dilluns, 17 de gener de 2022

HISTÒRIES DE L’OXIGEN

 



 

ÁLVARO MARTÍNEZ.(2021). L’Oxigen. Història íntima d’una molècula corrent. Alzira. Edicions Bromera.

 

L’oxigen és segurament l’element químic que més coneixem. Tots a l’escola vam aprendre que era un gas, que el consumim durant la respiració i que són els organismes fotosintètics, com ara les plantes o el fitoplàncton oceànic, els encarregats de restituir-lo a l’atmosfera. Però al voltant d’aquesta molècula hi ha un munt d’històries que la majoria de la gent desconeixem, com per exemple el paper fonamental en el desenvolupament de malalties com l’Alzheimer o el Parkinson. L’oxigen va representar per a la química, en paraules de l’autor, “la llavor d’una nova ciència”, i el llibre pretén “ser un compendi de rareses de l’oxigen molecular” i “que aporte llum als racons que han quedat amagats, al marge de l’estudi general.”

L’oxigen ha jugat un paper molt important en la carrera espacial. En els anys 60 del segle passat, una figura mítica de l’aeronàutica, Wernher von Braun, va dissenyar el Saturn V, una nau espacial de 3000 tones de pes. Per a enlairar-se li feia falta un combustible que, en ser cremat, alliberara una gran quantitat d’energia i li permetera escapar de l’atracció terrestre. Això es va aconseguir amb la mescla d’un refinat del querosè i l’oxigen líquid.

El mite del vampir té també una relació amb l’oxigen. Tots tenim la imatge de l’home amb la pell pàl·lida que ens ha presentat moltes vegades el cinema. Aquest aspecte té un fonament científic, deixant de banda allò del cadàver ressuscitat, és a conseqüència d’una patologia estretament relacionada amb l’oxigen i l’eina que té el nostre organisme de transportar-lo per la sang: l’hemoglobina. En el llibre s’expliquen tots els detalls que l’extensió de la ressenya no ens permet exposar.

La part més extensa del llibre és la dedicada a tres trastorns neurològics que guarden una certa relació entre ells, el Parkinson, l’Alzheimer, l’Huntington o esclerosi lateral amiotròfica. El doctor Álvaro Martínez fa un recorregut per la història, sobretot de les dues primeres malalties, com se van identificar, els avenços en el seu origen i els esforços que es fan en l’actualitat per trobar algun remei. Aquestes malalties són la conseqüència de l’actuació d’un mateix tipus d’agents: les espècies reactives d’oxigen.

L’autor del llibre, doctor en Nanociència i Nanotecnologia, li dedica un ampli capítol a aquest tema. Encara que el llibre no ho tracta exhaustivament es fa referència a que mitjançant la nanotecnologia es pot anar avançant en el tractament de les malalties neurodegeneratives.

Enguany que és l’Any Internacional de la Ciència Bàsica per al Desenvolupament Sostenible, m’agradaria subratllar aquestes paraules de l’autor referides a la ciència bàsica: “El desenvolupament de la química supramolecular o de la nanotecnologia són mostres que una inversió en ciència bàsica reporta enormes beneficis a mitjà i llarg termini, no només en la ciència aplicada, sinó directament en la societat mateixa.” I aposta per no buscar una utilitat immediata a la ciència, perquè això “impedeix tindre una mirada de llarga distància, perquè molts dels progressos només seran útils moltes dècades després d’haver sigut posats a disposició de la societat.” Això és il·lustrat amb diversos exemples al llarg del llibre.

Per últim voldria destacar que el llibre està molt ben escrit, amb un llenguatge clar i molt amè, que compleix a la perfecció el seu propòsit de divulgar ciència i de lectura molt recomanable per a qualsevol lector que tinga curiositat sobre el tema, encara que no tinga massa coneixements científics.

Josep Manuel San Abdón

divendres, 14 de gener de 2022

CONVERSA AMB EL PROFESSOR ENRIC RAMIRO SOBRE LA MATEMÀGIA

 



El professor Enric Ramiro és una d’aquestes persones que no descansa mai, sempre amb l’objectiu posat en l’educació, tasca a la que ha dedicat tota la seua vida professional i que ha abraçat tots els nivells, des d’infantil fins a la universitat. Fa uns mesos parlàvem amb ell arran de la publicació del llibre Un País d’històries, poc després creava una baralla de cartes sobre dones en la història del País Valencià, amb la finalitat de donar a conèixer la seua participació en diferents camps professionals. Fa unes setmanes presentava el seu darrer recurs educatiu matemàgic, CARA I CREU de les comarques del nord del País Valencià. Sobre aquesta qüestió em mantingut amb ell la següent conversa.

-                     Com naix la idea de crear el joc CARA I CREU de les comarques del nord del País Valencià?

A l’UJI, des de fa un grapat d’anys celebrem FIRUJICIÈNCIA, que és una trobada de grups interessats en les diverses facetes de la ciència: física, química, biologia, geologia, matemàtiques... És una festa on participen des de l’educació infantil fins a reconeguts grups d’investigadors universitaris, passant per alumnat de primària, secundària, formació professional i batxillerat.

Venen d’instituts i col·legis de totes les comarques del nord del País Valencià així com de la pròpia universitat, amb un notable èxit de convocatòria. De fet, començàrem amb uns dos-cents mestres i alumnes i en l’última convocatòria abans de la pandèmia, arribàrem als cinc mil. Això és una barbaritat, tenint en compte la demografia de les comarques castellonenques. Eixe dia, es munten les diverses parades on els grups participants fan els seues experiments i els expliquen als milers de visitants.

Des dels inicis, intentem que els centres educatius i tothom que intervé s’enduga un record, un regalet... científic naturalment. I en aquesta ocasió, malgrat que no s’ha pogut celebrar presencialment, hem aprofitat els 30 anys de l’UJI per fer aquest joc que ha estat possible gràcies al patrocini de l’Ajuntament de Castelló de la Plana.

Per tant, els elements que formen part del recurs lúdic intentem que estiguen relacionats amb la ciència, relacionats també amb les comarques de Castelló i que tinguen un pressupost suportable per a poder-ne fer molts exemplars. A la fi, vàrem optar pel tema de Medi Ambient que tan necessari és i que ha estat possible gràcies a les fantàstiques fotografies que ens ha cedit de forma altruista el professor Ramon Saborit.

