dimarts, 17 de juliol de 2018

CONVERSA AMB MANEL ALONSO SOBRE ENTRE LES URPES DEL GAT



Manel Alonso ha publicat recentment Entre les urpes del gat (Editorial 3i4), una novel·la negra ambientada al seu univers de Pouet en l’any 1954. Però la investigació de la mort del professor Eduard Galcerà, ens descobrirà  un món que va molt més enllà d’esbrinar la causa de la seua defunció, tal com ens revela l’autor en aquesta conversa que vam mantenir.
Quan vaig acabar de llegir el llibre vaig tornar a la cita inicial que em va ajudar a comprendre el seu sentit. La cita diu: “evoque i em llepe les ferides com un gat vell/que, altiu i superb, es nega a assumir les derrotes.” // “evoque  i escric amb ànim de revenja amb les urpes d’un gat.”
Contra qui va aquest ànim de revenja?
No va contra ningú en concret. Va contra la pròpia realitat que et porta cap on tu no vols anar. Escriure és una manera de venjar-se. I la venjança és això, contra una realitat que tu no volgueres i que t’agradaria canviar. De fet quan escrius sempre estàs canviant la realitat o denunciant-la. De vegades també t’estàs venjant contra tu mateix, contra eixa imatge de tu mateix que projectes contra els demés i no t’agrada. En aquest llibre, pot ser que l’assassí siga alhora la víctima.
Al llibre em sembla que hi ha molts homenatges. El primer per a la víctima, el professor Eduard Galcerà, personatge representatiu d’aquells intel·lectuals que van patir l’exili exterior i interior. I que van lluitar per mantenir viva la flama de la cultura. D’altra banda als autors de novel·la negra, en cites un munt, però sobretot Arthur Conan Doyle.
El llibre està ple d’homenatges i d’etiquetes que les persones que hagen llegit altres llibres meus enseguida sabran trobar. Hi ha un percentatge molt alt de personatges que han aparegut en altres relats o novel·les meues. Per exemple, Josep Torreforta o el propi oncle Pantera, apareixen en la primera novel·la que vaig fer. Està també ple de picades d’ull a diversos autors de la literatura universal, del cinema...És un llibre en què la literatura és un dels principals protagonistes, des d’Agatha Christie a Lewis Carroll, Arthur Conan Doyle o Victor Hugo. I en cinema pel·lícules com El falcó maltés. També hi ha un homenatge a aquestes famílies de llauradors valencians que treballaren molt per a que els seus fills pogueren anar a estudiar, com són els pares de Joan Claramunt, el protagonista.
En la novel·la abunden els gats, de vegades la seua presència és una mica inquietant, però és un animal que sé que tu t’estimes. Apareix una cita de Miguel de Unamuno que ho corrobora, que diu “El gato nunca se ríe o se lamenta, siempre està razonando”. Podríem parlar també d’un homenatge als gats?
 És que jo passe més hores amb la meua gata que amb la meua dona, perquè això d’escriure és una feina de soledat i ella sempre està al meu costat, dormint, fent el seu ronc o reclamant l’atenció. Ja porta setze anys amb mi. Però no és el gat de la portada que és blanc, la meua és totalment negra.
El gat és un personatge molt literari, i del que molta gent pensa que és l’intermediari entre la nostra realitat i altres mons, que poden ser d’allò que es diu paranormals. És com si tingueren una antena que és dóna capacitat d’estar en un costat i l’altre.
Parlant de Miguel de Unamuno, Entre les urpes del gat, ens recorda d’alguna manera aquell moment de la novel·la Niebla, quan autor i personatge es troben cara a cara. Alguna cosa semblant apareix cap al final de la teua novel·la. Has volgut fer un exercici de metaliteratura, de reflexió sobre el fet d’escriure?
Sí. La gent començarà pensant que va a llegir una novel·la negra, però acabarà trobant que el llibre el porta cap a altres llocs, cap a Lewis Carroll, cap a Borges o a Niebla d’Unamuno. És un llibre que intenta portar el lector d’un costat cap a l’altre. Que tinga la sensació d’anar tocant diferents gèneres literaris. Fins i tot apareixen poemes. La nota biogràfica no és una nota a l’ús, és com un autoretrat, està escrit com si fóra una prosa poètica. He volgut fer un joc transversal. En la novel·la mentre no es perda el fil es poden fer moltes coses. Hi ha moments de reflexió sobre diverses coses que no tenen perquè estar dins del que és el fil argumental, hi ha molt de joc.
És una novel·la que he estat molt de temps treballant-la, perquè en un temps de la meua vida era incapaç d’abastar-la tota. Però aquest llibre, encara que estiguera ple de pols, ha tingut la facultat de tornar-me a cridar, per a tornar-lo a treballar. També he treballat molt el tema lingüístic, amb dos magnífics correctors que m’han ajudat moltíssim a tenir un llenguatge que fora planer, llegible i que hi haguera una prosa àgil i amena, però que no deixara de ser ric. I en els diàlegs que estiguera molt connectat amb el col·loquialisme i amb el dialectalisme. ´
El treball de llenguatge és precisament una de les qüestions que més m’han interessat. La voluntat de voler recuperar, o si més no deixar que no es perda, el llenguatge dels avantpassats. La novel·la està farcida de refranys, frases fetes...
El llibre està situat en la primavera de 1954. És un temps en què d’alguna manera la postguerra acaba. Hi ha un govern on la immensa majoria ja no són militars. Comença a hi haure una forta immigració de l’interior de la Península cap a les zones costeres, i comencem a vore pobles que havien sigut monolingües, com per exemple el meu(Puçol), que arriba a tindre una població on fins el 40% són provinents de La Mancha. Això ha fet que el nostre valencià estiga molt tocat, fins i tot fonèticament, pel dialecte manxec. Jo situe la novel·la en aquella època i intente recuperar la parla dels meus pares.
També a nivell socioeconòmic canvia la nostra realitat. D’una realitat agrícola basada en el comerç de la taronja, a instal·lar-se en el meu poble i en el poble del costat (El Port de Sagunt), grans fàbriques, i un percentatge molt elevat de la població deixa abandonat el camp i entra a treballar en una fàbrica. En el cas del meu poble en la fàbrica de calefactors Cointra.
També aquells anys venen marcats per la mecanització del treball agrícola, els cavalls comencen a abandonar el camp i entren els tractors. D’altra banda comença a aparèixer la corrupció vinculada a l’urbanisme que a partir dels 60 i 70, ja és escandalosa, fins arribar als nostres dies.
Voldria acabar parlant del articles que fas totes les setmanes a La Veu del País Valencià. M’agraden moltíssim, i que crec que estan molt emparentats amb aquesta novel·la. Els personatges que vas evocant totes les setmanes, formen part d’aquest món de Pouet i tots han estat víctimes d’alguna manera de la repressió, del canvi d’ús de la terra, d’una manca d’educació forçada per les circumstàncies polítiques i econòmiques, encara que molts estan carregats de saviesa popular.
Al principi, quan vaig començar a entrar en La Veu, anava com una mica perdut, no acabava d’agafar el to. Ja havia publicat en altres mitjans i n’havia fet un recull, Cròniques de l’infern (Onada edicions), aquells tenien una línia concreta. Ací vaig voler buscar una línia diferent, però no sé si va ser per casualitat o per què, vaig trobar aquesta línia en què parle de personatges, d’espais... i m’he sentit molt a gust. He intentat que superen la temporalitat de l’actualitat. Estic intentant que tots puguen estar connectats entre ells i a la llarga o a la curta, potser fer una selecció del millors i publicar un llibre. Ha donat la casualitat que ha aparegut la novel·la quan ja porto any i mig publicant-los.
Suposo que estàs d’acord amb el que dia aquesta setmana Quim Monzó, que assegurava que als diaris, es pot fer molt bona literatura.
Et diré una frase  que em digué Joan Garí fa molt de temps: “La millor literatura del segle XX ha eixit publicada en els diaris”. Estic totalment d’acord. La columna d’opinió és molt transversal. En un moment determinat és com estar fent un dietari, i moltes s’acosten al que és un relat o un conte. En els meus articles estic tractant de recuperar un univers que està pràcticament desaparegut, i intente, a més, a partir de personatges molt locals, buscar l’universal.
Josep Manuel San Abdón


