diumenge, 26 de juliol de 2020

ENTREVISTA A JOSEP BALLESTER


Josep Ballester és catedràtic de Didàctica de la Llengua i la Literatura de la Universitat de València. Com a escriptor té una àmplia obra publicada i ha conreat diversos gèneres com la novel·la, la poesia i l’assaig. I ha rebut premis tant reconeguts com el de novel·la Ciutat d’Alzira, els de poesia Vicent Andrés Estellés i Joan Roís de Corella i el premi d’assaig Josep Vallverdú de Lleida 2018 amb el llibre Atles d’aigua i de pedra. Cartografies de la creació, publicat per Pagès editor. Un llibre que és una invitació a viatjar amb una altra mirada i del qual hem parlat amb l’autor.

Una de les coses que em crida l’atenció és el punt de vista narratiu. De vegades ets tu el narrador i d’altres dónes la paraula a algun edifici o sobretot als rius.

Jo jugue a canviar punts de vista, perquè pense que el punt de vista es fonamental en el fet literari i en aquest cas he volgut jugar amb el punt de vista i sobretot donar-li vida a objectes o elements de la natura que diguen també la seua. El món, un escriptor, l’ha de veure des del punt de vista de la ficció, fins i tot canviant eixos punts de vista que de vegades semblen peculiars, però pense que el més important com a escriptor és veure tots els cantons, fins i tot, podríem dir, totes les cares de la Lluna.

Parlem dels rius: en les tres entrades protagonitzades pel Danubi, sembla que li has donat veu perquè ell ha estat testimoni de la tràgica història d’Europa, sobretot en el segle XX.

Els rius en el llibre són importants. Jo he nascut en Alzira, que en àrab significa illa, i no és que fora una illa de mar, sinó que era una illa en plena ribera, però que estava envoltada pel riu Xúquer, que significa Devastador. Per tant a mi les ciutats amb riu em criden molt l’atenció i sempre les faig meues, m’interessen des de molts punts de vista. Fins i tot depèn del costat de la ciutat en què estigues, és una ciutat molt diferent.

El Danubi del que tu parlaves, efectivament és el gran testimoni natural de la història tràgica d’Europa, perquè la història d’Europa té molts moments tràgics, i aquest riu representa un poc això. Es pot contar la història, almenys del centre d’Europa des del punt de vista del Danubi, perquè recorre d’una banda a l’altra tota l’Europa Central. Des d’aquest punt de vista m’ha interessat mirar la humanitat com el llop que ataca el mateix home, i el Danubi ha jugat amb aquest personatge i amb aquest punt de vista, perquè és qui ho ha vist i qui ho ha viscut tot, mirant-ho amb una certa distància, que és el que interessava.

I parlant de rius, dius que et fascinen els ponts. Per què?

Perquè segurament he nascut en un poble on no hi havia molts ponts, però hi havia el pont de ferro, que ara ha complit cent anys. El punt de vista no és el mateix d’un costat que d’un altre del riu. Per exemple Budapest, que de fet són dues ciutats diferents, una part és Buda i l’altra és Pest, que són molt diferents, fins i tot arquitectònicament. Els ponts són des del meu punt de vista un element de l’arquitectura especialment estimable, i sobretot perquè em dóna la sensació de pas del temps i allò que pareix que res no perdura, i des d’aquest punt de vista també m’interesse. I fins i tot en el centre del pont, es veu el món ben diferent.

En el teu recorregut per aquest atles, sembla que sents predilecció per visitar aquells espais que han estat poblats per artistes, sobretot escriptors, que han sofert cert grau de marginalitat, o si més no, han estat poc assimilats pel sistema. Estem parlant del marqués de Sade, el grup de Bloomsbury, Kafka, Mary Shelley, Baudelaire, Pío Baroja o Pasolini.

Des d’aquest punt de vista que em comentes poden haver estat en algun moment marginats o fora del sistema, però en el fons tampoc és així, perquè Kafka s’ha convertit en el gran referent de la narrativa del segle XX i XXI, mai no ho era dit ningú en el seu moment, o el mateix marqués de Sade o Mary Shelley. La història ha acabat posant-los en l’element canònic. Però sí, m’interessa la part fronterera de la literatura on de vegades estan les qüestions molt més riques i més polièdriques o més interessants. Per exemple Pasolini que és un personatge que tots els coneixen com un home de cinema, però que té uns assajos molt interessants, i fins i tot com a poeta en la seua llengua, el friülès, també és molt interessant, ell sempre juga des dels marges de la societat i des dels marges de la Roma dels últims anys que va viure.

Presència destacada en el llibre tenen també aquells escriptors que han patit o mort en l’exili; Descartes, Stefan Zweig, Clarice Lispector, Walter  Benjamin o Roman Jakobson.

Això també té a veure amb una altra de les meues dèries. L’anterior llibre d’assaig que vaig traure fa un parell d’anys es deia Diàspores. Paraules i geografies de l’exili, i també jugava en aquest sentit. Crec que en el fons tot ésser humà és un exiliat, perquè en algun moment ho ets tant en la teua terra com en altres geografies. Jo quan parle de geografies, no només parle de geografies tangibles. Hi ha molta gent que no se sent a gust ni en la realitat que viu i fins i tot fa una vida d’exiliat, i aleshores jugue un poc des d’aquest punt de vista. De vegades parlem dels exiliats de la República durant el franquisme, però els exiliats són permanents. Pensem en tota la gent que ha de fugir de la seua terra siga d’Àfrica, siga d’Amèrica o siga inclús d’Europa, que fuig per a buscar-se altres realitats, i això és molt complex, perquè has de canviar fins i tot de pell per a sentir-te a gust en un altre territori o en una altra realitat, la qual cosa és molt complicada.


Josep Pla diu que “l’única manera de viatjar i observar alguna cosa és anar a peu i amb tota calma.” Crec que tu comparteixes totalment aquesta opinió, i per això reivindiques el viatge amable i civilitzat i sense Google Maps.

