dimecres, 9 de juny de 2021

SOBRE LITERATURA, EL PAS DEL TEMPS I LA MORT

 




JOAQUIM ESPINÓS(2020). El bosc i la casa. Ed. Bromera. Alzira


Joaquim Espinós, professor del Departament de Filologia Catalana de la Universitat d’Alacant, autor de nombrosos articles i llibres de la seua especialitat universitària, així com de cinc novel·les, s’endinsa ara en el món dels dietaris amb aquest llibre que va guanyar el Premi d’Assaig Mancomunitat de la Ribera Alta 2020.

El llibre està dividit en dues parts, la primera porta per títol Diari d’una novel·la, en la que ens mostra el procés de treball per a arribar a escriure una novel·la. El coneixement de la figura d’un capellà, el pare Peris, que va estar en el seu poble en els anys de la postguerra i que tenia un tarannà diferent al que era habitual en aquells temps, el porta a investigar la seua figura a través de persones molt majors que el van conèixer, i estirant el fil, aniran sortint altres fets del moment. Tot això desembocarà en l’escriptura de una de les novel·les de l’autor, La presó del cel.

Però hi ha molt més en aquesta primera part. És un llibre de records, i d’enyorança d’aquells records. És significatiu que la primera entrada del dietari faça referència a la finca familiar que portava el nom de El Paraíso, on ell passava molts dies i on jugava amb germans i cosins. La infància està present en altres entrades, es viu amb nostàlgia el seu record, perquè eixir-ne suposa entrar en els dominis de la memòria, del temps i de la mort. “Dir adéu a la infància no és altra cosa que començar a morir.” – escriu -.

La mort ocupa també un espai important en el llibre. La mort dels pares i d’altres persones que l’han precedit. En la visita que fa al cementiri el dia de Tots Sants, estableix un diàleg amb els morts, malgrat no ser creient i estar segur que no l’escolten. La manera d’enfrontar-se a la mort en un poble menut com és Benilloba, que té un caire més humà en contrast amb les ciutats més grans, on pràcticament s’amaga. Així mateix, el fet d’haver arribat a la maduresa de la vida, intensifica les seues reflexions sobre el tema. Com per exemple quan intenta cercar un sentit a la seua vida diu: “Perduda la fe en la religió, resta almenys l’art”. La literatura, escriu més avant, ens proporciona un precari consol, però tanmateix necessari.

El contrast entre el camp i la ciutat són també ben presents. Joaquim Espinós va nàixer a Benilloba, un xicotet municipi de la comarca del Comtat, però des que va començar els seus estudis de batxillerat viu a Alacant. Posteriorment es va comprar una caseta amb un hortet al poble i hi torna sovint. Aquest contrast entre poble i ciutat està contínuament present en el llibre. A Alacant es manté en l’anonimat, té el mar però infestat de turistes i edificis. Al poble es viu en harmonia amb la natura. Aquest fil que manté entre un lloc i un altre, el fa viure una espècie de “doble vida, foraster de mi mateix, sense acabar de pertànyer a cap lloc.”

Els aforismes tenen també molta presència en el llibre, frases o textos curts en què reflexiona sobre la creació literària, el pas del temps, la fugacitat de la vida i com a conseqüència la mort.

La colla d’escriptors en català d’Alacant troba el seu espai en el llibre, es troben sovint en actes literaris i exerceixen la resistència a través la literatura, tot i que darrerament han quedat una mica orfes per desaparició de Lluís Alpera. Tot i que lamenta la poca presència temàtica de les comarques del sud valencià en la literatura catalana. I posa per exemple que la ciutat de Benidorm seria un bon tema per a tractar.

La segona part del llibre Diari d’una malaltia són els apunts escrits durant els primers mesos de l’arribada de la COVID – 19. Afirma que cada generació viu una desgràcia col·lectiva i aquesta és la que ens ha tocat a nosaltres. Aquelles setmanes tancat a casa li semblen com si estiguera vivint una distòpia.

Els dies del confinament Joaquim Espinós, com molta altra gent, els va aprofitar per veure sèries o pel·lícules i llegir llibres. I en diverses entrades ens parla i fa una aproximació crítica a allò que ha vist o llegit.

La presència de la mort continua sent constant en aquesta segona part, i a més medita com ens pot influir la COVID-19 en el futur, un futur que albira amb un cert pessimisme. Tanmateix en la darrera entrada amb la recollida de les ametles i la percepció d’una bona collita d’olives, recobra una certa mirada optimista cap al futur i escriu : “Tirarem avant, malgrat totes les malalties. Fins que les arrels no s’assequen, els arbres seguiran donant fruits.”

El bosc i la casa és un llibre en què l’autor, ja en la maduresa de la vida, s’enfronta amb una visió personal i profunda a aquelles qüestions que des de sempre han preocupat el ser humà. I ho fa d’una manera molt reeixida, amb un llenguatge àgil, amb molt bon estil, que converteix aquest dietari en una lectura molt recomanable.

Josep Manuel San Abdón

 

dilluns, 17 de maig de 2021

ENTREVISTA A JESÚS BERNAT AGUT

 

 



Jesús Bernat Agut(Almassora, 1956), és doctor en Filologia Catalana i mestre en Toponímia, matèria que l’ha portat, des de fa més de trenta anys, a collir noms de lloc per terres del Maestrat i la Plana. Té diverses publicacions sobre aquest tema. Recentment ha publicat El camí i la mar i altres contes de paper (Onada edicions), un recull de narracions amb el que va guanyar el 15è Premi Vila d’Almassora de narrativa, que són un viatge al món desaparegut de la seua infantesa, amb un gran component autobiogràfic. Sobre aquest llibre hem mantingut amb ell la següent conversa.

Podríem dir que la intenció del llibre ha estat refer el camí de la memòria, i que d’alguna manera el títol del llibre i del primer relat serien una mena de simbolisme?

En certa manera sí, perquè està clar que la polisèmia dels mots tant del camí com de la mar, sobretot el camí, que és un mot metafòric per excel·lència, sí que parla de camins espacials i temporals. I l’altra part del títol dels llibres, altres contes de paper, és també una reivindicació.

El protagonista principal de la història és Ximo el Maso, el teu pare. Aquest llibre podríem dir que és un homenatge a la seua persona?