dissabte, 7 de juliol de 2018

EL DESIG, LA MORT I LA PARAULA POÈTICA



RAMON GUILLEM(2018) La febre dels dies. Alzira. Edicions Bromera
Després de quatre anys, Ramon Guillem torna als aparadors de les llibreries amb un nou llibre de poesia, La febre dels dies, amb el qual va guanyar el premi Maria Beneyto, en els XXXV premis Ciutat de València. Les cites que encapçalen el llibre ja ens donen de bon començament algunes de les claus importants del poemari. El desig desbordat, el contacte dels cossos nus, i en conseqüència la febre amorosa. El poeta cita Gabriel Alomar, “Banyada en suor, febrosa, fumeja la carn nua.” i Luis Cernuda, “Y el deseo girarà locamente en pos de los hermosos cuerpos/Que vivificant el mundo un solo instante.” Però també té una presència important el record, com s’encarrega de recordar-nos-ho  la cita de Manuel Forcano, “Veta d’or aquests records”.
El record d’amors passats està lluny de tindre un caràcter dramàtic, sinó que més aviat pren un to de nostàlgia agradosa, com en Oasi, “sempre brollarà/ aquell oasi fèrtil/ de llunes embogides” o en Antic somriure, “el miracle d’aquell somriure feliç/ que ens il·luminava en la fosca”, fins i tot es demana que si un dia es trenca l’amor, que no es convertisca en odi, en el poema Si un dia ha de venir l’odi. Tot i això, hi ha un to irònic quan es rememora un antic amor en Un plat de llagostins, on sols queda el record d’un bon àpat.
El desig amorós és present en poemes com Secret o sobretot Esperar-te, “esperar-te/ m’enlaira el desig”. En algun moment el subjecte poètic s’enfronta a la dificultat d’escriure sobre l’amor, quan es viu un amor real en poemes com Nit de negre setí o Lectura, en aquests casos la vida és superior al poema, “I fou aleshores/ que, per primera vegada,/vaig deixar/ un poema inacabat.”
L’amor apareix com a element que dóna sentit a la vida, com a lloc de refugi per a escapar del “fred cruel” i del poder destructor del pas del temps, com podem veure en el poema Dies tèrbols. Davant les possibles desgràcies que poden afectar el subjecte poètic, trobarà la salvació en l’estimada, “(...) la teua ànima i el cos que en sort li pertoca/ja sabran com salvar-me.” podem llegir al poema Certesa.
Una altra presència destacada en el llibre és la mort. Davant l’espectacle macabre d’algú que s’estima la mort, la veu poètica fuig de pressa en el poema Fugida. Hi trobem també paraules de rebel·lió contra la destrucció de la bellesa pel pas del temps en el poema Tristíssims déus. El dolor inabastable a conseqüència de la mort apareix inspirada al poeta després de la representació de la tragèdia Antígona, que dóna lloc al poema del mateix títol. En el poema Símbol trobem un diàleg amb la mort, on el subjecte poètic es pregunta com una paraula de només quatre lletres causa tant d’espant.
La part final del llibre és una reflexió sobre el fet d’escriure. En el poema Descreença el subjecte poètic s’enfronta a un moment de crisi sobre el valor d’allò que escriu, i dubta per un moment si no valdria la pena que callés. Però aquests moments de dubte s’esvaeixen en els tres darrers poemes del llibre, cal oblidar-se de cabòries i continuar escrivint, deixant fluir a poc a poc la poesia. El poeta vol creure en la paraula, “Escriure com es respira/ salvar la vida per les paraules”, podem llegir en Veritat que és dubte, perquè al capdavall com escriu en el poema que tanca el llibre En aquesta casa nova, la poesia i la vida s’impregnen mútuament.
A La febre dels dies trobem els temes habituals de la poesia de Ramon Guillem, però aquesta vegada amb un to més irònic i narratiu. Un llibre per a gaudir de la vida, la bellesa i la paraula.
Josep Manuel San Abdón


