dijous, 19 de març de 2020

LA PARAULA REBEL



AINA GARCIA - CARBÓ(2019) El cor heretge. Alzira. Edicions Bromera.
Aquest és el segon llibre d’Aina Garcia-Carbó amb el qual va guanyar el premi València Nova Alfons el Magnànim 2019. El llibre dividit en diversos apartats comença amb dos poemes que són una declaració de principis del que llegirem després. El primer porta el significatiu títol de Llibertat, i ja el cor que dóna títol al llibre batega amb força i anuncia que li “carrega l’embranzida”. En el segon, Assumpció, assumeix el repte que li suposaran les seues decisions, encara que li puguen portar dificultats.
El primer apartat del llibre porta per nom Set i desfici. Amb aquest títol el subjecte poètic ens fa evident l’estat d’insatisfacció davant la realitat que l’envolta. I front a aquesta situació iniciarà un cant de rebel·lia. Ja ho podem llegir en el primer poema d’aquest apartat, S’ha revifat obscur el fred, “el clam, el nervi, l’anhel, la revolta (...) habitarà sempre a casa nostra.” I en aquesta lluita per la llibertat utilitzarà la paraula “per incendiar el murmuri i produir soroll.”
La poeta escriu com a cant de rebel·lia  contra la mort. A Entre tanta mort lenta i silent diu “Escric pels qui he perdut/ en aquest mar interior(...)per rebel·lió, per causa, per bastida.” També contra “la cara fosca de l’ultratge/ que arrasa pàtries, herències i renúncies” escriu en el poema A cara fosca es reté l’ultratge. I lluitarà pel que és just: “Demana testimoni i llibertat,/ transparència i veritat” es diu en el poema No hi ha culpa a la defensa.
La paraula té una presència important en tots aquests poemes en Al pit el crit, els ulls al cel, ens presenta un prec per a manifestar totes les seues ferides, i fent seues les paraules evangèliques expressa que “el verb siga carn i habite sempre entre vosaltres”, la paraula doncs es converteix en vida. Per lluitar pel que és just no s’ha de demanar perdó: “No demanes perdó per la pronúncia del mot,” escriu en el primer vers de No hi ha culpa a la defensa i acaba el poema alabant “la força de la paraula”. Finalment la paraula triomfarà, s’aferrarà a ella “com la vida a la vida” i “es farà llum entre vosaltres.” podem llegir al poema Llum a la tempesta.
El segon apartat del poemari porta per títol Causa oberta, s’enceta amb un poema on el subjecte poètic es formula una sèrie de preguntes que ningú no respon. Els vuit poemes restant es corresponen en sis del casos amb els pecats capitals de la religió cristiana. El que porta per títol Ira és un cant a la llibertat, la veu poètica afirma que li han donat molts cops que han fet que s’haja enfonsat en la terra, però s’ha refet, com una planta “ultrapassant la superfície,/ perquè el sol se l’estima”. En el poema Gola s’afirma que la vida és combat i cal estar preparat i entrenat “atrevit i agosarat el fet i el combat,/si no fora pels entrenaments/on, més que suar,/he sagnat a cor i a pell”. En el poema Supèrbia es desmarca dels superbs o dels agressius perquè “eixa lluita no és la meua”. En el poema Diligència, la virtut contra la peresa, una vegada més es confia en el poder de la paraula, “callar és el crim”. En Asseveració dóna la paraula que si l’acusen no es rendirà. Tanca aquest recull el poema Enveja, que porta una dedicatòria Referents i referències, en què intuïm la presència dels pares, però també d’altres referents literaris.
El tercer apartat del llibre es titula Pel deliri i la impaciència, i comença amb el poema A qui, sinó tu, uns versos en què conversa amb la paraula, ressaltant les seues qualitats, “profeta de la meua veu”, acollidora, “A qui he d’acollir-me si no és al teu recer”, i incentivadora de moltes accions, “incentivant la desperta als ulls tancats”. En el següent poema “Em cedisc” es lliura a la paraula i a la poesia, “Sucumbisc a tu,/ al teu poder, control de mi,/ sobre totes les coses.” Continua aquest apartat amb una invocació a la poesia en el poema Llec conjur, “T’invoque, ara i ací/ sense saber qui soc/ ni on estic.” I acaba amb tres poemes on s’expliquen els plaers i les dificultats d’escriure poesia.
El darrer apartat porta per títol Al batec convuls i és bàsicament una reflexió al voltant del fet d’escriure poesia. Perquè escriure poesia és com escalar un mur molt alt al cim del qual trobes “el net reflex de tu mateixa”, escriu al poema Oracle subterfugi. Però també serveix per buscar la part més essencial de les coses com es pot llegir al poema Profunditat, “Busquem el nucli,/ el perquè de les coses”. En els poemes Rem i Sentit sender expressa que la creació poètica és com un viatge ple de dificultats per a expressar el que realment es vol, “Ocult o reservat, discurs o ritual,/ ara sé, que cap camí, és el camí triat.” Però cal escoltar el cor, “qui al cor nada, aconsegueix progrés”. Apareix el record del pare en el poema A les arrels, l’arbre, un al·licient per a continuar el camí, “L’arrel sempre es troba a l’estímul”. Finalment al poema Al vent, les fulles, torna el crit de rebel·lia de qui es nega acceptar les coses com són, “No seré ací esperant el destí,” sinó que utilitzarà la paraula com a revolta, “arramblaré la conspiració amb la veu més digna, (...) el mot més net i el crit més lliure,/ dissident i captiu, heroi i suïcida.”
La poeta utilitza sovint llargs versicles, que a més de donar-li ritme al poema, intensifiquen la seua força. El cor heretge és un poemari ple de força, energia i vitalitat, amb una voluntat de traure del cor l’esperit de lluita a través de la paraula per il·luminar les zones de foscúria que sovint ens envolten. Amb aquest llibre format per un conjunt de poemes d’una molt bona qualitat, Aina Garcia-Carbó, es consolida com una poeta que va assolint cada vegada més maduresa i una veu amb una personalitat pròpia que hem de seguir amb molta atenció.
Josep Manuel San Abdón

