LA BIOGRAFIA DE GABRIEL FERRATER

 

JORDI AMAT (2022). Vèncer la por. Vida de Gabriel Ferrater. Barcelona. Edicions 62.

Gabriel Ferrater més enllà de la seua vàlua com a escriptor, amb el temps va assolir la categoria de mite, per la manera com va viure, per la seua excepcional capacitat intel·lectual i pel seu final.

Amb motiu del centenari del seu naixement Jordi Amat va publicar aquesta excel·lent biografia de l’escriptor de Reus. El llibre comença amb la mort del poeta Carles Riba, el 12 de juliol de 1959. Gabriel Ferrater tenia en aquell moment trenta set anys i acudeix al domicili del poeta a vetllar el seu cos mort, això el deixa fortament impressionat, sempre el va reconèixer com el seu mestre. En aquest primer capítol continua el biògraf explicant-nos quin és en aquell moment el seu estat vital; és solter, no té parella ni n’ha tinguda cap d’estable, la seua família està disgregada, i ell viu amb la seua mare, en un pis del carrer de Benet Mateu a tocar del barri de Sarrià. Té algunes feines ocasionals amb encàrrecs editorials, es relaciona amb el professor José Mª Valverde, amb Josep Mª Castellet o amb el poeta Joan Vinyoli. Veu molt, va per les nits al bar Carioca, que està prop d’una residència d’estudiants i li agrada parlar amb els  joves estudiants, que l’escolten amb devoció.

El segon capítol del llibre Burgesos heterodoxos (1922 – 1951) em resulta particularment interessant perquè Jordi Amat fa un excel·lent retrat de la burgesia reusenca que des de finals del segle XIX a les primeres dècades del segle XX, gràcies a l’exportació d’olis, fruits secs, vins i alcohols converteixen Reus en una plaça de comerç internacional. El seu potencial econòmic es veuria reflectit en el seu valuós patrimoni arquitectònic i en la creació d’institucions com el teatre Fortuny o el Centre de Lectura. Ricard Ferraté i Gili, pare de Gabriel, pertany a aquest classe social de burgesos elegants i hedonistes, liberals i agnòstics. És una persona amb inquietuds culturals i polítiques. Als vint-i-cinc anys es casa amb Amàlia Soler, membre d’una altra família burgesa. Acabada la guerra civil, Ricard emprèn una sèrie de negocis que cada vegada li surten més malament, fins quedar-se arruïnat. Per salvar la família signa una assegurança de vida, on inclou una clàusula no usual que diu que la família cobraria igualment encara que la mort fora per suïcidi. Al cap d’un any posa fi a la seua vida amb un tret al cap.

Fins als nou anys no se’l va escolaritzar, quan va anar a l’institut va mostrar una intel·ligència excepcional però que sovint no es reflectia en les notes. Després estudia Matemàtiques però no acaba la carrera. Fins al trenta anys es va dedicar pràcticament només a llegir, el seu pare posseïa una molt bona biblioteca. La mort del pare l’obliga a intentar guanyar-se la vida, comença a col·laborar en la revista Laye amb articles d’art. Aquesta publicació estava integrada dintre de les estructures culturals del franquisme a Catalunya, formen part de la redacció Josep Mª Castellet, Francesc Farreras, Manuel Sacristan, entre altres, que posteriorment seguirien trajectòries molt diferents. En aquest entorn coneix també Jaime Gil de Biedma. Publica algunes traduccions en la revista Papeles de Son Armadans que dirigia Camilo José Cela, i José Mª Valverde li proposa col·laborar en la Historia de la Literatura Universal. Carlos Barral el contracta com a lector literari a l’editorial Seix Barral, participa en els premis Fomentor, i gràcies als contactes que té, fa de lector per a una editorial alemanya. Jordi Amat el qualifica com el millor lector literari d’Europa. Però res es consolida en la seua vida.

En el capítol cinquè del llibre se’ns relata la seua història d’amor amb Helena Valentí, una jove de vint anys, filla dels seus amics Eduard Valentí i Roser Petit. Helena té vint anys i ell trenta- nou, en aquell moment sent fascinació per la joventut. Amb Helena viu un moment de plenitud vital i poètica, però la relació només dura dos anys. En el capítol següent, Unexpected, en narra la seua relació amb una altra jove, Jill Jarrell, que té vint-i dos anys, i amb la qual arriba a casar-se. Però acaben separant-se, els seus problemes amb l’alcohol fa que siga impossible tenir una relació estable ni amb la parella ni amb la feina.

El darrer capítol està dedicat als cinc darrers anys del poeta. En aquest temps s’interessa molt per la lingüística, llig els principals autors i es converteix en una autoritat en el tema, comença a fer classes en la Universitat Autònoma de Barcelona. El professor Antoni Comas li proposa acabar la carrera i fer el doctorat, però no té diners ni per pagar la matrícula, l’ajudarà el professor Fabià Estapé. En aquells anys començarà una nova relació amb una noia jove, Marta Pessarrodona. A finals de 1969 aparentment té tot el que volia, una feina per treballar amb la seua passió intel·lectual, una noia que l’estima i  el reconeixement de la seua vàlua. Però les seues pors i els seus dimonis interiors no l’abandonen, segueix bevent molt, el metge li diu que té el fetge com un fregall, que ha de deixar l’alcohol, però no en fa cas. El 27 d’abril de 1972 es suïcida.

Jordi Amat qualifica Gabriel Ferrater com un dels millors poetes que han reflexionat sobre l’amor, que va viure amb plenitud amb les noies que va estimar de debò, i també com l’escriptor que va posar la literatura catalana en la modernitat. El llibre està molt documentat, amb la reproducció de molta correspondència i redactat amb un to novel·lesc que fa la lectura molt atractiva. No només ens apropa a la figura de Gabriel Ferrater sinó a la societat literària del moment.

Josep Manuel San Abdón

 

 

 

HISTÒRIES DE CIÈNCIA

 

FERNANDO CERVERA(2023). En los jardines de la ciencia. Benicarló. Onada Edicions.

Fernando Cervera Rodríguez es llicenciat en Ciències Biològiques per la Universitat de València. Hem tingut ocasió d’escoltar-lo alguna vegada en la setmana de la ciència de Benicarló, on el recordem quan va presentar el llibre El arte de vender mierda, que tracta sobre estafes biomèdiques i pseudociències en general. És fundador de l’Associació per a Protegir el Malalt de Teràpies Pseudocientífiques.