Sí. I en la dedicatòria així consta. Tant a ells, com a tota la gent de vora mar de tota una època. I no sols a ells sinó al bar del Maso, que és un símbol, com segurament a Benicarló hi haurien històries que es repetirien arreu de la Mediterrània. El bar del Maso va ser una illa en un moment dels darrers anys del franquisme i d’allò que anomenem la Transició. En aquells moments tenia un cert ressò popular.

L’acció de les històries del llibre es desenvolupen a la platja d’Almassora, i malgrat que jo no hi he estat mai, em resulta un ambient molt semblant al de Benicarló de la mateixa època. Podríem dir, per tant, que és allò particular el que li dóna universalitat a la literatura?

Efectivament, m’agradaria que fora així. Quan parlen de localismes no sé exactament a que es refereixen, totes les històries tenen un espai concret, i el lector aquest espai el trasllada al seu context, i per tant transcendeix el que és la història d’un personatge local. Segurament coneixes algun personatge semblant als que apareixen en el llibre. Crec que si aquest suposat localisme transcendeix, es pot entendre en qualsevol altre lloc de la Mediterrània. El professor Miquel Nicolàs, fins i tot, veu coses de Fellini. Se n’anava a una Mediterrània prou més extensa, perquè, deia ell, que a la cap i a la fi, som cosins germans, italians, valencians o grecs.

En el primer relat el narrador en el seu viatge cap a la platja veu com ha canviat l’horta respecte a la seua infantesa/joventut, com ha quedat devastada per la construcció descontrolada, però a mi el més em crida l’atenció és el canvi de la relació entre els nadius i els estrangers. Crec que es veien els uns als altres com a sers exòtics, però hi havia una relació més humana.

La relació era total. Pensa que jo amb 17 anys a una de les famílies alemanyes que solia vindre allí al bar se li va ocórrer dir-me “quan tu vullgues te’n vens allà que tens casa”. Aquell mateix estiu me’n vaig anar i hi vaig estar quinze dies allí. Sí que hem tingut una relació forta amb molta gent, amb alemanys sobretot. Amb allò de la sangria se’n passaven, tardaven dos dies a tornar, i al cap de dos dies venien cremats com a gambes, i tots els dies estaven allí a l’hora de sopar. Amb la festa i la música acabaves tenint una relació molt especial, no era una gent llunyana. I pel que comentaves de l’exotisme, hi havia una certa idealització del que era Europa en eixos moments. Quan dèiem que Europa començava als Pirineus, i aleshores teníem una certa admiració i com jo era jovenet m’afartava de fer-los preguntes de com vivien, i quan pagaven a hisenda i mil cosetes de la vida d’allà. Era un turisme prou diferent del d’avui en dia amb el qual ja no tens cap relació.



Els contes i la taverna estan poblats per una sèrie de personatges pintorescos, molt populars i amb una bona història al darrere. I una característica comuna és que tenen un caràcter una mica anàrquic en contrast amb l’ambient rígid de l´època.

En certa manera era una illa. A l’estiu anava la gent del poble a estiuejar, però a banda era l’únic bar que hi havia obert a l’hivern i alguna gent que no estaven a gust al poble i que vivien en alguna caseta vora mar, solitaris,  trobaven que la seua família estava també allí. Passaven hores, sabíem de la seua vida i del seu passat, de la guerra...i era una gent d’interès. Perquè la clientela es repartia entre aquests personatges un tant exòtics, tant d’estiu com d’hivern. Venia la guàrdia civil, ja que era l’únic lloc que tenien obert i on podien calfar-se, però també grupuscles, com els del PSAN, que allí trobaven un lloc per parlar d’algunes coses. Hi havia un mapa dels Països Catalans, que era una cosa ben estranya en aquells moments.

Malgrat la tragèdia familiar del relat Un onze de setembre,  i la nostàlgia del pas del temps, em sembla que li has volgut donar al llibre un to de molta tendresa i d’humor.

Aquest capítol és un record, una cosa que calia dir-la, però que trenca una miqueta amb el to general de la majoria dels relats que tenen un to d’humor. En el cas de Ximo el Maso, era un personatge molt conegut que sempre estava amb la broma. Amb els anys hi ha persones que el recorden com un cert heroi de vora mar.

El llibre està il·lustrat per diversos pintors o dibuixants del territori, un d’ells per cert de Benicarló, el nostre amic comú, Rafael Molina.

Aquests relats lligats a la mar, jo els sentia com un sentiment col·lectiu. Les històries des del moment que passen a ser històries, la realitat la distorsionem una miqueta a través de la literatura, perquè hi hauran diverses lectures i cadascú recordarà aquella anècdota d’una manera o una altra. Però de totes manera hi havia aquest sentit col·lectiu de més gent que havia conegut aquest món, i se’m va ocórrer donar participació a deu dibuixants, cinc d’ells coneixien directament les històries, i els altres cinc potser mes les havien sentit dir a mi. Pensem que el nostre comú amic Rafael Molina ha pintat uns quants quadres del bar del Maso, se n’ha vingut a passar uns dies ací, amb mon pare i ell, els dos amb la guitarra. Se’m va ocórrer això i van acceptar la invitació, fins i tot, pintors reconeguts com Amat Bellés o Joaquina Moragrega. Han estat un regal els deu dibuixos.

Josep Manuel San Abdón

LA VIDA ÉS UNA PARTIDA D’ESCACS

 



PACO CERDÀ (2020). El peón. Ed. Pepitas de calabaza.

Durant els anys de postguerra i fins ben avançats els anys 60, a Espanya van assolir gran popularitat un grapat de xiquets i xiquetes, que per la seua precocitat se’ls qualificava com a nens prodigi. En la memòria de tots hi ha Marisol, Joselito, Rocío Dúrcal o Pablito Calvo, periòdicament la televisió ens els recorda projectant les seues pel·lícules. Però segurament hi ha molta gent que ignora un altre nen prodigi dels anys quaranta, Arturito Pomar, jugador d’escacs nascut a Palma de Mallorca, l’any 1931, que amb només 12 anys va fer taules amb el campió del món d’aquell moment, el rus Aleksandr Alekhin. A partir d’aquest èxit el règim franquista se’n va aprofitar d’ell amb finalitats propagandístiques, va ser rebut per Franco en El Pardo i es va convertir en un habitual del NODO. Però el règim el va abandonar quan més falta li feia l’ajuda institucional, ja que va competir pel títol mundial només amb els seus propis mitjans, sense l’equip amb el que contaven els jugadors soviètics i nord-americans. Tot i això va ser el primer espanyol que va assolir el títol de Gran Mestre dels escacs. Aquell mite de nen prodigi es va guanyar la vida com a humil treballador de Correus.

