ENTREVISTA A PILAR ALFONSO ESCUDER

 

Pilar Alfonso Escuder (Cinctorres, Els Ports) és doctora en Comunicació Audiovisual i ha exercit durant molts anys com a professora de Cultura Audiovisual a l’Educació Secundària. És autora de llibres com Les marques ONGD, (Tot) el que encara no saps sobres les marques o De Warhol a @ yodominguez. Mirar l’art i veure el món. Acaba de publicar Quatre pantalles i uns peixos de colors. Contra els gegants tecnològics (Onada Edicions) un llibre en què davant l’ús despectiu de l’expressió “les pantalles”, reivindica críticament les quatre pantalles que acompanyen la nostra vida. Sobre el contingut del llibre hem fet aquesta entrevista per correu electrònic.

 

Actualment hi ha tendència a demonitzar les “les pantalles”, així en general, i de culpabilitzar-les de tots els mals del món. Tu no estàs d’acord i per això has escrit el llibre.

L’expressió “les pantalles” amb el sentit pejoratiu i metonímic que se li atribueix actualment no m’agrada gens.  Em pareix que és una cortina de fum que ens impedeix veure allò que realment és important. Vull aclarir, per començar, que he estat professora de Comunicació i de Cultura Audiovisual en secundària durant molt anys. El meu plantejament respecte a les pantalles ha estat sempre molt crític, encara ho és, tanmateix crec que ara cal reivindicar-les. Dir “les pantalles”, com es diu avui en dia, reviu dicotomies molt antigues: imatge vs paraula escrita, emoció vs raó. Perdoneu-me l’obvietat, les pantalles no són perverses ni demoníaques per se. Del que hem de parlar és dels senyors de la tecnologia i de la política que incentiven els usos dominants. Si ens som conscients potser podrem oposar-hi alguna resistència.

Una cosa que critiques són les metàfores que s’han imposat al llarg dels anys i que hem anat acceptant acríticament coma ara: “la fàbrica dels somnis”, “finestres obertes al món”, “autopistes de la informació”, “el núvol”...Què s’amaga darrera d’aquestes metàfores?

Sí, les pantalles han deixat un rastre de metàfores algunes de les quals han arribat fins als nostres dies. Jo dic que les metàfores s’hereten.

Al llibre faig un repàs d’eixes que tu has enumerat en la pregunta i d’alguna altra. Perquè com va escriure Susan Sontag, les metàfores “s’han de posar en evidència, s’han de criticar, s’han de castigar, s’han de desgastar”.

La fàbrica de somnis curiosament va nàixer com una crítica. Tanmateix, els estudis de Hollywood van apropiar-se-la de seguida com un tret essencial de la seua identitat de marca. El Gran Germà apareix i reapareix al llarg del llibre... Amb una certa intenció polèmica, em manifesto en contra de la finestra oberta al món que tanta confusió ha creat. Però, sobretot intento desmuntar la metàfora del núvol, la nefasta metàfora del núvol. Si t’hi fixes, veuràs que fins i tot el títol és diferent a la resta del capítol. És més apel·latiu, més combatiu: “No en digueu núvol, diguem-ne centres de dades d’alts consums”. No hi ha cap núvol! Hi ha els megacentres de dades de les grans empreses tecnològiques (Amazon, Meta, Google...) que necessiten molta aigua per refrigerar els equips i molta electricitat per fer-los funcionar, i que, a més, contaminen més del que pensem. Per això estan sorgint tants moviments de protesta ciutadana. Als Estats Units l’oposició als centres de dades s’ha convertit en un tema central de les properes eleccions. A Irlanda els han aturat en sec. A Austràlia s’estan prenen mesures per alentir o prohibir-ne la construcció... Hauríem d’observar el que passa pel món i reaccionar ara que encara estem a temps.

Des del primer filmet dels germans Lumière, “Arribada d’un tren a l’estació de La Ciotat”, fins a les darreres tecnologies digitals, les diverses pantalles sempre han generat por. Tu tens algunes propostes per a lluitar contra aquestes pors.

Conèixer el passat podria ser un bon antídot, no? I educació audiovisual a les escoles i als instituts. Aquest capítol es titula “La continuïtat de la por” perquè, des del cine fins al mòbil, les pantalles no han deixat mai de generar monstres. Com va escriure Joan Fuster: “la por engendra els monstres que necessita”. Ara ho estem veient amb la intel·ligència artificial. Què hi ha de veritat i que hi ha de màrqueting de la por en les darreres notícies sobre el descontrol de la IA? Potser, tot aniria millor si bescanviàrem part de la nostra por per més acció política i ciutadana. No?

Ara hi ha muntada una indústria de la desinformació, la missió de la qual és que la gent desconfie de les notícies, i que no vullga saber res, ni dels uns ni dels altres. Aquest és un parany en el qual no hauríem de caure.

És exactament el que dic al llibre, en l’epígraf titulat “Tanta postveritat ens esgota”. Per a mi és el capítol més emotiu. A l’octubre de 2024 estava rellegit l’assaig La posverdad de Lee McIntyre. Després de la barrancada tràgica del 29 d’octubre de 2024, després de les 233 víctimes mortals i de tots els danys materials, vaig percebre que el llibre de McIntyre m’interpel·lava d’una manera diferent. Arriba un paràgraf en què McIntyre vaticina que “quan els nostres líders (o una pluralitat de la nostra societat) neguen fets bàsics, les conseqüències poden ser devastadores a escala mundial”. A València, ho acabàvem de comprovar.

Clar que la desinformació és un parany i que avança en forma de granges de bots i de polítics, convertits en divulgadors de la postveritat, que ens volen fer creure que els fets es poden subordinar al seus interessos polítics, i econòmics, és clar.

Les utopies (o no donem les pantalles per perdudes) és el capítol final del llibre, on tractes de rebatre aquest pessimisme que ens envolta, “allà on mires arrasa la distòpia” – dius-. Sembla que hi ha un intent per a que les utopies socials i polítiques desapareguen de l’imaginari col·lectiu.

