ENTREVISTA A RAFEL MOLINA

 

Rafel Molina va nàixer a Benicarló, ha estat professor de teatre i de literatura catalana. La feina el va portar fa molts anys a Balaguer on s’ha quedat a viure, i on va fundar l’any 1983 la Companyia de Comèdies Crisi Perpètua. Ha fet classes de teatre al seu institut i a la Universitat de Lleida. Amb el pseudònim de Rafel Santapau ha escrit una trentena d’obres de teatre. Fa uns dies ens visitava a Benicarló per presentar el seu darrer llibre, Diccionari elemental de teatre, i manteníem amb ell aquesta conversa.

 Com comença la teua afició al teatre?

Suposo que va començar quan vaig saber que  hi havia la possibilitat de pujar a un escenari i  cantar, recitar o explicar coses que m’havien passat o que m’hagués agradat que m’haguessin passat. Després vaig saber que això és el  teatre.   

Per què un diccionari de teatre?

Els diccionaris sempre m’han semblat una primera aproximació a qualsevol  art o ciència. Em semblen necessaris perquè són les definicions necessàries per començar. El de teatre era necessari perquè en català no en teníem cap de les característiques del meu.

Per a qui està pensat el Diccionari elemental de teatre?

Està pensat bàsicament per estudiants de secundària fins a la universitat, estudiants de teatre i professors corresponents. També està pensat per al públic en general. Potser que el vaig començar perquè molts alumnes em plantejaven sovint algunes qüestions i vaig començar  fent-me unes fitxes amb les respostes. Després vaig decidir sistematitzar-les, agrupar-les i ordenar-les alfabèticament: el diccionari. La intenció és clarament divulgativa i el nivell és el pertinent, no especialitzat.  

Algun modern pot preguntar, per què un diccionari de paper si tot ja està a Internet? Què li pots dir?

En alguna ocasió li he hagut de dir a algun modern que l’important no és el que hi ha a Internet, que en efecte està tot, sinó el que tu tens al cap.  Si la pregunta és per què he fet un llibre de paper en comptes de fer un programa per a l’ordinador, hauré de dir que per a mi és més fàcil. També em resulta més fàcil portar un petit llibre a la butxaca que portar l’ordinador. Potser tot plegat té alguna cosa a vore amb la Galàxia Guttemberg. No descarto la possibilitat que un expert faci alguna cosa i pengi el diccionari a Internet. També estaria bé.

Hi ha qui pot pensar que llegir diccionaris és una cosa avorrida, i no és així.

Si el que t’agrada és aprendre i saber una mica més, no hi ha lectura comparable a la d’un diccionari. Això fa anys que ho estic defensant, una mica en solitari per dir la veritat, però en efecte, un diccionari és un niu d’informació i de sorpreses. Per a un filòleg no hi ha lectura comparable.

Per què fer i anar al teatre?

Crec que el teatre és una de les millors maneres de posar-te en contacte amb la gent  i de compartir les preocupacions, inquietuds, il·lusions,  esperances i ganes de viure. Tot això ho podem experimentar fent o anant al teatre. També és cert que hi ha tantes formes de teatre que moltes vegades trobem espectacles que no permeten res d’això que hem dit. De la decepció, però, també podem treure alguna lliçó. 

Al diccionari trobem una cita de Dario Fo: “Si no es per anar contra el govern, per a què s’entén que fem teatre?” Em sembla que això és el que sempre t’ha motivat a l’hora d’escriure’n i dirigir-ne.

Efectivament. Anar contra el govern, contra el poder, ha estat sempre una de les meues idees fixes. Crec que és una de les nostres obligacions estar al costat dels dèbils en general, dones, xiquets, immigrants, malalts, pobres i víctimes del sistema. No cal, però, fer obres tràgiques, carregades políticament, de barricada, com solia dir-se. No cal plorar ni voler fer plorar. Es tracta de qüestionar, de mostrar a la gent el que està passant. Ho podem fer còmicament, ho podem fer rient. Hi ha un munt de teatre fet amb aquesta intenció. Dario Fo és un exemple. Particularment m’hi he sumat amb total convenciment.

Josep Manuel San Abdón

LLIGATS AL TEMPS

 

ENRIC SÒRIA (2005). La lentitud del mar. (Dietari, 1989 - 1997). Barcelona. Edicions Proa.

La lentitud del mar és el segon dietari que publica Enric Sòria, que va ser premiat amb el XXV premi Carles Rahola d'assaig. Si en el primer, Mentre parlem, l'autor ens apropava als seus anys de formació, en aquest ja ens el trobem en els inicis del camí cap a la maduresa. El dietari s'inicia el 15 - I - 1989, amb un propòsit, el desig d'escriure, el desig de manifestar idees, i acaba el 20 - IV - 1997 amb la reflexió del que és un dietari: "Escrit dins del temps, acceptant el seu ordre, un dietari no pot ser altra cosa que una llarga il·lustració d'aquesta veritat. Aquest és el seu destí i el seu valor. Avui - sempre és avui -, cal viure una altra vida." Entremig el poeta anirà desgranant els dies, farcits amb un ample ventall d'interessos.

En aquests anys el món hauria de sofrir grans canvis polítics i així el poeta assistirà a la caiguda del mur de Berlín, i encara que adverteix que l'evolució política dels països de l'Est l'alegra, també mostra preocupació "El sistema en què vivim, sense contrapesos, ni que siga retòrics, pot ser molt més infernal del que ja és". El desastre de l'antiga Iugoslàvia, o la primera guerra de l'Iraq, que també surten al llibre, semblen donar-li la raó.

Els viatges ocupen un lloc destacats, sobretot sovintegen les visites a Alemanya, que aquests anys viu el complicat procés de la reunificació, també un viatge a la República Txeca dóna lloc a interessants pàgines i reflexions.

