dijous, 16 de gener de 2020

ENTREVISTA A ISABEL – CLARA SIMÓ



L’any 1991 com a escriptora del mes de la Institució de les Lletres Catalanes, Isabel – Clara Simó va participar en els Premis Literaris “Alambor”. Aquell dia vaig tenir l’ocasió de fer-li aquesta entrevista, que es va publicar a la revista Saó nº 147 de desembre de 1991.
-                     En unes declaracions al diari Avui dius: “Allò que m’apassiona és mirar les persones”, i a mi em fa la impressió que en alguna de les teues novel·les com Ídols o T’estimo, Marta allò que t’obsessiona són els sentiments de les persones i les relacions que s’estableixen entre elles a causa d’aquests sentiments.
No són incompatibles les dues coses, i les dues coses funcionen juntes, és a dir, mirar les persones i per tant les seues reaccions. Però alerta, que més que sentiments, el meu “rotllo” és a base de mirar la relació que hi ha entre racionalitat i irracionalitat, és el que més m’interessa literàriament, i aleshores crec que explícitament això apareix molt clar en Ídols i sobretot en Els ulls de Clídice, és a dir el xoc entre la raó i la irraó, i tot això va farcit de persones que es miren, i persones que són mirades. Crec que la mirada de l’escriptor és una mirada que va per dins de l’escriptor mateix, com diu Proust, però per dins dels altres també.
-                     Tens una novel·la dedicada a Jacint Verdaguer, El mossèn. Pertanys també a l’Associació d’Amics de de Verdaguer. Què és el que et resulta tant atractiu d’aquest personatge?
És una temeritat que em preguntes això, perquè la resposta pot durar quatre o cinc hores, però procuraré que dure quatre o cinc segons. Crec que és un personatge apassionant per diverses raons, una d’elles perquè és un gran poeta, un extraordinari poeta, un poeta d’una modernitat extraordinària, i que les forces vives de la nostra població, dissortada població, han aconseguit que passe a la història com un autor de barretina i com un autor carrincló. Però és un autor d’una importància capital, recomano la seua lectura a tot el món. I a part d’això, és que la trajectòria vital de Verdaguer és un autèntic crim, un autèntic setge d’un ser humà digne i honrat, i això em revolta cada vegada que hi penso. Crec que el nostre país té un deute envers Verdaguer. I en tercer lloc, perquè a més em vaig enamorar d’ell, el vaig trobar guapíssim.
-                     Què t’ha impulsat a escriure novel·la negra?
Per una banda, una mica la casualitat, però per una altra banda perquè tinc la pretensió de voler tocar una mica tots els registres de la literatura. Des del teatre a la literatura infantil, fins a qualsevol tipus de gènere. Voldria que la meua trajectòria vital fos a partir d’una investigació en totes les menes de literatura. Vaig començar per casualitat, com un descans enmig d’una novel·la, - Els ulls de Clídice -, i l’editor em va posar com a condició que n’havia de fer una altra. Com que sóc una bona lectora de novel·les policíaques, l’encàrrec em va resultar agradable i m’he llançat, però no vol dir que em dedicaré només a això, sinó tot el contrari, faré moltes altres coses.
-                     Sabem que tens enllestit un altre llibre, Històries perverses, la redacció del qual sembla ser que t’ha obsedit molt. Què ens pots dir d’aquest llibre?
Sí, m’ha obsedit moltíssim. Són contes en què una persona li fa mal a una altra, però no tant físicament, com psicològicament. He intentat agafar quatre aspectes d’aquests tipus de perversions humanes de fer mal als altres i he hagut de fer una mica de tria perquè no entrava tot en un llibre de contes. L’he treballat moltíssim, hi tinc molta il·lusió.
Josep Manuel San Abdón


dilluns, 16 de desembre de 2019

VIATGES SENSE GOOGLE MAPS




JOSEP BALLESTER(2019). Atles d’aigua i de pedra. Cartografies de la creació. Lleida. Pagès editors.