L’hivern de 1962 Arturo Pomar, amb 31 anys, es va enfrontar a un joveníssim Bobby Fischer, un altre nen prodigi, i se’ns dubte el jugador d’escacs més popular de tots els temps. Amb aquesta partida arranca el llibre de Paco Cerdà. A partir d’aquest moment establirà el paral·lelisme entre els dos jugadors. Fischer era també fill d’una família modesta i des de molt xiquet va mostrar unes habilitats fora de sèrie per al joc dels escacs. Fins a la seua aparició els títols mundials estaven sempre en  mans dels jugadors soviètics, el govern nord-americà li va donar tot el seu suport per acabar amb aquesta hegemonia, ja que estem en plena Guerra Freda, d’aquesta manera arribarà a enfrontar-se l’any 1972 al campió mundial Boris Spassky i a guanyar-lo, convertint-se així en el primer nord-americà que va conquerir el campionat del món. Mai una partida d’escacs havia assolit una expectació tant gran, ni aquest joc tanta popularitat. A partir d’aquest moment la vida de Fischer començarà una autèntica baixada als inferns, que acabarà amb una ordre d’arrest per part de la justícia del seu país per saltar-se el boicot que els Estats Units havien imposat a Sèrbia l’any 1992 i haver escopit en el document que li havien enviat.

El peón està dividit en setanta set capítols que corresponen als setanta set moviments de que va constar la partida que van jugar Arturo Pomar i Bobby Fischer. Paco Cerdà ve a mostrar-nos que la vida és com un tauler d’escacs, on el poder mou els peons al seu gust, se n’aprofita d’ells i no dubta en sacrificar-los sinó li aporten cap benefici. És tot un símbol que en el joc dels escacs els peons són les úniques peces que no poden retrocedir mai. Hem vist com Pomar i Fischer, van ser uns simples peons per als seus governs, també Spassky va anar-se’n de la Unió Soviètica i va anar viure a França, on se li va concedir la nacionalitat francesa.

Però entre mig de les vides dels dos campions de escacs l’autor anirà introduint xicotets relats de la vida d’altres personatges que van fer el paper de peons en nom de causes diverses, tot al llarg de 1962, com si al món es jugarà una gran partida d’escacs amb sers humans com a protagonistes. Així, entre altres trobem persones com Julián Grimau, membre del Partit Comunista en la clandestinitat, detingut i afusellat. Marcos Ana, el pres polítics que més anys es va passar a les presons del franquisme. Dionisio Ridruejo, un falangista de la primera hora, que després evoluciona cap a posicions democràtiques i es desterrat, igual que tos els que van participar en la anomenat Contuberni de Munich. O els treballadors de les mines d’Astúries que es van declarar en vaga per a demanar millors condicions de vida i foren durament reprimits. I moltes altres històries d’aquells anys.

El peón és un llibre molt ben documentat. L’autor al final del llibre explica de quines fonts ha begut. És un homenatge a tots aquells peons que han estat oblidats per la història, o a aquells que amb el seu sacrifici han ajudat a canviar-la i a millorar-la. Però, a més, està molt ben escrit. Paco Cerdà sap administrar molt bé els temps de la narració i aconsegueix mantindré l’interès i t’atrapa fins el final. Un molt bon llibre.

Josep Manuel San Abdón

 

 

dimarts, 4 de maig de 2021

CONVERSA AMB JOAN VERDEGAL

 



Joan Verdegal (Borriana, 1955) és doctor en Filologia per la Universitat de València. Ha exercit de catedràtic d’ensenyament secundari i de professor titular de la Universitat Jaume I. Ha dirigit la revista universitària MONTI (Monografies de Traducció i Interpretació) i l’Anuari de l’Agrupació Borrianenca de Cultura. Els seus llibres aborden, principalment, investigacions sobre premis literaris i traducció; per exemple: La novela francesa a través de los premios literarios (1996, amb María Dolores Burdeus), La pràctica de la traducció francès-català (2011), El premio Fray Luis de León de traducció: història, sociologia y crítica (2013). Entre les seues traduccions literàries destaquen obres de Boris Vian (La espuma de los días, 2000), Marie – Jean Hérault de Séchelles (Teoria de l’ambició, 2006), Alexandre Dumas (La tulipa negra, 2006), Charles Nodier (Jean Sbogard, 2008) i Cristina de Suècia (Lleures i sentències, 2009). Ha publicat recentment el llibre de relats Rigorosament incert (2019).

Fa unes setmanes ha publicat el segon llibre de relats, Exonerat de l’oblit (Onada edicions). Sobre aquest segon llibre hem mantingut la següent conversa.

El títol, Exonerat de l’oblit, ja ens dona una pista de per on va el llibre, que és que consideres que és fonamental la preservació de la memòria.

Així és. Estic especialment sensibilitzat per aquesta facultat humana, que ens defineix com a éssers intel·ligents. La memòria individual hauria de ser un dret inalienable i perdurable, fins al punt que la ciència hauria de gaudir de mitjans suficients per a preservar-la, per a la qual cosa caldria que els pressupostos de les nacions foren més justos i humanitaris, deixant de banda altres pseudonecessitats generals, que jo considere secundàries.

És evident que una cosa que també et preocupa és la necessitat del manteniment de la memòria col·lectiva sense contaminacions, perquè sovint aquesta es manipula en benefici de certes persones o entitats.

En efecte, li done molta importància a la veritat, precisament en un moment en què notícies falses i mentides són divulgades a plaer i poden manipular l’opinió de les persones i tergiversar la realitat. Hi ha hagut molts exemples de manipulació al llarg de la història de la humanitat, però actualment abunden més encara, per causa dels mitjans de comunicació i de les xarxes socials. Aquestes estratègies no són cosa nova i les estructures del poder les han utilitzat —i seguiran fent-ho en el futur— en benefici dels propis interessos, de vegades inconfessables. Per això he intentat remarcar la importància del pensament crític individual. Com va escriure la reina Cristina de Suècia (al segle XVII) en el seu llibre de màximes i sentències Ouvrage de Loisir (Obra de lleure), «La feblesa i la ignorància converteixen els homes en enemics de la veritat».

