dilluns, 17 de setembre de 2018

CONVERSA AMB XAVIER DURAN SOBRE EL BIG DATA.



Una de les característiques del món en què ens movem és que està ple de dades. Quan parlem per telèfon, quan paguem amb targeta de crèdit o ens connectem  a Internet generem molta informació sobre nosaltres.
Quins perills i quins avantatges presenta aquesta gran producció de dades? Un llibre de recent aparició ens ho explica: L’imperi de les dades. El “big data”: oportunitats i amenaces (Edicions Bromera). Aquest llibre va ser guardonat amb el Premi Europeu de Divulgació Científica Estudi General 2017. L’autor és Xavier Duran, llicenciat en Ciències Químiques i doctor en Ciències de la Comunicació per la UAB. Va dirigir entre 1999 i 2014 el programa El medi ambient a TV3 i, actualment, es redactor especialitzat en temes científics a la mateixa cadena. Ha publicat més d’una trentena de llibres de narrativa, assaig i de divulgació científica. Amb ell vam mantenir aquesta conversa sobre alguns dels temes que tracta en aquest llibre.

Si et sembla podem començar l’entrevista explicant el concepte de big data.
El big data és el terme en anglès que fem servir, però també podem parlar de megadades o dades massives, i es refereix al gran volum de  dades que es genera en qualsevol àmbit. Això, que en l’àmbit científic podria ser més o menys usual quan s’analitzen certs fenòmens, ha passat a la vida quotidiana. Des de tota la informació que hi ha penjada i que nosaltres busquem per Internet, l’ús que en fem dels mòbils, dels navegadors, els missatges a Facebook o Twitter. etc, no només busquem informació i dades, sinó que nosaltres mateixos les generem. Això seria el big data, que més enllà de l’àmbit científic, permet que es facin perfils de clients, o que es puguin seguir col·lectius o individus amb els objectius més diversos.
Quan utilitzem qualsevol servei gratuït de la Xarxa, estem pagant amb les nostres dades. Pot ser la gent no en som encara prou conscients.  
La gent ara, sobretot els joves, sovint no pensem quan fem un comentari, pengem un post o un twitter. Això no és una conversa de bar amb amics que queda allà i ja està, sinó que és una cosa que queda en algun lloc de la Xarxa, fins i tot quan ho volem esborrar pot ser que algú ja ho ha capturat. Hi ha moltes dades que deixem inconscientment.
La gent no dóna coses gratuïtes perquè sí. Si una aplicació és gratuïta és perquè estem donant informació sobre per on naveguem, quines compres fem, per on ens movem o amb qui ens comuniquem i quan. Tota una sèrie de dades que després es poden utilitzar perquè es venguin perfils de clients que poden interessar a empreses molt diverses, i això fa, en el cas menys negatiu, que potser rebem ofertes, publicitat, que si no fa nosa és igual, o fins i tot alguna et pot interessar. Però, també, portat més enllà, impliqui que saben de nosaltres fins i tot com pensem o com actuem, les nostres idees o el nostre comportament habitual, que fa que a algunes entitats o empreses els pugui interessar molt tot això.
Les targetes de fidelitat dels comerços poden semblar innocents, però serveixen per a col·locar els ciutadans en “cubetes”, i això ja no és tan innocent quan s’aplica a la política.
Exacte. D’exemples en van sortint molts. Empreses que buscaven dades per afavorir el missatge polític de Trump o de qui fos. Una cosa és dir “cubetes”, i dir: doncs mira, en aquest barri hi ha molta gent interessada en aquest tipus de producte, en viatges o en oferta cultural, etc. Això pot anar bé per a qui vulgui estendre el negoci en aquell barri. Una altra cosa és quan s’identifiquen grups amb una informació més sensible, com penses, o quina és la teua religió o el comportament sexual o si ets procliu a certes malalties. Hi ha moltíssima informació i ordenadors potentíssims capaços de processar-la.
Els avanços en l’estudi de la informació genètica, que poden servir per a curar algunes malalties, pot ser nefast per a molts ciutadans, si aquestes informació arriba allí on no ha d’arribar.
En genètica cada vegada se saben més coses, i amb el big data, com més informació hi ha de més persones, i més es pot mirar els que desenvolupen una malaltia, els que no i les circumstàncies, això és molt positiu, perquè pot fer avançar molt la medicina. Ara, aquesta informació ha d’estar protegida per a que  no es pugui identificar ningú i no arribi a segons quines mans. Perquè aleshores, si tu vas a demanar una assegurança mèdica o ets candidat a un lloc de treball pots tenir problemes. Com que en principi no t’han de donar massa explicacions de per què agafen una persona o una altra pot fer que hi hagi discriminació. Als Estats Units, això s’ha donat molt. Per sort una nova llei europea, diu que com això ho fan algoritmes, una mena d’estructures matemàtiques que processen dades, tu tens dret a preguntar per exemple si t’han denegat un crèdit bancari per què ha estat. El algoritme, què és el que jutja? els meus ingressos? si tinc antecedents de no pagar deutes...? en què s’ha basat?
Sobre la manera com se’ns pot controlar portant un telèfon mòbil a la butxaca, en el llibre poses l’exemple del que va passar a Ucraïna sota el mandat de Víktor Ianukóvitx, en què els manifestants en contra de la seua política van rebre un missatge al mòbil que deia: “Estimat subscriptor, estàs registrat com a participant en un disturbi públic.”  Tu et refereixes a aquesta actuació com a cops de porra digitals. Podríem dir que ser anònim en públic ja és una cosa del passat?
El mòbil, encara que no posis la ubicació, busca sempre l’antena més propera amb la que et puguis comunicar. Això ho pots fer servir si estàs a Benicarló, o si estàs a Londres. Tu et vas movent, però el mòbil sempre et té en contacte perquè busca una antena. Aleshores, fent una sèrie de càlculs, es pot localitzar on està aquell mòbil. Això té sentit per perseguir delictes. Ara, com veiem a Ucraïna, ho feien servir amb altres motivacions. Tant amb el mòbil, com amb el navegador del cotxe, estem enviant i rebent dades.
En l’anomenat Internet de les coses, quan tinguem connectat a la Xarxa la nevera, la rentadora o el raspall de les dents, serà un risc molt superior al que tenim ara per a la nostra privacitat.
Això sembla que és una mica broma o que no n’hi per tant. Però es calcula que hi haurà vint mil milions o més d’objectes connectats a la Xarxa. La nevera, estarem fora i ens enviarà un missatge de que ens falten iogurts, i no sé si aquest servei és molt important, però pot ser útil. Ara, quan la nevera, la torradora i el raspall de dents puguin rebre i enviar dades...perquè hi ha raspalls de dents que ja són capaços de dir amb quina freqüència ens raspallem i si ho fem prou bé i pot enviar aquestes dades al nostre dentista.
Tot el que està connectat a la Xarxa, d’una manera o una altra, és un forat o una finestra per on es pot entrar, i encara que sembli exagerat, hi ha casos que s’ha aprofitat aquestes xarxes d’electrodomèstics per a que els que en saben molt, hagin pogut entrar i a partir d’allà, poden anar avançant per la Xarxa i connectar-se a altres objectes, ordenadors o dispositius. Per tant són portes que representen un risc. El problema és que en un ordenador, de tant en tant, cal actualitzar l’antivirus i els sistemes de protecció, però si t’has d’actualitzar, la nevera, la rentadora i no sé quantes coses més...primer que no hi actualitzadors disponibles per aquests dispositius, i segona que ens tornarem tots bojos actualitzant coses per a evitar que ens pirategen.