Aquest llibre va ser guardonat amb el 35è premi d’assaig Josep Vallverdú de Lleida. Entra com el mateix autor diu, “en la categoria de l’assaig, del dietari, del llibre de viatges, un text fronterer i frontissa...”. En el primer capítol, l’escriptor reflexiona sobre les relacions entre les obres d’art i els contextos socials i espacials en què es produeixen, i es proposa fer diversos viatges pels espais, utilitzant-los com a matèria de creació o reviure’ls a partir de la imaginació d’altres autors.
A partir d’aquest apartat inicial comença la part central i més extensa del llibre que porta per títol Toponímia. Està constituït per una sèries de capítols encapçalats per un topònim, generalment ciutats o rius. Cadascun d’ells té una forma particular de narració. De vegades és l’autor en primera persona qui explica la seues vivències en els llocs, de tant en tant deixa parlar algun edifici o riu, o són personatges que han viscut en el lloc, ja siga en la realitat o en la ficció, els qui recreen l’espai.
En el seu recorregut l’autor sent predilecció per visitar aquells espais que han estat poblats per artistes, sobretot escriptors, que han sofert un cert grau de marginalitat, o si més no, han estat pocs assimilats pel sistema. Com el marquès de Sade, mort vell en un manicomi, “però sens dubte, - ens diu -,va ser una expressió radical de la revolta de l’individu contra la societat.”  El grup de Bloomsbury, i el seu desig de “recerca del coneixement i del plaer creatiu”, front a una civilització fundada sobre “uns valors ben vulgars.” El Greco i la incomprensió que pateix per la seu peculiar manera de pintar. Kafka impulsat a escriure desesperadament per un amor no correspost. I d’altres com Mary Shelley, Baudelaire, Pío Baroja o Pasolini.
També tenen presència aquells que han patit o mort en l’exili, com Descartes que escriu el Discurs del mètode des d’Amsterdam. Stefan Zweig que se suïcida juntament amb la seua esposa a Rio de Janeiro quan s’assabenta que les victòries dels nazis s’escampaven per tota la seua estimada Europa. Clarice Lispector es refugia a Maceió (Brasil) fugint de la persecució dels jueus en l’antic imperi rus. I d’altres com Sigmund Freud, Walter Benjamin o Roman Jakobson.
L’autor visita els espais en què han viscut molts d’aquests escriptors o els llocs on s’han desenvolupat les seues obres. Aquestes visites són interessants perquè reescriuen l’obra, però també serveixen per a que siga reescrita pels lectors i se la puguen fer seua.
Hi ha tres entrades del llibre protagonitzades pel riu Danubi, al qual dóna vida, i és el propi riu, que en el seu llarg recorregut, ha estat testimoni de la història més tràgica d’Europa al llarg dels temps, però sobretot en els segle XX. L’altre riu que parla és el Xúquer, que passa pel poble de l’autor. Riu, que en un altre temps, havia estat molt cabalós i sovint devastador, ara plora perquè està cobert per la immundícia dels humans i lamenta que aquell país d’aigua acabarà convertit en un desert per l’acció depredadora dels éssers humans.
Per creuar els rius es necessiten ponts, pels quals l’autor sent una fascinació especial, perquè és una arquitectura que diu molt “de la geografia on es troben i dels ciutadans que els creuen”, per això estima Amsterdam perquè en té milers, “petits i confidents”.
Tanmateix el país pel que sent una gran predilecció és Itàlia, la regió d’Emília – Romanya, on gaudeix de la bellesa del paisatge i de l’obra d’alguns dels seus il·lustres artistes. Però sobretot Roma, on un se n’adona que es parla la nostra llengua, el llatí. Lloc on està com a casa, i que té un encant especial quan et perds per qualsevol indret. Perquè una de les coses que refusa en el llibre és el turisme de masses, que destrueixen els paratges de tota mena, i també les ciutats. I es manifesta contra la uniformització. Josep Ballester fa seua aquella nota de Josep Pla, quan diu que “l’única manera de viatjar i observar alguna cosa és anar a peu i amb tota calma.” Pensa que les ciutats s’han de visitar a peu, s’han de trepitjar per a fer-te-les teues. Ell és partidari del viatge amable i civilitzat, que és el realment reconforta l’ànima. Reivindica el viatge sense Google Maps. Per això també li agraden les cafeteries, llocs on fer una parada, contemplar la gent i “deixar passar la vida”.
Al llibre també trobem una geografia de la barbàrie, reflectida en la destrucció de l’Iraq, on s’ha destruït la immensa bellesa que s’atresorava entre el Tigris i el Èufrates. I s’aprofita per a reivindicar “la paraula, l’art i la cultura com a grans metàfores contra la mort.” En aquest sentit és significativa la presència de Xahrazad i la seua resistència, mitjançant les seues narracions, a la mort. I realment impressionant en aquesta descripció de la geografia de la barbàrie és el llarg espai dedicat a la novel·la de Roberto Bolaño, 2666, que ens transporta en paraules de l’autor al Locus terribilis o horribilis.
Atles d’aigua i de pedra és una invitació a viatjar amb una altra mirada. Una incitació a fugir dels trajectes marcats per als turistes i reviure els espais creatius que hem conegut, però també a descobrir els nostres propis espais i interioritzar-los. El viatge com a forma d’autoconeixement  i enriquiment personal.
Josep Manuel San Abdón