En el preàmbul dius que la intenció de l’autor és aquesta: «Deixeu-vos enganyar per les aparences». Què vols dir amb això?

Pretenc que el lector s’identifique amb els fets que es conten, encara que puguen resultar inversemblants. També és una invitació a realitzar una lectura compromesa, en el sentit de convidar el lector a fugir de les presses o de les apreciacions improvisades. De fet, és una invitació directa a la reflexió, és a dir, a no quedar-se simplement en la lectura dels passatges aïlladament, sinó a endinsar-se sense complexes en els missatges (explícits o implícits) que es presenten en el llibre, que és la millor manera de gaudir de la lectura dels relats.



Exonerat de l’oblit conté 33 relats breus que expliquen generalment fets quotidians, però al final de cadascun d’ells hi ha un diàleg entre el MORTAL, una misteriosa entitat, la PEDRA, que es la veu delegada de la divinitat i l’ÀNGEL LECTOR. Pots explicar-nos la funció d’aquests personatges?

Es tracta simplement d’una al·legoria basada en la tradició cristiana, segons la qual després de la mort ens haurem de presentar davant de sant Pere (la Pedra) per a retre comptes de la nostra vida. Tanmateix, ací el que es jutja és si el Mortal és mereixedor de passar a l’eternitat amb memòria o sense ella, per a la qual cosa s’hi introdueixen diàlegs entre ells dos que volen reproduir els dubtes i els dogmes amb els quals hem hagut de conviure, hagem rebut o no una educació religiosa. D’altra banda, l’Àngel Lector no és altre que cada lector individual, com s’endevina en les fórmules introductòries de cada passatge: «Que l’Àngel Lector procedisca...», «Procura escoltar amb la màxima atenció el que llegirà l’Àngel Lector!», «Fes el favor de continuar la lectura, Àngel Lector».

El meu propòsit —com he avançat abans— és predisposar a una lectura conscient, compromesa, i per això aquestes intervencions estan carregades de polèmica, de sorpresa, d’interrogants, etc. D’altra banda, la mateixa coberta del llibre, amb el teclat d’un ordinador i un dau amb tres perfils de crani (sorpresa, interrogant o pensament/idea), vol ser representativa del que s’hi trobarà entre les seues línies.

Podem dir que el llibre té una intenció moralitzadora? Per què has triat aquests temes?

Sí, és una defensa constant de la humanitat benintencionada, que contrasta amb un repertori de defectes que les persones no poden o no volen defugir. Els relats aborden temes diversos (la insolidaritat, la camaraderia, la incongruència, l’egoisme, l’atzar, la superstició, la por, la felicitat, els vicis, la descaradura, la responsabilitat, la infidelitat, la corrupció, la tragèdia vital, ...), sense ànim de ser exhaustius, evidentment. He triat aquests temes perquè poden ser representatius del que qualsevol persona pot trobar-se al llarg de la vida.

Així és: una de les virtuts dels llibres de relats és que es poden llegir a poc a poc, sense pressa, i en aquest llibre en concret això és més recomanable que mai, perquè els diàlegs dels personatges als que hem fet referència abans, conviden a la reflexió. Com expliques l’últim passatge, que sembla desentonar amb la trajectòria dels altres?

Sense ànim de desvelar el desenllaç (perquè els lectors no ho perdonarien), puc dir que es tracta d’una intertextualitat en forma d’epístola, referida precisament al teu llibre Els dies gloriosos (que jo emmascare amb el títol de Cròniques glorioses) i amb el qual vaig gaudir també d’una lectura que anava descobrint-me reflexions profundes i molt assenyades sobre l’actualitat del país, la literatura, el periodisme, l’ensenyament, l’ús del valencià... També puc desvelar que és un final que tenia reservat per a cloure aquest llibre, però en aquell moment —ara fa tres anys— encara es trobava embastat i no passava de ser un projecte. Espere haver contestat adequadament... i sense faltar al respecte que mereixen els lectors virtuals, que mai no haurien de conèixer anticipadament el desenllaç de la trama d’un llibre.

Josep Manuel San Abdón

dimarts, 20 d’abril de 2021

ENTRE LA REALITAT I LA LLEGENDA

 


 

IVAN CARBONELL(2020). La cançó del mag Merlí. Alzira. Edicions Bromera.

La darrera novel·la d’Ivan Carbonell torna a comptar com a personatge protagonista amb Evian, alter ego de l’autor, a qui ja coneixíem d’anteriors novel·les. Aquest personatge es caracteritza per la seua afició a viatjar i per la seua curiositat per conèixer les històries i llegendes dels llocs que visita.

La cançó del mag Merlí té una estructura complexa però que en cap cas dificulta la seua lectura. Dic que es complexa perquè es barregen diverses històries que en un principi no semblen guardar molta relació entre elles. En primer lloc un viatge al sud de França per participar en un curs de west coast swing, amb el seu amic Raimon un apassionat del ball i les seues amigues Lluna, Malena i Lídia. En aquest curs es produeix la mort d’un dels participants i un altre es a punt de morir ofegat a la mar.

D’altra banda dues amigues Susanna i Virgin li conten la història d’un misteriós personatge que es feia anomenar Merlí, que van conèixer de jovenetes quan elles estiuejaven a Cullera, que interpretava una cançó italiana i que es movia per l’Illa dels Pensaments prop del far.

La tercera història que apareix al llibre és la d’Elisand Llopis Vilaragut un enigmàtic personatge que és autor d’un únic llibre, del que només va fer imprimir un exemplar que posseeix la seua amiga Lluna. Qui era aquest personatge que es relacionava amb el millor de la intel·lectualitat valenciana dels anys 60? Esbrinar-ho es convertirà amb una obsessió per a Evian.

I una última història és la d’una llegenda al voltant del castell  de Millena, un xicotet poble de la comarca del Comtat, que guarda relació amb la seua amiga Virgin, que dóna la casualitat que viu a Mislata, poble en què va exercir de rector durant molts anys, i on té un carrer dedicat Joaquim Martí i Gadea, folklorista que va arreplegar llegendes, tradicions, festivitats, personatges històrics...d’aquella comarca, ja que ell era natural de Balones, un poble veí de Millena.

