dijous, 30 de març de 2017

MANUEL MILIÁN MESTRE. BIOGRAFÍA.




A partir d’una llarga conversa, aquest llibre traça un esbós biogràfic de Manuel Milián Mestre. Nascut a Forcall en plena postguerra, de ben jove va anar descobrint les vicissituds tràgiques que va viure la seua família durant la contesa civil. Per això, una constant de la seua vida ha sigut establir ponts entre persones d’ideologies diferents.

Actualment col·labora en diversos mitjans de comunicació i s’ha convertit en un important líder d’opinió gràcies als seus profunds coneixements de la realitat social i política. Una saviesa fonamentada en més de cinquanta anys, vivint en primera fila, esdeveniments polítics, econòmics i periodístics decisius, com anirem descobrint al llarg d’aquestes pàgines.

dissabte, 25 de març de 2017

REPRESSIÓ I SILENCI



RAÚL GONZÁLEZ DEVÍS (2016). Tragèdies silenciades. Repressió franquista i maquis a les comarques del nord del País Valencià. Castelló de la Plana. Publicacions de la Universitat Jaume I.
Des de l’any 1945 a l’any 1952 l’Agrupació Guerrillera de Llevant i Aragó, coneguts popularment com a maquis, protagonitzaren la resistència armada contra la dictadura de Franco en les comarques del nord del País Valencià. La repressió que va exercir el règim franquista va ser brutal, de manera que sobre els fets es va estendre una capa de silenci. Els vencedors, segons el professor especialista en el tema Josep Sánchez Cervelló, perquè haurien d’haver explicat que la victòria “l’havien obtingut amb mètodes del tot contraris als drets humans.” I els qui eren pogut reescriure els fets, van restar marginats o van marxar lluny dels seus pobles per a refer les seues vides.
El llibre que ens ocupa ajuda a trencar el silenci que pesava sobre aquella cruel història, i documenta amb fets concrets el que van ser aquells anys tràgics. El professor Raül González Devís, per a aquesta finalitat es serveix de diverses fonts; l’Arxiu Històric de la Guàrdia Civil, el Servicio de Estudios Históricos de la Guardia Civil, l’Arxiu Històric Provincial de Castelló, el Boletín Oficial de la Guardia Civil, la lectura de Mundo Obrero, informes de la guerrilla i testimonis orals, que li serveixen per a contrastar dades.
A diferència d’altres llocs d’Espanya, la presència de grups de guerrillers a les muntanyes de Castelló i Terol, no va tenir lloc fins a les darreries de l’any 1944. En un primer moment, els destacaments de la Benemèrita de l’interior castellonenc reaccionaren amb una certa precaució, per la falta de mitjans humans i materials. La coses van canviar quan el 28 de juliol de 1947, va ser designat cap de la 5ª Zona de la Guàrdia Civil i governador civil de Terol, el general Manuel Pizarro Cenjor.
Amb la presència d’aquest general es reorganitzaren les competències i s’assignaren més efectius al cos. Però, el que realment va suposar un canvi radical, van ser les agressives tècniques repressives que es van utilitzar. Una de les més habituals va ser l’anomenada Ley de Fugas, un procediment expeditiu i extrajudicial que consistia en disparar i matar un detingut amb el pretext que pretenia escapar-se. El professor González Devís, documenta 27 morts utilitzant aquest sistema entre les comarques dels Ports i la Plana, passant pel Maestrat i l’Alcalatén. Els informes que es feien després d’aquests fets, curiosament, responien sempre a un mateix esquema. Moltes vegades les persones executades, ni tan sols eren guerrillers, sinó simples sospitosos d’haver col·laborat amb ells.
En el llibre se’ns relata també l’assalt a diverses masies, amb la mort dels seus propietaris. Els dos punts més calents de la repressió van ser les presons de Morella i Llucena, on es van donar diversos casos de suposats suïcidis induïts. I també hi ha referència a algunes desaparicions de persones que després d’haver sigut detingudes no se n’ha sabut mai més res.
Aquest llibre, com diu el seu autor, no és fàcil de llegir, ni de digerir, sobretot a les persones que vivim en el territori on van passar aquests fets. Però és un llibre necessari per conèixer, amb una investigació documentada i seriosa, allò del que se n’havia parlat només entre xiuxiuejos.

