dissabte, 17 d’octubre de 2020

UNA GRAN MOSTRA DE BELLESA LITERÀRIA

 



MIQUEL MARTÍN I SERRA (2020). La drecera. Barcelona. Edicions del Periscopi.

En la portada d’aquest llibre podem llegir aquest comentari del científic i escriptor Salvador Macip: “Miquel Martín és un dels secrets més ben guardats de la literatura catalana contemporània.” Poques vegades una frase promocional té tanta raó com en aquest cas. En efecte, Miquel Martín i Serra, nascut a Begur l’any 1969, és autor de cinc novel·les, dos llibres de contes, i altres llibres de temàtica diversa, que ve publicant amb regularitat des de 1996, però fins a aquesta darrera publicació el seu nom havia restat bastant amagat.

La drecera és una de les agradoses sorpreses literàries de l’any. La història està contada per un nen, fill dels masovers d’una gran casa d’estiueig d’una família rica de Barcelona, situada en algun lloc indeterminat de l’Empordà. El xiquet veu aquesta família en un primer moment amb una certa fascinació, els seus membres semblen haver sortit d’una pel·lícula, van al poble en un luxós cotxe conduït per un xofer, els nens petits conten amb una nurse, les habitacions de la seua residència son molt luxoses, i prenen el bany en una piscina, que ell té vetada.

La drecera que dóna títol al llibre és el camí que segueix per anar al poble. Quan fa aquest recorregut passa per davant del mas Bou, on viu Pitu, una persona major, un tant desendreçada, però que té un munt de complicitats amb el nen i li fa conèixer tot un món, però la drecera, potser tinga també un component simbòlic, els camins de la vida que fan canviar i madurar les persones, com li passa al jove narrador.

Perquè en la novel·la veiem passar la vida del protagonista de la infantesa a l’adolescència, amb tots els canvis que això suposa. Descobrirà la sexualitat i la mort, anirà començant a trobar el seu propi camí i a seleccionar les seues amistats, i anirà fent alguna xicoteta transgressió, com banyar-se en la piscina dels senyors. Així mateix descobrirà que aquella vida aparentment envejable dels rics és completament superficial i buida, pura façana. Per a mostrar el pas del temps, l’autor fa servir un curiós sistema, hi ha referències a diversos jugadors del Barça, Rexach, Migueli, Neeskens, Simonsen i en la part final l’arribada de Maradona, que serveixen per a fixar el moment històric en què passa l’acció.

La drecera és un homenatge a un món que ja ha desaparegut completament, i que encara van arribar a conèixer aquelles persones que actualment ja han passat àmpliament dels cinquanta anys. El xiquet i els seus pares, es poden banyar encara, en ple estiu en una cala solitària, i fer-se un arròs amb un polp i uns musclos acabats d’agafar. És tot un símbol el final del Pitu, quan els propietaris del mas que ell treballa, se’l venen a una altra família rica de Barcelona, que es construirà una mansió totalment despersonalitzada. El fet d’estar narrada per un xiquet li dóna més força i més autenticitat a la narració.

Marius Serra ha dit d’aquesta novel·la que “no hi passen gaires coses, hi passa la vida.” No podríem trobar millor definició per a aquest llibre deliciós, un autèntic tractat de bellesa literària, narrat amb un llenguatge senzill però a la vegada molt acurat, la lectura del qual transmet una sensació de benestar interior com poques vegades hem trobat en una novel·la.

Josep Manuel San Abdón

 

 

 

 

 

 

dijous, 1 d’octubre de 2020

ENTREVISTA A GENÍS SINCA

 



Genís Sinca (Manresa, 1970), és llicenciat en Ciències de la Informació. Col·labora en diversos mitjans de comunicació com Rac 1 o TV3. Ha estat guardonat amb el Premi Josep Pla de narrativa 2013 per la novel·la Una família exemplar. S’ha especialitzat en biografies de grans personatges com ara El cavaller Floïd, biografia del mecenes J.B. Cendrós. Recentment ha publicat No moriré mai. Biografia d’Eduard Punset (Onada edicions) amb el qual va guanyar el IV Premi de Narrativa Memorialística Ciutat de Benicarló. Sobre aquest polifacètic personatge que ha biografiat hem mantingut la següent entrevista.

-                     En la primera trobada que feu et diu que s’ha comprat un àtic en La Vilella Baixa. Però, què s’havia comprat en realitat?