 Amb En los jardines de la ciència va guanyar el VIIè Premi Internacional de Divulgació Científica “Ciutat de Benicarló”, un recull d’articles sobre diversos temes de caràcter científic. El primer apartat porta per títol Entre la historia y la prehistoria de la ciència, on ens presenta un tema que no sé si la majoria de la gent ens plantegem a l’hora d’utilitzar aquest meravellós invent que és l’escriptura, com és saber de quina manera es va arribar a crear aquest codi tant pràctic que utilitzem. L’autor ens ho explica fent un recorregut des dels primers moments en què el ser humà intenta escriure les primeres lletres i els primers números, fins que finalment s’imposa el sistema indiaràbic i, malgrat les múltiples reticències, s’imposa gràcies a la gent pràctica del comerç.

El segon apartat es titula A hombros de gigantes i vol ser un homenatge a aquelles persones que a partir de la seua xicoteta aportació al món de la ciència l’han fet avançar a través dels segles. D’aquesta manera fa referència a Azarquiel que va viure a Toledo a començament del segle XI, que va ser un astrònom, que amb el seu ingeni, va avançar la tecnologia de la navegació i va influir en l’astronomia durant set- cents anys.

Dos científics van revolucionar el món de la ciència a començaments del segle XIX, un va ser John Snow que va nàixer a Anglaterra l’any 1813 i va ser un pioner en la moderna tècnica de l’anestesia. L’altre Louis Pasteur que va nàixer a França l’any 1822, microbiòleg, amb el qual va començar l’era moderna de la vacunació. A partir dels descobriments de Pasteur un cirurgià anomenat Joseph Lister se’n va adonar que si la putrefacció en els aliments era deguda a bacteris, llavors era altament probable que la putrefacció de les ferides humanes també ho fóra, i va ser llavors que es va obsessionar amb esterilitzar tot el material que tocara al malalt durant una cirurgia, rentant-se les mans i utilitzant sempre roba neta. A partir d’ací passar per un quiròfan ja no era una cosa potencialment mortal.

Un altre científic destacat que es menciona en aquests apartat és Ronald Ross que van guanyar el Premi Nobel de Fisiologia i Medicina l’any 1902 demostrant que la malària era transmesa per mosquits, que eren els responsables d’introduir en els humans un paràsit del gènere Plasmodium, que era el causant de la malaltia. A continuació es parla de George Washington Carver era negre, esclau i homosexual. Acabada la guerra civil nord-americana se li va donar la llibertat i amb molts d’esforços, ja que pel color  de la seua pell no va ser admès en molts centres educatius, va aconseguir seguir estudiant i amb els seus experiments amb l’agricultura va aconseguir millorar la vida de molts agricultors i va arribar a proposar més de tres – cents usos per al cacauet, el moniato, la soja i la patata.

Un altra persona que va tindre de superar molts obstacles per a dedicar-se a la ciència va ser Ellen Swallow, en aquest cas per ser dona. En la dècada de 1880 es va centrar en l’estudi científic de la qualitat de l’aigua per al consum humà. A partir dels seus estudis es van fer controls sistemàtics de la qualitat de l’aigua a Amèrica del Nord i es va construir la primera planta de tractament d’aigües residuals, això va permetre salvar milers de vides. Acaba aquest apartat amb l’apassionant aventura de la Kon – tiki amb la que es pretenia demostrar que no era impossible creuar el Pacífic amb una plataforma de fusta.

Pseudociencia i mala ciència és el títol del tercer apartat en què denúncia els dos enemics principals de la ciència, les pseudociències i les males ciències. En el primer cas es tracta de gent que ven màgia com si fóra ciència, però la màgia no existeix. Les pseudociències, ens diu l’autor, són afirmacions, creences o pràctiques que són presentades com un fet científic, però que al mateix temps no es basen en cap mètode científic vàlid. És el cas de l’homeopatia, els moviments antivacuna i les teràpies alternatives que es cobren moltes vides a l’any i són un greu problema de salut pública. Però també tenim exemples de mala ciència com ha estat l’experimentació il·legal amb humans com l’anomenat Experiment Tuskegee  que va ser realitzat pel Servei Nacional de Salut Pública de Nord-Amèrica, en què es va estudiar durant quasi quaranta anys els efectes que tenia la sífilis en pacients sense tractament, o els assajos il·legals que van fer diverses empreses farmacèutiques amb xiquets de Nigèria en què es va basar la pel·lícula El jardiner fidel.

El llibre es tanca amb l’apartat titulat La cosmovisión científica. En aquest capítol se’ns introdueix en algunes veritats desvetllades per la ciència i que ens ajuden a donar significat al món. Se’ns parla de com es van formar els casquets de gel en els Pols, de la relació de l’art i la ciència, de l’aventura de l’estació espacial Mir i sobre què és l’amor, és interessant conèixer que darrera d’aquest fenomen que la humanitat ha anat interpretant de forma poètica i transcendental s’amaga una realitat biològica.

En los jardines de las ciència és un llibre que compleix a la perfecció el propòsit de divulgació científica, ja que ens introdueix en l’apassionant món de la ciència d’una manera fàcil i amena i assoleix aquella màxima pedagògica d’ensenyar delectant.

Josep Manuel San Abdón

ONADA EDICIONS, 20 ANYS I 700 LLIBRES

 

És per a mi un plaer immens acudir a aquesta cita anual de la gent d’aquest territori que treballem sobretot des de la cultura, però també des de la política, des de l’economia, l’educació i des d’altres camps per fer gran aquesta zona, que l’hem batejat de diverses maneres, territori de la Diòcesi de Tortosa, territori Sènia, territori de Cruïlla o Terres de l’Ebre, però que en definitiva, malgrat les fronteres administratives, ens uneixen segles d’història compartida i de relacions estretes.

Enguany la cita té un aire molt especial, si en anteriors trobades s’ha retut reconeixement a persones destacades del món de la cultura del territori, enguany és just homenatjar la pròpia editorial, perquè aquest 2023 compleix els vint anys de vida. El primer que m’ha vingut al pensament és aquell vers del tango més famós de tots els tangos que diu “Que veinte años no es nada”. Però, aquests vint anys sí que han sigut alguna cosa, Onada Edicions ha publicat 700 llibres, la xifra impressiona. Déu n’hi do la feina que han fet els fundadors de l’empresa, Miquel Àngel Pradilla i Ramon París, i el seu equip d’eficients col·laboradors; Òscar, Rosa, Maribel, Sergi i altres persones que en algun moment han passat per l’editorial.