dimarts, 11 de febrer de 2020

APROFITA EL MOMENT


RAMON GUILLEM (2019). Fugaç. Alzira. Edicions Bromera
Fugaç és el darrer llibre de Ramon Guillem amb el qual va guanyar el Premi València Alfons el Magnànim de Poesia. El poemari està encapçalat per dos cites que ens donen les claus del seu contingut. Una de John Dos Passos, on s’exclama que la lluna minva ràpidament, fa referència per tant al pas del temps, i l’altra de Paul Valery en què se’ns convida a fer el que vulguem, això sempre és un instant bell, que ens incita a aprofitar el moment.
En el breu poema que obre el llibre, Camí, ja se’ns diu que la vida és fugaç, però que té molts moments bonics, “Però el camí de la mort/ és ple de roses.” Quines són aquestes “roses”? per exemple la música, com podem llegir al poema The fairy Queen, que porta el mateix títol que una òpera d’Henry Purcell. Una música que ajuda a suportar els moments complicats, amb la seua fantasia i la seua frescor. La música es fa difícil d’escoltar en moments difícils de solitud per l’absència de l’amada, en un “dilluns d’hivern,/ronc i trist”, on cobren vida Zagajewski i Max Bruch, preguntant desesperadament on és ella. La música fa de metàfora de la passió i el desig en el poema Música. També la música serveix per a rememorar moments feliços i sempre torna amb el temps, com en el poema Samba pa ti.
La idea de la fugacitat dels bons moments, però que cal aprofitar-los, es repeteix en diversos poemes, com ara Aquest món, on malgrat que el món és ple “d’ulls lleganyosos”, o de “boira”, “plugim”, “humitat” que “ens trepana”, el món té bons moments, que encara que passen de forma molt “fugaç”, està fet per a nosaltres. Ho podem veure també en el poema Observatori de la fauna, on després de la tempesta, o de la baixada als inferns, torna a eixir la llum, “un dia clar i net”, “com si fos la primera vegada”.
L’amor ocupa un espai molt important en el llibre, un amor que de vegades genera inseguretat com en el poemes Incertesa i Turbulències, on el subjecte poètic es sent com en un avió en el moment d’una turbulència, tot i que sap que l’esperen els llums salvadors de l’aeroport. Però l’amor sempre és incert, diu en el poema Corcó, “tots els mots de l’amor/porten endins/el corcó del silenci.” Trobar l’amor suposa un llarg camí, ho veiem en el poema Llarg camí i estimar és una sort, com expressa en el poema La sort. Perquè l’amor ho abasta tot com una gran enciclopèdia, com diu en el poema Amor enciclopèdic, tot i que amb una certa ironia afirma que les enciclopèdies ja no són el que eren.
En Fugaç hi ha lloc també per reflexionar sobre la poesia. En el poema Tren, dedicat a Jaume Pérez Montaner, la poesia es presenta com un refugi contra la mort. La poesia és, així mateix, un antídot contra la mort. Tot passa, però queden els poemes com a testament.
El pas del temps es objecte de preocupació per al subjecte poètic perquè com expressa en el poema A pany i clau, el desig està absent i pensa que ja no tornarà a estimar, “silent desig”, “platja fosca”, “carcassa abandonada”. En el poema Venjança es pregunta on estan aquells moments de grans desigs i espera que tal vegada estiguin amagats com aquell assassí que espera la víctima. Però pot ser com diu en L’estiu dels porcs senglars, aquests estan molt a prop, però mai no els veiem, explica metafòricament que en la vida de vegades tenim prop les coses que desitgem i no ens n’adonem. Però sempre s’està a temps per a gaudir del desig, encara que s’estiga en la maduresa de la vida, com expressa en el poema Abans de la cendra, “Encara tenim temps, (...) d’encendre la llenya/ per a la carn/ abans de la cendra.”
En els darrers poemes del llibres el sentiment del pas del temps adquireix un to més seré, com en Tabac, un poema on recorda l’avi que li feia ordenar caixes en un estanc, i rememora amb tendresa l’olor del tabac.  En Desaparició, la mar desapareix a causa de la boira, però al dia següent torna a estar allí, “tranquil·la i dolça” i desitja que “Tant de bo la mort/ fora així també.” I finalment a De pressa, posa de manifest el ràpid pas del temps, però no hi ha més remei que acceptar-ho, perquè això “és també l’acceptació de la vida.”
Fugaç és un llibre escrit en la maduresa, quan ja el subjecte poètic és conscient de la fugacitat de la vida, però al mateix temps és una invitació a aprofitar els bons moments que la vida ens ofereix, ja siga a través de l’amor, la natura, la música o la poesia.
Josep Manuel San Abdón

