divendres, 21 de juny de 2019

CINQUANTA ANIVERSARI D’ AL VENT I NOSALTRES ELS VALENCIANS




Entrevista a Vicent Pitarch

Enguany es compleixen els cinquanta anys de dos mitjans informatius en català, que en un temps molt difícil per a la nostra llengua van constituir tota una fita en el món de la informació a les comarques de Castelló i fins i tot en la resta dels Països Catalans. La revista Al vent creada per Albert Sánchez – Pantoja i Frederic Rivas, es va vore obligada a plegar l’any 1969. En el seu moment més àlgid, va arribar a tenir més de mil subscriptors, i el règim que l’havia tolerat fins aquell moment va ordenar el seu tancament. El mateix any, però, naixia el primer programa de ràdio en català, Nosaltres els valencians. Per parlar d’aquests dos esdeveniments hem conversat amb Vicent Pitarch, principal impulsor d’aquell programa de ràdio.
Vicent, tot i que tu no vas estar en la fundació de la revista Al vent, crec que si que ens podràs fer cinc cèntims del que va significar.
Els quatre anys i mig que va durar Al vent va coincidir amb els anys de la meua carrera a Barcelona, i després amb el començament de la mili. Va significar un revulsiu que vist des d’ara és difícil de copsar a quin nivell arribava tot allò. Era la primera publicació amb una certa empremta, va arribar a tirar més de mil exemplars. Era la primera revista en català que es feia a Castelló amb la voluntat de fer premsa en català, i d’intentar normalitzar un petit espai, però que aleshores era molt important. Les condicions de precarietat eren absolutes.
Del miler de subscriptors quatre eren de Benicarló.
Benicarló a començaments dels 70 tenia una dinàmica envejable, i per tant això no és estrany.
Al vent podríem dir que va morir d’èxit, perquè les autoritats dels moment, que la van tolerar al principi, en vore la repercussió que tenia es van alarmar i aprofitant l’estat d’excepció de 1969, i amb l’excusa que no s’adaptava a la llei de premsa de Fraga la van clausurar.
Així va ser, però no és que la van clausurar llavors, sinó que gairebé no la deixaven respirar. Tenia l’aixopluc de l’església, teòricament allò venia d’una parròquia, el rector de la qual era mossèn Amorós, donava la cara, però qui ho defensava era el bisbe Pont i Gol.
Uns mesos després de la clausura d’Al vent, naixia el programa de ràdio Nosaltres els valencians.
Així va ser. Vaig començar a fer un curs de valencià a Vila-real. Com que un dels que acudien al curset era força amic de Joan Soler, aleshores director de Ràdio Popular de Castelló, va suggerir que podríem fer un programa de ràdio, perquè ell ens deixaria fer-ho. Vam parlar amb ell i ens va posar unes condicions. Primer de tot que això havia de passar per la censura, segon, que no l’havíem de posar entre l’espasa i la paret, i sobretot que ens comprometéssem a aguantar 3 o 4 mesos.
Vam tindre problemes amb la censura, però va anar fent-se, no va ser per la seua causa que el programa va desaparèixer, sinó per esgotament, perquè si s’ha de fer amb garanties hi ha d’haver una mínima professionalització per part d’algú, i també un equip decidit, consistent i amb disponibilitat, i tota aquesta sèrie de condicions no era fàcil de reunir-les, i quan ja portàvem 10 anys vam decidir que no ho podíem mantenir.
Vau tenir clar des del primer moment que no volíeu fer un programa ni de danses, ni de folklore.
Ni de classes de català. Les classes les fèiem en un altre lloc. Però a l’emissora, ja que teníem aquella oportunitat tant increïble, havíem, simplement de normalitzar la llengua. Havíem de plantejar temes que pogueren punxar la consciència dels joves. Teníem clar que ens adreçàvem a la joventut, que en aquell moment era una joventut en ebullició, es muntaven grupets de teatre, de música... Et contaré una anècdota; vaig entrar en contacte amb uns joves d’Alcalà de Xivert, una colla que es dedicaven a l’agricultura, i en una època en que el programa es feia en diumenge, quan ells estaven escampats pel terme, una persona havia de quedar-se al poble i gravar-lo, i a la tarda es reunien per escoltar-lo, això ara sembla una cosa d’un altre planeta, però va ser un dels episodis més gratificants quan vam saber que funcionava així.
A través del programa de ràdio organitzàveu altres coses.
A través de la ràdio vam portar a Pi de la Serra, a Llach, a Raimon, allà al teatre. Ens dedicàvem a muntar coses d’aquestes pels pobles del voltant on teníem un relatiu accés. Al programa parlàvem del moviment trotskista, del maig del 68, del que era Europa, de l’alliberament de les nacions, de certes tendències de la joventut, i naturalment de la catalanitat, allí apareixien tots els Països Catalans sistemàticament. Intentàvem que allò fos vist amb una certa naturalitat. Això va ser la gran obra que va representar el programa.