Jo he tingut el privilegi d’assistir des d’una butaca de preferència al naixement d’una editorial, que malgrat la seua modèstia, és una de les més dinàmiques dels territoris de parla catalana. Els orígens cal cercar-los en l’Associació Cultural “Alambor” de Benicarló. Un amic comú va posar en contacte Miquel Àngel amb els que érem membres de l’associació, quan estava fent la seua tesi doctoral sobre la parla d’aquest territori. Això deuria de ser per les acaballes del segle passat. Allò va ser el principi d’una bona amistat que dura fins ara.

Miquel Àngel, encara que no vivia a Benicarló, es va convertir en un membre més de l’associació. En aquells temps, en què érem molt més joves i tornant al tango, amb “la sien menos plateada por las nieves del tiempo”, sovint reunits al voltant d’una bona taula anàvem bastint projectes. Ramon i Miquel Àngel es van posar al front de les publicacions de l’associació. El que es va editar, gairebé tot llibres al voltant de la llengua, va tindre molt bona acollida i molt bona crítica, però de seguida se’n van adonar que des de l’associacionisme no podien desenvolupar un projecte de més pes i van fer el salt cap a un projecte professional, però sense deixar de banda un cert activisme.

D’aquesta manera fa vint anys el somni editorial començava a rodar amb un llibre que portava per títol El català en antena. 20 anys construint el model lingüístic de Catalunya Ràdio de Daniel Casals, amb pròleg de Mila Segarra i llindar d’Antoni Bassas, tot un luxe. Justament aquest any també Catalunya Ràdio està celebrant el seu 40 aniversari.

En unes declaracions recents al setmanari Ebre, Miquel Àngel Pradilla, explicava que el propòsit de la creació de l’editorial era: “de treballar al territori des de la mirada ilercavona agafant el pretext dels orígens ilercavons i de la Diòcesi de Tortosa, amb el nord valencià i el Baix Aragó, que no deixa de ser una cosa singular però que des de la perspectiva valenciana s’entén molt bé perquè tenim una obsessió per la unitat de la llengua que l’han anat qüestionant tant com han pogut. Un marc cultural interautonòmic establia un vincle interterritorial que facilitava una percepció d’unitat.”  

Una altra filosofia de l’editorial ha sigut evitar el conflicte en l’àmbit identitari. Tornem a les paraules de Miquel Àngel, “vaig posar en marxa la catalanofonia. No fòbia, sinó fonia. Hem de fer el model lingüístic al marge de la identitat per no viure en conflicte.”

Onada Edicions ha promogut sobretot una defensa del patrimoni del territori, però en un sentit multidimensional, des de la història de l’art, la creació o el medi ambient. La seua fundació ha coincidit amb un autèntic esclat de les lletres d’aquest territori, des de creadors a investigadors en diverses disciplines. Sempre hi ha hagut gent que anava fent coses, però que segurament els faltava l’impuls d’una editorial professional per a traspassar les fronteres comarcals.

Pel seu caràcter i pel seu ambiciós projecte Onada Edicions deu ser l’editorial amb més col·leccions. En les seues publicacions trobem narrativa, poesia o teatre, on han publicat destacats autors de tot el nostre àmbit lingüístic, ja que es publiquen els llibres guanyadors dels premis literaris de Puçol, Almassora, Sagunt, Amposta i Benicarló, però ha estat també la plataforma que ha donat l’oportunitat de publicar als autors de les nostres comarques. Del seu ampli ventall de col·leccions m’agradaria destacar-ne algunes, com Cruïlla o les biblioteques de diversos pobles, llibres que ens donen a conèixer la seua història, o el seu patrimoni; Finestres al passat, llibres de fotografia que ens mostren l’evolució dels temps; la col·lecció Gent nostra, que vol retre homenatge a persones destacades del territori, músics, escriptors, polítics o pintors; La Barcella i la Barcella Minor dedicades a la història del territori i a recuperar la memòria històrica; la fantàstica col·lecció d’àlbums il·lustrats Imagina, que tant ens fa volar la imaginació; les col·leccions dedicades al públic infantil, com La Feram o Maremàgnum, excel·lents per a incitar a la lectura els més joves, o llibres per xuclar-se els dits com La teca o La Manduca, col·leccions dedicades a la cuina. En definitiva més de 400 llibres de caràcter o autoria territorial, una pluja fina que acaba fent saó i té un impacte.

L’escriptora Irene Vallejo en aquesta petita joia que és el llibre El infinito en un junco escriu: “Desde que alguien narró por primera vez la Ilíada, las peripecias del viejo duelo entre Aquiles y Héctor en las playas de Troya nunca han caído en el olvido.” Gràcies a l’edició d’aquests 400 llibres per part  d’Onada, ja podem dir que aquest territori no caurà mai en l’oblit.

Ramon, Miquel Àngel jo us vull donar les gràcies per la creació de l’editorial, i aquest agraïment representat en la vostra persona el faria extensible a tota la gent que al llarg de la història s’ha dedicat a l’edició, ens heu fet un meravellós regal, El regal de la lectura, com precisament es titula el darrer llibre del professor Sebastià Serrano, on trobem reflexions com aquesta: “La narració i, en general, la lectura, representen molt més que una forma d’entreteniment. Promouen l’atenció i la concentració, afavoreixen l’empatia i ajuden a prevenir la degeneració cognitiva. No resulta gens agosarat dir que de totes les activitats potenciadores de les competències mentals la més assequible és la lectura, tant per a les criatures com per a la gent jove, els adults i les persones més grans. L’acte de llegir estimula el funcionament de processos bàsics tals com la percepció, l’atenció, el llenguatge, la memòria, la comunicació o el raonament i la creativitat. Per a la gent més gran és una deu constant de reserva cognitiva i un excel·lent neuroprotector de la degeneració cognitiva, la demència i la malaltia d’Alzheimer. Una bona lectura és una carícia, un delicat i deliciós massatge al nostre cervell.”

