dimecres, 13 de febrer de 2019

PER A REFLEXIONAR



JOAN – PERE VILADECANS (2018). No ho veig clar. Barcelona. Ed. Comanegra.
Joan – Pere Viladecans va nàixer a Barcelona l’any 1948. L’any 1967 va començar la seua carrera professional, i des d’aleshores ha realitzat una gran quantitat d’exposicions, tant en l’àmbit nacional com en l’internacional. Ha estat guardonat amb diversos premis. Ha il·lustrat portades de llibres com ara, l’obra completa de Miquel Martí Pol o Todos los cuentos d’Edgard Allan Poe. Així mateix ha fet cartells per a diversos organismes i institucions com Amnistia Internacional, el Misteri d’Elx o la Universitat Pompeu Fabra. Ha col·laborat sovint a la premsa i aquest llibre és un recull d’articles publicats en el diari La Vanguardia i en el suplement Cultura/s des de l’any 2010.
En el pròleg l’autor mostra la seua satisfacció perquè per fi ha pogut editar un llibre. La seua àvia li va inculcar l’amor als llibres, ha estat des de sempre un gran lector i ja des de jovenet havia estat vinculat al món editorial amb treballs diversos.
Un dels propòsits que Joan – Pere Viladecans es fa a l’hora d’escriure ho explica també en la introducció. “Preguntes que faig i que em faig. (...) Potser la creació sigui això: requerir l’home i alhora parlar-li d’ell mateix.” Aquest propòsit ho podem comprovar de seguida que ens posem a llegir el llibre. Si classifiquem el contingut dels articles jo els agruparia en tres grans apartats: sobre l’art, sobre política i sobre costums.
Els articles que parlen sobre art són els que plantegen més interrogants en l’autor. El primer que apareix en el llibre Al voltant de la creació, parla del misteri del fet creatiu, on diu que la majoria d’obres surten d’una urgència expressiva interior de l’autor que no el deixa viure si no pot exterioritzar-la. En altres articles es planteja la relació de l’art amb el mercat i el poder, que al llarg dels anys ha anat evolucionant, però quasi sempre el producte artístic ha patit la dependència del poder, de la Cort, de l’Església i més tard de la burgesia. Això planteja a l’artista el dubte de si pot anar contra el statu quo. Ens planteja que avui en dia l’art pot aparèixer en altres formats, com per exemple en la publicitat, serà un art mercenari, però al mateix temps pot constituït un testimoni veraç de la seua època.
Una altra qüestió interessant que apareix en el llibre és sobre el caràcter de l’artista, “La gent normal no escriu, no pinta, no construeix, no filma...”, no és el primer que ho diu, i es pregunta: “És el talent creatiu una anomalia? És algun tipus de patologia?” I la resposta és una nova pregunta, “hi ha un intent de voler entendre la mort? Segurament com diu en un altre article, “l’art sempre ha estat un mitjà útil per entendre el món.” I això és el que impulsa el ser humà a la creació. Aquestes qüestions molt suggeridores sobre el món de l’art, les trobarà el lector en els més de dos-cents articles que conformen el llibre.
Hi ha un segon grup d’articles que jo anomeno de costums on l’autor fixa la seua mirada en el nostre entorn quotidià, com ara el desconeixement dels nens de que moltes de les coses que mengen abans van ser éssers vius. Es parla de les supersticions com a invenció per a fugir de la dura realitat. L’oblit en què es té als vells. La ignorància que tenim respecte als indigents, als que mirem sense veure. Els problemes que plantegen les noves tecnologies o la tendència “a passar pàgina d’allò que no sigui frívolament innovador”, la novetat com a valor en si mateix, i això fa que la cultura derive cap a la superficialitat. I així continua parlant sobre mil coses que passen cada dia al nostre voltant, que observa amb ulls de sorpresa i sovint amb un toc moral.
Un tercer grup d’articles el podríem agrupar amb la qualificació de polítics. Són articles escrits en la seua major part en els anys més durs de la crisi, on critica amb duresa la corrupció de molts mandataris i el patiment a que han portat a una part important de la societat. El llibre acaba, a més, amb tres articles que sota el títol d’Assemblea de Montserrat, recorden la tancada de gairebé tres-cents intel·lectuals, artistes, polítics... que va tenir lloc al monestir de Montserrat entre el 12 i 14 de desembre del 1970, en protesta pel procés de Burgos, en el qual es demanaven diverses penes de mort, i on Viladecans va participar quan era un jove de vint-i-dos anys.
Ha estat un gran encert la publicació d’aquests articles en format llibre, i salvar-los d’aquesta manera de la fugacitat de la premsa escrita. Perquè suposen una magnífica eina per a reflexionar sobre la funció de l’art i de l’artista, però també de les diverses qüestions que conformen el nostre dia a dia.
Josep Manuel San Abdón