Josep Manuel San Abdón

dissabte, 24 de desembre de 2016

CONVERSA AMB JOAN GARÍ SOBRE MONTAIGNE, FUSTER I EL PAÍS VALENCIÀ


Joan Garí aporta sovint el seu punt de vista sobre el País Valencià i altres temes d’actualitat als diaris “Ara” i “El País”. Escriu comentaris de llibres al setmanari “El Temps” i als diaris “Ara” i “Levante”. Ha escrit poesia, novel·la, llibres de viatge i de cuina. Però, sobretot excel·leix en la seua obra assagística, gènere pel qual sent particular devoció. Acaba de publicar L’única passió noble (Onada edicions, 2016), llibre amb el qual va ser guardonat amb el I Premi de Narrativa Memorialística, convocat per l’Ajuntament de Benicarló. Un assaig que té com a protagonistes Joan Fuster i Montaigne i on a través del pensament dels quals es reflexiona sobre el País Valencià. Sobre aquest llibre hem mantingut amb ell la següent conversa.
-                     Com naix la idea d’escriure L’única passió noble?
Tot naix, com explique al llibre, del viatge que faig l’any 2008 amb la meua família a Saint Michel de Montaigne, al Périgord, on hi ha la torre del fundador del gènere assagístic.
-                     El llibre porta com a subtítol Converses amb madameMähler – Besse sobre els valencians i el seu país. ¿Ens pots explicar qui era aquesta madame Mähler – Besse i com la vas conèixer?
  Cécile Mähler – Besse era la propietària, aquell 2008, del castell del segle XIX que alberga la torre de Montaigne. El castell és privat però la torre és visitable. Vaig conèixer aquesta senyora sopant una nit a l’únic restaurant del poble i aquella breu conversa em va donar la idea de fer un llibre basat en un diàleg imaginari entre ella i jo. Això em donava peu a parlar de moltes coses diferents, seguint la tradició assagística que va inaugurar precisament Montaigne i que molts al País Valencià vam descobrir a través d’escriptors com Joan Fuster.
-                     En el llibre escrius: “M’interessa molt més, sincerament, el projecte de Fuster que la seua posteritat.” ¿Ens pots ampliar aquesta afirmació?
Fa alguns anys que s’ha corregut un vel sobre Fuster i la seua obra, que sembla que ja només tenen interès per a determinats erudits universitaris. Jo, que discrepe de moltes coses de les que va dir Fuster sobre el País Valencià, continua fascinant-me la seua capacitat per imaginar-se tot un país on només hi havia tres províncies inconnexes i una mentalitat profundament sucursalista. Per això dic al llibre que el País Valencià és un assaig i fins i tot el projecte dels Països Catalans –que és un anhel bàsicament valencià- em resulta engrescador perquè es basa en una comunitat lingüística i cultural, com la francofonia. Més enllà de les derivacions polítiques, jo em sent més a prop d’un català o un balear lectors d’Ausiàs March que d’un veí meu de Borriana que parle en castellà o que ignore absolutament els fets bàsics de la nostra cultura.
-                     Al llibre parles de les tertúlies a l’Hotel Inglés de València a les que assisties en la teua època d’estudiant i que et van marcar molt. ¿Què eren aquelles tertúlies? ¿Quina repercussió creus que van tindre en els esdeveniments posteriors?
És una història poc o mal contada, que va ser decisiva. Tota la política valenciana actual naix d’unes tertúlies que, als anys 80, van fer seure per primera vegada a catalanistes i anticatalanistes a la ciutat de València, després de la cruenta batalla que els va enfrontar en els anys anteriors. Jo era molt jove llavors –estudiava a la facultat de Filologia- però aquells diàlegs en profunditat i sense manies em van marcar. No em van fer canviar la manera de pensar però sí que em van ensenyar que s’ha de parlar sempre, sobretot amb els qui no pensen com tu. Ningú dialoga de veritat amb els qui pensen com ell: eixa conversa s’acaba de seguida. L’autèntica interlocució l’hem de tindre amb els contraopinants.
-                     En el llibre afirmes que no ets nacionalista i que Fuster no era molt més nacionalista que tu. Potser aquesta afirmació sorprendrà  més d’un lector.
  Ni Fuster ni jo ens consideràvem nacionalistes. Això són etiquetes polítiques i les etiquetes se les posa la gent que no sap definir-se de cap altra manera. A mi m’interessen més els individus que els grups, potser per allò que deia Stanislaw Jercy Lec: “L’home és individualment intel·ligent i col·lectivament estúpid”. Comprenc la necessitat de la política però, més enllà de les ideologies, sóc partidari de les idees. El nacionalisme és com la religió, i jo, en termes públics, sóc partidari del laicisme.