La filosofia ocupa un lloc cabdal en el dietari, des de breus aforismes a llargues disquisicions sobre els més variats interessos humans, i sobretot la presència de Jünger, fins al punt que podríem parlar d'un diàleg constant amb l'escriptor alemany.

Com no podia ser d'una altra manera la literatura està present en moltes pàgines, des de les tertúlies amb Marc Granell i Josep Piera, a una àmplia dissertació sobre els autors catalans de postguerra, i des de la reflexió literària sobre la seua pròpia literatura, a la d'altres autors.

Les petites anècdotes de la vida quotidiana, els sentiments davant l'amor, la malaltia o la mort, són altres del temes que forneixen aquest dietari d'Enric Sòria. La seua lectura ens fa fruir d'unes pàgines de molt bona literatura i confirmen l'escriptor d'Oliva com un excel·lent prosista, i com un home amb un aguda capacitat d'anàlisi i profunditat de pensament, tal com poder comprovar en les seues col·laboracions en premsa.

Josep Manuel San Abdón

LA CULTURA COM A PRODUCTE DE LA BIOLOGIA

 

SEBASTIÀ SERRANO (2004). L'instint de la seducció. Barcelona. Ara llibres.

 El món de la comunicació ha estat l'eix principal sobre el que sempre ha girat l'obra del professor Sebastià Serrano. Els seus dos darrers llibres portaven un títol ben explícit, Comprendre la comunicació i El regal de la comunicació, el seu gran èxit. Ara publica L'instint de la seducció, que en la seua primera part, La ruta de la vida: de la comunicació a la seducció, comença amb una afirmació contundent al dir que <<la inversió més gran feta mai per la naturalesa en tota la seva llarga història ha estat la inversió en comunicació>>, per a continuar dient, una mica després, que podem considerar la explosió del sexe el veritable Big Bang de la comunicació. Al ser necessari establir lligams amb els individus de l'altre sexe per a que la vida tingués continuïtat amb els descendents, això va obligar els éssers humans a desenvolupar nombroses estratègies de seducció, de manera que aquells que tingueren més habilitats comunicatives tindrien més possibilitats de donar continuïtat als seus gens. En aquesta part trobem un apartat en què sota el títol de Cossos per seduir, se'ns diu que fa cinc milions d'anys els nostres avantpassats directes tindrien un aspecte no massa diferent dels ximpanzés actuals, i mitjançant la selecció que anirien fent mascles i femelles dels cossos que els resultarien més atractius, hem arribat a l'aspecte que tenim avui els homes i les dones.

Un afegitó sobre la miopia del màrqueting és el títol de la segona part del llibre, en la qual l'autor ens diu que actualment en els departaments de màrqueting de les empreses la principal preocupació és descobrir les necessitats dels consumidors per tal d'oferir aquells productes que els satisfacen, de la mateixa manera <<mascles i femelles, "saben" que empren l'estratègia més exitosa per passar els seus gens a la generació següent si sadollen les preferències sexuals del sexe oposat.>> Això ens porta a la Fascinació per la creativitat, que així es titula un capítol d'aquesta part, en el que se'ns exposa que aquells individus més creatius, serien més capaços de desenvolupar millors estratègies de seducció, i per tant serien més ben vistos i gaudirien d'un major estatus. Un altre capítol d'aquest apartat es titula Ben iguals però molt diferents, ací se'ns explica que les diferències entre els homes i les dones, les hem de buscar en la interacció de certes hormones i en el cervell masculí o femení, ja que hi ha una connexió molt estreta entre la presència de determinades hormones sexuals i l'estructura cerebral, per tant la presència o absència de determinades hormones induirà no només a comportament sexuals diferents, <<sinó també actituds diferents davant dels altres, reaccions o sentiments diferents.>>

La tercera i darrera part del llibre es titula Gramàtiques del plaer, refinaments amorosos i esclat de la consciència del llenguatge, en la qual se'ns diu que la natura es mou regida pel principi del plaer i que la vida és un sistema de sistemes governat per les regles del plaer i que <<el plaer en la comunicació és el regal més preuat que se'ns ha fet mai>>. Aquestes regles deriven cap a un fenomen d'atracció de major complexitat que és l'enamorament. Un altre dels apartats d'aquest capítol es titula Els paranys de la comunicació home – dona, ací l'autor, mitjançant diversos exemples, mostra les diferents habilitats comunicatives dels homes i de les dones, com a conseqüència de lleugeres diferències en la configuració cerebral de tots dos, de manera que, conclou, <<la cultura no és més que un producte de la biologia>>. El llibre acaba amb l'apartat titulat Nous valor emergents per al tercer mil·lenni, en el qual professor Serrano augura que el nou mil·lenni es regirà per un auge dels valor femenins que farà progressar la vida humana cap a la solidaritat, la justícia, l'equilibri i la pau. L'instint de la seducció és un llibre que ens ajuda a conèixer-nos millor i que es llig amb l'amenitat d'una novel·la.

Josep Manuel San Abdón

ELS LABERINTS DE LA LITERATURA I DE LA CONDICIÓ HUMANA

 

ALBERT SANCHEZ PIÑOL(2005). Pandora al Congo. Edicions de La Campana. Barcelona.

En aquest llibre passen tantes coses que es fa ben difícil resumir-lo en poques paraules. En principi hi ha dos espais, l'Anglaterra de la primera guerra mundial i el Congo. També hi ha dos temps, el narrador, Tommy Thomson, explica els fets seixanta anys després d'haver ocorregut. Thomsom comença explicant que ell fa de negre d'un escriptor de novel·les d'aventures de molt d'èxit, però prompte descobrirà que en realitat ell és el negre del tercer negre.