Punset es referia a un nínxol, situat a l'últim pis d'una filera vertical de nínxols que s'havia comprat al cementiri de la Vilella Baixa. Em vaig quedar de pedra quan em vaig adonar que l'àtic que s'havia comprat en realitat era on passaria la resta de l'eternitat.

-                     I per què en La Vilella Baixa?

En aquest petit poble del Priorat Punset hi va viure els millors anys de la seva infantesa, i probablement de la seva vida, quan el seu pare, que també es deia Eduard, s'hi va traslladar amb tota la família per fer de metge rural.

- ¿Què va suposar en la seua formació els anys de la seua infantesa en aquest poble del Priorat?

Per a ell, va suposar el tot, però sobretot la descoberta del silenci en que, en plena post-guerra, s'havia sumit el poble. Mai ningú parlava de la guerra i dels greus esdeveniments que hi havien ocorregut. Punset va saber, sense saber-ho, que es passaria la vida lluitant per trencar aquest silenci, per ell gairebé elegíac, i que a més ho faria amb èxit. El gran comunicador que era, en part, es devia a l'impacte que li havia provocat haver-se format en un dels llocs més mortífers i maltractats per la guerra civil espanyola.

-                     Als setze anys diu que li va tocar la loteria perquè va obtindré una beca per anar a estudiar als Estats Units. Quin canvi va implicar en la seua vida?

Aquesta va ser l'altra gran experiència de Punset. Descobrir els Estats Units com a país i com a cultura, va significar entendre el vertader significat de la paraula llibertat i poder-la exercir en tots els seus àmbits. El retorn a l'Espanya franquista, en aquest sentit, va suposar un contrapunt totalment revelador.



-                     Però on Punset es va convertir en Punset – com tu escrius -, va ser en la seua estada a Londres. Quines vivències va tenir en la capital britànica per a que tot allò que era british el tornara boig?

A Londres, va descobrir-hi la disciplina, el rigor, i també el periodisme. No tan sols a la BBC, on treballava per radiar notícies econòmiques pels països de parla hispana, sinó perquè en poc temps també el van fer director de la versió hispana de la revista The Economist. A Londres, Punset va convertir-se en un workaholic, addicte a la feina.

-                     Quan va començar la Transició va formar part del primer govern de Catalunya amb Josep Tarradellas, i més tard del govern d’Adolfo Suárez. Però em sembla que no va quedar molt satisfet del seu pas per la política.

La seva idea era fer una Transició doble, en que la seva visió més esquerrana entraria en joc a la segona part: la primera Transició seria la de dretes, però la segona, la seva, estaria comandada per les esquerres. Tant els uns com els altres, el van decebre, encara que tot es va veure trencat pel cop d'estat fallit del 1981. L'ideal d'aquella Transició culminada se'n va anar en orris.

-                     ¿Podríem dir que els seus anys com a eurodiputat van ser els que més va gaudir com a polític?

Segur que sí. Parlar anglès i francès amb fluïdesa feia que Punset es bellugués per Europa com peix a l'aigua.

-                     Allò que realment li va donar molta popularitat va ser el programa Redes de TVE. Per què va voler fer aquell programa?

Perquè estava desesperat. El seu partit polític, Foro Fundación, que havia creat ell mateix per intel·lectualitzar la política espanyola, va fracassar de manera estrepitosa. Amb seixanta anys, Punset va pensar que es llançaria de cap amb un programa per divulgar ciència per televisió. La idea era totalment esbojarrada, però ho havia perdut tot i estava decidir a tirar-se a la piscina, sense ni tan sols saber si hi havia aigua.

-                     Al principi a TVE no ho van tenir gens clar de fer aquest programa, però va estar divuit anys en antena. On creus que van estar les claus de l’èxit?

La clau de l'èxit era ell, per la seva manera de parlar amb els científics convidats i fascinar-se sincerament i positiva pels temes que tractaven, que eren variadíssims i sovint també complicats, com la vegada que van aprofundir en les causes de la malaltia del càncer. Punset, per fi, era plenament Punset, com si les anteriors etapes de la seva vida haguessin estat destinades a culminar en aquesta, la més popular i televisiva.