Quan diem que qui no té res a amagar res no  ha de témer, ens estem equivocant molt, no?
Jo crec que sí. Una cosa és que tu no tingues res a amagar que sigui delictiu, i una altra cosa és que vulguis que tothom pugui saber tot de la teua vida. Hi ha coses que no són cap delicte, ni cap deshonra, ni res dolent, però no tens perquè explicar-ho a tothom, sinó ací obriríem portes i finestres de casa, i aniríem amb un altaveu per anar explicant les nostres intimitats. Hi ha coses que no són dolentes, però pertanyen a la intimitat de cadascú. I a més els que diuen això, que són els propietaris de gran empreses com Facebook, són els primers a protegir la seua intimitat. Tampoc tenen res a amagar, o sí, però intenten preservar la seua vida privada.
Fa un temps vas publicar un llibre, La ciència en la literatura, que quan el vaig llegir em vaig quedar sorprès de la importància que ha tingut la ciència en la literatura. Enguany fa dos-cents anys que Mary Shelley va publicar Frankenstein, un llibre que, malgrat els anys, planteja qüestions molt actuals.
Sí, és una novel·la que a molts els pot semblar una fantasia, però també aportava, i segueix aportant, idees i reflexions per al debat ètic d’on s’ha d’aturar la ciència. Ara, en plena era de la genètica, i amb tot això del big data, quan apareixen avanços molt espectaculars, crec que és interessant veure com una autora com Mary Shelley, que tenia molt d’interès per la ciència, i que per tant es va documentar molt, fa aquestes aportacions, d’una manera rigorosa, amb la dosi de fantasia que cal, a un debat ètic que afecta tota la societat.
Josep Manuel San Abdón






