ENTREVISTA A ENRIC NOMDEDÉU

  

 

Enric Nomdedéu és un polític valencianista que des del 2016 és secretari autonòmic de Treball i director general del Servei Públic d’Ocupació. Li ha agradat sempre escriure i ho havia practicat durant molts anys com a columnista, amb més de dos mil articles publicats en diversos mitjans de comunicació. Recentment ha publicat la seua primera novel·la, Tercera edició: sexe, llibres i lawfare (Onada edicions). Sobre el seu contingut li hem fet aquesta entrevista per correu electrònic.

 

Al títol del llibre trobem la paraula lawfare, i immediatament pensem que tu en vas ser víctima i en què vas passar un autèntic calvari durant uns quants anys, fins a que se’t va declarar innocent. Què ha tingut a vore el que et va passar per a escriure la novel·la?

A mi sempre m’ha agradat escriure, i em va semblar que era una bona idea explicar el dolor personal i els danys socials que pot generar les males arts en política. Perquè no és només un atac contra una persona concreta, o una ideologia, és un atac contra la pluralitat i per tant contra  la democràcia. Quan vaig entregar l’original a l’editorial encara estava pendent de judici, i em demanaven sis anys de presó i no se quants d’inhabilitació. Basat en aquella sensació tan intensa, en aquell malestar personal, en aquell dolor, vaig imaginar un Conseller que patia la lawfare, un personatge literari que em servís per a construir una història de ficció farcida de situacions i sentiments reals. Una història amb estructura de novel·la negra, que explica la part més fosca de la política.

 

El protagonista de la novel·la és un conseller del govern valencià que també és víctima del lawfare, això pot fer pensar al lector que la novel·la és autobiogràfica.

No es pot dir que siga autobiogràfica. És una història de ficció, construïda, això sí, amb un bon grapat de veritats. Jo no he viscut la trama de la novel·la, però he viscut cadascuna de les sensacions que pateix el Conseller. Incredulitat, sensació d’injustícia, un estat pròxim a la depressió que t’aboca a la consulta psicològica. El llibre comença amb un citació de Doctorow, que recorda que ja no hi ha ficció o no-ficció, només narrativa. I una que diu que “Nada es cierto, salvo alguna cosa” d’un tal M.Rajoy. Doncs aquí hi ha una narrativa on tot és cert, tret d’alguna coseta.

 

Marga, la protagonista de la novel·la que hi ha dintre de la novel·la, reflexiona constantment sobre l’ofici d’escriure. Amb ella has volgut manifestar les reflexions que tu et feies a l’hora d’escriure el llibre?

Sovint em pregunten si m’identifique amb el Conseller. I òbviament hi ha molt de mi en ell. Però en realitat, m’identifique molt més amb Marga, una jove que està escrivint la seua primera novel·la, i està envaïda pels dubtes. No sap si mentre escriu, ha de seguir llegint, a risc de quedar influïda per les noves lectures, o ha de parar un temps. O no sap si ha de tenir una idea molt i molt clara de tota la vida d’un personatge que potser només té un pes menor en la història. O no sap massa bé quina és la veu narradora que més s’adequa al que vol explicar. Totes eixes preguntes, i moltes més, mes les feia jo mateix davant l’ordinador, i les traslladava al personatge convertint els meus dubtes en un crit d’auxili a uns lectors que encara no existien…

 

Tots els capítols venen encapçalats pel títol d’un llibre, i en algun cas d’una cançó. Has volgut fer un homenatge als autors que admires?

Efectivament els capítols tenen un títol que els singularitza. Gairebé tots són títols de llibres que tenen relació directa amb el que passa en aquell capítol, també hi ha un parell de cançons, perquè em semblava que la lletra també s’adeia amb el que passava al capítol. És un homenatge? Segurament. Sí. També és un joc amb el lector, que potser conega el llibre i així pot intuir el que passarà al capítol, o si és un llibre que també representa alguna cosa per a ell genera complicitat.

 

Et vas incorporar a la política activa ja amb una llarga experiència laboral de mes de vint-i-cinc anys, i una de les coses que més t’ha sorprès és que hi ha gent que està en política, no per a fer el bé als demés, diguem-ho així, sinó que està disposada a utilitzar qualsevol recurs per a fer mal, per a estar o aconseguir el poder. Això crec que ho has volgut reflectir en la novel·la.

Sí, clar. La política hauria de ser l’art de treballar pel bé comú. Acceptant que la idea de bé comú ve matisada per les ideologies. Però això és poc important. Hi ha gent amb idees molt diferents, que arriben a la política per a ser útils al seu poble, al seu país, al seu col·lectiu professional… Però també hi ha qui s’hi juga la vida, en el sentit que no tenen més vida, ni més ofici ni benefici, que la política. I esdevenen vertaderes sicaris. Assassins a sou. Assassins de carreres polítiques si no volem fer-ho tan dramàtic, però el mot sicari els defineix. I n’hi ha de diferents ideologies. Mala gent que no hauria d’estar en política.

 

Em va sorprendre molt sentir-te dir que el llibre va estar escrit en sis setmanes.

Tres setmanes de l’agost del 2019 i tres més de l’agost del 2021. Vacances. I el 2020 amb la pandèmia no vaig tenir ni temps ni ganes. Té un mèrit relatiu. Són només sis setmanes de redacció, però alguns anys de vida. Vull dir que hi ha tant de coses viscudes, tantes anècdotes, tants passatges que només havia de redactar perquè ja els sabia, que no era tan complicat. Intuesc que si hagués de crear els personatges des de zero, imaginar les seues vides, els seus sentiments, hauria necessitat molts mesos de treball.

 

En la contraportada del llibre, es diu que és un llibre de ficció i de reflexió, i s’acaba definint-lo com possiblement un llibre de reflicció. Ens ho pots explicar una mica això?

El premi Nobel de literatura d’Annie Ernaux ha fet que es torne a parlar de la literatura del jo. Un gènere que inclou memòries, dietaris i cròniques. I este llibre té una miqueta de tot això. Són dues novel·les, però amb estructura de dietari, i està trufat d’històries viscudes per mi. Com autor, he tingut el privilegi de repartir-les entre diferents personatges, de moure-les cronològicament, de fer d’elles una narració literària. No he inventat pas res. Hi ha un llarga tradició de novel·lar la realitat. Ernaux, ja s’ha esmentat, Doubrovsky, Kafka, Proust. Gide va arribar a dir que l’única manera d’explicar la veritat era a través de la novel·la.