dissabte, 2 de febrer de 2019

LA LLARGA LLUITA PELS DRETS CIVILS



JOHN CARLOS I DAVE ZIRIN. (2018). La historia de John Carlos. València. Sembra llibres.
John Carlos forma part d’una de les icones del segle XX, és un dos atletes nord-americans, que després de guanyar dos medalles en la prova dels 200 metres lliures als Jocs Olímpics de Mèxic l’any 1968, van pujar al pòdium i van alçar el braç amb el puny tancat i amb un guant negre per reivindicar els drets civils del afroamericans. Tommie Smith va guanyar la medalla d’or i va batre el record mundial i John Carlos va guanyar la de bronze, la de plata la va guanyar l’australià Peter Norman que es va solidaritzar amb ells.
L’any 1968 era una època molt convulsa, l’any passat va fer cinquanta anys, i molts d’aquells episodis els hem recordat. Per exemple, el maig del 68 a França, la invasió de les tropes soviètiques a Txecoslovàquia, que va ser el punt i final de l’anomenada Primavera de Praga. A Mèxic l’octubre d’aquell any té lloc la massacre de Tlatelolco, contra els estudiants que reclamaven més llibertats polítiques i civils, pocs dies abans del començament de les Olimpíades.
Als Estats Units en aquells anys hi moltes protestes contra la guerra del Vietnam. I sobretot està en ple auge el moviment dels ciutadans del color negre per lluitar pels seus drets civils, encapçalats pel doctor Martin Luther King Jr. que seria assassinat aquells mateix 1968.
John Carlos va nàixer al barri de Harlem el 5 de juny de 1945. El seu pare era fuster i a més arreglava sabates. Vivien molt prop de dos mítiques sales d’espectacles el Savoy i el Cotton Club, allí els xiquets anaven a obrir les portes dels cotxes de la gent que hi acudia i els donaven generoses propines. Però aviat se’n va adonar que figures de la talla de Louis Amstrong, Ella Fitzgerald o Billie Holiday, sempre havien d’entrar per la porta del darrere, perquè per la porta principal només podien entrar els blancs.
Ell seguia els esports per la ràdio i se li va posar al cap que volia participar en unes olimpíades. La primera idea era fer natació, però ha d’abandonar-la perquè el seu pare li fa saber que per a tindre un bon entrenador hauria d’apuntar-se a un club privat, però com que era negre no li estava permesa l’entrada. Després va intentar fer boxa, però la seua mare no volia. Així les coses, va fer com ell diu de Robin Hood, es va dedicar a robar els rics per donar-lo a la gent pobra del seu barri, i es va adonar que era tant ràpid que mai el podien enxampar.
D’aquesta manera va començar amb l’atletisme. Primer amb carreres d’aficionats on va destacar de seguida. Però per a dedicar-se a competir seriosament havia d’anar a alguna universitat, cosa que per a ell era difícil, ja que patia dislèxia i no tenia bones notes a l’institut. Finalment el veu un bon entrenador i li diu d’anar a viure a Texas on ell el prepararia. A Texas es va trobar amb la discriminació racial amb tota la seua crueltat. Però tenia clar que havia de lluitar pels seus ideals i va seguir lluitant per la seua gent i pels seus objectius
El 1968 va anar als Jocs Olímpics de Mèxic, però va estar a punt de no fer-ho. Ell va ser un dels membre fundadors del Projecte Olímpic pels Drets Humans, que es van plantejar molt seriosament boicotejar les Olimpíades per reivindicar els seus drets civils. Finalment van participar.
Quan Tommie Smith i John Carlos van rebre les medalles i van aixecar el puny amb els guants negres, la seua imatge es va convertir en un símbol del black power. Però va ser tot un escàndol, van ser expulsats de l’equip olímpic nord-americà i ho van pagar car. Van tenir dificultats per a seguir competint. John Carlos malgrat que va batre encara posteriorment el record mundial dels 100m. va tindre de deixar l’atletisme.
Es va dedicar al futbol americà. El van contractar per la seua extraordinària velocitat, però una greu lesió al genoll, li va fer perdre velocitat i va tenir de deixar l’esport. Després va estar malvivint durant molt de temps amb diversos oficis.
Finalment va ser contractat com a entrenador en una escola de secundària, allí es va retrobar amb si mateix, perquè a més de fer d’entrenador es va dedicar a educar els joves en valors. Feia se’n donaren compte que eren una part important de la societat on vivien i que tenien d’obtenir una bona educació per sortir endavant en la vida.
El llibre porta un pròleg d’Oleguer Presas, un futbolista que jugava fa uns anys en el FC Barcelona. Ell critica eixe mantra que es repeteix constantment de que no hi ha que barrejar esport i política, com si fora una cosa en estat pur apartat de la societat. Quan és una cosa més de la societat en què vivim i està sotmesa a les dinàmiques que es donen en el seu interior.
Denuncia que en la societat capitalista l’esport està sotmès a la mercantilització i no és important per si mateix sinó pels beneficis que genera. I assenyala una llista de dirigents mundials i espanyols molt poc recomanables.
La història de John Carlos és un llibre apassionant, de lectura absolutament recomanable. Està narrat amb un ritme molt àgil, que enganxa de seguida el lector. Té la part emocional que està narrat en primera persona pel propi protagonista. A més ens mostra un retrat d’una època de la societat nord-americana i de la lluita que va suposar la reivindicació dels drets civils dels afroamericans, que encara cinquanta anys després no s’han aconseguit del tot. I també ens serveix d’exemple que mai no hem d’abaixar la guàrdia en aquests temps, que estan tornant amb força, ideologies reaccionàries que són contràries als drets de tots aquells que no siguen homes blancs i rics.
Josep Manuel San Abdón

