LES DIFICULTATS DE L'EDUCACIÓ

 

FRANK McCOURT. (2006) El professor. Edicions Bromera. Alzira.

        El cas de Frank McCourt és ben peculiar, després de dedicar tota la seua vida a l'ensenyament, als 66 anys, va publicar la  primera novel·la Les cendres d'Àngela, on narrava la seua crua i miserable infantesa. Va ser premiat amb el prestigiós Premi Pulitzer i a més es va convertir en un best seller, venent  més de vint milions d'exemplars. Després va publicar I tant, que relatava la seua arribada com a immigrant als Estats Units.

Ara, ja amb 76 anys, publica el llibre que completa la seua trilogia autobiogràfica, El professor, on conta la seua experiència docent en diversos instituts de Nova York. El llibre s'inicia amb un pròleg de l'autor, on ironitza sobre la seua nova situació d'escriptor d'èxit, després d'un munt d'anys de professor anònim. Acostumat a que ningú li faça cas, de sobte és converteix en una autoritat nacional, coneix a Bush pare, i contínuament els periodistes li demanen la seua opinió sobre les coses més diverses.

El primer capítol del llibre explica el seu primer dia de classe, com a professor de llengua, en un institut de formació professional de la perifèria de Nova York. Els alumnes entren cridant a classe i un li llença un entrepà a un altre, MacCourt pensa que a les classes de pedagogia a la universitat ningú no li va explicar mai que havia de fer si els alumnes llençaven entrepans a classe, la solució que li dóna és agafar-lo i menjar-se'l, d'aquesta manera aconsegueix captar l'atenció del alumnat. D'anècdotes com aquestes en va farcit el llibre, això li dóna un to d'humor agredolç.

Frank McCourt es troba amb un ambient als instituts molt semblant al que ara tenim al nostre país, amb aules amb una gran quantitat d'alumnes de procedències i interessos ben diversos, ben allunyats de l'interès per la llengua que és l'assignatura que imparteix. McCourt intenta guanyar-se'ls com pot, conscient de la problemàtica que arrosseguen, sovint saltant-se els programes i les normes, i xocant amb la incomprensió dels directors, però ell serà fidel a la seua divisa, educar els alumnes per a perdre la por a la llibertat i a aprendre a pensar pel seu compte.

 Aquest és un llibre que ens mostra les dificultats a que ha d’enfrontar-ser dia a dia una persona dedicada a l’educació i hauria de ser de lectura obligatòria per a aquelles persones que pensen dedicar-se a l’ensenyament, per que com diu Frank McCourt en una entrevista(Avui 14 – VI – 2006 ): “Quan un jove pren la decisió de fer-se professor mai li ensenyen la lliçó bàsica: prepareu-vos per patir. És el treball més dur del món. Estar cada dia davant 160 alumnes és molt difícil. T’estan vigilant cada segon per tal de buscar els defectes i els punts febles. Quan menys t’ho esperes...es llancen sobre teu.”

 

Josep Manuel San Abdón

 (La Veu de Benicarló, nº 560, 17 – XI – 2006)

MARIA BENEYTO, LA VEU DISSIDENT

 

MARIA LACUEVA LORENZ  (coordinadora) (2025). Maria Beneyto. Una veu desnugada en la postguerra. Benicarló. PEN Català. Onada Edicions.

L’any 2025 Maria Beneyto va ser declarada escriptora de l’any per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, això ha servit per a situar-la en un merescut primer pla de l’actualitat literària, amb la reedició d’alguns dels seus llibres, o diferents actes sobre la seua obra en diversos punts de la geografia valenciana, després d’haver sofert en vida una mena d’exili interior que la va fer guardar un silenci literari un llarg període de temps.

Ja a les acaballes de l’any s’ha publicat aquest àlbum dedicat a Maria Beneyto, coordinat per la professora Maria Lacueva Lorenz, en què diverses autores parlen sobre diferents aspectes de la vida i l’obra d’aquesta escriptora valenciana.

En el capítol introductori Maria Lacueva fa una aproximació biogràfica a la figura de l’escriptora. Els orígens familiars, les penúries econòmiques que passa la família quan el seu pare intenta iniciar una carrera de dramaturg a Madrid que fracassa, i els problemes de salut que passa Maria Beneyto a causa de la desnutrició. L’any 1937 tornen a València, els problemes s’agreugen arran de la mort del pare l’any 1938 a causa les ferides d’un bombardeig, la mare està gairebé cega de tant de cosir. L’escriptura en aquestes circumstàncies esdevé terapèutica. Durant els inicis de la dècada dels quaranta una inesperada pressa de contacte amb un amic de la família provoca un canvi en la vida de l’escriptora, d’una banda deixen de banda els problemes econòmics i de l’altra inicia una relació amorosa que va haver d’ocultar perquè ell era pare de família. Maria Beneyto projecta una imatge de dona fadrina dedicada a l’escriptura. Això la converteix en una figura sospitosa per a una societat estructurada a partir dels paràmetres que el franquisme preconitzava per a les dones. Però Beneyto no té fills i no es limita a la domesticitat ni amaga la crítica al règim en la seua obra, amb les lògiques limitacions del moment.

