dimarts, 8 de novembre de 2022

ELS ESDEVENIMENTS D’UN SEGLE

 



FRANCESC BODÍ (2021). L’única veritat. Gandia. Lletra impresa edicions.

La darrera novel·la de Francesc Bodí comença amb un  personatge anomenat Aurora, que poc temps després de la revolució cubana de Fidel Castro abandona l’illa amb un vaixell amb direcció a Miami. Al següent capítol trobem un altre personatge anomenat Francesc d’Assís en el moment en que decideix agafar el camí cap a Alcoi i pren la decisió que a partir d’aleshores serà el coronel Martí. Què uneix un personatge i l’altre? que tots dos comparteixen el cognom i els separa prop d’un segle de distància en el temps.

Francesc d’Assís és un xiquet que creix en el convent dels franciscans de Volves, espai mític en algunes novel·les de Bodí situat prop d’Alcoi. Viu en primera persona els conflictes originats per la guerres carlistes en què el convent és assetjat pels liberals i ha de fugir en companyia del germà Bernat que el portarà per un periple que passarà per Reus, Tortosa, Morella, La Todolella o Benicarló, es vorà implicat de ple en el conflicte i acabarà sent home de confiança de Ramon Cabrera, conegut també amb el sobrenom de El Tigre del Maestrat.

En la novel·la trobem un Ramon Cabrera que ha perdut el caràcter mític que l’acompanya en altres novel·les inspirades en les guerres carlistes. Ací el trobem en un primer moment, tot i que no creu en la victòria militar del nou pretenent Carlos VI, organitzant la guerrilla i posteriorment quan ja ha abandonat la direcció del moviment carlí, vivint a Wentworth, prop de Londres on s’havia casat amb Marianne Catherine Richards, una acabalada dama anglesa, amb qui formarà família i viurà la darrera part de la seua vida. El coronel Martí el visitarà en alguna ocasió i es convertirà en el seu confident.

Una vegada acabat aquest conflicte el coronel Martí, que ha fet fortuna, torna a  Alcoi per instal·lar-se definitivament. A partir dels seus negocis anirem veient l’evolució de la societat del seu temps, primer organitza un servei de transport amb diligències, després invertirà en el tren. La seua tasca serà continuada per altres membres de la seua nissaga, i d’aquesta manera ens trobarem amb altres conflictes que li donen cos a la novel·la, paral·lelament al discórrer de la història, des de la guerra civil de 1936 a la revolució cubana.

La narració de la novel·la no segueix un orde estrictament cronològic, passat, present i futur dialoguen de forma permanent, d’aquesta manera trobem que un personatge que té una breu aparició en un moment determinat, després adquireix un enorme protagonisme. Podríem dir que dintre de la novel·la hi ha una gran quantitat de subtrames, el fil principal de la història està poblat d’altres històries que es van completant les unes a les altres. La novel·la està narrada amb un estil molt àgil necessari per a encabir un període de més de cent anys que se’ns vol explicar.

La nissaga del coronel Martí es vorà amenaçada per conflictes entre germans, per grans odis que mai no es superaran, però també hi ha altres germans units per fils invisibles. El personatge que hem vist al començament, Aurora tornarà a agafar força en la part final de la novel·la tractant d’esbrinar l’autèntica veritat de la nissaga, de la qual ella també en forma part, d’ací el títol del llibre.

L’única veritat és una novel·la molt ambiciosa, amb prop de nou - centes pàgines, que alguns moments ens recorda la novel·la realista del segle XIX, però també ens remet a l’anomenat realisme màgic dels escriptors sud-americans, amb episodis com el de la dona serp,  el poder visionari d’un ull de cristall, la monja que levita, o els dos germans que moren el mateix dia. Una novel·la que atrapa el lector des del primer moment i el fa gaudir del plaer de la lectura.

Josep Manuel San Abdón

 

 

 

dimarts, 30 d’agost de 2022

LES TERTÚLIES A CASA DE JOAN FUSTER

 


Salvador Vendrell(2022). A casa Joan Fuster. Les tertúlies de Sueca. Benicarló. Onada Edicions.

Les tertúlies de Joan Fuster formen part de la història del País Valencià i d’allí van eixir moltes iniciatives fonamentals per al nostre país. Des de molt jove Fuster ja va participar a València en tertúlies que es va anar reunint en diverses cafeteries de la ciutat. Entre els seus contertulians van figurar persones com Josep Lluís Bausset, Pepe Garcia Richart, Vicent Ventura, Miquel Tarradell, Josep Fontana. Doro Balaguer, Josep Iborra, Valerià Miralles, Ernest Garcia, Eliseu Climent, Gustau Muñoz, Francesc Pérez Moragón...

Però la tertúlia més coneguda és la que mantenia tots els divendres la nit al seu domicili al carrer San Josep número 10 de Sueca. Aquella casa la freqüentaven gent de totes les comarques del país i, fins i tot, d’arreu dels Països Catalans. Una de les persones que les va freqüentar des de molt jovenet va ser l’autor d’aquest llibre Voro Vendrell. Recorda com va ser el primer dia que va anar-hi: “En entrar en aquella casa, em vaig quedar bocabadat per la quantitat de papers i llibres que hi havia amuntegats per tot arreu, fins i tot, en les cadires. Vaig haver de buidar-ne una per poder seure.” A partir d’aquell moment van iniciar una relació que no es va interrompre fins la mort del mestre.