Gràcies també per haver afegit una baula més a la història de l’edició, perquè tornant a Irene Vallejo, compartim el seu pensament quan diu: “La invención de los libros ha sido tal vez el mayor triunfo en nuestra tenaz lucha contra la destrucción. (...)Con su ayuda, la humanidad ha vivido una fabulosa aceleración de la historia, el desarrollo y el progreso.” En aquest sentit voldríem recordar les paraules de Stefan Zweig quan al final del seu memorable llibre Mendel, el dels llibres escriu: “Els llibres s'escriuen per a unir, per damunt del propi alè, als éssers humans, i així defensar-nos enfront de l'inexorable revers de tota existència: la fugacitat i l'oblit.”

Gràcies per ajudar-nos a desenvolupar el sentit crític, perquè com ha escrit el professor Enric Balaguer: “Si hom pensa – amb profunditat- és fonamentalment perquè llegeix o ha llegit. Hi ha altres fonts com ara l’art, el cinema, la música o simplement la vida. Però bàsicament és a través de la lectura. Sense la corrent de llibres que ens parlen de la utopia – des de Thomas More als socialistes utòpics- se’ns hauria passat pel cap la possibilitat dels canvis socials?”

Gràcies per ajudar a combatre la ximpleria tant estesa per tot arreu, perquè ja ho deien els clàssics, infinitus est numerus stultorum. Com diu el professor Jordi Llovet: “Llegir fa abaixar sempre l’estadística de la ximpleria.”

Moltes gràcies, Ramon, moltes gràcies Miquel Àngel, moltes gràcies autores i autors que heu fet possible Onada Edicions!. A seguir sempre endavant i per molts anys!

Josep  Manuel San Abdón

 

(Parlament pronunciat l’1 d’agost de 2023 en el sopar de lletres d’Onada Edicions amb motiu del 20é aniversari.)

VELLESA EN SOLITUD NO DESITJADA

 

VICENT USÓ (2023). Dotze. Alzira. Edicions Bromera

Les estadístiques ens diuen que són cada vegada més les persones grans que viuen soles. És l’altra cara de l’augment de l’esperança de vida. En la major part dels casos són dones, precisament perquè la seua esperança de vida és major que la dels homes. Una d’aquestes dones és la protagonista de la darrera novel·la de Vicent Usó.

Una mestra jubilada abans d’hora, impedida per una malaltia que li impedeix baixar els dotze escalons que la separen del carrer, d’ací el títol del llibre, amb un llarg monòleg ens va contant la seua vida, els seus sentiments, les circumstàncies que l’han portat a la situació en què es troba.

La dona va repassant els records de la seua vida, que de seguida veiem que ha estat condicionada per la seua família en la seua presa de decisions. A poc a poc anirem descobrint la relació amb un dels seus germans, que a mesura que avança la novel·la descobrirem que és una mica malaltissa. Després de mort, amb el seu retrat penjat al menjador, encara segueix condicionant la seua existència. L’amistat tòxica del germà amb un capellà de rebot l’afectarà també a ella. Així mateix recorda el fracàs del seu prometatge.

Un tercer germà que va ser capaç de fugir de la família i anar a viure fora de la Vila, lloc on transcorre l’acció, és l’únic que ha tingut descendència. El fill d’aquest germà és el que se’n fa càrrec d’ella quan ja no pot valdre’s per si mateixa i li posarà al seu servei una xica estrangera sense papers, que uns dies a la setmana la visitarà per fer-li la compra, cuinar i netejar-li el pis, però amb els cascos de la música posats a penes li dóna conversa.

La monotonia de la seua vida es veu alterada per un crit esfereïdor provinent del pis del costat que ja fa un temps que es troba deshabitat. A partir d’aquest moment l’envaeix la por, però també se li dispara la curiositat per saber que hi ha passat.

Un monòleg de cent- seixanta set pàgines pot fer pensar al lector d’aquestes línies que el llibre pot resultar monòton. Res més lluny de la realitat, l’autor sap desenvolupar-lo de manera magistral, en cada capítol ens aporta noves informacions que ens atrapen en la lectura. D’una banda ens va destapant i dosificant les informacions sobre les vicissituds més importants de la vida de la protagonista, que l’han portada a la situació en què es troba, o perquè el nebot s’allunya cada vegada més d’ella, o la sorpresa de a qui adreça el llarg monòleg.

D’altra banda, a partir del crit que ella escolta, sap crear molt bé la intriga que desperta la curiositat de la narradora, però també la del lector. Apareixerà un nou personatge com és el pintor que abans ocupava el pis, les relacions amb altres veïns de l’escala o el retrobament amb el seu antic promès, policia municipal que participa en la investigació del que ha passat al pis del costat.

La lectura del llibre m’ha recordat Cinco horas con Mario de Miguel Delibes, tot i que la problemàtica de la protagonista de Dotze, i la Carmen Sotillos de l’escriptor castellà són diferents, encara que segurament les uneix el seu tarannà conservador. Probablement aquesta relació l’he feta també perquè les dues obres tenen una bona estructura teatral, si Cinco hores con Mario ha estat portada amb èxit als escenaris, Dotze també podria ser ocasió de lluïment per a una bona actriu.

Amb la seua darrera novel·la Vicent Usó ens mostra una vegada més els seu domini de la tècnica literària, la seua ambició narrativa, posada, com altres vegades, al servei d’un tema d’actualitat.

(Ja escrita aquesta ressenya me n’assabento per un reportatge d’À Punt, que al País Valencià hi ha 15.000 persones que no poder eixir al carrer per la barreres arquitectòniques del pis on viuen.)

Josep Manuel San Abdón

 

PENSAR I CREAR PER A RESISTIR

 

ENRIC BALAGUER (2023). Punts de fuga. Gandia. Lletra impresa edicions/Institució Alfons el Magnànim.

 El darrer llibre d’assaig d’Enric Balaguer està format per vint-i-un textos, que com ell mateix afirma a la nota prèvia estan publicats en el mateix orde en què van ser escrits, encara que podrien agrupar-se en tres grups temàtics, en ocasions interconnectats entre ells.

En primer lloc trobem un grup d’assajos que giren al voltant de la reflexió humanística. Un fil conductor dels articles d’aquest apartat és la recerca de l’espiritualitat, una espiritualitat que l’autor troba en els corrents orientals que proposen l’experiència com el mitjà per arribar al descobriment del propi camí. Si busquem en l’interior del nostre ésser, ens diu, trobem una dimensió fora de l’espai i el temps, es tracta de connectar-nos-hi. Una manera de connectar-se amb l’experiència espiritual és a través de l’art, sobretot amb la poesia, com exposa en l’article Espiritualitat i poesia, “la poesia és la branca més directament connectada amb l’espiritualitat.”