divendres, 7 de setembre de 2018

PER A TOTS ELS GUSTOS



RAMON RAMON(2018). Llum a l’atzucac. Alzira. Edicions Bromera.
Ramon Ramon va guanyar amb aquest llibre el XIX Premi d’Assaig Mancomunitat de la Ribera Alta. És el seu segon dietari i abraça els anys 2012-2016. En la primera entrada del llibre ens relata una crisi d’ansietat molt forta, que lamenta que en el segle XXI perd tot l’interès literari davant el diagnòstic mèdic. Però davant del dictamen del metge de capçalera, reflexiona sobre allò que li produeix pànic i conclou que únicament li produeix pànic “la cerca de la metàfora menys imperfecta, la que mai no satisfà”, però tanmateix “només trobe la mà de l’ànima dins el miratge de la literatura.” Tota una declaració de principis que anirà desenvolupant al llarg de tot el dietari.
El llibre té moltes pàgines dedicades a explicar viatges per Itàlia i Anglaterra. L’autor visita diversos llocs; catedrals, museus, espais on van viure escriptors...i fa gala d’una gran erudició. Davant de qualsevol quadre, imatge o edifici ens farà saber la seua opinió i ens donarà dades del lloc i el relacionarà amb altres elements. Cadascuna de les entrades són com petits assajos.
Hi ha altres viatges més propers i més relaxants com els que fa al Baix i l’Alt Maestrat i les Cases d’Alcanar, en la comarca veïna del Montsià. La matèria d’escriptura serà més anecdòtica, més senzilla. Aquests textos on parla d’aquests viatges a llocs més propers, de la família, del seu treball a l’editorial, del naixement de la seua filla Llum i com li canvia la vida, són els que a mi m’han resultat més interessants.
La vida cultural valenciana, sobretot el món del teatre, ocupa també moltes pàgines del llibre. Ramon Ramon es mostra molt crític amb la manca d’interès dels valencians per la seua cultura i en la manca d’assistència de públic als espectacles teatrals.
Una de les passions que l’escriptor manifesta al llarg del llibre és la lectura de textos filosòfics i també dels clàssics grecs i llatins: “Quan necessite un calmant intel·lectual, un discurs sedatiu, els mots de Ciceró són com l’ora que ventila la cambra.”
La societat literària, tot allò a què es veu abocat qualsevol escriptor, tertúlies, recitals poètics, trobades, relacions personals té també molt de protagonisme en el dietari. Així com les reflexions sobre com sobreviu l’editorial on treballa en un ambient tan poc procliu a la cultura.
El pas destructor del temps, els canvis de paisatge de l’entorn és un dels motius de preocupació de l'autor, així com la manera de preservar la memòria: “La sobreabundància d’imatges va en contra de la memòria: l’exactitud i la precisió fotogràfica poden, paradoxalment, desvirtuar la percepció del passat.”
El desencís per la política en general, però també per la deriva que ha agafat en els darrers anys el valencianisme polític, té el seu espai en el llibre. Així com el desgavell festiu de moltes festes valencianes, amb les que se mostra molt crític perquè “qui freqüenta molt els casals, les filades, les confraries o qualsevol penya festera, ¿ no deu estar massa cansat per a llegir o per a simplement pensar? 
Llum a l’atzucac és un dietari on Ramon Ramon mostra una gran varietat d’interessos i diferents maneres d’expressar-los, on segur que cada lector trobarà textos on delectar-se.
Josep Manuel San Abdón





dilluns, 3 de setembre de 2018

REPÀS POÈTIC DE VIDA



JOAN – ELIES ADELL(2018). Res no és personal. Barcelona. Edicions Saldonar.
 Hi ha edats que propicien fer un repàs de vida, fer una mirada cap arrere i rememorar moments destacats de la nostra biografia. Joan – Elies Adell acaba d’arribar als cinquanta anys i amb aquest llarg poema dividit en quatre parts i escrit en octosíl·labs recorre moments destacats de la seua existència.
Comença el llibre amb el record d’un xicotet accident on es va lesionar el turmell quan tenia cinc o sis anys. És l’excusa per a interrogar-se sobre el present, sobre qui és ara. Tot i que això li provoca dubtes.
Qui ets tu ara? Pregunta retòrica,
o pregunta trampa?
Tot i que sembla cercar en la infantesa la seua identitat.
O prefereixes ser una pàgina
que es desprèn d’un llibre i circula
lliure pels carrers de la tarda
fins que hi trobe acomodament,
en algun racó, o fins que algú
la llance en una paperera?
Continua el poemari amb el record de les pesades tardes d’estiu de la infantesa, fins a arribar a l’adolescència i el despertar del desig. El subjecte poètic va recordant persones, però també sensacions i olors, i s’emociona en recordar aquells anys i aquella gent:
Ara t’emociona, sense
adonar-te’n, qualsevol cosa/
que et porte a ells.”
És molt interessant en aquest apartat el diàleg que manté amb el fill, el qual ha crescut separat molt de temps d’ell, i el paral·lelisme amb la seua relació amb el seu pare. S’imagina els pensaments del fill quan tinga la seua edat. Juga molt el sentiment de nostàlgia cap al passat amb la seua projecció cap al futur.
Acaba aquest apartat amb una reflexió sobre la poesia. El poeta es pregunta si realment la poesia serveix per a traure de “la fondària d’una mar”, de l’interior de la persona, els records d’antics amors: “i allibera el record de mossos/ felins clavats al coll(...)/ enfebrats versos/ dits a cau d’orella” o per a recordar “les faccions dels nostres morts.”
En la segona part recorda quan va descobrir la literatura quan feia el segon cicle de l’EGB en la biblioteca del poble i va començar a
a construir-se l’incert jo
que encara en mi hi entreveig.”
Es pregunta si es perdran els records i recorda Samuel Beckett:
mai no hem d’abandonar l’illa
de la nostra pròpia infància.”
Continua l’apartat ja amb el poeta en l’adolescència amb els primer amors platònics, el descobriment de la música i ja més tard una festa desenfrenada en una discoteca de la carretera del Saler. Es pot apreciar que vol fixar el record d’uns temps feliços.
Així vaig créixer feliç(sempre/
ho he volgut creure) durant anys,”
En la tercera part té especial protagonisme la presència de la mare, i com l’afecta el pas del temps.
La mort ocupa un espai important a partir del costum de l’Alguer de recordar els morts amb fotografies i records dels morts pels carrers.
En la part final reflexiona sobre el pas del temps:
Estic d’acord amb qui declara
que no existeix pas el temps,
sinó la realitat que acomoda
llum en el rebost de la memòria.”
Per últim l’amor pot ser un antídot per a lluitar contra el poder destructor del temps:
Escric, m’has inundat de vida.”
Joan- Elies Adell a partir de la seua experiència vital, ha escrit un llibre amb els grans temes universals. Res no és personal perquè tot allò de que parla el poemari, encara que situat en un temps i en un espai concret, són qüestions universals. Un llibre madur i molt recomanable.
Josep Manuel San Abdón