Quan el franquisme no acabava de morir i la democràcia no acabava de nàixer, i ells començaven a anar a la universitat, trobaven en casa de Fuster tot un referent. Allí un divendres qualsevol podrien trobar un mite de la cultura catalana o un polític d’esquerres. Vendrell ho explica amb les paraules de l’historiador Toni Furió, un altre jove suecà de l’època, qui en el llibre Nosaltres, els fusterians, escriu: “De vegades, alguna nit, algú proposava anar a ca Fuster, que era el bar més barat i que més tard tancava de tota la comarca. Sèiem en segona fila, si tenia visita, i ens limitàvem a fumar, beure i escoltar, sense obrir la boca. (...) Entre got i got, i una cigarreta darrera l’altra, Fuster parlava de tot – de llengua, de política, de cultura, de la Institució Patxot -, sense deixar d’abastar-nos amb la mirada, adreçant-se també al fons de la sala, a aquells que estàvem allí encara muts, escoltant només, aprenent. Ell hi veia alguna cosa de futur. O volia veure-la. Nosaltres érem encara joves, molt joves." I tant que van aprendre. El mestre els suggeria feines i ells van saber fer-les.

En aquest darrer aspecte l’autor del llibre destaca que “Fuster ho dirigia tot perquè tothom anava a demanar-li consells i a ell sembla que també li agradava dir-hi la seua.” Però no només això, ell era també generós amb el seu temps i es dedicava a escriure pròlegs, portades de discos, catàlegs d’exposicions, o un text per al cine club del poble, tot sempre amb molt de rigor. Fuster també posava a disposició d’aquells joves la seua immensa biblioteca, perquè “Fuster no entenia la vida sense els llibres.”

Per casa de Fuster passaven contínuament polítics, els del PSOE que acaben de guanyar les eleccions i que s’estrenaven al capdavant de la Generalitat Valenciana, fins altres que estaven més a l’esquerra com Josep Guia o Josep Lluís Blasco o els de la Unitat del Poble Valencià. Fuster va tindre una relació molt especial, amb Ciprià Ciscar, aleshores conseller de Cultura i Educació, els dos es van utilitzar per als seus propis interessos i Vendrell considera que vist amb els ulls d’avui aquesta relació va ser fructífera. El curs 1982- 83 es va introduir el Valencià com assignatura obligatòria a tots els nivells educatius de primària i secundària, malgrat l’oposició de la dreta i fins i tot de certs sectors del seu partit que consideraven que el Valencià hauria de ser una assignatura optativa, i al respecte escriu Vendrell: “després de quaranta anys haurem d’admetre que no s’ha fet encara un altre pas tan important com aquell.”

El llibre està farcit d’anècdotes, com quan després d’un dinar a Cullera, en tornar a Sueca en un cotxe conduït pel, en aquell moment, inexpert conductor, Vicent Pitarch,  van caure en una sèquia, d’on afortunadament van sortir il·lesos, o quan després d’inaugurar una llibreria també a Cullera, en tornar cap a Sueca, Fuster tenia unes imperatives necessitats d’orinar, però Manel Joan i Arinyó, que li feia de guardaespatlles s’oposava a parar, perquè estava segur que un cotxe els perseguia, però quan arribaren a Sueca, Fuster que no es podia aguantar, obrí la porta abans que el cotxe es parara del tot i va baixar ràpidament, l’escriptor de Cullera va intentar baixar també, però es va endur una portada en tot el nas, que el va deixar per a posteritat amb una “nàpia acarxofada i més torta que un ganxo”.

També se’ns parla de l’atemptat a Fuster la matinada de l’11 de setembre de 1981, que a punt va estar de costar-li la vida i del qual encara no s’han trobat els autors, o de la  polèmica actitud de l’hereu, Josep Palacios, el dia del seu soterrament.

A casa de Joan Fuster és un llibre ben interessant que ens ajuda una mica més a conèixer la immensa figura de l’escriptor de Sueca i a comprovar la influència que va exercir en aquells joves de l’època que tants bons fruits ha donat.

Josep Manuel San Abdón

 

 

 

diumenge, 24 de juliol de 2022

MIRAR EL MÓN DES DE LES PRÒPIES ARRELS

 


 

Entrevista a Joan Garí

 


Joan Garí (Borriana, 1965) està convençut que l’única manera de viure plenament és viatjant. Això és el que ha fet en els darrers quinze anys, ha viatjat per quatre continents, ha fixat la seua mirada valenciana i ho ha explicat amb diferents reportatges als lectors de El Temps, Público, Ara o El País. Tots aquests textos els ha arreplegat recentment al llibre Cosmopolites amb arrels (Onada Edicions, 2021). El llibre està àmpliament il·lustrat amb fotografies fetes pel seu amic, i habitual company de viatge, Ramon Usó que va morir sobtadament poc abans de la publicació del llibre. Sobre el seu contingut li hem fet aquesta entrevista per correu electrònic.