Exacte. El Google Maps pot ser una eina molt estupenda per no perdre’s quan vas a un lloc molt concret, però aquest llibre va en contra de mirar el Google Maps, és a dir, caminar, passejar, viatjar amb lentitud, amb tranquil·litat, reflexionant, inclús, també perdent-se. Quan algú es perd amb ganes de perdre’s, això també ajuda a mirar el món d’una altra manera. És el que reivindicaven Baudelaire o Walter Benjamin. Però en ple segle XXI, no hi ha geografia, ni petit riuet que no estiga cartografiat, per unes eines realment fantàstiques, això a mi no m’interessa, a mi m’interessa el punt de vista de les persones i sobretot la reflexió a partir dels espais, no solament els tangibles, sinó els espais metafòrics que formen part de la nostra realitat. Inclús en algun moment, no parle només d’espais ideals, sinó que parle d’altres realitats molt més dures, com per exemple de les realitats de l’escriptor Roberto Bolaño que parla dels feminicidis en la frontera entre els Estats Units i Mèxic, en què tots els anys apareix una llista molt llarga de dones assassinades, i mai no es troben els culpables.

Al llibre trobem una geografia de la barbàrie, reflectida en la destrucció de l’Iraq i sobretot en l’espai dedicat a la novel·la de Roberto Bolaño 2666, com acabes de dir. ¿Vols reivindicar en aquestes pàgines la paraula, l’art i la cultura com a grans metàfores contra la mort?

Sí, en el fons és això. La paraula, en certa manera, és una de les eines que té l’ésser humà, primer per a lluitar en la solitud en la qual ens trobem. Recorde que en una pel·lícula, un catedràtic d’universitat li pregunta a un estudiant perquè llegia i ell respon que llig per saber que no està sol. És això, una lluita contra el buit i la barbàrie que a vegades ens volta i que pensem que no ens toca, però que ens toca a tots. Quan un ser humà pateix un element repressor, qualsevol dictadura, qualsevol persecució, en el fons, també ens estan perseguint a nosaltres, per tant la paraula, la geografia que sempre té molts significats i molts punts de vista ens ajuda a lluitar contra eixa geografia de la barbàrie que sí que existeix. Els valencians tenim també geografies de la barbàrie que no hauríem d’oblidar, sobretot per a no repetir-les. De vegades també ens oblidem, perquè les llibertats ens han costat, hi ha que lluitar cada dia per elles, perquè sembla que en els últims anys a l’estat espanyol algunes llibertats es puguen perdre.

Josep Manuel San Abdón


dimarts, 23 de juny de 2020


LA BIOGRAFIA D’EDUARD PUNSET

GENÍS SINCA(2020). No moriré mai. Biografia d’Eduard Punset. Benicarló. Onada edicions.

La biografia d’aquest polifacètic personatge li va valdre a Genís Sinca guanyar el IV Premi de Narrativa Memorialística Ciutat de Benicarló. L’autor va mantindre amb Eduard Punset una sèrie de trobades on aquest va anar desgranant els aspectes més significatius de la seua vida.

El llibre està dividit en quatre grans blocs que presenten els canvis més decisius en la vida de Punset. El primer porta per títol Qualsevol temps passat va ser millor, comença amb la primera entrevista que té lloc el novembre de 2016, on l’autor sap descriure magistralment el tarannà del personatge, la rebuda amb aquell fantástico tant propi d’ell i el comentari de que s’havia comprat un àtic al petit poble de la Vilella Baixa, de la comarca del Priorat. En realitat s’havia comprat un nínxol al cementeri del poble, a la filera de dalt. Contrasta amb allò que li havia dit a Albert Om, en el programa El convidat de TV3, uns anys abans, “no, jo no moriré mai perquè no està demostrat que això m’hagi de passar a mi.” D’ací el títol del llibre.

I per què la Vilella Baixa? Doncs, perquè en aquell indret va viure els primers anys de la seua vida, ja que el seu pare va exercir de metge en plena postguerra. Allí va experimentar una sèrie de vivències que serien molt importants en la seua vida. El silencis al voltant del que havia passat al poble durant la guerra civil. Va conèixer el iaio Monget, un home que sabia transmetre la saviesa de la gent gran i que parlava clar i trencava d’alguna manera aquell silenci. Un altre personatge que el va marcar va ser el mestre Quimet, que tenia un doble fons, era un mestre d’escola aparentment insignificant, del que ningú sospitava, però quan sortia de l’escola carregava les seues mules, tothom pensava que anava a l’horta, però en realitat portava menjar als maquis amagats a la serra del Montsant. Al poble, l’escola i la presó, on es tancava els maquis que eren detinguts, estaven al mateix edifici.

La segona part del llibre es titula A la conquesta del nou món. Al setze anys va obtenir una beca per estudiar el batxillerat als Estats Units. “Em va tocar la loteria”- diu. Va passar dos anys a Los Angeles. L’experiència va ser extraordinària, entre altres coses va aprendre anglès que seria fonamental per a la seua trajectòria posterior. Quan va tornar va anar a Madrid a estudiar Dret i va ingressar en el Partit Comunista. Un dia va rebre una trucada que la policia l’estava buscant i es va exiliar a Bordeus, on va conèixer la que seria la seua esposa Suzel Bannel. Des de llavors sempre va anar amb el passaport a la butxaca. Posteriorment va passar un temps a París.

De París es trasllada a Londres, perquè rep una oferta  per treballar en els serveis exteriors de la BBC, a més torna a estudiar i fa un màster en Econòmiques, això el converteix en corresponsal econòmic de la BBC i col·labora en The Economist. “A Anglaterra, Punset es va convertir en Punset. Des de llavors, tot allò que és british el torna boig.” – escriu Genís Sinca. El treball a Londres el va connectar amb el Fons Monetari Internacional i li proposen formar-ne part, de manera que el 1969 se’n va a viure a Washington i posteriorment es destinat a Haití.