dimarts, 17 de juliol de 2018

CONVERSA AMB MANEL ALONSO SOBRE ENTRE LES URPES DEL GAT



Manel Alonso ha publicat recentment Entre les urpes del gat (Editorial 3i4), una novel·la negra ambientada al seu univers de Pouet en l’any 1954. Però la investigació de la mort del professor Eduard Galcerà, ens descobrirà  un món que va molt més enllà d’esbrinar la causa de la seua defunció, tal com ens revela l’autor en aquesta conversa que vam mantenir.
Quan vaig acabar de llegir el llibre vaig tornar a la cita inicial que em va ajudar a comprendre el seu sentit. La cita diu: “evoque i em llepe les ferides com un gat vell/que, altiu i superb, es nega a assumir les derrotes.” // “evoque  i escric amb ànim de revenja amb les urpes d’un gat.”
Contra qui va aquest ànim de revenja?
No va contra ningú en concret. Va contra la pròpia realitat que et porta cap on tu no vols anar. Escriure és una manera de venjar-se. I la venjança és això, contra una realitat que tu no volgueres i que t’agradaria canviar. De fet quan escrius sempre estàs canviant la realitat o denunciant-la. De vegades també t’estàs venjant contra tu mateix, contra eixa imatge de tu mateix que projectes contra els demés i no t’agrada. En aquest llibre, pot ser que l’assassí siga alhora la víctima.
Al llibre em sembla que hi ha molts homenatges. El primer per a la víctima, el professor Eduard Galcerà, personatge representatiu d’aquells intel·lectuals que van patir l’exili exterior i interior. I que van lluitar per mantenir viva la flama de la cultura. D’altra banda als autors de novel·la negra, en cites un munt, però sobretot Arthur Conan Doyle.
El llibre està ple d’homenatges i d’etiquetes que les persones que hagen llegit altres llibres meus enseguida sabran trobar. Hi ha un percentatge molt alt de personatges que han aparegut en altres relats o novel·les meues. Per exemple, Josep Torreforta o el propi oncle Pantera, apareixen en la primera novel·la que vaig fer. Està també ple de picades d’ull a diversos autors de la literatura universal, del cinema...És un llibre en què la literatura és un dels principals protagonistes, des d’Agatha Christie a Lewis Carroll, Arthur Conan Doyle o Victor Hugo. I en cinema pel·lícules com El falcó maltés. També hi ha un homenatge a aquestes famílies de llauradors valencians que treballaren molt per a que els seus fills pogueren anar a estudiar, com són els pares de Joan Claramunt, el protagonista.
En la novel·la abunden els gats, de vegades la seua presència és una mica inquietant, però és un animal que sé que tu t’estimes. Apareix una cita de Miguel de Unamuno que ho corrobora, que diu “El gato nunca se ríe o se lamenta, siempre està razonando”. Podríem parlar també d’un homenatge als gats?
 És que jo passe més hores amb la meua gata que amb la meua dona, perquè això d’escriure és una feina de soledat i ella sempre està al meu costat, dormint, fent el seu ronc o reclamant l’atenció. Ja porta setze anys amb mi. Però no és el gat de la portada que és blanc, la meua és totalment negra.
El gat és un personatge molt literari, i del que molta gent pensa que és l’intermediari entre la nostra realitat i altres mons, que poden ser d’allò que es diu paranormals. És com si tingueren una antena que és dóna capacitat d’estar en un costat i l’altre.
Parlant de Miguel de Unamuno, Entre les urpes del gat, ens recorda d’alguna manera aquell moment de la novel·la Niebla, quan autor i personatge es troben cara a cara. Alguna cosa semblant apareix cap al final de la teua novel·la. Has volgut fer un exercici de metaliteratura, de reflexió sobre el fet d’escriure?
Sí. La gent començarà pensant que va a llegir una novel·la negra, però acabarà trobant que el llibre el porta cap a altres llocs, cap a Lewis Carroll, cap a Borges o a Niebla d’Unamuno. És un llibre que intenta portar el lector d’un costat cap a l’altre. Que tinga la sensació d’anar tocant diferents gèneres literaris. Fins i tot apareixen poemes. La nota biogràfica no és una nota a l’ús, és com un autoretrat, està escrit com si fóra una prosa poètica. He volgut fer un joc transversal. En la novel·la mentre no es perda el fil es poden fer moltes coses. Hi ha moments de reflexió sobre diverses coses que no tenen perquè estar dins del que és el fil argumental, hi ha molt de joc.
És una novel·la que he estat molt de temps treballant-la, perquè en un temps de la meua vida era incapaç d’abastar-la tota. Però aquest llibre, encara que estiguera ple de pols, ha tingut la facultat de tornar-me a cridar, per a tornar-lo a treballar. També he treballat molt el tema lingüístic, amb dos magnífics correctors que m’han ajudat moltíssim a tenir un llenguatge que fora planer, llegible i que hi haguera una prosa àgil i amena, però que no deixara de ser ric. I en els diàlegs que estiguera molt connectat amb el col·loquialisme i amb el dialectalisme. ´
El treball de llenguatge és precisament una de les qüestions que més m’han interessat. La voluntat de voler recuperar, o si més no deixar que no es perda, el llenguatge dels avantpassats. La novel·la està farcida de refranys, frases fetes...
El llibre està situat en la primavera de 1954. És un temps en què d’alguna manera la postguerra acaba. Hi ha un govern on la immensa majoria ja no són militars. Comença a hi haure una forta immigració de l’interior de la Península cap a les zones costeres, i comencem a vore pobles que havien sigut monolingües, com per exemple el meu(Puçol), que arriba a tindre una població on fins el 40% són provinents de La Mancha. Això ha fet que el nostre valencià estiga molt tocat, fins i tot fonèticament, pel dialecte manxec. Jo situe la novel·la en aquella època i intente recuperar la parla dels meus pares.
També a nivell socioeconòmic canvia la nostra realitat. D’una realitat agrícola basada en el comerç de la taronja, a instal·lar-se en el meu poble i en el poble del costat (El Port de Sagunt), grans fàbriques, i un percentatge molt elevat de la població deixa abandonat el camp i entra a treballar en una fàbrica. En el cas del meu poble en la fàbrica de calefactors Cointra.
També aquells anys venen marcats per la mecanització del treball agrícola, els cavalls comencen a abandonar el camp i entren els tractors. D’altra banda comença a aparèixer la corrupció vinculada a l’urbanisme que a partir dels 60 i 70, ja és escandalosa, fins arribar als nostres dies.
Voldria acabar parlant del articles que fas totes les setmanes a La Veu del País Valencià. M’agraden moltíssim, i que crec que estan molt emparentats amb aquesta novel·la. Els personatges que vas evocant totes les setmanes, formen part d’aquest món de Pouet i tots han estat víctimes d’alguna manera de la repressió, del canvi d’ús de la terra, d’una manca d’educació forçada per les circumstàncies polítiques i econòmiques, encara que molts estan carregats de saviesa popular.
Al principi, quan vaig començar a entrar en La Veu, anava com una mica perdut, no acabava d’agafar el to. Ja havia publicat en altres mitjans i n’havia fet un recull, Cròniques de l’infern (Onada edicions), aquells tenien una línia concreta. Ací vaig voler buscar una línia diferent, però no sé si va ser per casualitat o per què, vaig trobar aquesta línia en què parle de personatges, d’espais... i m’he sentit molt a gust. He intentat que superen la temporalitat de l’actualitat. Estic intentant que tots puguen estar connectats entre ells i a la llarga o a la curta, potser fer una selecció del millors i publicar un llibre. Ha donat la casualitat que ha aparegut la novel·la quan ja porto any i mig publicant-los.
Suposo que estàs d’acord amb el que dia aquesta setmana Quim Monzó, que assegurava que als diaris, es pot fer molt bona literatura.
Et diré una frase  que em digué Joan Garí fa molt de temps: “La millor literatura del segle XX ha eixit publicada en els diaris”. Estic totalment d’acord. La columna d’opinió és molt transversal. En un moment determinat és com estar fent un dietari, i moltes s’acosten al que és un relat o un conte. En els meus articles estic tractant de recuperar un univers que està pràcticament desaparegut, i intente, a més, a partir de personatges molt locals, buscar l’universal.
Josep Manuel San Abdón