Una característica del programa va ser que vau donar molta participació als oients. Us escrivien moltes cartes.
És el que volíem i ho provocàvem. Entre els qui escrivien estava Kálmán Faluba des de Budapest. El primer professor de català de Budapest. Ha fet escola, allí hi una grup de catalanòfils d’un cert gruix. Abans de posar el programa en marxa, em vaig posar en contacte amb persones del Principat, i de les Balears, els vaig fer una petita circular, on deia que anàvem a fer allò i per tant necessitàvem ajudes, informació, notícies...També a Serra d’Or vaig posar una crida i em va contestar des de Budapest Kálmán Faluba, perquè li feia arribar la revista una família de Barcelona.
Això era el que volíem i el que necessitàvem, primer per contactar amb la gent, i després perquè el programa fera una mica de ressò de petites inquietuds del que anava passant per totes les comarques a ser possible del País Valencià.
L’altra experiència paral·lela a aquesta va ser que en complir cinc anys, vam fer una carta a tota la intel·lectualitat dels Països Catalans; Pont i Gol, Cassià Just, l’abat de Montserrat, Pedrolo, Espriu, Fuster, Ventura, Aracil, Ninyoles, Moll, Ovidi Montllor, Raimon, Mª del Mar Bonet i molts més per tal de demanar-los una simple adhesió. Vam tenir respostes fantàstiques de molts d’aquests personatges. Tinc una dedicatòria a mà de Joan Miró. Era ja el final de la dictadura, i tal com vèiem que s’anava esllanguint, les il·lusions i les esperances eren més grosses. Després va vindre la nova època, vam tindre noves obligacions, la dedicació a la política, el programa ho va patir i en aquelles condicions no podíem continuar.
Josep Manuel San Abdón




dilluns, 10 de juny de 2019

ENTREVISTA A VICENT USÓ



Vicent Usó és un dels nostres novel·listes més destacats, l’avalen la seua producció literària amb setze novel·les publicades amb èxit de crítica i públic, i amb premis de prestigi com l’Andròmina dels Octubre, l’Alfons el Magnànim de València o dos vegades finalista del Sant Jordi. El seu  últim llibre publicat és El paradís a les fosques (Edicions Bromera), novel·la amb la que va guanyar el Premi Enric Valor d’Alacant. La història comença el dia que Lehman Brothers va fer fallida i ens presenta uns personatges que fins aquell moment vivien amb l’única obsessió de guanyar diners al preu que fóra.
-                     Amb El paradís a les fosques has explicat que has volgut fer una novel·la sobre l’ambició, retratar aquelles persones que a la primera dècada del segle XXI tenien com a única finalitat en la vida fer-se rics.
Sí, perquè el que a mi m’interessa de la literatura, sobretot, és que em proporcione ferramentes per a intentar entendre o almenys plantejar-me les coses que succeeixen al meu voltant. Com tu dius en els primers anys del segle XXI va proliferar una classe de gent que tenia una moral determinada, segons la qual l’única opció legítima de la vida era fer-se com més ric millor, i això tenia tota una sèrie de conseqüències que després ens han avocat a la crisi i que són les que jo intente plantejar-me en la novel·la.
-                     A més molts economistes deien que això no s’acabaria mai, que sempre viuríem en un paradís, fins que el paradís, com tu dius, es va quedar a les fosques.
No era únicament la sensació d’aquesta ideologia de la que parlava. No era únicament la sensació de la gent comuna; els comercials de les empreses, els empresaris, els treballadors...sinó que tenia una estructura teòrica al darrere. Una sèrie d’economistes, historiadors, etc. que deien que en contra del que havia vaticinat el marxisme i que s’havia anat complint fins aquell moment, el capitalisme havia sigut capaç de trobar la pedra filosofal que faria que ja no hi haguera més crisis, seria una prosperitat sense límits. Això és molt perillós, perquè en el moment que penses que l’acumulació seria infinita, oblidàvem que era acumulació a costa de països del Tercer Món, per exemple, però això no els interessava massa. Però en la mesura que l’única opció és aquesta, doncs, el sistema de valors es perverteix, i valors com la solidaritat, l’amistat o les xicotetes coses de cada dia, es deixen de banda i s’entronitza l’èxit, l’ambició i els diners com a únic valor. I això ens ha portat on ens ha portat.
-                     La novel·la no es localitza en cap espai concret, però hi ha unes referències que ens fan endevinar que passa a la teua comarca La Plana Baixa. És un intent d’interrogar-te sobre el teu entorn?
Una de les grandíssimes virtuts de la literatura és que et permet parlar d’allò més pròxim i generar missatges universals, que és el que jo pretenc i pretenem tots els escriptors. Aleshores, jo m’he fixat en el territori més immediat, com és lògic, perquè és el que tinc més a mà i veig cada dia, però crec que la situació que planteja El paradís a les fosques, es va donar en molts llocs, no sols del País Valencià, ni de l’Estat espanyol, sinó fins i tot en una bona part d’Occident. I precisament per això no era un fenomen puntual de quatre empreses que en un lloc determinat tenen una certa prosperitat, sinó que darrere hi havia tota una sèrie de polítiques neoliberals, de coartades morals, de bagatges teòrics, etc. que abonaven aquests plantejaments i per tant m’he mogut a partir de situacions molt pròximes, però que no ubique massa perquè poden passar en més llocs.
El missatge final crec que seria intel·ligible arreu del món, on la situació és molt parella. De fet hi ha hagut lectors de diferents zones geogràfiques que m’han comentat que han conegut personatges com els que ixen a la novel·la, per tant vol dir que no anava massa errat i que la situació s’havia repetit en altres llocs.
-                     Hi ha un moment en la novel·la que apareix una mansió que a mi em recorda a la que vam poder vore en l’última pel·lícula de Stanley Kubrick, Eyes wide shut, però molt més depravada. Un autèntic paradís del vici on aquests individus exploten sense cap mirament les persones que viuen en la misèria generada per ells. Tens alguna referència a si es feien activitats d’aquests tipus?
Quan en el cim del sistema de valors, només hi ha els diners, la conseqüència immediata és que podem comprar allò que es puga comprar, allò que tinguem suficients diners per a pagar, i per tant podem dir que podem comprar cossos humans que serien la matèria primera d’aquestes festes que esmentes, però també vides de persones. Tot allò que es vent és susceptible de ser comprat, i per tant és legítim comprar-ho. El que he volgut demostrar, no sé si exagerant, perquè la realitat sempre supera la ficció, és que la gent que bevia d’aquesta ideologia, tenia aquesta manera d’entendre la vida, i la seua relació amb els desafortunats. Perquè el paradís era només per a uns pocs, encara que ens feren vore que era per a tots. El que intentava reflectir és que quan aquesta ideologia s’instal·la en la societat podem arribar a les aberracions més grans.