-                     Un dels perills dels que adverteixes respecte a la llengua, és que malgrat que implícitament es reconeix la seua unitat, s’evita la utilització del terme català. Fins i tot ho fa Compromís. ¿Quins perills pot comportar aquesta actitud?
  Això és més perillós que si som nacionalistes o no, crec. Si no utilitzem per a res, públicament i políticament, el terme “català” i no fem res per què n’hi haja versions de webs oficials o del que siga en “valencià”i en “català” correm el perill de convertir el valencià –el català del País Valencià- en una mena de gallec, és a dir, en un dialecte precastellà. Encara no he vist que ningú aborde aquest problema. I ja seria hora.
-                     Dos capítols del llibre fan referència a l’homosexualitat de Fuster, una qüestió que era coneguda, però, almenys que jo conega, ningú n’havia parlat per escrit. ¿Per què has decidit abordar el tema?
  Tens molta raó: crec que en aquest llibre es parla per primera vegada d’alguns temes civilment importants en aquest país i un d’ells és la condició sexual del nostre escriptor més important. Sembla increïble que ningú s’hi haja referit, quan és un tema que té una transcendència enorme per entendre alguns aspectes de la seua obra, com per exemple perquè no escriu un diari íntim o almenys personal com El quadern gris. De tota manera, no espere que parlar per primera vegada d’aquest tema o de les tertúlies de l’Hotel Inglés tinga grans conseqüències. Fa temps que la nostra societat viu com anestesiada, on només reben lloances algunes novel·letes fàcils de llegir o alguna raresa bibliogràfica. Això va de soi, com hauria dit el propi Fuster.
-                     Què han significat per a tu Montaigne i Joan Fuster?
  Montaigne és el clàssic que seguisc llegint quasi cada dia i Fuster és qui em va ensenyar a estimar-lo, el seu representant en la meua pròpia llengua.
-                     Tu t’has mostrat sempre un ferm defensor de l’assaig com a gènere literari. El País Valencià ha donat lloc a molta literatura assagística. ¿És el País Valencià un assaig ell mateix?
  Sí, ja ho deia abans: la noció de “País Valencià” (un territori cohesionat, interconnectat, amb una població conscient de ser alguna cosa més que un grup de gent que viuen quasi tots a prop de la platja) és en si un assaig. Hi ha països que són novel·les o drames. A nosaltres ens ha tocat ser un assaig, per això el nostre major escriptor contemporani ha sigut un assagista i no un novel·lista. Estem encara a mig coure...
Josep Manuel San Abdón


dissabte, 26 de novembre de 2016

SETZE QÜESTIONS PALPITANTS DEL NOSTRE TEMPS



ENRIC BALAGUER.(2016). El desert i altres palpitacions del nou segle. Editorial Gregal. Maçanet de la Selva.