En el llibre hi ha ficció, però també reflexió. Reflicció, doncs.

Josep Manuel San Abdón

HISTÒRIA VIVA DEL PERIODISME

 

 JOSEP PERNAU(2004). Memòries. D'Arbeca a l'Opus Mei. Edicions La Campana. Barcelona.

Josep Pernau forma part de la història viva de la premsa a Barcelona. Porta cinquanta anys a la professió, ha format part de set redaccions diferents i n'ha dirigit quatre, i hi ha publicat més de 5000 columnes sota el títol "Opus Mei" a El Periódico.

Pernau forma part de la generació coneguda com a xiquets de la guerra, i les seues memòries comencen recordant la seua infantesa a Lleida i com al set anys la Legión Cóndor la va bombardejar, en aquell bombardeig va morir el seu pare. La càmera d’Agustí Centelles va donar testimoni d'aquell esdeveniment, una de les fotos més conegudes és aquella en què una dóna plora davant del cadàver d'un home, són els pares del periodista.

En els difícils anys de la postguerra Pernau estudia Magisteri, i obté el seu primer destí com a mestre a Durro, un poble perdut a la Vall de Boí, allí roman dos anys. Un matí llegint el periòdic La Mañana s’assabenta que a Barcelona s'ha obert una escola de periodisme, com que té estalviats alguns diners decideix matricular-se. Molt prompte començarà a treballar en El Correo Catalán, ja que té al subdirector com a professor. En aquella escola es donava el cas que per a obtenir el títol  s'havia d'estudiar l'últim curs a Madrid, i des d'allí enviarà cròniques al rotatiu barceloní.

Després de la seua estada al Correu, passarà a formar part de l'equip fundador del Tele/eXpres, el primer intent de fer un periòdic liberal amb criteris professionals, que amb el temps acabaria frustrant-se. Després dirigiria el Diario de Barcelona, el popular Brusi, el periòdic sota la seua direcció es converteix en un mitjà progressista, però acabaria també frustrant-se pel xoc amb el propietari, Josep Maria Santacreu, l'home de Fraga a Catalunya. Dirigirà després Destino on tindrà com a empresari a Jordi Pujol.  La seua història com a director continuarà a Mundo Diario, un periòdic que va formar part del grup Mundo de Sebastian Auger, un empresari megalòman que va arribar a tenir quatre periòdics, un setmanari i una editorial, però que va acabar arruïnat. Quan es va crear El Periódico de Catalunya va entrar a formar-ne part de la redacció, on ha estat de manera ininterrompuda, llevat d'un breu parèntesi en què va dirigir la reaparició del Diari de Barcelona en català, i en el que encara continua escrivint una columna diària.

El llibre està farcit d'anècdotes de tots els mitjans en què ha treballat, és també un crònica de les vicissituds polítiques de l'època, així com de la lluita dels periodistes per a dignificar la professió, ja que Pernau ha estat sempre en primera fila en diverses associacions professionals. I acaba el llibre assenyalant alguns dels canvis que ha observat en la professió al llarg del mig segle que l'ha exercida. En citarem alguns, per exemple les empreses estan més professionalitzades, la pressió dels polítics és més subtil, a les redaccions es xerra poc des que s'han informatitzat i els periodistes xafen menys el carrer, més pendents dels fax i dels correus electrònics, i també lamenta la desaparició dels reportatges ara desplaçats als suplements dominicals.

Les Memòries de Josep Pernau és una lectura deliciosa per les mil històries que explica. Imprescindible per a conèixer la història d'aquells que cada dia ens la conten.

Josep Manuel San Abdón

VALÈNCIA I ELS SET PECATS CAPITALS

 

JOAN FRANCESC MIRA(2003). Purgatori. Edicions Proa. Barcelona.

Joan Francesc Mira és segurament la referència intel·lectual més important que tenim els valencians actualment, és posseïdor d'una àmplia i sòlida formació humanista que es reflecteix al llarg d'aquesta obra que va estar guardonada amb el darrer premi Sant Jordi de novel·la.

Salvador Donat, el protagonista, viu la seua maduresa fent de metge en un petit poble valencià, on s'ha construït el seu paradís, una vegada a la setmana visita un convent de monjos cartoixans i un altre de monges de clausura i viatja sempre en una Harley Davidson, que conserva de quan de jove havia estat de metge a Guinea. Aquesta vida es veu alterada quan el visita el xofer de son germà Josep per comunicar-li que està greument malalt de càncer i que han d'operar-lo de manera immediata.

La relació amb el seu germà, un empresari d'èxit a qui agradava gaudir fins el límit dels plaers de la vida, havia estat escassa perquè es movien en dos mons totalment diferents. A partir d'aquest moment, i com en la Divina Comèdia de Dante, Salvador Donat iniciarà el seu viatge al Purgatori guiat per Teodor Llorens, el xofer del seu germà. Però en aquest cas el Purgatori és la ciutat de València, una València totalment diferent a la que Salvador havia conegut en la seua infantesa, una ciutat on estan presents de manera ostentosa els set pecats capitals, i veurà desfilar per davant del seus ulls el món del poder, dels diners, de la luxúria o de la violència al carrer.

Descobrirà una València on els antics paisatges han estat engolits pels remolins de la construcció sense fre, les velles costums han estat canviades per unes altres suposadament modernes, però cada vegada més deshumanitzades. Veurà que la moderna tecnologia allarga de vegades innecessàriament el sofriment humà, i que els antics temples religiosos han estat substituïts pels grans magatzems. Fins i tot el mateix fet de la mort s'ha convertit en un acte purament burocràtic.

Tots aquests aspectes seran motiu per a la constant reflexió filosòfica, i sovint apareixeran referències als clàssics de totes les èpoques. Això pot fer pensar en una difícil lectura, però no és així, Purgatori és una novel·la el argument de la qual enganxa des del primer moment, un contingut profund i una lectura amena, és una qualitat que des de sempre han tingut les grans obres, i sens dubte aquesta novel·la ho és.

Josep Manuel San Abdón

RETRAT DE LA VALÈNCIA DEL BARROC

 

 JOSEP LOZANO(2003). El Mut de la Campana. Edicions Bromera. Alzira.