dilluns, 3 de febrer de 2020

ENTREVISTA A JOAN VERDEGAL



Joan Verdegal (Borriana, 1955) és doctor en Filologia Francesa i ha estat professor de la Universitat Jaume I. Ha portat a terme una important tasca com a traductor d’autors francesos com ara Boris Vian, Hérault de Séchelles, Alexandre Dumas o Charles Nodier. Fa uns mesos vaig tindre l’agradosa sorpresa de rebre la seua primera obra de ficció, Rigorosament incert (Agrupació Borrianenca de Cultura), un llibre de relats ben aconsellable i per molts motius: ens ajuda a reflexionar sobre la condició humana, ens incita a apreciar la bona escriptura, ens fa somriure en els desenllaços de les històries, ens aproxima a l’univers d’una joventut valenciana en procés d’extinció, ens obliga a reconduir certes opinions, ens emociona amb sentiments universals... Sobre aquest llibre hem mantingut la següent conversa.

En els primers contes del llibre no sé si podríem parlar de nostàlgia de la joventut. Trobem una sèrie d’històries com La Lambretta, Els blocs, El xicotet grill de serres i alguns més que ens remeten als anys 70 del segle passat.
En efecte, potser hi haja nostàlgia (que és sentiment propi de certa edat), però es tracta d’una nostàlgia compartida amb els amics i coprotagonistes de les històries. Al mateix temps, també m’ha interessat contar situacions irrepetibles o difícilment versemblants per a les generacions noves o les futures. En el mateix grup s’inclouen L’albirament, Les barraques, Per casualitat.
Una cosa que em sembla un encert és que mitjançant una marca de cotxe o una cançó ens situes en l’època.
Sí, és un recurs que estalvia haver de concretar l’any de la història, cosa que no faria tant natural la introducció de la trama i podria confondre el relat amb una crònica. A més, incita el lector de certa edat a identificar-se amb les situacions i els protagonistes. Si es tracta d’un lector jove, només li caldrà documentar-se amb el mòbil o l’ordinador per a situar-s’hi cronològicament. En són un exemple El GS club, Només tres marxes, La tisana, Psicodelisme casolà.
Les colles d’amics son un altre dels motius inspiradors del llibre, ja siguen de joves o ja d’adults.
He procurat donar importància als protagonistes de les històries, a manera d’homenatge a l’amistat. He tingut interès a recollir per escrit recreacions o versions pròpies d’algunes experiències i complicitats que perduren i que són emblemàtiques en el meu grup d’amics. De fet, alguns d’ells m’han comentat que els ha fet gràcia retrobar-se en un relat, i especialment amb el nom canviat (sempre oculte el nom de les persones reals i mai no els repetisc). Per exemple: Tres de copes, Tranquil i distret, El gat del Tronxo, El mut.
En molts relats ens trobem amb una sorpresa final. És un fet tant insignificant com l’anècdota que es conta; tanmateix li dóna força i sentit.
Precisament he fet constar aquest propòsit en la contracoberta, que he justificat amb la frase següent: «per això resulten arriscats alguns desenllaços, més preocupats per fer reflexionar que per resultar probables». També hi consta que el llibre es titula Rigorosament incert (joc de paraules una mica atrevit) perquè «és un recull de relats que podrien ben bé ser històries reals, però que no pretenen ser-ho». Ací entrarien Més que un ofici, Reaccionar a temps, Un malentès.
