ELS MISTERIS DEL PENYAGOLOSA

 

 

ENRIC RONCERO(2024). La cucala. Benicarló. Onada Edicions

       Enric Roncero és un profund coneixedor del territori a l’entorn del Penyagolosa, anteriorment havia publicat tres llibres al voltant de la mítica muntanya adreçats sobretot als excursionistes. Ara, per primera vegada, converteix aquell territori en material per a una novel·la.

El protagonista de la història és un jove d’uns vint anys que un dia visitant una llibreria de vell troba un llibre sobre històries del Penyagolosa. Per aquella zona la seua iaia havia tingut un mas i havia viscut alguna circumstància tràgica que mai no li havia volgut contar, també havia anat amb el seu pare alguna vegada d’excursió, de manera que sempre s’havia sentit atret per aquella contrada.

En començar a llegir el llibre es troba amb una història fantàstica, l’aparició de dos cadàvers amb els ulls vuits i el cos destrossat, una tercera persona que s’havia atrevit a creuar el bosc de nit al cap d’un temps va assegurar, ben espantat, que se li havia aparegut i perseguit l’home del bufo, possible autor dels crims.

Incitat per aquesta història, i amb l’excusa de fer una tesina sobre aus rapinyaires, decideix anar a aquell indret per mirar d’esbrinar que havia passat amb aquell estrany ser. És així com es trasllada a Vistabella, estem a començament dels anys 60 del segle XX, com a foraster se’l rep amb una certa desconfiança. Posteriorment s’hostatja a l’ermitori de Sant Joan de Penyagolosa, i comença a recórrer el territori, a visitar els masos, a endinsar-se pels barrancs, a gaudir de la bellesa del paisatge des del cim de la muntanya.

Per moments la novel·la abraça el realisme màgic amb la narració de diverses llegendes, com l’existència d’un avenc que qui no el busca el troba, però qui el busca no el troba, i on es corre el perill de l’aparició d’un ruc que fa l’ullet al visitant i el convida a muntar-lo, si aquest cau en la temptació, arrancarà a córrer cap al forat i anirà amb ell cap al fons. Una altra de les llegendes és la del bou que s’apareix la nit de Sant Joan al tossal del Marinet, si no se té por i se li toquen les banyes, el bou es converteix en un tresor d’or i fa a aquella persona rica. També pot passar que algú es trobe una xica nua banyant-se en un safareig, si es deixa seduir per ella, al dia següent es despertarà nu i abraçat a una llebre. El mateix jove es trobarà amb una cucala que guiarà els seus passos en la recerca d’allò que busca.

El protagonista en el seu recorregut pel territori viurà una bonica història d’amor amb una mestra, i anirà coneixent els diversos i pintorescos personatges que habiten els masos. Coneixerà històries solidàries, però també odis ancestrals, en un temps en què, això sí, encara hi ha vida al territori. També hi ha el record de diversos intel·lectuals que van passar per la zona, entre ells Joan Fuster, que quan escrivia el seu llibre sobre el País Valencià, va trobar un xiquet que li va explicar el que es veia des de dalt i es va estalviar de pujar-hi. O poden aparèixer, al lloc més inesperat, uns paperets amb uns versos de Salvat Papasseit.

El jove encetarà una història d’amor amb una xica d’un mas i aquesta li donarà una pista sobre el misteri de l’home del bufo del qui ningú no vol parlar, això el portarà a un viatge a Barcelona, on serà detingut i torturat a les sinistres estances policials de l’època de la Via Laietana. Després continuarà amb un periple per tota la Mediterrània per finalment descobrir l’enigma. Quan el nostre protagonista torna al Penyagolosa es troba amb l’inici de l’èxode dels habitants dels masos cap a les ciutats, i l’abandonament del territori, però ell decideix quedar-se.

Amb aquesta novel·la Enric Roncero recupera la memòria d’un territori que ha esdevingut mític i homenatja la seua gent, i potser es també una incitació a conèixer o revisitar aquest espai tant encisador.

Josep Manuel San Abdón

 

 

 

Decisions que canvien vides

 

ELENA FORA(2025). La decisió. Benicarló. Onada Edicions

Quantes vegades ens haurem preguntat què hagués estat de la nostra vida si en algun moment haguérem pres una decisió diferent a la qual vam prendre. O com ha influït en la nostra existència decisions que han pres avantpassats nostres. Això és el que passa en la novel·la que ens ocupa, que conta la història de dos dones, Flors i Marina, a qui les decisions d’altres persones marca per sempre les seues vides.

El començament de la novel·la és impactant, la Flors es troba a la sala de vetlla d’un tanatori, la Maria Dolors, seua àvia paterna ha mort, ella està trasbalsada, estem a l’any 1995. A poc a poc la veu narrativa ens anirà donant a conèixer el clan familiar patern que pertany a una classe acomodada barcelonina. L’origen social de la seua mare, Clara, per contra és de classe treballadora. Posteriorment sabem que l’avia havia estat la gran protectora de la mare i d’ella dintre la família, ara amb la seua mort les coses poden canviar. És per això que la mare li explica a la Flors una història familiar que ella desconeixia i que la deixarà profundament afectada.

A partir d’aquest moment començarem a conèixer una altra història, la de la Marina, estem a finals dels anys 40 del segle XX, viu en un poblet de l’interior de les comarques de Tarragona, on encara no han arribat les coses més elementals per a viure amb un mínim de comoditat, l’electricitat o l’aigua corrent. Ella té setze anys i en un dia de festa té una relació esporàdica amb un altre jove del poble a conseqüència de la qual queda embarassada, quan li ho comunica al jove aquest no se’n vol fer responsable, a partir d’ací, i donades les circumstàncies de temps i espai, comença per a ella un autèntic calvari que marcarà per sempre la seua vida.