Algú va dir que estem molt dotats per imaginar distopies, però som incapaços de projectar utopies. Des que vaig començar a escriure Quatre pantalles i uns peixos de colors, tenia molt clar que volia fugir de les distopies. De distopies, en tenim de sobres en les sèries, en la narrativa, en l’assaig... Com escriu Layla Martínez en Utopía no es una isla, “Jo sí que crec en una societat millor. De fet, crec que ni tan sols tenim una altra opció que construir-la”. En el meu cas, parlar d’utopies és potser una mica hiperbòlic, però el poder dels magnats de la tecnologia és tan desproporcionat en comparació amb la força del professorat i de la ciutadania en general per combatre’l que qualsevol lluita, per mínima que siga, sembla una utopia. Així que al llibre proposo tres “utopies” senzilletes: utopia de la regulació anticipada, utopia de la sobirania digital i utopia del decreixement.

Una de les utopies que proposes és, no prohibir les pantalles a les aules, sinó regular-les, i per això seria necessari introduir de manera seriosa i obligatòria l’assignatura de Comunicació Audiovisual en l’ensenyament secundari.

El que ha passat a França i a Austràlia ho confirma. Han prohibit l’ús de les xarxes socials als menors i han hagut de recular, perquè no ha funcionat o perquè els tribunals els han dit que no podien fer-ho. Prohibir, sí. Regular, no? Açò no és el far west encara que ho parega. Les tecnològiques s’han de regular. Les tecnològiques han de complir les lleis. Dins i fora de les aules se n’ha de parlar.

Com he dit, he estat professora de Comunicació i Cultura Audiovisual durant molt cursos de manera una mica excepcional, aprofitant totes les escletxes del currículum. Però, no hauria de ser així. Hauria d’existir una assignatura (o més d’una) per a la totalitat de l’alumnat de secundària, tant obligatòria com postobligatòria. Amb un plantejament crític, amb una mirada oberta al món. A la dècada dels noranta alguns ja demanàvem que el cine i la televisió havien de ser part del currículum escolar. Amb l’arribada de les noves pantalles, persistim.

Una altra utopia seria la sobirania digital, contrarestant el poder immens de les empreses de Silicon Valley.

En el llibre l’enunciat de les tres utopies comparteixen un afegitó: “(i educació)”. És la qüestió clau del meu plantejament. En parlar de la sobirania digital a l’escola, entre d’altres, comento el cas valencià. El 28 de febrer de 2020, l’experta en ètica digital Manuela Battaglini, va escriure un article en què felicitava la Generalitat Valenciana per protegir la privacitat de l’alumnat amb la creació d’eines com Ítaca i Aules. Dies després va començar el confinament per la covid i tots vam poder comprovar com eren d’importants aquelles eines. L’alegria va durar poc. Durant el curs següent, la Generalitat va signar un acord amb Microsoft. És una qüestió importantíssima. Ho assenyalen tots els experts. Estem parlant de la privacitat de l’alumnat i del professorat. Les dades del nostre sistema educatiu han d’estar en mans de les transnacionals tecnològiques? De debò?

També proposes el decreixement digital. Una de les coses que molta gent desconeix és el cost mediambiental de l’ús dels dispositius mòbils.

Fa anys que el fotògraf Joan Fontcuberta va parlar de la “fúria de les imatges”. En podríem dir també deliri fotogràfic i videogràfic. Crec que és una obsessió intergeneracional. Per no fer-ho llarg, podria aportar algunes dades objectives: 

1. S’ha calcultat que es faran més fotografies en un any qualssevol de la dècada actual que en tot el segle XX.

2. En any i mig, la IA ha creat tantes imatges com en els dos segles d’existència de la fotografia.

3. Hi ha dotze bilions de fotografies emmagatzemades als centres de dades d’arreu del món.

L’ús que fem de les imatges és sostenible? A quin preu? A qui beneficia? Tu i jo i els lectors d’aquesta entrevista podem fer alguna cosa al respecte?

 

Viatge interior visitant el Japó

 

ANTONI GÓMEZ (2026). Pregaré per vosaltres sota el cel de Tòquio. Benicarló. Onada edicions.

 Un mes després de la dana de València del 29 d’octubre de 2024 Antoni Gómez inicia un viatge al Japó que de bon principi li planteja una sèrie de dubtes. És un viatge organitzat a un país que pensava que seria una exaltació de la societat de consum, però al mateix temps sempre li havia interessat tot tipus d’art japonès. La seua dona l’incita a escriure un dietari del viatge però ell creu que quinze dies no havien de donar per a fer literatura. Tot i això, mentre sofreix les molèsties del viatge, va llegint un manual d’història del Japó.

Però ben aviat l’autor comença a redactar un dietari, a fer literatura d’allò que veu. La primera parada és Kyoto, li crida l’atenció una cosa que crec que a tots els valencians ens la cridaria, el silenci i la netedat dels carrers. Ací ens presenta els companys de viatge, es fixa sobretot en un home gran i solitari, que després sabrà que és un catedràtic d’institut de Filosofia jubilat, aparentment sembla desconnectat, però en realitat és el més connectat de tots. En la visita al santuari sintoista de Shimogamo – jinja un dia amable de desembre, l’encant del lloc es trenca pel grall dels corbs, que el porta pensar en els nens morts en la dana de València, això serà una constant del llibre, sovint, en les diverses visites, s’aïlla del grup i pensa en les víctimes de la tragèdia valenciana, però també recorda episodis passats de la seua vida. Una altra parada en Kyoto és la porta medieval de Rashomon, un lloc deteriorat amb el temps, i ara convertit en refugi de gent marginal, això el porta a recordar la pel·lícula d’Akira Kurosawa del mateix nom, molt dura però de final esperançador.

En la visita al temple Kinkaku – ji arrastra el síndrome del protagonista de la novel·la de Yukio Mishima, no pot deixar de pensar en la desgràcia de València. Recorda que aquest escriptor es va suïcidar fent-se l’harakiri, i que el seu pare no volia que fóra escriptor i li destruïa els manuscrits,  establint un paral·lelisme amb ell mateix, perquè al seu pare li molestava que li agradara llegir.