Enric Balaguer és professor de literatura a la Universitat d’Alacant i un dels nostres assagistes més destacats. En la seua producció destaquen els llibres de crítica literària, però sobretot els llibres d’assaig que s’ocupen de qüestions crucials dels nostres dies. És el cas del llibre que ens ocupa, la seua darrera publicació, en què a través de setze assaigs, comenta diverses qüestions palpitants dels nostres dies.
El mètode que segueix el llibre és que a partir d’una lectura, de la visió d’una pel·lícula, d’un tema d’actualitat o d’un fet històric, planteja una sèrie de reflexions, sovint relacionant diversos elements.  El primer assaig, a partir de la novel·la de Carles Casajuana, El darrer home que parlava català, ens planteja el problema que tenen les llengües minoritzades, tot i que proposa no complaure’s en la marginalitat, sinó traure’n partit ja que tenen més llocs per a explorar.
Sexualment parlant aborda la qüestió de que la sexualitat és cada vegada més explícita en la literatura i en els mitjans de comunicació en general, ¿quina serà la repercussió d’aquest tractament del sexe en la societat?  El magnetisme del desert parla de la fascinació que aquest ha exercit en el ser humà. De fet les tres religions monoteistes van nàixer en una regió desèrtica.
Un dels assajos que més m’ha interessat és el que porta per títol Mercantilisme i humanitats, en el que es planteja l’arraconament que darrerament han tingut a la universitat i a l’ensenyament mitjà les humanitats, substituïdes pels valors purament mercantils i pragmàtics. Això ha fet sorgir una àmplia bibliografia que fa una apologia de les humanitats. De fet aquest assaig també ho és, està ple d’idees suggerents, com aquesta per exemple: “Si volem educar persones, contribuir a fer ciutadans, no hi cap altra regla que no siga fomentar el pensament de cada individu i desenvolupar l’empatia per l’altre; a més de donar pas a la imaginació, la consciència de la responsabilitat individual i col·lectiva. Són qüestions obvies i es prou trist que s’hagin de recordar. I en l’actual context, defensar. Però en aquesta fase històrica hi ha moltes veus que volen convèncer-nos que les humanitats són obsoletes i que el que cal és ensenyar habilitats més que no pas coneixements sòlids. Hom vol pràctiques, pràctiques que sovint són pretextos per cobrir hores de faena sense retribuir.”
Força interessant també i relacionat amb l’anterior és l’assaig que porta per títol <<Serà admissible un eslògan com “la llibertat és esclavitud” quan el concepte de llibertat sigui abolit?>> on se’ns planteja que el dirigisme i la manipulació necessiten els efectes d’una llengua reduïda a la més mínima expressió, i això repercuteix en l’assassinat del pensament. Capitalisme financer i creació artística, planteja el paral·lelisme entre les pràctiques artístiques i les transaccions financeres.
<< Ser feliç sempre ha estat una cosa molt estranya>>. L’escriptor, la depressió i el suïcidi. <<La poesia és imprescindible, tot i que no sé per a què>>, Escrivint, esdevenim, Els escriptors i les cases, i La dificultat de crear en l’era digital, és un conjunt d’articles molt suggeridors sobre la creació literària.
A Dues analfabetes exposa que en una societat com la nostra ser un analfabet suposa sofrir una mutilació comunicativa. Sobre la naturalesa del mal en els éssers humans escriu en Eichmann, Douch i el mal. A partir de la lectura de Històries del paradís de Xavi Sarrià, exposa com la comunicació digital ha contribuït a la pèrdua de respecte entre la gent, perquè ha reduït distància entre els individus i ha fomentat la pèrdua d’intimitat. D’això tracta l’assaig  La guerra i no la pau.
Finalment a La caiguda d’Ícar o la indiferència als altres, un altres dels assajos d’Enric Balaguer, que més m’ha interessat, exposa com l’allau d’informació és tan intensa i incessant que neutralitza qualsevol intent de reflexió, d’assimilació o de consciència.
Una característica d’aquest llibre, és que cada assaig va acompanyat de la bibliografia que s’ha utilitzat per a escriure’l, i, a més, sovint, estimula a la lectura dels llibres a què es fa referència. El desert i altres palpitacions del nou segle és un llibre que ens convida a la reflexió, a la lectura i a la vida pausada, antídots necessaris per fer front a una societat mercantilitzada, deshumanitzada i banal. Un llibre absolutament necessari.