Aquestes històries acabaran confluint al final, i no entrarem en detalls per no fer perdre l’interès al possible lector. Però sí que podem dir que en aquesta part final la novel·la assoleix molta intensitat amb reflexions sobre l’ofici d’escriure, sobre la memòria històrica o sobre determinats esdeveniments que apareixen en la nostra vida i que determinen la nostra existència.

Una característica de les novel·les d’Ivan Carbonell protagonitzades per Evian és la importància que li concedeix a l’espai on transcorre la història, no es pot entendre una cosa sense l’altra. En aquest llibre té especial importància el far de Cullera i tot el seu entorn: l’Illa dels Pensaments, un xicotet illot que amb el temps s’ha unit a terra, i la cova del pirata Dragut i tota la llegenda que s’ha forjat al seu voltant. Així mateix té protagonisme la comarca del Comtat i les seues llegendes. El viatge al sud França i un altre viatge a La Rochelle i a l’illa de Ré, en el transcurs del qual arribarà a visitar la tomba del mag Merlí. I també tenen presència molts espais de la Ciutat de València, alguns dels quals ja sols resten en la novel·la.

En La cançó del mag Merlí hi ha diversos homenatges, el principal als escriptors i intel·lectuals dels anys 60 i 70 que van lluitar per mantenir viva la flama de la llengua, de la cultura i del valencianisme polític. Darrera del personatge d’Èric Tarradelles sembla que s’amaga la personalitat d’Enric Tàrrega, un activista cultural i polític del valencianisme. Ell és qui informa Evian de la famosa tertúlia a la que assistien Joan Fuster, Vicent Ventura, Josep Miquel Bausset, Doro Balaguer o Eliseu Climent entre d’altres, es reunien sobretot a la cafeteria San Patricio a la plaça de l’Ajuntament de València de la que avui ja no queda ni el local.

En una entrevista que li fèiem fa uns anys Ivan Carbonell ens confessava que les llegendes i les rondalles el captiven. Aquest llibre n’és una bona mostra, n’hem fet referència a unes quantes que hi apareixen, però caldria destacar la presència dels personatges de la Matèria de Bretanya que adquireixen un valor metafòric en el desenvolupament de la història. “Sovint en el passat trobem l’explicació del present”, ens deia l’autor en l’entrevista a que hem fet referència, aquesta era la causa de la seua fascinació pel món llegendari i rondallístic, i ací cap al final de la novel·la Evian escriu: “Perquè al darrere dels noms hi ha històries i quan s’obliden els noms es perden les històries.”

En La cançó del mag Merlí d’històries i de noms n’hi molts. És una novel·la que ens convida a exercir la imaginació i esbrinar la fina línea que separa la realitat i la fantasia. Una novel·la de lectura fascinant.

Josep Manuel San Abdón

dijous, 21 de gener de 2021

LES MEMÒRIES D’UN HOME QUE CREIA EN EUROPA

 




STEFAN ZWEIG(2001). El món d’ahir. Memòries d’un europeu. Barcelona. Quaderns crema.

 

Stefan Zweig va nàixer a Viena l’any 1881 en el si d’una família acomodada. El seu pare era un adinerat fabricant tèxtil jueu, i la seua mare descendent d’una família de banquers italians. Va estudiar filosofia i història de la literatura, la qual cosa li va permetre entrar en contacte amb el cercles avantguardistes vienesos de l’època.

Va ser un escriptor molt popular els anys 20 i 30 del segle passat. El món d’ahir és el llibre de les seues memòries publicat pòstumament l’any 1944, ja que s’havia suïcidat a Petrópolis, Brasil, juntament amb la seua dona, l’any 1942, convençut de que el nazisme havia de dominar el món.

El llibre s’inicia amb els anys de la seua infantesa a Viena, en una societat en què tot sembla estancat, inamovible, en què res no canvia. L’autor ens descriu com és el món d’aquells anys, els costums, la manera de viure de la gent, sotmesa a uns esquemes dels que difícilment se’n podien sortir. Amb el nou segle tot això sembla que va a canviar, amb els nous descobriments científics, amb les noves corrents literàries. En la primera dècada del segle XX viatja per l’Índia, Amèrica del Nord i una part d’Àfrica, són uns anys que albira “una nova aurora”, i en què creu, més que mai, en la unitat d’Europa.

 Són uns anys en què també viatja per diversos països d’Europa i entra en contacte amb molts intel·lectuals que creuen com ell en una Europa unida i escriu: “El camí davant meu, a l’edat de trenta – dos anys, s’estenia clar i planer; el món se m’oferia bell i ple de sentit com una fruita exquisida en aquell estiu radiant. I jo l’estimava pel seu present i pel seu futur encara més esplendorós. Aleshores, el 28 de juny del 1914, va sonar aquell tret a Sarajevo que, en qüestió d’un segon, va esbocinar, com si fos un càntir buit de terrissa, el món de seguretat i de seny creador en què ens havien pujat i educat i que havíem adoptat com a pàtria.”

El tret a què fa referència és el que posava fi a la vida de Francesc Ferran, hereu de l’imperi austro-hongarès i la seua esposa, que seria el començament de la Primera Guerra Mundial. Zweig descriu aquell moment com un clima de masses inflamades que anaven amb entusiasme a la guerra, convençuts que si les seues autoritats els hi portaven era per absoluta necessitat, perquè ells no volien la guerra, però havien de defensar-se d’altres països que els havien atacat. Aquesta ingenuïtat ja no seria la mateixa en la Segona Guerra Mundial. Ell i altres intel·lectuals, com sobretot el francès Romain Rolland, es van oposar públicament a aquella bogeria, però va ser inútil.

Acabada la guerra s’estableix a Salzburg on viu prop de vint anys. Comença a ser mundialment reconegut com a escriptor i fa amistat amb personalitats dels diversos mons de la cultura com Maksim Gorki, Rainer Maria Rilke, Auguste Rodin o Arturo Toscanini. A la relació amb els quals dedica moltes pàgines del llibre.

A Salzburg comença a vore l’ascensió del nazisme, com es comença a perseguir els jueus, i com la resta d’Europa s’ho mira amb una certa indiferència. Com a jueu es sent en perill i s’exilia a Londres. Allí coneix Sigmund Freud que també pateix l’exili. Mentrestant els nazis han prohibit els seus llibres. Veu com el músic alemany més important del moment Richard Strauss, apropa perillosament al nazisme, però accepta escriure el text d’una òpera seua La dona silenciosa, els nazis no voldran que el nom de Zweig hi figure, però Strauss es nega a eliminar-lo del cartell, l’obra s’estrena a Dresden, però Hitler no assisteix a la seua estrena i tres dies després es prohibida.