Un dia se li apropa un advocat, Edward Norton, el qual li explica que té un client al que s'acusa d'uns assassinats que no va cometre i que requeria els seus serveis per tal d'escriure una novel·la sobre ell, amb la finalitat de commoure el jurat i l'opinió  pública i poder salvar-lo de la forca. A partir d'aquest moment entra en escena un altre personatge, l'acusat, Marcus Garvey, el qual explica a Thomson una increïble i fantàstica història que succeeix al Congo, on apareixeran uns perillosos monstres, els  Tècton, que viuen a les entranyes de la Terra, fins i tot el protagonista viurà una història d'amor amb una femella tècton, amor que contagiarà al narrador. La novel·la, però, ens anirà aportant noves sorpreses fins el final, que no podem explicar per no descobrir la trama.

La primera cosa que crida l'atenció de la novel·la és la imaginació desbordant de l'autor, sobretot en la història que transcorre al Congo, de vegades es fa fins i tot un punt excessiva, però això seria una lectura superficial. En Pandora al Congo se'ns parla de l'amor, el narrador s'enamora de l'estranya criatura tècton a la que no havia vist mai, més que en la seua imaginació, l'advocat Norton li pregunta: “La protagonista: l'estima pel que podem llegir d'ella al llibre? O al llibre és tan adorable perquè volia estimar una dona com ella?”, no trobarà mai resposta a aquesta pregunta.

Així mateix assistim en directe a la creació d'una novel·la, i fins i tot a la crítica de la pròpia novel·la, quan un personatge en un moment donat es posa a trobar-li defectes, però també és un reflexió sobre la pròpia literatura, present al llarg de tot el llibre, però sobretot en el magnífic capítol final, on podem llegir coses com aquesta: “L'ànima humana és extraordinàriament subjectiva. Això és la literatura, suposo: reconvertir l'escòria humana en or.”

I això ens porta a una reflexió sobre la condició humana, sobretot el costat més obscur; les relacions de poder, les ambicions mesquines, la mentida, el crim...i combinant els dos elements, literatura i condició humana, arribem al sentit de l'existència, el narrador es pregunta cap al final del llibre: ”S'imagina que les lleis universals s'haguessin escrit així? Les declaracions d'independència, els testaments dels reis, els nostres llibres sants. S'imagina que tot fos obra d'un negre literari, i que rere del negre no hi hagués res? Com a molt un guionista dolent.”

Albert Sánchez Piñol, es consagra amb Pandora al Congo com un excel·lent novel·lista, que aconsegueix conjugar una lectura apassionant, amb una reflexió sobre aquelles qüestions que han preocupat des de sempre el ser humà.

 

Josep Manuel San Abdón

UNA ESTADA A L’ESPANYA BUIDADA

 

SERGI DURBÀ (2022). El cant de les granotes. Benicarló. Onada edicions.

 L’anomenada regió muntanyenca Celtibèrica és el nom donat a un territori d’Espanya que abasta municipis repartits entre deu províncies de cinc comunitats autònomes, que es correspon a grans trets amb el Sistema Ibèric. A causa de la seua escassa densitat de població, també se l’anomena Lapònia del Sud o Lapònia espanyola.

Sergi Durbà, professor de secundària, l’any 2020 va deixar temporalment la seua feina i va marxar uns mesos a viure a un dels poblets d’aquest territori, que ell ha volgut que reste en l’anonimat, però que es fàcil detectar per la toponímia a la que fa referència. Durant aquest temps va escriure un dietari on expressava els seus sentiments davant la nova situació en què es trobava, que li va valdre guanyar el 17è Premi de Narrativa Vila d’Almassora.

El dietari abasta les quatre estacions de l’any, cada entrada porta un títol sobre el tema de que tracta i a partir d’ací va desenvolupant les seues impressions sobre les qüestions que li van cridant l’atenció. El setembre de 2020 comença la nova vida amb l’arribada al poble, amb la curiositat que desperten en els veïns la presència de nous habitants forasters. Gel i Fred són dos de les entrades d’aquesta estació en què veiem la preocupació davant d’aquests fenòmens meteorològics.

L’apartat dedicat a l’hivern és el més extens, porta el significatiu subtítol de temps aturat. En ell l’autor ens anirà referint l’experiència d’aquests mesos en un xicotet poble de temperatures sovint de molts graus sota zero; les nevades, l’aigua que es congela a les canonades, el treball de fer llenya per a la llar...tot i que sempre hi ha qui diu que per a fred el que feia abans.

L’autor sovint es sent fascinat pel seu entorn, tant diferent del de l’espai mediterrani d’on ve. El goig de veure el cel estelat, impossible d’observar en les ciutats, el mar de neu, el respirar l’aire pur del bosc, la presència de la fauna en llibertat pel camp, el gaudi de passejar vora un rierol.

Capítol a part mereix la relació amb la gent del poble, sempre disposats a ajudar-te guardant un cert distanciament, però al mateix temps sempre al corrent del que fas. El bar és l’autèntic centre de la vida social. Particularment entranyable és la seua relació amb un home ja molt gran que tots els dies veu assegut al sol, amb qui li costa entrar en relació però quan ho aconsegueix manté amb ell interessants converses.

Però no tot és aquest goig per un paisatge idealitzat, sinó que també sap veure les dificultats de viure en aquest entorn. Els boscos en estat d’abandonament i la dificultat de poder viure de la terra de la gent que  resisteix en el territori o el terme Espanya buidada tant d’actualitat en aquests dies, però que tantes poques ajudes rep per a poder revertir la situació.

El cant de les granotes és un llibre ple de bellesa, d’emocions, amb una prosa molt rica, i amb un to sovint poètic. La seua lectura és una autèntica delícia.

Josep Manuel San Abdón

 

EL COMPROMÍS I EL TEMPS

 

MANEL RODRÍGUEZ – CASTELLÓ  (2003). Humus. Alzira. Edicions Bromera.