dissabte, 16 de juny de 2018

ENTREVISTA A MANEL OLLÉ



Manel Ollé Albiol (Ulldecona, 1954), acaba de publicar L’escamot de la nit serrada (Onada edicions), una novel·la ambientada al seu poble natal, en els anys de la Guerra Civil. El llibre és tot un homenatge a la gent d’aquest territori; a la seua història, a les seues festes i tradicions, al seu patrimoni i sobretot al seu llenguatge. Sobre el contingut de la novel·la van mantenir aquesta conversa amb l’autor.
El professor Miquel Àngel Pradilla parla del llibre com a rebost de la llengua. Què li ha preocupat més la llengua o la història que ens conta?
Fa uns anys vaig publicar un llibre que es deia L’última vinyeta, i un amic de Tortosa, el senyor Joan Beltran, em va dir: “hi ha cent vint paraules al text que els teus alumnes de l’institut no saben”, i el text era d’uns catorze folis. Això em va produir una inquietud molt gran, ¿com era possible, que en una generació, pel camí hàgim pogut oblidar una part tant important de la nostra riquíssima llengua? I a partir d’aquelles paraules jo he anat molt atent a tornar-li al cabal públic de la llengua, la mateixa generositat que a mi m’havia estat donada, i aquesta ha sigut una de les fites que a partir d’aquell moment he procurat tirar endavant.
Tenim entès que una vegada un corrector li va preguntar al seu editor si s’inventava les paraules.
Sí, un corrector d’un llibre que havia de publicar a Barcelona li va dir al meu editor: “pregunti-li a aquest senyor si alguna de les paraules se les inventa.” No hi havia cap paraula inventada, vaig preguntar quines eren les paraules en qüestió i jo li les vaig anar explicant totes, dient-li on les havia escoltat, en quin context, en quina circumstància i va hi haure un moment de l’entrevista que aquell senyor em va dir: “jo ja en tinc prou”. El que passa és que hi ha paraules de la nostra zona, on la llengua és riquíssima i arrelada, però que pel motiu que siga no han estat recollides als diccionaris, però a poquet a poquet amb l’esforç i la perseverança d’uns i d’altres aconseguirem que estiguin totes.
Però no eres l’únic escriptor a qui li passa això.
No, hi ha altres escriptors que de vegades s’han plantejat aquesta situació. Hi ha un escriptor de Penya Roja de Tastavins, que es diu Desideri Lombarte, que va morir l’any 1989, que té un poema en què afirma que ell cerca paraules, i diu: “ si no les enteneu no és culpa vostra, algunes no han entrat al diccionari i van pel món penant com a fantasmes, esperant redimir-se per a entrar-hi, d’altres en trobareu que de tant velles les teniu en dessús i mig oblidades i a les golfes perdudes plenes de pols de no fer-les anar, desafinades.”
Els escriptors d’aquestes comarques ens podem trobar amb alguna freqüència amb paraules que aquí són d’ús normal i que a altres indrets no les coneixen. Per exemple, la paraula “mesell” com a sinònim de “leprós”, que als nostres pobles la coneix tothom, el meu professor Jaume Vidal Alcover, un home erudit i savi, me l’ha va preguntar moltes vegades: “¿però segur que “mesell” vol dir “leprós”?” i jo li deia: “seguríssim Jaume”. I un altre professor, August Bover, em va dir en un moment donat: “al seu treball hi ha sis paraules que no les he trobat a cap diccionari, ¿vostè em dóna permís per a utilitzar-les?” I jo li vaig dir: “clar que li dono permís, no sap vostè el plaer que em fa.”
Anem al llibre. Lluc, el principal protagonista, és un home bo i generós, ¿ha volgut fer un homenatge a aquelles persones d’abans, que malgrat no tindre massa estudis exhibien uns grans valors humans?
Sí. Jo n’he conegut de persones així. Aquí hi ha un homenatge a aquesta bondat. En el moment en què ell enterra el soldat que mort a les parets del seu corral, quan l’està enterrant, veu que aquella criatura de 22 anys, que cada vegada el veu més jove, arriba a pensar que és un xiquet del combregar, que pot ser un albat. Mostra una gran bondat i una gran misericòrdia. Lluc, per una altra banda, és un home que va rebre una frustració molt gran en la seua infantesa, perquè ell el que volia era ser mestre, i per a ser mestre va fer un salt que al meu poble van fer molts joves de la seua generació, aprendre l’ofici de barber. Una vegada barbers podien treballar i des de l’ofici accedir a estudiar magisteri. Aquest home és la bondat i pensar que hi ha persones que amb un petit ajut, una petita mostra, amb un petit estímul els pots fer molt de bé. Aquest és realment el personatge de Lluc, n’hi han, no ha calgut trencar-se molt el cap per a trobar la psicologia del personatge.
Els soldats que formen part de l’escamot, porten un uniforme en què no apareix cap galó, ni senyal identificativa, a més tots tenen una professió i una vida destrossada per la guerra. El mateix passa amb els dos soldats que apareixen més tard vigilant el mas, del bàndol contrari. ¿Ha volgut denunciar la barbàrie de la guerra, sense classificar ni bons ni dolents?
El llibre és un clam contra la guerra, contra totes les guerres, contra totes les violències. El llibre et ve a dir, les persones tenim caps, possibilitats i recursos per a resoldre tots els nostres malentesos sense necessitat de fer ús de la força. I aquí el llibre no expressa ni de quin bàndol són estos soldats. Però pertanyen a una generació que la dallen, a una generació que és perd, a una generació que mort d’una manera que s’era pogut ben bé estalviar. I un dels personatges diu: “ni el simple fet de guanyar la guerra, justifica el que estem perdent.” Vull dir que esta pèrdua que estem fent de vides humanes, ni guanyant la guerra justificaria el que estem perdent. El llibre és un llibre pacifista, que ens intenta dir que sense haver d’acudir a la força, sense haver d’usar les armes, hauríem de ser capaços d’arbitrar solucions satisfactòries per a tota la humanitat.