Per què el llibre porta com a subtítol Una mirada valenciana al món?

Perquè l’única manera honesta de viatjar pretenent conèixer altres cultures és fer-ho a partir de la pròpia.

L’any 2008 viatgeu a l’antiga Alemanya Democràtica a indagar en la memòria dels totalitarismes. Què és el que vau trobar?

Va ser un viatge molt impactant perquè vaig anar, per exemple, a Weimar. Allí et trobes, en pocs quilòmetres, la casa-museu de Goethe (l’autor emblemàtic de la cultura germànica) i el camp de concentració nazi de Buchenwald. I la ciutat, a més, va viure dècades sota el control de les autoritats comunistes. Un còctel que porta  a la reflexió i que va originar la matèria central del reportatge que hi vaig dedicar.

Al llegir el text dedicat a Holanda tinc la impressió que vivim en una mena de banalitat turística, es visita el famós barri de les prostitutes, el Barri Roig, amb el mateix ànim que la casa d’Anna Frank.

El més curiós és que és la pròpia societat holandesa la que posa al mateix nivell el Barri Roig i la casa d’Anna Frank. Vull dir que la prostitució allí és totalment legal i les prostitutes cotitzen a la Seguretat Social (cosa que em embla perfectament raonable) i, per tant, un matrimoni de mitjana edat amb els seus fills pot anar al matí a visitar el museu d’Anna Frank i a poca nit eixir a fer una passejada a veure les novetats als aparadors del Barri Roig (tal qual!). A mi em sembla tot molt civilitzat, perquè mai he sigut un purità en matèria sexual (a pesar d’estudiar durant 13 anys en un col·legi Salesià, o precisament per això...) i sóc partidari de legalitzar tant la prostitució com el consum de drogues, per eliminar així l’activitat de les màfies que ara s’hi lucren.

A l’Havana vau trobar un gran paral·lelisme amb el barri del Cabanyal de València.

Sí, és un dels textos centrals del llibre, un llarg assaig que busca la relació entre el barri del Cabanyal i l’Havana. No dic que siguen iguals, sinó que s’assemblen estèticament, i això em va donar un cert joc literari.

Un dels viatges més emotius és el que vau fer a Orà per a rememorar el viatge de l’ Stanbrook, l’últim vaixell de la República.

Això va ser una oportunitat única, poder acompanyar l’expedició valenciana que anava a inaugurar un monòlit a Orà per commemorar la gesta del Stanbrook. Hi vaig viure moments molt emotius. M’acompanyava el professor de la Universitat d’Alacant Enric Balaguer, que va ser un gran company de viatge. I després cal destacar el paper d’un altre vell amic, el llibreter Rafa Arnal, que va ser l’ànima de l’expedició. Crec que és un dels reportatges més colpidors del llibre, per al seua càrrega emocional. Ens hi vam trobar amb fills i néts dels passatgers del Stanbrook, els últims republicans que van poder fugir d’Espanya abans de l’adveniment de la dictadura de Franco.

De la visita a Txernòbil dius que és un dels llocs més estranys que has visitat mai.

Totalment, Se suposa que allí no pot viure res, perquè alguns dels elements radioactius del vessament tenen una vida, en algun cas, de milers d’anys... però allò està ple de gent, i conté una fauna i flora considerables. És un lloc tremendament estrany. Damunt, amb la invasió de Putin, vaig llegir que els russos que van ocupar Txernòbil van acampar en un dels llocs més contaminats, i n’han eixit malparats...

I a Txernòbil vau trobar a Ivan i Maria dues persones de vuitanta anys, que viuen en la zona prohibida, i mengen del que conreen al seu camp, i els animals que es crien, i la radiació no els ha matat.

Exacte, és tot molt misteriós. Sembla que això de la radiació va per zones, perquè Ivan i Maria tenen uns camps de conreu i no els ha afectat per a res. Però no és que jo estiga desconcertat: és que a hores d’ara encara no hi ha estadístiques oficials ni de quanta gent va morir en els mesos posteriors a l’accident nuclear. Als efectes, és com si Ucraïna visquera encara en l’època soviètica.



L’any 2016 viatgeu a Moscou i ja parles de Putin com del líder que sap llegir la situació de la Rússia post-soviètica, i en aquell moment ja s’albirava el personatge que recupera la figura de Stalin o la revifada del nacionalisme pels episodis de Ucraïna, que en aquell moment, penso que no se li parava massa atenció.

Quan jo arribe a Moscou la popularitat de Putin arriba fins al 80% de la població. Tinc la sort de trobar dues moscovites catalanoparlants –com conte en el reportatge-, Tatiana i Natàlia, que són dones jóvens, de la generació de la Perestroika, a qui Putin no els fa gens de gràcia. Però elles mateixes reconeixen que són una illa en una nació emborratxada pels somnis autocràtics de Putin. I d’aquella ploguda han vingut aquestes escorrenties.

Es significativa, dius, l’estranya relació que tenen els russos amb la memòria.

 Estranya o directament dramàtica. Que hi haja gent que encara considere Stalin com un benefactor de la pàtria... Ara bé, també hi ha nostàlgics de Hitler a Alemanya. En aquest món hi ha gent per a tot...