Manel Rodríguez - Castelló (Alcoi, 1958), conrea diversos gèneres literaris; la columna periodística, també la narrativa, però ha excel·lit sobretot en la poesia, on amb només vint -i- un anys va guanyar el Premi Octubre de poesia, i ha continuat després amb una fructífera producció, com el llibre que ara ens ocupa, també premiat amb el Premi "Vicent Andrés Estellés" de l'Ajuntament de Burjassot 2001.

El llibre està dividit en tres apartats, el primer Camps de l'extermini (Cantata per la ciutat futura), és un conjunt de poemes en què a la manera d'una gran cantata pretén denunciar els horrors de les guerres i els abusos dels poderosos. Es fa referència a l'horror en general, però també a horrors concrets, com els camps de extermini nazis: "Camps de l'extermini, camps de desolació i quimera/ El cavall de la mort trepitjava el cor d'Europa/ i emmetzinaven les serps tota la terra!" o l'assetjament a la ciutat de Sarajevo: "amarga mort d'Europa a Sarajevo". El poeta ens presenta un paisatge on només quedarà la fam i la mort. Les causes d'aquests horrors es deuen a l'ambició desmesurada dels poderosos i el poeta es pregunta en el poema Recitatiu segon si els poderosos no podien compartir tot allò que tenien i no quedar-s'ho per a ells tots sols, ja que és impossible gaudir de la natura destruïda. En el poema Cor cinqué reflecteix, en uns versos importants, la destrucció total, de la memòria i de qualsevol signe de bellesa. En el poema final d'aquest apartat Coda, expressa l'esperança de que almenys enmig de tanta destrucció es puga conservar l'alimara de l'amor i la memòria per a poder bastir la ciutat futura.

En els altres dos apartats que completen el llibre, titulats Ucronies i Insistències en la llum, es reflexiona sobre la poesia. En el poema Ofice(suite), se'ns diu que escriure és recuperar el temps dels morts, és a dir conservar la memòria, recuperar l'oblit, per a abolir la imminència de convertir-nos en res. La poesia és una manera de buscar la llum entre les tenebres, serveix per a fugir de la mort i per a omplir els espais infèrtils del temps.

En Insistències en la llum, dominen les descripcions d'espais estiuencs, lluminosos, bells, que inspiren la poesia i acaba amb el poema Marea de la llum, on es conclou, com altres importants poetes, que la poesia és paraula en el temps: "En les platges del temps/ on lluu l'oblit i la memòria/ la marea de la llum/ ha deixat unes paraules/ dibuixades en l'arena."

Humus és un llibre excel·lent, on per una banda ens trobem amb una poesia compromesa, tant necessària en aquests temps, i per una altra amb l'eterna reflexió sobre el fet poètic, que tant preocupa els poetes.

Josep Manuel San Abdon

 

 

 

A LA RECERCA DE LA IDENTITAT

CARME RIERA (2004). La meitat de l'ànima. Edicions Proa. Barcelona.

La meitat de l'ànima, novel·la amb la que Carme Riera va guanyar el Premi Sant Jordi 2003, sorgeix a partir d'un fet real. L'escriptora es trobava en la diada de Sant Jordi de fa quatre anys signant llibres amb la periodista Victoria Prego, i una senyora es va acostar a la periodista i li va lliurar una carpeta amb papers dels seu pare.

La història de la novel·la comença de la mateixa manera, la protagonista que també es escriptora, es troba signant llibres el dia de Sant Jordi, llavors se presenta un senyor que li dóna una carpeta, i li diu que el contingut li interessarà, li deixa una tarja amb les seues dades personal i se'n va. L'escriptora pensa que és algú que ha escrit alguna cosa i li ho ha deixat per demanar-li la seua opinió, llença la tarja a les escombraries i abandona la carpeta, sense obrir-la. Al cap d'un temps, ordenant les seues coses, li apareix la carpeta, llavors l'obri i es troba amb unes cartes que havia escrit la seua mare. Unes cartes que li presenten aspectes totalment desconeguts de la seua progenitora, com que va tenir un amant i que probablement aquest era el seu pare biològic.

A partir d'ací la protagonista comença la recerca de la seua pròpia identitat, la novel·la es fa a partir d'aquest moment força apassionant, s'entrevista amb gent que havia conegut la seua mare, però amb cada entrevista apareixen noves dades i la seua confusió augmenta. Comencem a saber que era filla d'un conseller d'Esquerra Republicana exiliat, i tanmateix estava casada amb un falangista benestant, que viatjava sovint a França, que tenia contactes amb membres del maquis, i que  l'amant podria ser l'escriptor Albert Camus.

La novel·la està escrita en primera persona i conscientment es confonen la narradora i la autora, ja que aquesta fa constar que no és una novel·la corrent, sinó que s'adreça als lectors i sobretot a la persona que li va donar els papers de la seua mare, per a que es posen en contacte amb ella i li ajuden a aclarir els seus dubtes, sobre la identitat de sa mare, i en definitiva sobre la d'ella mateixa. Així mateix el final resta obert, i és el lector qui haurà de decidir quin dels possibles finals que li planteja l'autora li resulta més versemblant.

La meitat de l'ànima és un retrat de la Barcelona de la postguerra, amb alguns punts de contacte amb Nada de Carmen Laforet, i també vol recordar el món dels vençuts de la Guerra Civil, la gent de l'exili i la resistència contra la invasió nazi en França i els maquis. És, en aquest sentit, un intent de recuperar la memòria d'uns fets històrics.