L’any 1947 publica el seu primer llibre en castellà Canción olvidada, A partir de 1950 gràcies al suport dels germans Vicent i Xavier Casp comença a escriure en català, llengua que parlava però que no escrivia. L’any 1952 publica el poemari Altra veu, a partir d’ací anirà combinant català i castellà, i a poc a poc s’anirà relacionant amb els intel·lectuals de l’època com Joan Fuster, Vicent Andrés Estellés, Carmen Conde, Celia Viñas, Ángela Figuera, Carles Riba, o Vicente Aleixandre entre molts d’altres. Els seu èxit queda demostrat, ens diu Maria Lacueva, tant pels quinze llibres que va publicar com per la importància i la quantitat de premis que va obtindré. Amb l’arribada de l’anomenada Transició, la poesia social és desplaçada per les noves corrents literàries de les quals no va voler formar part, i va desaparèixer del panorama literari com entre altres Carmelina Sánchez – Cutillas. Ja al final de la seua vida va rebre algunes distincions oficials. Una escriptora, que com diu l’autora de la introducció va representar la veu pública de la dissidència davant la intensa retòrica triomfalista de la dictadura.

El segon article que porta per títol Els ambiciosos inicis literaris de Maria Beneyto en la dècada de 1940, és redactat per la professora Carme Manuel, que ha estat la comissària d’aquest any Maria Beneyto. En ell se’ns explica els moviments que realitza per veure publicada la seua obra, on dona mostres d’una inqüestionable ambició literària. En aquest apartat es reprodueixen algunes cartes amb diversos personatges de l’època on es poden comprovar les vicissituds que passa per aconseguir publicar els sues llibres.

L’obra poètica de Maria Beneyto és el títol del següent article signat per Noèlia Díaz Vicedo i Elisenda Marcet Cortés. En aquest apartat es fa una valoració de la poesia de l’escriptora i es repassa un a un tots els llibres de poesia en català, per a concloure que “la seua obra configura una veu lírica coherent i profunda, que fa de la fluïdesa simbòlica una eina per explorar la ferida, la identitat i la memòria personal i col·lectiva.” I afegeixen que “La seua poesia s’allunya de la resignació i sosté, al llarg del temps, un to de resistència estètica i vital.”

Maria Antònia Massanet escriu l’article titulat La poesia feminista de Maria Beneyto, on presenta diversos textos om l’escriptora mostra la seua actitud crítica davant de la situació de les dones en la seua època. I conclou que “Maria Beneyto va ser una dona molt avançada al seu temps, per la mirada feminista i per la rotunditat del subjecte femení que presenta la seva obra, que no tornarem a trobar fins molt més endavant tant en la poesia castellana com en la catalana.” I afegeix que l’escriptora és “una poeta extraordinàriament moderna i actualitzada als gustos actuals, tant per amants de la poesia com per a l’activisme feminista.”

Rosa Roig escriu el següent article del llibre que porta per títol “Jo estime el conte”: la narrativa de Maria Beneyto Cuñat, on presenta el pensament de l’autora respecte a la narrativa, reproduint textos de diverses entrevistes sobre el tema, així mateix es parla de la societat literària del moment amb paraules d’altres autors.

L’últim article del llibre l’escriu Maria Lacueva Lorenz i es titula La dona forta de Maria Beneyto o com s’adapta una novel·la “a allò que estava permès”. És un estudi sobre la novel·la més popular de Maria Beneyto en què la professora Lacueva conclou, com indica el títol que La dona forta és “una obra que l’escriptora va saber adaptar a ‘allò que estava permès’ sense claudicar ni renunciar al seu compromís de fons malgrat estar condicionada per un moment i un país en què qualsevol discurs sobre la igualtat comptava amb molt mala premsa o semblava definitivament perdut.”

Cada article del llibre compta amb una àmplia bibliografia. Així mateix és de destacar les nombroses fotografies de l’autora o antics retalls de premsa que parlen l’escriptora. Un interessant llibre per aproximar-nos a la figura de Maria Beneyto.

Josep Manuel San Abdón

 

 

EL POETA CONTRA LA INJUSTÍCIA

 

MANEL GARCIA GRAU. La mordassa. Perifèric edicions. Catarroja. 2003

"La poesía es un arma cargada de futuro" escrivia ja fa molts anys el poeta Gabriel Celaya, ¿era ingenu el poeta bilbaí? En aquests temps de liberalisme desfermat, on no hi més moral que la moral del mercat, molts deuen pensar que sí, que "són malos tiempos para la lírica" com cantaven els anys 80 els inoblidables Golpes Bajos. Però per molt malament que hi vagen les coses, sempre hi ha veus profètiques que s'alcen del mig de la multitud per denunciar les injustícies. Aquesta ha estat moltes vegades la funció dels poetes, i aquesta és, sens dubte, la funció que fa el darrer llibre de Manel Garcia Grau, que porta al límit el seu compromís amb la societat, que ja es venia manifestant clarament en els seus dos darrers treballs poètics.