Salvador Vendrell acaba la ressenya que fa del llibre a La Veu dels Llibres citant Ryszard Kapuscinski quan diu que el periodisme ha de posar els cinc sentits (ser-hi, veure, escoltar, compartir i pensar) i afegeix “ que – ves per on – no són diferents dels cinc sentits de l’escriptor.” Els reportatges del llibre han estat publicats, quasi tots, en l’Ara i El País. ¿No creus que publicar aquest tipus de reportatges seria una de les vies que podrien tenir els diaris de paper de sortir de la crisi en la que estan immersos, quan justament ara estan fent tot el contrari?

Apreciat col·lega, els diaris –sobretot els que encara s’editen en paper- estan vivint una crisi paorosa i tots perden diners. Aquesta situació, probablement, només s’acabarà quan s’acabe la migració del paper al digital, però encara hi ha molta gent a qui agrada –jo mateix- sentir l’empremta de la tinta als capcirons. Són anys molt durs per a ser periodista o per a col·laborar en premsa. Jo, en aquest sentit, he sigut un privilegiat, perquè he escrit en els millors diaris de l’estat Espanyol –tant en català com en castellà- i m’han pagat raonablement bé, perquè de vegades d’un mateix viatge podia escriure diferents reportatges en capçaleres distintes. No és la tònica predominant. Ara el que s’hi estila és una precarietat absoluta. Fa un temps llegia el cas d’uns col·laboradors del diari El Mundo que s’estaven a Síria, en plena guerra, i van enviar un text pel qual els van pagar 30€... Jugar-te la vida per 30€: en fi, cal pensar-s’ho. D’altra banda, la crònica d’escriptor, el reportatge literari, dóna molt de joc en un diari ambiciós, no hi haurien de renunciar. En català és un gènere rar (no com als anys 30, en què els millors escriptors eren enviats pels diaris arreu del món: Josep Pla, Gaziel, Josep Maria de Sagarra...) però jo lluite perquè torne a ser normal.

Josep Manuel San Abdón

dilluns, 27 de juny de 2022

ESCLAT DE LA LLUM I DELS SENTITS

 



RAMON GUILLEM (2021). El llamp en la lluerna. Catarroja. Perifèric edicions.

 

La lluerna és l’obertura feta al sostre, sovint vidrada, per a deixar penetrar la llum. És important conèixer aquesta definició i també les circumstàncies en què va ser escrit el poemari. Ens diu Ramon Guillem en la part final del llibre que va ser redactat entre novembre de 2019 i agost de 2020, es a dir en ple confinament a causa de  la pandèmia de la COVID-19.

En aquestes circumstàncies aquesta llum ve representada per la presència de l’amor i com a conseqüència l’explosió dels sentits, que donen lluminositat a aquests temps de foscor. L’amor representa un moment de sol, en un espai d’ombres.

Ja en el segon poema Tacte de foc manifesta el desig d’amor i de sexe en plenitud, en un poema molt lluminós. En poemes posterior escriurà que l’amor és “com sénia/ en terra erma,/aigua de pou profund,/ imant de llum,/” i el sexe és “un timbal febrós/ ressonant per les valls del silenci,/ el burí de la llum/en la veu desclosa, la sorpresa/ d’una porta entreoberta: el cos/ que se sap calfred nu,/ nit en la pell arrelada.”

El llibre està farcit de comparacions; el llenguatge corporal en l’acte amorós és comparat amb fenòmens de la natura, “Retruny el sexe,/ com si la veu vigorosa del cel/ fos la diàfana expressió/ del llenguatge del cos.”, l’eufòria amorosa es compara a una carrera de joies, “la mar i la seua música,/ els crits del genet audaç, l’eufòria/ del cor, aquella riba/ per l’impacient desig sempre il·luminada.” L’amor com una explosió, “l’explosió inesperada de la llum”, i només es pot ser si s’és en l’amor, “ser en l’abraçada”.

Totes les parts del cos de l’estimada estan presents al llarg del llibre, els llavis, els malucs, els ulls, les natges, les sines, la pell...que el subjecte poètic gaudeix observant-les com en el poema Sentinella. La seua bellesa és tan immensa com la mar, “Amb tota la mar en la pell ancorada.” I ella és la matèria de la construcció del poema, “Ara tu ets el meu poema.”

La força del desig i la seua execució és l’element que dona contingut a molts poemes. És ben representatiu el poema Taula, que comença amb la cita de Gabriel Ferrater en el primer vers, “Menja’t una cama.” i que continua l’acte amorós com un esplèndid àpat, “Tot l’amor en un didal de moscatell,/ tot el desig en un gra de raïm.”

El llamp en la lluerna és un llibre vitalista, d’exaltació dels sentits, una invitació a gaudir de l’amor, un esclat de llum en aquests temps d’incertesa i de foscor.