Una i altra història estan unides per un fil que no podem desvetllar per no destapar la intriga al possible lector. Però situades en dos espais diferents les dues històries tenen un punt en comú, la falta de llibertat de la dona, en una societat profundament patriarcal. Clara ha de fingir uns fets que no són certs per a poder donar-li una bona educació a la seua filla i ella poder sobreviure dignament. Marina ha de suportar tota una vida de sofriment i fingiment davant la solució que adopta el seu pare, un home extremadament dèspota, quan coneix la notícia del seu embaràs.

Només Flors trencarà aquest destí a què estaven abocades necessàriament les dones, i en un gir inesperat al final de la novel·la decidirà lliurement el futur de la seua vida.

Elena Fora ha construït una bona novel·la, retrat d’uns temps i d’un país especialment fosc, sobretot per a les dones. Una de les principals virtuts de La decisió, és la manera com està narrada, el salts que va fent d’una història a una altra, les descripcions dels personatges i els espais, i els girs sorprenents que va presentant de tant en tant, que fan que en cap moment la narració perda interès.

Josep Manuel San Abdón

 

L’inexplicable de les relacions humanes

 

ISABEL- CLARA SIMÓ(1985). Ídols. Barcelona. Edicions de La Magrana

Ídols ens conta la història narrada pel propi protagonista –Bru Ferrer – d’un noi que en la Barcelona dels anys 50 deixarà la família i els estudis i marxarà a París per tal d’adquirir nous coneixements i fugir de l’ofegador ambient de l’època. A París coneixerà uns parents seus que hi viuen i sentirà una forta atracció per dues cosines seues Ruth i Maria Dolça.

El llibre comença amb una cita de Francis Bacon que diu així: “Els ídols i els conceptes falsos que s’han apoderat de la intel·ligència humana, en la qual s’han arrelat profundament, no sols bloquegen l’esperit de manera tal que l’accés d’aquest a la veritat resulta molt difícil, sinó que, a més a més, encara que la ment aconseguís de forçar-ne l’entrada, hi reapareixeran aquells al moment de construir les ciències i en seran un obstacle; llevat que els homes, un cop previnguts, se’n defensin tant com puguin.”. Molts dels capítols estan encapçalats per cites del mateix autor i el cert és que malgrat el caràcter racional de Bru Ferrer i la solidesa de les seues idees – el seu entestament a estudiar sense cercar cap títol -, trobarà en les dues cosines, primer en Ruth i després en Mª Dolça, dos ídols “que s’apoderen de la seua intel·ligència”.

És ben curiós que una persona tant racional com ell se senta atret especialment per l’olor de la Ruth, ¿i què passa per a que una vegada morta Ruth, la germana d’aquesta, Maria Dolça, es convertisca en el seu nou ídol, malgrat que només han tingut una conversa i encetat una llarga correspondència, al mateix temps que refusa l’amor desinteressat de la italiana Mara, la companya que l’ajuda en els moments difícils? ¿I què ocorre a l’interior de la Maria Dolça que abandona la seua bona col·locació a França per a venir a fer-se’n càrrec d’una taverna a Barcelona, sense demostrar en cap moment una passió pel Bru Ferrer?  

I així com hi ha ídols que es creen, n’hi ha d’altres que es destrueixen, com l’amistat amb Gil, el seu amic de sempre, que després de l’incident ocorregut a París, serà destruïda per sempre i ja no es tornarà a reconstruir.

Ídols és una novel·la que reflexiona sobre l’inexplicable de les relacions humanes – l’amor, l’amistat...- i ho fa a partir d’un personatge racional i intel·ligent com és Bru Ferrer. ¿Per què sentim amor, amistat, indiferència... cap a unes persones i no cap a altres? ¿Per què a unes les convertim en ídols i a altres no? ¿Per què unes ens destrueixen i a altres les destruïm? El propi protagonista no sap trobar-li una resposta, no és capaç al final de la novel·la d’explicar-se la reacció de la seua dona després d’uns mesos d’absència.

Isabel – Clara Simó ens demostra amb aquesta novel·la, com ja havia fet amb Júlia, que domina molt bé el gènere novel·lístic, sap com crear una història interessant i com desenvolupar-la, així com traçar els caràcters dels personatges.

Josep Manuel San Abdón

(Ressenya publicada al Benicarló Crònica l'any 1985)

 

 

Una novel·la clau de la literatura valenciana de la dècada dels seixanta.

 

MARIA BENEYTO (1990). La dona forta. València. Edicions Alfons el Magnànim. Introducció de Josep Ballester.

 (Enguany l’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha designat Maria Beneyto com a escriptora de l’any 2025. El 23 de març de 1991, vaig publicar al Suplement Cultura del diari Avui aquesta ressenya d’una de les seues obres més destacades. Servisca la nova publicació d’aquest article com homenatge a l’escriptora valenciana.)

 La Renaixença valenciana mai no es va interessar per la prosa, de manera que en les primeres dècades del segle XX el País Valencià no va comptar amb cap novel·la mínimament rellevant, a diferència del que passava a Catalunya i fins i tot a les Illes. Tanmateix a poc a poc anaven sorgint plataformes on d’una manera incipient començava a conrear-se la prosa, sobretot narracions de curta extensió. Primer fou El Cuento del Dumenche, després ben avançada la dècada dels 20 i al principi dels 30, apareixien Taula de lletres valencianes, La República de les lletres, Nostra Novel·la o el grup costumista de Castelló.

Tota aquesta activitat que hagués pogut donar els seus fruits en els anys posteriors, fou desmantellada a conseqüència de la Guerra Civil. El País Valencià va passar durant les dues dècades posteriors per un autèntic desert cultural, encara més accentuat pel que fa a la producció literària en català. Aquell escriptor que volguera  escriure en català havia de fer front a innumerables dificultats; manca de tradició literària, d’editorials, de crítica...i com a conseqüència de públic lector. No és d’estranyar que davant d’aquest panorama la majoria d’escriptors valencians de la dècada dels 60 – amb l’única excepció d’Enric Valor -, siguen autors només d’una o dues novel·les.