-                     Es diu que és un recurs educatiu matemàgic. Què vol dir això?

En poques paraules significa que la base és matemàtica. Però com indica la paraula matemàgia, el concepte te dues parts. Una és MATE- de matemàtica perquè el joc és automàtic i basat en fonaments d’aquesta ciència. És a dir que funciona sempre i no pot haver cap equivocació per part de la persona que mostra el recurs, ni precisa cap preparació però es pot explicar molt fàcilment. L’altra part de la paraula -MÀGIA que no deu explicar-se i que habitualment és sorprenent. Simplement al sentir-la, a ben segur que ens ofereix records de misteri, sorpresa, admiració, estranyesa, incredulitat...

La composició de les dues paraules ens ofereix per tant la tranquil·litat de l’èxit de la proposta, sense esforç per la nostra part ni cap preocupació, i al mateix temps la persona que hi juga, veurà recompensada la seua participació amb una agradable experiència. I per a acabar-ho d’enllestir, estarem mostrant-li imatges positives i negatives del medi ambient i centrades en el seu entorn més immediat o proper. És com un ensenyament subliminal, davant del qual la població no ofereix resistència generalment. És molt diferent de quan el missatge es basa en un ensenyament reglat o quan es difon sense cap enllaç conegut entre emissor i receptor, on és molt fàcil que es posen barreres de tot tipus al missatge.

-                     A qui va dirigida aquesta ferramenta matemàtica?

De forma espontània, podríem pensar que a escolars de primària o secundària, però seria un mig error. Per què? Doncs perquè la Matemàgia és transversal i més en aquest cas. El Medi Ambient és responsabilitat de totes i tots i per tant va adreçat a tothom. Evidentment hi ha moltes variants d’aprofundiment i aprofitament didàctic. No és el mateix un alumnat de tercer de primària que un de batxillerat, un voluntari mediambiental o un aprenent... Però cadascun des del seu context i des de les seues circumstàncies te un fàcil accés a aquest recurs, és a dir, pot jugar perfectament i mostrar-lo als demés.

-                    Calen coneixements previs?

Sempre, però són molt bàsics. En el cas que ens ocupa del “Cara i creu” per a poder jugar fa falta saber que és dreta, esquerra, diagonal, amunt, avall. I ja està. No crec que siga molt difícil i el resultat sempre és impressionant.

A més, sobre la mateixa base del joc, es poden fer multitud d’exercicis però no és imprescindible. Diríem que l’objectiu principal d’aquest recurs l’hem pensat per a passar-ho bé perquè d’eixa forma l’aprenentatge és més significatiu i pot connectar més fàcilment amb les idees prèvies del públic que l’utilitza. Només secundàriament, però també és fonamental, volem que coneguen paratges naturals que es troben a prop de la seua localitat i donar-los valor, al temps que destaquem els efectes negatius del maltracte a la natura que es produeixen.

En aquesta utilització tan fàcil i superficial, ja estem aconseguint uns objectius ben valuosos i significatius, i desenvolupant unes competències bàsiques i necessàries. I si volem aprofundir més perquè ens interessa o perquè la situació ho facilita, podem situar els paratges naturals en el territori, podem fer estudis sobre les darreres catàstrofes naturals o provocades, fer enquestes sobre opinions, confeccionar quaderns de natura dels llocs proposats, afegir-ne d’altres, fer entrevistes...

-                     El joc està format per 16 fotografies, 8 de positives i 8 de negatives. Per què aquesta divisió?

Exactament, eixe és el nucli del joc. Tots els exercicis de la Matemàgia tenen sempre una clau, uns condicionants, en uns casos és un número concret d’imatges, o una estructura concreta que s’ha de seguir amb diversos apartats, o han de ser unes il·lustracions o paraules per davant i darrere,...

En aquest cas, hem triar el tema mediambiental enguany, però podria ser qualsevol altre com hem fet en edicions anteriors. I molt important: són 8 imatges que tenen lligams entre elles i altres 8 que conformen un altre grup. En aquest cas, les vuit imatges reflecteixen ambients positius i altres tantes imatges catàstrofes naturals o desastres provocats per les persones. Però inclús si no poguérem o volguérem  distribuir-los en dos grups tancats, es podria oferir que uns tingueren un marc negre i l’altre grup un de groc com en aquest cas que simplement ha servit de reforç al missatge abans esmentat.

-                     I tries el que tries sempre vas a parar al Penyagolosa. Quin significat li heu volgut donar a aquest destí?

El cim del Penyagolosa o de la Penyagolosa com ens proposen alguns investigadors és possiblement la muntanya més mítica del nostre país. És cert que no és la més alta, perquè ho és el Calderón a la línia limítrof del Rincón de Ademuz, però aquest cim no te la tradició del Penyagolosa ni és tan conegut popularment ni intel·lectualment.

Per tant, hem volgut deixar testimoni d’aquest cim i contribuir a la seua projecció mental com a símbol a l’igual que tenen altres països. És per això que hem configurat aquest recurs com un forat negre on sempre vas a parar al Penyagolosa. Tries la imatge que tries i després de fer els moviments que s’indiquen, tothom acaba en aquest paratge natural tan emblemàtic. És un forat negre matemàtic.

Pot semblar que no te massa importància traslladar aquesta imatge a la població, però sovint és com una pedra quan la llancem a una bassa: crea ones que arriben a les vores, i les vores són els nostres pensaments i les nostres idees prèvies. Si aconseguim que connecten amb elles, posarem en contacte les neurones a través de la sinapsi i l’aprenentatge serà positiu, i sobretot agradable i significatiu. Moltes vegades, actuem per fotografies simplificades de la realitat (per a mal i per a bé) i si aconseguim imatges positives mediambientals, el nostre raonament pot millorar i aplicar-se a les accions quotidianes més habituals.

-                     Per què no és coneguda la Matemàgia i les seues interessants aplicacions?