A Londres decideix casar-se amb la que seria la seua segona esposa, però la cerimònia és interrompuda per l’entrada angoixada d’un funcionari del jutjat que anuncia que Hitler ha envaït Polònia. Les seues il·lusions s’enfonsen perquè “la missió més íntima a la qual havia dedicat tota la força de la meva convicció durant quaranta anys, la unió pacífica d’Europa, havia fracassat. Allò que temia més que la pròpia mort, la guerra de tots contra tots, s’havia desencadenat per segona vegada.

El món d’ahir és un llibre món interessant per a conèixer els esdeveniments de l’Europa de la primera meitat del segle XX, i les dificultats de les relacions entre els diversos països que la formen, que d’alguna manera encara arrastrem.

Josep Manuel San Abdón

 

 

 

divendres, 1 de gener de 2021

LA BIOGRAFIA DEL MESTRE JOSEP FRANCESC BOIX SENMARTÍ

 



 

ÒSCAR PÉREZ SILVESTRE(2020). Josep Francesc Boix Senmartí. El mestre que estimava la natura i la poesia(1901 -1933). Castelló de la Plana. Publicacions de la Universitat Jaume I.

 

L’estiu de l’any 1933 va tindre lloc a l’ermita de Sant Pau d’Albocàsser, el primer aplec educatiu amb una orientació clarament valencianista, impulsat per la Societat Castellonenca de Cultura i dirigit per Carles Salvador. Francesc Boix fou nomenat professor auxiliar i més tard nomenaren dos professors especials, Enric Soler i Godes i Antoni Porcar Candel, que completaven el famós quartet. Salvador, Soler i Porcar compten amb diverses publicacions biogràfiques, però en sabíem molt poc de Francesc Boix, segurament perquè va morir molt jove. Aquest llibre d’Òscar Pérez Silvestre ha vingut a omplir aquest buit.

Josep Francesc Boix i Senmartí va nàixer a Benassal el dia 1 de juliol de 1901. Era fill d’una família humil que es dedicava a teixir. Va fer els estudis bàsics al seu poble, fins que un bon dia van passar per Benassal membres de l’orde del Camil fent campanya per reclutar joves per al seu convent, en ells va vore el jove Francesc la possibilitat de seguir estudiant i va ingressar en l’orde cap al 1915. La seua destinació va ser el convent de Sant Tomàs de Riudeperes, a la comarca d’Osona.

Cap al 1921 coneix una jove de Torreblanca, Rosa Tena Roda, de qui s’enamora, això fa trontollar la seua vocació religiosa i abandona l’orde dels camils. Ha de buscar-se una nova professió i es matricula a Magisteri en l’Escola Normal de Tarragona. Acaba la carrera el mes de maig de 1924, i un mes després era nomenat mestre interí de l’escola del pòsit de pescadors de Torresnostra.

L’any 1926 es presenta a oposicions i les aprova. L’any 1927 se li concedeix la plaça a Gramòs un petit nucli rural de l’Alt Urgell que comptava en aquell moment amb 71 habitants, on es trasllada amb la seua muller acabat de casar. Es conserva un document de l’ajuntament en què se li agraeix la tasca realitzada en els progressos fets pels xiquets que assitien a l’escola.

L’any 1930 obté el trasllat a Castellfort, on hi va amb la seua muller i la seua filleta Rosa. Són els seus millors anys, prop de la família i els amics, a més naix la segona filla Paquita. De la mà de Carles Salvador reprendrà vells anhels i l’adveniment de la Segona República li obrirà noves perspectives.

A Castellfort introdueix innovacions pedagògiques per fer que els xiquets assistiren amb més regularitat a l’escola. Posa en marxa una revista escolar i sobretot allò que era la seua dèria, un museu amb col·leccions de minerals, fòssils, insectes i herbaris. L’any 1932 obté juntament amb Enric Soler i Godes una beca per a participar en l’Escola d’Estiu de la Generalitat de Catalunya, aquesta estada és molt important per a la seua formació i d’allò naixen inquietuds com l’escriptura de faules i poemes amb una clara funció educadora.

L’any 1933 demana i se li atorga el trasllat a Alcalà de Xivert, poble pròxim a Torreblanca on viu una part de la família i on a més l’ajuntament havia acordat traure a subhasta un grup escolar nou. Era una ocasió de millorar. Lloguen una nova casa al poble, i justament fent una tasca domèstica en aquesta casa el 6 d’octubre cau amb tant mala fortuna que es fractura la columna vertebral i mor unes setmanes després.

En aquells primers anys de la dècada de 1930, participa activament en diverses iniciatives culturals, amb dues idees bàsiques la innovació en el camp de la pedagogia i l’impuls del valencianisme. Això ho expressarà a través de discursos i articles en premsa i en la participació en l’Associació de Mestres Valencianistes o en les Jornades Pedagògiques de Castelló de 1932, les vicissituds de les quals són àmpliament explicades en el llibre.

A banda de la seua biografia en el llibre podem llegir la seua obra poètica, i una selecció d’articles de premsa i discursos públics. Òscar Pérez Silvestre ha escrit aquest magnífic i ben documentat llibre  que serveix  per a reivindicar i ampliar el coneixement d’una persona important en la història de la pedagogia i del valencianisme, que rep d’aquesta manera un just reconeixement.

Josep Manuel San Abdón

 

 

 

 

dimecres, 23 de desembre de 2020

ELS ANYS EN QUÈ VA COMENÇAR TOT

 



JOSEP PIERA. (2020). Els fantàstics setanta. 1969 – 1974. València. Institució Alfons el Magnànim.

Josep Piera és un dels escriptors valencians més reconeguts. Una llarga llista de llibres, sovint premiats, avalen la seua trajectòria. Encara que ha conreat diversos gèneres, ha excel·lit en poesia i en l’anomenada literatura del jo. A aquest darrer gènere pertany Els fantàstics setanta, la seua darrera publicació.

Aquest llibre abraça un període de temps que va del 1969 al 1974. Anys decisius per a la seua formació, el descobriment del món i la decisió definitiva sobre cap on orientar la seua vida. Comença “aquest diari de memòries”, el 30 de maig de 2017, el dia que va complir setanta anys e “intenta reflectir qui vaig ser..., de jove.