La mordassa està compost de dos llargs poemes, el primer porta per títol No trespassing, en ell agrupa els versos de dos en dos i els comença amb un "No”, a la manera del Diguem no raimonià, el poeta ens insta a dir no, de vegades a fets actuals i circumstancials: "No al frau de cap Terra Mítica/ sense la pròpia i ancestral veu de la terra." O  "No a la neolliberal Europa/ ni a les prebendes del seu llaquim ocult sota la desesma." Però també diu no als poetes que escriuen des de la seua torre d'ivori, i obliden el ser humà: "No a la literatura sense l'home/ ni al paper sense la carn del sobreviure." En altres versos defensa els valors universals dels sers humans de totes les èpoques: "No a l'esclavatge pusilànim de la intolerància/ ni a l'essència odorant del seu rostre." O "No a la guerra ni a l'espiga de la consciència/ sadollada en nom nostre."

El segon poema del llibre porta per títol Efectes colaterals, on el poeta reflexiona àmpliament sobre la essència del ser poeta, defèn el caràcter profundament humà dels seus versos: "Ah, l'home, aquell abisme ferament/ i fulgentment humà.", reivindica la veu d'aquells poetes que són un referent de la poesia universal, Maiakovsky, Pound, Brossa, Machado, Brodsky, Vives o Aub. Però sobretot defensa el dret del poeta a escriure lliurement: "No patiu més pels cretins i els corifeus/ i els egòlatres i la seua mordassa:/ sols amb els mots viscuts/ entre el fràgil diàleg dels ulls,/creieu-ho,/ heretarem la terra."

La mordassa és un crit contra la injustícia, però també un cant d'esperança, esperança en què alguns sers humans ajudaran la humanitat a fer aquest pas endavant per a ser plenament humans.

Cal destacar també el pròleg fet per l’escriptor mallorquí Sebastià Alzamora, un pròleg totalment militant, amb referència a fets concrets de l'actualitat més recent, sense concessions amb els abusos dels poderosos.

Josep Manuel San Abdón

(La Veu de Benicarló, 7 – XI – 2003)

TRUMAN CAPOTE A LA COSTA BRAVA

 

MÀRIUS CAROL. L’home dels pijames de seda. Barcelona. Columna edicions. 2009.

Màrius Carol, periodista de “La Vanguardia” i brillant tertulià en diverses tertúlies televisives i radiofòniques, va guanyar amb aquest llibre el premi “Prudenci Bertrana” 2009.

Els tres primers estius de la dècada dels anys seixanta l’escriptor nord-americà Truman Capote els va passar a Palamós, va arribar per primera vegada a mitja tarda del 26 d’abril de 1960, a bord d’un Chevrolet, acompanyat de Jack, la seua parella, d’un buldog vell, un caniche blanc i una gata siamesa. Es va refugiar en aquest indret fugint del bullici de Manhattan on portava una intensa vida social, i per a redactar la seua novel·la més famosa, A sang freda, en la què tenia dipositada l’esperança que seria la seua obra mestra i un gran èxit.

La història d’aquesta novel·la és de sobra coneguda. En una xicoteta localitat de l’estat de Kansas, Holcomb, els quatre membres de la família Clutter, són assassinats per dos delinqüents que havien entrat a robar a la seua granja. Dick Hickock i Perry Smith, havien passat per la presó des de ben jovenets i havien tingut una infantesa desgraciada. Capote s’havia fet amic d’ells i fins i tot els havia promès ajuda, però en realitat esperava que foren condemnats a mort i executats per a que no se li espatllara el final de la novel·la.

L’ordre d’execució de Dick i Perry s’ajorna diverses vegades, la qual cosa neguiteja Capote, que espera ansiós el dia de la seua mort a la forca per a posar el punt i final a la història. Mentrestant el narrador ens fa un retrat de la Costa Brava de l’època, el seu paisatge gairebé verge, les seues cales tranquil·les i poc concorregudes, els extraordinaris suquets de peix, els encontres amb personatges com la balladora flamenca La Chunga o l’escriptor Josep Pla. Un lloc on de vegades es deixaven caure algunes estrelles de Hollywood com John Wayne, Ava Gadner o Elisabeth Taylor, o algunes amistats de Capote com Lee Radziwill, la germana de Jacqueline Kennedy. I entremig escapades als Alps suïssos, a Londres o a Còrsega, però cap pot competir amb aquest lloc de la costa catalana.

A banda d’aquest retrat de la Costa Brava, Màrius Carol construeix magníficament el retrat de Truman Capote, el seu caràcter, el seu entorn, les seues maquinacions sobre tots els participants del crim de Holcomb per a construir la seua novel·la.

Amb L’home dels pijames de seda, Màrius Carol demostra que a banda de ser un excel·lent narrador, domina a la perfecció l’ofici de periodista, ja que en realitat el llibre és un gran reportatge sobre Truman Capote i la Costa Brava, amb una arrencada magnífica amb la notícia de la mort de Marilyn Monroe, o moments de gran intensitat dramàtica com l’execució dels dos assassins. Altres moments destacats del llibre són la referència als últims dies abans de la mort de Marilyn o la gran festa que organitza Capote per a celebrar l’èxit de la seua novel·la i que donen una bona mostra de la seua manera de ser. I per últim destacaríem el capítol final en què s’homenatja nostàlgicament aquella Costa Brava encara lliure de l’arribada massiva de turistes.

