dissabte, 27 de gener de 2018

LA CONSTRUCCIÓ DEL RELAT EN ELS MITJANS DE COMUNICACIÓ


JOAN JULIBERT(2017). La causa del periodisme. Barcelona. Edicions Saldonar.
Joan Julibert és professor de l’assignatura Anàlisi dels discursos dels mitjans de comunicació en la Facultat de Filologia de la Universitat de Barcelona. Ha estat subdirector durant cinc anys del programa 8 al dia de 8TV i de l’informatiu Migdia de la mateixa cadena. Ha treballat també a Els matins de TV3, a SER Catalunya i a Ona Catalana. Actualment compagina el seu treball de professor amb la participació com a tertulià en programes de TV3 i RAC1.
Al començar a exercir com a professor se’n va adonar que no existia cap publicació que fes referència al discurs de la realitat mediàtica de Catalunya que s’adeqüés al que ell havia viscut en la seua pràctica professional de més de vint anys. Per això escriu aquest llibre. Explica com el relat hegemònic català ha viscut en molt poc temps un dels tombs més importants de la història contemporània, passant del relat autonòmic dependent, al de la sobirania plena i autosuficient. Aquesta Catalunya ha tingut en els mitjans de comunicació, segons l’autor, el millor altaveu per als qui han dissenyat la nova narració i en molts casos han marcat el discurs amb notable èxit. La data que en què tot comença a canviar va ser la tarda de l’11 de setembre de 2012, aquell dia es va passar del “cuc autonòmic a la papallona independentista.”
Els periodistes han tingut un paper fonamental en la construcció d’aquest nou relat perquè han abandonat el periodisme per la causa, oblidant, diu Joan Julibert, que la causa principal d’un periodista és la cerca de la veritat. L’anomenat Procés ha ocupat l’agenda mediàtica els últims anys a Catalunya i Espanya, gràcies a que ha trobat mitjans de comunicació atrinxerats en un dels dos bàndols que se han retroalimentat mútuament. A tot això cal afegir el paper de les xarxes socials, on fàcilment es construeix un relat basat en la simplicitat i les consignes on amb quatre paraules “decidir, dret, democràcia i sobirania, a partir de sil·logismes relativament elaborats” han sigut claus per a aconseguir un relat hegemònic.
El propòsit del llibre és mostrar que a l’hora de construir un discurs, la forma no és mai innocent i sempre té significat en el missatge final. L’autor vol mostrar els elements que fan possible una visió del món determinada.
El llibre s’enceta amb el capítol La comunicació. En un nou paradigma. És un apartat en què reflexiona com en una nova era tecnològica basada en internet, la transmissió de la informació ha canviat radicalment, es trenca el model “lineal i jeràrquic”, que era el que havíem conegut fins ara, i es transforma en un més participatiu “lateral o horitzontal”, això comporta avantatges i riscos diferents. Entre les qüestions  de les que es parla, podríem destacar el fet que els usuaris tenim tendència a consumir aquells mitjans que són més afins a la nostra ideologia i per tant a aïllar-nos informativament i ignorar la veracitat del que llegim. Un altre problema relacionat amb la veracitat és que la informació s’ha convertit en negoci i per tant aquest preval per damunt del rigor informatiu. Una altra qüestió és la necessitat de transmetre la informació en temps real, això comporta que de vegades es transmeten notícies sense el rigor necessari i sense contrastar, amb  la qual cosa es perd credibilitat i veracitat. En els nous paràmetres de la informació sovint els mateixos polítics envien els seus missatges a través de Twitter o en notes dels seus gabinets de premsa i els periodistes únicament es dediquen a reproduir-los. Per tant un paper que hauria de tenir el periodisme seria contrastar els fets i cercar la veritat enmig de l’allau informatiu.