Els records comencen el setembre de 1969 un dia que va quedar amb el seu millor amic, Joan E. Pellicer a València. Piera en aquell temps estava molt interessat en el teatre, i Pellicer li va presentar un conegut, Vicent Pedrós, estudiant d’art dramàtic a Madrid, aquest anava acompanyat de Marifé Arroyo, el poeta va quedar captivat de seguida per aquella noia que “aparegué somrient sota la llum del sol d’estiu, al voltant de l’estàtua de Lluís Vives, al claustre de la Universitat de València” i prompte van començar una relació de parella que ja dura més de cinquanta anys.

 Joan E. Pellicer li va fer de guia cultural en aquells anys de joventut, el va anar orientant en lectures d’autors que escrivien en català, i amb la seua companyia va començar a freqüentar llibreries, tertúlies i tuguris insòlits a València. També li va presentar el pintor Enrique Pastor de Velasco i la seua dona Raquel Payà, catedràtica de l’Escola Normal de València, que foren molt importants en la seua formació.

El 1968 es cridat a fer la mili a Mallorca, és destinat a una base americana d’alerta i control al Puig Major, el cim més alt de la serra de Tramuntana. Temps de lectures i de reflexions. Després l’any 69, un any simbòlic de llibertats en tots els aspectes.

Comença els anys setanta dirigint teatre a Gandia, però Pedrós l’anima anar a Madrid si vol fer alguna cosa en teatre. Se’n va en autoestop, està una temporada, coneix alguns joves poetes i visita Vicente Aleixandre en el seu domicili de Velintonia, 3. El futur premi Nobel el tracta molt amablement i mantindrà correspondència amb ell. A Madrid li parlen de Francisco Brines, poeta de la veïna Oliva que acaba de guanyar el premi Adonais, i amb el qual contactarà i farà amistat.

Ha de tornar de Madrid. A València coneix Juan Gil Albert amb qui estableix una profunda amistat. Es casa amb Marifé, s’instal·len a Meliana i ell estudia Magisteri. En aquells anys publica tres llibres de poesia en castellà, que tenen bona crítica en alguna revista important en llengua castellana, però cada vegada més sent la necessitat d’escriure en la llengua dels seus avantpassats i va fent lectures.

Fa amistat amb Marc Granell i Eduard Verger, participen en tertúlies que acaben sovint a casa del primer. Visita llibreries com l’Ausiàs March que dirigien Toni Mestre i Frederic Martí. Amadeu Fabregat va buscant joves poetes en català per a la seua antologia Carn Fresca, i és ací on publica el seu primer poema en català. Comença també col·laboracions periodístiques a Las Provincias.

A tot això Marifé duia uns quants anys amb plaça provisional. Un dia se n’adona que a Barx hi ha una plaça de mestra, decideix demanar-la i la parella s’instal·la definitivament a La Drova, on els pares de Piera tenien una casa d’estiueig.

Tot això i moltes coses més trobarà el lector d’aquest llibre, on a partir de les vivències particulars de Josep Piera es fa un retrat de la València de l’època. Una ciutat grisa on una bona colla de joves rebels van lluitar per aportar tot un enrajolat de colors. I amb molt d’esforç van aconseguir recuperar el valencià com a llengua literària, a partir pràcticament del no res, i sembrar la primera llavor que tants bons fruits ha donat posteriorment.

Josep Manuel San Abdón

 

dilluns, 16 de novembre de 2020

DE LA MORT I EL COMPROMÍS

 



MARC GRANELL. (2020)  Cel de fang. Alzira. Edicions Bromera.

Després de publicar l’obra completa i un llarg silenci, Marc Granell ens sorprèn amb aquest nou llibre, extraordinàriament ben acollit pel públic, ja que ha estat el més venut en la recent edició de la Plaça del Llibre de València.

El llibre està dividit en tres parts, la primera, La Poesia, és encapçalat per un poema que porta el mateix títol, on l’autor presenta la seua concepció de la poesia, que és l’expressió de mons contraris, però en qualsevol cas “ens fa llum les tenebres que habitàvem”. La segona part es titula Torre d’ivori i en ella continua el poeta expressant la seua concepció poètica, ens diu que per molt alta que siga la muralla, no hi ha torre d’ivori que puga aïllar el poeta del que realment passa al seu voltant. I la tercera part també és encapçalada per un poema que explica el seu pensament poètic, Purga, on fa seu el pensament d’Antonin Artaud en què la poesia consistia en “una purga de les angoixes/ una lavativa dels dolors.”

Després del poema Poesia trobem una cita d’Antonio Machado, el poeta més estimat per Marc Granell, “¿Y ha de morir contigo el mundo tuyo,/la vieja vida en orden tuyo y nuevo?” A partir d’ací el poeta inicia una llarga meditació sobre la mort present en una bona part del llibre. La casa de la mort, és el primer dels poemes en tractar aquest tema. Poema colpidor i impressionant. Els ser humans hem nascut  per a la mort i ella ens habita des que naixem, per a ella som com una casa en què viu fins que decideix assolar-la i això suposa la nostra fi.

La mort es presenta com a alliberament en el poema En la por, ja que suposa el guariment d’“aquest dolor sempre alerta”. I manifesta el desig de que tot passe aviat i tornar a “aquell no-res tan fosc, consol salvífic”.

La tradicional metàfora de la vida com a camí on al final es troba la mort, es fa present en el poema De camí, on el subjecte poètic manifesta que ja es troba “en l’últim tram del camí,” que pensava que no s’acabaria mai “Però s’acaba. Ja ho crec que s’acaba.” Aquesta idea de trobar-se en el tram final de la vida es repeteix en altres poemes de la segona part del llibre Cos, Aquí davant, Al ras o en Elogi de la nostàlgia on el final és al davant esperant-lo “com un llop mort de fam.” La vida és cruel, perquè siga curta o llarga acaba amb la mort, podem llegir al poema Modus vivendi, per això ressuscitar no és cap consol, perquè no desitja voler tornar a ser qui és, el seu desig és ser “el no-res que seré, rotund, i inapel·lable” escriu al poema Pregària profana.