Josep Manuel San Abdón

dijous, 24 de setembre de 2020

ENTREVISTA A DAVID CASTILLO


David Castillo (Barcelona, 1961) ha combinat la creació literària amb el periodisme des de finals dels anys setanta. Ha publicat tres antologies, dues biografies de de Bob Dylan, quatre novel·les: El cel de l’infern (premi Crexells a la millor novel·la catalana del 1999), No miris enrere (Premi Sant Jordi del 2001), El mar de la tranquil·litat (2010) i Barcelona no existeix (2014). Entre la seua àmplia producció poètica podríem destacar entre altres La muntanya russa (1992), Tenebra (1994), Game over (Premi Carles Riba 1997), Downtown (2006), Esquena nua (premi Cadaqués a trajectòria 2006) o Doble Zero (2011). Va dirigir durant molts anys el Suplement Cultura del diari Avui, tot un referent de la crítica literària i cultural.

Ha publicat fa uns mesos la seua darrera novel·la  El tango de Dien Bien Phu (Edicions 62), que reconstrueix la peripècia d’una generació que va patir la Guerra Civil, els camps de concentració francesos, la Segona Guerra Mundial i, en molts casos, la continuació en els conflictes de la postguerra. Aquesta novel·la va ser guardonada amb el premi Joanot Martorell 2019. Sobre ella hem mantingut aquest diàleg amb l’autor.

 

-                     Tinc entès que la idea d’escriure la novel·la va sorgir quan en la presentació del teu llibre No miris enrere, Ramon Muns va cantar la cançó Los refugiados del 39, un himne dels refugiats del camp d’Argelers amb la música del tango Esta noche me emborracho.

-                     Sí, érem a la Casa del Llibre de passeig de Gràcia de Barcelona, amb una gentada i amb Manuel Vázquez Montalbán i Joan Marsé de presentadors. El Ramon Muns, al que jo coneixia de quan venia a cantar-nos Les barricades i Hijos del pueblo, i també per les col·laboracions amb Joan Argenté i Màrius Sampere, va cantar-nos Los refugiados del 39, que ens va impactar. Especialment a la meva mare, que encara era viva, que la va recordar com la cançó del meu avi en les seves penalitats a Argelers.

-                     El teu avi vas estar en aquell camp i figura en la portada del llibre fotografiat per Agustí Centelles. Ell va tornar a Barcelona caminant. Com va anar això?

Me la vaig trobar en un catàleg del mestre Centelles, i Edicions 62 va accedir a comprar-la. A Centelles i al seu amic Eduard Pons Prades els vaig conèixer i el segon surt al llibre. Tinc la sensació, no obstant, que són tots morts, una putada!

-                     Tinc entès que per a escriure la novel·la has estat més de 10 anys documentant-te en diversos arxius, on hi ha una gran documentació sobre la CNT i tot el moviment llibertari que encara resta inèdita.

Abans que la facin desaparèixer els excomunistes, la dreta cavernícola i els nacionalistes espero poder ensenyar més coses que vaig descobrir per arxius deixats de la mà de Déu. En aquest país es discuteix molt per la propietat i el territori, però el més important resta abandonat. Som tan superficials que morirem tots i no deixarem ni rastre.

-                     T’he sentit en alguna entrevista que qualifiques El tango de Dien Bien Phu com una novel·la de no ficció. Per què?

Perquè la majoria de les coses que explico estan tretes de testimonis directes, llibres de memòria i, sobretot, documentació d’arxius oblidats. Diria que ens movem per sobre d’un 80% de realitat, i la ficció són els nexes de trama sobre l’actualitat. Per aquest motiu la considero una novel·la de no ficció i històrica. No tot han de ser càtars i romans i templers.



-                     Una cosa que m’ha cridat l’atenció llegint el llibre és que desfà les interpretacions heroiques. Sembla que d’alguna manera has volgut homenatjar, com també has dit, els pàries de la terra.

Aquí a Catalunya necessiten crear un clima heroic i una simbologia per intentar semblar diferents de la resta de ximpanzés de la península. També sembla que pixem colònia, com passa amb Guardiola, el Barça i tota la resta de coses impostades. Volia mostrar un angle de la realitat diferent: de gent obrera que va lluitar per canviar les seves misèrrimes condicions de vida. La CNT els va donar aixopluc, i això és el que m’interessa d’aquesta organització per sobre d’altres consideracions polítiques o religioses, que sovint van de la mà.

-                     Perquè van ser unes persones que van participar en les guerres més sagnants del segle passat, la Guerra Civil Espanyola, la Segona Guerra Mundial i les guerres colonials de la Guerra Freda.

Perquè quan escrius una novel·la necessites punts de conflicte i material que no sigui el de sempre, és a dir, interioritzacions, monòlegs o cosa domèstica. Sempre parlo de coses vives en moviment. Excepte algun despistat, com l’últim protagonista de la novel·la, tota la resta van combatre per uns ideals que eren alhora l’única via de supervivència.