En el capítol següent es passa revista als tres grans formats: la premsa de paper, la ràdio i la televisió. La premsa escrita, malgrat tot, encara gaudeix d’un prestigi, i les principals firmes periodístiques hi cerquen un espai perquè això els dóna notorietat i respecte. La principal virtut de la ràdio és las immediatesa i el fet que permet escoltar directament la veu dels protagonistes, la qual cosa li dóna més credibilitat. La televisió, per la seua banda, es basa sobretot en la imatge, això fa que “es converteixi en l’espai comunicatiu de l’impacte”, per aquest motiu es busquen crear discursos ja siguen informatius o d’entreteniment de gran impacte. La televisió ha esdevingut des de la segona meitat del segle XX el principal vehicle d’entreteniment a Occident i ha estat el principal referent cultural per a milions de persones, això l’ha convertit en un element de poc prestigi entre les elits culturals per la seua capacitat de manipular els ciutadans.
Continua el llibre amb un capítol titulat Rutines de producció: fabricant informació, on es fa referència a com van sorgir els grans mitjans de comunicació massa i com amb el temps, a conseqüència del gran cost que suposa el manteniment de grans estructures mediàtiques la propietat s’ha anat concentrant en unes poques mans fins a arribar a la majoria de països occidentals a un sistema d’oligopoli de la comunicació. El considero un capítol força interessant, perquè sempre hem de preguntar-nos qui és el propietari del mitjà a l’hora de llegir, escoltar o veure una informació.
Els dos capítols següents fan referència a les fonts informatives, quin és l’origen del relat, en quines fonts està documentada la informació i l’àrea geogràfic com a determinant del relat. Des del periodisme global, als mitjans espanyols, als d’àmbit autonòmic i als locals.
Els últims capítols van repassant com es constitueixen les diferents seccions temàtiques que conformen els mitjans de comunicació, les característiques pròpies de cadascuna d’ells, i com es van construint els diferents relats. En un altre dels capítols ens explica con se configura l’entreteniment. L’autor continua dedicant-li un ampli espai a l’apartat dels gèneres periodístics: la notícia, l’article, la crònica, el reportatge... que configuren les diferents maneres de dir les coses.
I acaba amb dos apartats molts interessant per als qui estem interessats en l’ús del llenguatge; el primer, el llenguatge periodístic on mostra els diferents tipus de llenguatge: l’informatiu, l’opinatiu, el publicitari i el propagandístic. El lèxic: l’art de l’eufemisme, on se’ns explica la importància que donen els mitjans de comunicació de massa a la manera com estructuren el seu llenguatge que queda reflectit en el que s’anomena llibre d’estil, on s’indica als periodistes com fer un ús determinat de la llengua, per dotar al mitjà d’un llenguatge propi a partir de criteris lingüístics però també “ideològics i/o nacionals”.
Tots els capítols estan il·lustrats amb exemples del com s’ha construït el relat en tres temes d’actualitat, sobretot en l’anomenat Procés cap a la independència de Catalunya, però també en el que ha estat l’origen del Brexit del Regne Unit, i el que ha portat Donald Trump a la Casa Blanca.
La lectura del llibre de Joan Julibert m’ha semblat apassionant, poques vegades havia subratllat en un llibre tantes idees suggeridores. Però em quedo sobretot en una que crec que es la central, el naixement de la figura del periodista amb causa, aquell que es dedica a defensar una qüestió amb tota vehemència i menyspreant les idees contràries. Ho veiem cada dia sobretot en els espais de tertúlia, on tot és blanc o negre, i d’on han estat expulsats els periodistes partidaris dels matisos.
La causa del periodisme és un llibre extraordinari per ajudar-nos  a conèixer com els diferents mitjans de comunicació, i els poders que els dominen, construeixen el relat que ens condiciona en la nostra manera de veure el món, i per tant ens aporta eines per a poder fer-ne una lectura crítica. Així mateix és una molt bona aportació, en aquests moments de crisi de la premsa, al debat sobre quin és el futur del periodisme.