Josep Manuel San Abdón

(La Veu de Benicarló nº 749, 19 – IX – 2010)

 

L'ÚLTIMA VÍCTIMA DEL SANT OFICI

ALFRED BOSCH. Inquisitio. Barcelona. Columna Edicions. 2006

L'any 1826 s'executava a València la darrera víctima oficial de la Inquisició, el mestre Gaietà Ripoll va ser condemnat a morir a la forca acusat de tenir idees deistes i d'heretge contumaç. En aquests fets es basa la novel·la Inquisitio, amb la qual Alfred Bosch va aconseguir el premi Prudenci Bertrana 2006, un dels més prestigiosos de les lletres catalanes.

La història es narrada des del punt de vista de Llorenç Ramo, un capellà jove i ambiciós, carregat de febleses humanes i bastant escèptic, que lluitarà per salvar Gaietà Ripoll de la mort i que es veurà immers en un món poblat per diverses sectes i organitzacions secretes, amb les quals mantindrà diversos tipus de relació.

Gaietà Ripoll per la seua banda és profundament creient, però practica el deisme, doctrina religiosa que reconeix l'existència d'un deu personal, principi i causa de l'univers, però sense cap influx ulterior sobre el món i sense possibilitat de revelació. Educa els seus alumnes del barri de Russafa, d'origen molt humil, en la llibertat, saltant-se algunes normes habituals en l'escola del moment. És acusat d'atemptar contra els dogmes de la fe i empresonat, i malgrat la possibilitat que té d'abjurar de les seues idees per a aconseguir la llibertat, es manté ferm en el seu pensament fins el final.

En la novel·la, l'acció de qual podem situar poc temps després del trienni liberal,  assistim a la lluita entre dos mons, un que comença a sorgir, el dels trens i les màquines de vapor, el de la Constitució de Cadis..., està encarnat en la novel·la pel llibreter Mariano Cabrerizo i l'organització dels comuneros seguidors de Riego, d'altra banda hi ha el món dels ultracatòlics representat pel bisbe de València i alguns membres dels diversos poders de la ciutat, que lluiten per conservar el seu estatus i per impedir l'avanç del progrés, que creen una terrible i misteriosa secta, l'Àngel Exterminador i que volen la restauració del Sant Ofici. La lluita  entre aquests dos móns es magníficament narrada per Alfred Bosch, que ens va presentant nous enigmes a mesura que va avançant la trama de la novel·la. Es particularment interessant la investigació que fa Llorenç Ramo per a descobrir les claus de l'Àngel Exterminador, o la presència d'una misteriosa dama, la Cartagenera, molt important en la vida Ramo.

També es particularment destacat el protagonisme de la ciutat de València, que es converteix en un personatge més de la història, des de la presència constant del Micalet, peça clau per a descobrir l'enigma de la secta de l'Àngel Exterminador, a la Seu, l'Audiència, els barris, com Russafa o el Carme, passant fins i tot per les mateixes clavegueres.

Inquisitio podria ser llegida com una novel·la de debat ètic, però també pot ser considerada una novel·la d'aventures, el seu autor domina molt bé l'ofici d'escriptor, sap moure perfectament els fils de l'acció i de la intriga i la seua lectura es absolutament apassionant.

Josep Manuel San Abdón

(La Veu de Benicarló nº 581, 20 - IV - 2007) 

LA LLUM DE LA PARAULA

RAMON GUILLEM (2025). Carn d’oblit. Alzira. Edicions Bromera.

 La darrera vegada que em vaig trobar personalment amb Ramon Guillem va ser per parlar del nostre amic Manel Garcia Grau, perquè jo començava a redactar la biografia del poeta de Benicarló. Qui ens havia de dir que la maldita malaltia se l’havia d’emportar també a ell abans d´hora.

Amb Carn d’oblit va guanyar el Premi Ibn Hafaja Ciutat d’Alzira que ja no va poder recollir. Precisament la mort protagonitza el primer poema que dóna títol al llibre, “En nàixer el dia/naix també la mort.” Però la veu poètica s’adreça al lector i expressa el desig de deixar-la dormir tranquil·la ja que “Sembla tan feliç/ essent carn d’oblit.” Els primers poemes del llibre ens presenten sovint un món desolat com a Sense aire, on “un vent eixordador” impedeix la respiració “Tants pulmons com una mina sense aire.” A Diana,  es pregunta tres vegades què passarà si obri el cor, i la resposta sempre és tràgica. El poema Tardor comença amb aquest vers “De nou ha vingut la tristesa.” Metafòricament expressa el pas del temps i el declivi de la força de la vida. En Cruïlla recrea l’espai de la vida entre la joventut i la vellesa i expressa amb aquests versos una preciosa imatge del present, “El present és com el llom del gat/ que desitja la carícia,/ però sempre/ és a punt d’esmunyir-se.”