Jo destacaria com una de les virtuts del llibre que, a partir d’una anècdota insignificant, construeixes tot un univers. Podríem definir el llibre com un quadre de costums de la nostra època?
En efecte, he procurat adobar i arrodonir els relats amb l’objectiu de crear un univers que, encara que és probablement fictici (d’ací el títol Rigorosament incert), es configura a la manera de quadres de costums que han definit la forma de viure de la gent en molts pobles valencians, especialment els de la vora de la nostra mar, com són Borriana o també Benicarló. Ací interessa destacar La foto de platja, Ulleres empinades, Déjà vu, Sant Antoni del gos.
També tens un to crític, però com aquell qui no vol la cosa, a certes pràctiques actuals, com la proliferació dels gossos com animal de companyia, l’esnobisme gastronòmic o la moda d’anar a córrer.
Són exemples també que defineixen els costums o les modes que imperen en la nostra societat. El propòsit és provocar que el lector s’identifique amb certs comportaments socials i aprofitar també la conjuntura per a fer una caricatura de les possibles desmesures: Guerra de garrafes, Dinar de bolets, El corredor.
De vegades trobem que coses que en un moment determinat tenen molta importància s’obliden ràpidament, o el que sembla ser un gran drama és resolt senzillament.
Sí, forma part de la naturalesa humana focalitzar certs problemes i somatitzar-los prematurament, sense esperar la seua resolució per la via de la pura dissipació per causa del transcurs simple del temps. He tractat, per tant, de relativitzar les coses en Fals simulacre, Les claus perdudes, Tragèdia en urgències, Clau de pas.
Si ens fixem bé, el món pot ser un gran espectacle: els avions, les sales d’espera dels hospitals, les perruqueries...
He procurat treballar l’escriptura per a aconseguir un estil natural i espontani que contrastara amb un contingut compacte i carregat de missatge, de manera que la lectura del llibre fóra agradosa per ella mateixa; confie que la majoria dels lectors ho apreciaran. No obstant tot això, he intentat que els relats siguen universals, és a dir, que arrepleguen realitats compartides per tothom. Si bé he triat històries que són del propi tinter, altres procuren abordar temes que van més enllà de la possible realitat geogràfica en què ens movem, com ara la política cultural (El mural rectificat, El Planetari), la memòria històrica (Destí capriciós, El mariner, Per poders), les festes de les falles (Falles vade retro) o les taurines (Sobirana i Sinforosa), el Brexit (Efectes col·laterals), certes injustícies socials (L’okupació), la delinqüència (El carter, Jutjat de guàrdia), el triomf de l’amor (Una nit memorable, Sensacions contradictòries), la cuina genuïnament valenciana (El socarrat, L’allioli autèntic), la mort (Exèquies a Tristavall), les situacions còmiques o inversemblants (Psicologia parda, Sense carabasses, Missatge en una botella, Una impresentable, Observacions ferroviàries) o el transcurs accidentat de la vida (El miracle, La cabina bis, Un dia infaust, Un somni hereditari, Enveja preventiva, Ostres en la perruqueria, Quadern de bitàcola). En definitiva, he concebut un llibre de relats que poguera llegir-se sense cap pressa, alternant els temes, a fi de conduir a una lectura pausada que ajudara a captar millor els missatges subjacents, que no sempre són tan transparents como poden semblar a primera vista.
Josep Manuel San Abdón