Josep Manuel San Abdón

divendres, 26 de gener de 2018

L’APRENENTATGE DELS NOVÍSIMOS.


VICENTE MOLINA FOIX. (2017). El joven sin alma. Novela romántica. Barcelona. Ed. Anagrama.
La darrera novel·la de Vicente Molina Foix, narra la història d’un escriptor a qui la veu narrativa anomena Vicente, tot i que el propi Vicente de vegades explica la història en primera persona. Quan ens endinsem en la lectura de la novel·la ens adonem de seguida que Vicente no és altre que el propi novel·lista. Estem per tant davant d’una novel·la autobiogràfica.
La història comença en els anys adolescents del protagonista a Alacant. Fill d’una família benestant, educat en un col·legi religiós. Té els seus primers temptejos sexuals amb la jove criada de la casa.
Des de ben jove es sent atret per l’escriptura. Un fet decisiu per a la seua vocació és la visita de Camilo José Cela a Alacant. Gràcies a l’amistat del seu pare amb el propietari de la llibreria on Cela signa els llibres aconsegueix que aquest li dedique tres de les seues novel·les, posteriorment assisteix fascinat a una conferència que dóna el futur premi Nobel. Allí observa, a més, que el famós escriptor té una atractiva secretaria i xofer. Posteriorment es cola en un sopar que li ofereixen les autoritats locals i on don Camilo balla amb les xiques més atractives. Vicente tindrà definitivament clar que la vida d’escriptor és fabulosa i és al que ells es vol dedicar.
Quan acaba el batxillerat marxa a Madrid a estudiar Dret, però abans un capellà del col·legi on ha els estudis l’adverteix sobre les temptacions de la carn i li dóna una disciplina per a que se la pose a la cama i les puga evitar. Això ho fa els primers mesos a Madrid. Estem a mitjans anys seixanta i la universitat vull en el rebuig al règim franquista i allí se sent fascinat per diverses líders revolucionàries, fins i tot arriba a formar part breument d’una cèl·lula del Partit Comunista.
Al mateix temps es passa moltes hores al cinema i entra a formar part de la redacció de Film Ideal, la revista de referència de cine en aquells anys. En aquest primer any en la universitat inicia una relació epistolar amb dos joves de Barcelona a qui ell anomena Crítico 1º i Crítico 2º, respectivament Pedro (Pere Gimferrer) i Ramon (Terenci Moix), amb els quals intercanvia opinions, sobretot de cine i literatura. Tot i que en cap moment es diu el seu cognom, les referències tant físiques com culturals, no deixen lloc a dubtes.
En acabar el curs viatja a Barcelona, els coneix personalment i ràpidament Ramon s’enamora d’ell, i enceten una apassionant història d’amor, sobretot per part de Ramon. El grup s’amplia amb Ana Maria (Moix) i Guillermo (Carnero). Tots quatre tenen converses menjaclosques sobre l’amor i el sexe, molt típiques de la seua generació educada en el nacionalcatolicisme i la repressió sexual. Poc temps després es produirà una ruptura en la relació amorosa entre Ramon i Vicente que farà caure al primer en un estat de profunda depressió.
Posteriorment Vicente entrarà en contacte amb una pintora amb molts diners de la que se convertirà en amant. Poc temps després coneixerà un jove poeta de nom Leopoldo (María Panero), a qui incorporarà al grup, amb el qual continuarà en contacte malgrat la seua ruptura amorosa amb Ramón. Coneixerem que tots tres  Pedro, Guillermo i Leopoldo estan enamorats d’Ana María, que inspira bona part del magistral llibre del primer, Arde el mar, i del primer llibre de Guillermo, encara que cap dels tres es correspost.
Finalment el llibre acaba amb unes cartes d’Ana Maria que arriben a mans de Vicente al cap de molts anys i en què aquesta li explica tots els problemes interiors que la van turmentar en els seus anys d’amistat.
Les relacions amoroses són la base del llibre, per això porta per subtítol Novela romàntica. Tots les viuen intensament, de vegades fins i tot tràgicament. Pot ser Vicente és el qui li posa menys passió, sovint es troba enmig de la història sense fer massa esforç, pot ser ell el joven sin alma del títol.
Quatre dels protagonistes del llibre van estar inclosos en la famosa antologia Nueve novísimos poetes españoles de Josep Mª Castellet. Un grup de poetes que van trencar radicalment amb la generació del realisme social i van incorporar nous temes a la poesia. Formen part d’una generació que intenta canviar la vida, sovint trencant amb un entorn conservador i de vegades amb un gran cost personal que els portarà a la destrucció. El joven sin alma ens apropa a la iniciació en l’amor, el sexe, la política i la cultura d’un grup representatiu de joves dels anys seixanta. És un molt interessant retrat generacional.
Josep Manuel San Abdón