       Una de les col·leccions emblemàtiques d'Edicions Bromera, L'Eclèctica, ha arribat al número cent, i això és una bona notícia per al sempre delicat estat de salut del sector del llibre, sobretot el valencià, i és una bona notícia també perquè malgrat el seu eclecticisme, aquesta col·lecció està sustentada per una extensa nòmina de novel·listes valencians. Aquest número tant simbòlic l'editorial l'ha reservat per a la darrera novel·la de Josep Lozano, un dels nostres autors més prestigiosos, des que l'any 1979 guanyés el Premi Andròmina amb Crim de Germania, ja tot un clàssic de la nostra literatura. Després d'un llarg silenci, sembla ser que s'ha dedicat a fer el doctorat, retorna al món de la creació amb una altra novel·la històrica.

L'acció de El Mut de la Campana està situada en la València del segle XVII, i més concretament en  els anys 1647 i 48, quan la capital valenciana va sofrir una terrible pesta. Déu anys després un frare de l'Orde dels Predicadors d'una cinquantena d'anys, Bernat Crestalbo, ens conta els fets esdevinguts aquells anys, que tant afectaren la ciutat i a ell mateix.

Bernat Crestalbo inicia la narració contant-nos els seus orígens familiars, nascut en una família de "discreta condició", la religiositat de la seua mare influirà en la seua formació. Acompanyat per ella en una mena de viatge iniciàtic, quan tenia uns déu anys, recorrerà els llocs més foscos de la vida de la ciutat, que culminarà amb la visió de l'execució d'un condemnat pel tribunal de la Inquisició. Aquest espectacle, lluny d'espantar-lo, li fa despertar el desig de ser inquisidor.

Uns anys més tard ingressarà en l'Orde dels Predicadors, on aviat es guanyarà la confiança dels seus superiors, per les seues excel·lents dots per a l'oratòria. Però aquesta vida es veurà pertorbada quan coneixerà una dona, Constança, una antiga actriu de dubtosa reputació, per la qual sentirà una atracció irresistible al mateix temps que viurà turmentat pels dubtes i els remordiments.

En El Mut de la Campana trobem una prosa excel·lent, amb un llenguatge molt acurat, que recrea el parlar de l'època però sense fer-lo enfarfegós. També cal destacar el bon treball de documentació que converteix la novel·la en un magnífic retrat de l'època. Però pel que fa al tema de la novel·la, la vida i sobretot l'obsessió amorosa del protagonista amb uns capítols inicials massa extensos, en cap moment assoleixen la força necessària per a apassionar el lector, pot ser amb l'única excepció del comiat final i definitiu de la dona. És això el que li manca per a ser una gran novel·la.

Josep Manuel San Abdón

RECORDS D'INFANTESA

 

 

MANUEL JOAN I ARINYÓ(2003). Com la flor blanca. Edicions Bromera. Alzira. 

        El narrador d'aquest llibre ja l'havíem conegut en un llibre anterior, Les nits perfumades, que venien a ser una mena de memòries novel·lades de l'autor fins als set anys. A Com la flor blanca, Manel Joan i Arinyó continua aquestes memòries que ara abasten del vuit als catorze anys.

El llibre està estructurat en tres parts; la primera relata sobretot episodis familiars, de fet la novel·la comença amb la narració de quatre casaments, un d'ells, el dels oncles de Sant Quirze, és una de les històries més divertides del llibre. Els convits eren ben frugals: papes, cacauets i un quintet. En aquesta primera part, el xiquet es mou quasi sempre en l'esfera de la família, i rep una bona informació de la vida a través de les converses que escolta a les dones del taller de modista de sa mare, la seua universitat infantil - com ell diu -. Apareixen mítics personatges per fer por, com l'Home de la Capa o els blavets, que se suposava que xuclaven la sang dels xiquets.

A la segona part, el xiquet ix de l'esfera familiar, i va a l'escola. Una escola, que desconeixia qualsevol intent de renovació pedagògica, amb uns mestres plens de tares físiques i psíquiques, i amb uns alumnes disposats a fer sempre una entremaliadura cada vegada més gran. En aquesta segona part, el xiquet prendrà la comunió i anirà entrant en el món de la religió, i també començarà a descobrir els misteris del sexe.

El món del carrer serà el protagonista de la tercera part del llibre, els jocs seran ara més arriscats, i el xiquet i els seus amics gaudiran amb la transgressió de les prohibicions dels grans. Ara ja trobem el xiquet fet un homenet, al que se li encarregaran xicotetes responsabilitats com despatxar a la tenda, o portar-li l'esmorzar al pare. A casa rebran un nou hoste, la televisió, que fascinarà el xiquet amb programes com Reina por un dia, Esa es su vida o El Santo. El descobriment de la mort suposa l'entrada del xiquet en l'adolescència, i el final del llibre.

Com la flor blanca representa la reconstrucció d'un món ja desaparegut, i que han conegut molt bé aquells que tenen més de quaranta anys, que segur que fruiran d'allò més amb la lectura d'aquest llibre, escrit amb un àgil domini de la tècnica i del llenguatge, ple d'humor i tendresa i de lectura molt amena.

Josep Manuel San Abdón

LA CERTESA DE LA INCERTESA

 

Alfred Giner Sorolla(2005). Arran de mar. Onada edicions. Benicarló,

       Alfred Giner Sorolla va nàixer a Vinaròs l'any 1919, com altres importants científics, va haver d'abandonar l'estat espanyol en el difícils anys de la postguerra per a poder desenvolupar més àmpliament els seus treballs d'investigació. Va començar la seva carrera de recerca amb l'estudi d'agents tuberculostàtics (Barcelona, 1947 - 1952) i va continuar fent investigacions sobre agents citostàtics antileucèmics a l'Sloan - Kettering Cancer Center de Nova York (1954 - 1960). Va continuar la seva investigació a la Cambridge Universety (1960 - 1962), després va retornar a l'Sloan - Kattering per dirigir el Laboratori de Desenvolupament d'Antioneoplàsics (1963 -1982) i del 1983 al  1987 va ser professor de Farmacologia del College of Medicine de la University of South Florida a Tampa.