Aquells homes van ser derrotats. Però de les seues idees que se n’ha fet?

-                     Les seves idees, en molts casos, són més presents que mai, des de l’ecologisme, la igualtat sexual, el veganisme, les condicions laborals... L’ideal llibertari, «la idea» com l’anomenaven és més present que mai, és el futur, més enllà dels conflictes residuals entre dreta i esquerra, o els nacionalismes.

Josep San Abdón

dijous, 10 de setembre de 2020

LA GUERRA DE PERSONATGES ANÒNIMS



DAVID CASTILLO (2020). El tango de Dien Bien Phu. Barcelona. Edicions 62.

Quan els primers mesos de 1939 gran part de Catalunya va caure en mans de l’exèrcit franquista, milers de soldats i civils republicans es van veure obligats a marxar a l’exili, però el que els esperava a l’altra banda de la frontera no era tampoc gens fàcil. El govern francès els va recloure en el camp de concentració d’Argelers. Una immensa platja sense les condicions higièniques més elementals, on van passar tota classe de penalitats i molts van deixar la vida per les malalties que van contraure a conseqüència de les condicions en què vivien.

L’avi del narrador de la novel·la Dani Cajal, l’alter ego de l’autor, va estar en aquell camp de concentració. Després d’aquella experiència horrorosa cadascú dels que va sobreviure se’n va sortir com va poder. L’avi va decidir tornar a l’Espanya franquista i va continuar la seua vida sense fer massa soroll. D’altres van continuar en l’exili i van anar també a la seua manera tirant endavant. El narrador, un jove de la Transició d’idees llibertàries, vol saber com va ser aquell món que els va tocar viure als anarquistes que van lluitar en la Guerra Civil.

A través d’uns contactes al sud de França, Dani Cajal coneix Pantaleó Ribot, un vell oficial de l’exèrcit republicà, que havia lluitat en tots els fronts defensant els seus ideals llibertaris. Va ser company del seu avi en el camp de concentració d’Argelers, però ell es va quedar a França, gràcies a Dani els dos homes es van retrobar i ell va poder conèixer una mica més com va ser la seua vida i el va estimular a seguir investigant.

Ja gran Pantaleó va tornar a  Barcelona i va deixar-li els dietaris que havia anat escrivint i alguns objectes més al narrador de la novel·la. Ingressat a l’hospital de la Vall d’Hebrón, on va passar els seus últims dies, van continuar les converses i les reflexions sobre allò que havia escrit en les seus anotacions. Destaca la dignitat que alguns homes van demostrar en el camp de concentració que els va valdre ser castigats per les tropes franceses o aïllats en el castell de Vernet. Però també són molt interessants els apartats dedicats al caos organitzatiu de l’exèrcit republicà, les disputes entre anarquistes i comunistes, el plantejament d’algunes accions bèl·liques que per falta de professionalitat del dirigents acabaven amb una carnisseria, encara que després es vendrien com un acte heroic. En aquest aspecte els dirigents comunistes no ixen gens ben parats del dietari.

La relació amb Pantaleó Ribot porta a Dani Cajal a cercar un altre personatge que va compartir el camp de concentració amb ell, Jesús Menero, autor d’un himne dels presoners d’Argelers, inspirat en el tango Esta noche me emborracho (Los refugiados del 39- la canta Ramon Muns ,es pot escoltar a YouTube) . Quan per fi té notícies concretes d’ell, s’assabenta que havia format part de la Nou, companyia formada per veterans lluitadors republicans que van ser els primers en entrar en el Paris ocupat pels nazis. Aquests soldats no van ser massa reconeguts, perquè l’orgull francès ho impedia, i alguns d’ells continuaren amb el seu cap, el general Philippe Leclerc, lluitant posteriorment al Vietnam. Jesús Menero explica en els seus escrits el sacrifici de vides humanes que va suposar aquell conflicte i les contradiccions que ells tenien, perquè en realitat els vietnamites lluitaven pel mateix que ells havien lluitat a Espanya.