Tot això que acabem d’escriure és necessari tenir-lo en compte a l’hora de parlar de La dona forta de Maria Beneyto, una de les tres novel·les més importants de la dècada, juntament amb L’ambició d’Aleix d’Enric Valor i Els horts de Martí Domínguez. Maria Beneyto és d’alguna manera el prototipus de l’escriptor que es desenvolupa en aquells anys. Comença la seua carrera literària en castellà i assoleix un notable èxit. A partir de 1952 amb el llibre Altra veu comença a publicar també en català, però aquests llibres a penes tenen ressò dins la societat valenciana, fins al punt que al seu darrer llibre publicat, Vidre ferit de sang (1977), no se li fa cap ressenya fins al cap de dos anys, malgrat haver estat guardonat amb el premi Ausiàs March, de manera que probablement a causa d’aquests desenganys, no ha publicat res més i sembla que ha deixat d’escriure.

La dona forta fou publicada per primera vegada l’any 1967, i havia estat guardonada l’any 1965 amb el premi Joan Senent. L’acció de la novel·la se situa en la dècada dels 50, i ens narra la vida d’una sèrie de dones que s’agrupen al voltant del Fèmina Club, una mena de club social, i també residència només per a dones.

La novel·la està estructurada a base de petits episodis de la vida de cada una de les dones, on se’ns anirà desvetllant a poc a poc la problemàtica de cadascuna d’elles. Hi trobarem entre altres Isabel, que sent una amor exagerat pels xiquets orfes i que accepta el matrimoni amb un home a qui no estima a canvi de tenir una residència per a ells; a Lutxi model de professió que organitza un escàndol públic per a que no la deixe l’home que estima; a Clara que estudia Dret perquè son pare l’obliga però que no pensa exercir, ja que quan acabarà la carrera pensa casar-se amb el seu nuvi; a Elionor que es refugia momentàniament perquè el seu marit no li reconeix el treball que fa a casa; a Àgata que vol ser en tot igual que els homes, però que se sent angoixada pel seu embaràs. I al capdavant de totes, com a fundadora i presidenta del Club, trobem a Carme d’Arocarena, una escriptora d’anomenada, a qui els seus pares van fer casar amb un home a qui no estimava per salvar una difícil situació econòmica, ella mai no el va voler acceptar i va dedicar totes les seves forces a la creació d’un club femení. Fins i tot quan coneix l’home que li agrada no se’n va amb ell perquè ella és honesta. És la dona forta.

El Club es constitueix en un lloc per refugiar-se dels desenganys. Quan les coses els van bé, sobretot en l’aspecte sentimental se’n van. La mateixa Carme el funda com a despit per la imposició matrimonial a què se la va sotmetre, però al final creu que ha fracassat. Cap d’elles pot assolir els seus objectius o la seva felicitat a soles, sempre necessitaran per a obtenir-los la companyia o l’ajut de l’home.

Maria Beneyto, en unes línies preliminars a la present edició, tracta de justificar les claudicacions de les dones de la novel·la i escriu: “Novel·la escrita sota la pressió de vàries dictadures. En primer lloc, la que patia el país, a dalt, i després una o dues més, que podrien ser la de la meua condició de dona, en el pla personal  - la meitat de la franja humana anomenada home ens volia humils, submises -, a la qual cosa s’afegia el mateix ambient, que rebutjava coma estrany un tema que jo imposava en un temps en què tals assemblees de dones no s’hi podien donar i l’actuació de les quals no hauria estat tolerada de no ser presentada així, finalment domesticades, quasi humiliades o vençudes.”

Aquestes paraules de justificació, paradoxalment fan que la història no necessiti cap justificació, ja que reflecteixen la situació de la dona sota el franquisme i escriure una altra cosa probablement era reflectit una situació irreal.

La novel·la traça molt bé l’atmosfera on es mouen els personatges, i està escrita amb una molt bona prosa. Al final, però, ens queda el regust amarg de pensar allò que era pogut donar de si la literatura catalana al País Valencià, si la història ens hagués anat d’una manera més favorable.

Josep Manuel San Abdón

L'artista rigorós

 

MANUEL BAIXAULI(2024). Cavall, atleta, ocell. Barcelona. Edicions del Periscopi.

La darrera novel·la de Manuel Baixauli, guardonada amb el premi Omnium a la millor novel·la publicada en català el 2024, ens planteja a primera vista un problema de relacions paternofilials. Alapont un home vidu, fuster perfeccionista i amant de l’ordre, es pare d’un fill, Arístides, adolescent desordenat, que surt de nit, arriba molt tard a casa i presenta símptomes d’haver consumit alguna droga. A partir d’ací el pare farà tot el possible per traure el seu fill d’aquest món, el portarà a la metgessa de capçalera, li reduirà la paga, el tancarà en clau, iniciarà un recorregut pels espais que freqüenta el fill i arribarà, fins i tot, a disfressar-se ridículament de guàrdia civil, però tot serà inútil, cada vegada estaran més distanciats.

Però aquesta relació entre pare i fill és el recurs que utilitza Baixauli per a introduir-nos ben aviat en el seu particular univers. En el seu recorregut Alapont troba personatges ben curiosos que ja havien tingut presència en altres novel·les anteriors de l’escriptor de Sueca, en primer lloc Risto, “un estudiant lúcid i que durant l’adolescència s’havia perdut a causa de la droga”, que recorda l’anècdota que va donar lloc a l’escriptura de la seua anterior novel·la Ignot. Més avant Alapont es trobarà amb un altre dels personatges d’Ignot, el pintor Mateu, aquest el convidarà a assistir a una conferència de Màrius Monturiol, un singular personatge que es dedica a fer conferències en llocs insòlits i a qui no li importa la quantitat de gent que l’escolte, quan Alapont li pregunta perquè ho fa si no guanya diners i quasi no té audiència, li respon que ell gaudeix documentant-se i preparant l’exposició, tal vegada una declaració d’intencions del que ha de ser el treball de l’escriptor. Les converses d’Alapont amb Monturiol són molt profitoses per al primer, però sobretot són també una reflexió sobre el món de la creació, sobre les condicions de l’artista per a poder fer el seu treball, sobre la importància de la imaginació, i sobretot li dóna un consell, una frase del director de cine Robert Bresson, “Fes que aparega allò que, sense tu, mai no es veuria.” Una recomanació important per a un artista, però també per a un bon artesà com és Alapont.