Però a més ha tingut temps de conrear la poesia amb llibres d'un gran nivell poètic com "Dol duen les flames" o "Galàxies", i també l'assaig humanístic amb llibres com "L'ombra i els somnis", "Els fets dels temps" o "Perplexitats. De negació i creences." Dintre d'aquest gènere es pot enquadrar el llibre que ara ens ocupa, llibre pòstum de l'autor, ja que ens deixava per a sempre el passat mes de febrer.

Arran de mar és la transcripció de converses de l'autor amb diverses persones; historiadors, científics, pedagogs, músics, pintors, metges... sobre la manera de conjuminar el coneixements científics i les creences religioses. El llibre s'obre amb una introducció encapçalada per una cita d'Amiel , "l'home es multiplica per la paraula", enraonar significa fer ús de la raó, pensar, per això la conversa, com a gènere literari, s'assimilaria a l'art dramàtic, la representació oral de l'encreuament dels pensaments dels interlocutors, per aquest motiu l'autor subdivideix el text en actes i escenes.

L'acte primer porta per títol De la Mediterrània als llunyans oceans, té un caràcter marcadament didàctic, i en ell s'exposen els impactes sobre la visió del món com a conseqüència dels avenços de la ciència. L'acte segon titulat Propostes tardorenques de l'hesitació té com a protagonista el dubte, que juntament amb el sentiment d'admiració i la capacitat de meravellar-se davant els grans interrogants que ens ofereix l'univers i la vida, constitueix el pilar sobre el que es fonamenta la filosofia i la ciència.

Quan la raó vulnera les quimeres és el títol de l'acte tercer, que comença amb una cita de Boeci,  filòsof del segle VI, que ja es preguntava sobre el perquè de l'existència del bé i del mal, i és on els contertulians despleguen un més ample ventall d'actituds al discutir sobre el enfrontament entre la raó i la religió. És ací on es presenta un ampli debat entre els qui manifesten unes fermes creences i els qui sostenen una crítica més radical a la religió. A l'acte quart, Cimadals d'elucubracions, es planteja la qüestió de la possibilitat de la pluralitat de mons habitats i les conseqüències que en derivarien dins de la doctrina judeocristiana en cas que aquest fet es demostrés. En l'acte cinquè, Punts concloents es pregunta sobre els grans enigmes que ens envolten i que esperen ser resolts.

Arran de mar és una mostra de la manera de ser del científic vinarossenc, persona sempre disposada a la conversa, d'una gran honestedat intel·lectual i de profunda capacitat reflexiva. Com ha escrit Oriol Bohigas en el pròleg "La cultura catalana té ara a la seva disposició un text important i sòlid en que moltes afirmacions científiques i religioses emmarcades en el nostre àmbit social, aquelles que solen ser esgrimides amb fonaments una mica febles o amb un tarannà d'apassionament agressiu, troben explicacions solvents, malgrat obrir totes les finestres civilitzades de la incertesa."

Josep Manuel San Abdon

REFLEXIONS SOBRE LA GUERRA

 

JOAN GARÍ. (2005) On dormen les estrelles. Edicions Bromera. Alzira.

 Joan Garí (Borriana, 1965) que fins ara havia conreat la poesia, l'article periodístic i sobretot l'assaig, ha guanyat amb aquest llibre, que és el seu debut en el camp de la novel·la, el premi de narrativa "Ciutat de València" 2004.

El tema d'On dormen les estrelles és la Guerra Civil vista a través dels ulls de Gabriel, un vell professor universitari jubilat i poeta amb diversos llibres publicats, que com a conseqüència d'aquestes activitats té un cert reconeixement social, per la qual cosa rep la visita dels joves d'una associació, Memòria i Justícia, que es dediquen a desenterrar les víctimes de la repressió franquista, que li demanen la seva col·laboració. A partir d'aquest fet, el vell professor, des del present, anirà recordant els temps de la seva infantesa quan va esclatar la guerra.

La guerra suposa per a l'infant Gabriel el pas de la infantesa a la vida adulta, descobrirà el pensament anarquista de són pare, front al conservadorisme de sa mare, veurà amb estupor els actes de saqueig dels membres de la FAI, l'impressionarà la primera visió de dos homes morts, impressió que l'acompanyarà tota la vida, o el descobriment d'un capellà amagat en un casa apartada del poble, però també descobrirà l'amor romàntic en la figura de la seva cosina Odette, o la primera aproximació al sexe d'una manera bastant brutal i compartirà amistat amb Julius, un jove voluntari de les Brigades Internacionals.

En la novel·la domina la reflexió sobre l'acció, perquè encara que Gabriel és un personatge escèptic i poc compromès, que viu la guerra com un home com tants altres als que toca viure un moment determinat de la història, la visió de la barbàrie dels fets a un i altre bàndol, li fa concloure que "la guerra és l'excusa perfecta per a l'escampament de la roïnesa moral a totes dues bandes del front", i que exhumar els cadàvers de les fosses comunes és un acte necessari per tancar les ferides de la guerra, "perquè sempre s'ha d'escarbar després d'una guerra civil per reunir germans amb germans i pares amb fills, i que puga tornar així la pols amb la pols i assecar de nou tots els llavis".

La novel·la és també una reflexió sobre el pas del temps, entre el passat i el present. Diu el personatge protagonista, que sembla que hi ha un buit, entre la guerra de la seua joventut, i el record de la guerra en la seua vellesa, són els parèntesis que encerclen la seva vida, i en el final d'aquesta, sota les estrelles, seguirà interrogant-se per què va passar tot allò.

On dormen les estrelles, malgrat la complexitat de l'estructura, està escrita amb un estil clar i efectiu,  i és una visió nova i interessant de la Guerra Civil.

Josep Manuel San Abdon

 

HOMENATGE A LES TRANSMISSORES DE LA LLENGUA

 

 

JOSEP FRANCO(2004). Això és llarg de contar. Edicions Bromera. Alzira. 

 Darrerament són molts els escriptors que apel·len a la memòria a l'hora d'escriure els seus llibres, aquest és també el cas de Josep Franco que en la seva darrera novel·la ens presenta una llarga conversa entre una mare en els seus darrers moments de vida i el seu fill escriptor.

La mare gairebé cega i amb algunes llacunes de memòria, s'asseu a parlar amb el seu fill, i al llarg dels dotze capítols en què s'estructura el llibre, repassaran la història dels darrers vuitanta anys de Sueca, però que podria ser de qualsevol altra ciutat de les comarques centrals del País Valencià.