dilluns, 25 de novembre de 2019

REFLEXIONS SOBRE AMÈRICA



LOURDES TOLEDO(2019). Amèrica endins. Alzira. Edicions Bromera.
Lourdes Toledo va treballar de professora a una escola de Santa Fe a l’estat de Nou Mèxic als EE.UU. d’Amèrica des de l’any 2014 al 2017. Aquest llibre és un dietari on s’arrepleguen les seues vivències durant els tres cursos acadèmics, amb el qual va guanyar el Premi d’Assaig Mancomunitat de la Ribera Alta.
Les primeres entrades del dietari reflecteixen les dificultats d’incorporar-se a la nova vida de la societat nord-americana per la multitud de gestions que s’han de fer. No va ser més fàcil la incorporació a l’escola, un lloc dominat per la burocràcia, on cal omplir informes i formularis constantment. És tant el temps destinat a aquestes tasques, que poder preparar classes és tota una odissea. la interrupció del treball a l’aula per qualsevol motiu i qualsevol membre de la comunitat educativa, és un costum habitual, fins al punt que el més difícil és poder fer classe. Però no només això, els mestres es veuen obligats a passar una gran part del dia de reunió en reunió i de curset en curset, a més es veuen bombardejats a tothora per correus electrònics per part del centre, per a informar-los de les qüestions més nímies.
Una part important del llibre està dedicada a explicar viatges, d’aquesta manera assistim a la seua estada en Las Vegas, un escenari decadent i de mal gust que atrau gent de tot el món, del qual fuig ràpidament. També ens porta a Los Angeles, una ciutat construïda per als cotxes. Però en general dominen els viatges pels estats de l’oest, aquells que tots tenim en el nostre imaginari per les pel·lícules del far west, llargues carreteres, espais oberts, la presència de parcs naturals, paisatges increïbles, que l’autora recorre moltes vegades amb unes altes dosis d’aventura.
Durant la seua estada als EE.UU. Lourdes Toledo té ocasió de viure en directe la campanya de les darreres eleccions presidencials. La il·lusió que li desperta l’aspirant a candidat demòcrata Bernie Sanders, i malson que podria ser la victòria de Donald Trump. Finalment es confirma el triomf del candidat republicà i l’escriptora dóna algunes de les claus que han portat increïblement aquest personatge a la Casa Blanca.
M’ha resultat particularment interessant el capítol titulat La reserva i la imaginació, on la visita a una reserva india la porta a parlar de la situació en què es troben el natius nord-americans. És mundialment coneguda la lluita dels afroamericans pels seus drets, tanmateix se’n parla molt poc d’aquelles persones que ja habitaven el territori abans de l’arribada dels blancs i del genocidi que van patir. Van ser destruïts per les malalties i l’alcohol que no coneixien i per la invasió del seu territori i l’obligació de canviar totalment de vida. Encara avui en dia indis i blancs viuen completament separats, amb “una incomprensió i un ressentiment que no té límits”, en paraules de l’autora. Tanmateix, continua dient, ha estat el temps, la perseverança, la imaginació, la resistència i el sentit de l’humor el que els ha ajudat a sobreviure com a poble.
En el dietari descobrim juntament amb l’autora la presència d’escriptores hispanes, índies, afroamericanes, com Sandra Cisneros, Barbara Kingsolver, Joy Harjo o Maya Angelou, que són reivindicades per la seua visió no patriarcal de la societat que les envolta. També visitem la casa on va nàixer Emily Dickinson a la ciutat d’Amhert. I l’acompanya constantment el record i l’experiència de Simone de Beauvoir.
El llibre acaba amb la tristesa inevitable del comiat, després de viure tres anys en aquella terra. Els darrers dies els passa a Nova York, i ens ofereix una visió de la ciutat dels gratacels ben diferent de la que estem acostumats.
Amb Amèrica endins, Lourdes Toledo fa un retrat de l’Amèrica profunda, i a l’hora ens transmet les seues reflexions sobre com s’adapta a la vida d’aquest entorn. Al mateix temps ens mostra la seua visió del país, sempre adobada amb un cert sentit de l’humor. La lectura del llibre és una excel·lent invitació a un viatge apassionant.

Josep Manuel San Abdón





dilluns, 23 de setembre de 2019

CONVERSA AMB JOSEP IGUAL SOBRE CIRC DE PUCES




Circ de puces (Viena edicions) és el darrer llibre de narrativa de Josep Igual, amb el qual va guanyar el premi “25 d’abril” Vila de Benissa, que s’atorga en aquesta localitat de La Marina Alta. Un premi amb un considerable prestigi i un dels més antics dels que s’atorguen al País Valencià, ja que enguany ha arribat XXXVIIIª edició. Sobre aquest llibre hem mantingut la següent conversa amb l’autor.
El títol és ben curiós. Per què Circ de puces?
Des de la infantesa, l’il·lusionisme i els circs de puces sempre m’havien fet molta gràcia. El títol se’m va ocórrer a darrera hora, mirant-me el conjunt. Les puces que surten resulten prou humanitzades, són una mica el ball de puces en el què estem tots posats. En definitiva, som molt poqueta cosa, una il·lusió, a penes una puça, i de fet hi ha una cita d’entrada d’Einstein que diu que “la realitat és una il·lusió, això sí,  i molt persistent” (no sé si és apòcrifa, perquè a Einstein li pengen moltes coses que a vegades sembla que no les va dir).
Ja saps que els professors i els crítics literaris tenim tendència a fer classificacions per gèneres. I jo mentre llegia el llibre pensava com el podria qualificar, perquè hi ha microrelats, però també aforismes. I la temàtica és àmplia i variada, gènere negre, eròtic, de costums, filosòfic, oníric...Com podríem definir el llibre?
És una mica transversal, híbrid. Crec que predomina bastant la intenció narrativa, la ficció, però també hi ha una mica d’idees, encara que en aquest cas les diuen els personatges i les situacions. Les fronteres dels gèneres, si és que encara aguanten, se m’han tornat ben poroses, cosa que em plau.
Una de les virtuts que li trobo a Circ de puces és que amb unes poques línies construeixes tot un univers. Estàs d’acord?
Sí. Aqueixa és la intenció. Ja fa temps, en altres llibres com Faules mamíferes o Fugida en cercles, també intentava això i aquest llibre en seria la continuació d’aquells registres. Intento, amb la màxima economia expressiva,  de recursos narratius i lírics, dir el màxim i deixar conjecturant joc al lector o lectora, perquè crec que els meus lectors són una mica així, són actius i és el que també busco, que juguen amb els relats i se’ls emporten al seu món, als seus terrenys, que és del que es tracta en la literatura que m’agrada.
Molts dels personatges que hi apareixen són perdedors, marginats...Per què et resulten atractius aquests personatges?
No ho sé. Potser m’identifico. Potser perquè trobo que en la intrahistòria, que en diuen els historiadors, es produeixen situacions interessants, i des de l’observació pots anar cap a la ficció o el pensament. Són, a més, els perdedors i marginats, personatges que de sempre donen més joc literari, i a més som en una societat on quasi tots ja som perdedors, – ens han estafat en bastants sentits -.