La tercera part porta per títol Tornada a casa. L’any 1973 rep una trucada d’Alberto Oliart, que li proposa formar part del consell de direcció del Banco Hispano Americano i torna a Espanya. En aquell temps ja s’havia allunyat del PCE, i amb la mort de Franco i començament de la Transició ingressa en la UCD, el partit d’Adolfo Suàrez. Forma part del primer govern de la Generalitat de Catalunya, sota la presidència de Josep Tarradellas, on exerceix el càrrec de conseller d’Economia i Finances. Més tard i per a preparar l’ingrés en la Comunitat Econòmica Europea, Suárez crea el Ministeri de Relacions per a les Comunitats Europees i li encarrega a ell la cartera. Aprofita el seu coneixement d’idiomes, els seus contactes i els seus aires de modernitat. Així les coses arriba el 23F de 1981, l’intent de cop d’estat de Tejero, i a partir d’aquella nit en què ell, com tots els diputats va estar segrestat al Congrés, opina que alguna cosa es va trencar i que res no va tornar a ser com abans. El 23F va servir per “posar fre a la Transició” – diu. Totes les reformes que s’havien de fer no van arribar perquè la por ho va paralitzar tot.

El nou govern que surt després del 23F, presidit per Leopoldo Calvo Sotelo no confia en ell. Un temps després, el 1982, es presenta com a diputat al parlament de Catalunya com a independent en les llistes de Convergència i Unió, però ho deixa el 1983. Amb la creació del CDS per Adolfo Suárez, entra a formar-ne part  i en les seues llistes aconseguirà l’escó d’eurodiputat, i torna a Europa el lloc on a ell li agradava estar.

Quan el CDS desapareix, funda Foro, un partit que pretenia canviar la forma de fer política d’aquell moment i que estava format per intel·lectuals desencantats, professionals liberals, economistes, universitaris, advocats, metges, una mena de flor i nata del món professional instal·lat al centre polític. Es van presentar a les eleccions europees de 1994, però van tindre un pobre resultat electoral. El partit es va dissoldre el 1995.

I a continuació va arribar Redes, que així es titula la quarta part. Punset se’n va adonar que a Espanya no s’havia fet cap programa dedicat seriosament a la divulgació de la ciència, i pensava que això era important per a la modernització del país. Llavors va proposar a TVE la creació del programa Redes. Els directius d’aquell moment s’ho van mirar amb escepticisme, li van dir que amb aquest títol els espectadors pensarien que allò era un programa de pesca, però finalment va accedir amb la condició que incloguera algun personatge popular per a tindre audiència, de manera que, en els primers programes, després es feia un col·loqui sobre ciència amb personatges coneguts. Davant el sorprenent èxit d’audiència Punset va poder anar fent el programa que volia, va visitar universitats de tot el món, va entrevistar els científics més destacats, i va tocar una gran diversitat de temes. El programa va estar divuit anys en antena.

Amb aquest llibre Genís Sinca fa un molt bon retrat de la figura d’Eduard Punset, sap captar molt bé la psicologia del personatge, està narrat d’una manera molt amena i ens dóna a conèixer no només la biografia del personatge, sinó que a través d’ell coneixem algunes de les circumstàncies de la Transició i de les mancances tant polítiques com científiques de l’estat espanyol que encara seguim arrossegant des d’aleshores.

Josep Manuel San Abdón


dimecres, 27 de maig de 2020

FRAGMENTS DE VIDES



BERNARDO ATXAGA (2020). Casas y tumbas. Barcelona. Ed. Alfaguara
La darrera novel·la de Bernardo Atxaga està formada per cinc històries que es desenvolupen entre l’any 1970 i el 2017, protagonitzades pels mateixos personatges, tot i que en cadascuna d’elles hi ha qui té més protagonisme.
Seguint l’orde del llibre la primera història transcorre l’any 1972. Es titula Il était un petit navire...(Érase un pequeño barco...), en un poblet del País Basc, Ugarte, on arriba un xiquet Elías, a passar uns dies amb un oncle. El xiquet ha perdut la parla, per algun incident que ha tingut en un internat on estava estudiant en Pau. En Ugarte es fa amic de dos germans bessons Luis i Martín. També es relaciona amb els treballadors del forn del seu oncle, Eliseo, Donato i Marta, la mare dels bessons. Finalment recuperarà la paraula després de viure una aventura on hi ha present un porc senglar.
El capítol següent es titula Cuatro amigos i retrocedeix en el temps a l’any 1970, en què Donato i Eliseo es coneixen fent el servei militar en la caserna de El Pardo, prop de la residència del general Franco. I on viuen una gran història d’amistat amb dos companys més, Celso i Caloco, creant-se un espai de llibertat en un lloc i unes circumstàncies molts difícils.
Antoine és el títol del capítol següent situat en els anys 1985-1986, temps de revoltes socials, on els germans bessons que segueixen camins diferents es veuen embolicats en una història de venjança. Martín milita en aquell temps en un partit maoista.
En l’any 2012 transcorre el capítol titulat El accidente de Luis. Luis té un accident de tràfic que el deixa uns quants dies en coma. En somnis creu que és un dels personatges de la pel·lícula El Bueno, el feo i el malo. Quan desperta i pot mirar la televisió veu un reality, on una dona que pesa 207 quilos es troba amb el repte de perdre pes per a guanyar un premi.
Finalment l’últim capítol Orquídeas, està situat l’any 2017, en què la filla de Martín ha tingut una peritonitis i passa alguns dies a l’hospital. Descobrim com ha situat el pas del temps als protagonistes i reapareix Elías que ara és professor en una universitat de Texas.
El llibre acaba amb un Epílogo en forma de alfabeto, en què l’autor ens explica algunes de les claus de l’escriptura de la novel·la.
Bernardo Atxaga ha anunciat que aquesta és la darrera novel·la que pensa publicar. És el final d’un trajecte que va començar amb aquell magnífic recull de contes que va ser Obabakoak(1988), on es recreava un món màgic i mític en un imaginari poble basc, i acaba amb Casas y tumbas, que ens porta a un món real, comença en els darrers anys del franquisme fins a l’actualitat, i anirem assistint a un canvi de món. El món màgic es substituït per la televisió, l’autor ens anirà situant en el context històric en què es mouen els personatges a través del que es conta en la petita pantalla.
Per altra banda la novel·la és un cant a l’amistat. Luis, Martín i Elías malgrat la distància que els separa en ocasions, tant física com de pensament, conserven l’amistat durant prop de cinquanta anys. Els quatre companys de la mili estableixen una profunda relació i es creen un espai de llibertat i prenen una actitud de rebel·lia que acaba en tragèdia.
L’altre gran tema de la novel·la és el pas del temps, que l’autor ens va mostrant mostrant-nos fets puntuals. Passem de la vida rural dels primers temps a l’explotació de la mina i els conflictes socials que això comporta. També hi ha friccions familiars, la separació o les relacions de parella que es van desgastant o el canvis en la vida dels personatges.
Els animals sempre tenen una presència destacada en els llibres de Bernardo Atxaga, sobretot els porcs senglars que el remeten a records de la infantesa, però també el connecten amb la literatura clàssica, Ulisses va ser mossegat per un porc senglar en l’Odissea. L’autor ha declarat alguna vegada que intenta que les seues històries tinguen vincles amb altres històries. En aquesta novel·la tenen també presència una garsa que els quatre amics de la mili troben en el bosc de El Pardo i que amaguen i cuiden. Un cavall, propietat de la dona de Martín que té problemes de salut al mateix temps que la filla està ingressada en l’hospital. I finalment els gossos d’Antoine.
Amb Casas y tumbas Bernardo Atxaga s’acomiada del món de la novel·la amb una història que té molts components autobiogràfics com es dedueix de l’epíleg. Ens conta una sèrie d’històries, aparentment senzilles, però molt ben estructurades i que composen un excel·lent quadre de l’evolució de la societat, sobretot la basca, en els darrers cinquanta anys.
Josep Manuel San Abdón