divendres, 18 de gener de 2019

UN CANT A L’AMISTAT



SÍLVIA SOLER. (2017). Els vells amics. Barcelona. Ed. Columna.
Els vells amics ens explica la història de cinc joves, Marc, Lídia, Mateu, Ada i Santi que coincideixen com a estudiants a la facultat de Belles Arts a finals dels vuitanta. Un d’ells escriu una nota en el tauler d’anuncis buscant companys que vulguen anar a Paris a vore una exposició de Gauguin al Grand Palais. És així com es coneixen els cinc i comença una història d’amistat que durarà tota la vida.
És probable que tot estudiant de Belles Arts vulga ser artista. Després es trobaran amb la realitat de la vida. Als cinc protagonistes de la novel·la els passa el mateix. La sobtada mort del pare del Marc l’obliga a fer-se càrrec de l’empresa familiar als vint-i-tres anys. Ada acaba convertida en crítica d’art. Lídia es dedica al disseny de dibuixos per a una fàbrica de roba. Santi es dedicarà a l’ensenyament en un institut de secundària. Només Mateu continuarà amb el seu projecte artístic portant una vida totalment bohèmia.
La institució familiar té un important protagonisme en la novel·la. Mateu i Ada venen de famílies desestructurades, mentre que els altres tres formen part de famílies en què han tingut molt de suport i afecte i s’han trobat sempre en una situació de confort. Aquest origen familiar determinarà d’alguna manera el futur de tots cinc. Diria que l’autora es mostra bastant crítica amb la institució, perquè fins i tot per als que es mouen en un bon ambient familiar els marcarà el destí. El cas més evident és el de Marc obligat a deixar el seu projecte artístic per fer-se càrrec de l’empresa familiar.
Els vells amics és un retrat de com la vida va conformant el destí de les persones. Assistim al matrimoni convencional de Marc i Lídia. A les relacions sentimentals de la resta d’amics. A les crisis vitals i laborals d’uns i altres. A la relació amb diverses parelles. A l’arribada dels fills. Al pas del temps i l’aparició de malalties greus i la mort dels pares. El distanciament temporal amb els amics. A conformar-se amb el que la vida t’ha donat o ser capaç de trencar amb la situació de confort en què es viu i decidir fer allò que sempre has desitjat fer.
Sense tindre un paper protagonista, l’art té una presència important en la novel·la. És el recurs que utilitza l’autora per plasmar els somnis i els desitjos dels protagonistes. Presenta sovint els grans pintors impressionistes com el model que volen seguir els cinc amics, com l’ideal de vida que volen assolir i que de diferents maneres només l’assoleixen dos d’ells. Encara que un arriba a l’èxit i l’altre acaba tràgicament. Són els atzars de la vida, constantment present en la novel·la.
Si la institució familiar no ix molt ben parada de la novel·la, l’amistat entre tots cinc es manté ferma. Amb una gran quantitat de crisis, distanciaments temporals, discussions, problemes de tot tipus, però sempre al final l’amistat perviu.
Els vells amics és una novel·la que només es pot escriure després d’una llarga experiència vital. Després d’haver conegut a fons la meravellosa aventura que és la vida. Amb tots els gojos i tots els dolors que ens aporta i amb els quals anem creixent i configurant la nostra existència i la nostra manera de ser. És una novel·la de sentiments i relacions humanes, una lectura que no deixa indiferent.
Josep Manuel San Abdón