Molt interessant aquesta pregunta. En primer lloc és una activitat relativament moderna, tot i que podem intuir els seus inicis en la història antiga, però només tenim proves evidents des del segle XV amb Luca Paccioli i contemporàniament sobretot amb Martin Gardner a EUA, on aquest recurs és molt popular i s’utilitza inclús en publicitat. Com a curiositat podem veure-la a la Sagrada Família, on hi ha un quadrat màgic a la façana o en un quadre d’Albrecht Dürer, per exemple. Al regne d’Espanya la tradició científica i matemàtica és escassa.  Això provoca una certa animadversió a construir aprenentatges basats en els aspectes lúdics, perquè com a mínim no es consideren seriosos. També provoca una gran desconfiança en apostar per aquests recursos que per altra part, són totalment compatibles amb qualsevol metodologia. És a dir, que no anem a innovar o progressar únicament per utilitzar-la, sinó que hem de saber com fer-ho i quan. El que està clar és que no resulta incompatible amb la memòria i l’esforç.

La Matemàgia és tan sols un recurs més que està a la nostra disposició i que ens pot ajudar a tindre un millor ambient, a crear autoestima, a posar més en contacte els dos hemisferis del cervell, a facilitar la comunicació democràtica, a relacionar-se millor, crea dopamina, predisposa a tindre més coneixements..., com hem pogut comprovar. Recentment s’està considerant el món del joc com a recurs important en l’educació, no tan sols a l’educació infantil que te una llarga trajectòria de renovació pedagògica, sinó inclús en les carreres universitàries. Però segurament és un tema massa llarg per a un espai com aquest.

Jo vos convide a conèixer-la. A través d’ella podem endevinar el número de sabata que porta una persona, el dia del seu aniversari, els anys, els germans que té, els diners que porta a la butxaca... o inclús esbrinar el número del mòbil. Per cert, que aquest joc és el que més èxit te entre el públic adolescent segons em conten els professors quan vaig als instituts. En fi, proveu-la i a ben segur que vos agradarà.

Josep Manuel San Abdón

 

 

 

 

 

dijous, 25 de novembre de 2021

ENTREVISTA A TOMÀS MARTÍNEZ ROMERO

 



Tomàs Martínez Romero, és Catedràtic de la Universitat Jaume I, i membre numerari de l’Institut d’Estudis Catalans. La seua recerca s’ha centrat sobretot en la literatura medieval i moderna, especialitat en la que té nombroses publicacions. Així mateix ha dedicat més d’una dotzena d’articles a Sant Vicent Ferrer, a més d’editar i estudiar els seus sermons. Fa uns mesos va publicar La predicació de sant Vicent Ferrer per les comarques de Castelló, llibre editat conjuntament per la Universitat Jaume I i la Diputació de Castelló, on parla dels itineraris que va fer per les nostres comarques el sant valencià, entre maig i juny els anys 1410 i 1413, i on reprodueix, a més, nou dels sermons que va fer. Sobre aquest llibre hem mantingut amb el professor Martínez Romero la següent conversa.

Per començar convindria destacar la importància de Sant Vicent Ferrer, que potser, juntament amb la família Borja, és el valencià més universal.

Jo crec que sí. El problema és que circula més en l’imaginari col·lectiu per llegendes, per miracles, que no per les fonts i certeses de la seua vida. És el mateix que passa amb els Borja, tenen una història oculta, negra, i per l’altra banda tenen la història real de la família, i de vegades es conjuminen malament les dues coses, però fem el que podem i esperem que a poc a poc tant la figura de Sant Vicent Ferrer, com les figures de la família Borja vagen fent el camí que els pertoca, que tinguem una visió correcta d’aquests personatges.

En el llibre es reprodueixen nou sermons que va fer entre maig i juny de 1413 en vuit poblacions de Castelló, concretament Nules, Borriana, Vila-real, Onda, Atzeneta, Albocàsser, Sant Mateu i Benicarló. Com va ser que va triar aquesta zona i aquests pobles?

El 1412 acaba el Compromís de Casp i baixa cap a València on predica durant la quaresma de 1413, i després se’n va cap a Barcelona, i és d’aquest itinerari de maig i juny de 1413 que es conserven els sermons predicats en aquestes poblacions de les comarques de Castelló. Aquests sermons es conserven en llatí en un manuscrit de la Biblioteca de Catalunya. El que he fet és una edició en llatí i després una traducció al català modern per a que tot el món puga saber i puga gaudir de la predicació de Sant Vicent Ferrer, ja siga en llatí o en català.

Sant Vicent predicava en valencià però els seus sermons es conserven en llatí. A què es déu aquest fet?

Perquè era la llengua culta. Ell coneixia, a nivell d’ús, el català, l’aragonès, el castellà, el francès i l’occità, i més o menys l’italià, perquè va passar 4 o 5 anys a Avinyó, allí hi havia la cort papal, hi havia gent de tot arreu i es troba en territori de llengua occitana. El llatí era la llengua franca, igual que avui és l’anglès. Pensem, a més a més, que la gent que sabia llegir, que era molt poca, sabia llegir en llatí, perquè la seua formació era en llatí, per tant no tenien cap problema per a llegir els sermons, i per a aquells predicadors que no tenien la capacitat retòrica de Sant Vicent els sermons en llatí els permetia agafar-los com a exemple o com a model per a fer els seus propis sermons. Aquest és el gran secret dels sermonaris en llatí, que són sermonaris traduïts des de la llengua original al llatí, per tal que arriben a una gran quantitat de gent.

Quina és la temàtica principal dels sermons?

Hi ha tres o quatre temes que apareixen de manera insistent. El primer és la vinguda de l’Anticrist. Estan convençuts que hi ha que reconvertir-se per a ser un bon cristià, perquè la fi del temps ve i hi haurà una espècie de reconversió total de la humanitat i aleshores el que ell predica és que la gent es convertisca perquè així podrà gaudir de la glòria, d’altrament si no arriba a convertir-se anirà a l’infern.

Després hi ha una sèrie d’arguments que complementen aquest primer, on es critica aquelles actituds o aquelles circumstàncies que ell veu que són pecat, que són negatives per a que la gent puga arribar a la glòria celestial i per un altre costat dóna guies, normes de conducta adequades per al cristià. La gent tenia terror, tenia pànic a  allò que deia Sant Vicent Ferrer, perquè ho veia molt a prop. El mateix Sant Vicent Ferrer en 1350, quan segurament naix, és un any que ve després del 48 i el 49, que són anys d’una pesta enorme, on mort una gran quantitat de gent. Els historiadors parlen d’un terç de la població europea morta. Per tant, l’auditori de Sant Vicent Ferrer l’escoltava amb por, però per un altre costat hi ha la part positiva, els dóna normes de conducta mitjançant les quals poden arribar a ser bons cristians, i per tant a no témer el possible més enllà.