dissabte, 7 de juliol de 2018

EL DESIG, LA MORT I LA PARAULA POÈTICA



RAMON GUILLEM(2018) La febre dels dies. Alzira. Edicions Bromera
Després de quatre anys, Ramon Guillem torna als aparadors de les llibreries amb un nou llibre de poesia, La febre dels dies, amb el qual va guanyar el premi Maria Beneyto, en els XXXV premis Ciutat de València. Les cites que encapçalen el llibre ja ens donen de bon començament algunes de les claus importants del poemari. El desig desbordat, el contacte dels cossos nus, i en conseqüència la febre amorosa. El poeta cita Gabriel Alomar, “Banyada en suor, febrosa, fumeja la carn nua.” i Luis Cernuda, “Y el deseo girarà locamente en pos de los hermosos cuerpos/Que vivificant el mundo un solo instante.” Però també té una presència important el record, com s’encarrega de recordar-nos-ho  la cita de Manuel Forcano, “Veta d’or aquests records”.
El record d’amors passats està lluny de tindre un caràcter dramàtic, sinó que més aviat pren un to de nostàlgia agradosa, com en Oasi, “sempre brollarà/ aquell oasi fèrtil/ de llunes embogides” o en Antic somriure, “el miracle d’aquell somriure feliç/ que ens il·luminava en la fosca”, fins i tot es demana que si un dia es trenca l’amor, que no es convertisca en odi, en el poema Si un dia ha de venir l’odi. Tot i això, hi ha un to irònic quan es rememora un antic amor en Un plat de llagostins, on sols queda el record d’un bon àpat.
El desig amorós és present en poemes com Secret o sobretot Esperar-te, “esperar-te/ m’enlaira el desig”. En algun moment el subjecte poètic s’enfronta a la dificultat d’escriure sobre l’amor, quan es viu un amor real en poemes com Nit de negre setí o Lectura, en aquests casos la vida és superior al poema, “I fou aleshores/ que, per primera vegada,/vaig deixar/ un poema inacabat.”
L’amor apareix com a element que dóna sentit a la vida, com a lloc de refugi per a escapar del “fred cruel” i del poder destructor del pas del temps, com podem veure en el poema Dies tèrbols. Davant les possibles desgràcies que poden afectar el subjecte poètic, trobarà la salvació en l’estimada, “(...) la teua ànima i el cos que en sort li pertoca/ja sabran com salvar-me.” podem llegir al poema Certesa.
Una altra presència destacada en el llibre és la mort. Davant l’espectacle macabre d’algú que s’estima la mort, la veu poètica fuig de pressa en el poema Fugida. Hi trobem també paraules de rebel·lió contra la destrucció de la bellesa pel pas del temps en el poema Tristíssims déus. El dolor inabastable a conseqüència de la mort apareix inspirada al poeta després de la representació de la tragèdia Antígona, que dóna lloc al poema del mateix títol. En el poema Símbol trobem un diàleg amb la mort, on el subjecte poètic es pregunta com una paraula de només quatre lletres causa tant d’espant.
La part final del llibre és una reflexió sobre el fet d’escriure. En el poema Descreença el subjecte poètic s’enfronta a un moment de crisi sobre el valor d’allò que escriu, i dubta per un moment si no valdria la pena que callés. Però aquests moments de dubte s’esvaeixen en els tres darrers poemes del llibre, cal oblidar-se de cabòries i continuar escrivint, deixant fluir a poc a poc la poesia. El poeta vol creure en la paraula, “Escriure com es respira/ salvar la vida per les paraules”, podem llegir en Veritat que és dubte, perquè al capdavall com escriu en el poema que tanca el llibre En aquesta casa nova, la poesia i la vida s’impregnen mútuament.
A La febre dels dies trobem els temes habituals de la poesia de Ramon Guillem, però aquesta vegada amb un to més irònic i narratiu. Un llibre per a gaudir de la vida, la bellesa i la paraula.
Josep Manuel San Abdón