En un moment de l’obra apareix un mestre que aconsella els tres soldats. També Lluc, com hem dit somniava amb ser mestre. ¿Ha volgut fer un homenatge a la professió de mestre?
Sí, evidentment. A vegades des de la nostra humilitat, des de les nostres ignoràncies, des de les nostres mancances, podem fer molt de bé, podem obrir moltes portes, donar moltes llums. Jo tinc una mare de 89 anys, que recorda sovint l’única mestra que va tindre a Sant Rafel, una mestra benicarlanda, la senyora Josefina Sans Giner. Hi ha al llibre esta voluntat d’honrar, de dignificar la tasca del mestre, estes persones bonhomioses, generoses i esplèndides, que sempre estan a punt per ajudar-te a créixer, per ensenyar-te que hi ha mil camins, tots bons, a seguir. Que si hi ha pujades les aplanen, que si hi ha pedres les aparten...Al llibre hi ha un cant a la professió de mestre des del principi al final.
El llibre no és només la llengua, és també els costums, els paisatges, el patrimoni.
Sí. No fa molt van donar la notícia que en un d’aquests poblats ibèrics que hi ha al Montsià, van trobar un corn marí de fa milions d’anys, estaven molt eufòrics amb la troballa. Però recordo amb vida meua, haver-los vist usar de manera habitual. Jo tenia uns veïns a Tortosa que quan la dona tenia el dinar fet, tocava el caragol marí per a que el seu home ho sàpigues. I també recordo que a la raval de Sant Joan del Pas arribava un peixater i també tocava el caragol marí i les dones acudien a comprar-li el peix.
 Per tant quan em diuen que ha aparegut un caragol marí que feien servir de corn, jo dic que això és el nostre món i la nostra gent. El llibre és una reivindicació de tot això, de la gastronomia, de la música...de com amb un plat d’arròs i quatre cançons, aquella gent feia una festa enorme, plena de fraternitat, alegria i bona companyonia, on tothom tenia el seu lloc.
Josep Manuel San Abdón