Josep Manuel San Abdón

divendres, 21 d’octubre de 2016

L’INSTITUT DE LA REPÚBLICA


FRANCISCO MEZQUITA (2016) Orígens i formació de l’Institut Elemental de Benicarló. Benicarló. Onada Edicions.
El catedràtic d’Història Francisco Mezquita ha elaborat aquest interessant llibre sobre la història de l’Institut Elemental de Benicarló a partir de la documentació que es troba dipositada en l’institut “Francesc Ribalta” de Castelló.
En els anys de la Segona República els centres de segona ensenyança es dividien en tres classes; instituts nacionals, com el de Castelló, instituts elementals o col·legis subvencionats. En la Gaceta de 30 d’octubre de 1933, apareix una relació de centres de segona ensenyança creats definitivament i en ella apareix Benicarló com a col·legi subvencionat. Més avant es va suprimir aquesta categoria i va passar a ser institut elemental.
L’institut es va instal·lar en uns locals del Passeig Marítim, i l’Ajuntament es va comprometre totalment en el nou centre d’educació i va dedicar tots els seus esforços per a la consolidació del centre, fins i tot una vegada començada la Guerra Civil.
El llibre ens informa, a partir dels llibres d’actes de l’institut, dels professors que van formar el claustre, del equip directiu i de les diverses vicissituds que va anar passant al llarg dels seus cinc anys d’existència.
Els alumnes que hi van assistir van ser majoritàriament de Benicarló i Vinaròs, però en els dos últims cursos, el que corresponen al període de la guerra, van hi haure també alumnes de molts llocs d’Espanya a conseqüència dels desplaçaments ocasionats pel conflicte bèl·lic. En la part final del llibre s’inclou un llistat de tots els alumnes matriculats al centre. Destaca el  gran número de xiques que van poder fer estudis d’ensenyament mitjà, del 19’7% el primer curs, fins al 35% el darrer curs.
Durant el període de la Guerra Civil els alumnes a l’hora de matricular-se havien de presentar un certificat d’alguna organització política o sindical on acreditaren que els seus pares eren afectes al règim republicà per què “los enemigos de la República no son acreedores de recibir enseñanza de esta ni pueden aspirar a los títulos académicos que les exalten a puestos de dirección o responsabilidad en ella.”
L’institut va ser clausurat quan les tropes franquistes van entrar a Benicarló el 15 d’abril de 1938. El nou alcalde franquista de Benicarló, Máximo Añó Doménech, reforçat per nombroses signatures de persones que es declaraven adictes al nou règim, va sol·licitar al govern la continuïtat de les classes en el curs 1938- 1939, però van rebre resposta negativa perquè “como la guerra costarà mucho dinero y hay que aligerar las cargas de tipo civil que pesan sobre el Estado, se ha creído que se imponían las economias en el departamento de Instrucción Pública.”
D’aquesta manera es va perdre una gran oportunitat per a la formació dels joves de la comarca. En les ocasions que vaig tenir la satisfacció de parlar amb el gran científic vinarossenc Alfred Giner Sorolla, em va recordar més d’una vegada el gran record que tenia del seu pas per l’institut, i en unes declaracions al diari El País que es citen en el llibre diu: “La inauguración durante la Segunda República del Instituto de Segunda Enseñanza en Benicarló supuso un salto decisivo en mi formación y en mi posterior dedicación científica. Allí tuve un excelente profesorado en física, química y biologia, y unos buenos laboratorios.”