La visió d’uns ancians que recullen fulles seques pel carrer per fer front a la solitud en una societat molt envellida, el porta a pensar en els ancians arrastrats per la dana mentre estaven tranquil·lament asseguts en el sofà de casa i també en les iaies dels anys 60 i 70 que de joves havien viscut la guerra, tot i que analfabetes, eren depositàries de la saviesa popular i aguantaven la casa.

En el passeig pel barri de Gion, lloc que s’ha caracteritzat per ser el barri de les geishes, ens mostra els problemes que ha causat la pel·lícula Memòries d’una geisha, que fa que milers de turistes van a la caça de geishes per fotografiar-les. En realitat la pel·lícula manipula la vida d’una de famosa, Mineko Iwasaki, de qui l’autor ha llegit la biografia i ens la conta.

En la visita a la casa Muri – an fundada pel mariscal de camp Meiji Yamagata Aritomo (1838 – 1922), que va obrir la porta a l’occidentalització del Japó, medita sobre el contrast entre la bellesa del jardí les conspiracions polítiques que va albergar. Ací es queda absort pensant en el poeta Matsuro Bashô, establint una relació amb Sant Joan de la Creu i els patiments que els dos van sofrir.

De vegades la realitat no és el que sembla, a la ciutat de Nara els parcs públics estan plens de cérvols, sembla un paratge ideal i màgic, però descobreix que aquests animals poden arribar a ser pesats i fins i tot perillosos. Això el porta a pensar en el llibre Homenatge a Catalunya de George Orwell, en el contrast entre els ideals dels joves que de les brigades internacionals i la realitat amb la que es van trobar. També en les lectures  de joventut i els ideals que representaven, com Siddhartha de Hermann Hesse, o Així parlà Zaratustra de Nietzsche i la realitat que s’ha trobat després.

En la visita a Hiroshima, recorda l’horror que va viure aquesta ciutat, i fa referència a l’escriptor Kenzaburô Ôé que va escriure com va ser el després de l’explosió nuclear. Una vegada més el pensament sobre aquella catàstrofe el porta a pensar amb els xiquets morts a causa de la dana.

En el viatge d’Hiroshima a Tòquio, en l’anomenat tren bala, en passar per davant de la muntanya Fuji, recorda que als seus peus hi ha l’anomenat bosc dels suïcides, un bosc on acudeixen molts japonesos a llevar-se la vida, això el porta a pensar en autors que s’han suïcidat com Gabriel Ferrater, Stefan Zweig i sobretot la poeta russa Marina Tsvetàieva, i a partir de la seua història recorda la barbàrie del nazisme i del comunisme.

Antoni Gómez també es crea imatges a través de les lectures, així una jove japonesa li crida l’atenció per la seua extraordinària bellesa, això el porta pensar en un personatge de Yasunari Kawata i a reflexionar sobre la bellesa.

A l’estació de Shibuya a Tòquio recorda la bonica història del gos Hachikô, que tots els dies acompanyava el seu amo i l’esperava fins que tornava, però un dia no va tornar, i la gent de l’estació el va anar cuidant durant molts anys, fins i tot li van fer una estàtua .

En el parc Uomo de Tòquio hi ha l’estàtua de Takamori, que segons el guia va ser l’últim samurai, això el porta a recordar una desgraciada història de la guerra civil espanyola, quan 46 homes de la 84ª Brigada Mixta de l’Exercit Popular que el desembre de 1937 van conquerir Terol, van ser afusellats per l’exèrcit de la República perquè després d’haver passat un dia de permís a Rubielos de Mora, es van negar a tornar al front, perquè estaven completament esgotats. Estan enterrats en una fosa comuna sense, encara avui, cap mena de reconeixement.

En el viatge de tornada a València mentre escolta una cançó d’Aretha Franklin té un doble sentiment d’alegria perquè li recorda la seua infantesa, però al matreix té un sentiment trist perquè recorda aquells que ja no hi són. I una vegada més el sentiment el porta a la literatura, en aquest cas Tòquio Blues d’Haruki Murakami.

Finalment troba sentit al que ha escrit perquè pensa que aquest dietari ha estat escrit contra l’oblit de les persones mortes per la dana de València.

Però més enllà d’aquesta lloable intenció, Antoni Gómez demostra ser un bon coneixedor de la cultura japonesa, la literària i la cinematogràfica. A banda de les històries a què fem referència en aquest article, el lector en trobarà moltes més, bellament escrites. Així mateix veurem que la literatura i la vida, són dos elements que van necessàriament units. I que el viatge no és només el paratge o la gent que un veu, sinó també el viatge interior, allò que ens aporta emocions i que com en aquest cas som capaços de transformar-les en literatura.

Josep San Abdón

 

Retrat de família

 

Antònia Carré – Pons (2025). La gran família. Barcelona. Club editor.

Antònia Carré – Pons i jo pertanyem a la mateixa generació. En els nostres anys adolescents, quan havíem de decidir el nostre futur, aquells que els seus pares tenien un negoci, si decidien seguir el seu propi camí, que normalment era estudiar, s’enfrontaven a la incomprensió i les pressions dels seus progenitors, no entenien que volgueren iniciar una aventura incerta i deixaren sense successió una empresa segura que havien alçat amb esforç o mantingut durant vàries generacions. Vaig conèixer més d’un cas entre els meus companys i companyes de l’institut.

Antònia Carré – Pons va nàixer al si d’una família propietària d’una cansaladeria durant vàries generacions, estava destinada a continuar amb el negoci familiar, però ella va decidir estudiar Filologia Catalana i es va doctorar amb una tesi sobre l’Espill de Jaume Roig.

La gran família està inspirada en les seues vivències familiars, naturalment tamisades per la ficció, que per això és una novel·la. La història està protagonitzada per dues xiquetes, la Rateta i la Sió, el seus pares i el seu avi regentaven una cansaladeria, tota una referència en el seu poble. La Rateta és una nena introvertida que passa bona part del dia en un altell de la casa fent deures i sobretot llegint, que és la seua gran passió, li agrada contar històries a la seua germana petita Sió tot i que de vegades la molesta.