 

Josep Manuel San Abdón

dilluns, 30 de maig de 2022

ENTREVISTA A JORDI MARÍN I MONFORT

 



Jordi Marín i Monfort (Ares del Maestrat, 1974) és professor de Física i Química a l’IES Vilafranca. És membre del Centre d’Estudis dels Ports, de la Coordinadora d’Entitats del Maestrat i del grup coordinador del Fòrum de la Nova Ruralitat. Recentment ha publicat el llibre Educar per al col·lapse (Onada edicions) en què ens planteja que el segle XXI estarà marcat per la suma de diverses crisis: climàtica, energètica, digital, social, de pèrdua de biodiversitat...La conjunció de totes aquestes crisis pot donar lloc a un col·lapse de la nostra civilització. Amb aquest llibre reflexiona sobre l’actitud amb què l’àmbit educatiu hauria d’afrontar aquest escenari. Nosaltres hem mantingut aquesta entrevista per correu electrònic amb l’autor per tractar algunes de les qüestions que s’aborden en el llibre.

-         El títol pot ser enganyós perquè sembla adreçat només a professors, però jo crec que pot resultar d’interès per a qualsevol tipus lector.

-         Sí, tot i que ho puga parèixer, no és un llibre adreçat exclusivament a docents. De fet, vaig triar el verb educar perquè interpel·la tothom: docents, famílies… i qualsevol persona que estiga interessada en els reptes que hem d’afrontar com a societat. Des de l’escola sovint diem que és tota la societat que educa. És allò de “cal tota una tribu per educar un xiquet”, doncs és a tota la tribu que va dirigit el llibre.

-         El futur del segle XXI sembla que estarà marcat per diferents crisis: climàtica, energètica, digital, social...que ens por portar al col·lapse com a civilització. En el llibre reflexiones sobre tots aquests temes però no vols ser sensacionalista, catastrofista ni apocalíptic.

-         Més que de futur parlaria de present. Encara parlem del segle XXI com si fórem al segle XX, com si es tractara d’una cosa que està per venir. Som a la tercera dècada d’aquest segle i el futur no és que estiga per venir, és que se’ns tira a sobre. Moltes d’aquestes crisis fa temps que ens afecten, la climàtica sense anar més lluny, però potser és ara que comencem a ser-ne més conscients per la velocitat que està agafant tot. La qüestió del col·lapse cal entendre-la com una degradació contínua d’una societat, no és un fet d’avui per demà. El fet d’estar immersos en la societat de la immediatesa fa que ens resulte més difícil percebre els processos que es produeixen a llarg termini, però no per això deixen de produir-se. Ser-ne conscient reconec que pot resultar impactant, però en cap cas la meua intenció és fer sensacionalisme, sinó senzillament posar-ho damunt la taula i parlar-ne.

-         Quan es parla de creixement sostenible, una expressió que escoltem sovint en boca de polítics que volen aparentar preocupació mediambiental, estem davant d’una contradicitio in terminis, com deien els clàssics, o ens fem trampes al solitari, com a tu t’agrada dir, perquè el creixement sostenible no és possible.

-         Quan es parla de creixement es fa en termes econòmics. Es considera que una economia va bé si el seu PIB creix de l’ordre del 2,5% anual aproximadament. Això vol dir que cada 30 anys aquest es duplicaria, en gairebé 60 anys es quadruplicaria… i això no pot ser. No s’explica que l’economia creix gràcies a la disponibilitat d’energia i de recursos materials, de la mateixa manera que no s’explica que aquesta disponibilitat no pot créixer al mateix ritme. Té límits. La disponibilitat d’energia no pot créixer indefinidament ni tampoc la disponibilitat de recursos minerals. De fet els estem esgotant, així que el discurs del creixement és qualsevol cosa menys sostenible, de fet és del tot insostenible. Defensar el contrari és enganyar la població.

-         Un problema al que s’haurà de fer front en el futur és el de la crisi energètica. Ara es parla molt de la transició energètica o ecològica. Es té previst fer un enorme desplegament de grans parcs eòlics i plantes fotovoltaiques per part de les grans companyies energètiques. Això no només no soluciona el problema energètic sinó que a més suposa una nova empremta ecològica. Què ens pots dir al respecte?

-         Que hem de fer una transició és indiscutible perquè la crisi energètica ja la tenim al damunt. Ara bé, pretendre que les energies renovables ens salvaran la papereta no és de rebut perquè no podem electrificar tota l’energia que avui consumim provinent dels combustibles fòssils o l’urani. La transició passa per reduir dràsticament la nostra demanda d’energia i d’això no se’n vol sentir a parlar. D’altra banda, es passa per alt l’alta dependència d’aquestes energies renovables de materials escassos. Potser són viables a curt termini i per a certs llocs o situacions, però no són cap solució a mitjà o llarg termini. Hem d’entendre que el nostre model de societat és inviable i en comptes d’encomanar-nos a miracles que molt probablement no succeiran, hauríem de començar a pensar i planificar com dissenyem una nova societat on haurem de decréixer forçosament.

A banda de tot això i tenint en compte que estem en una situació d’emergència climàtica, el primer que s’hauria de fer és nacionalitzar tot el sector elèctric. No és cap bestiesa, Alemanya està preveient d’expropiar energètiques. El que no és acceptable és que s’estiga legislant per a aquestes companyies, se les estiga subvencionant i, a sobre, se’ls permeta especular amb un bé de primera necessitat com és l’energia. I és en el marc d’aquesta especulació que entren els macroprojectes a les zones més despoblades aprofitant la poca resistència i els preus barats del sòl, malgrat que després s’haja de transportar l’energia lluny. Si estem en situació d’emergència, com ens podem permetre construir lluny i tenir pèrdues d’energia en el seu transport? Produir allà on es consumeix hauria de ser una prioritat ineludible.