-                     Un altre moment en què veiem la classe de gent que són és en l’exposició del pintor Serpentina, personatge excèntric i fastigós, al qual fan vore que adoren perquè els seus quadres són molt cars. Els diners estan per damunt dels valors artístics.
Clar, perquè quan els diners ho envaeixen tot, també envaeixen el món de l’art, i aleshores passem de considerar l’art com una manifestació que ens altera, que ens commou, etc. oblidem aquest principi que és el fonamental de l’art i instal·lem en el seu lloc un altre, segons el qual l’art és més valuós quant més diners costa. És com aquella gent que quan va al restaurant sempre demana el vi més car, perquè no n’entenen realment de vins. Passa el mateix pel que fa als quadres i a les escultures. Aleshores estava retratant un més dels àmbits en els quals aquesta perversió global de la societat havia afectat i ho he fet des d’un punt de vista lleugerament diferent a la resta de la novel·la, té un punt més de caricatura, un punt més divertit si vols. Una mica per trencar. La novel·la té un punt in crescendo bastant important, i m’interessava, de tant en tant, donar-li un àmbit al lector per a que respirara. Però a més m’ha vingut molt bé la figura de Serpentina per a caricaturitzar aquesta gent i al mateix temps per a traure un somriure al lector abans de continuar amb la tensió creixent.
-                     En aquest món que es va crear hi ha uns personatges que sempre estan dalt de tot, sempre són poderosos com és el cas del que s’anomena Maquenrou, i d’altres als que se’ls va deixar viure un temps al paradís abans d’enviar-los una altra vegada a l’infern com és el cas de Maties. Al final fa una mica de llàstima i tot.
Maquenrou és el representant d’aquesta gent que parlàvem. La gent que ja era rica abans, que no era rica de quatre dies, i no era rica d’uns pocs diners, i a més no era rica per aparentar, que era el símptoma que delatava els nous rics, que era la necessitat de fer vore que s’havien fet rics, a través de l’ostentació. Aquesta mena de rics, són rics més subtils, són la gent que posseeix realment el poder i que rara vegada els veiem les cares, però que estan sempre allà, que han sortit enfortits de la crisi i que d’alguna manera han jugat amb la resta de la gent tractant-los com a peons d’un gran joc d’escacs en el qual ells sempre acaben triomfant.
-                     A mesura que avança la novel·la anem coneixent el passat de Maties, una història, que des del meu punt de vista, fa guanyar interès a la novel·la, perquè a cada capítol ens sorprens amb noves informacions. Per què has introduït la història de la vida familiar de Maties amb tant de detall?
D’entrada perquè pensava que cenyint-me únicament a la prosperitat i caiguda econòmica i social, el personatge no tenia carn suficient com per a sustentar una novel·la. En segon lloc perquè el personatge de Maties, és un personatge poc amable, per dir-ho d’una manera lleugera, i per tant els personatges que són pocs simpàtics per al lector, és més difícil que aquest connecte amb ells, i això és una condició imprescindible per a que l’interesse el text. Si el lector no connecta amb els personatges principals serà molt difícil que després puga trobar interès en allò que estem explicant. Per tant necessitava un contrapunt en el qual Maties no es comportara com un canalla, sinó que fora una víctima, que tinguera unes relacions més bones de pair amb el seu entorn i mostrar la seua personalitat des d’un altre punt de vista que facilitara que el lector empatitzara amb ell. I després perquè jo sempre intente que les meues novel·les tinguen moltes trames secundàries. Entenc que una bona novel·la és aquella que es ramifica molt, sense perdre l’objectiu final i tenint present que les trames secundàries han d’estar al servei de la trama principal, perquè això ens permet posar el cap sota l’aigua i no quedar-nos en la superfície, i vore d’on venen els personatges, quines motivacions els impulsen i quina història tenen al darrere. Tot açò a mesura que vas escrivint, hi ha coses que van eixint i vas aprofitant-les en funció de com vagen venint. Aquest seria el triple objectiu.
Josep Manuel San Abdón