Les dos estan condemnades a continuar amb la cansaladeria, per això, quan la Rateta és ja una mica gran, el seu pare la porta a veure els porcs que han de sacrificar per vendre la seua carn a la carnisseria, a ella li fa un fàstic enorme la pudor d’aquells animals, com també li fa fàstic veure’ls, ja una vegada morts, a la botiga, com els esquarteren i els davantals s’omplin de sang, o com el seu avi remena la sang en un gran recipient per a fer després botifarres.

L’autora sap narrar-nos a la perfecció, amb curts capítols, com és la vida de Rateta en la seua infantesa, amb xicotetes pinzellades ens fa arribar detalls de com són els familiars del seu entorn, algun li retrau la seua afició a llegir, o en tot cas, li diu, que ja llegirà quan tanque la botiga, però llavors amb la feina segurament ja li passarà aquesta dèria.

Amb un salt temporal ens trobem a la Rateta convertida en una reconeguda medievalista, que fa conferències en llocs prestigiosos. En el llibre se’n reprodueix una pronunciada a la universitat alemanya de Bochum sobre el cos de les dones, un tema tabú en els textos mèdics medievals. Una conferència on es pot veure el caràcter misogin dels textos medievals, i es reivindica la figura de Cristina de Pizan, la filòsofa francesa del segle XV, que segons la conferenciant, formula el primer no és no de la història.

En aquesta el·lipsi temporal Rateta, ha viscut bastant distanciada de la seua família, al mateix temps que ha superat un càncer. La seua germana Sió, s’ha fet càrrec de la cansaladeria, s’ha casat i és mare de dos fills, i també se li diagnostica un càncer. A partir d’aquest moment la relació entre les dues germanes es fa cada vegada més estreta, parlen tots els dies, i Rateta visita, sempre que pot, la seua germana, rememoren temps de la infantesa i la seua complicitat es fa cada vegada més evident. Són els moments més intensos i de més tendresa de la novel·la.

Antònia Carré – Pons ha sabut teixir molt bé el retrat d’una família, les complexes relacions que sovint tenen lloc en la majoria de famílies, i que configuren moltes vegades la manera de ser de les persones que en formen part. Però el que fa vàlida la novel·la és sobretot l’estil narratiu de l’autora, la manera senzilla però eficaç com ens narra la història. Sens dubte és ben merescut el premi Omnium Cultural a la millor novel·la de l’any.

Josep San Abdón

Viatge per la Grècia de pedra

 

Salvador Vendrell (2026). Sense illes ni sirenes. Viatge per la Grècia sòlida. Benicarló. Onada edicions. Fotografies Francesc Vera.

 Aquest llibre és un dietari que relata un viatge a la Grècia continental, entre el 31 de desembre de 2024 i el 13 de gener de 2025, fet per Salvador Vendrell, autor dels textos, el fotògraf Francesc Vera, autor de les fotografies, i les seues respectives esposes Xelo i Hortènsia.

En el pròleg Vendrell reflexiona sobre la relació entre viatge i literatura, repassa el que al respecte han escrit diversos autors, en els quals es veu reflectit, “el dubte constant entre el sofà i l’aeroport, entre la lectura lenta i l’embarcament amb presa.” I fa seues les paraules de Claudio Magris que diuen que els llibres són sovint pretextos per viatjar, i els viatges pretextos per escriure.

Els nostres viatgers fugen de la típica ruta turística de les illes del mar Egeu per endinsar-se per la Grècia de l’interior, “la que s’amaga darrere de les muntanyes i dels camins polsegosos, la que respira entre les pedres d’un teatre buit o en la frescor d’una font rural.”

El viatge arranca del poble natal de Salvador Vendrell, Riola, amb la preparació de la ruta el 30 de desembre, amb una referència, amb una certa ironia, a Josep Pla quan en el llibre Notes per a Sílvia diu que visitar Grècia a certa edat, és com portar ruïnes a veure ruïnes. Entre l’últim i el primer dia de l’any emprenen el viatge per carretera fins Barcelona, i després en avió fins Atenes, amb les vicissituds habituals dels que s’atreveixen a viatjar en aquestes dates.

Una vegada instal·lats a l’hotel començaran l’autèntic viatge pels monuments grecs. Sovint Salvador Vendrell establirà comparacions entre el que va donar lloc a aquells monuments mil·lenaris i el nostre temps. Així, davant La Torre dels Vents construïda per l’astròleg macedoni  Andronic de Cirros perquè volia mesurar el temps amb el sol, amb aigua i amb aire, conclou que no està tant allunyat del nostre dia a dia, en què ens hem convertit en petits Andronics digitals “que volem controlar el clima, el trànsit, les emocions, les notícies, fins i tot la felicitat.” Ho volem controlar tot, però no tot és controlable.

Una altra cosa que crida l’atenció és la continuïtat de l’espai mediterrani, la mateixa mar que banya Grècia i la costa valenciana, significa costums semblants, paisatges, gastronomia, manifestacions culturals, ambients...

El llibre suposa sovint una rememoració dels mites i les llegendes greges protagonitzades per l’infinit nombre de déus i herois, que l’autor va recordant i comparant amb l’època contemporània. Vendrell assegut a les pedres de l’Àgora d’Atenes recorda que “els déus, capaços de tota violència, hagueren de sotmetre’s a una forma de dret col·lectiu” i relata la història d’Ares, fill de Zeus i d’Hera, que encarnava la força bruta i el descontrol de la guerra, va ser jutjat, perquè la guerra era també un afer moral, i fins i tot els déus havien de respondre davant l’ordre humà, mentre que les guerres actuals es despleguen amb impunitat, lluny de qualsevol tribunal o càlcul moral.

L’autor i els seus acompanyants segueixen el trajecte, arribats a Micenes la memòria li porta a recordar La Ilíada i L’Odissea i conclou que “no puc deixar de pensar que la literatura és, en essència, la memòria de la humanitat.”