-         Un altre dels problemes del que ens alertes en el llibre és la crisi digital. La creixent digitalització implica un augment de consum energètic, de manera que podem arribar a una apagada digital, i aquesta tecnologia quedarà només a l’abast dels que la puguen pagar.

-         La digitalització és un dels sectors que més fortament depèn d’un subministrament continuat d’energia i de recursos minerals crítics, fiar-ho tot a un futur altament digitalitzat ho veig gairebé una irresponsabilitat. L’apagada digital és un escenari que no veig a curt termini, ara bé, un encariment de la tecnologia i, amb ell, una privació de l’accés als continguts digitals crec que està més a prop que no sospitem. Això implicarà una escletxa digital molt més accentuada de la que estem veient ara. Si posem la vista més enllà, un horitzó sense Internet no és gens descartable. La meua recomanació a l’alumnat és que imprimisquen tot allò que vulguen conservar.



-         Totes aquestes crisis lògicament ens portaran a una crisi social.

-         Sense cap dubte. De fet ja ho hem vist aquest hivern a països com Sri Lanka, Laos, Iran o l’Argentina, i això no ha fet més que començar. El més visible ara mateix és l’encariment del gas o dels combustibles dependents del petroli i les seues repercussions en les tarifes elèctriques, però el problema veritablement greu és l’alimentació. Hi ha un risc altíssim de manca d’aliments en un futur més que proper a escala mundial. A l’Argentina han tingut dificultats per poder fer la collita per la manca de diésel, l’Índia a suspés les exportacions de cereals, Ucraïna ja sabem com està, a França estan molt preocupats per la nefasta collita d’enguany… A més hi ha escassetat de fertilitzants arreu del planeta, la qual cosa comportarà problemes extremadament greus de cara a la collita de 2023. Els conflictes que això generarà estan a la cantonada, i una cosa és no tenir accés a Netflix i l’altra és el pa.

-         Parlem d’educació. Et mostres molt crític amb el nou currículum educatiu, ja que s’ha dissenyat per a que la població s’adapte al model socioeconòmic i no perquè es puga canviar. De fet dius que la presència de les empreses de l’IBEX en el món de l’educació cada vegada és més gran.

-         Fins ara s’havia dissimulat, però a hores d’ara no se n’amaguen, al contrari, es presenten com a garants de l’educació. Fins fa poc els referents en matèria educativa eren els instituts de ciències de l’educació de les universitats, ara és l’OCDE, una organització del comerç, i les empreses de l’ÍBEX. Són perfectament coneixedors del poder transformador de l’educació i han decidir torpedinar la línia de flotació d’una eventual transformació que puga tirar per terra els seus interessos. L’objectiu que tenen és clar: inculcar els valors neoliberals des de ben jovenets. Volen neutralitzar qualsevol revolta futura des de l’arrel. Com a docents només ens queda una opció, desobeir totes aquestes indicacions.

-         Per a què l’alumne siga competent climàticament ha de tenir adquirida una base científica sòlida, però que amb l’esborrany d’ensenyances mínimes publicat no sembla que la cosa vaja per ací.

-         És evident, no es pot ser competent en res sense uns coneixements previs. A nivell climàtic, el que més em preocupa dels nous currículums, lleis i decrets és l’exaltació que es fa dels objectius de desenvolupament sostenible i de tota la ideologia neoliberal. En cap moment es qüestiona el que comentava abans: la necessitat de decréixer. Són normatives que adoctrinen en el neoliberalisme.

-         Un ensenyament científic que ha d’anar acompanyat d’una ètica.

-         Per descomptat. Com qualsevol ensenyament. El respecte als drets humans ha de ser la base del desenvolupament de qualsevol activitat i no sempre ha estat així. D’exemples en què la ciència s’ha posat del costat de certs interessos que van en contra de la humanitat en tenim uns quants.

-         La memòria i la classe magistral estan molt desacreditades pels actuals gurus de l’educació, teoria que tu no comparteixes en absolut. Per què?

-       Hi ha un atac als continguts. Se’ls ha demonitzat amb l’argument ridícul que l’escola actual està basada en la memorística. I això és fals. Es confon intencionadament l’opinió pública quan es diu que a l’escola es fan memoritzar continguts. No és cert. Sóc un ferm defensor de la memòria, no de la memorització, són coses ben diferents. Podem construir coneixement i ser competents en quelcom a partir d’allò que sabem perquè ens permet fer interrelacions. La memòria és molt més que recordar. Quan es menystenen els continguts es menysté la capacitat de ser competent, de ser crític, de ser reflexiu…

-         Una de les qüestions que planteges és la creació d’una bona biblioteca personal, a banda de les públiques, clar. Sembla que no ens hem parat a pensar què passarà si un dia la Viquipèdia o Google desapareixen.