Els records de la mare comencen els anys anteriors a la Guerra Civil, amb el record d'algunes malalties que la gent de llavors atribuïa a la mala vida, la presentació de la família i les vicissituds viscudes per aquesta. Després vindrà la guerra amb la repressió patida durant i després de l'enfrontament civil, i les conseqüències familiars. La narració continua amb la llarga postguerra, la fam i l'estraperlo, i els fets més íntims, com el casament dels pares, el naixement dels fills, per a continuar amb la riuada del 57, la mort de Carrero Blanco, alguns dels foscos capítols de la Transició, fins a arribar als temps actuals. El fill fixa els records de vegades dubtosos de la mare i fins i tot en fa una anàlisi de la situació.

Però el llibre, com s'explicita en la part final, vol ser un homenatge a la mare, a la de l'escriptor i per extensió a totes les mares valencianes, perquè no només han estat transmissores de la vida, sinó també de la llengua, una llengua que es presenta molt viva en veu de la mare. i que té també una presència en la novel·la amb fets històrics que han condicionat el seu ús fins avui en dia: les Normes del 32, l'aparició de Nosaltres els valencians, les agressions terroristes contra Joan Fuster, fins a l'Acadèmia Valenciana de la Llengua.

Tots els entrebancs pels que ha tingut de passar la llengua al llarg del segle XX, fa que el narrador es manifeste amb molt de pessimisme, serà ja impossible per a la llengua mantenir la vitalitat que posseïa en boca de sa mare, per això són tot un símbol els versos que encapçalen cadascun dels capítols, que pertanyen al Misteri d'Elx, i la referència, en el capítol final, al misteri de l'assumpció de la Mare de Déu, perquè com ha declarat l'autor, retrata a la perfecció la lenta desaparició de la llengua, i al mateix temps encarna la unió dels fidels. Tot i això encara hi ha un bri d'esperança, la literatura, que malgrat que s'expressi en una "llengua vella, moribunda, desesperada i que ja està més allà que ací, ens assegura un record perdurable i, per tant, ens fa immortals". 

Amb Això és llarg de contar, estem davant d'una novel·la d'idees un gènere que l'escriptor de Sueca ja havia conreat amb notable encert en novel·les anteriors com L'enviat o Les potències de l'ànima, i que ací presenta d'una manera més visceral. Seria també una novel·la de maduresa, de balanç de la pròpia vida, però també un balanç generacional d'aquells que tenien vint anys a la mort del dictador i totes les il·lusions del món per la llengua i pel país, que foren arrabassades pels vents de la Transició. Una novel·la imprescindible per a conèixer el camí que ha portat la nostra llengua fins a la situació actual, i merescut homenatge a aquelles que l'han sabuda preservar.

Josep Manuel San Abdon

 

ELS RECORDS DE JAUME FERRAN

 

 

JAUME FERRAN(2001). Memòries de Ponent. Edicions 62. Barcelona.

 Els escriptors de l'anomenada "Generación del medio siglo" han estat pròdigs en escriure memòries, així coneixem les d'Alberto Oliart, Jaime Gil de Biedma, Carlos Barral i Josep Mª Castellet. Les últimes són les escrites per Jaume Ferran que va compartir vivències i amistat amb els esmentats anteriorment. Jaume Ferran (Cervera, 1928) és un poeta amb una àmplia obra publicada en castellà. Així mateix ha publicat estudis sobre l'obra de Joan Maragall, Alfonso Costafreda, Lope de Vega i J.V. Foix.

Amb Memòries de Ponent va guanyar el premi Gaziel de biografies i memòries l'any 2000, és el primer llibre que publica en català, seguint el consell que li va donar el seu pare poc abans de morir. Aquestes memòries es divideixen en tres parts, en la primera titulada L'espill encantat evoca la seua infantesa, on ens presentarà la seua àmplia família. L'escenari és la comarca de la Segarra, sobretot Cervera i Granyena, el poble on la família va passar els anys de la Guerra Civil, és el fet que marca més decisivament  la seua vida aquells anys.

La segona part porta per títol La primavera encesa, en ella relata els seus anys d'estudiant a la Universitat de Barcelona, i posteriorment la seua estada a Madrid, on es va doctorar. Allí va ser professor ajudant d'Eugeni d'Ors i va conèixer la seua dona.

La tercera part porta per títol Diari d'Atlàntida i ens narra la seua estada de més trenta anys als Estats Units d'Amèrica, com a professor universitari, primer a la Universitat de Colgate i després a Syracuse, on el 1963 va ser nomenat director de l'Institut d'Estudis Hispànics. És aquesta la part més reeixida del llibre, assistim a les dificultats de l'arribada, als contactes amb altres professors espanyols en diferents universitats americanes, als encontres entre els intel·lectuals exiliats i els de l'interior, a la dificultat de poder tornar a Espanya, al naixement dels fills o a l'evolució dels Estats Units en aquests trenta anys.

Són particularment interessants els dos darrers capítols del llibre, on l'autor explica que li ha estat diagnosticat un càncer de ronyó i evoca els seus companys de generació desapareguts, sobretot José Agustín Goytisolo, amb qui tenia una cita pendent. Són pàgines d’una magnífica prosa, on Jaume Ferran destapa la seua vena poètica, ens ofereix moments d'intensos sentiments, i on serenament accepta que ha arribat a la recta final de la seua vida.

Pot ser l'únic retret que se li pot fer a aquest llibre és que parla en excés de si mateix, segurament es nota ací la seua faceta de poeta, però en qualsevol cas totes les vides reflecteixen el moment en què han viscut i algunes pàgines assoleixen moments de gran altura literària.

Josep Manuel San Abdón

 

UN MÓN DESAPAREGUT

 

TONI CUCARELLA (2003). Quina lenta agonia, la dels ametlers perduts. Editorial 3 i 4. València. 241 pàgs.

       Segurament perquè vivim en un món de canvis històrics accelerats, són ja nombrosos els escriptors valencians nascuts en els anys quaranta i cinquanta que han recreat els seus anys de la infantesa, tant diferents als que ara en plena maduresa estan vivint. Toni Cucarella ve a afegir-se a aquesta extensa nòmina d'autors amb la present novel·la premiada amb el Premi Andròmina dels Premis d'Octubre 2003, i més recentment amb el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians.