El viatge continua amb llocs tant mítics com Olímpia, Delfos, o Tessalònica, on van ressonant les veus de filòsofs o artistes com Plató, Aristòtil, Fídies o Praxíteles. I constantment van fent acte de presència les històries antigues protagonitzades per déus o convertides en llegenda amb el pas del temps, però que, com ja hem dit, troben sovint analogies en fets actuals.

El llibre compta amb un ampli repertori fotogràfic a càrrec del reconegut fotògraf de Sueca, Francesc Vera, que d’alguna manera també escriu el seu propi dietari a través de la mirada.

Sense illes ni sirenes no és una guia turística a l’ús, encara que pot ser un punt de partida per visitar la Grècia carregada d’història. Però el lector podrà també viatjar virtualment, assegut en el sofà, gaudint de les històries que ens narra Salvador Vendrell,  reflexionat amb els seus pensaments i delectant-se amb la seua exquisida prosa..

Josep San Abdón

DONES QUE LLUITEN PEL SEU SOMNI

 

MARTA TENA SUBIRATS(2026). Somnis de sal i de cendra. Benicarló. Onada edicions

Aquesta novel·la completa una trilogia iniciada amb Una lluna a la finestra i continuada amb Murs d’aigua, que té com a protagonista la inspectora dels mossos d’esquadra Jana Carbó. Com és habitual en Marta Tena el començament de la novel·la és impactant, en un text, que sembla ser una carta, s’adverteix a la inspectora que vaja amb molt de compte perquè “els animals més perillosos són els que aparenten ser més inofensius, aquells que aconsegueixen els seus objectius sense tacar-se de sang. Què fàcil és quan hi tens la mà trencada!” Descobrirem en la part final de la novel·la el perquè de tant inquietant missatge.

Després apareix un cadàver que troben uns joves al fons d’un pou. Els joves fan brometa sobre si ha tornat l’assassí en sèrie que havia aparegut en la novel·la anterior, cosa que molesta moltíssim la inspectora. Des d’aquells fets han passat cinc anys i en els capítols successius anirem descobrint com ha estat la vida de Jana Carbó en tot aquest temps. Malgrat els dubtes que presentava en la novel·la anterior sobre si hauria de ser mare, ara ja sabem que ha tingut una filla, i que la maternitat li ha canviat la vida, i ací es planteja el tema sobre la difícil compatibilitat de ser mare amb la feina. També es dissipen els dubtes sobre qui és el pare de la criatura.

La primera part de la novel·la continua amb diverses informacions sobre la vida familiar de la Jana, però de repent apareix una història ambientada en 1835, una mare, amb la seua filla petita que es dedica a recollir herbes remeieres pel camp, per a curar la gent.

En la segona part de la novel·la ja anirem desxifrant alguns dels enigmes que han anat apareixent, descobrim la identitat del difunt, el propietari d’una antiga botiga de mobles vingut a menys, una història que podem relacionar amb la crisi de moltes tendes de mobles a La Sènia després de l’època d’esplendor de principis de segle, no déu de ser casualitat que aquest capítol es titule País del moble, conegut eslògan de la ciutat del Montsià. També sabrem que la història ambientada en 1835 és una novel·la que escriu Gerard, la parella de Jana, es titula Cau de feres, ambientada al territori de la La Sènia durant les guerres carlistes. Com és habitual en l’autora, ens aporta una bona quantitat d’informació històrica per a situar-nos en el context dels esdeveniments, en aquest cas sobre la figura del líder carlí Ramon Cabrera.

Cau de feres és una novel·la dintre d’una altra novel·la, l’acció de les dues transcorre de forma paral·lela, i a mesura que es van desenvolupant les dues accions podrem observar que la història del segle XIX encara guarda alguna relació amb la que passa en el segle XXI. Cap al final del llibre descobrirem la coincidència de la llegenda en què es basa la novel·la amb la realitat.

En les altres dues parts del llibre Marta Tena ens anirà aportant diverses informacions sobre la persona morta, que com en tota bona novel·la policíaca, fan que el lector puga anar fent conjectures sobre les causes de la seua mort. Al mateix temps que en l’altra novel·la ens va narrant les vicissituds de la Làlia, que així s’anomena la protagonista. Finalment quan tot sembla que ja està tancat l’autora ens sorprèn amb un gir de guió que òbviament no podem desvetllar però està relacionat amb el títol que li hem posat a la ressenya.

Un fet a destacar en la novel·la és la presència de les dos protagonistes, Jana Carbó i Làlia, dos dones que saben lluitar pels seus somnis. Com en altres novel·les anteriors de l’autora la força de l’amor té molta importància. La relació de Jana Carbó amb Gerard ja està consolidada, tot i que aquest explica que una anterior relació fallida l’obliga a mantindré sempre viva la flama amb la Jana. La Làlia viu una apassionada història amb Martí, una relació impossible per la diferència social que els separa i perquè quan es troben ell ja està casat.

Un altre element a assenyalar és la importància de les cures. Quan mort la mare de la Jana és fa càrrec del pare i fins i tot canvien de casa per facilitar-li la vida, aquest a la vegada també cuida la seua neta; la tia del poble, encara que una mica pesada, cuida de tots. Per la seua banda la Làlia que perd molt jove el pares, trobarà l’ajut dels seus oncles i en els moments més difícils, malgrat tot, l’ajut del Martí.

La novel·la és una reivindicació del territori i dels seus paisatges, en un dels capítols del llibre tenim una detallada descripció de la carretera entre La Sènia i La Pobla de Benifassà, que tots els que la coneixem podem donar fe de la seua extraordinària bellesa. També hi ha referències a altres llocs del territori com Refalgarí o el refugi de la Font Ferrera. I en aquesta reivindicació de la contrada apareix en un moment de la novel·la la seua defensa, els protagonistes i una bona part del veïnat lluiten contra la possible instal·lació d’un camp d’aerogeneradors eòlics que suposaran la destrucció del paisatge i l’abandonament definitiu del poble pels seus pocs habitants. La decisió final de la Jana deixa una esperança que el poble no pot morir.