Perquè en aquell temps es pensava que estava molt prop la fi del món.

Això va ser una qüestió molt recurrent sobretot a partir de l’any mil. En aquest any va sorgir una espècie d’histèria col·lectiva perquè es pensava que s’acabaria el món. Després van anar apareixent personatges que pregonaven que en tal any vindria la fi del món. No és, per tant, una qüestió extraordinària, hi havia alguns autors que el que feien era elucubrar sobre la possibilitat de la fi del món i la dataven per alguna circumstància o en algun any.

Joan Francesc Mira, en el pròleg, parla d’ell com del primer gran comunicador de masses. Com aconseguia aquella expectació amb que se l’esperava a tot arreu?

El gran secret de Vicent Ferrer i la seua predicació és la posada en escena, l’execució del sermó, perquè és allò que més domina, és a dir, ens podem imaginar Sant Vicent Ferrer recreant diàlegs. Per exemple, en el sermó que predica a Benicarló, hi ha un moment en què narra la història atribuïda a Sant Agustí que és aquella tant famosa en què va passejant per la platja i veu un xiquet que intenta posar l’aigua de la mar dins del pouet que està fent, i Sant Agustí li diu: “tu no saps que tota l’aigua de la mar no cap dins del pouet que estàs fent?” i ell li contesta: “El mateix que tu estàs pensant sobre la Trinitat, no podràs racionalment arribar a entendre-la si no tens la fe” I aleshores ens podem imaginar el diàleg entre Sant Agustí i el xiquet amb Sant Vicent Ferrer fent diverses veus, diversos moviments en escena, interpel·lant el seu auditori: “vosaltres, què penseu d’això?” Té tot un ventall de possibilitats en l’execució del sermó per atraure la gent, la majoria analfabeta, fent altres coses que no només la pura elucubració teològica. Fixem-nos que fins i tot l’entrada de Sant Vicent Ferrer en un poble era una espècie d’escena, perquè copiava l’entrada dels reis a les poblacions, anaven a rebre’l a fora, el portaven a dins, hi havia un passeig per la ciutat, després anaven al lloc on s’havien d’hostatjar, després venia la missa, després el sermó, a continuació es feia una processó de flagel·lants, de gent que es flagel·lava darrere demanant misericòrdia. Això és tot un seguit de mostres de teatralitat.

En alguns dels seus sermons justifica per què va donar suport en l’anomenat Compromís de Casp, a Ferran d’Antequera a la corona catalanoaragonesa, un infant criat en terres castellanes, cosa que molta gent no entenia. Podríem dir que els sermons, a banda de difondre la religió cristiana, servien també per a defensar interessos polítics concrets?

Clar. Pensem que els sermons eren un lloc privilegiat per convèncer la gent. Fa això amb el Compromís de Casp amb l’elecció de Ferran d’Antequera, també ho fa amb el Cisma d’Occident, hi ha diversos arguments que no són específicament religiosos sinó que tenen a veure amb la política del moment. Quan mort Martí l’Humà, no té una descendència legítima directa, aleshores hi ha set possibles personatges que poden accedir al tro per qüestions de família. Ferran d’Antequera era net del Cerimoniós, sí que tenia una sèrie de drets, el problema és que no li venien per la branca paterna, la descendència havia de ser masculina per arribar a la corona. Ferran d’Antequera era fill d’una filla de Pere el Cerimoniós i per tant els drets per via paterna no els tenia, la via paterna era castellana.

I a més sembla que Benet XIII, el Papa Luna, també va tindre alguna cosa a veure.

Sí, al darrere hi havia tota una planificació, interessava votar Ferran d’Antequera perquè era el candidat amb més possibilitats de tots que donava suport al Papa d’Avinyó. Aquest feia tot el possible per intentar que la corona catalana anés a mans d’una persona de confiança que li donaria suport en contra del Papa de Roma, i aleshores va fer tot el possible per a que anés en aquesta direcció. Va passar que tres compromissaris castellans, tres aragonesos i tres catalans es reuneixen a Casp, i hi ha un fet curiós, perquè dels nou, cinc són eclesiàstics, per tant ja se sabia abans d’entrar, pràcticament, que la votació aniria en el sentit que voldria Benet XIII, perquè tenia cinc dels seus allà dins. Després Vicent Ferrer, que va ser un dels nou compromissaris, va haver de fer pedagogia d’això. Quan acaba el Compromís de Casp, immediatament després. comença a predicar per tot arreu, argumentant a favor de l’elecció de Ferran d’Antequera. En contra d’aquells que deien que els drets li venien de la part materna i no de la paterna, ell posa l’exemple de la Mare de Déu, a Jesús la legitimació li venia de part de la mare, de part de dona, i no de part d’home, Sant Josep no va fer res, li venia de part de Maria. Aquest és l’argument religiós que utilitza en contra de l’argument polític que era raonable, no tenia cap sentit que Ferran d’Antequera que era fill d’una filla tingués possibilitats d’accedir a la corona catalano – aragonesa.

No hi ha poble valencià que no tinga una ermita, un retaule o una capelleta dedicada al sant. Per què creu que ha tingut tanta importància en la devoció popular?

És una mica complex. Vicent Ferrer tenia una espècie de projecció de santedat. Els documents dels segle XV parlen d’ell en termes de sant pràcticament, ja es va construint aquesta santedat en vida. Després ve la canonització en 1455 i això promou una quantitat enorme de papers, de llibres, de vides...que fa augmentar aquesta imatge de Vicent Ferrer sant. Totes aquestes biografies s’encarreguen de mostrar la vida de Sant Vicent Ferrer, però sobretot els seus miracles, els miracles en vida, i els miracles després de mort. Hi ha una tradició enorme de vides de Sant Vicent Ferrer. En el mateix segle XV hi ha algunes vides de Sant Vicent Ferrer, una d’elles en valencià. Aquesta visió s’enriqueix i se retroalimenta.