dijous, 16 de gener de 2020

ENTREVISTA A ISABEL – CLARA SIMÓ



L’any 1991 com a escriptora del mes de la Institució de les Lletres Catalanes, Isabel – Clara Simó va participar en els Premis Literaris “Alambor”. Aquell dia vaig tenir l’ocasió de fer-li aquesta entrevista, que es va publicar a la revista Saó nº 147 de desembre de 1991.
-                     En unes declaracions al diari Avui dius: “Allò que m’apassiona és mirar les persones”, i a mi em fa la impressió que en alguna de les teues novel·les com Ídols o T’estimo, Marta allò que t’obsessiona són els sentiments de les persones i les relacions que s’estableixen entre elles a causa d’aquests sentiments.
No són incompatibles les dues coses, i les dues coses funcionen juntes, és a dir, mirar les persones i per tant les seues reaccions. Però alerta, que més que sentiments, el meu “rotllo” és a base de mirar la relació que hi ha entre racionalitat i irracionalitat, és el que més m’interessa literàriament, i aleshores crec que explícitament això apareix molt clar en Ídols i sobretot en Els ulls de Clídice, és a dir el xoc entre la raó i la irraó, i tot això va farcit de persones que es miren, i persones que són mirades. Crec que la mirada de l’escriptor és una mirada que va per dins de l’escriptor mateix, com diu Proust, però per dins dels altres també.
-                     Tens una novel·la dedicada a Jacint Verdaguer, El mossèn. Pertanys també a l’Associació d’Amics de de Verdaguer. Què és el que et resulta tant atractiu d’aquest personatge?
És una temeritat que em preguntes això, perquè la resposta pot durar quatre o cinc hores, però procuraré que dure quatre o cinc segons. Crec que és un personatge apassionant per diverses raons, una d’elles perquè és un gran poeta, un extraordinari poeta, un poeta d’una modernitat extraordinària, i que les forces vives de la nostra població, dissortada població, han aconseguit que passe a la història com un autor de barretina i com un autor carrincló. Però és un autor d’una importància capital, recomano la seua lectura a tot el món. I a part d’això, és que la trajectòria vital de Verdaguer és un autèntic crim, un autèntic setge d’un ser humà digne i honrat, i això em revolta cada vegada que hi penso. Crec que el nostre país té un deute envers Verdaguer. I en tercer lloc, perquè a més em vaig enamorar d’ell, el vaig trobar guapíssim.
-                     Què t’ha impulsat a escriure novel·la negra?
Per una banda, una mica la casualitat, però per una altra banda perquè tinc la pretensió de voler tocar una mica tots els registres de la literatura. Des del teatre a la literatura infantil, fins a qualsevol tipus de gènere. Voldria que la meua trajectòria vital fos a partir d’una investigació en totes les menes de literatura. Vaig començar per casualitat, com un descans enmig d’una novel·la, - Els ulls de Clídice -, i l’editor em va posar com a condició que n’havia de fer una altra. Com que sóc una bona lectora de novel·les policíaques, l’encàrrec em va resultar agradable i m’he llançat, però no vol dir que em dedicaré només a això, sinó tot el contrari, faré moltes altres coses.
-                     Sabem que tens enllestit un altre llibre, Històries perverses, la redacció del qual sembla ser que t’ha obsedit molt. Què ens pots dir d’aquest llibre?
Sí, m’ha obsedit moltíssim. Són contes en què una persona li fa mal a una altra, però no tant físicament, com psicològicament. He intentat agafar quatre aspectes d’aquests tipus de perversions humanes de fer mal als altres i he hagut de fer una mica de tria perquè no entrava tot en un llibre de contes. L’he treballat moltíssim, hi tinc molta il·lusió.
Josep Manuel San Abdón


dilluns, 16 de desembre de 2019

VIATGES SENSE GOOGLE MAPS




JOSEP BALLESTER(2019). Atles d’aigua i de pedra. Cartografies de la creació. Lleida. Pagès editors.