L’altre tema destacat del llibre és el compromís social del poeta, present al llarg de tota la seua trajectòria poètica. En el poema Koch indústries, mostra la seua rebel·lia contra aquest conglomerat d’empreses dels EE.UU. dedicades al petroli i altres productes energètics, que es dedica a finançar organitzacions negacionistes del canvi climàtic i altres organitzacions conservadores, “Passe el que passe/sempre passen/perquè són els que fan que passe el que passa.” El sofriment dels immigrants troba la seua veu a Caravana, “Venim de la nit més llarga,/ del sud més lluny i nafrat/on la vida no val res/i es menja sols fel i fang.”, i també en Balada del mar de la mort i Túmul d’Aylan.  Escriu contra les guerres a Carn de canó, Gaza, contra la destrucció del planeta a ‘Zone à défendre’ i augura que algun dia “s’alçaran un a un els miserables,/ els morts de fam, els morts de fem,” i que “Serà un vendaval arrasant els segles,/obrint en esclat, com un tro, vols i albes.”

En el llibre hi ha també un nombre considerable de poemes que homenatgen diverses persones com el pintor Joaquim Sorolla en el poema Cap de xiqueta amb flors, on destaca la mirada trista de la xiqueta del quadre. Homenatja escriptors que han destacat, a més de literàriament, pel seu compromís, con en el poema Robert Desnos a Terezín, aquest poeta avantguardista durant la segona guerra mundial va lluitar en la resistència, i capturat per la Gestapo va morir al camp de concentració de Terezín a Txecoslovàquia, en Túmul d’Olympe de Gouges, fa referència a aquesta escriptora francesa que l’any 1791 va escriure la Declaració dels Drets de la Dona i de la Ciutadana, i que va morir a la guillotina l’any 1793 per ordre de Robespierre que considerava que les seues idees eren contràries a la revolució. També hi ha poemes dedicats a persones que han mort com a conseqüència de les seues idees com en el poema Túmul de José Sánchez Rosa, dirigent obrer anarquista i mestre d’escola seguidor de Ferrer i Guardia, que va ser afusellat per les tropes franquistes a Sevilla a finals de Juliol de 1936, o Túmul de Guillem Agulló. Tot aquest horror es manifesta molt bé en l’escultura de Julio González, Cap de Montserrat cridant, aquí li dedica un altre poema, “crida com cap crit no ha eixit mai de cap gola/ per dir l’horror d’on ve,”. I en tot aquest conjunt d’homenatges no podia faltar Antonio Machado, que apareix en el poema Pau Casals, tot sol al cementeri de Cotlliure, interpreta ‘El cant dels ocells’ davant la tomba d’Antonio Machado, “Ací has vingut com qui va a beure l’aigua sàvia/ de la font que apaivaga la por...”.

Cel de fang és un magnífic llibre de poesia, que reflexiona sobre el dolor i la finitud del ser humà, però també és crit de lluita contundent contra l’opressió del ser humà per part dels que exerceixen el poder sense escrúpols.

Josep Manuel San Abdón

 

dissabte, 17 d’octubre de 2020

UNA GRAN MOSTRA DE BELLESA LITERÀRIA

 



MIQUEL MARTÍN I SERRA (2020). La drecera. Barcelona. Edicions del Periscopi.

En la portada d’aquest llibre podem llegir aquest comentari del científic i escriptor Salvador Macip: “Miquel Martín és un dels secrets més ben guardats de la literatura catalana contemporània.” Poques vegades una frase promocional té tanta raó com en aquest cas. En efecte, Miquel Martín i Serra, nascut a Begur l’any 1969, és autor de cinc novel·les, dos llibres de contes, i altres llibres de temàtica diversa, que ve publicant amb regularitat des de 1996, però fins a aquesta darrera publicació el seu nom havia restat bastant amagat.

La drecera és una de les agradoses sorpreses literàries de l’any. La història està contada per un nen, fill dels masovers d’una gran casa d’estiueig d’una família rica de Barcelona, situada en algun lloc indeterminat de l’Empordà. El xiquet veu aquesta família en un primer moment amb una certa fascinació, els seus membres semblen haver sortit d’una pel·lícula, van al poble en un luxós cotxe conduït per un xofer, els nens petits conten amb una nurse, les habitacions de la seua residència son molt luxoses, i prenen el bany en una piscina, que ell té vetada.

La drecera que dóna títol al llibre és el camí que segueix per anar al poble. Quan fa aquest recorregut passa per davant del mas Bou, on viu Pitu, una persona major, un tant desendreçada, però que té un munt de complicitats amb el nen i li fa conèixer tot un món, però la drecera, potser tinga també un component simbòlic, els camins de la vida que fan canviar i madurar les persones, com li passa al jove narrador.

Perquè en la novel·la veiem passar la vida del protagonista de la infantesa a l’adolescència, amb tots els canvis que això suposa. Descobrirà la sexualitat i la mort, anirà començant a trobar el seu propi camí i a seleccionar les seues amistats, i anirà fent alguna xicoteta transgressió, com banyar-se en la piscina dels senyors. Així mateix descobrirà que aquella vida aparentment envejable dels rics és completament superficial i buida, pura façana. Per a mostrar el pas del temps, l’autor fa servir un curiós sistema, hi ha referències a diversos jugadors del Barça, Rexach, Migueli, Neeskens, Simonsen i en la part final l’arribada de Maradona, que serveixen per a fixar el moment històric en què passa l’acció.

La drecera és un homenatge a un món que ja ha desaparegut completament, i que encara van arribar a conèixer aquelles persones que actualment ja han passat àmpliament dels cinquanta anys. El xiquet i els seus pares, es poden banyar encara, en ple estiu en una cala solitària, i fer-se un arròs amb un polp i uns musclos acabats d’agafar. És tot un símbol el final del Pitu, quan els propietaris del mas que ell treballa, se’l venen a una altra família rica de Barcelona, que es construirà una mansió totalment despersonalitzada. El fet d’estar narrada per un xiquet li dóna més força i més autenticitat a la narració.

Marius Serra ha dit d’aquesta novel·la que “no hi passen gaires coses, hi passa la vida.” No podríem trobar millor definició per a aquest llibre deliciós, un autèntic tractat de bellesa literària, narrat amb un llenguatge senzill però a la vegada molt acurat, la lectura del qual transmet una sensació de benestar interior com poques vegades hem trobat en una novel·la.

Josep Manuel San Abdón