dissabte, 16 de juny de 2018

ENTREVISTA A MANEL OLLÉ



Manel Ollé Albiol (Ulldecona, 1954), acaba de publicar L’escamot de la nit serrada (Onada edicions), una novel·la ambientada al seu poble natal, en els anys de la Guerra Civil. El llibre és tot un homenatge a la gent d’aquest territori; a la seua història, a les seues festes i tradicions, al seu patrimoni i sobretot al seu llenguatge. Sobre el contingut de la novel·la van mantenir aquesta conversa amb l’autor.
El professor Miquel Àngel Pradilla parla del llibre com a rebost de la llengua. Què li ha preocupat més la llengua o la història que ens conta?
Fa uns anys vaig publicar un llibre que es deia L’última vinyeta, i un amic de Tortosa, el senyor Joan Beltran, em va dir: “hi ha cent vint paraules al text que els teus alumnes de l’institut no saben”, i el text era d’uns catorze folis. Això em va produir una inquietud molt gran, ¿com era possible, que en una generació, pel camí hàgim pogut oblidar una part tant important de la nostra riquíssima llengua? I a partir d’aquelles paraules jo he anat molt atent a tornar-li al cabal públic de la llengua, la mateixa generositat que a mi m’havia estat donada, i aquesta ha sigut una de les fites que a partir d’aquell moment he procurat tirar endavant.
Tenim entès que una vegada un corrector li va preguntar al seu editor si s’inventava les paraules.
Sí, un corrector d’un llibre que havia de publicar a Barcelona li va dir al meu editor: “pregunti-li a aquest senyor si alguna de les paraules se les inventa.” No hi havia cap paraula inventada, vaig preguntar quines eren les paraules en qüestió i jo li les vaig anar explicant totes, dient-li on les havia escoltat, en quin context, en quina circumstància i va hi haure un moment de l’entrevista que aquell senyor em va dir: “jo ja en tinc prou”. El que passa és que hi ha paraules de la nostra zona, on la llengua és riquíssima i arrelada, però que pel motiu que siga no han estat recollides als diccionaris, però a poquet a poquet amb l’esforç i la perseverança d’uns i d’altres aconseguirem que estiguin totes.
Però no eres l’únic escriptor a qui li passa això.
No, hi ha altres escriptors que de vegades s’han plantejat aquesta situació. Hi ha un escriptor de Penya Roja de Tastavins, que es diu Desideri Lombarte, que va morir l’any 1989, que té un poema en què afirma que ell cerca paraules, i diu: “ si no les enteneu no és culpa vostra, algunes no han entrat al diccionari i van pel món penant com a fantasmes, esperant redimir-se per a entrar-hi, d’altres en trobareu que de tant velles les teniu en dessús i mig oblidades i a les golfes perdudes plenes de pols de no fer-les anar, desafinades.”
Els escriptors d’aquestes comarques ens podem trobar amb alguna freqüència amb paraules que aquí són d’ús normal i que a altres indrets no les coneixen. Per exemple, la paraula “mesell” com a sinònim de “leprós”, que als nostres pobles la coneix tothom, el meu professor Jaume Vidal Alcover, un home erudit i savi, me l’ha va preguntar moltes vegades: “¿però segur que “mesell” vol dir “leprós”?” i jo li deia: “seguríssim Jaume”. I un altre professor, August Bover, em va dir en un moment donat: “al seu treball hi ha sis paraules que no les he trobat a cap diccionari, ¿vostè em dóna permís per a utilitzar-les?” I jo li vaig dir: “clar que li dono permís, no sap vostè el plaer que em fa.”
Anem al llibre. Lluc, el principal protagonista, és un home bo i generós, ¿ha volgut fer un homenatge a aquelles persones d’abans, que malgrat no tindre massa estudis exhibien uns grans valors humans?
Sí. Jo n’he conegut de persones així. Aquí hi ha un homenatge a aquesta bondat. En el moment en què ell enterra el soldat que mort a les parets del seu corral, quan l’està enterrant, veu que aquella criatura de 22 anys, que cada vegada el veu més jove, arriba a pensar que és un xiquet del combregar, que pot ser un albat. Mostra una gran bondat i una gran misericòrdia. Lluc, per una altra banda, és un home que va rebre una frustració molt gran en la seua infantesa, perquè ell el que volia era ser mestre, i per a ser mestre va fer un salt que al meu poble van fer molts joves de la seua generació, aprendre l’ofici de barber. Una vegada barbers podien treballar i des de l’ofici accedir a estudiar magisteri. Aquest home és la bondat i pensar que hi ha persones que amb un petit ajut, una petita mostra, amb un petit estímul els pots fer molt de bé. Aquest és realment el personatge de Lluc, n’hi han, no ha calgut trencar-se molt el cap per a trobar la psicologia del personatge.
Els soldats que formen part de l’escamot, porten un uniforme en què no apareix cap galó, ni senyal identificativa, a més tots tenen una professió i una vida destrossada per la guerra. El mateix passa amb els dos soldats que apareixen més tard vigilant el mas, del bàndol contrari. ¿Ha volgut denunciar la barbàrie de la guerra, sense classificar ni bons ni dolents?
El llibre és un clam contra la guerra, contra totes les guerres, contra totes les violències. El llibre et ve a dir, les persones tenim caps, possibilitats i recursos per a resoldre tots els nostres malentesos sense necessitat de fer ús de la força. I aquí el llibre no expressa ni de quin bàndol són estos soldats. Però pertanyen a una generació que la dallen, a una generació que és perd, a una generació que mort d’una manera que s’era pogut ben bé estalviar. I un dels personatges diu: “ni el simple fet de guanyar la guerra, justifica el que estem perdent.” Vull dir que esta pèrdua que estem fent de vides humanes, ni guanyant la guerra justificaria el que estem perdent. El llibre és un llibre pacifista, que ens intenta dir que sense haver d’acudir a la força, sense haver d’usar les armes, hauríem de ser capaços d’arbitrar solucions satisfactòries per a tota la humanitat.


