havia assolit una expectació tant gran, ni aquest joc tanta popularitat. A partir d’aquest moment la vida de Fischer començarà una autèntica baixada als inferns, que acabarà amb una ordre d’arrest per part de la justícia del seu país per saltar-se el boicot que els Estats Units havien imposat a Sèrbia l’any 1992 i haver escopit en el document que li havien enviat.

El peón està dividit en setanta set capítols que corresponen als setanta set moviments de que va constar la partida que van jugar Arturo Pomar i Bobby Fischer. Paco Cerdà ve a mostrar-nos que la vida és com un tauler d’escacs, on el poder mou els peons al seu gust, se n’aprofita d’ells i no dubta en sacrificar-los sinó li aporten cap benefici. És tot un símbol que en el joc dels escacs els peons són les úniques peces que no poden retrocedir mai. Hem vist com Pomar i Fischer, van ser uns simples peons per als seus governs, també Spassky va anar-se’n de la Unió Soviètica i va anar viure a França, on se li va concedir la nacionalitat francesa.

Però entre mig de les vides dels dos campions de escacs l’autor anirà introduint xicotets relats de la vida d’altres personatges que van fer el paper de peons en nom de causes diverses, tot al llarg de 1962, com si al món es jugarà una gran partida d’escacs amb sers humans com a protagonistes. Així, entre altres trobem persones com Julián Grimau, membre del Partit Comunista en la clandestinitat, detingut i afusellat. Marcos Ana, el pres polítics que més anys es va passar a les presons del franquisme. Dionisio Ridruejo, un falangista de la primera hora, que després evoluciona cap a posicions democràtiques i es desterrat, igual que tos els que van participar en la anomenat Contuberni de Munich. O els treballadors de les mines d’Astúries que es van declarar en vaga per a demanar millors condicions de vida i foren durament reprimits. I moltes altres històries d’aquells anys.

El peón és un llibre molt ben documentat. L’autor al final del llibre explica de quines fonts ha begut. És un homenatge a tots aquells peons que han estat oblidats per la història, o a aquells que amb el seu sacrifici han ajudat a canviar-la i a millorar-la. Però, a més, està molt ben escrit. Paco Cerdà sap administrar molt bé els temps de la narració i aconsegueix mantindré l’interès i t’atrapa fins el final. Un molt bon llibre.

Josep Manuel San Abdón

 

 

dimarts, 4 de maig de 2021

CONVERSA AMB JOAN VERDEGAL

 



Joan Verdegal (Borriana, 1955) és doctor en Filologia per la Universitat de València. Ha exercit de catedràtic d’ensenyament secundari i de professor titular de la Universitat Jaume I. Ha dirigit la revista universitària MONTI (Monografies de Traducció i Interpretació) i l’Anuari de l’Agrupació Borrianenca de Cultura. Els seus llibres aborden, principalment, investigacions sobre premis literaris i traducció; per exemple: La novela francesa a través de los premios literarios (1996, amb María Dolores Burdeus), La pràctica de la traducció francès-català (2011), El premio Fray Luis de León de traducció: història, sociologia y crítica (2013). Entre les seues traduccions literàries destaquen obres de Boris Vian (La espuma de los días, 2000), Marie – Jean Hérault de Séchelles (Teoria de l’ambició, 2006), Alexandre Dumas (La tulipa negra, 2006), Charles Nodier (Jean Sbogard, 2008) i Cristina de Suècia (Lleures i sentències, 2009). Ha publicat recentment el llibre de relats Rigorosament incert (2019).

Fa unes setmanes ha publicat el segon llibre de relats, Exonerat de l’oblit (Onada edicions). Sobre aquest segon llibre hem mantingut la següent conversa.

El títol, Exonerat de l’oblit, ja ens dona una pista de per on va el llibre, que és que consideres que és fonamental la preservació de la memòria.

Així és. Estic especialment sensibilitzat per aquesta facultat humana, que ens defineix com a éssers intel·ligents. La memòria individual hauria de ser un dret inalienable i perdurable, fins al punt que la ciència hauria de gaudir de mitjans suficients per a preservar-la, per a la qual cosa caldria que els pressupostos de les nacions foren més justos i humanitaris, deixant de banda altres pseudonecessitats generals, que jo considere secundàries.

És evident que una cosa que també et preocupa és la necessitat del manteniment de la memòria col·lectiva sense contaminacions, perquè sovint aquesta es manipula en benefici de certes persones o entitats.