Per un altre costat és el primer sant dominic valencià, això es valora molt, fins a l’extrem de fer-lo referència de la santedat valenciana, per això és normal que es produïsca aquest esclat d’ermites i ermitetes, perquè és una representació de la predicació de masses d’un dominic valencià, que va ser el primer que va ser sant. L’altre dia estava rellegint un llibre de Sempere de 1912, en el que hi ha censats, segons aquest senyor,  més de sis-cents miracles, la major part d’ells fets a poblacions i ciutats valencianes, això fa que cada poble o ciutat faça seu algun miracle.

Josep Manuel San Abdón

 

 

 

dijous, 18 de novembre de 2021

HOMENATGE ALS CLÀSSICS DE LA CIÈNCIA FICCIÓ

 



 

MANEL ESTELLER/SALVADOR MACIP. (2021). Un dia la porta s’obrirà. Lleida. Pagès editor.

Manel Esteller i Salvador Macip són dos dels nostres científics més destacats. Els dos tenen un ampli currículum que resumirem dient que Manel Esteller és doctor en Medicina i catedràtic de Genètica per la Universitat de Barcelona, professor investigador de la Institució Catalana de Recerca i Estudis Avançats i director de l’Institut de Recerca contra la Leucèmia Josep Carreras. Per la seua banda Salvador Macip és metge, investigador i dirigeix un grup de recerca sobre l’envelliment a la Universitat de Leicester, Regne Unit, on es professor del Departament de Biologia Molecular i Cel·lular. Els treballs d’investigació de tots dos han estat àmpliament reconeguts per la comunitat científica.

De Salvador Macip ja coneixíem la seua faceta d’escriptor, ja que té una àmplia producció bibliogràfica amb novel·les de diversos gèneres. Manel Esteller s’estrena amb aquest llibre en el terreny de la ficció. Un recull de contes de gènere fantàstic que han publicat conjuntament, tot i que no sabem quins ha escrit un o l’altre. Cada parell de contes tenen un tema en comú i pot ser un joc divertit esbrinar quin ha redactat cadascú.

El llibre pretén ser un homenatge als grans autors de llibres de misteri, passat per la seua personal visió. De fet amb el primer que ens trobem és amb una cita de Mary Shelley, i després amb un pròleg en què dues parelles van a passar uns dies de vacances a Escòcia, però el mal temps els obliga a romandre tancats a la casa que havien llogat. En una conversa recorden la famosa història que va tindre lloc el maig de 1816 en què Lord Byron, Percy B. Shelley, i la seua promesa Mary Wollstonecraft Godwin, més coneguda després com Mary W. Shelley i el metge John W Polidori, van anar a passar l’estiu a Ginebra, prop del llac Leman, però a conseqüència del mal temps no podien sortir de casa i per aquest motiu van començar a contar històries de por que donarien lloc a dos dels llibres clàssics del gènere, el Vampir de Polidori i el Frankenstein de M. Shelley.  A partir d’ací les dues dones els inciten a aprofitar la seua afició a escriure i els van proposant diversos temes per a que vagen escrivint contes sobre el tema proposat.

Els temes plantejats són: els fantasmes, l’amor, algú assegut a la barra d’un bar, la fi del món, invents fantàstics, la soledat, els marcians, enigmes, monstres, vida en altres planetes, i l’humor. Amb la proposta d’aquests temes al llibre trobarem: trens fantasmes, estranyes aparicions, misterioses històries d’amor, boscos amb forats sorprenents, gent que sap llegir la ment dels altres, petits incidents que causen grans catàstrofes, un solitari habitant d’una illa, marcians, estranyes aparicions, viatges en el temps, homes invisibles, inquietants pallassos...

A partir d’aquests temes és fàcil observar, els autors a més ho diuen al final, la influència dels clàssics del gènere, com la mencionada Mary Shelley, Edgard Allan Poe, H.G. Wells, D. Defoe, Pere Calders, Manuel de Pedrolo, Arthur Conan Doyle, Michael Ende, Italo Calvino o Lovecraf.

Com homes de ciència en algun dels contes deixen entreveure els limitis ètics dels descobriments científics, en dos dels contes per a mi més interessants com El Viatger o el que dóna títol al llibre, Un dia la porta s’obrirà. També m’han resultat molt interessants la desmitificació, des del punt de vista científic, de la creació del món en els contes Sidònia i Gènesi 2.0.

En aquest recull de contes hi és molt present el toc humorístic de vegades amb un punt d’ironia. Els girs inesperats de moltes històries fan la lectura apassionant, sovint amb un final sorprenent. “Què és un home sense un misteri?” diu un dels personatges del conte La Mentilina, propòsit que fan seu els autors del llibre, de la mateixa manera que donen un ampli curs a la imaginació. Un dia la porta s’obrirà, és un llibre especialment indicat per a gaudir del plaer de la lectura, no només quan plou, sinó, igualment, quan brilla el sol.

Josep Manuel San Abdón

dilluns, 1 de novembre de 2021

Com ha contat la premsa la pandèmia del coronavirus

 


JOSEP GIFREU(2021). La gramàtica del virus. Barcelona. Edicions Saldonar.

Josep Gifreu és un dels principals comunicòlegs de casa nostra. És catedràtic de Teoria de la Comunicació i professor emèrit a la Universitat Pompeu Fabra. En aquest assaig fa un repàs exhaustiu de com els principals mitjans de comunicació del món ens han relatat aquesta pandèmia que ha causat un traumàtic problema sanitari i social.

El llibre està dividit en tres grans apartats. El primer porta per títol Els relats de la pandèmia, en què se’ns relata com, en qüestió setmanes, la Covid-19 va alterar gran part del periodisme mundial. Per una banda va transformar les rutines establertes i s’havien de plantejar de com informar del tema, però també el va afectar des del punt de vista econòmic i es van veure obligats a la reducció de plantilles o a treballar de maneres totalment diferents a les habituals. La pandèmia va obligar a accelerar la digitalització dels mitjans.

Un altre repte que van haver d’afrontar va ser com accedir a les fonts habituals, això va ser molt dificultós sobretot en els períodes de confinament total o parcial en cada país. Algunes organitzacions periodístiques recomanaven consultar les fonts oficials acreditades per a evitar rumors i la desinformació.