divendres, 15 de desembre de 2017

EL COS CONTRA EL COS


GABI MARTÍNEZ.(2017) Las defensas. Barcelona. Seix Barral.
El dia de Sant Jordi de fa dos anys, mentre Gabi Martínez estava signant exemplars del seu darrer llibre, se li va presentar una persona que li va dir que tenia una història, li va explicar que era neuròleg i que durant una època de la seua vida s’havia tornat boig, “però boig de veritat” li va voler remarcar. Li va dir també que llegia molt i que potser ell també la podria escriure, però s’estimava més que la escrigués un professional. D’aquesta manera començava la relació entre l’autor i el seu personatge que seria l’origen d’aquesta novel·la basada en fets reals.
La notícia d’allò que se’ns conta en el llibre va aparèixer en la premsa fa dos anys, el doctor Domingo Escudero de la secció de Neurologia de l’hospital Germans Trías i Pujol (Can Ruti), un home tranquil i bon professional, de repent es va tornar violent, va agredir algun familiar i va començar a dir paraules grolleres a les infermeres. Va ser ingressat a l’Hospital de Bellvitge amb el diagnòstic d’esquizofrènia atípica. En un moment de lucidesa va dir que en realitat tenia una encefalitis, però ningú no li va fer cas.
Però Escudero tenia raó. Aquell any un altre metge català Josep Dalmau, que treballava en la Universitat de Pennsilvània, donava a conèixer quatre casos d’una nova malaltia: una encefalitis autoimmune. Consistia en què un anticos generat pel sistema immunològic d’un pacient, en lloc d’atacar una infecció externa, podia adreçar-se contra el cervell alterant la conducta i la memòria: en concret contra una molècula, el receptor NMDA, fonamental en la comunicació entre neurones.
Aquesta és la base de la novel·la, encara que Gabi Martínez canvia el nom del personatge, Domingo Escudero passa a ser Camilo Escobedo i Can Ruti es converteix en Can Petri. Tot i això al final del llibre l’autor ens diu quin és el nom real del metge i explica que moltes de les coses que se narren són ficció.
 El llibre va, però, més enllà d’aquest fet concret. Per exemple la complexitat que de vegades pot tenir la vida familiar. La relació amb els seus pares no és bona. Amb les germanes hi ha allunyaments i aproximacions segons com li va la vida. Amb la seua dona Sol, té una bona relació, tenen tres filles, però, l’excés de dedicació, sobretot d’ell, a la seua feina, i l’aparició d’una altra dona, acaba trencant la relació. Finalment té una nova relació amb Emma, una metgessa vint anys més jove que ell, amb quin té una altra filla, però la relació no està exempta de problemes.
El món de la medicina té un paper protagonista des de diverses vessants. En primer lloc les lluites pel poder dintre de les diverses unitats dels hospitals. Després hi ha també la lluita per a aconseguir finançament per a investigació. Però sobretot és important l’angoixa dels professionals quan la malaltia és de difícil diagnòstic. O l’estigma que arrastren les malalties mentals i les dificultats per assimilar-les per part dels familiars.
El llibre té com a fons el context històric que comença en la transició, que correspon al moment en què el protagonista va a la universitat, fins arribar al nostres dies. Al llarg de la narració va fent referència a diversos moments històrics per anar indicant el pas del temps, però també per a mostrar com afecta el moment polític a la sanitat.
Las defensas és una novel·la apassionant, d’aquelles que és difícil abandonar quan t’endinses en la seua lectura.
Josep Manuel San Abdón