L'acció de la novel·la està localitzada en el barri de les Eretes, a les afores de Xàtiva. Un humil carrer que limita amb els camps d'ametllers i garrofers, que el personatge protagonista visita de gran, quan ja està definitivament integrat en l'espai urbà, i no queda ni rastre del lloc on va créixer. Llavors decideix evocar-lo per tal de soterrar-lo per sempre.

L'evocació del personatge ens trasllada a finals de la dècada dels anys seixanta del segle passat, quan ell és un xiquet i el ser humà és a punt d'arribar a la lluna, però al barri de les Eretes, no han arribat encara les mínimes condicions d'habitabilitat. Ell pertany a una humil família formada pels pares, dues germanes i l'àvia, i el seu entorn el formen un xicotet grup de persones igualment sense recursos econòmics. És un món on encara és present el record de la Guerra Civil, i les coses només es poden contar amb veu baixa, un món on les supersticions populars estan plenament vigents,  on els morts i els vius comparteixen els mateixos espais, i on les accions dels primers afecten la vida dels segons.

A diferència d'altres novel·les que evoquen la mateixa època i que desperten una certa nostàlgia, a Quina lenta agonia, la dels ametlers perduts, no hi ha espai per a la nostàlgia, perquè la misèria és present per allí on mires, en un espai on el temps sembla immòbil i d'on no és possible escapar, la família del protagonista no pot emigrar a Barcelona o "Joe Dinamita" fracassa en el seu intent de triomfar com a boxejador a València.

Malgrat que és una novel·la coral, on apareixen molts personatges cal destacar sobretot la immensa humanitat de l'àvia Tònia. Un altra virtut  molt important d'aquest llibre és el llenguatge emprat, que reflecteix molt bé la parla d'aquella gent, que com el seu món corre perill d'extinció

Toni Cucarella amb Quina lenta agonia, la dels ametlers perduts, ha escrit una molt bona novel·la. A partir d'ara les Eretes es converteix en un espai mític de la nostra literatura. Els dos premis atorgats a aquest llibre sens dubte li fan justícia i la seua lectura no decebrà ningú.

Josep Manuel San Abdón

PAISATGES DE XINA

 

 

JOAN-BAPTISTA CAMPOS (2003). Pavelló d'Orient. Edicions 62. Barcelona.

 Amb Pavelló d'Orient, Joan-Baptista Campos va guanyar el Premi de Poesia "Marius Torres" 2002. Aquest llibre tanca una trilogia encetada amb el llibre Istambul (2001) i continuada després amb Quadern de l'Índia (2002), en què el poeta castellonenc pren els seus viatges a l'Orient com a matèria per als seus llibres de poemes.

El llibre està dividit en tres apartats, en el primer titulat In itinere el poeta escriu sobre allò que li suggereixen els diversos llocs que visita durant el viatge. Així al poema Guilin la dansa dels boscos de bambú li inspiren pau, però també caos, segurament perquè es una terra sense treballar, per això a Terrasses d'arròs exalta el plaer de l'home per a transformar el terreny i fer-lo productiu. En ocasions es sent fascinat per la simple visió del paisatge, al veure una immensa planúria on s'imagina el combat d'antics guerrers, els salzes i els llorers del jardí imperial, d'unes fulles mortes sobre un dic, l'aigua que corre lliure entre les roques, o el color de la llum cap al tard.

Però aquest paisatge no està exempt de contrastos; se'ns descriuen les males olors del basar de Xi'an i l'ambient decadent, però al mateix temps la bellesa del vol nupcial d'uns teuladins, o el poema Skyline, Shanghai on el subjecte poètic se sent seduït per la "sensual barreja de llums i fum."

No falta en aquesta part del llibre un punt de sensualitat i d'erotisme, com la fascinació per la bella dansa d'una ballarina, la visió de dues prostitutes, o la mirada d'una jove que li pica l'ullet enmig d'un aire perfumat per l'olor del gessamí. Però també se sent desvalgut com quan observa un ocell que encara no ha après a volar i crida sa mare i el subjecte poètic es compara amb el petit ocell mentre espera en la solitud de l'habitació de l'hotel. Així mateix es fa present el compromís del poeta amb la llibertat i la pau en el poema Tian'amen: "Em fan mal, amb les mans de la ràbia,/les raons tèrboles de les armes."

La segona part del llibre Groc de llunes és un homenatge al poeta xinès Li Po, poeta contemporani de la dinastia Tang, que va morir en intentar agafar la lluna reflectida al fons d'un llac, una nit que estava borratxo. El recull de poemes d'aquest apartat està format per unes composicions breus de dos o tres versos, que generalment reflecteixen imatges de la nit amb la lluna de protagonista, en uns paisatges d'aspecte romàntic, decadent, que sovint manifesten pau, serenor, però també la tristesa provocada pel final del viatge.

La tercera part del poemari titulada Postals de l'Orient de la Xina, reprèn el camí encetat en la primera part, però ara els poemes assoleixen un caràcter més narratiu, i porten una reflexió final. S'enceta aquesta part amb una bona mostra d'humor negre, a les portes del mausoleu de Mao, unes xiquetes venen Coca-Cola als turistes. La ironia es fa patent en el poema L'Hostessa, on es descriu la bellesa de l'hostessa d'un tren, destacant el detall del color dels seus llavis, finalment aquesta trenca l'encís dient que el tren es propietat de la nació.

El poeta adopta un to més greu als poemes Tablamakan i Li Po, al primer davant la immensitat del desert escolta "el silenci cru i desolat de l'home orfe, desvalgut i pobre d'aquest principi del mil·leni." Al segon, nou homenatge a Li Po, mentre contempla el paisatge, lamenta la injustícia de la mort humana. Acaba el llibre amb un lament per la força destructiva del temps: "No me n'oblide que el viatge és una casa que el temps ensorra, tard o d'hora."

Josep Manuel San Abdón

LA POESIA, EL VI I LA VIDA

 

 

ELIES BARBERÀ(2003). Mata-rates (i altres vicis). Ed. 3i4. València.