El tango de Dien Bien Phu és una novel·la, però és una novel·la molt ben documentada. Al final trobem l’àmplia bibliografia que David Castillo ha consultat per escriure-la, li hem escoltat alguna declaració en què diu que el 85% del que es conta és real, a més són reals la major part dels personatges que hi apareixen. En la novel·la trobem tres dels grans conflictes que van costar més vides en el segle XXI, la Guerra Civil Espanyola, la Segona Guerra Mundial i la guerra colonial dels francesos al Vietnam, però el que a mi em resulta més interessant és que la història no té una interpretació èpica ni heroica com moltes vegades trobem en aquests tipus de novel·les, sinó que podem veure les misèries de la guerra i el patiments que van tindre de passar milers d’anònims combatents, moltíssims dels quals van deixar la vida. És una novel·la que podríem dir de no ficció, però molt ben escrita, de lectura molt atractiva i que ben merescudament, va guanyar el prestigiós premi Joanot Martorell 2019.

Josep Manuel San Abdón

dilluns, 24 d’agost de 2020

ENTREVISTA A VICENÇ PAGÈS JORDÀ

 


Vicenç Pagès Jordà (Figueres, 1963) porta una llarga trajectòria com a escriptor, és autor de novel·les d’èxit com ara Els jugadors de whist o Dies de la frontera. El seu darrer llibre és Memòria vintage (Editorial Empúries), on recull quatre-cents termes que en el seu moment van ser molt populars i que ara es mantenen vius en la memòria dels nascuts en els anys seixanta i setanta del segle passat. L’autor recrea des d’un punt de vista personal els costums, els objectes, la música, el cinema o la televisió, que van ser importants en la formació de la seua generació. Sobre el contingut d’aquest llibre li hem fet aquestes preguntes al seu autor.

 

Per què li has donat format de diccionari al llibre?

Delegant l’ordre en l’alfabet m’estalvio decidir si és més important la tecnologia, la música, l’escola o la literatura. M’agrada aquest ordre perquè és una forma atzarosa, antijeràrquica, d’organitzar el contingut i de propiciar veïnatges fecunds entre paraules i conceptes que no solen aparèixer un al costat de l’altre.

Podríem dir que Memòria vintage seria un intent d’ordenar el món de la vostra generació, però al mateix temps evitar que aquest món es perda?

Podríem, si bé el llibre se situa a mig camí entre el jo individual i el jo generacional. Per mi no importa només l’edat, sinó el barri, la família, els amics, les lectures, les experiències... No aspiro a representar una generació, sinó que parteixo de la meva experiència: només parlo del que conec, i sobretot del que m’agrada. Per això en el llibre no hi ha gaire futbol, però sí spaghetti western. 

 En el llibre apareix l’època de la teua joventut, i la joventut, en general, és el temps de la felicitat, però em sembla que tampoc vols caure en una falsa nostàlgia, perquè va ser un temps, on hi havia Franco, el garrot vil o la repressió contra el català, entre altres coses terribles.

Exactament. Em molesten els productes estil Yo también fui a EGB, que recullen fotos amb els productes que es consumien i eludeixen la repressió de l’època. Era molt diferent ser jove a Figueres o ser-ho a San Francisco, prendre tripis a Woodstock o sortir al carrer a demanar l’Estatut d’Autonomia. No faig un balanç genèric, sinó per àmbits. Per exemple: l’abisme generacional era molt acusat, l’escola era més exigent que empàtica, llegíem més que ara... Tot plegat és una barreja de virtuts i defectes pròpia de l’època, avui impossible de recuperar (cosa que en part és una sort).

Una de les característiques dels vostres anys joves era el tedi. Però això va tenir com aspecte positiu que us vau aficionar a llegir, encara que fóra per omplir el temps.

Entenc el tedi com una condició per a l’autoconeixement i per a la creació. El perill d’accedir en tot moment a productes culturals plaents és que no es produeixi la cristal·lització del jo, que requereix temps, soledat i silenci.

La televisió i sobretot el cinema van constituir la vostra educació sentimental.

Bé, i les converses, els llibres, els còmics, els discos... Com fan els joves d’ara, escoltàvem música i vèiem pel·lícules i sèries, però no hi havia gaire per triar, o sigui que vam accedir a una sèrie de continguts que ens van formar una mica per casualitat: programes com La Clave o Estudio 1, i a vegades meravelles de l’època, com La taronja mecànica o The Clash.

Una de les característiques de ser una generació que ha passat del món analògic al digital, és que en els anys 70 i 80 hi havia l’absència de tot el que ara trobem imprescindible per a viure, i per contra, coses que en aquell moment consideràveu imprescindibles han desaparegut.