dissabte, 2 de desembre de 2017

DELS MISTERIS INTERIORS


RAMON GUILLEM. (2017). Terra d’aigua. Cullera. El petit editor.
Terra d’aigua comença amb el poema Un silenci que dóna testimoni dels misteris interiors: “Hi ha una part de mi que no és meua (...)/que sempre és misteri.” És el pòrtic que enceta aquest poemari que anirà indagant sobre aquests misteris, principalment el pas del temps, la mort, el desig i l’amor.
El pas del temps ve expressat en poemes com Salmòdia, on se’ns presenta la monòtona repetició cíclica de les coses, el “cercle insomne/ de la vida” que porta inevitablement a la mort, “caramell/ de cera en l’aire extingint-se.”
La decrepitud física ve magníficament expressada en el poema Pont de fusta, on s’estableix un paral·lelisme entre el vell pont de fusta on van enfonsant-se els taulons i els ossos del subjecte poètic que van esberlant-se.
En el poema Crepuscle s’estableix un paral·lelisme entre l’acabament del dia i el fi de la vida, establint una bella imatge, malgrat la tristesa que desprèn, per a definir la vida: “(...) un vaixell/ d’espècies i dobles d’or/és la vida/ esborrant-se en la mar vella.”
La mort cobra protagonisme en els poemes Obscur vent i Albada. El vent se’ns presenta com una metàfora de la força arrabassadora de la mort. És un vent obscur, gèlid que “de mort ens fibla”. La mort implica deixar de viure, de moure’s. Queda perfectament reflectit  en aquesta comparació del poema Nit: “Un home és un vaixell/ en un banc de sorra”. Poema que acaba amb aquesta pertorbadora imatge: “Aquesta nit m’habiten els cucs/ com un tret entre silencis.”
Però sobretot el poder destructor del temps ve tràgicament expressat en el darrer poema del llibre En l’hora fosca. El temps és allò “ que l’aigua del viure enverina” i “és l’immens desert sense mirada.”
Tanmateix també hi trobem la rebel·lió contra la mort amb una vehement invocació a la vida en el poema Sol. Un poema lluminós enmig de la desolació extrema d’alguns dels poemes als que ens hem referit fins ara.
Front a la mort apareix la força del desig: “Desig,/com marea enretirant-se véns,” i la força de l’amor, “amor, dóna’m la sang necessària,/xucla’m el fred del moll dels ossos,/ la ferida de gel que a la terra m’atansa.” Podem llegir al poema Sang necessària. Sense la persona estimada tot ho devora el temps: “Si no véns/ el mos del temps/em cinglarà l’esquena.” es pot llegir al poema Absència. És ella qui dóna sentit a les paraules: “Sense tu, (...)/ ¿quin sentit tindrien tantes paraules
Ha estat un encert reeditar aquest llibre de Ramon Guillem, que va rebre el premi Ausiàs March de Gandia de 1992, on ja s’albirava l’altura poètica de l’autor, que s’ha confirmat amb el pas dels anys.
Voldria destacar per últim la bona edició de El petit editor, tot un luxe, així com les il·lustracions de Juan Olivares.