dilluns, 13 de maig de 2019

ENTREVISTA AMB SERGI CAMBRILS



Fa uns mesos Sergi Cambrils publicava Tropecientas trompas (Onada edicions), un llibre de microrelats força divertits i suggeridors. Alguns han estat premiats en programes radiofònics com ara Wonderland de Radio Nacional de España. Com diu l’autor, el llibre és una espècie de caixa de bombons que mai no saps quin et sortirà. Sobre el contingut de Tropecientas trompas i altres qüestions vam tenir aquesta conversa amb l’autor.
Tenim entès que la teua vocació literària és recent i començar a escriure va tindre per a tu un efecte terapèutic.
La veritat és que sí. Vaig començar a escriure fa més o menys cinc anys. Estava per casa i vaig pensar que era l’hora de deixar de fer alguna cosa que no era productiva i posar-me a fer una altra cosa que en principi podria ser productiva com és escriure.
El teu amor recent a la literatura, pot arribar a convertir-te en infidel a la pintura?
Jo ho comparo a tindre una núvia. En el meu cas la núvia és la pintura, estàs amb ella des de fa molts anys, la vols, heu passat junt bons i mals moments, però te n’adones que al cap de tant de temps de viure amb ella, per exemple, li agafes mania als sorollets que fa. Això podria comparar-lo amb la tècnica. El fet d’estar tant de temps amb aquesta tècnica, arriba a un punt en què t’atabales, es suposa que cal donar-se una mica de respir. Ens volem igual, la pintura no és gelosa i em deixa flirtejar una mica amb l’escriptura.
Penso que la pintura i el microrelat tenen un punt en comú, fixar un moment en el temps.
Sí, és com paralitzar el temps en un detall, però encara que siga una cosa breu, ha d’haver narrativitat. S’ha de contar una història, no ha de ser una anècdota, no ha de ser un acudit. Un acudit té una única funció que és fer riure. Un microrelat té moltes més coses, contar una història i contar-la d’una manera subjectiva, que al mateix temps et faça obrir els ulls a quelcom que siga universal i que tots puguen entendre. El lector ha de ser una persona activa i que faça una reflexió sobre el que ha llegit.
Pel que conec de la teua pintura, guarda una certa relació amb els teus relats: el surrealisme, l’absurd...
Efectivament. He canviat de disciplina, però en realitat estic fent el mateix, contar històries. Unes les contes amb imatges pintades i les altres són imatges mentals i escrites, i al mateix temps les dues tenen en comú la tècnica per a poder-les explicar.