Però no sempre és així, de fet diríem que en el llibre predomina la llum i la força de la paraula. És representatiu el poema Més llum, “La llum és més llum/ si entra un ocell perdut per la finestra.” Això produeix una agradosa sorpresa al subjecte poètic “La vida unfla les veles del vaixell/ quan menys t’ho esperes.” En Fortitud elogia la força de la llum, “Quina força la llum, /quin esplet de diamants!” De fet el llibre acaba amb el poema Cant, un cant a la vida personalitzada en la lluminositat del sol, “I què li diré al meu amic el sol?”, i adreçant-se a si mateix escriu: “I la llum, el teu/ cant és la llum.”

La poesia, la paraula ocupa també un espai important en el poemari. En Una vida nova, es reflexiona sobre l’ofici de poeta, un ofici on es lluita per trobar la paraula on “bastir una casa/on l’amor sempre perdure”, de la mateixa manera “Com l’anhel del mar/ per ser ona perenne.” En Nuesa expressa que la poesia és necessària per salvar aquelles moments que la mirada no pot retenir. En el breu poema Vida, manifesta que la poesia li dóna vida, i amb la seua música omple els tèrbols moments de l’existència que identifica metafòricament com un “bosc sense arbres”.

Altres temes que trobem en el llibre són l’amor com última cosa que queda dona sentit a la vida, en el poema Renill llegim “Potser l’únic aferrall que ens queda/ és estimar”, i la bellesa, en el poema titulat Bellesa en fa un elogi, “La bellesa et sap i et reconeix. (...)t’acaça, et pren, et captiva, / i, ja sotmès, es queda.” M’agrada especialment el poema titulat No mor la música, Ramon Guillem era un gran melòman i en aquest poema ens presenta la música com a element de consol i salvació, allò que ens salva de viure a la intempèrie, “només puc creure en aquell petit cresol/ que il·lumina la nit més insondable, en tota la música/ que de l’estimball  de la mort ens salva.”

Carn d’oblit és un esplèndid llibre que ens il·lumina, ens fa gaudir amb aquelles paraules bellament escrites i ens fa reflexionar amb algunes qüestions que poden donar sentit a la vida.

Josep Manuel San Abdón

ENTREVISTA A PEP CLAVERA

 

 

El passat divendres es presentava a Benicarló el llibre Versió personal. Memòries d’un cinèfil (Pagès Editors) de Pep Clavera. El llibre ens parla de 32 pel·lícules que l’han marcat al llarg de la seua vida de cinèfil, i ho va relacionant amb el seu aprenentatge vital, amb la seua manera de veure el món. El llibre parla de la seua biografia personal, de l’amor, de la família, de les relacions humanes en general, dels vicis de la societat actual... De tot això en parlem en aquesta entrevista que li vam fer.

 

Com naix la teua afició al cine?

Suposo que en part és un tema generacional. De petit, els meus pares se m’emportaven al cine quan jo encara em pensava que els actors que veia a la pel·lícula eren darrere la tela de la pantalla. Allà ja es devia covar alguna cosa.

Però, conscientment, va ser d’adolescent, quan vaig descobrir el cine d’autor o d’art i assaig. Hi vaig veure una font d’inspiració per transcendir la quotidianitat.

 

La primera pel·lícula de què parles en el llibre és Jonas qui aura 25 ans en l’an 2000, que la qualifiques com a pel·lícula iniciàtica.

Va ser de les primeres pel·lícules en què em vaig emmirallar. Reflectien un món que reconeixia, alhora que m’eixamplaven els horitzons.

 

La segona pel·lícula de què parles és Alícia a les ciutats de Wim Wenders, i la darrera Perfect days del mateix director. Pel mig apareix El cel sobre Berlin. Escrius, “ens agrada veure sempre la mateixa pel·lícula, la nostra, la que arrosseguem i vivim íntimament en el nostre cada dia. D’aquí sorgeix la fal·lera per alguns directors.” Una fal·lera que amb Wim Wenders et dura 50 anys.

Una fal·lera intermitent. Hi ha unes quantes pel·lícules de Wenders que no he vist. Hi ha hagut períodes d’ell que no m’han interessat gaire. Ha estat un director irregular, amb alts i baixos, però quan l’encerta per mi és sublim, hi connecto molt.

Els tres films que apareixen al llibre per mi són d’una bellesa i una profunditat molt grans i, dibuixen un recorregut de l’aprenentatge de viure, que és també del que va el llibre.

 

Un director que és essencial en la teua adolescència és Woody Allen, sobretot dos de les seues pel·lícules més conegudes, Annie Hall i Manhattan.  

Sí, sí. Són dues pel·lícules que em van omplir d’esperança perquè em van descobrir un món adult interessant.

Allen és un director accessible i alhora divertit i perspicaç, Annie Hall i Manhattan són dos clàssics sense cap mena de dubte, però, a més, clàssics del meu temps.

 

Però el director pel qual sents més predilecció és Eric Rohmer.

Absolutament. He inclòs fins a sis pel·lícules seves i perquè m’he reprimit. La seva discreció el va convertir en un director poc divulgat, però el seu cinema és un referent ineludible.

Jo vaig necessitar temps per assimilar-lo. Al principi les sensacions van ser molt ambivalents. No era encara el moment. Però més endavant em vaig enamorar del seu cine.