Aquest llibre va ser guardonat amb el 35è premi d’assaig Josep Vallverdú de Lleida. Entra com el mateix autor diu, “en la categoria de l’assaig, del dietari, del llibre de viatges, un text fronterer i frontissa...”. En el primer capítol, l’escriptor reflexiona sobre les relacions entre les obres d’art i els contextos socials i espacials en què es produeixen, i es proposa fer diversos viatges pels espais, utilitzant-los com a matèria de creació o reviure’ls a partir de la imaginació d’altres autors.
A partir d’aquest apartat inicial comença la part central i més extensa del llibre que porta per títol Toponímia. Està constituït per una sèries de capítols encapçalats per un topònim, generalment ciutats o rius. Cadascun d’ells té una forma particular de narració. De vegades és l’autor en primera persona qui explica la seues vivències en els llocs, de tant en tant deixa parlar algun edifici o riu, o són personatges que han viscut en el lloc, ja siga en la realitat o en la ficció, els qui recreen l’espai.
En el seu recorregut l’autor sent predilecció per visitar aquells espais que han estat poblats per artistes, sobretot escriptors, que han sofert un cert grau de marginalitat, o si més no, han estat pocs assimilats pel sistema. Com el marquès de Sade, mort vell en un manicomi, “però sens dubte, - ens diu -,va ser una expressió radical de la revolta de l’individu contra la societat.”  El grup de Bloomsbury, i el seu desig de “recerca del coneixement i del plaer creatiu”, front a una civilització fundada sobre “uns valors ben vulgars.” El Greco i la incomprensió que pateix per la seu peculiar manera de pintar. Kafka impulsat a escriure desesperadament per un amor no correspost. I d’altres com Mary Shelley, Baudelaire, Pío Baroja o Pasolini.
També tenen presència aquells que han patit o mort en l’exili, com Descartes que escriu el Discurs del mètode des d’Amsterdam. Stefan Zweig que se suïcida juntament amb la seua esposa a Rio de Janeiro quan s’assabenta que les victòries dels nazis s’escampaven per tota la seua estimada Europa. Clarice Lispector es refugia a Maceió (Brasil) fugint de la persecució dels jueus en l’antic imperi rus. I d’altres com Sigmund Freud, Walter Benjamin o Roman Jakobson.
L’autor visita els espais en què han viscut molts d’aquests escriptors o els llocs on s’han desenvolupat les seues obres. Aquestes visites són interessants perquè reescriuen l’obra, però també serveixen per a que siga reescrita pels lectors i se la puguen fer seua.
Hi ha tres entrades del llibre protagonitzades pel riu Danubi, al qual dóna vida, i és el propi riu, que en el seu llarg recorregut, ha estat testimoni de la història més tràgica d’Europa al llarg dels temps, però sobretot en els segle XX. L’altre riu que parla és el Xúquer, que passa pel poble de l’autor. Riu, que en un altre temps, havia estat molt cabalós i sovint devastador, ara plora perquè està cobert per la immundícia dels humans i lamenta que aquell país d’aigua acabarà convertit en un desert per l’acció depredadora dels éssers humans.
Per creuar els rius es necessiten ponts, pels quals l’autor sent una fascinació especial, perquè és una arquitectura que diu molt “de la geografia on es troben i dels ciutadans que els creuen”, per això estima Amsterdam perquè en té milers, “petits i confidents”.
Tanmateix el país pel que sent una gran predilecció és Itàlia, la regió d’Emília – Romanya, on gaudeix de la bellesa del paisatge i de l’obra d’alguns dels seus il·lustres artistes. Però sobretot Roma, on un se n’adona que es parla la nostra llengua, el llatí. Lloc on està com a casa, i que té un encant especial quan et perds per qualsevol indret. Perquè una de les coses que refusa en el llibre és el turisme de masses, que destrueixen els paratges de tota mena, i també les ciutats. I es manifesta contra la uniformització. Josep Ballester fa seua aquella nota de Josep Pla, quan diu que “l’única manera de viatjar i observar alguna cosa és anar a peu i amb tota calma.” Pensa que les ciutats s’han de visitar a peu, s’han de trepitjar per a fer-te-les teues. Ell és partidari del viatge amable i civilitzat, que és el realment reconforta l’ànima. Reivindica el viatge sense Google Maps. Per això també li agraden les cafeteries, llocs on fer una parada, contemplar la gent i “deixar passar la vida”.
Al llibre també trobem una geografia de la barbàrie, reflectida en la destrucció de l’Iraq, on s’ha destruït la immensa bellesa que s’atresorava entre el Tigris i el Èufrates. I s’aprofita per a reivindicar “la paraula, l’art i la cultura com a grans metàfores contra la mort.” En aquest sentit és significativa la presència de Xahrazad i la seua resistència, mitjançant les seues narracions, a la mort. I realment impressionant en aquesta descripció de la geografia de la barbàrie és el llarg espai dedicat a la novel·la de Roberto Bolaño, 2666, que ens transporta en paraules de l’autor al Locus terribilis o horribilis.
Atles d’aigua i de pedra és una invitació a viatjar amb una altra mirada. Una incitació a fugir dels trajectes marcats per als turistes i reviure els espais creatius que hem conegut, però també a descobrir els nostres propis espais i interioritzar-los. El viatge com a forma d’autoconeixement  i enriquiment personal.
Josep Manuel San Abdón