diumenge, 17 de maig de 2020

ANIMAL DE RECORDS



MANEL ALONSO I CATALÀ.(2020). Quadern de Ca Perla. Alzira. Ed.
Des de l’any 2017 fins el 2019, Manel Alonso totes les setmanes ens feia un petit regal literari des de les pàgines del desaparegut diari digital “La Veu del País Valencià”. Ara aquestes columnes les ha arreplegat en aquest llibre. Malgrat la crisi del periodisme, encara avui en dia, en alguns diaris, podem llegir bona literatura. Manel Alonso  és sens dubte un dels escriptors valencians que excel·leix en la pràctica del columnisme literari. El seu recull anterior, Les petjades de l’home invisible, li va merèixer el reconeixement dels col·legues literaris que el van premiar amb el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians.
Quadern de Ca Perla és un llibre de records. Ho diu en un dels articles: “Com diu l’Estellès, sóc un animal de records, un trist animal de records.” Entre els records que va rememorant hi ha els de la família, el pares i les iaies, de qui va contant-nos i descobrint històries. De vegades històries amagades, de vegades ensenyances que l’han acompanyat tota la vida, de vegades malgrat les desavinences, amb el temps acaba comprenent-los. També hi ha la casa on ara viu l’escriptor en el casc antic de Puçol que va pertànyer ja als avis i les transformacions que ha anat sofrint amb el temps i les vivències que ha tingut des de xicotet.
Manel Alonso, nascut l’any 1962, rememora en molts d’aquests articles els canvis que ha sofert el seu poble i tot l’entorn. Recorda els carrers on va viure de menut, els camps de l’horta que recorria alegrement, la platja sense turistes, les tertúlies de la gent gran asseguda a la fresca, l’arribada de la televisió que reunia els veïns en les poques cases que en tenien. Ara veu com tot això ha canviat, l’horta ha estat abandonada, els camps on jugava han estat substituïts per avingudes o carreteres amb molt de tràfic, la instal·lació dels Alts Forns de la veïna Sagunt va suposar molts canvis per al seu poble, el tancament de les botigues del seu barri per la presència de les grans superfícies comercials o la conversió de la seua ciutat en gairebé un barri perifèric de València. Això l’ompli d’enyorança: “Un vici insensat, un petit defecte que ha inoculat en mi el verí de l’enyorança, la d’un món que vaig conèixer lleugerament i que fou el dels meus pares i els meus avis.
En tots els pobles hi ha persones que ja siga pel seu peculiar caràcter, o per l’ofici que tenen que els obliga a estar en contacte amb tota la gent, per la seua participació en moltes activitats ciutadanes o per tindre uns trets físics que els fan diferents a la major part de la població, gaudeixen d’una certa popularitat dintre del seu terme municipal. També hi ha persones que el tractar-les ens ha servit per a configurar la nostra manera de ser. Tots aquests personatges tenen una presència destacada en aquest Quadern de Ca Perla. Des de companys de l’escola, a amics amb qui va compartir jocs i aventures juvenils o la colla de collidors amb qui va fer equip en els anys de la joventut en què anava a jornal a collir taronges. Persones, com també és habitual en els pobles, que són conegudes pel seu malnom, i d’aquesta manera desfilen pel llibre Filomena la Matona, Martinet, Manolo el ferrador, Canari, Jesús l’Estanquer, Pere el Paco, Mitgja Figa, Amparo la Cotorra, Pepe el ceguet, Paco l’Asqueral, Paco el basturro, Quelo Petots i molts d’altres que constituiran tot l’univers de la seua infantesa i joventut. Molts són evocats en el moment de la seua mort. De fet la mort ocupa un espai preferencial en el llibre, en un moment l’autor diu “La mort és un lladre cruel que omple les nostres vides d’absències i dolor.
En algun moment Manel Alonso ens diu que tot aquest món que ha conformat la seua vida, és d’on trau les seus històries. De fet Puçol, que en les seues novel·les apareix amb el nom de Pouet configura el seu univers literari. Diríem fins i tot que alguns dels articles d’aquest llibre són com a xicotets contes, on, amb poques línies, configura tot un univers.
Quadern de Ca Perla és un llibre reflexiu sobre el pas del temps, el dolor de les absències, però és també un llibre amb alguns moments divertits i d’incitació a gaudir de la vida. Però és sobretot bona literatura.
Josep Manuel San Abdón