dimecres, 16 de maig de 2018

ENTREVISTA A DAVID MIRÓ



David Miró(Borriana, 1973), periodista i subdirector del diari Ara, acaba de publicar el seu primer llibre de ficció, La Germandat. Complot contra les dones (Onada edicions), on es presenta un nou  punt de vista sobre la història del feminisme. Vam mantenir una conversa amb l’autor el dia 8 de març, quan la novel·la portava una setmana a les llibreries. Diversos fets esdevinguts des d’aleshores fins ara sobre el tracte que reben sovint les dones, demostren la necessitat de llibres com aquest.
Comencem parlant del inquietant subtítol del llibre, Complot contra les dones. Qui organitza aquest complot?
Això forma part de la trama de la novel·la. El llibre és mig novel·la i mig assaig, en què es tracta el tema de la situació de la dona. Jo tinc una filla de 14 anys, m’he de plantejar moltes coses sobre l’educació que li puc donar. M’interessava tractar el tema, però no sóc un especialista, ni un teòric sobre el feminisme, i volia tractar-lo d’una manera que fóra fàcil per al gran públic i que fóra una cosa entretinguda. M’he valgut de la ficció per a explicar coses de la situació de la dona en què qualsevol lector, o lectora sobretot, ràpidament es vorà reflectit o reflectida. La qüestió del complot va lligat amb les teories de la conspiració que sempre funcionen, i m’ha servit la idea que existeix una conspiració mundial per a tractar diferents problemàtiques que afecten la relació entre home i dona.
De vegades es diu que hi ha grans corporacions que mouen els fils de la política, l’economia...En el llibre aquesta corporació, La Germandat, mou els fils per a que les dones no estiguen al mateix nivell que els homes. Però, en la realitat, ¿ a qui interessa que continue mantenint-se aquesta desigualtat?
El món que coneixem l’hem construït els homes, perquè som els que hem ostentat el poder, i en els darrers anys, arran de l’aparició del feminisme i dels moviments dels drets de les dones, hi ha una lluita de gènere. Això ja ho diran els historiadors, però des del meu punt de vista, aquesta lluita té un impacte en el món, potser més gran que la lluita de classes clàssica. Es tracta de veure com la igualtat de les dones canvia el món i el statu quo, i això fa que els homes se senten amenaçats, perquè aquesta situació comporta canvis, i sempre que hi ha canvis hi ha alguns que perden, i en aquest cas els que perden són els homes que tenen el poder.
Una de les tesis del llibre, és que un dels grans èxits del masclisme és haver convertit el feminisme en una caricatura, en una cosa de frikis, de dones histèriques i masculinitzades. Això era més veritat quan vaig començar a escriure el llibre que no ara que comença a hi haure un cert rebrot del feminisme, d’orgull de les dones feministes que fa dos o tres anys.
Enllaçant amb el que estàs dient, un dels darrers capítols del llibre és l’escàndol, arran de l’assetjament sexual d’Harvey Weinstein a les actrius de Hollywood i el moviment me too. Aquest moviment reivindicatiu de les actrius, ¿creus que dóna prestigi al moviment feminista?
Dóna visibilitat, perquè són unes dones que aparentment són molt poderoses, ja que guanyen molts diners, tenen reconeixement públic, però quan es troben cara a cara amb un depredador sexual, al final són com totes les dones, víctimes igualment. Això crec que ha ajudat a destapar tots els casos que hi ha d’assetjament sexual que estan malauradament molt estesos en molts nivells de la vida. Imaginem-nos que si això passa a certs nivells, què passarà en altres àmbits molt més casolans.
Creus que les dones estan adquirint consciència de col·lectiu?
Això per a mi és molt important, que les dones tinguen consciència de col·lectiu, la idea de que estan totes juntes en una lluita compartida. Això és el que el masclisme ha intentat trencar en els últims anys, que les dones no tingueren consciència de gènere. Ara s’està recuperant aquesta consciència.
El narrador de vegades parla de dones poderoses, que han arribat a caps de govern, el cas més emblemàtic seria Margaret Thatcher, persones molt influents com Christine Lagarde, però que en general han servit per a enfortir l’estructura del poder masculí.
Això és una tesi provocadora que jo introduïsc en la novel·la. El que sí que és veritat no és que arriben dones, pel simple fet de ser dones a les estructures de poder, sinó que siguen dones que tinguen consciència de ser dones i per tant tinguen una visió diferent de les coses. Perquè si són dones que el que fan és copiar el model dels homes, no es pot esperar res, no té cap impacte. El que sí que veig és que hi ha un model de dona que adopta els patrons masculins, justament perquè considera que és l’única manera d’arribar al poder, i això és una altra victòria del masclisme.

Creus que el llibre pot molestar algú o causar alguna polèmica. Tot i que el llibre acaba d’aparèixer, t’ha arribat alguna reacció?
Estic bastant expectant encara, per vore quina és la reacció. De moment tota la gent que l’ha llegit li ha agradat molt, però és gent que em coneix o que té algunes referències. Crec que al final el llibre funciona si entres en el joc que plantejo, que és explicar la situació de la dona des del punt de vista d’un masclista, si tu acceptes aquest joc, crec que el resultat és satisfactori. De fet una de les lectores que ha tingut m’ha dit: “escolta, m’ha agradat molt el llibre i m’ha posat d’una mala llet increïble”. Jo crec que és això, ja funciona, he aconseguit enervar i per tant estic buscant aquesta reacció, quin personatge més abjecte!
De fet en una entrevista has dit que has buscat el teu jo més abjecte per a escriure el llibre.
Exacte. Al final tots els homes som masclistes en un grau o en un altre. I del que no ja dubte és que ens hem criat en un sistema de valors masclistes, i per tant els homes que som conscients d’això, el que fem és desprogramar-nos. Desprogramar tot aquest masclisme que de vegades tenim dins nostre i que de vegades no som ni conscients. I en el llibre el que he fet és l’exercici d’anar a buscar dins meu el jo més masclista per posar-me en la pell d’aquell personatge, perquè jo creia que era la manera que tinc per aportar alguna cosa. Com ja he dit no sóc un teòric, ni un especialista en la matèria, el que he fet és crear un personatge que puga vehicular tot aquest pensament masclista i que puga portar a la reflexió. Al final és un llibre que busca entretindre, que es llig ràpid i t’ho passes bé. Però sobretot el que busca és provocar una reacció i que la gent pense que tinc raó, que això que explico passa. De fet deixa’m que et diga una cosa que m’ha sorprès. Jo li comentava a la meua directora, Esther Vera, que tenia por de convertir el personatge en una caricatura, tant exagerat que fora inversemblant i ella em va dir: “No, és molt realista el teu personatge, jo te’n podria dir uns quants que són exactament el patró que tu descrius.” Això m’ha afectat, perquè pensava que buscant en el meu jo més masclista estava exagerant, però resulta que no, resulta que hi ha gent que és així.
Josep Manuel San Abdón