En L’escriptura i el cos reivindica el valor dels sentits, que ell ha pogut desenvolupar gràcies a l’haver-se criat en un mas en un poble xicotet. Afirma que déu el sentit de la bellesa a la natura, a la mirada del paisatge, a la música dels arbres...

Llegir sense que això ens aporte una experiència interior segurament no serveix de res. Enric Balaguer ho expressa de manera pràctica en els articles La indigència, la humilitat, la saviesa, inspirat en un poema de Francesc Parcerisas i Contra Franco... inspirat en un poema de Joan Margarit. En el primer a partir del poema Contenidors, en què el subjecte poètic veu primer un home gran i després un jove remenant en els contenidors de les escombraries, l’autor conclou que tots vivim en la indigència, no ens emportarem res a l’altra vida i estem sempre sotmesos a qualsevol tipus de tribulació. A partir de la lectura del poema de Joan Margarit raona que el plaer és necessari, però que una vida abocada únicament a l’hedonisme ens portaria a una buidor existencial. Els obstacles ens reforcen i trobem un sentit a la vida en la lluita per superar-los.

I relacionat amb els assajos anteriors es pregunta en un altre si Llegir, ens fa millors persones? Un tòpic que ha fet fortuna. L’autor trenca d’alguna manera amb aquest tòpic, perquè és evident que per a pensar amb profunditat és necessari haver llegit, però la literatura i, l’art en general, no són res per a qui no els viu en el seu interior, i únicament ens fa millors persones si tenim disposició a ser-ho.

El segon grup d’assajos el podem agrupar al voltant de fenòmens dels nostre temps. L’article titulat Mindfulness i l’espiritualitat del segle XXI fa referència a l’interés per la espiritualitat que s’ha posat de moda en els darrers anys, un fenomen que, pensa l’autor, és déu a unes motivacions psicològiques i espirituals profundes. En aquest punt reivindica l’espiritualitat d’Orient per tres raons: la importància que dóna al cos, l’apel·lació a l’experiència individual per sobre de credos, de dogmes i de relats teològics, i la confluència entre la cosmovisió oriental i l’esperit de la ciència.

En l’article Celebritats, l’autor mostra la seua preocupació per l’extraordinari èxit de programes de televisió com els anomenats del cor o de tipus Gran Hermano. Si abans les persones obtenien un reconeixement a través de les seues obres o les seues habilitats, ara la televisió ha transformat en referents públics a “una colla de fanàtics de la vulgaritat, de tarannà barroer”, això és preocupant perquè “aquesta onada de vulgaritat i de banalitat suposa l’erosió dels cànons de valors socials.”

Un altre dels temes que analitza i preocupa Enric Balaguer és el desplaçament del logocentrisme per l’iconocentrisme, “sense imatges tot sembla avorrit, antiquat: pa sec, sense oli ni sal.” Ho exposa en l’article El Power Point i altres rostres del present virtual. La classe ordinària o magistral ha estat substituïda per una exposició acompanyada d’un Power Point. Les classes s’han fet sorolloses, l’atenció de l’auditori pot ser minsa i l’atenció dels alumnes pot estar centrada en altres afers, sobretot a través de les pantalles dels seus mòbils. Tot això ens ha portat a un declivi de les habilitats lingüístiques, a no deixar reposar la informació, a no analitzar-la críticament, a no fer-se preguntes, a confondre informació amb saviesa. A més s’ha degradat la figura d’autoritat, del mestre que sancionava el vertader coneixement i indicava el camí per assolir-lo.

El tercer grup d’assajos tenen com a tema central l’espai rural. En l’article L’habitatge mai no habitat, a partir de l’entorn on viu, La Vall de Guadalest (La Marina Baixa), observa com moltes comarques presenten una transformació física dramàtica, “la terra agrícola o bé erma o bé encerclada per construccions industrials.” El desordre urbanístic va acompanyat d’un desgavell arquitectònic. La majoria de construccions actuals no dialoguen amb el seu entorn, sinó que s’imposen de manera violenta. Per contra els habitatges tradicionals, estaven lligats al quefer agrícola i tot adquiria un sentit. L’arquitectura d’ara en estar deslligada del seu entorn en acosta “a un hedonisme ben absurd, que ve del llatí surdus, sord.”

En Torsimanys de la terra: Ponç Pons i Perejaume, ens aproxima a l’espai d’aquests dos creadors en què “la terra – el missatge de la terra – és brúixola.” Un altre dels assajos va dedicat als marges de pedra, “com la pell és a la carn, així és la pedra per als marges del camp valencià.” L’autor expressa la seua admiració per l’energia emprada per aquells que els van construir, “varen ser obres que els promotors portaren a terme entre collita i collita, en dies de pluja lleugera, vent, calor, fred...” i afegeix “els marges de pedra poetitzen la terra.” i són el “testimoni d’allò primitiu que habita en nosaltres.”

Punts de fuga és un llibre molt interessant que posa fil a l’agulla per a reflexionar sobre algunes de les qüestions més palpitants del nostre temps. Un conjunt d’assajos en què l’autor fuig dels dogmatismes, sovint s’interroga i llança preguntes per a fer pensar el lector. El llibre porta com a subtítol Pensar, crear, resistir. Mai millor pensat, pensar i crear per resistir.

Josep Manuel San Abdón

 

ENTREVISTA A RAFEL MOLINA

 

Rafel Molina va nàixer a Benicarló, ha estat professor de teatre i de literatura catalana. La feina el va portar fa molts anys a Balaguer on s’ha quedat a viure, i on va fundar l’any 1983 la Companyia de Comèdies Crisi Perpètua. Ha fet classes de teatre al seu institut i a la Universitat de Lleida. Amb el pseudònim de Rafel Santapau ha escrit una trentena d’obres de teatre. Fa uns dies ens visitava a Benicarló per presentar el seu darrer llibre, Diccionari elemental de teatre, i manteníem amb ell aquesta conversa.

 Com comença la teua afició al teatre?

Suposo que va començar quan vaig saber que  hi havia la possibilitat de pujar a un escenari i  cantar, recitar o explicar coses que m’havien passat o que m’hagués agradat que m’haguessin passat. Després vaig saber que això és el  teatre.   

Per què un diccionari de teatre?