La professió es va tenir de reinventar, però això no vol dir que es deixara de fer periodisme de qualitat, de fet a finals d’abril de 2020, i davant la celebració del Dia Mundial de la Llibertat de Premsa, la Federació Internacional de Periodistes (que agrupa sis-cents mil periodistes de cent quaranta-sis països) va llançar una anomenada “plataforma mundial per al periodisme de qualitat”, que tenia com a finalitat garantir en plena pandèmia, la informació de qualitat i les condicions per a l’exercici de la professió.

Completen aquest apartat la manera com actualitzaven i presentaven les dades diverses capçaleres de tot el món. Una de les eines més importants va ser el mapa interactiu de la Universitat Johns Hopkins a la que van recórrer mitjans de tot el món. Acaba amb el relat de les dificultats que van tindre els fotoperiodistes per a obtenir imatges o les rodes de premsa sense preguntes.

El segon apartat porta per títol Els grans temes. Ací se’ns explica tota l’evolució de la informació del coronavirus des dels primers casos detectats a la ciutat xinesa de Wuhan, fins al moment de tancar l’assaig a principis de 2021. Se’ns parla sobre les diverses teories que van sorgir sobre l’origen del nou virus. També de com van gestionar la crisi els diferents governs i com va afectar això a la salut i a les residències de la gent gran. Com es va tractar la memòria de les víctimes i com acompanyar el dol de les persones afectades. Hi ha un bon nombre de pàgines dedicades a les vicissituds de l’aparició de les vacunes, la posterior vacunació, tot el nacionalisme de la vacuna i la geopolítica de la vacunació. I acaba aquest apartat amb pàgines dedicades a l’impacte que la Covid -19 han suposat per a l’economia, la política, l’educació i el teletreball.

L’últim apartat porta per títol Els valors del periodisme. És el capítol que més m’ha interessat, ja que destaca el valor del periodisme de qualitat en moments d’una gran crisi com aquesta que estem passant, que ha de fer front al paper confusionari de les xarxes socials i a la abundància de fake news. Destaca en el primer capítol d’aquest apartat la importància del periodisme de proximitat, de donar resposta a la gent del que es podia i no es podia fer, i ací ha jugat un paper molt important la ràdio. També es destaca la importància del periodisme científic que ha aconseguit dominar l’escenari públic durant aquesta pandèmia. Destacaria en aquest punt les paraules del cap de secció de salut del diari italià Corriere della Sera, el metge Luigi Ripamonti que deia que calia “informar d’una manera correcta, independent i honesta.” I afegia que en la comunicació de risc calia observar dues regles: primera, no negar mai, ni amagar, ni menystenir els perills, “perquè mentir es la forma més senzilla de perdre la confiança”, i segona, reconèixer els límits i les incerteses del coneixement disponible, “ que està evolucionant constantment, però que és també l’única cosa on podem recolzar-nos per actuar racionalment.”

Altres capítols són els dedicats a la lluita contra la desinformació, amb diferents exemples de notícies falses, algunes impulsades per governants d’influència mundial com Donald Trump o Jair Bolsonaro. Per a això és important la presència d’un autèntic periodisme d’investigació. En alguns països com ara la Xina, el preu d’exercir la llibertat alguns periodistes l’han pagada amb penes de presó. El bon periodisme és la base d’una societat democràtica i s’ha d’entendre com un servei públic bàsic.

El llibre compta al final amb 373 notes sobre els documents que l’autor ha consultat i que es poden llegir a través del codi QR. Conté, així mateix, una àmplia selecció bibliogràfica i videogràfica i tres annexes, una cronologia mínima del primer any de pandèmia, fonts i referències sobre la Covid – 19 i un glossari, acrònims i abreviacions.

El llibre de Josep Gifreu és una autèntica acta notarial del primer any i mig d’aquesta pandèmia vista a través dels mitjans de comunicació, d’imprescindible lectura per a tenir una visió global del que ha significat aquest terrible coronavirus.

Josep Manuel San Abdón

UN JOB DEL SEGLE XX

 



MONTSERRAT ROIG. (2021). La veu melodiosa. Barcelona. Edicions 62.

 Montserrat Roig va nàixer a Barcelona l’any 1946 i va morir l’any 1991, per tant enguany hagués complit 75 anys. Amb aquest motiu s’ha reeditat la seua darrera novel·la, La veu melodiosa, publicada l’any 1987.

La veu melodiosa ens relata la història d’un nen que en nàixer  és educat pel seu avi sense deixar-lo sortir del seu pis, sense tenir cap contacte amb l’exterior i sense ni tant sols deixar-lo mirar-se a l’espill per veure’s com és. Tot això perquè no conega el mal, ni el dolor. Però en anar a la Universitat coneixerà el món tal qual és i baixarà simbòlicament des de dalt del turó al pou, on fins i tot perdrà el seu nom per a passar a dir-se l’Espardenya.

A la Universitat, l’Espardenya entra a formar part de la cèl·lula clandestina d’un partit. Allí és acceptat perquè els feia riure, però és qui té més altura moral de tots. Posa de manifest que havia estat educat per a no ser hipòcrita, ni feble. L’Espardenya és el que duu realment a terme una pràctica d’ajuda als desvalguts i de compromís amb els oprimits, la resta de companys fan una pràctica política de saló i no saben fer altra cosa que criticar-lo i mai no comprendran la seua actitud.

Els personatges de la cèl·lula es constitueixen en les diverses veus narratives de la novel·la. Són els que van traçant el retrat de l’Espardenya però al mateix temps tracen el seu propi retrat. És el retrat de la generació de la pròpia Montserrat Roig, la generació de la lluita antifranquista i del posterior desencís, i que  - com els personatges de la novel·la-, han trobat diferents eixides, des de convertir-se en yuppies, fins a la marginació.

La veu melodiosa ens planteja la bíblica història de Job. L’Espardenya és una persona que després d’haver-lo tingut tot en el paradís creat pel seu avi, es queda sense res. La recompensa serà la descoberta de la vida, el començar a viure de veres, ja que la vida real és molt més apassionant que un paradís artificial. Viure la vida és la cosa que ell s’estima realment: “Jo, primer, viuré – va dir l’Espardenya -. En aquesta matèria, vaig endarrerit.”