dilluns, 25 de novembre de 2019

REFLEXIONS SOBRE AMÈRICA



LOURDES TOLEDO(2019). Amèrica endins. Alzira. Edicions Bromera.
Lourdes Toledo va treballar de professora a una escola de Santa Fe a l’estat de Nou Mèxic als EE.UU. d’Amèrica des de l’any 2014 al 2017. Aquest llibre és un dietari on s’arrepleguen les seues vivències durant els tres cursos acadèmics, amb el qual va guanyar el Premi d’Assaig Mancomunitat de la Ribera Alta.
Les primeres entrades del dietari reflecteixen les dificultats d’incorporar-se a la nova vida de la societat nord-americana per la multitud de gestions que s’han de fer. No va ser més fàcil la incorporació a l’escola, un lloc dominat per la burocràcia, on cal omplir informes i formularis constantment. És tant el temps destinat a aquestes tasques, que poder preparar classes és tota una odissea. la interrupció del treball a l’aula per qualsevol motiu i qualsevol membre de la comunitat educativa, és un costum habitual, fins al punt que el més difícil és poder fer classe. Però no només això, els mestres es veuen obligats a passar una gran part del dia de reunió en reunió i de curset en curset, a més es veuen bombardejats a tothora per correus electrònics per part del centre, per a informar-los de les qüestions més nímies.
Una part important del llibre està dedicada a explicar viatges, d’aquesta manera assistim a la seua estada en Las Vegas, un escenari decadent i de mal gust que atrau gent de tot el món, del qual fuig ràpidament. També ens porta a Los Angeles, una ciutat construïda per als cotxes. Però en general dominen els viatges pels estats de l’oest, aquells que tots tenim en el nostre imaginari per les pel·lícules del far west, llargues carreteres, espais oberts, la presència de parcs naturals, paisatges increïbles, que l’autora recorre moltes vegades amb unes altes dosis d’aventura.
Durant la seua estada als EE.UU. Lourdes Toledo té ocasió de viure en directe la campanya de les darreres eleccions presidencials. La il·lusió que li desperta l’aspirant a candidat demòcrata Bernie Sanders, i malson que podria ser la victòria de Donald Trump. Finalment es confirma el triomf del candidat republicà i l’escriptora dóna algunes de les claus que han portat increïblement aquest personatge a la Casa Blanca.
M’ha resultat particularment interessant el capítol titulat La reserva i la imaginació, on la visita a una reserva india la porta a parlar de la situació en què es troben el natius nord-americans. És mundialment coneguda la lluita dels afroamericans pels seus drets, tanmateix se’n parla molt poc d’aquelles persones que ja habitaven el territori abans de l’arribada dels blancs i del genocidi que van patir. Van ser destruïts per les malalties i l’alcohol que no coneixien i per la invasió del seu territori i l’obligació de canviar totalment de vida. Encara avui en dia indis i blancs viuen completament separats, amb “una incomprensió i un ressentiment que no té límits”, en paraules de l’autora. Tanmateix, continua dient, ha estat el temps, la perseverança, la imaginació, la resistència i el sentit de l’humor el que els ha ajudat a sobreviure com a poble.
En el dietari descobrim juntament amb l’autora la presència d’escriptores hispanes, índies, afroamericanes, com Sandra Cisneros, Barbara Kingsolver, Joy Harjo o Maya Angelou, que són reivindicades per la seua visió no patriarcal de la societat que les envolta. També visitem la casa on va nàixer Emily Dickinson a la ciutat d’Amhert. I l’acompanya constantment el record i l’experiència de Simone de Beauvoir.
El llibre acaba amb la tristesa inevitable del comiat, després de viure tres anys en aquella terra. Els darrers dies els passa a Nova York, i ens ofereix una visió de la ciutat dels gratacels ben diferent de la que estem acostumats.
Amb Amèrica endins, Lourdes Toledo fa un retrat de l’Amèrica profunda, i a l’hora ens transmet les seues reflexions sobre com s’adapta a la vida d’aquest entorn. Al mateix temps ens mostra la seua visió del país, sempre adobada amb un cert sentit de l’humor. La lectura del llibre és una excel·lent invitació a un viatge apassionant.