dilluns, 17 de desembre de 2018

L’ANY QUE VA EXPLOTAR TOT



VICENT USÓ (2018). El paradís a les fosques. Alzira. Edicions Bromera

Al començament del segle XXI el capitalisme es va traure la careta i presumia del seu triomf, front a ell no hi havia alternativa possible. L’economia es va globalitzar i el diner corria en abundància d’una banda a l’altra del món. A l’estat espanyol, i especialment al País Valencià semblava que totes les gallines ens ponien ous d’or, el paisatge estava sembrat de grues i per tot arreu es planejaven projectes faraònics, sense cap altra finalitat que guanyar diners al preu que fora.
En aquest context van proliferar persones sense cap mena d’escrúpol, disposats a enriquir-se fàcil i ràpidament, xafant a qui fora sense cap mirament. El protagonista d’aquesta novel·la, Maties Passera, pertany a aquesta classe d’individus. El narrador els retrata a la perfecció en el prefaci: “Vivia en una bombolla, aleshores. Molta gent, en realitat, vivia en una bombolla, especialment entre els de la seua condició. Pensaven que ho tenien tot a la mà, que tot els pertanyia. I tot era tot. Sense límits. Sense traves. Tot i tot de seguida. A l’instant d’haver-ho desitjat.”
Maties Passera és un comercial d’una important empresa de taulellets que té sota la seua direcció el mercat asiàtic. Quan comença la novel·la el trobem a Jakarta on porta una nivell de vida desenfrenat. Després al seu poble es relaciona amb la gent més rica oblidant-se dels seus amics de tota la vida, té un bon cotxe i un xalet en la zona més distingida, i no posa cap límit a les seues diversions.
Vicent Usó ens descriu un món, que tot i que no fa referència a cap espai ni personatge concret, és fàcil d’identificar amb la zona de la Plana Baixa, tot i que podria ser extrapolable a qualsevol altre lloc del món en aquells moments. Maties es relaciona amb empresaris i banquers tèrbols al club de tennis, on després de jugar el partit aniran establint els plans per a futurs negocis.
Són gent amb un nivell alt de depravació; drogues, traficants de dones per prostituir-les, sexe amb menors, apostes amb la vida d’altres en joc. Tot això es veu sobretot en un dels moments més esgarrifosos de la novel·la, quan l’empresari anomenat Maquenrou convida Maties a anar a una mansió, autèntic paradís del vici, que ens transporta a aquella de la pel·lícula Eyes wide shut de Stanley Kubrick, però molt més al límit.
Un altre moment interessant de la novel·la que retrata quina classe de gent era aquesta, és la inauguració d’una exposició d’un pintor a qui s’anomena Serpentina, personatge fastigós, que acudeix tot brut a l’acte, però que tot el món li ret culte i es baralla per adquirir els seus quadres. El valor de la seua pintura no està en les seues qualitat artístiques, sinó en el que es paga per ella.
Però tot això explota el 15 de setembre de 2008 quan el banc d’inversions americà Lehman Brothers fa fallida. Esclata la gran crisi i a Maties Passera se li enfonsarà tot el seu món. De ser un personatge repulsiu passa a fer, fins i tot, una mica de llàstima. A més, a mesura que es va enfonsant anem coneixent la terrible història de la seua família, i la novel·la va creixent en interès cada vegada que Vicent Usó ens obre una nova finestra a aquest món familiar.
El paradís a les fosques és una novel·la que quedarà com a testimoni d’un temps d’opulència i mancat d’ètica que va caracteritzar la primera dècada del segle XXI. És un llibre molt ben estructurat que va captivant el lector cada vegada més, a mesura que avança la lectura. Absolutament recomanable.
Josep Manuel San Abdón