Carme Riera després de la seua incursió en la novel·la històrica, en les seues dues darreres obres, reprèn, en aquesta novel·la, tot i que també de contingut històric, la descripció del món interior d'una persona, que tant bé havia sabut reflectir en les seues primeres obres, i que fan de La meitat de l'ànima una molt bona novel·la, digna successora de Purgatori de Joan Francesc Mira, i que juntes honoren el premi Sant Jordi.

Josep Manuel San Abdón

 

REFLEXIONS SOBRE EL CONFLICTE LINGÜÍSTIC VALENCIÀ

 

MIQUEL ÀNGEL PRADILLA (2004). El laberint valencià. Onada edicions. Benicarló.

 Miquel Àngel Pradilla, valencià de Rossell (Baix Maestrat) i professor de la Universitat Rovira i Virgili, és un dels més lúcids analistes amb que compta el panorama sociolingüístic català actual.  Bona prova d'això són els quatre extensos articles que arreplega en aquest llibre que porta com a subtítol Apunts per a una sociolingüística del conflicte,  que vol posar a l'abast del gran públic un conjunt de reflexions al voltant del conflicte instal·lat de manera crònica "en l'ecosistema comunicatiu valencià".

El primer dels articles porta per títol El secessionisme lingüístic valencià, en el qual segueix la línia de estudi de Joan Fuster, Lluís Aracil i sobretot R.L. Ninyoles, que en l'any 1969 publicava el llibre Conflicte lingüístic valencià on feia una anàlisi que Pradilla considera encara molt actual, segons el qual la dicotomia valencià-català era un subterfugi per amagar la veritable confrontació entre valencià i castellà. En aquest article fa també una síntesi de la història del conflicte lingüístic valencià des dels anys de la Transició, centrant-se en el fenomen de l'anomenat blaverisme, fins a arribar al pacte lingüístic signat pel PP i el PSOE, per a acabar amb una anàlisi del que van significar les Normes Ortogràfiques de Castelló i el record de les paraules del professor Manuel Sanchis Guarner, que va afirmar que al País Valencià el dilema no és fabrisme o antifabrisme, el dilema és fabrisme o caos.

El segon article es titula La política lingüística contemporània al País Valencià, el seu objectiu és avaluar la política lingüístico-cultural del govern valencià, des de l'any 1995 en què el Partit Popular governa la Generalitat Valenciana. Aquesta política es presentada com a model de “contraplanificació lingüística”, fa una caracterització de la situació que hereta, una enumeració de les seves intervencions i l'avaluació de les conseqüències que es desprenen del seu govern, tot seguint els referents teòrics d'experts en planificació lingüística com R.L. Cooper, C.Easman, M.J. Azurmendi i H. Klos.

Policentrisme normatiu: Una nova conjuntura estandarditzadora per a la llengua catalana?, és el tercer article del llibre. L'objectiu d'aquest treball es analitzar les diferents actuacions lingüístiques de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, nou ens de referència normativa per al País Valencià. Ací el professor Pradilla demana un debat social entorn a l'actuació d'aquest nou organisme, "buc insígnia del pacte lingüístic", que sembla que tendeix cap a una codificació "exonormativa autònoma", amb el perill de caure en posicionaments lingüístics suïcides com per exemple la via isolacionista gallega.

En l'últim article, "L'establiment de la comunitat (socio)lingüística catalana. Un repte en el marc de la globalització", tracta de constatar la fatalitat que suposa per al futur de la llengua catalana l'absència d'una autèntica comunitat sociolingüística, això és a conseqüència de tendències centrífugues que torpedinen la consolidació de la comunitat lingüística, com el blaverisme al País Valencià o el gonellisme a les Illes. Com a antídot d'aquests fenòmens hi proposa l'alternativa de la comunitat lingüística, tot seguint les aportacions fetes per R. Le Page, W. Labov, J. Gumperz, J. Fishman i M. Pueyo. I ens recorda que ens trobem en un nou escenari on les antigues fronteres politicoadministratives són esborrades per les noves tecnologies que les adapta a una lògica de mercat. I això ens ompli de possibilitats però també d'incerteses.

El laberint valencià és una aguda i suggeridora aportació al debat social sobre l'etern conflicte lingüístic valencià, que ha de contribuir a cercar el necessari camí de sortida a tan complex laberint.

Josep Manuel San Abdón

LA FORÇA SEDUCTORA DEL CAMÍ DE SANT JAUME

 

VICENT PITARCH. De camí a Fisterra. Tàndem edicions. València. 2003.

 Les publicacions del professor Vicent Pitarch, prestigiós filòleg i membre de l'Institut d'Estudis Catalans, havien girat, fins ara, sobretot al voltant de l'estudi de la llengua, amb De camí a Fisterra s'endinsa per primera vegada en un nou gènere, la literatura de viatges, i ens narra la seua experiència personal de dos estius en què fa el camí de Sant Jaume. El Camí el fa seguint dues rutes diferents, la primera el camí francès que comença a Donibane - Garazi, la segona el camí aragonès a partir de Borce. El llibre li valgué guanyar el IV Premi Ulisses de narrativa a Castelló de la Plana.

El viatge comença amb dubtes sobre si serà capaç d'acabar el Camí, però el pelegrí s'endureix a mesura que avança, perquè l'aventura és prodigiosa, ja que li fa descobrir facetes ocultes de la meravella de la vida.

Al llarg del Camí va buscant indrets que oferesquen encants especials, atractius pel seu interès històric, monumental, cultural, humanístic o paisatgístic i va fent comentaris i interpretacions sobre la història dels llocs per on passa, arreplegant llegendes que es repeteixen a tot arreu, o estudiant l'etimologia d'algunes paraules.