Josep Manuel San Abdón

dimarts, 7 de novembre de 2017

AMOR I AMISTAT EN TEMPS DE GUERRA


JOAN ANDRÉS SORRIBES (2003). La creu de Cabrera. Edicions Bromera. Alzira. 
Amb La creu de Cabrera, Joan Andrés Sorribes va guanyar el VIII Premi Enric Valor de novel·la.
La mort del rei Ferran VII, crea un conflicte successori, aspiren a la corona, l'infant Carles i la filla de la regent Mª Cristina, la futura Isabel II, aquest fet donarà origen a la primera guerra carlista, en la que s'enfrontaran els carlistes, partidaris de l'infant Carles, i els liberals, partidaris d'Isabel. En aquest moment històric es desenvolupa la trama d'aquesta novel·la, la acció de la qual transcorrerà sobretot en les muntanyes de les comarques valencianes dels Ports i del Maestrat, amb la presència de personatges històrics, com el comandant Josep Miralles el Serrador, o el general Ramon Cabrera.
Però els dos protagonistes són un sacerdot acabat d'ordenar, Jaume Corell, l'Estudiant, urbà, cultivat i idealista; i Donis, un masover de Vistabella, rural i pragmàtic, als quals les circumstàncies de la guerra posaran en contacte i naixerà una gran amistat. Jaume Corell, l'estudiant més brillant del seminari, és designat pels seus superiors per a esbrinar que passa a València, davant de la nova situació política, que pot afectar els interessos de l'església. Decebut pel comportament d'un canonge de la catedral, que actua de manera contrària a allò que havia après al seminari, abandona València i es trasllada a les muntanyes del Maestrat on podrà continuar amb els seus ideals. Ací coneixerà Donís, que havia ajudat generosament un jove Cabrera ferit, i que posteriorment pren part en la causa carlista perquè els liberals havien assassinat la seva dona.
A la novel·la ens trobem amb la cara humana de la guerra, començada pels interessos dels poderosos, amb la participació de vegades de persones sincerament idealistes, com seria el cas de Jaume Corell, o d'altres que es veuen obligats a prendre partit per les circumstàncies, com Donis, o altres personatges de la novel·la, que lluitaran perquè és la millor manera de guanyar-se la vida. I en aquesta part humana a banda de l'amistat entre els dos homes, destaca la seva relació amb la Valdesca, una masovera amb qui estableixen una lliure i entranyable història d'amor, que causarà la sorpresa de dos militars, trenta anys després, quan tornaran a Vistabella a fer uns estudis cartogràfics.
En La Creu de Cabrera predomina sobretot l'ús del diàleg, on sovint l'autor recupera frases fetes de les comarques on transcorre l'acció. Aquest ús del diàleg, contribueix sens dubte a donar-li a la novel·la un ritme àgil i trepidant, amb unes escenes molt visuals, talment com si s'estigués veient una pel·lícula, que fan de la lectura d'aquest llibre un autèntic plaer.
Josep Manuel San Abdón


divendres, 29 de setembre de 2017

RETRAT COSTUMISTA AMB CRIM AL FONS


MARTÍ DOMÍNGUEZ (2017). L’assassí que estimava els llibres. Barcelona. Edicions Proa.

El començament de la nova novel·la de Martí Domínguez és impactant. Un conegut crític literari, Guillem Gual, apareix mort per una ganivetada al cor, i amb un llibre a les mans, L’assassinat entès com una de les belles arts, de Thomas De Quincey. Un veterà inspector de policia, Agustí Tena, serà l’encarregat d’esclarir els fets. Aquest començament ens pot fer pensar que estem davant d’una novel·la policíaca, i així és, ja que hi ha un crim, de fet n’hi ha dos, i una posterior investigació per trobar l’assassí.
Però la novel·la és moltes coses més. Per exemple, ens presenta un retrat costumista de diversos estaments de la societat valenciana. És demolidor el retrat d’una certa burgesia valenciana enriquida amb l’especulació urbanística, però d’un nivell cultural certament deplorable. Així mateix podem vore l’evolució d’una família progre dels anys setanta. Els fills respectius aniran trobant-se i desencadenant situacions que el narrador aprofita per aprofundir en aquesta dissecció dels costums i manera de ser d’una part considerable del poble valencià.
Però l’autor va un pas més enllà quan en la novel·la es fa esment a la pobra consideració social de la cultura i de la vida interna del món universitari. Un món que Martí Domínguez segur que coneix molt bé per la seua doble condició de professor universitari i persona molt implicada en diversos fronts culturals.
El retrat que fa de la vida universitària és el d’un món miserable, ple d’enveges i nepotisme, que genera frustracions i grans odis. Sovint aquests odis es traslladen a la crítica visceral destructiva de l’obra dels adversaris. Tot molt allunyat del que hauria de ser l’autèntic esperit universitari.
La novel·la compta amb moments de molt bon humor, com per exemple quan es descriu els components de la paella, o quan un personatge que mai ha llegit un llibre el primer que es compra és Tratado de las buenas maneras d’Alfonso Ussia. Però sobretot quan el subinspector Espinosa, després de tenir una relació sexual amb una xica, aquesta li explica que la situació és semblant a la d’un conte de Quim Monzó, i ell va a cercar el llibre en una llibreria sense saber de quin llibre es tracta.
El llibre, d’altra banda, és ple de referències a grans pensadors, que serveixen per a plantejar qüestions de transcendència cultural. De vegades amb un cert to irònic.
L’assassí que estimava els llibres, suposa un canvi important en la línia de la producció literària que coneixíem, fins ara, de Martí Domínguez. Hi ha moments en què es pot pensar que ha volgut escriure un simple divertimento, i si bé és cert que la lectura és més lleugera  que la de novel·les anteriors, no és en cap moment un llibre superficial  i la seua lectura és ben recomanable.
Josep Manuel San Abdón