També té molt de protagonisme el món de la parella, desamors, incomunicació...quasi sempre acaben malament.
És una dèria que reapareix en algunes de les coses que faig. Hi és en la manera de fer de la gent. Les relacions han canviat molt i potser s’han tornat més complexes i difícils. En els contes que tracten el tema hi ha interrogants de si les receptes que s’han acabat imposant són això precisament, imposades, i la gent de vegades imita models que no són ben bé massa lliures, ni massa oxigenats. Som posats en un sistema que no tinc clar que ajude en les relacions des de la llibertat. 
El llibre està ple d’històries paradoxals, aquestes paradoxes tenen lloc quan s’ajunten dos elements aparentment contraris.
Crec que va ser el nostre admirat Joan Fuster que va dir que la paradoxa és una de les grans muses no reconegudes. Jo crec que estem en uns temps en què la paradoxa, l’absurd –des de Becket, Ionesco...- van explicant moltes coses de les que ens van passant.
Com s’escriu un llibre d’aquestes característiques? El vas anar elaborant d’una seguida o és el producte de molt de temps?
Anava escrivint relats, però no tenia un pla premeditat, per això el llibre també és bastant eclèctic, i després vaig anar ajuntant-los, esmenant-los una mica i eliminant-ne alguns i al final va completar-se el llibre, que jo crec que malgrat estar fet a cop de vinyetes, crec que hi ha com un to o ambient general , que no vull dir que l’unifique, encarat amb els grans desconcerts que veiem quotidianament. Les paradoxes que estem vivint van projectades en els personatges. També hi ha rastres del món oníric, unes quantes bromes còsmiques, i hi ha diàlegs amb altres autors que m’agraden, amb referències o citacions que diuen els personatges o que apareixen en les diverses situacions.
Josep Manuel San Abdón