El Camí apareix per a Vicent Pitarch ple d'emocions, sobretot l'emoció de la relació amb els fills, però també l'emoció davant els miracles que es conten, que defineix com a metàfores bellíssimes de la solidaritat, ja que en eixir a caminar els pelegrins es constituïen en colles d'ajuda mútua per a contribuir a que tots arribaren a Compostel·la. També sent l'emoció davant les salutacions del veïnat d'aquelles latituds, ja que de vegades són entranyables i donen una bona injecció d'ànim al caminant. De vegades les experiències són tant emotives que es fan difícils d'explicar, cal viure-les.

Però no tot són aspectes positius, hi ha qui s'aprofita dels pelegrins augmentant considerablement els preus. També hi ha qui es salta les regles del Camí fent molts trajectes en cotxe i aprofitant-se de la xarxa d'albergs. La ruta xacobea presenta, així mateix, un singular mostrari de personatges, amb alguns estableix el nostre pelegrí una relació fraternal, d'altres li resulten francament molestos. També n'apareixen de ben extravagants, fins i tot, tocats d'un punt de bogeria.

L'autor s'interessa per les diferències nacionals de les terres que travessa el Camí de Sant Jaume, i expressa el seu desig de contribuir a derrocar el bastió de l'espanyolisme que ha constituït històricament la figura de Sant Jaume el Major, i pensa que cal remoure'n el solatge amb urgència com a condició perquè el Camí esdevinga de debò un itinerari europeu de concòrdia, de solidaritat i d'impuls de la interculturalitat.

Vicent Pitarch es fa seua aquella imatge del viatge com a metàfora de la vida, de llarga tradició literària. El viatge, com la vida, està farcit de sensacions abundants i intenses, la qual cosa el fa exclamar: definitivament, el camí és el món, és la vida.

De camí a Fisterra és un llibre del que podem traure vivències espirituals, però també coneixements històrics i filològics, o exemples d'anàlisi sociològica i antropològica, o fins i tot pot ser una guia de primera mà del Camí a Sant Jaume, però segur no ens deixarà indiferents, perquè està escrit amb el cor i l'ànima, i l'autor, amb el seu domini de l'escriptura, ens sap transmetre a la perfecció les constants emocions que hi viu.

 

Josep Manuel San Abdón

ENTREVISTA A MARTA TENA SUBIRATS

 

Als llocs que semblen més innocents de vegades es poden amagar els secrets més obscurs de la crueltat humana. Això és el que passa en la darrera novel·la de Marta Tena Subirats, Murs d’aigua (Onada edicions), on l’aparició d’un cadàver a la llera del riu Sénia conduirà la inspectora Jana Miró a una investigació que traurà a la llum uns fets terribles guardats en silenci durant més de cinquanta anys. Sobre aquest llibre hem fet aquesta entrevista a l’autora per correu electrònic.

 

En Murs d’aigua, com en les teues novel·les més recents, sembla que vols trencar els murs de silenci que hi ha respecte a determinats fets històrics del territori del riu Sénia.

Sí, des de la meua segona novel·la, Tots els colors del vent, m’he compromès en la recuperació de la memòria més propera, la història que van viure els nostres pares i iaios i que no trobem en els llibres, però que hem sentit a casa. Alguns d’aquests fets han estat silenciats durant dècades per temor a parlar-ne en alguns casos, com els represaliats després de la Guerra Civil, o pel dolor que encara els feien les ferides que van patir. Amb Una lluna a la finestra, ha passat el mateix. A la meva generació ens parlaven dels maquis amb veu baixa, no sé si per incidents dramàtics que ells van protagonitzar o per no ser acusats de col·laboració.

Actualment hi ha molts llibres que expliquen aquesta part de la nostra història, però penso que novel·lar-ho, amb una trama que enganxi el lector, l’aproxima a un públic més ampli.

Amb Murs d’aigua he volgut fer una barreja entre la novel·la policíaca més negra i la històrica, de manera que els esdeveniments passats s’entrellacen en la investigació fins a conduir, sense avorrir el lector, fins al final.

 

En les teues novel·les sempre apareix l’apunt històric. La construcció del pantà d’Ulldecona va suposar per al territori tot el trasbals que apareix en la novel·la?

La construcció del pantà d’Ulldecona va transformar molt significativament els pobles de la riba del riu Sénia, especialment la Sénia, que, per la proximitat, és on es van instal·lar la major part dels treballadors, molts dels quals s’hi van quedar en finalitzar les obres.

Pel que fa a la relació entre els pobles per l’ús de l’aigua del Sénia venen d’antic i ja hi ha regulacions en l’Edat Mitjana. Amb la construcció del pantà, els conflictes van continuar i fins i tot augmentar per les dotacions que corresponien a cada comunitat de regants. Amb la investigació que he fet per escriure-la he pogut trobar les resolucions als múltiples judicis que hi va haver, però també moltes anècdotes curioses, divertides i, fins i tot, alguna considerada miraculosa, que es narra en la novel·la.

 

El començament de la novel·la amb la descripció del primer crim, és realment impactant. Amb la descripció dels quatre crims, i la causa que els origina, has volgut reflectir la crueltat humana?

Sí. Hi ha crims que es produeixen per un detonant inesperat o per un impuls provocat de forma espontània, però en el fons no hi ha una maldat intrínseca en l’autor. En canvi, altres vegades, l’aparença inofensiva d’una persona pot amagar instints cruels que poden estar adormits i, de sobte, en despertar-se no es poden aturar i creixen i creixen. Estos últims són els que planegen per tota la trama de Murs d’aigua.

 

Les dones tenen un gran protagonisme en la novel·la.

Pràcticament tots els personatges de pes de la novel·la són dones: la Jana, la mossa, qui, a més a més de portar la investigació dels crims, pateix importants conflictes interiors, malgrat la fortalesa que ha de mostrar davant els seus companys i superiors; la Carme, dona humil i víctima de monstres sense escrúpols, la Josefina, testimoni del dolor de la seva amiga... No podem dir que sigui una novel·la de dones, però sí que es manifesta la submissió que sovint han patit. Per cert, “submissió” és un dels capítols.