dissabte, 23 de setembre de 2017

ACTA DE NAIXEMENT DE LA COMARCA DEL MAESTRAT


Un llibre recent[1] ens trasllada als segles XIII i XIV, època en què va nàixer i es va configurar El Maestrat. El llibre porta com a subtítol Identitat, convivència i conflictes en una societat rural de frontera i ens explica com es van establir els fonaments d’una identitat col·lectiva que ha arribat fins al nostres dies en la més septentrional de les comarques valencianes.
L’autor del llibre, el doctor Vicent Royo, expressa en la introducció quins han estat els seus objectius a l’hora d’escriure el llibre. El primer ajudar a superar les dificultats que existeixen per a efectuar una recerca històrica de la comarca, ja que la documentació està dispersa en multitud d’arxius, de vegades a centenars de quilòmetres dels llocs on passar els esdeveniments. Un altre dels propòsits és que El Maestrat, ha deixat de ser estudiat en els darrers anys, causa que l’autor atribueix a que la comarca allunyada dels centres de poder econòmic i polític, està cada vegada més despoblada i hi ha menys joves que vulguen  dedicar-se a investigar la història dels seus avantpassats. Amb aquest llibre pretén reivindicar un lloc en el futur de la comarca que en el seu dia va ser protagonista d’episodis importants de la història valenciana.
Els tres primers capítols del llibre estan dedicats a la conquesta de la frontera, la formació de la xarxa de senyorius i el procés de colonització. Quan a les primeries del segle XIII els cristians ocupen la zona aprofiten les estructures que havien deixat els andalusins i es van configurant els diferents senyorius al voltant dels principals castells Morella, Ares, Cervera, Xivert i Peníscola. Aquest senyorius estaven dominats per diverses ordes religioses, l’Hospital, el Temple, Calatrava. En aquest temps les antigues alqueries andalusines que havien estat abandonades, son repoblades per comunitats cristianes, naixen moltes comunitats rurals i es va forjant una consciència comunitària.
A principis del segle XIV el papa Climent V va abolir l’orde del Temple i el rei Jaume II d’Aragó, que no era partidari d’aquesta acció va aconseguir que els béns dels templers i hospitalers del Regne de València passaren a dotar una nova orde militar, que rebria el nom d’orde Montesa. Aquest fet va ser transcendental per a les comarques del nord, donant origen a la denominació Maestrat, entenent com a tal el territori sota la jurisdicció del nou orde militar, produint-se la unificació en el pla polític, jurídic, econòmic i militar durant les centúries següents.
La convivència entre els nous senyors i els vassalls no sempre va ser fàcil. Al llarg del segle XIV, es van viure episodis de rebel·lia dels vassalls contra els senyors, que es van sufocar amb una repressió dura, que va donar pas a èpoques d’obligada convivència per la por al càstig, amb nous intents de rebel·lia. Totes aquestes vicissituds s’analitzen en els restants capítols del llibre aportant una valuosa documentació.
Aquest llibre de Vicent Royo constitueix sens dubte una obra bàsica per a l’estudi de la història del Maestrat, i estímul necessari per a una comarca que lluita en els darrers anys per reivindicar tota una sèrie de carències que ve arrastrant des de fa molt de temps.
Josep Manuel San Abdón

(Article publicat a SAÓ, nº 429 - Setembre de 21017)

[1] VICENT ROYO PÉREZ(2017). Els orígens del Maestrat històric. Benicarló. Onada edicions