divendres, 30 de novembre de 2018

PER DESEMMASCARAR LES MENTIDES DEL PODER



JOAN JULIBERT(2018). El poder de la mentida. Barcelona. Edicions Saldonar.
Joan Julibert és periodista i professor de Comunicació a la Universitat de Barcelona. Porta una llarga trajectòria periodística en diversos mitjans de comunicació. Actualment compagina la seua activitat docent amb la participació com a tertulià a TV3 i RAC1.
El poder de la mentida és un interessant assaig sobre, com diu el subtítol del llibre, la manipulació de la veritat per construir relats. El llibre està dividit en diversos capítols. El primer porta per títol A tots ens creix el nas, en referència a la famosa història de Pinotxo, personatge imaginari creat per Carlo Collodi, a qui creixia el nas cada vegada que deia una mentida. En aquest capítol l’autor ens exposa que la mentida és consubstancial a la naturalesa humana, és una resposta normal de defensa i supervivència. Al llarg de la nostra vida anem construint el nostre propi relat per a mostrar-nos davant dels demés. També mentim perquè la veritat absoluta fa difícil la convivència social. A partir d’ací l’autor anirà desgranat en les pàgines següents com el relat és clau en el concepte de veritat i com el que importa sobretot “no és tant la veritat com la convicció i la versemblança.”
En el capítol següent, El poder de la veritat és en la mentida, se’ns diu que l’època actual és l’era de la lluita pels relats, la multiplicació d’estímuls comunicatius propiciada per internet ha convertit el segle XXI en una lluita per imposar l’hegemonia dels nostres relats. També és repassen diverses visions sobre el concepte de veritat que han tingut molts filòsofs de referència i les ideologies dominants en el segle XX.
El periodisme és l’art de crear realitats és el títol de l’apartat següent on exposa un rigorós anàlisi del món periodístic en l’actualitat. D’aquesta manera veiem com els periodistes construeixen el relat per fer veure la realitat d’una manera determinada. La influència del poder econòmic ens el gran mitjans de comunicació, que dóna lloc a la confluència entre la línia editorial dels mitjans i els interessos econòmics. Una altra de les característiques és que es van creant bombolles de seguidors de mitjans de comunicació que només escolten allò que volen escoltar, però al mateix temps els propis mitjans s’adrecen als seus seguidors dient-los el que volen sentir, perdent així la seua capacitat crítica.
En un altre epígraf del llibre Joan Julibert es pregunta si Internet és una fàbrica de mentides. És respon explicant-nos els diversos canvis amb què Internet ha influït en l’univers comunicatiu. Per exemple la viralitat té avui més importància que la veracitat, del que es tracta és d’aconseguir el major nombre d’adhesions als nostres postulats. “La convicció ha deixat pas a l’adhesió.” Les emocions juguen un paper important a les xarxes i això té tendència a crear odis artificials. Sabem també que les notícies falses tenen una capacitat de difusió més gran que les vertaderes, perquè escoltem, mirem o llegim a partir del que desitgem, més que per a saber. Una altra característica d’Internet és que cada vegada que interactuem en alguna de les xarxes deixem una gran quantitat de dades personals que seran aprofitades per a oferir-nos productes ajustats als nostres interessos.
Mentir amb eficàcia requereix una sèrie de tècniques a les quals es fa referència en un altre capítol, on es repassa des de tècniques clàssiques a les més actuals. Molt pràctiques si et dediques a les tertúlies periodístiques o a la política.
El poder legitima la mentida és el títol d’un altre capítol. És així perquè el propi poder  està construït sobre una ficció. Es fa un repàs dels mecanismes dels que s’ha anat servint al llarg del temps per anar construint el seu relat. Per la seua força el poder té capacitat de construir corrents de pensament guanyadors. I molt relacionat amb això està l’apartat següent on es fa referència a la mentida legítima, suposadament per a protegir als qui la reben davant dels perills que pot suposar la veritat, perquè el poder com a tal gaudeix d’una informació que la resta de gent no té i per tant la pot administrar quan vullga i li convinga.
Es tanca el llibre amb el capítol titulat El dia que el nas ens deixa de créixer. Aquest dia és quan deixem d’existir, perquè a partir d’aquest dia ja no tenim capacitat de mentir. Després de fer referència a diversos fets de la història de l’actualitat, l’autor arriba, una altra vegada a la funció que han de fer els periodistes i quin és el seu futur, i conclou que amb les possibilitats que obrin les noves tecnologies els periodistes han de potenciar fins el límit els dubtes sobre les veritats establertes i “obrir interrogants per evitar que les realitats creades acabin conduint-nos pel camí de la tirania.”  Ja que la mentida forma part de la relat del poder i el segle actual es caracteritza per “una guerra despietada per imposar imaginaris col·lectius.”
El poder de la mentida és una anàlisi profunda i rigorosa sobre l’impacte que té la mentida en l’ordenament social. Des de la construcció que fem cadascun de nosaltres del nostre propi relat,  fins a l’ús que en fan els diversos poders manipulant la veritat a la seua conveniència, així com la destacada funció de la premsa i les xarxes socials en la construcció de relats. Un llibre de lectura obligada.
Josep Manuel San Abdón