 

Jana Miró, la policia protagonista, es debat entre ser mare o no. Has volgut expressar les dificultats que suposa la maternitat per a les dones? Tema que ara està en el debat públic.

La Jana és, com he dit, una dona insegura malgrat la fortalesa que ha de mostrar per la seva feina. Ja va manifestar els seus dubtes en Una lluna a la finestra i els va superar gràcies al suport i la comprensió del Gerard. Ara, les decisions que ha de prendre depenen només d’ella, perquè afectaran tant a la seva vida personal com a professional. Per a ella ser mossa ha estat sempre per damunt de tot i sap que un fill no pot ocupar el segon lloc en les seves prioritats. És un plantejament que actualment es fan moltes dones i que, malauradament, la major part dels homes desconeixen.

 

En la història apareix el tema de l’amor i del desamor, sempre present en les teues novel·les.

Què és la vida sense l’amor? Forma part de l’existència humana i els personatges de Murs d’aigua són molt humans, tant en el positiu com en el negatiu. Quan llegim una novel·la als lectors ens agrada poder-nos identificar o viure en la pell dels personatges i els sentiments són un dels millors canals.

 

El final queda obert. Tindrem noves històries de la inspectora Jana Miró?

El final queda obert només en alguns aspectes de la trama, però no en els principals. De moment no hi ha res escrit, però és probable que tinguem més notícies de la nostra inspectora.

Josep Manuel San Abdón

ENTREVISTA A ENRIC NOMDEDÉU

  

 

Enric Nomdedéu és un polític valencianista que des del 2016 és secretari autonòmic de Treball i director general del Servei Públic d’Ocupació. Li ha agradat sempre escriure i ho havia practicat durant molts anys com a columnista, amb més de dos mil articles publicats en diversos mitjans de comunicació. Recentment ha publicat la seua primera novel·la, Tercera edició: sexe, llibres i lawfare (Onada edicions). Sobre el seu contingut li hem fet aquesta entrevista per correu electrònic.

 

Al títol del llibre trobem la paraula lawfare, i immediatament pensem que tu en vas ser víctima i en què vas passar un autèntic calvari durant uns quants anys, fins a que se’t va declarar innocent. Què ha tingut a vore el que et va passar per a escriure la novel·la?

A mi sempre m’ha agradat escriure, i em va semblar que era una bona idea explicar el dolor personal i els danys socials que pot generar les males arts en política. Perquè no és només un atac contra una persona concreta, o una ideologia, és un atac contra la pluralitat i per tant contra  la democràcia. Quan vaig entregar l’original a l’editorial encara estava pendent de judici, i em demanaven sis anys de presó i no se quants d’inhabilitació. Basat en aquella sensació tan intensa, en aquell malestar personal, en aquell dolor, vaig imaginar un Conseller que patia la lawfare, un personatge literari que em servís per a construir una història de ficció farcida de situacions i sentiments reals. Una història amb estructura de novel·la negra, que explica la part més fosca de la política.

 

El protagonista de la novel·la és un conseller del govern valencià que també és víctima del lawfare, això pot fer pensar al lector que la novel·la és autobiogràfica.

No es pot dir que siga autobiogràfica. És una història de ficció, construïda, això sí, amb un bon grapat de veritats. Jo no he viscut la trama de la novel·la, però he viscut cadascuna de les sensacions que pateix el Conseller. Incredulitat, sensació d’injustícia, un estat pròxim a la depressió que t’aboca a la consulta psicològica. El llibre comença amb un citació de Doctorow, que recorda que ja no hi ha ficció o no-ficció, només narrativa. I una que diu que “Nada es cierto, salvo alguna cosa” d’un tal M.Rajoy. Doncs aquí hi ha una narrativa on tot és cert, tret d’alguna coseta.

 

Marga, la protagonista de la novel·la que hi ha dintre de la novel·la, reflexiona constantment sobre l’ofici d’escriure. Amb ella has volgut manifestar les reflexions que tu et feies a l’hora d’escriure el llibre?

Sovint em pregunten si m’identifique amb el Conseller. I òbviament hi ha molt de mi en ell. Però en realitat, m’identifique molt més amb Marga, una jove que està escrivint la seua primera novel·la, i està envaïda pels dubtes. No sap si mentre escriu, ha de seguir llegint, a risc de quedar influïda per les noves lectures, o ha de parar un temps. O no sap si ha de tenir una idea molt i molt clara de tota la vida d’un personatge que potser només té un pes menor en la història. O no sap massa bé quina és la veu narradora que més s’adequa al que vol explicar. Totes eixes preguntes, i moltes més, mes les feia jo mateix davant l’ordinador, i les traslladava al personatge convertint els meus dubtes en un crit d’auxili a uns lectors que encara no existien…

 

Tots els capítols venen encapçalats pel títol d’un llibre, i en algun cas d’una cançó. Has volgut fer un homenatge als autors que admires?

Efectivament els capítols tenen un títol que els singularitza. Gairebé tots són títols de llibres que tenen relació directa amb el que passa en aquell capítol, també hi ha un parell de cançons, perquè em semblava que la lletra també s’adeia amb el que passava al capítol. És un homenatge? Segurament. Sí. També és un joc amb el lector, que potser conega el llibre i així pot intuir el que passarà al capítol, o si és un llibre que també representa alguna cosa per a ell genera complicitat.

 

Et vas incorporar a la política activa ja amb una llarga experiència laboral de mes de vint-i-cinc anys, i una de les coses que més t’ha sorprès és que hi ha gent que està en política, no per a fer el bé als demés, diguem-ho així, sinó que està disposada a utilitzar qualsevol recurs per a fer mal, per a estar o aconseguir el poder. Això crec que ho has volgut reflectir en la novel·la.