Dos dels temes que més t’han inspirat són el tema de la parella i el tema de la família.
No sóc molt conscient quan escric un microrelat si estic treballant un contingut o un altre. El que faig és partir d’una frase que em pareix potent i suggestiva. I és veritat, quan dius la família jo penso sobretot en ma mare, i penso en algun conflicte que puga passar a casa. I amb la parella també. Te relaciones amb la gent i és un recurs que utilitzem tots per a contar històries i d’aquesta manera pots arribar al lector amb coses quotidianes que parlen del seu món, ja siga de la parella o de la família.
Molts contes produeixen una certa inquietud i reflecteixen la fragilitat del ser humà, les seues pors, les seues debilitats...
És cert. M’agrada això que dius. Quan s’acaben de llegir tots els relats, no hi ha un discurs buscat, però sí que trobo que es desprèn fragilitat, és la paraula que uneix a tots aquests microrelats molt diferents entre ells, i també el tema emocional que jo el portaria quasi a l’espiritual.
Una presència que observem en molts dels microrelats és la dels animals, que solen ser bastant repulsius com llangardaixos, aranyes o paneroles.
Aquests animals podrien ser perfectament les persones. Faig moltes comparacions amb animals repulsius i també moltes vegades apareix la part escatològica. És un recurs que per a parlar de les grandeses, cal buscar la part contrària per entendre-la com a tal, per això els animals una mica fastigosos, podrien contrarestar amb la grandesa del ser humà, i així explicar millor les històries.
Josep Manuel San Abdón



dimecres, 13 de febrer de 2019

PER A REFLEXIONAR



JOAN – PERE VILADECANS (2018). No ho veig clar. Barcelona. Ed. Comanegra.
Joan – Pere Viladecans va nàixer a Barcelona l’any 1948. L’any 1967 va començar la seua carrera professional, i des d’aleshores ha realitzat una gran quantitat d’exposicions, tant en l’àmbit nacional com en l’internacional. Ha estat guardonat amb diversos premis. Ha il·lustrat portades de llibres com ara, l’obra completa de Miquel Martí Pol o Todos los cuentos d’Edgard Allan Poe. Així mateix ha fet cartells per a diversos organismes i institucions com Amnistia Internacional, el Misteri d’Elx o la Universitat Pompeu Fabra. Ha col·laborat sovint a la premsa i aquest llibre és un recull d’articles publicats en el diari La Vanguardia i en el suplement Cultura/s des de l’any 2010.
En el pròleg l’autor mostra la seua satisfacció perquè per fi ha pogut editar un llibre. La seua àvia li va inculcar l’amor als llibres, ha estat des de sempre un gran lector i ja des de jovenet havia estat vinculat al món editorial amb treballs diversos.
Un dels propòsits que Joan – Pere Viladecans es fa a l’hora d’escriure ho explica també en la introducció. “Preguntes que faig i que em faig. (...) Potser la creació sigui això: requerir l’home i alhora parlar-li d’ell mateix.” Aquest propòsit ho podem comprovar de seguida que ens posem a llegir el llibre. Si classifiquem el contingut dels articles jo els agruparia en tres grans apartats: sobre l’art, sobre política i sobre costums.
Els articles que parlen sobre art són els que plantegen més interrogants en l’autor. El primer que apareix en el llibre Al voltant de la creació, parla del misteri del fet creatiu, on diu que la majoria d’obres surten d’una urgència expressiva interior de l’autor que no el deixa viure si no pot exterioritzar-la. En altres articles es planteja la relació de l’art amb el mercat i el poder, que al llarg dels anys ha anat evolucionant, però quasi sempre el producte artístic ha patit la dependència del poder, de la Cort, de l’Església i més tard de la burgesia. Això planteja a l’artista el dubte de si pot anar contra el statu quo. Ens planteja que avui en dia l’art pot aparèixer en altres formats, com per exemple en la publicitat, serà un art mercenari, però al mateix temps pot constituït un testimoni veraç de la seua època.
Una altra qüestió interessant que apareix en el llibre és sobre el caràcter de l’artista, “La gent normal no escriu, no pinta, no construeix, no filma...”, no és el primer que ho diu, i es pregunta: “És el talent creatiu una anomalia? És algun tipus de patologia?” I la resposta és una nova pregunta, “hi ha un intent de voler entendre la mort? Segurament com diu en un altre article, “l’art sempre ha estat un mitjà útil per entendre el món.” I això és el que impulsa el ser humà a la creació. Aquestes qüestions molt suggeridores sobre el món de l’art, les trobarà el lector en els més de dos-cents articles que conformen el llibre.
Hi ha un segon grup d’articles que jo anomeno de costums on l’autor fixa la seua mirada en el nostre entorn quotidià, com ara el desconeixement dels nens de que moltes de les coses que mengen abans van ser éssers vius. Es parla de les supersticions com a invenció per a fugir de la dura realitat. L’oblit en què es té als vells. La ignorància que tenim respecte als indigents, als que mirem sense veure. Els problemes que plantegen les noves tecnologies o la tendència “a passar pàgina d’allò que no sigui frívolament innovador”, la novetat com a valor en si mateix, i això fa que la cultura derive cap a la superficialitat. I així continua parlant sobre mil coses que passen cada dia al nostre voltant, que observa amb ulls de sorpresa i sovint amb un toc moral.
Un tercer grup d’articles el podríem agrupar amb la qualificació de polítics. Són articles escrits en la seua major part en els anys més durs de la crisi, on critica amb duresa la corrupció de molts mandataris i el patiment a que han portat a una part important de la societat. El llibre acaba, a més, amb tres articles que sota el títol d’Assemblea de Montserrat, recorden la tancada de gairebé tres-cents intel·lectuals, artistes, polítics... que va tenir lloc al monestir de Montserrat entre el 12 i 14 de desembre del 1970, en protesta pel procés de Burgos, en el qual es demanaven diverses penes de mort, i on Viladecans va participar quan era un jove de vint-i-dos anys.
Ha estat un gran encert la publicació d’aquests articles en format llibre, i salvar-los d’aquesta manera de la fugacitat de la premsa escrita. Perquè suposen una magnífica eina per a reflexionar sobre la funció de l’art i de l’artista, però també de les diverses qüestions que conformen el nostre dia a dia.
Josep Manuel San Abdón