Finalment, en el capítol Ficcionar la  història, Gerard comenta com està escrivint la seua narració, i teoritza sobre com escriure una novel·la històrica, diu que cal aportar dades històriques però sense aclaparar el lector.

Amb Somnis de sal i de cendra, Marta Tena ha escrit una novel·la que a la intriga pròpia de les dues històries cal afegir diversos punts de vista i registres lingüístics, a més d’altres qüestions que hem anat comentant i que la converteixen en una lectura atractiva i recomanable.

Josep San Abdón

UNA AVENTURA APASSIONANT I DIVERTIDA

 

Recentment li ha estat concedida a Maite Carranza la Creu de Sant Jordi. Fa quaranta anys jo escrivia aquest article comentant la seua primera novel·la, Ostres tu, quin cacau!

MAITE CARRANZA (1986). Ostres tu, quin cacau! Barcelona. Edicions de La Magrana.

Maite Carranza comença amb molt bon peu el seu camí pel món de la novel·la amb aquesta història apassionant i divertida i amb una certa càrrega subversiva.

La novel·la ens narra el viatge i les aventures de tres personatges una mica esbojarrats, una nena i un nen, la Laia i el Roger, i una vella entremaliada SD4. Els nens estan cansats d’aguantar els pares, els mestres i l’escola, la vella d’aguantar la seua filla que no la deixa vestir-se de moderna, com ella vol, i tots tres inicien un viatge cap a Katmandú, el mític paradís dels hippies.

El principal problema de la Laia i de SD4 és que no volen resignar-se als estrets límits en què els constreny la societat. La Laia només vol jugar i passar-s’ho bé, no entén les prohibicions que li fan, moltes vegades absurdes. SD4 no vol resignar-se a fer de vella, li agraden els dibuixos animats, la xocolata i vestir roba moderna, això li ocasiona la incomprensió de la seua filla.

El llibre de Maite Carranza ens presenta uns personatges situats en els extrems de la vida humana, la infantesa i la vellesa, en què l’individu sol ser moltes vegades marginat. Són dues etapes improductives i això dintre del model de societat capitalista porta inevitablement a la marginació. És això el que li passa a la Laia que es nega a integrar-se en aquest aparell de preparació per a la producció que és l’escola i com a conseqüència se la porta al psicòleg per a que la introduïsca en el “bon camí”.

En el seu viatge trobaran també unes persones igualment marginades, - des d’un pispa honrat fins un taxista que veurà l’oportunitat de viure una persecució policíaca com ha vist tantes voltes al cinema,- amb les que viuran aventures d’allò més interessants.

La Laia, el Roger i SD4 veuran que el camí cap a Katmandú no és fàcil, però no obstant això i malgrat les contínues ensopegades no tornaran cap arrere.

Ostres tu, quin cacau! és un llibre que farà les delícies dels lectors entre tretze i quinze anys per la càrrega aventurera que té. Però també és interessant per als lectors de totes les edats, que a més del plaer de la lectura poden trobar un motiu de reflexió.

Josep San Abdón

(Publicat en Benicarló Crònica, núm. 86)

ENTREVISTA A FÈLIX EDO TENA

 

Fèlix Edo Tena ha publicat recentment la seua tercera novel·la El món exterior (Onada edicions), on es narra el viatge iniciàtic de Vicent, que surt d’un mas de Benassal per enfrontar-se  a una realitat ben allunyada del món en què havia viscut fins aleshores. Coneixerà alguns dels episodis més tràgics del segle XX i assistirà al final d’un món rural i d’uns valors tal com els havia conegut. Sobre aquesta novel·la hem entrevistat l’autor per correu electrònic.

 – D’on ve el teu interès pel món dels masos i els masovers?

Es tracta d’un assumpte que no és literari, sinó vital. Jo provinc, tant de part de mare com de part de pare, de sengles famílies masoveres de Benassal, i això implica una relació directa amb un món que avui pràcticament ha desaparegut. Les meues novel·les naixen, sobretot, d’haver escoltat. He parlat molt amb els meus familiars: sobre com era la vida al mas, què suposava per a ells anar a l’escola del Canto, les visites al poble des del mas, la intuïció que allí ja no podien viure més, també la melancolia per tot el que s’ha perdut. I aquestes converses han estat una forma de transmissió de coneixement. No un coneixement acadèmic, sinó una manera de situar-se en el món: el temps lent, la dependència de la terra, una relació molt concreta amb la necessitat i amb el límit. Per tant, escriure sobre els masos és també escriure contra aquesta desaparició. No per idealitzar, sinó per negar que siga irrellevant.

 – És coneguda la teua afició al cine, el començament de la novel·la m’ha semblat molt cinematogràfic.

Tens tota la raó. Evidentment, per a escriure s’ha de llegir molt, però, en el meu cas, jo li dec molt al cinema i a la música. En concret, el cinema que m’ha influït no és el narratiu convencional, sinó aquell que treballa amb el temps i amb la mirada d’una manera radical. Et podria dir molts noms, però ara mateix em venen al cap Abbas Kiarostami, Víctor Erice o Theo Angelopoulos. En aquests autors, el que importa no és tant què passa sinó com es percep el que passa. Hi ha una atenció al detall, al silenci, a l’espai, que trenca amb la idea de relat com a successió d’accions. Això és el que m’interessa portar a la novel·la: una escriptura que no guia el lector, sinó que l’obliga a mirar. Pel que fa al començament d’El món exterior, no busca seduir, sinó descol·locar, situar el lector dins d’un món que no s’explica, sinó que s’ha d’habitar.

 – El Jutge i l’Altre em semblen personatges simbòlics que representen el mal absolut i la violència sense límits. Em recorden, d’alguna manera, alguns dels actuals líders mundials.