Els diccionaris sempre m’han semblat una primera aproximació a qualsevol  art o ciència. Em semblen necessaris perquè són les definicions necessàries per començar. El de teatre era necessari perquè en català no en teníem cap de les característiques del meu.

Per a qui està pensat el Diccionari elemental de teatre?

Està pensat bàsicament per estudiants de secundària fins a la universitat, estudiants de teatre i professors corresponents. També està pensat per al públic en general. Potser que el vaig començar perquè molts alumnes em plantejaven sovint algunes qüestions i vaig començar  fent-me unes fitxes amb les respostes. Després vaig decidir sistematitzar-les, agrupar-les i ordenar-les alfabèticament: el diccionari. La intenció és clarament divulgativa i el nivell és el pertinent, no especialitzat.  

Algun modern pot preguntar, per què un diccionari de paper si tot ja està a Internet? Què li pots dir?

En alguna ocasió li he hagut de dir a algun modern que l’important no és el que hi ha a Internet, que en efecte està tot, sinó el que tu tens al cap.  Si la pregunta és per què he fet un llibre de paper en comptes de fer un programa per a l’ordinador, hauré de dir que per a mi és més fàcil. També em resulta més fàcil portar un petit llibre a la butxaca que portar l’ordinador. Potser tot plegat té alguna cosa a vore amb la Galàxia Guttemberg. No descarto la possibilitat que un expert faci alguna cosa i pengi el diccionari a Internet. També estaria bé.

Hi ha qui pot pensar que llegir diccionaris és una cosa avorrida, i no és així.

Si el que t’agrada és aprendre i saber una mica més, no hi ha lectura comparable a la d’un diccionari. Això fa anys que ho estic defensant, una mica en solitari per dir la veritat, però en efecte, un diccionari és un niu d’informació i de sorpreses. Per a un filòleg no hi ha lectura comparable.

Per què fer i anar al teatre?

Crec que el teatre és una de les millors maneres de posar-te en contacte amb la gent  i de compartir les preocupacions, inquietuds, il·lusions,  esperances i ganes de viure. Tot això ho podem experimentar fent o anant al teatre. També és cert que hi ha tantes formes de teatre que moltes vegades trobem espectacles que no permeten res d’això que hem dit. De la decepció, però, també podem treure alguna lliçó. 

Al diccionari trobem una cita de Dario Fo: “Si no es per anar contra el govern, per a què s’entén que fem teatre?” Em sembla que això és el que sempre t’ha motivat a l’hora d’escriure’n i dirigir-ne.

Efectivament. Anar contra el govern, contra el poder, ha estat sempre una de les meues idees fixes. Crec que és una de les nostres obligacions estar al costat dels dèbils en general, dones, xiquets, immigrants, malalts, pobres i víctimes del sistema. No cal, però, fer obres tràgiques, carregades políticament, de barricada, com solia dir-se. No cal plorar ni voler fer plorar. Es tracta de qüestionar, de mostrar a la gent el que està passant. Ho podem fer còmicament, ho podem fer rient. Hi ha un munt de teatre fet amb aquesta intenció. Dario Fo és un exemple. Particularment m’hi he sumat amb total convenciment.

Josep Manuel San Abdón

LLIGATS AL TEMPS

 

ENRIC SÒRIA (2005). La lentitud del mar. (Dietari, 1989 - 1997). Barcelona. Edicions Proa.

La lentitud del mar és el segon dietari que publica Enric Sòria, que va ser premiat amb el XXV premi Carles Rahola d'assaig. Si en el primer, Mentre parlem, l'autor ens apropava als seus anys de formació, en aquest ja ens el trobem en els inicis del camí cap a la maduresa. El dietari s'inicia el 15 - I - 1989, amb un propòsit, el desig d'escriure, el desig de manifestar idees, i acaba el 20 - IV - 1997 amb la reflexió del que és un dietari: "Escrit dins del temps, acceptant el seu ordre, un dietari no pot ser altra cosa que una llarga il·lustració d'aquesta veritat. Aquest és el seu destí i el seu valor. Avui - sempre és avui -, cal viure una altra vida." Entremig el poeta anirà desgranant els dies, farcits amb un ample ventall d'interessos.

En aquests anys el món hauria de sofrir grans canvis polítics i així el poeta assistirà a la caiguda del mur de Berlín, i encara que adverteix que l'evolució política dels països de l'Est l'alegra, també mostra preocupació "El sistema en què vivim, sense contrapesos, ni que siga retòrics, pot ser molt més infernal del que ja és". El desastre de l'antiga Iugoslàvia, o la primera guerra de l'Iraq, que també surten al llibre, semblen donar-li la raó.

Els viatges ocupen un lloc destacats, sobretot sovintegen les visites a Alemanya, que aquests anys viu el complicat procés de la reunificació, també un viatge a la República Txeca dóna lloc a interessants pàgines i reflexions.

La filosofia ocupa un lloc cabdal en el dietari, des de breus aforismes a llargues disquisicions sobre els més variats interessos humans, i sobretot la presència de Jünger, fins al punt que podríem parlar d'un diàleg constant amb l'escriptor alemany.

Com no podia ser d'una altra manera la literatura està present en moltes pàgines, des de les tertúlies amb Marc Granell i Josep Piera, a una àmplia dissertació sobre els autors catalans de postguerra, i des de la reflexió literària sobre la seua pròpia literatura, a la d'altres autors.

Les petites anècdotes de la vida quotidiana, els sentiments davant l'amor, la malaltia o la mort, són altres del temes que forneixen aquest dietari d'Enric Sòria. La seua lectura ens fa fruir d'unes pàgines de molt bona literatura i confirmen l'escriptor d'Oliva com un excel·lent prosista, i com un home amb un aguda capacitat d'anàlisi i profunditat de pensament, tal com poder comprovar en les seues col·laboracions en premsa.

Josep Manuel San Abdón

LA CULTURA COM A PRODUCTE DE LA BIOLOGIA

 

SEBASTIÀ SERRANO (2004). L'instint de la seducció. Barcelona. Ara llibres.