Cert. Em sento a la frontera. Recordo com era el món abans d’internet (de fet, abans que es posessin de moda els ordinadors personals), però no ho reivindico com un temps millor. Visc en el present (quin remei!), però em molesta que desapareguin paraules que he sentit a dir sempre, i em fastigueja l’aparició de tòpics omnipresents com “zona de confort”. Amb Memòria vintage he intentat donar una forma amable a aquesta sensació de ser anacrònic. 

Al diccionari hi ha quatre-centes entrades. Quin criteri has seguit per seleccionar-les? S’han quedat moltes coses fora?

El criteri principal era que en sortís un llibre de mida raonable. Em vaig fixar el límit de 365 entrades, perquè fos possible llegir una entrada cada dia de l’any, i vaig acabar escrivint-ne unes quantes més. He eliminat unes quantes entrades que, una vegada rellegides, no em feien el pes. Sobretot he volgut parlar del que he conegut directament. El to pot ser crític, humorístic o elogiós, però sempre personal.

Josep San Abdón

dimarts, 18 d’agost de 2020

ELS CAMINS DE LA MEMÒRIA

 


JESÚS BERNAT AGUT( 2020). El camí i la mar i altres contes en paper. Benicarló. Onada edicions.

Els nascuts abans dels anys seixanta del segle passat, com és el cas de l’autor d’aquest llibre i el meu, hem tingut l’oportunitat, no sabria dir si afortunada o no, de conèixer el món antic i el modern.

Aquest recull de narracions amb el qual Jesús Bernat Agut va guanyar el 15è. Premi Vila d’Almassora, és un viatge a aquest món ja desaparegut de la infantesa i joventut de l’autor amb un gran component autobiogràfic. En aquest sentit és significatiu el relat que dóna títol al llibre en què el narrador refà el camí que havia fet molts anys durant l’adolescència per anar del poble fins a vora mar, on els seus pares regentaven una taverna, i observa els canvis que ha patit l’horta, devastada per la construcció descontrolada d’urbanitzacions, algunes mig abandonades o en espera de comprador. “Hi ha moltes vides, però, que es troben lligades a un camí concret.” Es pot llegir en aquest relat i al voltant d’aquestes vides es van configurant les històries del llibre.

L’espai concret on es desenvolupa el llibre és la platja d’Almassora, i malgrat que jo no he estat mai en aquest poble de La Plana tinc la sensació que és un univers molt conegut per a mi. En la taverna, al voltant de la qual giren les històries, veiem l’arribada dels primers turistes, que em recorda l’arribada dels primers turistes al meu poble. Se’ls veia com uns sers exòtics, que parlaven llengües estranyes, i front a ells uns altres individus, igualment exòtics que intentaven xampurrejar quatre paraules en la seua llengua. Podríem dir que era un intercanvi d’exotismes, en què uns aprofitaven per a fer unes pessetes i els altres per a fer unes àpats exquisits, potser sense les condicions sanitàries que ara s’exigeixen, però amb menjar fresc i a molt bon preu. Aquest ambient queda molt ben reflectit en el relat Ximo, cuiner (set receptes i dues més).

També es reviu el costum de molts pobles valencians, els que estaven una mica allunyats de la mar, d’anar a passar l’estiu a la platja en cases de camp o d’altres maneres una mica precàries. El bar era un lloc per trobar beguda fresca o una mica de companyia per a fer petar la xerrada. Gent de costums senzilles que gaudien amb poca cosa, com en la narració Mos quedem!

 La taverna del llibre, com molts establiments d’aquest tipus i d’aquella època, eren un centre de relació social, entre propietaris i clients s’establia unes relacions gairebé familiars, i malgrat que només prengueren un got de vi i quatre olives, sempre eren benvinguts, la confiança entre uns i altres era total.

Em fa la sensació que actualment estem molt uniformats, però en aquells temps a tots els pobles hi havia personatges pintorescos que gaudien de molta popularitat i amb una bona història darrere. A El camí i la mar, en trobem uns quants. Grandó, un personatge de setanta anys que de jove contava que va emigrar a França. Teresa una dona gran i fadrina que ajudava en el bar. Ismael, el llaurador generós. Enrique el de Cuba, sempre preparat per amenitzar una festa. El sinyó Pepe sempre disposat a contar les mateixes històries. Tot un seguit de personatges que protagonitzen cadascun d’ells una narració.

Hi ha un relat molt colpidor que és Un onze de setembre, data assenyalada per molts esdeveniments històrics, però que per al narrador té un significat molt diferent, ja que va morir la seua mare en un accident de cotxe en unes vacances a Alemanya. Tot i això la resta de narracions gaudeixen sempre d’un toc d’humor, malgrat estar impregnades sovint per la nostàlgia del pas del temps i d’un món ja desaparegut definitivament.