Josep Manuel San Abdón

dimecres, 28 de setembre de 2016

PERIODISME D’AHIR I D’AVUI


José Martí Gómez(2016). El oficio más hermoso del mundo. Clave intelectual. Madrid.
José Martí Gómez (Morella, 1937) és un dels referents del periodisme espanyol. Ha passat, entre altres, per les redaccions de “Mediterráneo”, “El correo catalán”, “Por favor”, “La Vanguardia”, o La Cadena SER. I ha practicat tots els gèneres, des de l’entrevista i el reportatge, fins a ser corresponsal en l’estranger.
El llibre comença explicant-nos els seus començaments, en els anys 60, en el diari “Mediterráneo” de Castelló, aleshores, pertanyent  a la cadena de periòdics del Movimiento. Aquest apartat ens reflecteix la manera de fer periodisme en un ambient provincià, resclosit, on els que s’hi dedicaven a informar ho compatibilitzaven amb altres professions. És un apartat amb anècdotes molt divertides vistes amb la distància que dóna el temps, però que posen de manifest l’ambient absolutament miserable del moment.
Després marxa a Barcelona i comença a treballar en els mitjans que mencionàvem més amunt. Dedica una gran extensió del llibre a parlar de personatges que ha conegut des de la llarga agonia del franquisme fins a la Transició democràtica i l’arribada dels socialistes. Es dedica un ampli espai a parlar de figures encara recordades dels últims anys del franquisme i de començament de la Transició com Manuel Fraga, Josep Tarradellas, Jordi Pujol, Santiago Carrillo, Fernández Ordóñez, Juan Mª Bandrés o Ernest Lluch, entre d’altres. També hi dedica espai a companys com Juan Marsé, Vázquez Montalbán o Josep Mª Huertas. Així mateix dedica alguns apartats del llibre a recordar alguns dels casos més tràgics i complicats d’aquells anys, l’execució de Puig Antich, los GRAPO, els morts per l’oli de colza, el judici als assassins dels advocats d’Atocha, el 23-F, o el de l’espia Francisco Paesa, ara novament d’actualitat per una pel·lícula que s’acaba d’estrenar.
I ara faré un incís de caràcter personal. La primera vegada que vaig ser conscient del treball periodístic de Martí Gómez, va ser sent jo molt jove. L’escoltava sovint en Ràdio Peninsular de Barcelona. Martí Gómez feia allí la crònica de tribunals i ens informava cada dia dels judicis als jutjats de Barcelona. Em cridava l’atenció llavors, a les darreries del franquisme, el seu interès per explicar les causes socials que havien portat els encausats a delinquir. I expressava sovint la compassió pels delinqüents en una època de poques compassions. I dic tot això, perquè una part molt important del llibre la que porta per títol “De géneros y profesiones” la dedica a parlar precisament de tot aquest món dels tribunals dels jutges, dels advocats i dels fiscals. A mi em sembla la part més interessant del llibre, on es parla amb coneixement de causa de les mancances del sistema judicial espanyol, que després de quaranta anys de sistema democràtic, encara té mots problemes enquistats.
També em sembla molt interessant l’apartat dedicat al denominat periodisme d’investigació i del que s’amaga sovint darrera d’aquesta denominació. També ens parla dels confidents que ha tingut al llarg de la seua carrera periodística i explica algunes sucoses anècdotes al respecte. Finalment dedica les darreres pàgines als que ell anomena com a perdedors on destacaria sobretot l’àmplia entrevista amb María Rivas la vídua de Manuel Azaña.
El llibre compta amb un interessantíssim epíleg en què es transcriu la conversa de Martí Gómez amb altres tres periodistes, Javier del Pino, Jordi Évole i Josep Ramoneda. Tots tres preocupats sobre els grans canvis que ha patit la professió els darrers anys i del futur que es pot esperar.
El oficio más hermoso del mundo és un llibre força recomanable per a conèixer algunes històries del nostre passat més recent, així com a motiu de reflexió sobre el present i futur de dos elements imprescindibles per a una bona democràcia com la justícia i la informació.
Josep Manuel San Abdón