Amb aquesta novel·la Montserrat Roig va escriure una història diferent a la que ens tenia acostumats. Un llibre carregat de símbols que va guanyant interès a mesura que ens endinsem en la seua lectura.

Josep Manuel San Abdón.

dilluns, 4 d’octubre de 2021

RECUPERACIÓ D’UN CLÀSSIC



JOAQUIM GARCIA GIRONA. (2021). Seidia. Edició a cura d’Òscar Pérez i Ramon París. Benicarló. Onada edicions.

De fita històrica va ser qualificada l’edició que l’any 2000 van fer d’aquesta obra, els seus actuals editors, Òscar Pérez i Ramon París, ja que l’obra d’aquest escriptor nascut a Benassal, feia vuitanta anys que no es publicava. De la mà dels mateixos editors torna ara una nova edició revisada i ampliada. Totes aquelles dècades de silenci van fer que mossèn Joaquim Garcia Girona, fóra pràcticament un desconegut, malgrat la importància d’aquest poema èpic en el moment i en el lloc on s’escriu.

Garcia Girona va nàixer a Benassal (Alt Maestrat) l’any 1867 i de ben jove ingressà al Seminari de Tortosa, on va realitzar els seus estudis religiosos. Una vegada ordenat sacerdot fou rector dels seminaris de Saragossa, Còrdova, Oriola i director espiritual del de Baeza, on va morir l’any 1928. Però malgrat aquestes destinacions tan allunyades de la seva terra, sempre va romandre en ell la preocupació per la seva llengua. L’any 1901 entra en contacte amb Antoni M. Alcover i es convertirà en un estret col·laborador seu: “També tinch un bon muntó de paraules i refranys del llenguatge vivent, quines cédules aniré fent á mida que me hu permitixquen mes acupacions”, li escriu en una carta al mossèn manacorí.

L’amor a la seva terra i a la seva llengua l’impulsen a escriure Seidia. Ho expressa en una carta a Alcover l’any 1906: “M’hay capficat en qu’el nòstre Maestrat y Plana de Castelló, capsalera del Reyne de Valencia, tinguen sa llegenda, son petit Canigó”, i dos anys després en una altra carta li parla de l’extensió que ha assolit el poema i de l’esforç que li ha suposat “tot per amor a nostra estimadíssima llengua”. L’elaboració del poema li porta prop de quinze anys i contínuament li demana opinió a A.M. Alcover, el qual li fa arribar també les opinions de Costa i Llobera i Joan Alcover. Finalment veurà la llum pública l’any 1920, després de guanyar els Jocs Florals de València l’any anterior.

 Seidia posa en vers un episodi històric que narra el rei Jaume I en la seva Crònica i que abraça des de la presa d’Ares i Morella fins a la conquesta de Borriana. En aquest marc històric situa Garcia Girona la llegenda del romanç amorós entre el cavaller Artal, fill d’en Balasc d’Alagó, i l’heroïna musulmana Seidia. El treball de quinze anys es deixa notar en el poema molt ben pensat i executat i on s’endevinen les diverses fonts d’inspiració: les cròniques dels nostres clàssics, sobretot la de Jaume I, els treballs històrics dels seus conterranis i les llegendes que encara circulaven oralment en els pobles que hi apareixen. Les principals fonts literàries són la del poeta provençal Mistral i sobretot el seu admirat Jacint Verdaguer pel que fa a formes mètriques i altres elements típicament èpics: “I com no anava jo a inventar la pólvora, vaig i ampro lo mole d’algun que atre dels mestres” –va escriure el poeta de Benassal–.

El poema, escrit en ortografia prefabriana, ha estat adaptat pels editors a l’ortografia actual, per tal de facilitar la lectura i comprensió de l’obra sense afectar-ne la mètrica, el ritme i la rima. Així mateix un ampli glossari al final del llibre facilita el coneixement d’aquelles paraules menys habituals o massa localistes. L’edició d’aquest llibre en l’any del seu centenari és per tant una bona ocasió per conèixer o tornar a llegir un autor l’obra de la qual, en el seu dia el professor Sanchis Guarner va dir que era molt superior i molt més significativa que les líriques exaltacions que tant sovintejaven en els Jocs Florals. Seidia, com diu Ramon París, “és un veritable monument a la llengua, la història i la cultura d’aquest país”.

Josep Manuel San Abdón

dilluns, 6 de setembre de 2021

PRESERVAR LA MEMÒRIA

 



JOSEP USÓ (2021). El carrer era de terra. Benicarló. Onada edicions.

Les persones que vam nàixer a la dècada dels anys cinquanta del segle passat, com és el cas de l’autor i el meu, vam conèixer encara la majoria de carrers de terra, hem viscut un temps de canvis socials accelerats i hem conegut el vell i el nou.

Les històries del llibre de Josep Usó es desenvolupen en un d’aquells carrers de terra, el Barranquet a Vila – real, on ell va viure els seus anys d’infantesa i on els seus pares, als qui dedica el llibre, van viure tota la vida. El llibre consta de trenta capítols, dels qual vint-i-vuit estan encapçalats pel nom d’un personatge. D’alguna manera l’estructura ens recorda La colmena de Camilo J. Cela. Com en aquella famosa novel·la cada capítol és com una xicoteta cel·la que ens va aportant informacions dels personatges, que en la següent anirà ampliant fins a constituir un esplèndid retaule d’un temps i d’un lloc, en aquests cas els anys seixanta del segle XX, però un ambient no menys sòrdid que el que la novel·la del premi Nobel, ens presentava d’uns anys abans.

L’ambient està presidit per la misèria, tant l’econòmica com la moral. La majoria de personatges tenen problemes econòmics, van a jornal i necessiten algú que els llogue. Però sobretot destaca la misèria moral. Destacaríem per exemple, la presència d’un xiquet dels que en aquell moment se’ls donava directament el nom de mongòlics, impossible d’encaixar en els models educatius de l’època i a qui la família tenia amagat dins de casa com si fóra una vergonya, un càstig de Déu, com li diu un capellà a la seua mare.