diumenge, 3 de maig de 2020

SENSE MEMÒRIA



JORDI ORTIZ (2019) No tractis Déu de vostè. Benicarló. Onada Edicions. 20è Premi de narrativa Ciutat de Sagunt.
Triar un llibre per a llegir és sempre una aventura. Podem anar sobre segur i triar un clàssic d’aquells que no fallen, o bé un autor d’aquells de qui ja coneixem altres obres i que estem segurs que no ens decebrà. Però també podem apostar per algú de qui no tenim cap referència i amb el qual podem fer un descobriment, la qual cosa ompli sempre de satisfacció. És el m’ha passat amb Jordi Ortiz, un autor que malgrat tenir ja un ampli currículum, carregat de premis literaris, jo no en tenia notícies de la seua existència i que m’ha sorprès molt agradosament amb aquest llibre.
Jordi Ortiz relata en No tractis Déu de vostè una història ben real i viscuda en primera persona, la vida de la seua mare afectada en els darrers anys de la seua existència per l’alzhèimer, una malaltia cruel com tantes altres, però el que la fa singular és que aquella persona que n’és víctima perd la seua memòria i per tant la seua identitat.
L’autor va fent una mena de dietari de la vida de la mare, des de les primeres pèrdues de memòria, des de les primeres desorientacions, fins al final dels seus dies quan necessitava una atenció constant.
El llibre, per a mi, té diversos mèrits. En primer lloc descobrir la realitat del dia a dia d’un pacient d’aquesta malaltia, que com diu en el pròleg la Dra. Liliana Vargas, geriatra de la Fundació ACE, “ens convida a reflexionar sobre el nostre sistema sanitari i social, les dificultats que ens planteja i les possibilitats que ens ofereix.”
Però hi ha algunes qüestions més, no sé si buscades, però que destaquen en la lectura del llibre. El primer seria el tema de la família. Aquesta és una institució en la que trobem un munt de factors positius, que no cal enumerar, però de vegades també pot ser enormement castradora i generadora de greus conflictes. La família que ens descriu Jordi Ortiz, no és modèlica. Ell va arribar al món quan la seua mare ja tenia quaranta cinc anys, i no es va mostrar mai afectuosa amb ell, com si arrossegués una vergonya per haver estat mare a aquella edat. Amb els seus germans més grans es porta molts anys, de fet el fill del seu germà major té un any menys que ell, i mai va arribar a hi haure un tracte fraternal. A més per diverses circumstàncies es desentendran de la cura de la mare quan es posa malalta. La pròpia Rossita, que així es diu la protagonista, viu gran part de la seua vida condicionada per la manera de ser de la seua mare, una dona de caràcter dominant, front a ella de personalitat més feble. A més es va casar amb un home de qui no estava enamorada.
Una altra qüestió interessant del llibre és que l’autor intenta que la mare vaja recordant fets del seu passat i això fa que la novel·la reconstruïsca el món d’una família humil de la Barcelona d’abans i després de la guerra civil. Una família que és la de l’autor, però amb unes circumstàncies que la fan universal, perquè són compartides per la majoria de la gent del moment. Una família que pertanyia a la generació d’aquelles persones que ara estan al voltant dels noranta anys, i que van passar per moltes penalitats i privacions per a poder arribar a tenir una vida digna.
Per últim destacaríem la construcció que l’autor fa del personatge protagonista de la novel·la, malgrat que al principi escriu “...la mare sempre ha estat una persona trista i avorrida. No m’havia plantejat escriure’n ni una ratlla fins que aquell fatal diagnòstic em va obligar a mirar-me-la amb uns altres ulls: alzhèimer.” Crec que ha aconseguit crear un personatge, literàriament molt atractiu.
Josep Manuel San Abdón