-         Així és. Han arribat de forma tan aclaparadora que hem oblidat molt ràpid com era la vida abans de Google. Fins al punt de dipositar al núvol tot el nostre bagatge intel·lectual. Quants documents tenim penjats al núvol? Quantes fotos, vídeos…? Quant de coneixement hem posat en mans d’una màquina -un servidor- situada a milers de quilòmetres? Ja he fet referència abans a la possibilitat que això esdevinga insostenible. Què farem quan això arribe? No podem deixar al núvol tot el coneixement perquè correm un risc doble. D’una banda pot passar, com ja passa en alguns països, que s’aplique una censura institucional cap a certs continguts, i d’altra banda tot està supeditat, com he dit repetidament, a la disponibilitat d’energia i recursos minerals. No podem deixar el futur del coneixement humà en aquesta situació. Podem utilitzar-lo perquè ens és útil de moment, però pensem en deixar els nostres fills un raconet amb llibres per si de cas.

Josep Manuel San Abdón

dimarts, 12 d’abril de 2022

EN EL CENTENARI DE GUILLEM VILADOT

 



Enguany es celebra el centenari del naixement d’escriptors ben reconeguts, Joan Fuster, Gabriel Ferrater,  José Hierro o Guillem Viladot. Aquest darrer va ser el convidat per l’Associació Cultural “Alambor” a la cinquena edició dels seus enyorats premis literaris. Va estar entre nosaltres el 17 d’octubre de 1992 i vam tenir l’ocasió de fer-li aquesta entrevista que vam publicar al número 157 de la revista Saó de novembre de 1992. Servisca ara de record i homenatge.

 

Què ens podria dir del museu de poesia visual que, tenim entès, vol inaugurar a Agramunt, el seu poble?

Això de la poesia visual ha agafat uns caires bastant voluminosos, si bé vam començar amb uns petits espais de paper dins del context del llibre, això s’ha anat engrandint, i ara tenim una mena de poemes visuals que gairebé es podrien titllar d’escultures, i hem decidit comprar una petita casa, rehabilitar-la i batejar-la amb el nom de “Lo Pardal”, i allà posarem d’una manera sistematitzada i gairebé pedagògica tota la producció que s’ha fet durant quaranta anys de poesia visual.

En l’acte de presentació de vostè com a escriptor del mes, va declarar que la crítica literària actual no li agradava massa. ¿Com creu que hauria de ser una bona crítica literària?

Vaig dir dues coses que em semblen fonamentals. Primerament ¿què fa un escriptor franctirador com jo en una institució com aquesta? I segonament, vaig dir que en aquest país la crítica analítica està brillant per la seva absència, hi ha comentaristes, hi ha ressenyadors, però allò que se’n diu crítics profunds, no n’hi ha; podríem senyalar uns professors de literatura que sí que han fet uns estudis analítics, però la crítica de revista o de diari, jo almenys, no la veig. Potser sí que existeix, però no se n’ocupen de la meva obra, tal vegada perquè és una mica incòmoda, no és una cosa plàcida, qüestiona massa l’individu i moltes vegades el lector d’ofici en fuig.

Sabem que té enllestit un nou llibre de poesia. ¿Ens pot dir alguna cosa?

Sí, és un llibre sobre els àngels egeris. Si heu llegit les declaracions del guanyador del premi Planeta, Sánchez Dragó, haureu vist que també parla d’uns evangelis gnòstics, una colla d’evangelis que estan segrestats, que no estan a l’abast de tothom. En tot això dels rotllos del mar Mort, quan es van descobrir, es van trobar molts documents, entre ells els evangelis egeris, que estan inspirats per un esperit molt optimista, jo diria que estan inspirats per allò que deia Freud, una pulsió eròtica, és a dir, una pulsió de vida, i aquells àngels són molt simpàtics, són una espècie d’esperits de companyia. Aleshores, si nosaltres haguéssim tingut la sort que Sant Pau no hagués existit, no tindríem la cristianitat, tindríem un altre tipus de religió nascuda d’aquest esperit dels egeris; o siga que, per compte d’estar inspirats per una pulsió de mort que sempre ens ha impregnat de culpa, hauríem d’estar impregnats i dinamitzats per una pulsió de vida, i tota la nostra filosofia metafísica hauria estat molt més simpàtica, i molt més positiva.

L’etiqueta d’avantguardista li molesta en aquestes acaballes de segle? ¿I que seria l’avantguarda?

L’avantguarda, per a mi, és establir un espai d’heretgia, d’inconformitat dins del sistema. Jo crec que tota persona que es dedica a la creativitat compleix amb aquest propòsit; en aquest sentit jo admeto que sóc un avantguardista. Ara bé, no sóc un avantguardista en el senti històric; però les avantguardes històriques van deixar un camí, i jo, per exemple, utilitzo la tècnica del collage, que és una tècnica avantguardista clàssica.

¿No creu que les darreres generacions de poetes són més conservadores que vostès?

Jo crec que és una reacció lògica. És com allò que passava a casa meva, el besavi era carlí, l’avi era liberal, i si nosaltres vam ser unes generacions d’avantguarda, és lògic, fins a cert punt, que aquells que ens segueixen siguen més conservadors i hagen reculat a sistemes més clàssics i més discursius.

Vostè ha dit que és un franctirador, però n’hi d’altres de franctiradors a la literatura catalana, com Joan Brossa per exemple.