En efecte, li done molta importància a la veritat, precisament en un moment en què notícies falses i mentides són divulgades a plaer i poden manipular l’opinió de les persones i tergiversar la realitat. Hi ha hagut molts exemples de manipulació al llarg de la història de la humanitat, però actualment abunden més encara, per causa dels mitjans de comunicació i de les xarxes socials. Aquestes estratègies no són cosa nova i les estructures del poder les han utilitzat —i seguiran fent-ho en el futur— en benefici dels propis interessos, de vegades inconfessables. Per això he intentat remarcar la importància del pensament crític individual. Com va escriure la reina Cristina de Suècia (al segle XVII) en el seu llibre de màximes i sentències Ouvrage de Loisir (Obra de lleure), «La feblesa i la ignorància converteixen els homes en enemics de la veritat».

En el preàmbul dius que la intenció de l’autor és aquesta: «Deixeu-vos enganyar per les aparences». Què vols dir amb això?

Pretenc que el lector s’identifique amb els fets que es conten, encara que puguen resultar inversemblants. També és una invitació a realitzar una lectura compromesa, en el sentit de convidar el lector a fugir de les presses o de les apreciacions improvisades. De fet, és una invitació directa a la reflexió, és a dir, a no quedar-se simplement en la lectura dels passatges aïlladament, sinó a endinsar-se sense complexes en els missatges (explícits o implícits) que es presenten en el llibre, que és la millor manera de gaudir de la lectura dels relats.



Exonerat de l’oblit conté 33 relats breus que expliquen generalment fets quotidians, però al final de cadascun d’ells hi ha un diàleg entre el MORTAL, una misteriosa entitat, la PEDRA, que es la veu delegada de la divinitat i l’ÀNGEL LECTOR. Pots explicar-nos la funció d’aquests personatges?

Es tracta simplement d’una al·legoria basada en la tradició cristiana, segons la qual després de la mort ens haurem de presentar davant de sant Pere (la Pedra) per a retre comptes de la nostra vida. Tanmateix, ací el que es jutja és si el Mortal és mereixedor de passar a l’eternitat amb memòria o sense ella, per a la qual cosa s’hi introdueixen diàlegs entre ells dos que volen reproduir els dubtes i els dogmes amb els quals hem hagut de conviure, hagem rebut o no una educació religiosa. D’altra banda, l’Àngel Lector no és altre que cada lector individual, com s’endevina en les fórmules introductòries de cada passatge: «Que l’Àngel Lector procedisca...», «Procura escoltar amb la màxima atenció el que llegirà l’Àngel Lector!», «Fes el favor de continuar la lectura, Àngel Lector».

El meu propòsit —com he avançat abans— és predisposar a una lectura conscient, compromesa, i per això aquestes intervencions estan carregades de polèmica, de sorpresa, d’interrogants, etc. D’altra banda, la mateixa coberta del llibre, amb el teclat d’un ordinador i un dau amb tres perfils de crani (sorpresa, interrogant o pensament/idea), vol ser representativa del que s’hi trobarà entre les seues línies.

Podem dir que el llibre té una intenció moralitzadora? Per què has triat aquests temes?

Sí, és una defensa constant de la humanitat benintencionada, que contrasta amb un repertori de defectes que les persones no poden o no volen defugir. Els relats aborden temes diversos (la insolidaritat, la camaraderia, la incongruència, l’egoisme, l’atzar, la superstició, la por, la felicitat, els vicis, la descaradura, la responsabilitat, la infidelitat, la corrupció, la tragèdia vital, ...), sense ànim de ser exhaustius, evidentment. He triat aquests temes perquè poden ser representatius del que qualsevol persona pot trobar-se al llarg de la vida.

Així és: una de les virtuts dels llibres de relats és que es poden llegir a poc a poc, sense pressa, i en aquest llibre en concret això és més recomanable que mai, perquè els diàlegs dels personatges als que hem fet referència abans, conviden a la reflexió. Com expliques l’últim passatge, que sembla desentonar amb la trajectòria dels altres?

Sense ànim de desvelar el desenllaç (perquè els lectors no ho perdonarien), puc dir que es tracta d’una intertextualitat en forma d’epístola, referida precisament al teu llibre Els dies gloriosos (que jo emmascare amb el títol de Cròniques glorioses) i amb el qual vaig gaudir també d’una lectura que anava descobrint-me reflexions profundes i molt assenyades sobre l’actualitat del país, la literatura, el periodisme, l’ensenyament, l’ús del valencià... També puc desvelar que és un final que tenia reservat per a cloure aquest llibre, però en aquell moment —ara fa tres anys— encara es trobava embastat i no passava de ser un projecte. Espere haver contestat adequadament... i sense faltar al respecte que mereixen els lectors virtuals, que mai no haurien de conèixer anticipadament el desenllaç de la trama d’un llibre.

Josep Manuel San Abdón