dissabte, 2 de febrer de 2019

LA LLARGA LLUITA PELS DRETS CIVILS



JOHN CARLOS I DAVE ZIRIN. (2018). La historia de John Carlos. València. Sembra llibres.
John Carlos forma part d’una de les icones del segle XX, és un dos atletes nord-americans, que després de guanyar dos medalles en la prova dels 200 metres lliures als Jocs Olímpics de Mèxic l’any 1968, van pujar al pòdium i van alçar el braç amb el puny tancat i amb un guant negre per reivindicar els drets civils del afroamericans. Tommie Smith va guanyar la medalla d’or i va batre el record mundial i John Carlos va guanyar la de bronze, la de plata la va guanyar l’australià Peter Norman que es va solidaritzar amb ells.
L’any 1968 era una època molt convulsa, l’any passat va fer cinquanta anys, i molts d’aquells episodis els hem recordat. Per exemple, el maig del 68 a França, la invasió de les tropes soviètiques a Txecoslovàquia, que va ser el punt i final de l’anomenada Primavera de Praga. A Mèxic l’octubre d’aquell any té lloc la massacre de Tlatelolco, contra els estudiants que reclamaven més llibertats polítiques i civils, pocs dies abans del començament de les Olimpíades.
Als Estats Units en aquells anys hi moltes protestes contra la guerra del Vietnam. I sobretot està en ple auge el moviment dels ciutadans del color negre per lluitar pels seus drets civils, encapçalats pel doctor Martin Luther King Jr. que seria assassinat aquells mateix 1968.
John Carlos va nàixer al barri de Harlem el 5 de juny de 1945. El seu pare era fuster i a més arreglava sabates. Vivien molt prop de dos mítiques sales d’espectacles el Savoy i el Cotton Club, allí els xiquets anaven a obrir les portes dels cotxes de la gent que hi acudia i els donaven generoses propines. Però aviat se’n va adonar que figures de la talla de Louis Amstrong, Ella Fitzgerald o Billie Holiday, sempre havien d’entrar per la porta del darrere, perquè per la porta principal només podien entrar els blancs.
Ell seguia els esports per la ràdio i se li va posar al cap que volia participar en unes olimpíades. La primera idea era fer natació, però ha d’abandonar-la perquè el seu pare li fa saber que per a tindre un bon entrenador hauria d’apuntar-se a un club privat, però com que era negre no li estava permesa l’entrada. Després va intentar fer boxa, però la seua mare no volia. Així les coses, va fer com ell diu de Robin Hood, es va dedicar a robar els rics per donar-lo a la gent pobra del seu barri, i es va adonar que era tant ràpid que mai el podien enxampar.
D’aquesta manera va començar amb l’atletisme. Primer amb carreres d’aficionats on va destacar de seguida. Però per a dedicar-se a competir seriosament havia d’anar a alguna universitat, cosa que per a ell era difícil, ja que patia dislèxia i no tenia bones notes a l’institut. Finalment el veu un bon entrenador i li diu d’anar a viure a Texas on ell el prepararia. A Texas es va trobar amb la discriminació racial amb tota la seua crueltat. Però tenia clar que havia de lluitar pels seus ideals i va seguir lluitant per la seua gent i pels seus objectius
El 1968 va anar als Jocs Olímpics de Mèxic, però va estar a punt de no fer-ho. Ell va ser un dels membre fundadors del Projecte Olímpic pels Drets Humans, que es van plantejar molt seriosament boicotejar les Olimpíades per reivindicar els seus drets civils. Finalment van participar.
Quan Tommie Smith i John Carlos van rebre les medalles i van aixecar el puny amb els guants negres, la seua imatge es va convertir en un símbol del black power. Però va ser tot un escàndol, van ser expulsats de l’equip olímpic nord-americà i ho van pagar car. Van tenir dificultats per a seguir competint. John Carlos malgrat que va batre encara posteriorment el record mundial dels 100m. va tindre de deixar l’atletisme.
Es va dedicar al futbol americà. El van contractar per la seua extraordinària velocitat, però una greu lesió al genoll, li va fer perdre velocitat i va tenir de deixar l’esport. Després va estar malvivint durant molt de temps amb diversos oficis.
Finalment va ser contractat com a entrenador en una escola de secundària, allí es va retrobar amb si mateix, perquè a més de fer d’entrenador es va dedicar a educar els joves en valors. Feia se’n donaren compte que eren una part important de la societat on vivien i que tenien d’obtenir una bona educació per sortir endavant en la vida.
El llibre porta un pròleg d’Oleguer Presas, un futbolista que jugava fa uns anys en el FC Barcelona. Ell critica eixe mantra que es repeteix constantment de que no hi ha que barrejar esport i política, com si fora una cosa en estat pur apartat de la societat. Quan és una cosa més de la societat en què vivim i està sotmesa a les dinàmiques que es donen en el seu interior.
Denuncia que en la societat capitalista l’esport està sotmès a la mercantilització i no és important per si mateix sinó pels beneficis que genera. I assenyala una llista de dirigents mundials i espanyols molt poc recomanables.
La història de John Carlos és un llibre apassionant, de lectura absolutament recomanable. Està narrat amb un ritme molt àgil, que enganxa de seguida el lector. Té la part emocional que està narrat en primera persona pel propi protagonista. A més ens mostra un retrat d’una època de la societat nord-americana i de la lluita que va suposar la reivindicació dels drets civils dels afroamericans, que encara cinquanta anys després no s’han aconseguit del tot. I també ens serveix d’exemple que mai no hem d’abaixar la guàrdia en aquests temps, que estan tornant amb força, ideologies reaccionàries que són contràries als drets de tots aquells que no siguen homes blancs i rics.
Josep Manuel San Abdón