dimarts, 13 d’agost de 2019

ENTREVISTA A JOAN ESCULIES



Joan Esculies és escriptor i historiador. Ha publicat assajos, articles acadèmics i biografies centrats en el catalanisme polític del segle XX. És un dels grans especialistes en el president Josep Tarradellas. És professor col·laborador de la Universitat Oberta de Catalunya, columnista dels periòdics El País i Ara, i analista polític a Ràdio Nacional d’Espanya i TV3. Va publicar fa uns mesos Ernest Lluch. Biografia d’un intel·lectual agitador (Ed. La Magrana) i també l’edició en castellà, Ernest Lluch. Biografía de un intelectual agitador (Ed. RBA), llibre guardonat amb el Premi Gaziel de biografies i memòries. Sobre el contingut del llibre vam mantenir aquesta conversa amb l’autor.
-                     El llibre està dividit en quatre geografies. Anirem fent un petit tast de cadascuna d’elles perquè el llibre conté molta informació. Comencem per la primera. Ernest Lluch abans de començar la carrera treballa durant alguns temps de comercial de l’empresa del seu pare i recorre, com ell diu, les Espanyes. Això va ser molt important per a la seua concepció de l’estat. És així?
Sí. El seu pare tenia un petit taller de cinturons, de corretges, d’elàstics de persiana. Ell va viatjar bàsicament per Madrid, per Castella, Extremadura i també pel Nord. Va considerar que aquells viatges d’adolescència li havien donat un coneixement molt important d’allò que era la geografia espanyola, i potser ho va mitificar una mica, però és cert que en aquells anys, pel que veiem en les cartes que enviava a la seva família, estava molt atent a allò que passava i al paisatge que veia. Això li fa reflexionar sobre una Espanya que només havia llegit i no havia conegut fins aleshores.
-                     Ell mentre va seguir estudiant, encara que a son pare no li agradava, perquè volia que continués el negoci familiar.
Exactament no estudiava. El que va fer després d’aquests dos anys de viatjant de comerç, es enrolar-se en el servei militar voluntari per a poder fer-lo a Barcelona, i poder continuar en el taller de son pare, però en aquest servei militar es troba un company que li diu: “Mira, podries estudiar Econòmiques, perquè és un dels estudis que es poden fer a la nit. I així, als matins fas el servei militar, després pots ajudar al taller de ton pare i al vespre vas a la facultat.” I així va ser com es va enrolar en la Facultat d’Econòmiques, perquè sinó potser haguera estudiat Medicina, per exemple.
-                     Una figura molt important en la seua formació va ser Fabià Estapé.
Fabià Estapé, que havia estat catedràtic a Saragossa, va venir un dia a Barcelona a fer una xerrada. Va dir que la Universitat de Saragossa tenia una biblioteca més important que la de Barcelona, i aleshores Lluch, que tenia una curiositat molt gran, i n’estava orgullós a més a més, se’n va anar amb un company a Saragossa a comprovar allò, i això va agradar molt l’Estapé, i un parell d’anys després quan va venir a fer de catedràtic a Barcelona, es van posar en contacte, i d’aquí va nàixer una relació d’amor amb molts alts i baixos, però que va durar tota la vida. Va ser el seu director de tesi.
-                     En el llibre es diu que Ernest Lluch va tenir tres grans amor, Fabià Estapé, Dolors Bramon i Felipe González.
En aquells anys 80 es deia això. El que passa és que en l’any 84 es separa de la seua senyora, i l’any 86 Felipe González no li va renovar la confiança per encapçalar un altre ministeri, i aleshores aquests dos amors es van quedar pel camí.
-                     Passem a la segona geografia. El País Valencià. De 1970 a 1977 Lluch va a València i fa de professor en la recent creada Facultat de Ciències Econòmiques. Allí crea un nucli de deixebles que tindran posteriorment un paper destacat en la política valenciana, molts d’ells van formar part posteriorment del govern de Joan Lerma, com per exemple el que encara ara és Conseller d’Economia, Vicent Soler.
Vicent Soler encara continua en el govern valencià i altres deixebles estan de professors en la Universitat de València. Es va integrar i va ajudar a construir el socialisme valencianista. Ell era una persona molt dinàmica, que no va inventar res de nou, sinó que simplement va traslladar a la Universitat de València, allò que sent ell alumne havia après a la Universitat de Barcelona de mestres importants com Josep Fontana o Jordi Nadal, que també havien passat per València. I això va ser molt estimulant per als estudiants valencians del moment perquè els va obrir portes, els va dir que miressin revistes internacionals. A més pel seu tarannà, com dic en el llibre, era com una mena d’Anthony Perkins. Era un professor afable, accessible als seus alumnes i en aquell moment va ser molt important per a tota una generació de persones que després van esdevenir influents en la societat valenciana.
-                     A València forma part del PSPV, i es troba realment a gust.
Allà on anava sempre volia formar part del paisatge i el que no li agradava gens era estar com de passada. Es va traslladar a València amb les seues dues filles, i allí va nàixer la tercera. La filla mitjana va aprendre a caminar a la llibreria 3i4. Estava molt integrat en el País Valencià, va fer molts amics, i jo tinc la sensació que aquí va ser el lloc on realment Lluch va ser estimat, més que en altres geografies que potser han tingut més impacte. Després de parlar amb les persones que el van conèixer i veure la literatura que va produir, les relacions que va tenir amb Joan Fuster o amb Vicent Ventura, encara que després van tenir els seus debats intel·lectuals i es van allunyar per la forma de veure la política, a València és on més se’l van estimar i ell es va considerar un valencià més.
-                     A València escriu un llibre important La via valenciana en què fica en entredit les tesis defensades per Joan Fuster en Nosaltres els valencians.
Aquest llibre és un assaig que guanya el premi “Joan Fuster” dels premis d’Octubre. En aquesta via valenciana no acaba de posar en entredit obertament Nosaltres els valencians. Sí que ho farà cap a l’any 1977, quan les relacions amb Joan Fuster estigueren un pèl més deteriorades, i aleshores en el pròleg d’un altre llibre planteja unes tesis atacant directament el llibre. Però el que és La via valenciana com a tal, en tot cas s’apunta alguna divergència però no és profunda.

-                     I anem a la tercera geografia. Quan Felipe González forma el seu primer govern li encarrega la cartera de Sanitat i Consum. Un ministeri molt complicat, però en la que ell fa una bona feina, de la que en gran part encara vivim ara.
Ell va encapçalar el ministeri de Sanitat i Consum a partir de l’any 1982, després de la gran victòria socialista, i aquí juntament amb el seu equip, que alguns eren catalans, va fer la Llei General de Sanitat, de la qual afortunadament encara tenim el seu resultat i les seues conseqüències, perquè quan anem als CAPS amb la targeta ens atenen gràcies a les bases que va assentar aquesta llei. Després també va fer altres aspectes importants com ordenar el consum amb l’etiquetatge dels productes, es va invertir en recerca perquè episodis com el de l’oli de la colza no poguessin tornar a passar. Van ser uns anys molt intensos, es va haver d’enfrontar amb diferents fronts, des de laboratoris farmacèutics, fins als metges o a membres del Partit Socialista que volien una sanitat molt més pública o a partits com Convergència o el PNB, que no la volien tan pública, per dir-ho així. Això va fer que l’any 86 Felipe González considerés que ja estava cremada la seua figura i que no podia continuar, tot i que l’havia triat pel seu perfil reformista.
-                     Després de l’intent del colp d’estat del 23 F es fa la LOAPA, una llei d’harmonització de les autonomies que els seus companys de Catalunya del PSC rebutjaven. Ell, però, la va defensar perquè pensava que era “una resposta civil a un cop d’estat” i que era la millor manera de defensar la gran ofensiva que es preparava contra les autonomies. Ell va fer de boc expiatori i per això no ha tingut massa bona premsa entre els nacionalistes.
Sí, perquè dins del grup dels Socialistes de Catalunya no tothom estava en contra de la LOAPA, el que passa és que no tothom va ser prou valent per a dir-ho. Hi havia qui considerava el mateix que Lluch, que era no presentar les esmenes dels Socialistes de Catalunya, però no gosaven dir-ho, per tant ell va ser qui arribat el moment va xutar el penal, com acostumava a dir: “si algú ha de xutar el penal, ja el xutaré jo”. Això va tenir unes conseqüències molt importants perquè després se li va penjar molt l’etiqueta d’espanyolista, quan Lluch no n’era d’espanyolista i aquell factor va penalitzar la seua imatge. Però ell tenia molt present que havia de fer això, perquè en aquell moment determinat l’aliança dels socialistes de Catalunya amb el PSOE no volia que trontollés. Quan encara estava a València, havia intentat que aquell primer PSPV incipient, es pogués unir amb el PSOE, però no va ser possible, per això va acabar sent diputat pels socialistes de Catalunya, per Girona. En la base de la LOAPA estava el seu pensament de no trencar ponts amb el PSOE.
-                     I acabem amb la quarta geografia: El País Basc.  La seua curiositat infinita, el porta a estudiar el fons sociològic i històric d’ETA. I va acabar, fins i tot, a tenir pis i passar llargues temporades a Sant Sebastià i a implicar-se amb molta intensitat per a buscar una solució al conflicte basc.
Quan d’adolescent havia estat de viatge per les Espanyes, havia anat ja a Sant Sebastià, i la seva mare, que passava per ser monàrquica, tot i que no li agradava don Joan perquè anava tatuat, però que després sí va ser juancarlista, li havia dit que Sant Sebastià era la ciutat més bonica d’Espanya, i ell quan va anar ho va poder constatar, i va dir: “Quan sigui gran, amb els diners que tingui, em compraré un piset aquí a Sant Sebastià.” I després d’una època a Santander on va ser rector de la Universitat Menéndez y Pelayo, va començar a sovintejar el País Basc, i allà es va anar implicant. A partir de l’any 87, arran de l’atemptat a l’Hipercor de Barcelona, li sobta molt el fet del terrorisme, el que fa que uns joves entrin a la banda terrorista ETA, i es posa a estudiar el tema, i aviat passa a ser un especialista en aquesta qüestió i la seva obsessió, perquè tenia un germà que era geògraf, era veure d’on sortien aquells joves que entraven a les files d’ETA, de quines regions del País Basc i quins factors socioeconòmics feien que acabessin allí.
Josep Manuel San Abdón