En un moment de l’obra apareix un mestre que aconsella els tres soldats. També Lluc, com hem dit somniava amb ser mestre. ¿Ha volgut fer un homenatge a la professió de mestre?
Sí, evidentment. A vegades des de la nostra humilitat, des de les nostres ignoràncies, des de les nostres mancances, podem fer molt de bé, podem obrir moltes portes, donar moltes llums. Jo tinc una mare de 89 anys, que recorda sovint l’única mestra que va tindre a Sant Rafel, una mestra benicarlanda, la senyora Josefina Sans Giner. Hi ha al llibre esta voluntat d’honrar, de dignificar la tasca del mestre, estes persones bonhomioses, generoses i esplèndides, que sempre estan a punt per ajudar-te a créixer, per ensenyar-te que hi ha mil camins, tots bons, a seguir. Que si hi ha pujades les aplanen, que si hi ha pedres les aparten...Al llibre hi ha un cant a la professió de mestre des del principi al final.
El llibre no és només la llengua, és també els costums, els paisatges, el patrimoni.
Sí. No fa molt van donar la notícia que en un d’aquests poblats ibèrics que hi ha al Montsià, van trobar un corn marí de fa milions d’anys, estaven molt eufòrics amb la troballa. Però recordo amb vida meua, haver-los vist usar de manera habitual. Jo tenia uns veïns a Tortosa que quan la dona tenia el dinar fet, tocava el caragol marí per a que el seu home ho sàpigues. I també recordo que a la raval de Sant Joan del Pas arribava un peixater i també tocava el caragol marí i les dones acudien a comprar-li el peix.
 Per tant quan em diuen que ha aparegut un caragol marí que feien servir de corn, jo dic que això és el nostre món i la nostra gent. El llibre és una reivindicació de tot això, de la gastronomia, de la música...de com amb un plat d’arròs i quatre cançons, aquella gent feia una festa enorme, plena de fraternitat, alegria i bona companyonia, on tothom tenia el seu lloc.
Josep Manuel San Abdón