En el llibre miro d’explicar el que em sembla essencial d’aquest director i el perquè m’ha interessat tantíssim.

 

Em fa la impressió que per a tu el cine és una catarsis, com deien els clàssics grecs, que en traus un ensenyament per a la vida. Cada pel·lícula la relaciones amb una qualitat humana.

El cine m’ha ajudat a reflexionar, però el que ha estat catàrtic ha sigut escriure el llibre.

És cert que a cada pel·lícula li he posat un subtítol que m’ha semblat adient, però en cap cas representa un tema únic i tancat. Hi ha digressions.

 

En el llibre has fet un despullament interior, expliques coses molt personals.

És la catarsi de què parlàvem abans. Però m’he mostrat només quan he cregut que calia, mai gratuïtament, i sempre fins on he pogut. Tinc el meu pudor, com tothom.

 

Un altre tret a destacar és que t’interessen les pel·lícules que desmitifiquen l’amor romàntic. I també les que parlen de la complexitat de les relacions humanes en general, o de l’atzar com a factor decisiu en la vida.

A la gent de la meva generació, el romanticisme ens va inocular una visió exaltada i idealitzada de l’amor. En el llibre parlo molt de l’amor, miro de trobar-ne l’essència, de treure’n l’entrellat.

Les relacions humanes ens són imprescindibles però ens enfronten amb l’alteritat, i l’atzar amb allò que no controlem. Són fonts de vida i de conflicte.

 

De la pel·lícula La lectora t’interessa el viatjar amb un objectiu que no siga purament turístic, una cosa que tu fas, el turisme cinèfil.

És veritat que he fet turisme cinèfil. A La lectora també parlo dels viatges a Arles, al sud de França, a veure exposicions de fotografia. 

Hi va haver un moment que em vaig adonar que per mi era important tenir un motiu per viatjar.

 

Quan parles de Caro Diario, reivindiques la literatura i l’art discrets, i també el cine de petit format. No et fan el pes les grans produccions de Hollywood.

Les actuals grans produccions de Hollywood tenen poc a veure amb el cinema com a forma artística, són més aviat un circ audiovisual, pur negoci.

 

Perfect days et serveix per a reivindicar una cosa que té mala premsa, les rutines diàries.

Sí, crec que en part és culpa del romanticisme de què parlàvem abans, i de la publicitat. De fet, dedico tot un apartat de Perfect Days a les rutines per reivindicar-ne les virtuts.

 

A Tokyo monogatori es parla dels llaços familiars. Tu aprofites per a fer una reflexió sobre la família, un tema que apareix sovint quan comentes altres pel·lícules.

Sí, en parlo a més d’un capítol. Perquè som animals socials i la família és la primera esfera relacional que ens trobem, i que ens modela inevitablement. A la família, hi trobem les nostres llums i ombres.

 

L’arbre, la maire et la médiathèque, t’interessa perquè desconstrueix el discurs polític habitual i obre d’alguna manera la porta a l’esperança a través de l’ecologisme. El món actual, però, no sembla anar per aquest camí.

De fet, mai hi ha anat. Serrat ja cantava Pare l’any 1973. Des que tinc ús de raó sempre ha estat igual.

De petit, anava amb els meus pares a les platges del Maresme i el mar estava ple de porqueria i sempre marxaves amb quitrà enganxat als peus o en alguna altra part del cos. I de jove, els dies que baixava a Barcelona, al vespre tenia mal de cap de l’aire contaminat, i la tovallola amb què em rentava la cara quedava marró del fum dels cotxes. No és res de nou.

Ara les aigües del maresme estan bastant netes i ja no tinc caparra quan em passo el dia a Barcelona, hem millorat en molts aspectes, però a nivell global la població ha crescut exponencialment i aquesta és la mare dels ous. Som una plaga.

Però Rohmer parla de l’esperança com un deure moral cap a les noves generacions. Igual com si tens un fill, estàs obligat a viure, si estàs viu, has de tenir esperança.  

 

Què té Nick Hornby, que t’interessa tant? Fins a dues pel·lícules que comentes estan inspirades en novel·les seues i una altra en una d’Anne Tyler que va ser decisiva en la seva carrera literària.

No t’ho sabria dir exactament. Potser un món referencial similar, uns temes que em concerneixen, la seva honestedat, la predilecció per la cultura popular contemporània, el desinterès per l’academicisme, la llibertat a l’hora de triar lectures o d’escriure.

I, sobretot, dues novel·les llegides en el moment oportú: High Fidelity i About a Boy.

 

Per als de la nostra generació el fet d’anar al cine era important. Tu recordes l’impacte de la Barcelona de la teua joventut i anar al cine Casablanca.

Parlo del Casablanca per poder explicar l’anècdota que hi vaig viure l’última vegada que hi vaig anar, però, pel que fa al cas, podria haver parlat del Capsa, l’Arcàdia, l’Alexis, l’Ars,..,llocs mítics per mi que vaig veure desaparèixer.

Forma part de fer-se gran, veure com el teu món es va esborrant de mica en mica. Potser això ens ho posa més fàcil quan ens arriba l’hora.