Representants de l’església i del magisteri també tenen protagonisme en el llibre. Els sacerdots que apareixen en el llibre estan caracteritzats per tenir un pensament clarament retrògrad en la seua major part, però també molt ben relacionats amb el poder econòmic els més espavilats. El mestre que hi apareix respon a aquella doctrina pedagògica, tant vigent en aquella època, de “la letra con sangre entra.”

Les dones tenen un protagonisme especial en el llibre. En general són reprimides i frustrades en els seus desitjos i ambicions, però al mateix temps són dones fortes i la base sobre la descansa la família.

També es comença a albirar el desenvolupament econòmic que comença a tenir lloc en aquells anys, no només a Vila-real, sinó a bona part de les comarques valencianes. Primer la taronja, després l’aparició de la indústria del taulellet i finalment el turisme.

Però sens dubte els instants més intensos del llibre són els capítols dedicats a la presència dels maquis i la topada entre aquests i la Guàrdia Civil en un mas de l’interior. Això va marcar la vida de moltes persones que es van vore obligades a abandonar els masos i anar a viure als pobles de la costa, com li va passar a una de les protagonistes de la història i tot el que va tindre de viure una vegada instal·lada a Vila-real. De fet el llibre està dedicat tant als maquis com als masovers.

Voldria destacar per últim la magnífica presentació d’escenes costumistes de treballs específics del camp, d’objectes domèstics o de lèxic o expressions avui caigudes pràcticament en l’oblit. Llegir El carrer era de terra és una molt bona ocasió per recuperar aquell temps o conèixer-lo per les generacions més joves. Perquè com diu la veu narrativa “Els anys s’han emportat, com les fulles seques quan fa vent, la major part dels records. I tot i que aquells fets van tindre molta anomenada, ja ningú els recorda.” Convé, però, conservar la memòria.

Josep Manuel San Abdón

 

dilluns, 12 de juliol de 2021

ENTREVISTA A LAIA FONTANA I BRIA

 



 

Laia Fontana i Bria (Alzira, 1986) és doctora en Biologia per la Universitat de València (per la seua investigació sobre diversitat i ecologia de libèl·lules) i professora de cicles de formació professional de la branca sanitària. Ha publicat diversos llibres de poesia i recentment ha estat guardonada amb el Premi València Nova de poesia en valencià de la Institució Alfons el Magnànim – Centre Valencià d’Estudis i d’Investigació 2020 pel llibre Rondalles i altres veritats (Bromera poesia). Una obra que destaca pel seu afany de recuperar la tradició cultural i literària popular més nostra. Per parlar d’aquest llibre li hem fet aquesta entrevista per correu electrònic.


-                     Com naix la idea de fer rondalles en vers? Has volgut fer un homenatge a Enric Valor?

Quan escric, independentment del gènere literari que siga, sempre m’ha agradat contar històries. I, com que el que més escric és poesia, que les rondalles hagen adquirit aquest format de versos ha sigut quasi natural. Però sí que es veritat que malgrat eixe estil “contacontes”, tenia la intenció explícita de fer homenatge (tal com has plantejat) a Enric Valor. Tal com dic al final del llibre: “Les rondalles d’aquest llibre no provenen de la ingent tasca de recuperació d’històries de transmissió oral ni estan redactades en prosa, com ocorre en les d’Enric Valor, sinó que són de nova creació i en vers. Però el títol d’aquest poemari vol homenatjar l’encanteri de l’estil magistral del nostre escriptor de Castalla i el seu llegat de narracions en format rondalla, eixes peces imprescindibles de la literatura universal de la nostra cultura”.

 -                     El que sí trobem és un homenatge a la teua família els iaios i els pares, i sobretot a la teua mare, que ha estat important en la teua formació literària.

L’homenatge no és més destacat per a uns o per a altres. Perquè encara que ma mare, com a filòloga de formació i docent de professió, ha sigut una de les meues referents, he tingut moltíssimes influències dels meus ascendents. Per això, he volgut que l’homenatge siga igualitari per a totes elles i ells.

-                     Em sembla que li dones molta importància a la conservació de la memòria de la gent que ens ha precedit, personalitzat en aquell arbre que sobreviu a les persones en l’apartat Sobre branques.

Totalment: la memòria dona transcendència a tot allò que ha ocorregut. Sense memòria no existirien les herències culturals i etnològiques. Sense memòria no sabríem d’on venim i tot el ventall de possibilitats cap on podem anar. 

-                     Un apartat del llibre porta per títol Sobre endevinalles. Endevinalles, rondalles...Vols reivindicar la cultura tradicional?

Sí, perquè les rondalles són uns dels tresors més valuosos de la cultura de la terreta. 



-                     Llegint els apartats Sobre paisatges d’urbs i rodalies i Sobre converses, tenim la impressió que ens convides a gaudir dels paisatges i de l’entorn sense pressa, de la necessitat de la conversa tranquil·la, d’una vida senzilla, d’una agricultura no industrialitzada... És així?

Sí. Al cap i a la fi tant en les ciutats, en la natura i en els camps (com a preludi d’aquesta) existeixen racons i llocs que s’escapen al temps i que reivindiquen la plenitud. I eixos versos volen retratar això. 

-                     Tu ets doctora en Biologia. La teua tesi tractava sobre diversitat i ecologia de libèl·lules. Aquest tema i tot el que envolta el món de la natura, et serveix com a font d’inspiració per a la teua poesia?  

Per descomptat. Si jo no fora biòloga, la meua poesia no seria la que és. En part, li dec a la ciència la meua literatura.

 -                     Fa un temps en una entrevista que et feien a la revista Mètode, arran de la publicació del llibre Els nostres veïns submarins. Bestiari contemporani de la Mediterrània, deies que la separació entre poesia i ciència és una “gran fal·làcia”. Podem dir que hi ha molta poesia en la ciència, i que en ple segle XXI, seguim separant absurdament les ciències i les lletres?

A propòsit de la resposta de la pregunta anterior, la ciència és extremadament poètica en moltes ocasions. Per això, en una actualitat en la qual els nous models educatius han d’apostar per la transversalitat, per les competències multidisciplinaris i el treball per projectes, l’obligatorietat d’haver d’escollir entre la cara o la creu de la tòpica moneda acadèmica, al meu parer, ja no té sentit.

Josep Manuel San Abdón