dimecres, 16 de maig de 2018

ENTREVISTA A DAVID MIRÓ



David Miró(Borriana, 1973), periodista i subdirector del diari Ara, acaba de publicar el seu primer llibre de ficció, La Germandat. Complot contra les dones (Onada edicions), on es presenta un nou  punt de vista sobre la història del feminisme. Vam mantenir una conversa amb l’autor el dia 8 de març, quan la novel·la portava una setmana a les llibreries. Diversos fets esdevinguts des d’aleshores fins ara sobre el tracte que reben sovint les dones, demostren la necessitat de llibres com aquest.
Comencem parlant del inquietant subtítol del llibre, Complot contra les dones. Qui organitza aquest complot?
Això forma part de la trama de la novel·la. El llibre és mig novel·la i mig assaig, en què es tracta el tema de la situació de la dona. Jo tinc una filla de 14 anys, m’he de plantejar moltes coses sobre l’educació que li puc donar. M’interessava tractar el tema, però no sóc un especialista, ni un teòric sobre el feminisme, i volia tractar-lo d’una manera que fóra fàcil per al gran públic i que fóra una cosa entretinguda. M’he valgut de la ficció per a explicar coses de la situació de la dona en què qualsevol lector, o lectora sobretot, ràpidament es vorà reflectit o reflectida. La qüestió del complot va lligat amb les teories de la conspiració que sempre funcionen, i m’ha servit la idea que existeix una conspiració mundial per a tractar diferents problemàtiques que afecten la relació entre home i dona.
De vegades es diu que hi ha grans corporacions que mouen els fils de la política, l’economia...En el llibre aquesta corporació, La Germandat, mou els fils per a que les dones no estiguen al mateix nivell que els homes. Però, en la realitat, ¿ a qui interessa que continue mantenint-se aquesta desigualtat?
El món que coneixem l’hem construït els homes, perquè som els que hem ostentat el poder, i en els darrers anys, arran de l’aparició del feminisme i dels moviments dels drets de les dones, hi ha una lluita de gènere. Això ja ho diran els historiadors, però des del meu punt de vista, aquesta lluita té un impacte en el món, potser més gran que la lluita de classes clàssica. Es tracta de veure com la igualtat de les dones canvia el món i el statu quo, i això fa que els homes se senten amenaçats, perquè aquesta situació comporta canvis, i sempre que hi ha canvis hi ha alguns que perden, i en aquest cas els que perden són els homes que tenen el poder.
Una de les tesis del llibre, és que un dels grans èxits del masclisme és haver convertit el feminisme en una caricatura, en una cosa de frikis, de dones histèriques i masculinitzades. Això era més veritat quan vaig començar a escriure el llibre que no ara que comença a hi haure un cert rebrot del feminisme, d’orgull de les dones feministes que fa dos o tres anys.
Enllaçant amb el que estàs dient, un dels darrers capítols del llibre és l’escàndol, arran de l’assetjament sexual d’Harvey Weinstein a les actrius de Hollywood i el moviment me too. Aquest moviment reivindicatiu de les actrius, ¿creus que dóna prestigi al moviment feminista?
Dóna visibilitat, perquè són unes dones que aparentment són molt poderoses, ja que guanyen molts diners, tenen reconeixement públic, però quan es troben cara a cara amb un depredador sexual, al final són com totes les dones, víctimes igualment. Això crec que ha ajudat a destapar tots els casos que hi ha d’assetjament sexual que estan malauradament molt estesos en molts nivells de la vida. Imaginem-nos que si això passa a certs nivells, què passarà en altres àmbits molt més casolans.
Creus que les dones estan adquirint consciència de col·lectiu?
Això per a mi és molt important, que les dones tinguen consciència de col·lectiu, la idea de que estan totes juntes en una lluita compartida. Això és el que el masclisme ha intentat trencar en els últims anys, que les dones no tingueren consciència de gènere. Ara s’està recuperant aquesta consciència.
El narrador de vegades parla de dones poderoses, que han arribat a caps de govern, el cas més emblemàtic seria Margaret Thatcher, persones molt influents com Christine Lagarde, però que en general han servit per a enfortir l’estructura del poder masculí.
Això és una tesi provocadora que jo introduïsc en la novel·la. El que sí que és veritat no és que arriben dones, pel simple fet de ser dones a les estructures de poder, sinó que siguen dones que tinguen consciència de ser dones i per tant tinguen una visió diferent de les coses. Perquè si són dones que el que fan és copiar el model dels homes, no es pot esperar res, no té cap impacte. El que sí que veig és que hi ha un model de dona que adopta els patrons masculins, justament perquè considera que és l’única manera d’arribar al poder, i això és una altra victòria del masclisme.

Creus que el llibre pot molestar algú o causar alguna polèmica. Tot i que el llibre acaba d’aparèixer, t’ha arribat alguna reacció?
Estic bastant expectant encara, per vore quina és la reacció. De moment tota la gent que l’ha llegit li ha agradat molt, però és gent que em coneix o que té algunes referències. Crec que al final el llibre funciona si entres en el joc que plantejo, que és explicar la situació de la dona des del punt de vista d’un masclista, si tu acceptes aquest joc, crec que el resultat és satisfactori. De fet una de les lectores que ha tingut m’ha dit: “escolta, m’ha agradat molt el llibre i m’ha posat d’una mala llet increïble”. Jo crec que és això, ja funciona, he aconseguit enervar i per tant estic buscant aquesta reacció, quin personatge més abjecte!
De fet en una entrevista has dit que has buscat el teu jo més abjecte per a escriure el llibre.
Exacte. Al final tots els homes som masclistes en un grau o en un altre. I del que no ja dubte és que ens hem criat en un sistema de valors masclistes, i per tant els homes que som conscients d’això, el que fem és desprogramar-nos. Desprogramar tot aquest masclisme que de vegades tenim dins nostre i que de vegades no som ni conscients. I en el llibre el que he fet és l’exercici d’anar a buscar dins meu el jo més masclista per posar-me en la pell d’aquell personatge, perquè jo creia que era la manera que tinc per aportar alguna cosa. Com ja he dit no sóc un teòric, ni un especialista en la matèria, el que he fet és crear un personatge que puga vehicular tot aquest pensament masclista i que puga portar a la reflexió. Al final és un llibre que busca entretindre, que es llig ràpid i t’ho passes bé. Però sobretot el que busca és provocar una reacció i que la gent pense que tinc raó, que això que explico passa. De fet deixa’m que et diga una cosa que m’ha sorprès. Jo li comentava a la meua directora, Esther Vera, que tenia por de convertir el personatge en una caricatura, tant exagerat que fora inversemblant i ella em va dir: “No, és molt realista el teu personatge, jo te’n podria dir uns quants que són exactament el patró que tu descrius.” Això m’ha afectat, perquè pensava que buscant en el meu jo més masclista estava exagerant, però resulta que no, resulta que hi ha gent que és així.
Josep Manuel San Abdón