dimecres, 9 de maig de 2018

LA PEL·LÍCULA DE LA VIDA



VENTURA PONS. Els meus i els altres. Edicions Proa. Barcelona. 2011.
Ventura Pons va nàixer a Barcelona l’any 1945. Es va iniciar en el món artístic, primer com a director de teatre, per a passar una dècada més tard a dirigir cine, tasca per la qual és més conegut actualment. Entre les seues pel·lícules caldria destacar, Ocaña, retrat intermitent, El vicari d’Olot, El perquè de tot plegat, Actrius, Carícies, La rossa del bar o Forasters.
Els capítols dedicats a la família obrin i tanquen el llibre. Són una mica complicats de llegir perquè requereixen una gran concentració, ja que apareixen una gran quantitat d’avantpassats; avis, besavis, oncles avis i oncles besavis, cosins i cosines, etc. És una família en alguns moments amb episodis molt de melodrama, com el dels seus oncles Sebastià i Clementina, on gairebé al final de la vida d’aquesta explica a la mare de Ventura el secret d’un fill que sempre l’havia presentat com un cosí.
En el capítol final coneixem Clarita i Juanito Vilar dos parents que vivien a La Havana, i que ell retroba l’any 1997 quan va a participar en un festival de cine. És mitjançant ells que coneixem que el fill de la tia Encarnació, no era fill de l’home que s’havia casat, sinó d’un cosí germà amb qui havia tingut una gran història d’amor i que va marxar a Cuba ignorant que havia deixat la cosina embarassada. Després tindrien una llarga i apassionant correspondència durant molts anys que els dos germans Vilar van conservar.
Continuant amb la família li dedica un capítol al seu germà Jordi. Quan ell tenia cinc anys, els seus pares van tindre una bessonada, Francesc i Jordi, que van nàixer amb un estrany tumor als ulls. Els dos millors oftalmòlegs de Barcelona, els doctors Barraquer i Arruga, els van recomanar que anaren a Londres, on vivia la màxima autoritat mundial en aquella malaltia, el doctor H.B. Stallard. Francesc va morir als tres anys, però Jordi va sobreviure tot i que no va poder conservar la vista. Va ser un noi molt estudiós amb una gran capacitat intel·lectual, tot i que finalment un càncer se’l va endur, sent encara molt jove, cosa que ha marcat molt la vida de Ventura.
A causa de la malaltia dels germans i al fet que els seus pares passaven molt de temps a Londres, va estar intern al Seminario Colegio de Santa Maria del Collel a Girona, un col·legi amb una disciplina militar. Després, a instàncies de la família, va fer estudis de peritatge mercantil, que no l’interessaven gens, però van fundar un cine club, i va poder vore molt de cine, la seua gran passió. Al mateix temps va començar a col·laborar en una revista de cine, sense cobrar, però això li va permetre assistir per primera vegada com a periodista al festival de Sant Sebastià. Seguirà anant posteriorment durant prop de vuit anys a diversos festivals, i a Cannes farà amistat amb Lindsay Anderson, destacat director del free cinema anglés, i entrarà en contacte amb destacades estrelles internacionals.
Per aquesta època comença a fer estudis de teatre en l’escola Adrià Gual que dirigia Mª Aurèlia Capmany, va estar poc temps en l’escola, però la influència intel·lectual i l’amistat amb la Capmany va durar tota la vida de l’escriptora.
L’any 1968 debuta en el teatre professional, intenta fer un teatre modern, però no sempre amb massa èxit. Entre 1974 i 1976, com diu ell, no va eixir del Romea. Va fer un muntatge que havia tingut molt d’èxit a Londres, el musical Rocky Horror Show. Malgrat les dificultats per a formar el repartiment en la Barcelona de l’època, va ser un èxit.
Després li van proposar fer una obra molt comercial, i va tindre de lidiar amb la problemes que li causaven actors molt reconeguts del moment com Joan Capri i Mª Matilde Almendros, en va quedar fart.
Com a director teatral d’una de les coses de que se sent més satisfet és d’haver-li donat un paper protagonista a Rosa Mª Sardà, que acabarà protagonitzant posteriorment moltes de les seues pel·lícules i convertint-se en una de les seues millors amigues.
Malgrat els anys dedicats al teatre, el que ell vol realment és fer cine, i es llança de ple a aquesta activitat quan té ocasió de rodar el documental Ocaña, retrat intermitent, sobre un pintor andalús, que vivia a la Plaça Reial de Barcelona, amb un comportament molt transgressor per al moment. El documental rodat amb un pressupost escàs i amb pocs mitjans, va tindre tanmateix molt d’èxit i va ser premiat en diversos festivals.
En els capítols següents va explicant les vicissituds que va passant per a anar posant en marxa les següents pel·lícules que composen la seua filmografia. Els èxits i els fracassos. La devoció que sent per actrius com Núria Espert, Rosa Mª Sardà o Anna Lizaran o per l’actor Josep Mª Pou.
Però no és fins 1995 que es pot dedicar exclusivament al cine després de l’èxit de El perquè de tot plegat. Abans havia combinat la seua dedicació al teatre i al cine amb el treball al negoci de son pare.
Dedica algun capítol a qüestions més personals com a la relació amb la seua parella, Narcís. O a quan va rebre un tret a la porta d’una sala de festes de Mèxic, en que la bala se li va allotjar prop de la columna vertebral i a punt va estar de costar-li la vida.
Els meus (i els altres) és un llibre interessant per a conèixer a fons la vida d’un dels cineastes catalans més destacat. I al mateix temps per a conèixer, des del seu punt de vista, el món cultural dels últims cinquanta anys de la capital catalana.
Josep Manuel San Abdón