dimecres, 17 de juliol de 2019

ENTREVISTA A IGNASI BLANCH



Ignasi Blanch i Gisbert (Roquetes,1964). És llicenciat en Belles Arts per la Universitat de Barcelona. Ha obtingut diversos premis, com el Premi Llibreter d’Àlbum Il·lustrat i el Serra d’Or. Actualment treballa com a il·lustrador per a diverses editorials i també col·labora, des de l’any 2001, en exposicions i sessions didàctiques al Saló de Llibre Infantil i Juvenil de Saarbrücken (Alemanya). És professor i coordinador de l’especialitat d’il·lustració a l’Escola de la Dona de la Diputació de Barcelona. Des de l’any 2005 coordina el projecte Humanitzem hospitals, dibuixant les habitacions, sales de tractaments i passadissos de diversos hospitals de pediatria de Catalunya, Colòmbia i Croàcia. Recentment ha treballat conjuntament amb la cantant Olivia Newton – John en el seu llibre – CD Liv On, i també amb l’actriu Myriam Mézières en la creació del llibre El sol tiene una cita con la luna. El seu últim treball ha estat la il·lustració de El riu, basat en un poema de Gerard Vergés, àlbum d’una extraordinària bellesa editat per Onada edicions. De totes aquestes activitats hem parlat amb ell.
-                     L’àlbum El riu il·lustra el poema de Gerard Vergés Parlo d’un riu mític i remorós. Com naix la idea del llibre?
Això va ser una iniciativa del professor i escriptor Manel Ollé que pensava que ajuntant-nos a Gerard Vergés i a mi fèiem un bon tàndem. Va fer aquesta proposta a l’editorial Onada, i a poc a poc va sorgir aquest projecte i va créixer.
-                     De vegades parlar d’àlbums il·lustrats ens pot fer pensar que parlem de llibres per a xiquets.
No és aquest el cas. És un llibre de gran format i sobretot molt colorista, perquè el mateix poema de Gerard Vergés ho facilita, i està pensat per a un públic molt ampli. Per a nens que el vulguin tenir sempre a la capçalera, perquè és molt gran, molt bonic, i té molts colors. Però també per a gent gran que vulgui estar a la vora del sud de Catalunya, del Delta de l’Ebre i sobretot de les paraules de Gerard Vergés, que és un gran poeta.
-                     Tenim entès que per a preparar aquest llibre vas fer diverses visites al Delta de l’Ebre per a constatar els grans canvis cromàtics que viu el Delta segons les estacions.
El Delta és un lloc que tothom coneix, les plantes, els animals, tots els raconets..., però jo no volia fer un dibuix molt realista. Vaig fer alguns viatges i el més espectacular del Delta, és que canvia de color per minuts, i això és una cosa màgica. Vaig intentar treballar amb aquest canvi i fer una paleta molt àmplia cromàticament per al llibre.
-                     Els flamencs tenen un protagonisme especial.
El flamenc és un animal que agrada molt. Al Delta hi ha una comunitat de flamencs molt gran que s’ha quedat durant tot l’any i és un símbol d’aquest paradís que hi ha aquí baix. I el color rosa del flamenc enmig dels arrossars i dels verds i dels blaus és un punt de llum molt bonic i és per això que en aquest llibre vam pensar que el flamenc era com una icona, un símbol de tot aquest paradís de tant de color i l’hem fet servir i apareix moltes vegades.
-                     Què representen el xiquet i la xiqueta que estan en la portada i en l’interior del llibre?
Tractant-se de dos homes, Gerard Vergés i jo, era molt fàcil que el protagonista del llibre fóra un xiquet només, però una amiga, Carme Abril, em va dir: “escolta no t’oblides de les xiquetes”. I tenia raó, perquè el poema de Gerard Vergés, parla del trànsit de la vida, del pas del temps i de la importància de la mort, i eixa xiqueta amb una trena llarga amb el xiquet protagonista, són un símbol d’aquesta pluralitat. Xiquets i xiquetes d’arreu immersos en aquest delta, amb una barca, en un moment que s’amaga el sol. La idea era aquesta, fer que tots, xiquets i xiquetes, se sentissin identificats amb els personatges, i per això hi ha aquests dos protagonistes.