dilluns, 5 de novembre de 2018

ENTREVISTA A JOAN GARCIA DEL MURO SOLANS



Joan Garcia del Muro Solans és catedràtic de Filosofia a l’Institut Obert de Catalunya i professor a la Facultat de Filosofía de la Universitat Ramon Llull. Recentment ha publicat Good Bye, veritat. Una aproximació a la postveritat (Pagès editors). La postveritat és un tema de molta actualitat, que aplicat a la política posa en joc l’essència de la democràcia. Això és el que ha volgut demostrar l’autor amb aquest assaig. Sobre aquesta qüestió hem tingut amb ell la següent conversa.
En el preàmbul del llibre ens diu que el que vol mostrar és que avui en dia estem disposats a deixar-nos enganyar gustosament quan se’ns ofereix allò que volem sentir, encara que es puga demostrar d’una manera racional que és fals. Quin perill representa això quan s’aplica a la política?
És una actitud de credulitat ben sorprenent. És com si  ens haguéssim fet la idea que la manera de funcionar de la publicitat, diguem-ne, comercial, ha traspassat els seus límits i ha envaït àmbits aparentment tan allunyats com el de la política. Jo ja sé que  als espots publicitaris televisius o als centenars d’anuncis que m’arriben a través de la xarxa no els puc aplicar criteris de veritat gaire estrictes: qui s’ho pot creure que si compres una determinada marca de patates fregides seràs feliç o que si utilitzes aquell desodorant, quan puguis a l'autobús totes les dones cauran rendides als teus peus? És com un joc que hem acceptat i no ens afecta gaire. Podríem dir que fins i tot és una mica innocent: «compra el meu producte i seràs feliç». El problema és quan aquest curiós pacte tàcit de credibilitat, de suspensió del sentit crític, ultrapassa aquest àmbit i salta al de la política. La manipulació de la informació perverteix l’essència mateixa de la democràcia, la converteix en pura escenificació.
Un dels perills que detecteu en el món actual és que hem passat dels totalitarismes del segle XX, basats en grans doctrines, a un totalitarisme digital de caràcter amable, gairebé banal. Quin paper han tingut els anomenats filòsofs postmoderns per arribar fins a aquest punt?
És un dels assumptes que   tracto  amb més calma en el llibre. M’interessa molt com una  teoria filosòfica (la dels postmoderns) que va néixer justament per enfortir la democràcia i per oposar-se al totalitarisme s’ha convertit en condició de possibilitat dels nous totalitarismes. Ras i curt: si per acabar amb el dogmatisme de les veritats absolutes es dilueix completament la noció de veritat, el que resulta és una situació en la qual no hi ha punts de referencia per al compromís ni per al diàleg. Amb la mort de la veritat mort, també, la possibilitat del pensament crític.
Podem dir que la veritat actualment és una construcció del poder?
Més que mai. La veritat havia estat definida tradicionalment com l’adequació del discurs als fets reals. En trencar aquesta relació entre discurs i realitat, els postmoderns han construït altres criteris de veritat alternatius. Per saber si un discurs és o no verdader, ja no hem de mirar a la realitat dels fets, sinó a la seva utilitat pragmàtica, a la seva efectivitat. És veritat allò que em convé que sigui veritat. D’aquesta manera, en desvincular-se dels fets, la veritat es vincula, inevitablement, al poder. El cas de les cèlebres armes de destrucció massiva de Bagdad crec que és un exemple paradigmàtic d’aquesta nova concepció de la veritat. Veritat és tot allò que m’interessa defensar i puc defensar.