El camí i la mar i altres contes en paper (vint en total), el segon llibre que publica l’autor, són d’una gran maduresa narrativa, molt ben resols i un autèntic plaer la seua lectura.

Josep Manuel San Abdón

diumenge, 26 de juliol de 2020

ENTREVISTA A JOSEP BALLESTER


Josep Ballester és catedràtic de Didàctica de la Llengua i la Literatura de la Universitat de València. Com a escriptor té una àmplia obra publicada i ha conreat diversos gèneres com la novel·la, la poesia i l’assaig. I ha rebut premis tant reconeguts com el de novel·la Ciutat d’Alzira, els de poesia Vicent Andrés Estellés i Joan Roís de Corella i el premi d’assaig Josep Vallverdú de Lleida 2018 amb el llibre Atles d’aigua i de pedra. Cartografies de la creació, publicat per Pagès editor. Un llibre que és una invitació a viatjar amb una altra mirada i del qual hem parlat amb l’autor.

Una de les coses que em crida l’atenció és el punt de vista narratiu. De vegades ets tu el narrador i d’altres dónes la paraula a algun edifici o sobretot als rius.

Jo jugue a canviar punts de vista, perquè pense que el punt de vista es fonamental en el fet literari i en aquest cas he volgut jugar amb el punt de vista i sobretot donar-li vida a objectes o elements de la natura que diguen també la seua. El món, un escriptor, l’ha de veure des del punt de vista de la ficció, fins i tot canviant eixos punts de vista que de vegades semblen peculiars, però pense que el més important com a escriptor és veure tots els cantons, fins i tot, podríem dir, totes les cares de la Lluna.

Parlem dels rius: en les tres entrades protagonitzades pel Danubi, sembla que li has donat veu perquè ell ha estat testimoni de la tràgica història d’Europa, sobretot en el segle XX.

Els rius en el llibre són importants. Jo he nascut en Alzira, que en àrab significa illa, i no és que fora una illa de mar, sinó que era una illa en plena ribera, però que estava envoltada pel riu Xúquer, que significa Devastador. Per tant a mi les ciutats amb riu em criden molt l’atenció i sempre les faig meues, m’interessen des de molts punts de vista. Fins i tot depèn del costat de la ciutat en què estigues, és una ciutat molt diferent.

El Danubi del que tu parlaves, efectivament és el gran testimoni natural de la història tràgica d’Europa, perquè la història d’Europa té molts moments tràgics, i aquest riu representa un poc això. Es pot contar la història, almenys del centre d’Europa des del punt de vista del Danubi, perquè recorre d’una banda a l’altra tota l’Europa Central. Des d’aquest punt de vista m’ha interessat mirar la humanitat com el llop que ataca el mateix home, i el Danubi ha jugat amb aquest personatge i amb aquest punt de vista, perquè és qui ho ha vist i qui ho ha viscut tot, mirant-ho amb una certa distància, que és el que interessava.

I parlant de rius, dius que et fascinen els ponts. Per què?

Perquè segurament he nascut en un poble on no hi havia molts ponts, però hi havia el pont de ferro, que ara ha complit cent anys. El punt de vista no és el mateix d’un costat que d’un altre del riu. Per exemple Budapest, que de fet són dues ciutats diferents, una part és Buda i l’altra és Pest, que són molt diferents, fins i tot arquitectònicament. Els ponts són des del meu punt de vista un element de l’arquitectura especialment estimable, i sobretot perquè em dóna la sensació de pas del temps i allò que pareix que res no perdura, i des d’aquest punt de vista també m’interesse. I fins i tot en el centre del pont, es veu el món ben diferent.

En el teu recorregut per aquest atles, sembla que sents predilecció per visitar aquells espais que han estat poblats per artistes, sobretot escriptors, que han sofert cert grau de marginalitat, o si més no, han estat poc assimilats pel sistema. Estem parlant del marqués de Sade, el grup de Bloomsbury, Kafka, Mary Shelley, Baudelaire, Pío Baroja o Pasolini.