divendres, 1 de maig de 2020

Entrevista a Vicent Usó sobre No sabràs el teu nom



Vicent Usó ha publicat fa unes setmanes la novel·la No sabràs el teu nom (Bromera edicions), en què tracta un dels temes més dolorosos de la nostra història recent: el robatori organitzat de nens acabats de nàixer. Sobre aquesta novel·la, que va guanyar el Premi Ciutat d’Alzira 2019, vam fer aquesta entrevista al seu autor.
-                     Com va sorgir la idea d’escriure una novel·la sobre aquest tema?
Quan van arribar a les meues mans els primers reportatges sobre la qüestió, vaig pensar de seguida que aquelles històries tenien un gran potencial literari. Durant anys, vaig seguir l’evolució del tema amb molt d’interés i, quan se’n va generalitzar el coneixement, vaig veure documentals i vaig llegir llibres i més reportatges sobre la matèria. Amb tot, em va costar molt donar amb la clau per convertir aquell material tan potent en un relat de ficció.
-                     Quan Carmeta, la protagonista, és allotjada en la casa de València, on està fins que arriba l’hora del part, per què vas fer que la resta de xiques foren de classe benestant que esperaven netejar la seua relliscada, en contrast amb Carmeta que volia tindre el fill?
En els pisos d’acollida que van funcionar en aquella època a València i a d’altres capitals, solien conviure inquilines que havien anat lliurement, per netejar la relliscada, com tu dius, amb d’altres forçades per la família o les circumstàncies. Igualment, convivien filles de casa bona amb dones que no tenien recursos per a pagar-se l’estança, la manutenció i el part. De manera que, per compensar-ho, les segones havien de treballar com a assistentes de les primeres i ocupar-se de la neteja, la cuina, etc. Era la manera habitual de funcionar d’aquests pisos, i, per tant, no m’he hagut d’inventar gran cosa. Ara bé, subratllar aquestes diferències em servia per remarcar, com tu bé dius, el contrast de dues situacions socials diferents, un contrast que encara s’accentuava més si hi afegim que els robatoris de xiquets afectaven només les dones de classe baixa. Sobre elles, van aplicar l’Església i la resta d’estaments implicats el dret autoatorgat de decidir quina dona podia criar els seus fills i quina no.
-                     Com apareix en la novel·la, algunes monges i capellans van tindre una total complicitat en la desaparició dels nadons. Per què creus que hi van col·laborar en uns fets tant poc cristians? Actuaven per un interès lucratiu o bé influïts pel suport ideològic del règim a partir de les teories, explicades en el llibre, del psiquiatra Vallejo Nájera?
Els inicis de la trama tenen a veure amb les teories de Vallejo Nájera, segons les quals el comunisme (i jo crec que per comunisme entenia totes les ideologies partidàries de la II República) es podia extirpar si els fills de les dones desafectes eren criats en entorns adequats als seus interessos: és a dir, en famílies catòliques i partidàries del règim de Franco. És per això que els primers robatoris de xiquets acabats de nàixer es van produir als camps de concentració on hi havia tancades dones represaliades per ser afectes a la II República. L’Església, en aquest punt, va prestar la seua experiència assistencial per atendre les embarassades i va fer ús de la seua influència per localitzar les famílies més òptimes per donar en adopció els xiquets robats. Amb el temps, algunes famílies receptores (moltes de les quals probablement ignoraven la procedència fraudulenta dels nadons) van començar a fer donatius a l’Església perquè estaven agraïdes per les gestions. I el que havia començat com una depuració ideològica va anar convertint-se també en un negoci que ajudava a millor passar a aquelles institucions de l’Església que hi estaven implicades. I els donatius van acabar convertint-se en import de venda. Paral·lelament, els camps van anar tancant i, per tant, si volien mantenir l’entramat, havien de fer-lo evolucionar. Aleshores, el radi d’acció es va eixamplar a totes aquelles dones que, segons el criteri dels caps de la trama, no estaven en situació de criar els fills com ells pensaven, bé per qüestions ideològiques, bé per raons d’índole social o econòmica. Però allò no es podia dur a terme sense la complicitat de certs sectors de l’Església, de la judicatura, de la policia i de les autoritats. D’ací que poguera sobreviure tant de temps i tan discretament.
-                     Una de les qüestions més dures que apareixen en la novel·la, és el silenci que ha de guardar Carmeta al llarg de la seua vida, fins que els mitjans de comunicació destapen el tema.
Un silenci terrible, de fet, que van haver de patir moltes d’aquestes dones. I que sovint es barrejava amb els dubtes, la qual cosa encara el feia més dur. En efecte, moltes de les dones a les quals els van furtar els fills van rebre com a resposta que el nadó havia mort. Elles tenien dubtes, en algun cas molt ferms; però no tenien proves perquè sovint ni tan sols hi havia documents del seu pas per la clínica i perquè la llei facilitava que s’esborrara el rastre de la mare biològica. A tot açò, calia sumar l’hostilitat de l’entorn, sobretot si l’embaràs havia estat inapropiat per als cànons morals de l’època, de manera que aquestes dones havien de mastegar els dubtes i el dolor en solitud, sense poder compartir-los amb ningú, perquè ningú donaria crèdit a la seua versió, ni la família, ni els amics ni l’entorn social. Qui anava a creure que unes pobres mongetes es dedicaren a furtar xiquets acabats de nàixer? Només quan s’evidencia que els robatoris de xiquets van ser reals i fins i tot molt nombrosos, aquestes dones es veuen en situació de trencar aquest silenci i fer públiques les seues sospites. Però, per a moltes, ja era massa tard.
-                     A banda del tema central, el llibre retrata una societat sòrdida, miserable, hipòcrita, envoltada de silencis, que es va destapant sobretot a partir del moment en què el periodista inicia la seua investigació i va parlant amb moltes persones. Volies fer també un retrat d’aquesta societat?
Sí. Per a mi la literatura, entre altres coses, és una ferramenta per explorar el mon que m’envolta i les qüestions que m’interessen. Per tant, el que m’atreia de la història dels xiquets robats era reconstruir, a través de la ficció, el mon que va fer possible aquella realitat i intentar desentranyar com es podien haver sentit els protagonistes. Especialment, les víctimes (és a dir, les mares i els xiquets furtats), però també aquells que es creien sers superiors, dotats de la facultat d’alterar les biografies de la gent. D’ací que plantege, sempre sobre la base del retrat d’una època, una sèrie de temes com ara la identitat, el silenci, la consciència de poder decidir el futur de les persones, etc. La presència del periodisme d’investigació com a clau per desvetllar els fets, també a la novel·la, és ben conscient: vol ser un homenatge als periodistes que em van facilitar (a mi i a la societat en general) el coneixement dels fets, així com una reivindicació del periodisme d’investigació de qualitat com a garantia fonamental de qualsevol sistema democràtic avançat.
-                     En els monòlegs interiors que apareixen amb el títol de “Les veus”, has volgut reflectir els problemes d’identitat dels nadons que van ser robats?
Sí, perquè és una qüestió clau. No puc ni imaginar-me com de desorientat es deu sentir algú que descobreix, als quaranta o als cinquanta anys, que la seua biografia no és la que devia haver sigut, no importa si per a bé o per a mal. Que els pares, l’entorn familiar, el territori on s’ha criat i ha deixat arrels, és a dir allò que ens fonamenta la identitat no ha estat el fruit del discórrer natural de les coses sinó de la decisió d’un grup  de persones que es creien amb capacitat suficient per decidir quina vida havia de viure cadascú. I supose que, en molts casos, al desconcert se sumaria l’ansietat per descobrir quina hauria d’haver estat la seua vida: en quin lloc, amb quina gent, etc. Aquests són els interrogants que he intentat plantejar a través dels monòlegs interiors.