 El món de la comunicació ha estat l'eix principal sobre el que sempre ha girat l'obra del professor Sebastià Serrano. Els seus dos darrers llibres portaven un títol ben explícit, Comprendre la comunicació i El regal de la comunicació, el seu gran èxit. Ara publica L'instint de la seducció, que en la seua primera part, La ruta de la vida: de la comunicació a la seducció, comença amb una afirmació contundent al dir que <<la inversió més gran feta mai per la naturalesa en tota la seva llarga història ha estat la inversió en comunicació>>, per a continuar dient, una mica després, que podem considerar la explosió del sexe el veritable Big Bang de la comunicació. Al ser necessari establir lligams amb els individus de l'altre sexe per a que la vida tingués continuïtat amb els descendents, això va obligar els éssers humans a desenvolupar nombroses estratègies de seducció, de manera que aquells que tingueren més habilitats comunicatives tindrien més possibilitats de donar continuïtat als seus gens. En aquesta part trobem un apartat en què sota el títol de Cossos per seduir, se'ns diu que fa cinc milions d'anys els nostres avantpassats directes tindrien un aspecte no massa diferent dels ximpanzés actuals, i mitjançant la selecció que anirien fent mascles i femelles dels cossos que els resultarien més atractius, hem arribat a l'aspecte que tenim avui els homes i les dones.

Un afegitó sobre la miopia del màrqueting és el títol de la segona part del llibre, en la qual l'autor ens diu que actualment en els departaments de màrqueting de les empreses la principal preocupació és descobrir les necessitats dels consumidors per tal d'oferir aquells productes que els satisfacen, de la mateixa manera <<mascles i femelles, "saben" que empren l'estratègia més exitosa per passar els seus gens a la generació següent si sadollen les preferències sexuals del sexe oposat.>> Això ens porta a la Fascinació per la creativitat, que així es titula un capítol d'aquesta part, en el que se'ns exposa que aquells individus més creatius, serien més capaços de desenvolupar millors estratègies de seducció, i per tant serien més ben vistos i gaudirien d'un major estatus. Un altre capítol d'aquest apartat es titula Ben iguals però molt diferents, ací se'ns explica que les diferències entre els homes i les dones, les hem de buscar en la interacció de certes hormones i en el cervell masculí o femení, ja que hi ha una connexió molt estreta entre la presència de determinades hormones sexuals i l'estructura cerebral, per tant la presència o absència de determinades hormones induirà no només a comportament sexuals diferents, <<sinó també actituds diferents davant dels altres, reaccions o sentiments diferents.>>

La tercera i darrera part del llibre es titula Gramàtiques del plaer, refinaments amorosos i esclat de la consciència del llenguatge, en la qual se'ns diu que la natura es mou regida pel principi del plaer i que la vida és un sistema de sistemes governat per les regles del plaer i que <<el plaer en la comunicació és el regal més preuat que se'ns ha fet mai>>. Aquestes regles deriven cap a un fenomen d'atracció de major complexitat que és l'enamorament. Un altre dels apartats d'aquest capítol es titula Els paranys de la comunicació home – dona, ací l'autor, mitjançant diversos exemples, mostra les diferents habilitats comunicatives dels homes i de les dones, com a conseqüència de lleugeres diferències en la configuració cerebral de tots dos, de manera que, conclou, <<la cultura no és més que un producte de la biologia>>. El llibre acaba amb l'apartat titulat Nous valor emergents per al tercer mil·lenni, en el qual professor Serrano augura que el nou mil·lenni es regirà per un auge dels valor femenins que farà progressar la vida humana cap a la solidaritat, la justícia, l'equilibri i la pau. L'instint de la seducció és un llibre que ens ajuda a conèixer-nos millor i que es llig amb l'amenitat d'una novel·la.

Josep Manuel San Abdón

ELS LABERINTS DE LA LITERATURA I DE LA CONDICIÓ HUMANA

 

ALBERT SANCHEZ PIÑOL(2005). Pandora al Congo. Edicions de La Campana. Barcelona.

En aquest llibre passen tantes coses que es fa ben difícil resumir-lo en poques paraules. En principi hi ha dos espais, l'Anglaterra de la primera guerra mundial i el Congo. També hi ha dos temps, el narrador, Tommy Thomson, explica els fets seixanta anys després d'haver ocorregut. Thomsom comença explicant que ell fa de negre d'un escriptor de novel·les d'aventures de molt d'èxit, però prompte descobrirà que en realitat ell és el negre del tercer negre.

Un dia se li apropa un advocat, Edward Norton, el qual li explica que té un client al que s'acusa d'uns assassinats que no va cometre i que requeria els seus serveis per tal d'escriure una novel·la sobre ell, amb la finalitat de commoure el jurat i l'opinió  pública i poder salvar-lo de la forca. A partir d'aquest moment entra en escena un altre personatge, l'acusat, Marcus Garvey, el qual explica a Thomson una increïble i fantàstica història que succeeix al Congo, on apareixeran uns perillosos monstres, els  Tècton, que viuen a les entranyes de la Terra, fins i tot el protagonista viurà una història d'amor amb una femella tècton, amor que contagiarà al narrador. La novel·la, però, ens anirà aportant noves sorpreses fins el final, que no podem explicar per no descobrir la trama.

La primera cosa que crida l'atenció de la novel·la és la imaginació desbordant de l'autor, sobretot en la història que transcorre al Congo, de vegades es fa fins i tot un punt excessiva, però això seria una lectura superficial. En Pandora al Congo se'ns parla de l'amor, el narrador s'enamora de l'estranya criatura tècton a la que no havia vist mai, més que en la seua imaginació, l'advocat Norton li pregunta: “La protagonista: l'estima pel que podem llegir d'ella al llibre? O al llibre és tan adorable perquè volia estimar una dona com ella?”, no trobarà mai resposta a aquesta pregunta.

Així mateix assistim en directe a la creació d'una novel·la, i fins i tot a la crítica de la pròpia novel·la, quan un personatge en un moment donat es posa a trobar-li defectes, però també és un reflexió sobre la pròpia literatura, present al llarg de tot el llibre, però sobretot en el magnífic capítol final, on podem llegir coses com aquesta: “L'ànima humana és extraordinàriament subjectiva. Això és la literatura, suposo: reconvertir l'escòria humana en or.”

I això ens porta a una reflexió sobre la condició humana, sobretot el costat més obscur; les relacions de poder, les ambicions mesquines, la mentida, el crim...i combinant els dos elements, literatura i condició humana, arribem al sentit de l'existència, el narrador es pregunta cap al final del llibre: ”S'imagina que les lleis universals s'haguessin escrit així? Les declaracions d'independència, els testaments dels reis, els nostres llibres sants. S'imagina que tot fos obra d'un negre literari, i que rere del negre no hi hagués res? Com a molt un guionista dolent.”