La fusteria d’Alapont es troba al mont dels Perduts, “única elevació natural al bell mig d’una immensa planura inundada”, plena d’un líquid fosc, “un cafè amarg el nivell del qual puja o baixa segons l’oratge”. Per arribar a aquell lloc cal recórrer camins enfangats que no sempre estaven al mateix lloc, per la zona hi viuen uns quants ristos amagats i, a més, hi ha diverses escultures en forma de nas, un entorn bastant tètric. Al mont dels Perduts viu també una família d’emigrants romanesos  que tenen un fill, Radu, que sent una fascinació per Alapont, de qui vol continuar l’ofici. Aquest li ensenyarà i li donarà continuïtat a la fusteria, contrastarà amb la relació amb el fill que se’n va del poble i segueix un camí molt diferent.

La conversa amb Monturiol havia fet encendre una llum en Alapont que fa que es dedique a construir un estrany objecte al que anomena l’artefacte. A partir d’aquest moment el resultat acadèmic del fill millorarà considerablement i acabarà aprovant el curs. I no només això, descobreix la seua afició al cinema i decideix dedicar-se al seu estudi i anar-se’n del poble, “la vida marmòria del qual, sense horitzons, era el revers del que anhelava.”

Arístides marxa a estudiar cinema a València i després a Anglaterra on el rep un altre personatge conegut de la novel·la La cinquena planta, Orofila Martí, una arquitecta poc convencional, constructora d’edificis que podien estar, alhora, en distints llocs, que l’hostatja en una de les seues originals construccions, on hi ha una torreta on es troba l’Arxiu d’Ones de Màrius Monturiol. Amb Orofila comparteixen gustos cinematogràfics i li dóna un consell important, “el més important ens passa dins del cap, i no fora.” I seguint aquests consells Arístides decideix fer també un cine poc convencional, “obrir les portes a racons inèdits.”

A Anglaterra coneix una xica amb qui es fa parella, estudiant de música, que té uns plantejaments artístics semblants als seus, fa una música que comença allà “on ho va deixar Coltrane”, perquè el gran mestre del jazz, va dir que no hi ha cap final en la música, sempre hi ha nous sons per imaginar.

Els propietaris de la casa on viu li proposen fer unes estàtues al jardí de directors de cine i li proposen a Arístides que en trie déu, una proposta en què Baixauli, sempre interessat en el cine, homenatja a deu directors, les frases d’alguns dels quals ajuden a conformar l’escriptura de la novel.la.

Després de guanyar un premi amb una pel·lícula feta segons les seues creences artístiques, rep diversos encàrrecs més comercials, mentre que Margaret toca en una orquestra de jazz, això els permet viure amb comoditat, però els allunya del seu autèntic camí, que reprenen després de reflexionar sobre el pensament de diversos artistes, i anteposen la seua obra abans que cap altra cosa. Mentrestant descobreix, encara que tard, el seu pare, que havia estat en el seu ofici de fuster tant rigorós com ell en el món de l’art.

En Cavall, atleta, ocell, per una banda ens narra la complexa relació que de vegades es dóna entre pares i fills, la difícil comunicació malgrat la proximitat, però també una magnífica reflexió sobre l’ofici de l’artista rigorós i compromés amb la seua obra per damunt de tot. Tot això narrat amb una magnífica prosa que atrapa en tot moment el lector.

Josep Manuel San Abdón

 

La creació d’un mite

 

PACO CERDÀ(2024). Presentes. Madrid. Editorial Alfaguara.

Els qui vam començar a anar a escola a començaments dels anys seixanta del segle passat, teníem les aules presidides per un crucifix escoltat a un costat i l’altre per dos retrats, el de Francisco Franco, i el de José Antonio. Aquest últim, en aquells anys, encarnava la figura del màrtir més il·lustre de la Guerra Civil, en dir el seu nom no calia recordar els seus aristocràtics cognoms Primo de Rivera y Sáenz de Heredia, ja s’havia  transformat en un mite.

Però com es construeix aquest mite? Paco Cerdà ens ho narra en la seua darrera novel·la, Presentes. José Antonio Primo de Rivera fundador de la Falange i afusellat a la presó d’Alacant el 20 de novembre de 1936, serà exhumat tres anys després i transportat a peu i a coll pels falangistes des del cementiri d’Alacant fins l’Escorial, lloc on només s’havien enterrat reis. Comença d’aquesta manera una gran operació de propaganda que serà narrada per les plomes més brillants del règim. S’iniciava així un camí “para que nadie olvide a José Antonio, el hombre que soñaba imperios, prometía la revolución y denostaba el ideal conservador. Para que el pueblo idealice a José Antonio, el candidato al que casi nadie votó medio año antes de ser fusilado.”

El seguici fúnebre comença la seua marxa el 20 de novembre de 1939, es recorreran 467 quilòmetres durant onze dies i deu nits. No s’havia vist cosa igual des del segle XVI, quan Juana de Castilla va intentar traslladar el cos del seu marit, Felipe el Hermoso, des de Burgos on havia mort fins Granada. Per tots els pobles on passava el fèretre era rebut en olor de multitud i s’encenien grans focs. Paco Cerdà va fent aquest recorregut dia a dia al llarg del llibre, emprant una prosa florida a imatge dels cronistes de l’època, sovint utilitzant les seues mateixes paraules tretes de les cròniques periodístiques del moment.