El Jutge i l’Altre no són figures del mal en un sentit moral simple. Són la forma que adopta el mal quan esdevé sistema, en aquest cas, sistema de la modernització de les societats. Des d’aquest punt de vista, el Jutge no és excessiu: és coherent. Representa una racionalitat que es creu legitimada per ordenar el món, encara que això implique destruir-lo. És el mal que no es percep com a tal perquè s’exerceix en nom de l’ordre, del progrés, de la necessitat. En aquest sentit, aquella imatge tan icònica de Walter Benjamin és central: l’àngel de la història veu una acumulació de ruïnes mentre una tempesta —el progrés— l’empeny cap al futur. El Jutge i l’Altre són aquesta tempesta: no reconeixen el que destrueixen, perquè la seua lògica no admet la pèrdua com a problema. Per altra banda, no resulta casual apuntar que la llengua en la qual s’expressen és el castellà, que és la llengua en la qual s’ha destrossat el món dels masovers i també s’està deixant morir la cultura catalana.

 – Ramon també em sembla un personatge simbòlic, és dels dos germans qui té més curiositat per veure que hi ha més enllà del mas, i que amb la seua desaparició incita el seu germà a emprendre el viatge.

Ramon és un sagal especial: molt intuïtiu, sensible, capaç de veure com creix l’herba i de connectar-se a aquelles coses que no es veuen a simple vista. A més a més, és molt curiós, fins al punt que suposa el primer desplaçament. És qui trenca el tancament del mas, qui intueix que hi ha un “món exterior”. Però aquest fora no és una promesa, sinó una obertura que comporta pèrdua. La seua desaparició no és només narrativa: és ontològica. A partir d’ell, el món deixa de ser complet. Vicent hereta aquesta fractura. El seu viatge no és voluntari, és conseqüència d’una ruptura que ja no es pot reparar.

 – Per què situes l’acció de la novel·la en l’any 1955?

Perquè és un moment en què dues violències coincideixen: la d’un règim, el franquista espanyolista, i la d’un procés de modernització que transforma el món de manera irreversible. En el context català, això té una especificitat clara: la modernització va lligada a una imposició cultural. El castellà s’imposa com a llengua de poder, mentre el català és progressivament desplaçat. No és només una qüestió lingüística: és una transformació de la percepció, de la manera de pensar. El món dels masos desapareix alhora que desapareix una centralitat cultural pròpia. El “progrés” funciona com una força d’homogeneïtzació. 1955 és el moment en què aquesta substitució ja no és discutible. El món encara existeix, però ja ha perdut la seua continuïtat. De fet, és l’època que molts masos van ser abandonats: per la pressió de la modernitat i també per les seduccions de la modernització.

 – En el seu viatge Vicent descobreix el mal, però també el bé.

Vicent no descobreix el món de cop, sinó per capes. El primer “fora” és el poble: els comerços, els cotxes, una forma de vida que ja funciona amb una altra lògica. És un primer desplaçament, encara assumible. Després arriba el mar, a Vinaròs, que és una obertura més radical: un espai que desborda qualsevol mesura coneguda, que trenca definitivament l’escala del món del mas. I vindrà la ciutat, encara que siga una menuda com Castelló. Però el veritable trencament es produeix amb els diversos testimonis amb qui parla d’alguns dels horrors del segle XX. A través d’aquests personatges, Vicent entra en contacte amb la història en el seu sentit més violent. La conversa amb un supervivent de Dachau, la presència encara viva de la Guerra Civil, els maquis… tot això introdueix una dimensió que ja no és només personal ni local. El mal deixa de ser abstracte: es fa històric. Es fa real en un sentit que desborda qualsevol experiència anterior. El bé, si apareix, ho fa de manera fràgil, com una possibilitat mínima dins d’aquest món.

 – Em criden l’atenció les llargues descripcions que fa la veu narrativa.

Les descripcions tenen a veure amb aquesta manera de descobrir el món. Vicent no el pot assimilar ràpidament, perquè cada espai té una densitat que li és estranya. Descriure és, per tant, una manera de fer visible aquest procés: el pas d’un món tancat i coherent a un món fragmentat i excessiu. També és una forma de resistència. Davant d’un món que tendeix a simplificar, a reduir, a accelerar, la descripció restitueix complexitat. Obliga a mirar, a aturar-se. I, en última instància, és una manera de lluitar contra la desaparició: donar cos, donar temps, donar llengua a allò que ja no hi és o que està a punt de deixar d’estar-hi. Per altra banda, és la manera com, a través de les meues novel·les, intento convertir el paisatge dels Ports i del Maestrat en un paisatge literari, que és profundament local, però que d’aquesta manera aspiro a què arribe a la faceta universal.

 – Les darreres pàgines són bastant desoladores. Vicent és el final d’una estirp, d’un món al qual ja no es tornarà mai. Era aquell un món més autèntic, més humà?

La desolació no és un efecte estètic, sinó una conseqüència. Vicent arriba al final de la seua peripècia havent travessat diversos mons, però sense poder integrar-los. El món del mas ja no és possible, però el món nou tampoc no ofereix una forma d’arrelament. La pregunta per si aquell món era més autèntic és, en realitat, secundària. El que importa és que la seua desaparició no ha estat neutral. Ha implicat la pèrdua d’una manera de viure, de parlar i de comprendre. El que queda és una consciència incòmoda: que el que anomenem progrés s’ha construït sobre una acumulació de ruptures i d’oblits. I que aquestes ruptures no afecten tothom de la mateixa manera. Vicent no és només el final d’una estirp: és el testimoni d’aquesta pèrdua. I el seu silenci final és, potser, l’única resposta possible.

Josep San Abdón

 

L’HOME BO

 

FRANCESC DE PAULA BURGUERA (1996). L’home de l’aigua. Alzira. Edicions Bromera

Francesc de Paula Burguera (Sueca, 1928) va tenir especial rellevància pública com a polític els anys de la Transició. Va ser un dels fundadors del Partit Demòcrata i Liberal del País Valencià que acabaria integrant-se en la Unión de Centro Democrático, en les files del qual arribaria a ser diputat per València en les Corts Constituents. Posteriorment seria el fundador i secretari general del Partit Nacionalista del País Valencià, aquest partit va entrar a formar part de l’aleshores coalició Unitat del Poble Valencià. L’any 1982 encapçalaria, sense èxit, la candidatura per València de la coalició a les eleccions generals. Després va deixar la política activa i va marxar a Madrid de d’on exerciria el periodisme d’opinió i treballaria en el gabinet de premsa de Convergència i Unió al Parlament espanyol.