Jo al senyor Brossa me l’aprecio molt, i fins i tot he editat llibres seus, perquè havia tingut una editorial i una col·lecció de poesia experimental “Lo Pardal”. Però hi ha una distància notable en la manera com fa les coses ell i com les faig jo. I no únicament la manera de fer-les, sinó les motivacions que les inspiren; per exemple, el senyor Brossa és un senyor que no sap clavar un clau, és un senyor que no sap fer un treball manual, no sap construir un poema objecte, ell el sap dirigir mentalment, però és incapaç d’executar-lo. Segona diferència, Brossa i companyia feien el que feien per necessitat de ser moderns, perquè a fora es feien aquelles coses, (i aquesta és una tònica de les avantguardes catalanes: estar a la pàge). La meva motivació ha estat molt diferent: als anys 50 a Agramunt, estava completament sol, aïllat del que es feia més enllà de les serres que m’envolten, i jo feia allò que tenia necessitat de fer, que era sotmetre els llenguatges institucionalitzats a una degradació, a un desmantellament, i, a partir d’aquí, fer el meu llenguatge.

Josep Manuel San Abdón

 

 

diumenge, 27 de març de 2022

RETORN ALS ORÍGENS

 



LOURDES TOLEDO(2021). La inquietud. Lleida. Pagès editor.

Lourdes Toledo és llicenciada en Periodisme i diplomada en Magisteri. Ha exercit les dues professions, l’ensenyament en diversos llocs i nivells i el periodisme en diferents mitjans. En els darrers anys s’ha dedicat al conreu de la literatura dietarista amb notable èxit. Amb el seu primer dietari Amèrica endins, va guanyar el premi d’assaig Mancomunitat de la Ribera Alta, 2018, i amb el llibre que ens ocupa, el premi d’assaig Josep Vallverdú 2020.

El primer dietari tenia un tema únic, les vivències entre 2014 i 2017 en Santa Fe (Nou Mèxic), un lloc de l’Amèrica profunda, on va exercir de mestra en una escola. En aquest segon dietari la temàtica es diversifica, és molt més íntim, i malgrat haver estat escrit entre els anys 2018 i 2019, hi ha un recorregut vital molt més ampli perquè abraça records de tota una vida.

El llibre s’obri amb una introducció que amb el títol de Un dietari, l’autora teoritza sobre aquest tipus de literatura i les diverses raons per les que la cultiva: “De vegades només per a alenar. D’altres per a no oblidar que soc molt més que circumstàncies quotidianes; llistes de coses pendents a fer; dols, soledats; desenganys i contradiccions atansades.

Escric per a recordar-me la sorpresa. Escric perquè ‘escriure és recordar’ i recordar, tornar a viure. Per eixa raó m’agrada exercir la recreació de la memòria i l’escriptura, perquè em multiplica i millora la vida.”

Els primers apartats del dietari estan dedicats a les diverses cases en que ha anat vivint al llarg de la seua vida, des de diversos llocs de les comarques de Terol, fins al retorn a València, la ciutat on va nàixer i a la qual retorna a finals de 2017. Les noves vivències, els descobriments i els records seran els temes del dietari. Són molt interessants les reflexions que Lourdes Toledo fa al voltant del que significa una casa, però m’ha resultat especialment colpidor aquest paràgraf: “Perd sa casa no qui la canvia per una altra o ni tan sols qui la deixa per un temps, sinó qui la veu enfonsar-se per les bombes, la pluja, el foc, per l’abandó i la marxa forçada sense un retorn a la vista.” En el moment d’escriure aquesta ressenya ho podem veure en directe cada dia per televisió, però és l’eterna història de tots els exilis com ho demostra la cita de l’escriptora Natalia Ginzburg que acompanya aquest text.

Les entrades del mes de març de 2018 giren al voltant de la situació de les dones, on manifesta el sentiment de sentir-se estafada per l’esgotament que suposa la doble jornada, la pública i la de l’esforç familiar, que les obliguen sovint a desconnectar-se del món i a córrer el risc “d’exiliar-nos en vida”. També lamenta que totes les lluites que han portat a terme les dones al llarg de la història és “un capítol oblidat a les escoles.” És particularment emotiu el relat del naixement dels dols fills. El gran, Joan, va nàixer en una clínica convencional, va ser un part complicat i on va tenir de cedir tot el seu “poder a la medicina convencional i masclista”, mentre que el part de la seua altra filla, Marina va nàixer dins de l’aigua d’una manera natural, “Quina sensació més salvatge i irrepetible!” – escriu.

El dietari es va completant amb diversos temes, com el redescobriment de València, que protagonitza moltes entrades, com és el cas del magnífic espai en què s’ha convertit l’antic llit del Túria. Sovint retorna al passat i escriu sobre els records de la seua infantesa.

La literatura i els llibres ocupen així mateix un lloc destacat. El món literari de València, llibreries i presentacions de llibres. Les vicissituds de publicar i donar-li posteriorment visibilitat al llibre. Comentaris sobre autors i autores que estima.

La inquietud és un llibre ple de vida i d’emocions, que val la pena ser llegit.

Josep Manuel San Abdón