Des d’aquest punt de vista que em comentes poden haver estat en algun moment marginats o fora del sistema, però en el fons tampoc és així, perquè Kafka s’ha convertit en el gran referent de la narrativa del segle XX i XXI, mai no ho era dit ningú en el seu moment, o el mateix marqués de Sade o Mary Shelley. La història ha acabat posant-los en l’element canònic. Però sí, m’interessa la part fronterera de la literatura on de vegades estan les qüestions molt més riques i més polièdriques o més interessants. Per exemple Pasolini que és un personatge que tots els coneixen com un home de cinema, però que té uns assajos molt interessants, i fins i tot com a poeta en la seua llengua, el friülès, també és molt interessant, ell sempre juga des dels marges de la societat i des dels marges de la Roma dels últims anys que va viure.

Presència destacada en el llibre tenen també aquells escriptors que han patit o mort en l’exili; Descartes, Stefan Zweig, Clarice Lispector, Walter  Benjamin o Roman Jakobson.

Això també té a veure amb una altra de les meues dèries. L’anterior llibre d’assaig que vaig traure fa un parell d’anys es deia Diàspores. Paraules i geografies de l’exili, i també jugava en aquest sentit. Crec que en el fons tot ésser humà és un exiliat, perquè en algun moment ho ets tant en la teua terra com en altres geografies. Jo quan parle de geografies, no només parle de geografies tangibles. Hi ha molta gent que no se sent a gust ni en la realitat que viu i fins i tot fa una vida d’exiliat, i aleshores jugue un poc des d’aquest punt de vista. De vegades parlem dels exiliats de la República durant el franquisme, però els exiliats són permanents. Pensem en tota la gent que ha de fugir de la seua terra siga d’Àfrica, siga d’Amèrica o siga inclús d’Europa, que fuig per a buscar-se altres realitats, i això és molt complex, perquè has de canviar fins i tot de pell per a sentir-te a gust en un altre territori o en una altra realitat, la qual cosa és molt complicada.


Josep Pla diu que “l’única manera de viatjar i observar alguna cosa és anar a peu i amb tota calma.” Crec que tu comparteixes totalment aquesta opinió, i per això reivindiques el viatge amable i civilitzat i sense Google Maps.

Exacte. El Google Maps pot ser una eina molt estupenda per no perdre’s quan vas a un lloc molt concret, però aquest llibre va en contra de mirar el Google Maps, és a dir, caminar, passejar, viatjar amb lentitud, amb tranquil·litat, reflexionant, inclús, també perdent-se. Quan algú es perd amb ganes de perdre’s, això també ajuda a mirar el món d’una altra manera. És el que reivindicaven Baudelaire o Walter Benjamin. Però en ple segle XXI, no hi ha geografia, ni petit riuet que no estiga cartografiat, per unes eines realment fantàstiques, això a mi no m’interessa, a mi m’interessa el punt de vista de les persones i sobretot la reflexió a partir dels espais, no solament els tangibles, sinó els espais metafòrics que formen part de la nostra realitat. Inclús en algun moment, no parle només d’espais ideals, sinó que parle d’altres realitats molt més dures, com per exemple de les realitats de l’escriptor Roberto Bolaño que parla dels feminicidis en la frontera entre els Estats Units i Mèxic, en què tots els anys apareix una llista molt llarga de dones assassinades, i mai no es troben els culpables.

Al llibre trobem una geografia de la barbàrie, reflectida en la destrucció de l’Iraq i sobretot en l’espai dedicat a la novel·la de Roberto Bolaño 2666, com acabes de dir. ¿Vols reivindicar en aquestes pàgines la paraula, l’art i la cultura com a grans metàfores contra la mort?

Sí, en el fons és això. La paraula, en certa manera, és una de les eines que té l’ésser humà, primer per a lluitar en la solitud en la qual ens trobem. Recorde que en una pel·lícula, un catedràtic d’universitat li pregunta a un estudiant perquè llegia i ell respon que llig per saber que no està sol. És això, una lluita contra el buit i la barbàrie que a vegades ens volta i que pensem que no ens toca, però que ens toca a tots. Quan un ser humà pateix un element repressor, qualsevol dictadura, qualsevol persecució, en el fons, també ens estan perseguint a nosaltres, per tant la paraula, la geografia que sempre té molts significats i molts punts de vista ens ajuda a lluitar contra eixa geografia de la barbàrie que sí que existeix. Els valencians tenim també geografies de la barbàrie que no hauríem d’oblidar, sobretot per a no repetir-les. De vegades també ens oblidem, perquè les llibertats ens han costat, hi ha que lluitar cada dia per elles, perquè sembla que en els últims anys a l’estat espanyol algunes llibertats es puguen perdre.

Josep Manuel San Abdón