Sí, clar. La política hauria de ser l’art de treballar pel bé comú. Acceptant que la idea de bé comú ve matisada per les ideologies. Però això és poc important. Hi ha gent amb idees molt diferents, que arriben a la política per a ser útils al seu poble, al seu país, al seu col·lectiu professional… Però també hi ha qui s’hi juga la vida, en el sentit que no tenen més vida, ni més ofici ni benefici, que la política. I esdevenen vertaderes sicaris. Assassins a sou. Assassins de carreres polítiques si no volem fer-ho tan dramàtic, però el mot sicari els defineix. I n’hi ha de diferents ideologies. Mala gent que no hauria d’estar en política.

 

Em va sorprendre molt sentir-te dir que el llibre va estar escrit en sis setmanes.

Tres setmanes de l’agost del 2019 i tres més de l’agost del 2021. Vacances. I el 2020 amb la pandèmia no vaig tenir ni temps ni ganes. Té un mèrit relatiu. Són només sis setmanes de redacció, però alguns anys de vida. Vull dir que hi ha tant de coses viscudes, tantes anècdotes, tants passatges que només havia de redactar perquè ja els sabia, que no era tan complicat. Intuesc que si hagués de crear els personatges des de zero, imaginar les seues vides, els seus sentiments, hauria necessitat molts mesos de treball.

 

En la contraportada del llibre, es diu que és un llibre de ficció i de reflexió, i s’acaba definint-lo com possiblement un llibre de reflicció. Ens ho pots explicar una mica això?

El premi Nobel de literatura d’Annie Ernaux ha fet que es torne a parlar de la literatura del jo. Un gènere que inclou memòries, dietaris i cròniques. I este llibre té una miqueta de tot això. Són dues novel·les, però amb estructura de dietari, i està trufat d’històries viscudes per mi. Com autor, he tingut el privilegi de repartir-les entre diferents personatges, de moure-les cronològicament, de fer d’elles una narració literària. No he inventat pas res. Hi ha un llarga tradició de novel·lar la realitat. Ernaux, ja s’ha esmentat, Doubrovsky, Kafka, Proust. Gide va arribar a dir que l’única manera d’explicar la veritat era a través de la novel·la.

En el llibre hi ha ficció, però també reflexió. Reflicció, doncs.

Josep Manuel San Abdón

HISTÒRIA VIVA DEL PERIODISME

 

 JOSEP PERNAU(2004). Memòries. D'Arbeca a l'Opus Mei. Edicions La Campana. Barcelona.

Josep Pernau forma part de la història viva de la premsa a Barcelona. Porta cinquanta anys a la professió, ha format part de set redaccions diferents i n'ha dirigit quatre, i hi ha publicat més de 5000 columnes sota el títol "Opus Mei" a El Periódico.

Pernau forma part de la generació coneguda com a xiquets de la guerra, i les seues memòries comencen recordant la seua infantesa a Lleida i com al set anys la Legión Cóndor la va bombardejar, en aquell bombardeig va morir el seu pare. La càmera d’Agustí Centelles va donar testimoni d'aquell esdeveniment, una de les fotos més conegudes és aquella en què una dóna plora davant del cadàver d'un home, són els pares del periodista.

En els difícils anys de la postguerra Pernau estudia Magisteri, i obté el seu primer destí com a mestre a Durro, un poble perdut a la Vall de Boí, allí roman dos anys. Un matí llegint el periòdic La Mañana s’assabenta que a Barcelona s'ha obert una escola de periodisme, com que té estalviats alguns diners decideix matricular-se. Molt prompte començarà a treballar en El Correo Catalán, ja que té al subdirector com a professor. En aquella escola es donava el cas que per a obtenir el títol  s'havia d'estudiar l'últim curs a Madrid, i des d'allí enviarà cròniques al rotatiu barceloní.

Després de la seua estada al Correu, passarà a formar part de l'equip fundador del Tele/eXpres, el primer intent de fer un periòdic liberal amb criteris professionals, que amb el temps acabaria frustrant-se. Després dirigiria el Diario de Barcelona, el popular Brusi, el periòdic sota la seua direcció es converteix en un mitjà progressista, però acabaria també frustrant-se pel xoc amb el propietari, Josep Maria Santacreu, l'home de Fraga a Catalunya. Dirigirà després Destino on tindrà com a empresari a Jordi Pujol.  La seua història com a director continuarà a Mundo Diario, un periòdic que va formar part del grup Mundo de Sebastian Auger, un empresari megalòman que va arribar a tenir quatre periòdics, un setmanari i una editorial, però que va acabar arruïnat. Quan es va crear El Periódico de Catalunya va entrar a formar-ne part de la redacció, on ha estat de manera ininterrompuda, llevat d'un breu parèntesi en què va dirigir la reaparició del Diari de Barcelona en català, i en el que encara continua escrivint una columna diària.

El llibre està farcit d'anècdotes de tots els mitjans en què ha treballat, és també un crònica de les vicissituds polítiques de l'època, així com de la lluita dels periodistes per a dignificar la professió, ja que Pernau ha estat sempre en primera fila en diverses associacions professionals. I acaba el llibre assenyalant alguns dels canvis que ha observat en la professió al llarg del mig segle que l'ha exercida. En citarem alguns, per exemple les empreses estan més professionalitzades, la pressió dels polítics és més subtil, a les redaccions es xerra poc des que s'han informatitzat i els periodistes xafen menys el carrer, més pendents dels fax i dels correus electrònics, i també lamenta la desaparició dels reportatges ara desplaçats als suplements dominicals.

Les Memòries de Josep Pernau és una lectura deliciosa per les mil històries que explica. Imprescindible per a conèixer la història d'aquells que cada dia ens la conten.

Josep Manuel San Abdón