Albert Sánchez Piñol, es consagra amb Pandora al Congo com un excel·lent novel·lista, que aconsegueix conjugar una lectura apassionant, amb una reflexió sobre aquelles qüestions que han preocupat des de sempre el ser humà.

 

Josep Manuel San Abdón

UNA ESTADA A L’ESPANYA BUIDADA

 

SERGI DURBÀ (2022). El cant de les granotes. Benicarló. Onada edicions.

 L’anomenada regió muntanyenca Celtibèrica és el nom donat a un territori d’Espanya que abasta municipis repartits entre deu províncies de cinc comunitats autònomes, que es correspon a grans trets amb el Sistema Ibèric. A causa de la seua escassa densitat de població, també se l’anomena Lapònia del Sud o Lapònia espanyola.

Sergi Durbà, professor de secundària, l’any 2020 va deixar temporalment la seua feina i va marxar uns mesos a viure a un dels poblets d’aquest territori, que ell ha volgut que reste en l’anonimat, però que es fàcil detectar per la toponímia a la que fa referència. Durant aquest temps va escriure un dietari on expressava els seus sentiments davant la nova situació en què es trobava, que li va valdre guanyar el 17è Premi de Narrativa Vila d’Almassora.

El dietari abasta les quatre estacions de l’any, cada entrada porta un títol sobre el tema de que tracta i a partir d’ací va desenvolupant les seues impressions sobre les qüestions que li van cridant l’atenció. El setembre de 2020 comença la nova vida amb l’arribada al poble, amb la curiositat que desperten en els veïns la presència de nous habitants forasters. Gel i Fred són dos de les entrades d’aquesta estació en què veiem la preocupació davant d’aquests fenòmens meteorològics.

L’apartat dedicat a l’hivern és el més extens, porta el significatiu subtítol de temps aturat. En ell l’autor ens anirà referint l’experiència d’aquests mesos en un xicotet poble de temperatures sovint de molts graus sota zero; les nevades, l’aigua que es congela a les canonades, el treball de fer llenya per a la llar...tot i que sempre hi ha qui diu que per a fred el que feia abans.

L’autor sovint es sent fascinat pel seu entorn, tant diferent del de l’espai mediterrani d’on ve. El goig de veure el cel estelat, impossible d’observar en les ciutats, el mar de neu, el respirar l’aire pur del bosc, la presència de la fauna en llibertat pel camp, el gaudi de passejar vora un rierol.

Capítol a part mereix la relació amb la gent del poble, sempre disposats a ajudar-te guardant un cert distanciament, però al mateix temps sempre al corrent del que fas. El bar és l’autèntic centre de la vida social. Particularment entranyable és la seua relació amb un home ja molt gran que tots els dies veu assegut al sol, amb qui li costa entrar en relació però quan ho aconsegueix manté amb ell interessants converses.

Però no tot és aquest goig per un paisatge idealitzat, sinó que també sap veure les dificultats de viure en aquest entorn. Els boscos en estat d’abandonament i la dificultat de poder viure de la terra de la gent que  resisteix en el territori o el terme Espanya buidada tant d’actualitat en aquests dies, però que tantes poques ajudes rep per a poder revertir la situació.

El cant de les granotes és un llibre ple de bellesa, d’emocions, amb una prosa molt rica, i amb un to sovint poètic. La seua lectura és una autèntica delícia.

Josep Manuel San Abdón

 

EL COMPROMÍS I EL TEMPS

 

MANEL RODRÍGUEZ – CASTELLÓ  (2003). Humus. Alzira. Edicions Bromera.

Manel Rodríguez - Castelló (Alcoi, 1958), conrea diversos gèneres literaris; la columna periodística, també la narrativa, però ha excel·lit sobretot en la poesia, on amb només vint -i- un anys va guanyar el Premi Octubre de poesia, i ha continuat després amb una fructífera producció, com el llibre que ara ens ocupa, també premiat amb el Premi "Vicent Andrés Estellés" de l'Ajuntament de Burjassot 2001.

El llibre està dividit en tres apartats, el primer Camps de l'extermini (Cantata per la ciutat futura), és un conjunt de poemes en què a la manera d'una gran cantata pretén denunciar els horrors de les guerres i els abusos dels poderosos. Es fa referència a l'horror en general, però també a horrors concrets, com els camps de extermini nazis: "Camps de l'extermini, camps de desolació i quimera/ El cavall de la mort trepitjava el cor d'Europa/ i emmetzinaven les serps tota la terra!" o l'assetjament a la ciutat de Sarajevo: "amarga mort d'Europa a Sarajevo". El poeta ens presenta un paisatge on només quedarà la fam i la mort. Les causes d'aquests horrors es deuen a l'ambició desmesurada dels poderosos i el poeta es pregunta en el poema Recitatiu segon si els poderosos no podien compartir tot allò que tenien i no quedar-s'ho per a ells tots sols, ja que és impossible gaudir de la natura destruïda. En el poema Cor cinqué reflecteix, en uns versos importants, la destrucció total, de la memòria i de qualsevol signe de bellesa. En el poema final d'aquest apartat Coda, expressa l'esperança de que almenys enmig de tanta destrucció es puga conservar l'alimara de l'amor i la memòria per a poder bastir la ciutat futura.

En els altres dos apartats que completen el llibre, titulats Ucronies i Insistències en la llum, es reflexiona sobre la poesia. En el poema Ofice(suite), se'ns diu que escriure és recuperar el temps dels morts, és a dir conservar la memòria, recuperar l'oblit, per a abolir la imminència de convertir-nos en res. La poesia és una manera de buscar la llum entre les tenebres, serveix per a fugir de la mort i per a omplir els espais infèrtils del temps.

En Insistències en la llum, dominen les descripcions d'espais estiuencs, lluminosos, bells, que inspiren la poesia i acaba amb el poema Marea de la llum, on es conclou, com altres importants poetes, que la poesia és paraula en el temps: "En les platges del temps/ on lluu l'oblit i la memòria/ la marea de la llum/ ha deixat unes paraules/ dibuixades en l'arena."

Humus és un llibre excel·lent, on per una banda ens trobem amb una poesia compromesa, tant necessària en aquests temps, i per una altra amb l'eterna reflexió sobre el fet poètic, que tant preocupa els poetes.

Josep Manuel San Abdon