Però l’autor del llibre no explica només el recorregut de la comitiva que acompanyava el fèretre, sinó que també va reconstruint la història del personatge i del seu entorn. Com la Falange va triar la camisa blava de l’uniforme, o com es va escriure la lletra del seu himne, el Cara al sol, en què va intervindré el mateix José Antonio i tota la seua cort literària, Agustín de Foxá, Dionisio Ridruejo, Rafael Sánchez Mazas, José María Alfaro, Pedro Mourlane, Jacinto Miquelarena y el marqués de Bolarque. També hi ha retrats de personatges com el de Pilar Primo de Rivera, la germana, a qui es va encarregar la fundació de la Sección Femenina, que havia de modelar el pensament de les dones en la nova Espanya. Així mateix es retraten tots els ministres del primer govern de la dictadura que estan presents a El Escorial quan arriba el cos de José Antonio, i també l’actitud de Franco, aprofitant un text de Giménez Caballero, ideòleg del feixisme a Espanaya, sobre el somriure de Franco, podem llegir: “El Caudillo tiene motivos para sonreír. Han desaparecido de la escena sus competidores políticos y militares. Calvo Sotelo asesinado. Gil - Robles– exiliado. Sanjurjo y Mola, muertos en accidente. Goded, fusilado. Y José Antonio, en el féretro, vacíamente presente.”

Però darrera d’aquestes pompes imperials s’amaga una altra Espanya, la que no només havia perdut la guerra, sinó encara pitjor, per a ells la guerra no havia acabat. I després de cada dia de trajecte Paco Cerdà ens mostra aquest món de misèria, patiment i mort.

Hi ha noms coneguts com Miguel de Molina el cantant de “na te pido na te debò, me voy de tu vera olvídame ya”, homosexual, simpatitzant de la República, apallissat i rapat, obligat a anar-se’n a l’exili. Elena Fortún, la dels llibres de Celia, lectura favorita de Carmencita, la filla de Franco, mentre l’escriptora viu exiliada. Mariano Rawicz Majerowicz, el mestre del grafisme republicà empresonat a València a la presó de Sant Miquel dels Reis. Pilar de Valderrama, l’amor de maduresa d’Antonio Machado, la Guiomar dels seus versos, desolada en la seua casa madrilenya per l’absència del poeta, Miguel Hernández, que mort a la presó d’Alacant per ser coherent amb les seues idees. I altres personatges més anònims, els que són condemnats a construir carreteres amb pic i pala, els qui són denunciats pels seus veïns, els exiliats, els mutilats de guerra, els anomenats topos que viuen amagats per evitar represàlies...

Paco Cerdà ens transporta al temps fosc i tenebrós de la postguerra, amb un llibre molt ben escrit i documentat, de lectura apassionant.

Josep Manuel San Abdón

 

 

 

 

 

 

 

L’ART I LA VIDA

 

Ramón Guillem (2024). Foc de magranes. València. Vincle editorial.

 El poeta Ramon Guillem en el seu darrer llibre s’endinsa una altra vegada en l’anomenada literatura del jo, amb un dietari sense dates que porta com a subtítol De literatura, d’altres arts i de biblioteques, les tres passions de l’escriptor que cremen com foc de magranes, que com diu la cita de Joanot Martorell que encapçala el llibre “que tota l’aigua del món no les bastaria apagar.”

La literatura és la principal protagonista del llibre, sobretot la poesia, ja que comenta l’obra d’un gran nombre d’autors, des dels mestres Lluís Alpera i Jaume Pérez Montaner a les veus més joves com Aina Garcia Carbó, passant per la major part dels autors valencians de la seua generació, a més d’altres poetes que escriuen en llengües diverses com T.S. Eliot, W.H. Auden, García Lorca o Octavio Paz.

Parlar dels llibres d’aquests autors li serveix per a reflexionar sobre el fet d’escriure i sobretot d’escriure poesia. La literatura i l’art en general, ens diu l’escriptor, van necessàriament units a la vida, és allò que per a molta gent li dóna sentit a l’existència: “L’art no pot existir sense la vida, i jo afegiria a més que tampoc la vida no podria existir sense l’art. Almenys, determinat tipus de vida, aquella que alguns podem considerar més profunda i vertadera.”

Ramon Guillem expressa la seua passió pel poema: “Una passió pel poema que és, al mateix temps, una febril passió per la vida.” I manifesta la seua fe en la poesia: “Crec en la poesia. Crec en l’art, en la ramificació de tots i cadascun dels seus camins que ens ajuda a viure i a ser feliços (...). Crec en la força de les paraules. Perquè sense elles no seriem res. Absolutament res. Crec en la vida, és clar. En la poesia.”

Com a poeta valora aquella poesia que l’incita a escriure: “Com a poeta que soc sé que un llibre em sedueix i em guanya quan immediatament genera en mi la necessitat d’escriure.”

Però escriure té la seua dificultat, és una lluita per assolir la perfecció, com diu la cita de Robert Graves que es reprodueix en el llibre, “...el poema perfecte és una impossibilitat. Si algú escrivira el poema perfecte, s’acabaria el món.” Però malgrat tot els poetes segueixen buscant, perquè, com escriu l’autor, “El vertader poeta sols creu en allò que el fa ser el que és. I cerca entre les runes el que mai no trobarà. I se sap hereu d’un palimpsest sempre escrivint-se. I creu en el pensament que fibla i en el desig polièdric. I en la insistència del dubte i la pregunta. Quan salta al buit no necessita cap xarxa salvadora. Ni cap escut d’argent per a la guerra. Perquè el vertader poeta sempre dorm a la intempèrie.”

Altres entrades del llibre ens parlen de llibreries, des de l’experiència personal de l’autor, fins a aquells autors que ens parlen de llibreries en els seus escrits, i fa referència al llibre Tafanejar. Llibreries del món, on setze escriptors de tot el món parlen de les seues experiències personals, i celebren “la seua existència com una necessitat pregona per a l’ànima, perquè la seua vida sense llibreries no seria la mateixa.”