 

Quan parles de Place publique, com la directora, aprofites per a fer una crítica àcida sobre el tarannà de la societat actual. Una societat que iguala el savi i el neci.

És un dels problemes de la xarxa. Al democratitzar l’accés a opinar, s’eliminen els filtres, elitistes si es vol, que hi havia abans. Tot plegat podria dur-nos a una reflexió molt interessant sobre la democràcia.

 

A mesura que et vas fent gran t’interessa cada vegada més un cine que tu qualifiques com de tranquil.

Més que res, trobo que part del cine actual busca impactar gratuïtament. No té cap sentit, tret del comercial, suposo.

 

El cine europeu guanya per golejada en el llibre, respecte al nord-americà.

Tens raó. Potser perquè hi he trobat guions més ben treballats i personatges més versemblants.

 

Per acabar, com podríem definir el llibre, un llibre de cine, un dietari...?

És un llibre de memòries, però no unes memòries en sentit estricte sinó de fragments rellevants per alguna raó.

També és un homenatge al cine d’autor, però un homenatge esbiaixadament personal, gens canònic.

I, sobretot, és un text en què reflexiono des de la quotidianitat sobre temes que m’han concernit.

O com molt bé el definia Alícia Coscollano en un article a La Rosa dels Vents, és una forma híbrida de l’autobiogràfic, a mig camí entre la crònica personal, l’assaig cultural i la meditació existencial.

Josep Manuel San Abdón

EL LLARG CAMÍ DEL CONEIXEMENT

 

JORDI COCA (2017). L’emperador. Barcelona. Editorial Comanegra.

Si les novetats literàries es caracteritzen avui en dia per la brevetat de la seua presència en les llibreries, la cosa s’agreuja si a més un llibre es troba, com és el cas del que ens ocupa, amb unes vicissituds editorials que impedeixen la seua normal distribució comercial. És el que li va passar a aquesta novel·la en les seues dos edicions anteriors, en unes altres editorials, per això considerem un gran encert que Comanegra la reedite, perquè ens sembla que la seua lectura mereix molt la pena. L’Emperador va ser publicada per primer cop, l’any 1997  i va rebre el premi de la Institució de les Lletres Catalanes com la millor novel·la del període 1996 – 1998.

La novel·la està ambientada a la Xina del segle XVII. Una persona anomenada Suen, ja en la seua maduresa ens conta la seua vida passada. Es va quedar orfe de molt jove i llavors va abandonar el seu petit poble, per anar a conèixer l’Emperador, de qui el seu pare li havia explicat les moltes bondats que posseïa.

A partir de llavors comença un viatge en què coneixerà l’autèntica realitat de la vida. El primer sentiment que té durant el recorregut, mentre va caminant per les muntanyes, és el de la soledat, per això decideix entrar en una ciutat. Ací es troba amb els primers problemes, però un personatge a qui anomena el Protector, l’ajuda i li dóna un consell, que desconfie de les ciutats que tenen fortaleses i que vaja amb compte amb el que diu. En la següent ciutat que visita es troba novament amb perills, però també amb gent que l’ajuda. Serà així com anirà coneixent el bé i el mal.

D’aquesta ciutat s’allunya embarcant-se en un junc. El final del trajecte, en la ciutat de Chuanxian, serà una autèntica baixada als inferns. Però després se’n sortirà i serà acollit en la casa d’un funcionari poderós anomenat Li Dai. En aquest lloc madurarà com a persona, coneixerà els llibres, però sobretot les intrigues de la lluita pel poder. Els diferents personatges que habiten la casa li conten històries contradictòries del que allí passa. Se n’adona que tot està sustentat damunt una gran mentida i comença a dubtar, no sap a qui creure realment, ni a qui parlar-li amb sinceritat. A  més comença a escoltar històries diferents sobre la persona de l’Emperador.

L’imperi xinés està en descomposició, sofreix invasions i la guerra arriba a Chuanxian, que es cruelment destruïda. Llavors reinicia el seu camí, una altra vegada en busca de l’Emperador. D’aquesta manera arriba a una altra ciutat on tot sembla transcórrer en calma, però coneix un grup de joves que es reuneixen en un cercle conspiratiu. I la història es torna a repetir, no sap en qui confiar, cadascuna de les persones que coneix li explica els fets d’acord amb als seus propis interessos. Al final tot acaba en una tràgica revolució.

Arribats a aquest punt el protagonista, ja ha aprés molt, ja coneix com és la vida. Veu com la natura va seguint el seu cicle, els anys van passant, les persones també, i els fets tornen a recomençar. La crueltat de la lluita pel poder es va repetint de generació en generació. Per a aconseguir-lo tot està permés, la mentida, la traïció, la corrupció i fins i tot la guerra. Aquest és el motiu central del llibre, una autèntica paràbola sobre la pugna per conquerir el poder. 

Un altre tema important  del llibre és la trajectòria vital de les persones. De fet el desig de Suen d’arribar a la presència de l’Emperador, és la utopia que persegueix en la seua vida. Tot comença a trontollar quan se li parla de l’existència de diferents emperadors. Això el submergirà, sovint, en un mar de dubtes. El dubte és un element que caracteritza el personatge. Però insisteix en el seu propòsit d’arribar al final del trajecte, encara que tal vegada no siga el que ell esperava al començament del camí.