dilluns, 23 d’abril de 2018

ENTREVISTA A VICENT PALLARÈS



Vicent Pallarès va guanyar amb Les llàgrimes d’Orfeu (Editorial 3 i 4) el premi Andròmina dels premis Octubre 2017. Aquesta novel·la és una biografia novel·lada del gran guitarrista Francesc Tàrrega. Sobre el seu contingut hem conversat amb l’autor.
Tu has guanyat molts premis, però aquest té una significació especial?
Té un significat especial per dos motius. Un, perquè per qüestions que no venen al cas, vaig estar uns anys una mica desconnectat de l’escriptura, i deia mig en broma, però mig seriosament també, que estava en estat d’excedència, i aquest premi ha servit per a recarregar-me les piles i reincorporar-me. I d’una altra banda, tothom sap que és un dels premis més emblemàtics d’ací del País Valencià.
Tinc entès que l’origen de la novel·la va ser un encàrrec que et van fer de Canal 9, fa uns anys, per a una sèrie que es deia Valencians que fan història. És així?
En efecte. Em van encarregar el guió de Tàrrega i em vaig documentar àmpliament. L’episodi era breu, de 25 minuts, i em va sobrar molta documentació de la que havia arreplegat. Però a més, després de llegir moltes biografies de Tàrrega, el personatge em va arribar, em vaig enamora d’ell i vaig pensar que tenia prou material per a una novel·la i és el que he fet.
Dius que el personatge et va enamorar. Durant els mesos que has estat redactant la novel·la, ¿quina relació has tingut amb Francesc Tàrrega?
És com si et posessis dins del personatge i intentares viure d’alguna manera les seues experiències.
Una cosa que m’ha cridat l’atenció és que Francesc Tàrrega es va relacionar amb grans figures del poder i de la cultura del moment, però mai no va tindre una bona posició econòmica, sinó tot el contrari.
Això és la prova que no feia servir les influències i no s’apuntava a les portes giratòries, que ara estan tant de moda. D’una banda sentia la necessitat de pujar la família, però d’altra no va tenir mai un afany desmesurat de guanyar diners, i bona prova d’això és que preferia els concerts íntims amb quatre amics que no les audicions en grans escenaris. De fet va refusar concerts a Londres, París, Nova York, Moscou i fins i tot al Liceu. El cas del concert que es va negar a fer al Liceu és molt curiós, perquè resulta que després de signar el contracte va recordar que eixe mateix dia i a eixa mateixa hora, tenia concertat un sopar amb els amics i els havia d’oferir una audició de guitarra en una vaqueria. Això diu molt de la seua despreocupació pels diners.
El seu germà Vicent xafava més de peus a terra, l’ajudava a mantenir la família, sacrificant, pot ser fins i tot, la seua vida personal i professional. Fins  a quin punt va ser important Vicent per a Francesc Tàrrega?
Tàrrega per a Vicent va ser quasi més un pare que un germà, es portaven quinze anys. El va acollir a casa, amb la família i això feia que en les èpoques de les vaques magres, o quan l’economia anava fluixa, ell es feia càrrec del manteniment de la família, i tot perquè tenia un sou segur, era primer violí del Liceu, per tant no li comportava cap dificultat col·laborar econòmicament amb la família.