Elies Barberà va guanyar amb aquest llibre la XXII edició del Premi Senyoriu d'Ausiàs March. El llibre comença amb un poema, Manual d'instruccions, que és tota una declaració de principis, se'ns convida a llegir els versos per la nit, "car estan escrits de nit, els meus versos./ Escrits per la nit, i per a la nit." I segurament hem d'entendre la nit com a moment fosc de la vida, però també com a moment propici per a la reflexió. Acaba aquest primer poema amb una invitació a beure vi, el vi de la poesia, però també el vi com a beguda, que serà present al llarg de tot el poemari, com a font de plaer, però sobretot com a remeier de les penes de l'amor.

Després d'aquest poema inicial comença el primer gran apartat del llibre, el que porta per títol Mata-rates, està format per llargs poemes narratius, que contenen petites històries d'amor, la primera és aliena al subjecte poètic, el protagonista és Mickey Mouse, Dissortat Mickey Mouse és un poema anti-Disney, el famós ratolí, abandonat per la seua estimada, passeja com un "fantasma amb gavardina" i després de matar les seues penes amb whiskys, acabarà la nit amb una "rata-dona de neó".

A continuació el subjecte poètic inicia un seguit de poemes en què s'adreça a la seua estimada que l'ha abandonat. En el poema Lliure, diu que ha esdevingut lliure, però aquesta llibertat és pobra i dissortada sense ella. En poemes successius deambula pels carrers com un fantasma, o troba la seua casa freda, perquè ella no hi és, o fins i tot considera les seues mans inútils ja que no li pot fer carícies, però sobretot és present la beguda i la nit, que es mouen en un espai concret, la ciutat d'Alcoi i els seus bars, als que es ret homenatge, Alcoi moon love es titula un dels poemes. Acaba aquest primer apartat amb el poema Autumn leaves en què utilitza la ironia per a parlar de la seua situació de malalt d'amor.

El segon gran apartat del llibre porta per títol Altres vicis, i en ell el subjecte poètic utilitza principalment la primera persona, es manifesta perdut pel món, literalment als llimbs, al poema Llimbs, o es compara amb personatges de la mitologia clàssica en les seues desgràcies amoroses al poema Càntic de Dionís. Fins i tot teoritza sobre l'amor, a Funambulisme sobre un cos de llum, diu que l'amor és caminar com un funàmbul per la punta d'una navalla; també lluita contra el record, però el filòsof David Hume li diu: "les mosses del record/ perduraran indencentment", al poema Una cervesa amb David Hume. I continua la presència de la imatge de la beguda, a Els anys de Liszt, una borratxera ajuda a superar la por de la pàgina en blanc, i a Revetla recorda la seua primera visió del món, quan va nàixer la família brindava amb cava i cantava pel seu naixement.

La tercera part del llibre Coda, consta únicament de dos poemes, el segon dels quals porta el significatiu títol de Comiat, i com en el primer torna a establir un paral·lelisme entre la poesia i la beguda: "arriba l'hora de marxar/ i de tancar el llibre, tros de vida escrita/(...)/ alegrem-nos, doncs,/ perquè hem begut molt, amics/hem begut molt, i bé."

No ens queda, doncs, més que encetar una botella de bon vi i brindar per aquest llibre de poemes d'excel·lent qualitat, dur, escrit sense concessions i que explora els sentiments ocasionats pels amors perduts.

Josep Manuel San Abdón

PER A PRESERVAR LA MEMÒRIA

 

BERNARDO ATXAGA. (2004) El hijo del acordeonista. Madrid. Ed. Alfaguara.  482 pàgs.

 Bernardo Atxaga torna en la seua darrera novel·la al seu mític món d'Obaba. La història de El hijo del acordeonista, arranca el 1957 en l'escola d'Obaba on estudien els dos protagonistes principals de la història, Joseba i David, el fill de l’acordionista. Però en la segona pàgina estem ja en 1999, hem deixat el País Basc, i ens hem traslladat a Califòrnia on Joseba assisteix al soterrar de David en el cementiri del seu ranxo. Després del soterrar, l'esposa americana de David lliurarà a Joseba un manuscrit en euskera del seu marit, on relata tota la seua vida.

Aquests manuscrit constitueix l'eix central de la novel·la, amb algunes aportacions de Joseba. David anirà adonant-se a mesura que es va fent gran, que sota el bucòlic ambient d'Obaba s'amaga un món sòrdid del que ningú no vol parlar, que té els seus orígens en la repressió de la Guerra Civil. El primer que li parla d'aquell món és el seu oncle Juan, després troba un quadern amb el nom dels afusellats del bàndol republicà i té raons per a sospitar que el seu pare, al qual sempre anomena Ángel, va tenir una participació activa. Continuarà el llibre explicant-nos les seues festes juvenils, els seus primers amors i finalment la seua conscienciació política que els du a militar en una organització que practica la lluita armada, de la qual els dos amics acaben sortir-se'n, no sense dificultats, perquè és un món igualment sòrdid.

Aquest any que estem celebrant el centenari del Quixot, podríem dir que la novel·la d'Atxaga guarda un cert paral·lelisme amb la de Cervantes per l'estructura, les dues estan escrites a partir d'un manuscrit, i algunes de les històries podrien tenir vida independent, per exemple quan David coneix a Mary Ann la seua dona, la història de don Pedro, el primer americano d'Obaba, de ressonàncies barojianes, o la del japonés Toshiro. L'estructura de la novel·la és molt complexa, però no dificulta gens la lectura, sinó tot el contrari, ens va obrint noves perspectives i nous punts de vista que fan que la història vaja adquirint cada volta més interés.

La novel·la és un retrat generacional dels nascuts els anys cinquanta del segle passat al País Basc. Però la història sobretot és un intent de preservar la memòria, tots els protagonistes acaben lluny d'Obaba, Ubande en Madrid, Teresa en Biarritz, Joseba en Cuba i Agustín en Montevideo. David és conscient que el món d'Obaba s'acaba amb ells, les seues filles ja són americanes, i malgrat que els ensenya algunes paraules en euskera, és conscient que elles ja no tornaran mai a Euskadi, aquell ja no és el seu món.

El hijo del acordeonista, és una història dolorosa, però sobretot és una història plena d'emocions. De lectura imprescindible.

Josep Manuel San Abdón

 

LES MISÈRIES DE LA LITERATURA

 

PASQUAL  ALAPONT(2003) Tota d'un glop. Edicions Bromera. Alzira. 292 pàgines.