Parlem ara d’altres qüestions. Quan va caure el mur de Berlín tu vas ser l’únic representant de l’estat espanyol que va ser escollit en el projecte internacional East Side Gallery.
Sí. Enguany fa trenta anys d’això. A mi em va anar molt bé, perquè era molt jove. M’ha obert moltes portes i mai pensàvem que aquella pintura sobre el mur duraria tant de temps. Encara hi és i em fa molta il·lusió.
-                     Des del 2005 coordines el projecte Humanitzem hospitals, dibuixant les habitacions, sales de tractament i passadissos de diversos hospitals de pediatria de Catalunya, Colòmbia i Croàcia amb un equip d’il·lustradors, la majoria dels quals són alumnes teus. Ens pots parlar de com surt aquest projecte i la valoració que en fas al cap dels anys.
-                     Això va sorgir l’any 2005. Gràcies a l’haver pintat el mur de Berlín es van posar en contacte amb mi l’associació de pares i mares de fills amb cardiopaties congènites (AACIC) per a vehicular aquesta experiència mural als hospitals. Em va apassionar aquesta proposta. Es tracta d’humanitzar espais mèdics a través de dibuixos posats a les parets d’on hi ha nens malalts. En això implico a molts alumnes meus, a il·lustradors de diferents zones, i és una experiència bona per tothom; per als nens malalts, per al personal mèdic i per als il·lustradors que hi participem. És una experiència que recordes tota la vida.
-                     Recentment has col·laborat amb dues actrius de fama internacional, Olivia Newton – John amb el llibre disc Liv on, i amb Myriam Mézières amb el llibre El sol tiene una cita con la luna. Com va ser col·laborar amb aquestes dues actrius?
De l’Olivia sóc un seguidor de tota la vida, des de jovenet quan va fer la pel·lícula Grease. Va sorgir l’oportunitat quan vam coincidir a Berlín en el 20é aniversari de la caiguda del mur, li vaig regalar un llibre meu, Alícia al país de les meravelles, em va respondre amb una carta a casa. A partir d’aquí vam tornar a coincidir a Birminghan, i més tard a Londres, i en una d’aquestes trobades va sorgir la possibilitat de fer alguna cosa junts, i així va ser que l’any 2018, va fer el disc llibre Liv on, on canta amb altres dues noies, Beth Nielsen Chapman i Amy Sky. Vaig il·lustrar el disc i les cançons. Tots els guanys de la venda aniran destinats a la investigació sobre el càncer. Això em fa molta il·lusió, i ha estat un gran plaer treballar amb l’Olivia.
La Myriam és una actriu francesa, molt coneguda a l’estat espanyol. Som amics, col·laborem en un munt de coses i sempre havíem pensat de fer un projecte que parlés del seu itinerari al cinema, sobretot amb les pel·lícules d’Alain Tanner. Aquest projecte ha crescut, s’ha fet gran i és un llibre molt bonic. A més ha donat lloc a que sorgeixi una nova editorial que es diu Chapiteau 2.3. que ha cuidat molt bé l’edició.
Josep Manuel San Abdón