Quina importància tenen les notícies falses en el comportament electoral?
El comportament electoral és extremadament complexe. Sembla clar que, com en la resta d'àmbits de la nostra vida, ens guiem no només per arguments purament racionals sinó que ens influeixin innumerables factors emocionals. I crec que aquest fet ens fa enormement vulnerables. És molt més senzill encomanar emocions que convèncer amb dades objectives i raonaments ben construïts. Com deia abans, les notícies falses  perverteixen la pròpia essència de la democràcia: si ens enganyen, si la informació que ens arriba està manipulada, el fet de la deliberació personal i la tria d’una determinada opció política queda absolutament desvirtuat. En privar-te de la veritat t’estan privant, crec, de la llibertat.
Diu en el llibre que acceptem les narracions que ens arriben no ja en funció de la seua correspondència amb els fets, sinó en funció de si encaixen o no amb els nostres esquemes i creences prèvies. Quina responsabilitat té en això la baixa qualitat, en general, del periodisme actual, sovint disposat a defensar una causa abans que actuar professionalment?
És un assumpte d’ètica professional. El periodisme s’hauria de distingir molt clarament de l’activisme polític. Totes dos activitats són respectables i necessàries, però crec que  difuminar els límits, barrejar-les sense aclarir-ho gaire, és restar autenticitat democràtica al nostre sistema.
El fet que els algoritmes d’Internet ens tanquen cada vegada més en la nostra pròpia bombolla i per tant ens aïllen intel·lectualment, suposa un perill per al sistema democràtic. És així?
La bombolla és la zona de confort, és una càmera de ressonància on  només t’arriba la teva pròpia veu o la d’aquells que pensen exactament igual que tu. Tancar-te en aquesta bombolla on mai et sentiràs qüestionat és molt còmode, però et fa perdre el sentit de la realitat. La democràcia és convivència plural. Aquests petits universos tancats en ells mateixos t'impedeixen viure aquesta pluralitat i, en definitiva, tanquen d’entrada la possibilitat d’una relació empàtica amb aquells que no pensen exactament igual que tu. I això, em sembla, és més propi de règims pre-totalitaris.
La conclusió a la qual arriba al final del llibre és que la veritat del discurs només depèn que tinguis prou poder per fer-la valer, per imposar-la. I que l’adéu a la veritat ens ha portat a la paradoxa que ha contribuït a alliberar aquells que ja eren lliures i a sotmetre encara més a aquells que en teoria havia d’alliberar. Com es pot superar aquesta realitat? Veu algun nou corrent filosòfic que ens puga fer albirar alguna esperança?
Com a corrent establerta encara no, però sí que és cert que en el món de la filosofia s’aprecien certs símptomes, sembla que està començant  créixer la consciència que cal superar aquesta renúncia a la veritat tan pròpia del «pensament feble» dels postmoderns i s’està començant a reivindicar, un altre cop, la necessitat de despertar d’aquesta mena de son elitista i paralitzant, d’enfortir un pensament crític que sigui capaç de rebel·lar-se contra les injustícies i comprometre’s a favor del bé comú, de la justícia, i de la dignitat humana.
Josep Manuel San Abdón