Una altra passió de l’autor són les biblioteques, que a més formen part del seu ofici, ja que ell és bibliotecari de professió. Ens parla de llibres inexistents com aquells a què fa referència Alberto Manguel a La biblioteca de noche, de llibres que poden estar anys desapareguts perquè s’han col·locat en un lloc equivocat, d’autors que sorprenentment han estat bibliotecaris com Georges Bataille o Giacomo Casanova, dels canvis que han sofert les biblioteques en els últims temps o d’anècdotes personals.

Ramon Guillem és un apassionat per la música, com ja sabem d’altres llibres anteriors, i aquest no és una excepció, Haydn, J.S. Bach, F. Mompou, Haendel, Cecilia Bartoli, Beethoven o Glenn Gould, entre altres formen la banda sonora del llibre. També escriu sobre la relació de la música amb la poesia comentant llibres de Màrius Torres o Isabel Robles.

Foc de magranes és un llibre bellament escrit, una autèntica exaltació de la literatura i de l’art en general, ple de reflexions sobre aquests temes i al mateix temps una incitació constant a gaudir de les lectures o altres manifestacions artístiques de les quals  ens parla l’autor.

Josep Manuel San Abdón

CONDUCTES HUMANES

 

AMÀLIA ROIG BLASCO (2024). Ítaca i el japonés. Benicarló. Onada edicions. 2024.

Estic d’acord amb aquella afirmació que diu que l’invent del llibre és un dels més perfectes que hi ha, i l’edició de l’últim d’Amàlia Roig ho ve a confirmar,  la primera cosa que em crida l’atenció, i que em convida a llegir-lo, és la magnífica portada d’aire picassià, deguda a la inspiració del pintor Sergi Cambrils, així com el títol elegit.

També m’agrada que siga un llibre contes, sembla que de vegades la narrativa curta no gaudeix del mateix prestigi que la novel·la, però a mi és un gènere que m’interessa especialment. La narrativa catalana té autèntics mestres del relat curt com ara Pere Calders, Mercè Rodoreda, Quim Monzó, Maria Barbal o Sergi Pàmies i ara caldrà afegir el nom d’Amàlia Roig Blasco.

L’escriptora de Vinaròs havia publicat fins ara diversos llibres centrats en el territori que abraça el sud de Catalunya i el nord del País Valencià, com ara Un viatge fora forat. Entre el Delta i les Columbretes, Xarxa prima o Guia Sentimental del Maestrat, i també la biografia com Alfred Giner Sorolla. La passió i la lucidesa. Amb aquest llibre debuta com a autora de ficció, tot i que ja havia publicat algun conte en llibres col·lectius.

El conte que obre el llibre Cubisme, té un aire una mica sinistre, que de vegades ens recorda Edgar Allan Poe, relata la realització d’una autòpsia en un lloc fosc i amb poques garanties sanitàries, al final de la història descobrirem que l’escena contava amb dos espectadors. Els seguidors de l’art contemporani fàcilment endevinaran qui era un d’ells, els qui no, hauran de llegir el llibre per descobrir-ho.

No és l’únic relat en el qual es fa literatura de fets històrics, a Nocturn se’ns relata l’estada del músic Fréderic Chopin i la seua amant, l’escriptora George Sand a la Cartoixa de Palma l’any 1838. Se’ns descriu un ambient decadent i romàntic amb l’escriptor greument malalt, però el final serà gratament sorprenent. L’experiment és el conte més inquietant del llibre inspirat en la teoria de la filòsofa Hannah Arendt sobre la banalitat del mal.

Trobem uns quants contes protagonitzats per dones com el que dóna títol al llibre, Ítaca i el japonès, en què una dona després d’un parell de fracassos amorosos vol “conèixer físicament aquella felicitat que sabia que s’amagava darrere les cinc lletres” i ho aconsegueix en aquell viatge a la Ítaca real en què es fa realitat la seua Ítaca particular en conèixer un japonès en el viatge. En El vestit una dona va a una botiga i es proba un munt de vestits a veure quin serà el més apropiat per a lluir en una cita que té amb algú que ha conegut en un portal de cites, el final, com en altres relats del llibre, és sorprenent, direm, però que una notícia que vaig llegir fa un temps en el diari deia que moltes cites de webs de contactes es frustren pel mateix motiu que se’ns explica en aquesta història. En Amor una dona rep un missatge del seu primer amor de la facultat, a qui no havia oblidat i que li demana ajuda en un moment transcendental de la seua vida. La dona que estimava és una dona que “estima els gossos tant com a les persones. Odia les corrides i la caça”, que s’emportarà una bona sorpresa quan creu que ha trobat l’amor de la seua vida.

A Sabates noves trobem un bonic i delicat conte d’un record infantil. Noranta – nou orquídies una ficció sobre les propietats  màgiques de les terres del sud de Catalunya i el nord del País Valencià per a produir tants escriptors com els que hi ha actualment. A Hiperrealisme hi ha una certa ironia sobre els esnobismes al voltant de l’art contemporani. A Una classe magistral realitat i ficció es confonen. I El traster és una irònica història sobre el moviment preparacionista, aquells individus o grups que es preparen activament per a fer front activament a una emergència de qualsevol tipus.

Ítaca i el japonès és un llibre de contingut divers, com ens fa saber l’autora amb el suport d’una cita d’Augusto Monterroso, on el lector trobarà humor, ironia, erotisme, temes lleugers i també tràgics o temes que li faran qüestionar l’absurd de la vida quotidiana. Un llibre que mostra la maduresa narrativa de l’autora i que és de lectura molt recomanable.

Josep Manuel San Abdón

 

 

 

 

Una mirada al món entre bonhomiosa i irónica

 

JESÚS BERNAT AGUT (2023). Set línies sota la pluja i altres contes de paper. Benicarló. Onada edicions.