divendres, 21 de juny de 2019

CINQUANTA ANIVERSARI D’ AL VENT I NOSALTRES ELS VALENCIANS




Entrevista a Vicent Pitarch

Enguany es compleixen els cinquanta anys de dos mitjans informatius en català, que en un temps molt difícil per a la nostra llengua van constituir tota una fita en el món de la informació a les comarques de Castelló i fins i tot en la resta dels Països Catalans. La revista Al vent creada per Albert Sánchez – Pantoja i Frederic Rivas, es va vore obligada a plegar l’any 1969. En el seu moment més àlgid, va arribar a tenir més de mil subscriptors, i el règim que l’havia tolerat fins aquell moment va ordenar el seu tancament. El mateix any, però, naixia el primer programa de ràdio en català, Nosaltres els valencians. Per parlar d’aquests dos esdeveniments hem conversat amb Vicent Pitarch, principal impulsor d’aquell programa de ràdio.
Vicent, tot i que tu no vas estar en la fundació de la revista Al vent, crec que si que ens podràs fer cinc cèntims del que va significar.
Els quatre anys i mig que va durar Al vent va coincidir amb els anys de la meua carrera a Barcelona, i després amb el començament de la mili. Va significar un revulsiu que vist des d’ara és difícil de copsar a quin nivell arribava tot allò. Era la primera publicació amb una certa empremta, va arribar a tirar més de mil exemplars. Era la primera revista en català que es feia a Castelló amb la voluntat de fer premsa en català, i d’intentar normalitzar un petit espai, però que aleshores era molt important. Les condicions de precarietat eren absolutes.
Del miler de subscriptors quatre eren de Benicarló.
Benicarló a començaments dels 70 tenia una dinàmica envejable, i per tant això no és estrany.
Al vent podríem dir que va morir d’èxit, perquè les autoritats dels moment, que la van tolerar al principi, en vore la repercussió que tenia es van alarmar i aprofitant l’estat d’excepció de 1969, i amb l’excusa que no s’adaptava a la llei de premsa de Fraga la van clausurar.
Així va ser, però no és que la van clausurar llavors, sinó que gairebé no la deixaven respirar. Tenia l’aixopluc de l’església, teòricament allò venia d’una parròquia, el rector de la qual era mossèn Amorós, donava la cara, però qui ho defensava era el bisbe Pont i Gol.
Uns mesos després de la clausura d’Al vent, naixia el programa de ràdio Nosaltres els valencians.
Així va ser. Vaig començar a fer un curs de valencià a Vila-real. Com que un dels que acudien al curset era força amic de Joan Soler, aleshores director de Ràdio Popular de Castelló, va suggerir que podríem fer un programa de ràdio, perquè ell ens deixaria fer-ho. Vam parlar amb ell i ens va posar unes condicions. Primer de tot que això havia de passar per la censura, segon, que no l’havíem de posar entre l’espasa i la paret, i sobretot que ens comprometéssem a aguantar 3 o 4 mesos.
Vam tindre problemes amb la censura, però va anar fent-se, no va ser per la seua causa que el programa va desaparèixer, sinó per esgotament, perquè si s’ha de fer amb garanties hi ha d’haver una mínima professionalització per part d’algú, i també un equip decidit, consistent i amb disponibilitat, i tota aquesta sèrie de condicions no era fàcil de reunir-les, i quan ja portàvem 10 anys vam decidir que no ho podíem mantenir.
Vau tenir clar des del primer moment que no volíeu fer un programa ni de danses, ni de folklore.
Ni de classes de català. Les classes les fèiem en un altre lloc. Però a l’emissora, ja que teníem aquella oportunitat tant increïble, havíem, simplement de normalitzar la llengua. Havíem de plantejar temes que pogueren punxar la consciència dels joves. Teníem clar que ens adreçàvem a la joventut, que en aquell moment era una joventut en ebullició, es muntaven grupets de teatre, de música... Et contaré una anècdota; vaig entrar en contacte amb uns joves d’Alcalà de Xivert, una colla que es dedicaven a l’agricultura, i en una època en que el programa es feia en diumenge, quan ells estaven escampats pel terme, una persona havia de quedar-se al poble i gravar-lo, i a la tarda es reunien per escoltar-lo, això ara sembla una cosa d’un altre planeta, però va ser un dels episodis més gratificants quan vam saber que funcionava així.
A través del programa de ràdio organitzàveu altres coses.
A través de la ràdio vam portar a Pi de la Serra, a Llach, a Raimon, allà al teatre. Ens dedicàvem a muntar coses d’aquestes pels pobles del voltant on teníem un relatiu accés. Al programa parlàvem del moviment trotskista, del maig del 68, del que era Europa, de l’alliberament de les nacions, de certes tendències de la joventut, i naturalment de la catalanitat, allí apareixien tots els Països Catalans sistemàticament. Intentàvem que allò fos vist amb una certa naturalitat. Això va ser la gran obra que va representar el programa.

Una característica del programa va ser que vau donar molta participació als oients. Us escrivien moltes cartes.
És el que volíem i ho provocàvem. Entre els qui escrivien estava Kálmán Faluba des de Budapest. El primer professor de català de Budapest. Ha fet escola, allí hi una grup de catalanòfils d’un cert gruix. Abans de posar el programa en marxa, em vaig posar en contacte amb persones del Principat, i de les Balears, els vaig fer una petita circular, on deia que anàvem a fer allò i per tant necessitàvem ajudes, informació, notícies...També a Serra d’Or vaig posar una crida i em va contestar des de Budapest Kálmán Faluba, perquè li feia arribar la revista una família de Barcelona.
Això era el que volíem i el que necessitàvem, primer per contactar amb la gent, i després perquè el programa fera una mica de ressò de petites inquietuds del que anava passant per totes les comarques a ser possible del País Valencià.
L’altra experiència paral·lela a aquesta va ser que en complir cinc anys, vam fer una carta a tota la intel·lectualitat dels Països Catalans; Pont i Gol, Cassià Just, l’abat de Montserrat, Pedrolo, Espriu, Fuster, Ventura, Aracil, Ninyoles, Moll, Ovidi Montllor, Raimon, Mª del Mar Bonet i molts més per tal de demanar-los una simple adhesió. Vam tenir respostes fantàstiques de molts d’aquests personatges. Tinc una dedicatòria a mà de Joan Miró. Era ja el final de la dictadura, i tal com vèiem que s’anava esllanguint, les il·lusions i les esperances eren més grosses. Després va vindre la nova època, vam tindre noves obligacions, la dedicació a la política, el programa ho va patir i en aquelles condicions no podíem continuar.
Josep Manuel San Abdón