dimecres, 31 d’octubre de 2018

ENTREVISTA A PAU BERENGUER




Pau Berenguer (València, 1978) va publicar fa uns mesos Germània (Onada edicions) una novel·la amb la que va guanyar 33è premi de narrativa Vila de Puçol. L’acció de la novel·la transcorre en la tardor de 1944 en el transcurs de la Segona Guerra Mundial i està situada en el front oriental alemany en un moment en què l’exèrcit soviètic recupera terreny perdut i amenaça d’entrar en territori germànic. L’exèrcit alemany ha mobilitzat la darrera lleva de soldats, joves de dèsset anys que provenen en molts casos de les joventuts hitlerianes i es trobaran amb un espantós escenari. La novel·la és un al·legat contra els horrors de la guerra i els seus efectes devastadors. Sobre el contingut del llibre hem parlat amb el seu autor.
Com va sorgir la idea d’escriure una novel·la situada en la Segona Guerra Mundial on s’enfronten els russos i els alemanys?
Fent memòria, pense que la inspiració va sorgir d’una sèrie de lectures que tocaven sempre aquest tema, la Segona Guerra Mundial. En concret, en aquella època em vaig sentir molt atret per les obres d'un historiador britànic, Anthony Beevor, que no només feia una anàlisi acurat de l'estratègia i dels esdeveniments polítics sinó que a més abaixava la mirada fins a la vida quotidiana del soldat de les trinxeres o del civil de la rereguarda. Durant aquestes lectures, en algun moment, se’m va aparèixer la imatge dels soldats viatjant cap al front, un escenari que havien imaginat però que encara no coneixien realment.
I pel que fa als russos i alemanys, vaig trobar apassionant i esgarrifador al mateix temps el fet que dos totalitarismes s’enfrontaren en una lluita per la supervivència pròpia i l’extermini de l’adversari. Crec que de tots els escenaris bèl·lics, aquest era el que més joc donaria a una novel·la.
En la novel·la trobem al principi l’idealisme dels joves de les joventuts hitlerianes que veuen la guerra com una cosa èpica i heroica, i posteriorment pateixen el xoc amb els horrors de la guerra. Has volgut amb Germània denunciar aquest adoctrinament de les ideologies totalitàries que porten finalment a aquestes tragèdies?
Més que denunciar, he intentat explicar l’absurd de la guerra i com persones que es consideraven civilitzades acabaren cometent atrocitats i jugant-se la vida en nom d’aquesta ideologia. Per descomptat, serveix també com a denúncia: el poder d’un Estat i de les idees, que ens converteixen en fanàtics irracionals.
A Germània hi ha molts detalls sobre l’armament, les tàctiques i estratègies militars...El fet de ser professor d’història ha estat important per a escriure la novel·la?
La meua formació ha pesat molt en aquesta novel·la. De fet, en un primer moment l’obra contenia molts més detalls d’aquest tipus, però vaig haver de llevar part d’aquesta informació tècnica per tal d’afavorir una lectura més fluida i a l’abast d’un públic menys especialitzat en aquest tema.
En qualsevol cas, vaig haver de fer un estudi previ de les diferents formacions militars que participaren en aquell teatre d’operacions i buscar el realisme més gran  per tal de no faltar a la veritat històrica.

 La novel·la és molt visual, durant la lectura he tingut la sensació d’estar veient els combats. Fins a quin punt t’ha influït el cine bèl·lic?
No havia pensat mai que el cinema bèl·lic m’haguera pogut influir, però ara que ho dius, em sembla que hi ha una influència clara de pel·lícules tan realistes com per exemple Salvem el soldat Ryan, Stalingrad o Enemic a les portes. El cinema ha experimentat un gran canvi pel que fa al realisme d’aquesta temàtica, mostrant sempre la cara més horrorosa de la guerra. Recorde encara les pel·lícules clàssiques, on la mort era sempre ràpida, neta i quasi indolora. Una imatge, en molts casos, heroica i dolça de la guerra que no em deixava satisfet.
A més a més, sempre he pensat que el lector ha de poder visualitzar les situacions que presenta l’escriptor (especialment si són d’acció o està recreant una altra època històrica) d’una manera comparable a la de l’espectador del cinema. Per descomptat, sempre que la narració no perda el ritme que l’autor busca.
Quina ha estat la teua intenció en crear el personatge del capità Edmund Bachner? Un oficial amb rostre humà dins de l’exèrcit nazi.
Edmund és un home amb una educació superior als seus companys d’armes. Un humanista. És escriptor i vol dedicar la seua vida al teatre. De cap de les maneres pot ser com la majoria dels militars del III Reich. Però al mateix temps és un oficial de la Wehrmacht i té unes obligacions. No pot evitar-les. Lluitarà per què no té una altra opció, perquè els russos volen destruir Alemanya i perquè ha de mantindre amb vida els seus subordinats. En aquesta guerra, hi va haver oficials i soldats com ell, que no creien en el règim nazi ni els seus missatges demagògics, però acabaren arrossegats per les circumstàncies polítiques sense poder evitar-ho. Necessitava aquest personatge,   la seua presència em resultava trista, alhora que humana i realista.    
M’ha agradat el tractament que li has donat a la història d’amor entre Konrad i Martina. Havia dos possibles finals a triar, des del meu punt de vista, el que tu has triat és el millor per a no trencar el sentit de la novel·la. Ha estat una elecció conscient?
No gaire conscient. Crec que és el que hauria passat si haguera sigut una història real. Aquest em semblava un final força probable. No recorde haver imaginat cap altre final per a aquesta història.
Josep Manuel San Abdón