-                     Un altre tema, que sense ser el central de la novel·la, m’ha cridat l’atenció és el dels homes maltractadors. Tant el pare de Carmeta, com el pare de Miquel ho són, fins i tot ho és mossèn Portolés.
Aquesta no ha estat una decisió premeditada, sinó que ha sorgit durant el procés d’escriptura de la novel·la. En el cas de Carmeta, tant el pare com el mossèn la maltracten sobretot des del punt de vista psicològic, més que no físic.  En el cas del pare de Carmeta, necessitava remarcar l’hostilitat de l’entorn familiar per accentuar la sensació de desempar que pateix la protagonista, i que era la de moltes dones reals en una situació semblant. Una situació, d’altra banda, bastant comuna en moltes famílies de l’època, visqueren o no un embaràs com el de Carmeta. En el cas de mossèn Portolés, no veia una altra manera de reflectir la superioritat moral que deu sentir algú que considera que pot decidir el futur dels altres. El pare de Miquel, l’únic que exerceix el maltracte físic de forma explícita, és diferent, i és l’únic dels tres que està basat en un cas estrictament real: el d’una família que volia un xiquet adoptat perquè ajudara el pare en les faenes del camp i al qual van tractar més com un criat (o fins i tot com un animal de càrrega) que com un fill. En aquest cas, el caràcter del pare, que és inventat, va sorgir com una conseqüència lògica de l’entorn real del qual havia partit i que  volia reflectir en l’obra.
-                     Aquesta història, malgrat la temàtica, crec que t’ha estat difícil reduir-la a un relat de ficció.
En efecte. Durant molt de temps, vaig documentar-me molt sobre la matèria i vaig tindre oportunitat de conèixer molts casos de mares a les quals els havien robat els fills i també de xiquets robats. Es tractava, en tots els casos, d’històries ja molt estructurades de partida, i totes amb una gran càrrega emotiva, pics de tensió, personatges singulars i amb un gran potencial, etc. de manera que, si em centrava a exposar aquelles històries sense més, el resultat podria ser una novel·la, però el relat era tan pròxim al que el lector havia pogut llegir en els reportatges que no li pagaria la pena l’esforç. Al meu parer, la ficció literària ha d’anar més enllà, però no trobava la manera d’aconseguir-ho. El procés de maduració, doncs, va ser molt llarg. Després de donar-li moltes voltes i de valorar moltes opcions, vaig veure que la clau de la novel·la hauria de residir en tres aspectes: la pluralitat de veus, la diversitat de formes d’expressió i la incorporació dels monòlegs interiors que són els que amalgamen la resta d’històries per a donar-los la unitat que necessitava el conjunt. En definitiva, que ja que el valor de la literatura rau més en «com» expliquem els fets que en els fets en si, m’havia de centrar a trobar un «com» adequat perquè era la forma d’exposar-los i no els fets que em separaria dels reportatges i em permetria elaborar un relat de ficció. Espere haver-ho aconseguit.
Josep San Abdón

dijous, 23 d’abril de 2020

Parlem amb Manuel Baixauli de la seua novel·la Ignot.



Manuel Baixauli ha publicat fa unes setmanes una nova novel·la, Ignot (Edicions del Periscopi). Una novel·la que gira al voltant dels genis desconeguts, però que també ens aporta un grapat de reflexions sobre la necessitat de crear, de les expectatives i de la frustració. Sobre tots aquests interessants temes vam conversar amb l’autor
-                     Com naix la idea d’escriure Ignot?
Les novel·les, i els relats en general, sorgeixen de coses molt inesperades, de coses que has vist, de lectures, de pel·lícules...en el cas d’Ignot l’espurna va ser la troballa inesperada, després de molts anys, d’un ex-col·lega de quan érem adolescents, en què anàvem amb una espècie de quadrilla, en què tots eren escriptors menys jo. Jo no tenia cap intenció de ser escriptor, jo volia ser pintor, de fet ja pintava en aquella època. Aquest xicot era el que més prometia de tota aquella colla. Em va sorprendre molt, perquè el vaig vore en molt mal estat físicament, estava alcoholitzat. El vaig trobar a la porta d’un bar, em vaig asseure a parlar amb ell i em va estar contant com li anaven les coses, i li anava tot fatal, era la imatge arquetípica del fracàs. I em va xocar molt, que a mi que no havia pretès mai ser escriptor, fins que vaig tindre 30 anys i vaig començar a fer alguna coseta, m’eixiren tant bé les coses, quan ell que prometia tant s’haguera quedat en aquest estat i no haguera escrit a penes res.
-                     Una cosa que m’ha atrapat de la lectura és que quan passes d’una història a una altra, sempre hi ha un moment en què s’obri una finestra, per dir-ho així, que ens remet a una història anterior, i això fa créixer la novel·la.
Quan em pose a escriure no em faig cap esquema de la història, no sé com serà, partisc d’un estímul, en aquest cas del que t’he contat, i a partir d’ací em pose a escriure una mica a cegues, com quan condueixes de nit, que només veus un tros del que tens davant, només veient la pàgina següent com a molt. Després el que vaig fent és recórrer al meu arxiu mental, ple de calaixeres, on hi ha vivències, lectures, coses que t’han contat i comence a obrir calaixos i vaig aprofitant material, afegint-lo a la història, a base de posar digressions, d’afegir històries, contes...vivències que al principi no tenien res a vore amb aquella, però al final les vas connectant, s’enriqueix tot i es converteix al final en un llibre.
-                     El Mestre li diu a Mateu: “El talent és una loteria. Et toca o no. Si tens talent, treballa’l, dedica-li hores, tota una vida, però si no en tens, no t’hi capfiques.” Creus que actualment fan falta molts mestres que donen aquests consells així de clars?
Sí. Jo trobe a faltar algú que filtre. Hauríem de filtrar tots. Primer els escriptors a l’hora d’escriure per a tenir una mínima idea de que val la pena i de que no val la pena publicar, o siga autocensurar-se una mica. Després els editors haurien de filtrar allò que publiquen i no publicar certes coses, sinó triar molt bé. Després els llibreters també haurien de filtrar, en el sentit que prevalguera la bona literatura, no la literatura més comercial, però també comprenc que han de fer caixa. I per últim falta una crítica, algú que filtre, que sàpia distingir que és bona literatura i que és una cosa més de distracció i que no té massa profunditat. Tot aquest filtre que crec que està fallant des del principi. Això fa que hi haja molta publicació i a vegades quan ix una cosa molt bona és invisible perquè està soterrada sota tanta saturació de novetats.
-                     Quan Mateu vol pintar la mina del Molar o les cases d’Edmund Bosch, seria un intent de rescatar-les de la mort?
Sí, jo crec que la creació artística és una manera de rescatar. Rescatar vivències, rescatar coses que tu consideres valuoses, i crec que és l’antítesi de la mort. La creació artística pretén rescatar i fer créixer el món, que les coses no desapareguin, però al mateix temps afegir-ne de noves. Perquè, què és la creació? És agafar coses que existeixen i a partir d’ací combinar-les i crear una cosa que no existia, i a partir d’eixe moment si se consolida formarà part de la realitat.
-                     A un li cal desfogar-se com siga, i escrivint evita cremar algú. Cada paraula escrita és un seguit d’aigua contra el foc” – diu una de les veus narratives de la novel·la-. Com a creador comparteixes la opinió del narrador de la novel·la?
Sí, perquè ara ja no estic parlant de publicar. Escriure és molt bo per a la persona. De la mateixa manera que els psicoanalistes el que fan és deixar parlar, que un es desfogue contant el que siga, ves a saber si t’estan escoltant o no, però això ajuda a curar les persones. Crec que si ens ficàrem a escriure seria boníssim per a tots, com a mínim serviria, a banda de desfogar-se, per a ordenar el pensament, perquè a vegades ens falta aquesta calma de dir, realment què pense jo sobre això?
-                     Al llibre es cita Kafka, Pessoa o Van Gohg, creadors que en el seu temps van ser ignorats o poc reconeguts, però que amb el temps els hem considerat genis. El Mestre diu que “l’èxit pot ser una trampa i que pot fer que un autor de talent deixe d’escriure papers intensos.” L’èxit és un perill per a l’artista i pot ser que el mantenir-se en l’anonimat o en la marginalitat l’ajude a ser més autèntic?
En principi pense que l’èxit és una cosa enganyosa, perquè és molt conjuntural. En el moment present hi ha coses que tenen èxit i que d’ací a dues o tres dècades hauran desaparegut del mapa, i en canvi hi ha coses que són desconegudes i que algun dia seran valorades. Això respecte al moment actual. Però també pense que l’èxit pot deformar un talent, pot ser molt perillós. Tampoc és bo el fracàs absolut perquè pot ser que deixes de crear. Però si ets un vertader artista, inclús sense reconeixement, com en el cas dels que has dit, com Kafka, Pessoa o Van Gohg, continues creant.
-                     Quan Crisòstom li diu a Mateu que està escrivint una novel·la i aquest li pregunta de què tracta, Crisòstom li respon: “Si ho sabera, no escriuria. Quin sentit té escriure del que saps?” Escriure suposa anar descobrint mons que no coneixes?
Exacte, és almenys el meu punt de vista. Per a mi escriure és una aventura, sinó no escric. Si ja sé el que vull contar, ho conte parlant i ja està. Però el més interessant és seure i no saber que vas a trobar-te, i això fa que cada dia que seus a soles en una habitació, tot siga divertit, t’ho passes bé i tens descobriments, i fas que no siga una rutina pesada. Perquè si el mateix autor no s’ho passa bé i no té una experiència gratificant en allò que escriu, com va a passar-s’ho bé el lector?
                   