Aquest tercer recull de contes de Jesús Bernat està format per un conjunt de quaranta un relats de dimensions diferents, però on domina sobretot el microrelat. Alguns dels de més extensió ja havien estat reconeguts per diversos premis literaris i publicats en edicions col·lectives, però que ara, reunits en aquest volum, ens donen una perspectiva més àmplia del seu bon fer com a escriptor.

Al llarg del llibre trobem un cert regust nostàlgic, però no una nostàlgia d’allò de qualsevol temps passat va ser millor, sinó més aviat una nostàlgia per l’autenticitat perduda. La qüestió apareix al primer conte, Café au lait, on s’enyora una València més genuïna, on la llengua es va afeblint i el turisme massiu li fa perdre la personalitat. Jesús Bernat és un gran coneixedor de les comarques interiors del País Valencià que recorre amb freqüència per la seua passió per la fotografia, però també perquè és un amant de la natura, i d’aquesta manera podem observar en alguns dels relats la preocupació pels masos i els camps abandonats, és el cas per exemple d’ Un testet.  L’amor per la natura es pot observar per exemple en relats com Ses meves savines.

En molts contes ens trobem sovint amb una sorpresa final que de vegades ens fa pensar, de vegades ens fa somriure, de vegades deixa anar un cert to irònic, tot plegat ens recorda la narrativa de Pere Calders. Un exemple podria ser 2001 – U on el narrador creu haver-se vist a si mateix conduint un antic cotxe que havia venut, però que no en fa gaires escarafalls. Aquest conte és molt representatiu de tot allò que trobem al llarg del llibre, una minuciosa descripció de les carreteres de l’interior de Castelló, i la presència de la música. El llibre compta amb una autèntica banda sonora, podríem dir que generacional, d’aquells que vam nàixer en la dècada dels anys cinquanta del segle passat, amb el jazz, el rock i la nova cançó com a referents.

L’amor té una presència notable al llarg del llibre, de vegades amb un cert to eròtic, com en el conte Lligat, de vegades més romàntic com en La cançó, en què sona el mòbil de la desitjada trucada de la seua estimada que fa temps que espera, però es queda embadalit per la cançó que va posar quan es van separar.  En ocasions l’amor li pot canviar la vida, com és el cas del conte Hipnosi, en què el protagonista es retroba amb un antic amor oblidat. Amb aquest relat inèdit fins ara vas guanyar el premi Felip Ramis de 2010. Hi ha també algun enamorament adolescent ple de fantasies com en De fil blanc.

En el relat El somriure mullat, hi ha una crítica a certs models de vida actuals com els vols teòricament barats, que al final no ho són tant i els problemes que acaben comportant. I també hi ha un to crític sobre el relaxament ortogràfic actual en el conte L’accent. Així mateix, l’autor ens aproxima a la cuina de com s’escriu un conte en els relats metaliteraris Tres punts, o Inspiració.

En la major part dels relats predominen la paradoxa i la ironia, que li donen un to d’humor, amb uns personatges sovint bonhomiosos que no acostumen a alterar-se massa.  Set línies sota la pluja i altres contes de paper, confirma el que ja havíem descobert en els seus llibres anterior, que Jesús Bernat Agut és un excel·lent autor de narrativa curta.

Josep Manuel San Abdón

 

ENTREVISTA A JOAN GREGORI ALBIOL

 

Joan Gregori Albiol acaba de publicar el seu tercer llibre de poesia, Desembosc (Onada edicions), amb el qual va guanyar el 26è Premi de Poesia Jaume Bru i Vidal, en els premis “Ciutat de Sagunt” 2023. Sobre el contingut del llibre hem mantingut amb ell aquesta conversa.

 

-                     Després de 25 anys de silenci tornes a publicar un llibre de poemes. Hi ha molts poetes que diuen que la poesia és com una amant que ve a buscar-te, en cap cas pots anar a buscar-la tu. És aquest el teu cas?

Sempre m’ha resultat desagradable aquesta metàfora de l’amant però és cert que quan m’he dedicat a fer versos ho he fet mig d’amagat durant aquests anys. Les estones dedicades a escriure no han ocupat un lloc central en les meues ocupacions. De fet he pensat versos mentre estenia la roba, durant les classes, en un sepeli, planxant o al llarg d’un passeig per la muntanya i després m’ha costat trobar el moment de seure davant del paper. És allò de les coses importants i les urgents que ens passa a tots. De totes maneres, després dels dos llibres publicats als noranta vaig estar anys sense posar un ratlla en escrit. Es van conjurar la pressió de la inseguretat, això he llegit que passa després de publicar alguna cosa, i el canvi de destinació professional, llavors fora de les aules i en un lloc en què treballava intensament amb el llenguatge administratiu. No ho sé, ja he dit que vaig perdre l’afinació. I es veu que soc dur d’orella!

 

-                     Desembosc, per què has titulat així el llibre?

El títol és l’agulla i el fil amb què embastes la peça i, per tant, amb què hi dones una forma concreta. És com l’ànima de ferro de la columneta del llit aquella que trenca la Colometa quan pareix el primer fill al llit de casa. En el poc que he publicat m’he entretingut molt a pensar els títols. «Desembosc» és l’acció de traure del bosc la llenya que s’hi ha tallat, ja preparada en garbes, o els feixos de suro que s’ha arrancat de les alzines. També és l’eixida a la llum d’aquells que per un o altre motiu han estat «emboscats», amagats al bosc. Em venia bé pels dos motius. 

 

-                     En llegir el llibre trobem un acurat treball de vocabulari, de recuperar paraules, ¿un dels motius d’escriure el llibre és l’afany espriuenc de “salvar els mots” com suggereix el professor Dominic Keown en el pròleg?