divendres, 18 de gener de 2019

UN CANT A L’AMISTAT



SÍLVIA SOLER. (2017). Els vells amics. Barcelona. Ed. Columna.
Els vells amics ens explica la història de cinc joves, Marc, Lídia, Mateu, Ada i Santi que coincideixen com a estudiants a la facultat de Belles Arts a finals dels vuitanta. Un d’ells escriu una nota en el tauler d’anuncis buscant companys que vulguen anar a Paris a vore una exposició de Gauguin al Grand Palais. És així com es coneixen els cinc i comença una història d’amistat que durarà tota la vida.
És probable que tot estudiant de Belles Arts vulga ser artista. Després es trobaran amb la realitat de la vida. Als cinc protagonistes de la novel·la els passa el mateix. La sobtada mort del pare del Marc l’obliga a fer-se càrrec de l’empresa familiar als vint-i-tres anys. Ada acaba convertida en crítica d’art. Lídia es dedica al disseny de dibuixos per a una fàbrica de roba. Santi es dedicarà a l’ensenyament en un institut de secundària. Només Mateu continuarà amb el seu projecte artístic portant una vida totalment bohèmia.
La institució familiar té un important protagonisme en la novel·la. Mateu i Ada venen de famílies desestructurades, mentre que els altres tres formen part de famílies en què han tingut molt de suport i afecte i s’han trobat sempre en una situació de confort. Aquest origen familiar determinarà d’alguna manera el futur de tots cinc. Diria que l’autora es mostra bastant crítica amb la institució, perquè fins i tot per als que es mouen en un bon ambient familiar els marcarà el destí. El cas més evident és el de Marc obligat a deixar el seu projecte artístic per fer-se càrrec de l’empresa familiar.
Els vells amics és un retrat de com la vida va conformant el destí de les persones. Assistim al matrimoni convencional de Marc i Lídia. A les relacions sentimentals de la resta d’amics. A les crisis vitals i laborals d’uns i altres. A la relació amb diverses parelles. A l’arribada dels fills. Al pas del temps i l’aparició de malalties greus i la mort dels pares. El distanciament temporal amb els amics. A conformar-se amb el que la vida t’ha donat o ser capaç de trencar amb la situació de confort en què es viu i decidir fer allò que sempre has desitjat fer.
Sense tindre un paper protagonista, l’art té una presència important en la novel·la. És el recurs que utilitza l’autora per plasmar els somnis i els desitjos dels protagonistes. Presenta sovint els grans pintors impressionistes com el model que volen seguir els cinc amics, com l’ideal de vida que volen assolir i que de diferents maneres només l’assoleixen dos d’ells. Encara que un arriba a l’èxit i l’altre acaba tràgicament. Són els atzars de la vida, constantment present en la novel·la.
Si la institució familiar no ix molt ben parada de la novel·la, l’amistat entre tots cinc es manté ferma. Amb una gran quantitat de crisis, distanciaments temporals, discussions, problemes de tot tipus, però sempre al final l’amistat perviu.
Els vells amics és una novel·la que només es pot escriure després d’una llarga experiència vital. Després d’haver conegut a fons la meravellosa aventura que és la vida. Amb tots els gojos i tots els dolors que ens aporta i amb els quals anem creixent i configurant la nostra existència i la nostra manera de ser. És una novel·la de sentiments i relacions humanes, una lectura que no deixa indiferent.
Josep Manuel San Abdón