Pasqual Alapont (Catarroja, 1963), ha fet tots els papers de l'auca en el món de la literatura, és autor i actor teatral, i ha escrit diverses novel·les de literatura infantil i juvenil, que li han valgut nombrosos premis. Amb aquesta novel·la va guanyar el premi Joanot Martorell de l'any 2002.

Tota d'un glop va protagonitzar en el seu llançament un campanya publicitària ben original i no exempta d'una certa polèmica. Mitjançant notícies i esqueles de diari es va intentar fer creure que el protagonista, Claudi Maria Safont, era un editor que acabava de morir en estranyes circumstàncies.

La novel·la comença sis hores després del soterrar, quan Maurici, el fill de Claudi Maria Safont, es troba amb el dietari d'aquest, i malgrat la nota que li diu que no l'ha d'obrir fins vint-i-cinc anys després de la seua mort, no pot resistir la temptació. Maurici, de caràcter totalment oposat al del seu pare, anirà descobrint el que aquest pensava sobre la seua persona, de la relació amb la seua mare de qui es va separar quan ell era molt jove, de la conflictiva col·laboració amb els seus empleats de confiança Glòria i Eduard, i sobretot de les misèries del món de l'edició; els premis manipulats, el robatori d'escriptors d'una editorial a una altra, els negres que escriuen novel·les, o els incontestables mandarins de les capelletes culturals, desemmascarar un d'ells és l'únic acte bo que realitzarà en la seua vida Claudi Maria Safont.

Però a banda d'aquest retrat implacable del món de l'edició, la novel·la permet una altra lectura, la d'un thriller qualsevol, una història d'intriga que tracta de descobrir les causes d'un crim, qui és l'assassí d'un individu que tenia molta gent desitjosa de fer-li la pell.

La part més interessant del llibre és la reproducció del dietari de Claudi Maria Safont, on l'escriptor mostra la seua experiència d'autor teatral amb els diàlegs i la composició de les escenes. Pot ser s'allarga innecessàriament en la resta del llibre, quan ens presenta la història des del punt de vista del narrador i de Maurici, per a precipitar-se, després, molt ràpidament el final, tot i que la resolució és perfecta.

Josep Manuel San Abdón

RECORDS D’UNA VIDA

 

MANEL ALONSO (2022). Fusta de carrasca. Picanya. Edicions del Bullent.

Com la famosa magdalena de Proust, una peça redona de pa porta a la protagonista d’aquesta novel·la el tast dolç i intens de la seua infantesa i excita la seua memòria que la porta a recordar els seus orígens, els seus avis, els seus pares, i totes les vicissituds familiars.

L’origen de la seua família està en un poble de La Manxa, Ossa de Montiel, on la patrona és Nuestra Señora de la Carrasca, la seua àvia materna va ser batejada amb el nom de María Enriqueta Carrasca Márquez Gallego, i a partir d’ací la seua família va heretar el malnom de Carrasca. La carrasca, ens diu la veu narrativa, és una fusta dura, bona per a construir carros i eines del camp, és humil i fiable, per això el sobrenom se li escau molt bé a la protagonista com podrà veure el lector del llibre.

La novel·la estructurada en nou capítols, està narrada en primera persona per la protagonista, que a partir d’algun fet que està passant en el present, ens trasllada al passat, i va narrant els avatars del trasllat de la seua família des d’Ossa de Montiel a un barri humil d’un poble de les proximitats de València, batejat com a  Pouet, que ja coneixem perquè forma part de l’univers narratiu de Manel Alonso.

La família de Pilar, que així es diu la protagonista, va decidir en els anys seixanta del segle passat traslladar-se a Pouet en busca d’un futur millor per a ells i els seus fills, perquè el treball en la terra no donava per a viure, i albiraven un futur millor en el desenvolupament industrial que començava a tenir en lloc als voltants de València. Però no era tot tant fàcil, des de trobar una casa en condicions a una escola prop de casa. El viatge d’un poble a l’altre era també una autèntica odissea, donat l’estat de les carreteres de l’època i els mitjans de comunicació, com podem llegir en algun moment de la novel·la. Només una generació ens separa de les condicions de vida del tercer món, diu en algun moment la protagonista.

Tot aquest allau d’emigració va suposar un autèntic canvi per a Povet, la transformació del paisatge, la destrucció de l’horta original per la descontrolada construcció de cases, o la substitució per la indústria. Això ens ho va contant també la protagonista, de la mateixa manera  que ens explica com era l’escola en aquell temps, o a mesura que anava creixent, les formes i locals de diversió, l’educació cultural i sentimental i la banda sonora de la seua generació.

Un dels temes que es planteja en la novel·la és el de la identitat dels emigrants, en el seu poble d’origen eren amb el pas dels anys els valencianos, però a València eren els castellans. Pilar ens relata aquest problema identitari i com a poc a poc es solta i comença a parlar valencià. També ens explica les interioritats de la família, les coses bones que té la institució i també els conflictes que sovint genera, així com el dolor pel deteriorament físic i mental que origina el pas del temps i finalment la mor de la gent estimada.

Pilar ens explica com coneix la seua parella i com forma la seua família. Les dones que l’havien precedit eren dones fortes, i ella també ho serà quan les circumstàncies l’abocaran a ser-ho. El seu fill Bernat pateix un trastorn psicològic que es diagnosticat de forma contradictòria per diversos psicòlegs i psiquiatres, l’altre, Arnau, esportista, interessat per molts aspectes de la cultura, estudiant universitari, sofreix un brot psicòtic, que el submergeix en un estat de dolor, tristesa, inseguretat i por, que el conduiran a un final tràgic. Impressionant el moment en què ens narra quan surt de casa i ja no torna amb vida. És en aquestes moments en què demostra ser d’autèntica fusta de carrasca, i és precisament en el bosc on trobarà refugi.

Amb Fusta de carrasca Manel Alonso ha escrit el seu llibre més personal, on a partir dels records íntims d’una dona, arribem al sentiment universal del que és la vida, que es guarda en la memòria de cadascú, perquè com diu la narradora “la memòria és una vella arca plena d’andròmines inútils que guarden els somriures i les penes.” Un llibre de lectura molt recomanable, d’un autor cada volta més madur.

Josep Manuel San Abdón