Un personatge molt important en la novel·la és la seua esposa Maria. Una dona que es casa molt enamorada, que renuncia a les comoditats que li proporciona la seua família benestant, però que al final li retrau haver-se dedicat en cos i ànima a la seua obra.
D’alguna manera el leitmotiv de la novel·la me’l va donar una mica aquella frase, avui tant vituperada pel món feminista, que afirmava que darrera d’un gran geni, hi ha una gran dona. En aquest cas el que havia darrera d’un gran geni, era una dona abnegada, soferta i que al llarg de la seua vida pateix privacions i té molts patiments. Al cap i a la fi, Tàrrega era molt bona persona, era molt generós, molt educat, molt correcte, però era també un bohemi, i s’ho pensava molt poc per a marxar de casa i estar llarguíssimes temporades fora, de gira o visitant països com Itàlia o el nord d’Àfrica. I tot i que les biografies de Tàrrega el santifiquen, el que faig és humanitzar-lo, i en aquest procés d’humanització, penso que pesen molt els patiments de la dona, i per tant el que faig en la novel·la és posar-me dins del personatge i expressar aquests patiments, aquestes malfiances i aquestes privacions.
Els diàlegs i els monòlegs interiors són, bàsicament, els dos recursos que utilitzes per a redactar la novel·la. Quin et va donar més dificultats?
Cap dels dos em va oferir grans dificultats. Això és el resultat de molts anys de pràctica dedicat a l’escriptura. De fet jo considero que és més dificultat la veu d’un narrador extern, perquè això t’obliga a mirar-t’ho des de fora i de vegades a visitar els llocs. Per exemple, en un moment de la novel·la es parla de l’estació de França i parla d’un gran rellotge que hi ha al vestíbul, això per a constatar-ho t’obliga a fer el viatge a Barcelona, visitar el lloc, observar-lo, prendre notes, per a després escriure una simple frase de poques paraules. Però quan t’expresses des de dins d’un personatge, t’és molt més fàcil si tens la capacitat de disfressar-te d’aquest personatge, posar-te a dins i expressar-te des del seu interior. És allò que diu Flaubert, madame Bovary sóc jo.
Josep Manuel San Abdón



divendres, 13 d’abril de 2018

OPERAR EL CERVELL



Henry Marsh. (2016) Ante todo no hagas daño. Barcelona. Editorial Salamandra.
Henry March és un prestigiós neurocirurgià que treballa en el St. George’s Hospital de Londres. En aquest llibre ens exposa la seua experiència com a metge en una de les especialitats més complicades.
Ante todo no hagas daño és una autobiografia, però també una confessió o reflexió sobre l’ofici de metge. Henry Marsh arriba a aquesta professió després de fer estudis de Ciències Polítiques, Filosofia i Economia en la Universitat d’Oxford, fins que finalment es va decidir a estudiar Medicina en el Royal Free Hospital de Londres. La professió no l’acabava d’omplir del tot, fins que un dia, mentre estava de metge resident va poder observar una operació de cirurgia del cervell i llavors va trobar el seu camí.
El llibre està dividit en vint-i-cinc capítols la major part dels quals porta per títol el nom d’una malaltia localitzada en el cervell, generalment relacionada amb tumors de diversos tipus o en les comunicacions dels vasos sanguinis. Normalment es comença amb la definició de la malaltia i a continuació ens explica un cas en el que ell va intervenir. Són petites històries en què l’autor ens explica les dificultats que comporta l’operació i les seues reflexions al respecte.
És un tòpic del camp de la Medicina dir que qualsevol operació sempre suposa un risc, però en la cirurgia del cervell, el tòpic es ben real. De la perícia del metge depèn que un pacient recupere la salut o es quede cec o en una cadira de rodes per sempre. Henry Marsh ens explica els seus èxits, però també els seus fracassos i les errades que ha comés al llarg de la seua carrera. I reflexiona sobre tot això.
Una preocupació és com enfrontar-se al malalt i a la família, com contar-li els riscos que correrà. Com transmetre-li confiança, però al mateix temps que sàpiga que ell no és infal·lible. Com poder contestar unes preguntes de les que ell mateix ignora les respostes. Com fer front a les pressions de la família del pacient i que puguen comprendre, per exemple, que fer una cirurgia a un malalt sense solució únicament servirà per a perllongar el seu sofriment unes setmanes més. Aquestes reflexions ocupen una bona part del llibre, en què ens mostra les seues pors, els seus dubtes, els seus conflictes ètics i no escatima crítiques a la seua pràctica professional, quan creu que en un moment donat no va estar encertat.
Ocupa un espai destacat en el llibre el paper del metges residents en formació en el seu equip. Acostuma a ser rigorós amb ells, tot i que a vegades dubta si els ha de deixar més responsabilitats de les que els deixa. Ja que com a veterà ja al final de la seua carrera, sap que els joves pensen que en saben molt, però ell recorda que els seus principals errors els va cometre precisament quan era un jove amb poca experiència.
També trobem Henry Marsh com a pacient, ja que pateix dos despreniments de retina i la ruptura d’una cama. Això el fa reflexionar sobre la visió de la medicina des d’un altre costat. També la veu com a familiar de la seua mare malalta, la mor de la qual suposa un dels moments més emotius del llibre.
L’autor critica sovint el sistema de salut britànic, i al, segons ell, excés de burocràcia  i als límits pressupostaris amb que els sanitaris s’han d’enfrontar contínuament.
Ante todo no hagas daño és un llibre de contingut molt dur per les malalties que apareixen, per les operacions a que assistim, encara que no tenim les imatges, que ens posen de relleu la fragilitat a la que estem sotmesos els sers humans. Tot i això la lectura és apassionant. Està molt ben narrat i es nota la formació filosòfica de l’autor. A més, malgrat tot, en algun moment hi ha la discreta presència del típic humor anglès.
Josep Manuel San Abdón