dilluns, 17 de desembre de 2018

L’ANY QUE VA EXPLOTAR TOT



VICENT USÓ (2018). El paradís a les fosques. Alzira. Edicions Bromera

Al començament del segle XXI el capitalisme es va traure la careta i presumia del seu triomf, front a ell no hi havia alternativa possible. L’economia es va globalitzar i el diner corria en abundància d’una banda a l’altra del món. A l’estat espanyol, i especialment al País Valencià semblava que totes les gallines ens ponien ous d’or, el paisatge estava sembrat de grues i per tot arreu es planejaven projectes faraònics, sense cap altra finalitat que guanyar diners al preu que fora.
En aquest context van proliferar persones sense cap mena d’escrúpol, disposats a enriquir-se fàcil i ràpidament, xafant a qui fora sense cap mirament. El protagonista d’aquesta novel·la, Maties Passera, pertany a aquesta classe d’individus. El narrador els retrata a la perfecció en el prefaci: “Vivia en una bombolla, aleshores. Molta gent, en realitat, vivia en una bombolla, especialment entre els de la seua condició. Pensaven que ho tenien tot a la mà, que tot els pertanyia. I tot era tot. Sense límits. Sense traves. Tot i tot de seguida. A l’instant d’haver-ho desitjat.”
Maties Passera és un comercial d’una important empresa de taulellets que té sota la seua direcció el mercat asiàtic. Quan comença la novel·la el trobem a Jakarta on porta una nivell de vida desenfrenat. Després al seu poble es relaciona amb la gent més rica oblidant-se dels seus amics de tota la vida, té un bon cotxe i un xalet en la zona més distingida, i no posa cap límit a les seues diversions.
Vicent Usó ens descriu un món, que tot i que no fa referència a cap espai ni personatge concret, és fàcil d’identificar amb la zona de la Plana Baixa, tot i que podria ser extrapolable a qualsevol altre lloc del món en aquells moments. Maties es relaciona amb empresaris i banquers tèrbols al club de tennis, on després de jugar el partit aniran establint els plans per a futurs negocis.
Són gent amb un nivell alt de depravació; drogues, traficants de dones per prostituir-les, sexe amb menors, apostes amb la vida d’altres en joc. Tot això es veu sobretot en un dels moments més esgarrifosos de la novel·la, quan l’empresari anomenat Maquenrou convida Maties a anar a una mansió, autèntic paradís del vici, que ens transporta a aquella de la pel·lícula Eyes wide shut de Stanley Kubrick, però molt més al límit.
Un altre moment interessant de la novel·la que retrata quina classe de gent era aquesta, és la inauguració d’una exposició d’un pintor a qui s’anomena Serpentina, personatge fastigós, que acudeix tot brut a l’acte, però que tot el món li ret culte i es baralla per adquirir els seus quadres. El valor de la seua pintura no està en les seues qualitat artístiques, sinó en el que es paga per ella.
Però tot això explota el 15 de setembre de 2008 quan el banc d’inversions americà Lehman Brothers fa fallida. Esclata la gran crisi i a Maties Passera se li enfonsarà tot el seu món. De ser un personatge repulsiu passa a fer, fins i tot, una mica de llàstima. A més, a mesura que es va enfonsant anem coneixent la terrible història de la seua família, i la novel·la va creixent en interès cada vegada que Vicent Usó ens obre una nova finestra a aquest món familiar.
El paradís a les fosques és una novel·la que quedarà com a testimoni d’un temps d’opulència i mancat d’ètica que va caracteritzar la primera dècada del segle XXI. És un llibre molt ben estructurat que va captivant el lector cada vegada més, a mesura que avança la lectura. Absolutament recomanable.
Josep Manuel San Abdón