- A la novel·la apareixen un munt de poblets menuts, des de poblets suïssos fins a Xodos. Per les fotografies que hi han al llibre penso que els coneixes personalment. Quin paper han jugat per a la creació de la novel·la?
Tots els pobles que apareixen en la novel·la els he conegut, de fet he viscut en quasi tots més o menys dies. He estat en aquelles cases i en aquells pobles. A mi m’agrada parlar del que conec una mica, no sóc molt de documentar-me, com ara situar l’acció en un poble de Taiwan i mirar la Wikipèdia a vore com és. Preferisc parlar de pobles on he estat, perquè n’he tingut experiència i em resulta molt més agradable també. Hi ha qui fa moltes fotos dels llocs on va, jo el que faig és agafar-ho i posar-lo en els llibres, barrejat amb coses imaginades. Però tot s’aprofita.
-                     En un dels capítols apareix una pintora romanesa, Cosmina Ionescu, una pintora que deixa de pintar, es casa, porta una vida convencional, fins que visita un museu d’història natural i descobreix els coleòpters. Llavors se n’adona que “no havia buscat la bellesa” i a partir d’aquest fet sacrifica tota la seua vida per a pintar la bellesa que per a ella són el coleòpters, això li genera incomprensió. L’autèntic artista ha de viure sempre en la corda fluixa, deixar-ho tot de banda per aconseguir tirar endavant la seu concepció de l’art?
A mi m’agraden les postures radicals a l’hora d’escriure. Però crec que hi ha postures de tot tipus, hi ha gent que viu bé i fa bon art. La cosa aquesta de la Cosmina és un poc una ironia, sobre això dels escarabats, que a moltes persones els donen molt de fàstic, però a mi em serveix per a parlar de la bellesa que hi ha a la natura. La natura és bellíssima, està molt ben dissenyada. Tu mires un escarabat, que és un animal que la gent considera repel·lent, i si et fixes bé, està dissenyat d’una manera com si fóra una nau espacial, com si fóra un robot, amb una precisió i una imaginació desbordant. Era un poc reivindicar això, perquè hi ha molt d’art al segle XX, que ara t’ho mires i està passat, no quedarà. I en canvi tu mires art antic, en què fins i tot els pintors menys bons, menys destacats, fan coses que sí que perduraran, perquè tenen una sèrie de valors, perquè estan inspirats en la natura.
-                     Mateu parla del pintor David Hockney i diu que en ell ressona l’eco d’una llarga llista de pintors que l’han precedit. També Crisòstom després d’haver absorbit l’obra d’Ivor traduint-lo, acaba fent una obra pròpia. Podríem dir que l’Art en majúscules no és obra de ningú, i que cada gran creador l’ha de fer créixer una mica més?
Sí, la cultura és això, és sumar, anar afegint al que tu has trobat. És com una ciutat que té molta història, tu vas afegint nous edificis i vas enriquint-la. La cultura és això, i la gent que diu que parteix de zero no és versemblant. Tots partim d’allò que ens ha fet i de les influències que hem rebut.
Josep San Abdón