divendres, 19 d’agost de 2016

ENTREVISTA A XAVIER DURAN


Xavier Duran és llicenciat en Ciències Químiques i doctor en Ciències de la Comunicació. Del 1999 al 2014 va dirigir el programa El Medi Ambient de TV3. Actualment és redactor especialitzat en ciència i tecnologia als serveis informatius d’aquesta cadena i col·laborador amb temes de contingut científic en altres mitjans. Ha estat reconegut amb diversos guardons literaris, com el Premi Europeu de Divulgació Científica “Estudi General” 1995 amb l’obra El cervell polièdric (Edicions Bromera). I, enguany, ha rebut el premi Crítica “Serra D’or” de Recerca 2016 per l’assaig La ciència en la literatura (Publicacions de la Universitat de Barcelona), i el premi d’assaig Josep Vallverdú de Lleida per l’obra L’individu transparent (Pagès editor). Sobre el contingut d’aquest llibre ens ha contestat les següents preguntes.
La genètica té avui molta importància per a la prevenció i tractament de malalties. Però quins perills té per a la nostra privacitat?
Aquesta informació, tan útil a nivell individual o per fer estudis mèdics, pot arribar a mans de persones que tinguin altres intencions, com ara obtenir-ne benefici econòmic. Si mútues mèdiques, companyies d’assegurances o empreses en general hi accedeixen, poden limitar la subscripció de pòlisses o eliminar algunes persones en la selecció de treballadors. És un tema delicat, perquè les empreses poden dir que fan, com sempre, revisions mèdiques i que ara utilitzen també la genètica, com les anàlisis de sang o raigs X. Però també poden fer-ho sense dir-ho i obtenint les dades de forma anòmala. A més, la genètica no necessàriament determina i utilitzar-la pot dur a discriminacions totalment injustes. I que fins i tot afectin altres familiars, perquè es pot suposar o deduir que germans, cosins, progenitors, fills, nebots comparteixen alguns gens. Per això, cal extremar les precaucions i assegurar que les dades genètiques només s’utilitzen amb el consentiment de cada persona i per a un ús que ella conegui i aprovi.
Un dels mites que circulen és que els gens ens determinen les malalties que tindrem, les nostres accions o fins i tot la ideologia política. Què hi ha de cert en tot això?
La genètica pot explicar moltes coses però no en determina tantes com sembla. Sí que hi ha gens que provoquen malalties greus, però moltes vegades aquestes depenen de diversos gens i d’altres factors. Els gens, tret d’alguns casos, no determinen, sinó que predisposen. Tot i així, la genètica pot evitar que milers de persones pateixin certes malalties –i a alguns uns milers els pot semblar poc comparat amb el conjunt de la població i a d’altres els semblarà més que suficient per justificar l’aplicació del diagnòstic preimplantacional, per exemple. Com que els factors ambientals o el tipus de vida que portem també influeixen molt, sovint més que els gens, l’anàlisi genètica també ofereix l’oportunitat a les persones predisposades a anar més amb cura, a fer-se més revisions mèdiques, etc.
Però també hi ha un abús del suposat determinisme genètic. Hi ha recerques que ofereixen indicis que alguns gens poden donar certa inclinació a tenir una tendència política o una altra. Però què pensarà o votarà una persona depèn de la seva experiència vital i de les condicions en què es trobi en cada moment de la seva vida.
Els coneixements, cada vegada més aprofundits, de la genètica ens permetran practicar una medicina més preventiva i més personalitzada, és cert. Però com diu el pediatre i genetista francès Arnold Munnich, “La vida no és una tragèdia grega i els genetistes no són uns oracles”. Els gens ens ofereixen la possibilitat d’actuar, de manera més o menys profunda i reeixida, en allò que semblaria inevitable. 

 Els darrers anys gràcies a la ressonància magnètica nuclear funcional s’ha avançat molt en el coneixement del cervell, i per tant es poden diagnosticar millor algunes malalties, però això ens planteja uns problemes ètics que mai no ens havíem imaginat.
Com més potents són les eines, més profunds poden ser també els errors quan les utilitzem malament. Novament, com en el cas dels gens, s’ha de separar allò que la fRMN pot aportar i allò que no. I considerar-ne el mal ús. Algunes recerques van orientades a detectar si una persona menteix, quines intencions pot tenir... Ara com ara, són treballs de laboratori amb un nombre molt reduït de persones i condicions molt controlades. Seria un error, novament, extreure’n algunes conclusions deterministes massa agosarades. Però també hi ha recerques avançades que permeten fer funcionar un ordinador només amb la mirada o fins i tot amb el pensament. I això és extraordinari per a persones que pateixen paràlisi. El tipus de beneficis o de perjudicis dependrà d’allò que una societat conscienciada i informada accepti o no.
L’ús de dades massives de les aplicacions informàtiques s’estan utilitzant avui en dia en medicina. Ens pots comentar quins avantatges i problemes presenta aquest ús del big data?
Si ens centrem en aquestes aplicacions portàtils que mesuren contínuament el nostre ritme cardíac, la respiració o fins i tot els nivells d’algunes substàncies se’ns presenta la possibilitat de controlar millor, nosaltres mateixos o els metges, certes malalties o problemes físics. Però també podem acabar obsessionats amb mesurar a cada pas el nostre estat físic. Si aquestes dades es recullen en centres de recerca i es processen, barrejades amb altres informacions, donaran molts detalls sobre malalties molt diverses, des del Parkinson a la diabetis, i en facilitaran el tractament o la prevenció. Però si les dades circulen pel què s’anomena núvol i van a parar a segons quines mans, ens trobarem amb els problemes que esmentava a la primera resposta.