Josep Manuel San Abdón





dilluns, 23 de setembre de 2019

CONVERSA AMB JOSEP IGUAL SOBRE CIRC DE PUCES




Circ de puces (Viena edicions) és el darrer llibre de narrativa de Josep Igual, amb el qual va guanyar el premi “25 d’abril” Vila de Benissa, que s’atorga en aquesta localitat de La Marina Alta. Un premi amb un considerable prestigi i un dels més antics dels que s’atorguen al País Valencià, ja que enguany ha arribat XXXVIIIª edició. Sobre aquest llibre hem mantingut la següent conversa amb l’autor.
El títol és ben curiós. Per què Circ de puces?
Des de la infantesa, l’il·lusionisme i els circs de puces sempre m’havien fet molta gràcia. El títol se’m va ocórrer a darrera hora, mirant-me el conjunt. Les puces que surten resulten prou humanitzades, són una mica el ball de puces en el què estem tots posats. En definitiva, som molt poqueta cosa, una il·lusió, a penes una puça, i de fet hi ha una cita d’entrada d’Einstein que diu que “la realitat és una il·lusió, això sí,  i molt persistent” (no sé si és apòcrifa, perquè a Einstein li pengen moltes coses que a vegades sembla que no les va dir).
Ja saps que els professors i els crítics literaris tenim tendència a fer classificacions per gèneres. I jo mentre llegia el llibre pensava com el podria qualificar, perquè hi ha microrelats, però també aforismes. I la temàtica és àmplia i variada, gènere negre, eròtic, de costums, filosòfic, oníric...Com podríem definir el llibre?
És una mica transversal, híbrid. Crec que predomina bastant la intenció narrativa, la ficció, però també hi ha una mica d’idees, encara que en aquest cas les diuen els personatges i les situacions. Les fronteres dels gèneres, si és que encara aguanten, se m’han tornat ben poroses, cosa que em plau.
Una de les virtuts que li trobo a Circ de puces és que amb unes poques línies construeixes tot un univers. Estàs d’acord?
Sí. Aqueixa és la intenció. Ja fa temps, en altres llibres com Faules mamíferes o Fugida en cercles, també intentava això i aquest llibre en seria la continuació d’aquells registres. Intento, amb la màxima economia expressiva,  de recursos narratius i lírics, dir el màxim i deixar conjecturant joc al lector o lectora, perquè crec que els meus lectors són una mica així, són actius i és el que també busco, que juguen amb els relats i se’ls emporten al seu món, als seus terrenys, que és del que es tracta en la literatura que m’agrada.
Molts dels personatges que hi apareixen són perdedors, marginats...Per què et resulten atractius aquests personatges?
No ho sé. Potser m’identifico. Potser perquè trobo que en la intrahistòria, que en diuen els historiadors, es produeixen situacions interessants, i des de l’observació pots anar cap a la ficció o el pensament. Són, a més, els perdedors i marginats, personatges que de sempre donen més joc literari, i a més som en una societat on quasi tots ja som perdedors, – ens han estafat en bastants sentits -.

També té molt de protagonisme el món de la parella, desamors, incomunicació...quasi sempre acaben malament.
És una dèria que reapareix en algunes de les coses que faig. Hi és en la manera de fer de la gent. Les relacions han canviat molt i potser s’han tornat més complexes i difícils. En els contes que tracten el tema hi ha interrogants de si les receptes que s’han acabat imposant són això precisament, imposades, i la gent de vegades imita models que no són ben bé massa lliures, ni massa oxigenats. Som posats en un sistema que no tinc clar que ajude en les relacions des de la llibertat. 
El llibre està ple d’històries paradoxals, aquestes paradoxes tenen lloc quan s’ajunten dos elements aparentment contraris.
Crec que va ser el nostre admirat Joan Fuster que va dir que la paradoxa és una de les grans muses no reconegudes. Jo crec que estem en uns temps en què la paradoxa, l’absurd –des de Becket, Ionesco...- van explicant moltes coses de les que ens van passant.
Com s’escriu un llibre d’aquestes característiques? El vas anar elaborant d’una seguida o és el producte de molt de temps?
Anava escrivint relats, però no tenia un pla premeditat, per això el llibre també és bastant eclèctic, i després vaig anar ajuntant-los, esmenant-los una mica i eliminant-ne alguns i al final va completar-se el llibre, que jo crec que malgrat estar fet a cop de vinyetes, crec que hi ha com un to o ambient general , que no vull dir que l’unifique, encarat amb els grans desconcerts que veiem quotidianament. Les paradoxes que estem vivint van projectades en els personatges. També hi ha rastres del món oníric, unes quantes bromes còsmiques, i hi ha diàlegs amb altres autors que m’agraden, amb referències o citacions que diuen els personatges o que apareixen en les diverses situacions.
Josep Manuel San Abdón