Però abans de tot això Francesc Burguera va exercir una important tasca cultural en la València dels anys cinquanta. Va escriure poesia i es va interessar sobretot pel fet teatral, intentant dignificar el teatre en la nostra llengua, del qual llavors únicament es representaven sainets. Això el va portar a escriure una obra, L’home de l’aigua, estrenada l’any 1958.

L’home de l’aigua és un drama que transcorre en un lloc qualsevol “on puga  trobar-se un home bo com Lester, que creu en Déu i en el seu treball”.  Déu i el treball són els valors que exalça l’obra, encarnats per un personatge, Lester, que és tot un símbol del bé i de la solidaritat cap al seus semblants. Aquest fer el bé sense esperar res a canvi, li reportarà l’amor d’una dona, i l’enfrontament amb el seu amant Michael, un altre personatge simbòlic que representa tot el contrari, la maldat. Després d’uns dramàtics successos, s’imposarà el triomf del bé.

Burguera va fer una obra que de vegades pecava d’una certa innocència i també d’un excessiu esquematisme en els personatges, però, tot i això, tenint en compte la manca de tradició a València d’un teatre normal en la nostra llengua, la joventut de l’autor i que era la seua primera obra, està escrita molt dignament. Tot ens fa pensar que probablement les circumstàncies del moment ens van fer perdre un bon autor, ja que l’obra només va ser representada a Lo Rat Penat i a l’Ateneu Mercantil, mai no va tenir una estrena comercial.

Josep Manuel San Abdón

(Publicat a La Veu de Benicarló, 10 de gener de 1997)

LES MEMÒRIES D’AGUSTÍ PONS

 

 AGUSTÍ PONS (2019). Crònica al marge. Barcelona. Editorial Comanegra.

 Agustí Pons (Barcelona, 1947) és un clàssic del periodisme català que en els últims anys s’ha convertit en autor de referència com a biògraf. A ell es deuen les biografies de Salvador Espriu, Mª Aurèlia Capmany, Pere Calders, Joan Triadú i Néstor Luján. Amb Crònica al marge ha decidit enfrontar-se a la seua pròpia biografia.

El llibre està dividit en deu capítols, en cadascun dels quals fa referència a una etapa significativa de la seua vida, on a més de contar els fets viscuts, sovint els acompanya amb una valoració o reflexió. El primer d’aquests capítols, Entre Déu i el mico, és segurament el més personal i íntim, ja que fa referència al seu origen familiar. Des de d’un cristianisme molt conservador, evoluciona cap a una vivència de la religió influïda pel Concili Vaticà II, molt compromesa amb els més desfavorits, i la posterior pèrdua de la fe.

Agustí Pons, com tots aquells que no vam aprendre el català a l’escola, malgrat que era la nostra llengua quotidiana, explica el difícil camí recorregut per a ser capaços d’aprendre-la als vint anys. No va ser fins que va entrar a treballar al diari Avui que no es va llançar a practicar-la i perfeccionar-la.

Em sembla especialment interessant la seua visió del periodisme d’una persona que ha conegut les antigues redaccions, i ha viscut tota la revolució que ha patit la professió en els últims anys. M’agrada una frase que diu: “A nosaltres, els periodistes, no ens paguen perquè expliquem la nostra ideologia sinó les coses que passen.” Pensem que aquesta hauria de ser la divisa de qualsevol professional del periodisme.

Durant la seua època en el diari Avui, Agustí Pons, va dedicar-se durant algun temps a escriure cada dia un retrat literari d’un personatge. Això li va servir de rodatge, per a dedicar-se a l’ofici de biògraf. En un capítol es dedica a explicar el perquè ha triat el personatges biografiats i quins són els seus criteris a l’hora d’escriure una biografia.

El llibre parla del procés d’escriure la biografia de Néstor Luján, a qui considera un autèntic mestre. I també la de Salvador Espriu. Hi ha un apartat on parla del gènere entrevista i en destaca dos que en va fer, una amb Ramón Serrano Súñer, cunyat de Franco i ministre d’Afers Estrangers en el seu primer govern,  i l’altra amb Mercè Rodoreda, de la qual va sortir molt decebut, donat el difícil caràcter de l’escriptora i les respostes que li va donar. Són molt interessants les reflexions que fa sobre el gènere periodístic de l’entrevista.

En el capítol Independentista convers fa referència a diverses vicissituds històriques sobre el difícil encaix de Catalunya amb Espanya, i la enorme dificultat, que davant els esdeveniments dels darrers anys, suposava defensar una tercera via. El llibre acaba amb dos capítols que a partir de la seua experiència personal reflexiona sobre el possible conservadorisme de Catalunya i analitza el moment polític internacional, amb especial atenció al paper que juga Alemanya en la Unió Europea. Les darreres línies del llibre li serveixen per a elogiar l’ofici de periodista, gràcies al qual s’ha format una visió del món que no parteix de cap teoria, sinó “del que he vist, del que he viscut, del que he llegit i de les persones que he conegut.”

Crònica al marge és un llibre molt interessant perquè d’una banda trobem la vivència personal de l’autor, bastant comú entre les persones de la seua generació, la ruptura radical amb el tipus de formació rebuda en aquells anys. D’altra banda coneixem els grans canvis que ha sofert el periodisme des dels anys seixanta a l’actualitat a través d’una persona que els ha viscut en primera persona, i finalment se’ns narren fets de la història de Catalunya des dels darrers anys del franquisme fins l’actualitat, que l’autor ha conegut des de la seua faceta de periodista, a més a més, acompanyat amb unes reflexions que poden ser motiu d’interessants debats. Per tot això és un llibre de lectura molt recomanable.

Josep Manuel San Abdón

(Publicat a Caràcters, núm. 89)