Amb les dades que aportem voluntària o involuntàriament a les xarxes socials o simplement pagant amb targeta de crèdit, les grans corporacions i els governs tenen una gran informació de tots nosaltres. Què podem fer els ciutadans per a no quedar indefensos davant aquesta situació?
Això lliga amb la pregunta anterior. Hem de deixar d’utilitzar aquestes aplicacions? O caldria forçar les empreses que les elaboren a fer-les prou segures? Cal establir mesures tècniques i legals per evitar el mal ús de les dades. Però aquest risc està present, i des de fa molts anys, a la nostra societat. Com que la solució no és deixar d’utilitzar targes de crèdit o internet i és gairebé impossible viure al marge d’aquestes tecnologies –vulguem o no estem en moltes bases de dades- el què cal, insisteixo, és que la societat conegui els riscos i que les diverses administracions i organismes facin tot el possible per preservar la privacitat i per castigar severament el mal ús de les nostres dades.
De moment, el que podem fer és ser conscients que qualsevol recerca a Google o qualsevol piulada a Twitter  o post a Facebook pot quedar a la xarxa i pot ser utilitzat algun dia per resseguir les nostres activitats o hàbits. Hem de ser més curosos i cautes i no estar sempre connectats i explicant què fem i on som. Jo he anat a França aquest agost i vaig reservar i pagar un hotel per internet. Ara quan miro webs que no tenen res a veure amb viatges em surten ofertes a la mateixa població. És automàtic!
Paradoxalment, proposes que l´única manera de lluitar contra els possibles efectes nocius de la transparència és més transparència.
Cal conèixer qui fa servir les dades, per a què, amb quines intencions... La gent ha de saber què passa si es fa anàlisis mèdiques, si navega per internet, si compra una determinada aplicació.... Com explico en el llibre, cal controlar els algoritmes que fan servir les empreses per processar les dades. Cal treure poder a les corporacions i als governs i que els ciutadans puguin mantenir el control. Ja que saben tant de nosaltres, tenim tot el dret a saber molt d’ells: què fan, per què, què hi guanyen...
Des de TV3 i altres mitjans t’has dedicat a la divulgació científica. Avui en dia que hi ha tanta informació a les xarxes socials, ¿quin és el paper que heu de fer els divulgadors científics?
Com sempre, els periodistes i divulgadors científics hem de fer de pont entre el món dels investigadors i els ciutadans en general. No només hem d’explicar. Hem d’ajudar a valorar què signifiquen els avenços. En ocasions simplement ajudem a culturitzar. En altres fem sortir debats socials i ètics. El perill de les xarxes és que qualsevol pot difondre una notícia o comentari sense cap cura ni rigor. I pot fer-ho sense mala intenció o conscientment. Informacions sobre una supernova potser no seran nocives, però sobre temes mèdics o ambientals sí poden ser-ho. Hem d’ajudar a que es difonguin els missatges rigorosos i verídics i ajudar la gent que sàpiga discriminar allò que no té prou base o que encara no està prou demostrat o acceptat. Però no només nosaltres. L’escola és essencial. Malauradament, als batxillerats només hi ha actualment dues hores setmanals obligatòries i comunes de ciències: Ciències per al món contemporani a primer. I no sé si es mantindrà o no. La majoria de la població, a partir dels 15 o 16 anys ja no tindrà cap mena de formació científica. I això no és gens positiu en una societat democràtica del segle XXI.
Josep Manuel San Abdón