El llibre no ha perdut vigència malgrat haver-se editat fa vint anys, sinó al contrari. En aquests temps de corrupció, de postveritat, de vida política convulsa, la novel·la adquireix una gran actualitat, i malgrat estar ambientada a la Xina del segle XVII, podem observar que no hi res nou sota el sol.

L’Emperador ens transporta a la perfecció al món de la Xina. El ritme amb que està escrita és pausat. Malgrat els molts episodis tràgics que se’ns narren, la seua lectura, dóna en tot moment sensació de tranquil·litat. Jordi Coca maneja el tempo de la narració amb precisió d’orfebre. Com en els clàssics del cinema xinés tot avança a poc a poc. Les descripcions dels espais assoleixen de vegades un to sensual, de vegades un aire poètic. Així mateix és un text reflexiu. Suen, medita sovint sobre allò que veu i que viu, utilitzant de vegades un llenguatge sentenciós. I tanmateix, en cap moment la lectura es fa monòtona, sinó que a cada pàgina el seu interès va creixent, a mesura que anem passant cada un dels seus cent trenta-quatre xicotets capítols, trobem un motiu més per a seguir llegint. El resultat final és una novel·la totalment apassionant.

Josep Manuel San Abdón

 (Publicat a Caràcters, núm 81, Tardor de 2017)

VIATGAR, MIRAR, OBLIDAR

 

PILUKA DIAGO (2024). Elogi de l’oblit. L’Ametlla del Vallès. Ed. Intrèpida

Elogi de l’oblit representa la crònica d’un viatge, o diversos viatges, com a conseqüència dels quals hi ha un alleugeriment de l’existència per l’oblit de les obligacions quotidianes que suposa viatjar.

El llibre està dividit en capítols amb un títol i uns textos que donen coherència a les imatges. Cada apartat està relacionat amb les diferents característiques del viatge. Primer preparar la maleta, és significativa la imatge del gat dins de la maleta amb uns ulls ben oberts mirant amb expectació el començament del trajecte. I comença el viatge, que sovint presenta molts inconvenients, però malgrat tot la sensació final resulta agradosa perquè t’envaeix l’oblit.

L’habitació d’hotel, la fascinació per les històries que s’amaguen. Veiem en les imatges l’encís per fotografiar els xicotets detalls, uns peus, un llit, unes perxes...però també la mirada per la finestra, com havíem vist la mirada per la finestra de l’avió.

El viatge suposa desconnectar-se del lloc habitual, transportar-se a altres universos a “un racó del món on el cor troba la seua pau”, imatges d’espais oberts, lluminosos o ombrívols. Trencar amb la vida quotidiana suposa, un món sense obligacions, estar en un cafè “mirar per la finestra,(...)no mirar el rellotge. Llegir. Escriure una postal. Demanar un altre cafè.” Fotografiar les imatges del cafè, mirar per la finestra i disparar la càmera.

Viatjar suposa descobrir, la sorpresa del descobriment aporta felicitat i un acte d’autoconeixement, “en cada racó desconegut l’ànima troba un tros de si mateixa.” En els apartats Colors i Tessel·les del món, les imatges reflecteixen una festa de colors, una invitació a “aturar-se a observar, oblidar tot allò que et pesa.” Turista o viatgera? és pregunta l’artista en un altre dels apartats. L’etern dilema, la vida és sovint contradicció, però les imatges no entenen de dilemes són igualment belles.

En l’apartat titulat Col·leccions obsessives, trobem algunes de les obsessions de la fotògrafa, la reproducció de petits detalls; túnels, forats, reflexos a les finestres, peus...sobretot peus, els seus peus, “I este record perdurarà per sempre: els meus peus xafant llocs llunyans.” L’apartat Geometria presenta un conjunt de fotografies d’objectes de caràcter geomètric, la geometria, ens diu l’autora “aconsegueix deixar-nos la ment en blanc i ens provoca una invasió de benestar.”

Guarden un paregut temàtic els apartats Solitud buscada i La vida dels altres, on s’inspira “espiant els altres i els deserts en els quals habiten enmig de la ciutat.” Són unes fotografies habitades per personatges anònims que ens podem trobar en qualsevol lloc i que ens conviden, tal vegada, a imaginar la seua vida.

En l’apartat Llibreries, Piluka Diago, fotografia una altra de les seues obsessions, les llibreries, podem veure imatges de llibreries d’arreu del món, antigues i modernes. Un món fascinant on “viuen totes les històries del món i tot és possible.”

Tanca el llibre el capítol titulat Temps sense temps, diverses imatges que són una invitació a gaudir del temps “per no estar perdent el temps.” A estar pendents del rellotge només quan marque moments, i no hores.

Elogi de l’oblit és un llibre per a mirar a poc a poc, per a gaudir de les imatges, per anar fixant-se en tots els seus detalls, per a imaginar històries, per a deixar passar el temps oblidant-nos del rellotge.

Josep Manuel San Abdón