Sí, clarament. Salvant la distància còsmica que em separa d’Espriu hi ha un paral·lelisme, si vols. Espriu salvava els mots, que eren una metàfora de la llengua i del país, en aquell moment en què l’objectiu de la dictadura era l’anihilació de la nostra entitat cultural al món. Se m’ha dit que al llibre hi ha lèxic poc habitual o massa regirat. Jo puc usar tot el lèxic de la llengua i en especial m’interessa el rendiment poètic de les paraules i les expressions que ja venen carregades de connotació, bé siga personal, familiar o històrica. Crec que renunciar-hi és deixar de construir alguna cosa, deixar que sostindre alguna cosa que entre tots mantenim en peu. Tots els parlants   i practicants de la cultura que s’expressa en català, vull dir. I hi ha una altra cosa. Quan algun lector no coneix el significat d’eixalbar o de derelicte, dos mots que trobareu al llibre, ho puc atribuir a la pobresa de l’estàndard valencià que ens proposen els pocs mitjans que tenim. Si tendim a la baixa sempre, al final arribarem al buit, a la indistinció. Si sabem què signifiquen enjalbegar o pecio però no en sabem els equivalents en la nostra llengua, potser hi hem de reflexionar una mica.    

 

-                     L’antuixà és el títol del primer apartat del llibre. Crec que respon a voler fer un homenatge a un costum ancestral de les dones d’aquest territori. Ens ho pots explicar?

No, no havia pensat en termes d’homenatge en realitat. Mantindre net de «llegures» l’antuixà era els que els Establiments de Benicarló de segle XV exigien al veïnat. Fa anys, quan llegia aquest document, em va costar molt desxifrar què devien ser les «llegures». Eren lletjures! Brutícia! I l’antuixà és la part de carrer que queda davant de la porta de cada casa. Té una etimologia llatina (ANTE OSTIUM) amb el mateix significat: davant de la porta. La paraula venia carregada de ressonàncies poètiques. Per una banda, em permetia anomenar l’entrada al llibre, uns poemes que poden ser propedèutics, que posen un marc al que ve després; per una altra, comprovar que aquell costum tan social, aquella inclinació a treballar modestament pel manteniment i la millora del comú que referien els Establiments, havia continuat inalterable durant segles... Ara trobo que ja és més difícil de veure. Finalment, no em diràs que la paraula no és eufònica i suggeridora: antuixà.       

 

-                     El record, el pas del temps, la història... estan molt presents al llarg de tot el poemari.

És així. Jo no tinc grans coses a dir, no he de desvetlar cap veritat oculta amb la poesia però m’agrada veure el que ens envolta no solament en horitzontal sinó també en profunditat. Vull dir que si em poso davant de la casa dels Miquel, la casa del Marqués de Benicarló, per exemple, em resulta molt suggeridor projectar sobre l’arquitectura actual l’arc gòtic que va quedar ocult amb la reforma del segle XVIII, recordar l’olor de naftalina i de cera que jo sentia quan de menut entrava a la nau central i des de les baranes de dalt, on havien penjat totes les vestes de la confraria del Nazareno, ens anaven llançant a cadascú la que corresponia al seu número, saber que aquella confraria, deien, havia de servir perquè hi pogueren eixir tots després de la guerra, sense distincions, que l’arxiu de la casa ha estat conservat amb estima per Encarna Añó... Tot això, el fet que el que vivim és resultat de la superposició de tants esdeveniments, sentiments, secrets, èxits i fracassos, per a mi no és innocu. Suposo que és voler-me sentir a l’extrem d’una identitat o una història que em connecta amb el passat. Una cosa romàntica! 

 

-                     En el poema Si tota paraula és clara interpreto que vens a dir que ja està tot dit i que ara la funció de la poesia seria donar un nou to o enfocament, de la mateixa manera que de la soca de l’arbre sorgeixen els pollissos.

Efectivament el poema ve a explicar la poesia que m’interessa però comença descrivint quina no em diu res. Són opcions molt personals. Ocorre el mateix amb el cine o la música, veritat? No hi ha cap intenció didàctica i programàtica. No és un manifest o, si ho és, està escrit en lletra menuda i enganxat sobre la porta de la nevera. Però sí, la cosa va per ací.

 

-                     Quins són els teus poetes de referència?

Faig lectures desordenades de poesia, no estic molt al cas de l’actualitat literària. Dir «de referència» compromet més del que estaria disposat a assumir. Llijo amb satisfacció coses diverses, podem jugar a emparellar-ne: Shakespeare i el rector de Vallfogona, Estellés i Pere Jacint Morlà, Riba i Eliot, Quasimodo i Ferrater... Uns altres: Martí i Pol, Vinyoli, Dolors Miquel, Josep Lluís Roig... També m’interessen per a la poesia textos no literaris, prosa medieval, inventaris notarials, els establiments que hem citat abans, algun assaig sobre etnografia de la mar, per exemple... No ho sé. De fet, hi ha tanta poesia excel·lent que molt sovint penso que el que hauria de fer és deixar de fer ratlles i dedicar-me a llegir el que han escrit altres.

 

-                     Malgrat algunes notes que hi ha al final del llibre explicant diverses qüestions al voltant dels poemes, crec que no t’agrada massa explicar el seu significat, prefereixes que siga el lector que faça la seua pròpia interpretació.

En certa manera sí però cal matisar-ho perquè de vegades aquesta afirmació amaga un tòpic, justifica que tot s’hi val i en conseqüència desvirtua tant el treball de creació com el d’interpretació. La poesia és música, sí, també, és un text sobre el qual desplegar la nostra llibertat, la de qui escriu i la de qui llig, però és un camp de joc i per tant té les seues normes, els seus límits. Publicar quina va ser la llavor de cada vers o de cada poema potser tinga interés filològic en el cas que ens dediquem a desxifrar Valéry o els poemes dels trobadors medievals... No sé si a mi m’arribarà eixe torn... Cada lector pot fer el seu camí, el seu treball, dins d’un poema, d’acord, però la interpretació que en faça, al meu parer, ha de donar raó de cada tria que ha fet l’autor, ha de poder integrar amb coherència tots els elements del text. L’arbitrarietat no hi pot existir si no és al servei de l’efecte poètic perquè en el poema no hi ha res de gratuït o d’innecessari.

Josep Manuel San Abdón