dissabte, 22 de juliol de 2017

CONVERSA AMB JOSEP IGUAL SOBRE EL SEU ÚLTIM LLIBRE


Fa uns mesos Josep Igual publicava L’incert alberg (Editorial Afers), un dietari que abraça tot l’any 2011, on dia a dia l’escriptor va anotant les seues impressions sobre tot allò que passa al seu voltant, des de les coses més quotidianes a meditacions més profundes sobre la vida i la mort, l’escriptura o els diversos camps de la cultura. Tot això escrit amb un estil molt personal. L’incert alberg és un llibre d’una extraordinària maduresa i probablement el cim més alt de la seua ja àmplia producció literària. Per tot això hem volgut mantenir amb l’autor aquesta entrevista sobre el llibre.

En el llibre trobem aforismes, micronarracions, moments de molt de lirisme...¿és el dietari un sac on cap tot, com deia Baroja de la novel•la?
Hi ha moltes maneres de fer el dietari. En el meu cas sí, és un terreny de joc que procuro que siga el més obert possible.  Em permeto registres assagístics, uns altres més poètics o narratius. En el meu cas, tots els gèneres, fins el periodístic, hi poden tenir cabuda. El que potser, en referència a la pensada de Baroja, precisament no encaixa massa bé en el dietari, tal com jo l’entenc, és un desenvolupament excessivament novel.lístic; crec que funciona millor la tirada cap a la síntesi.
Per què fas referència quasi tots els dies a la situació climàtica del dia?
Som animals climàtics, deia Pla. I potser una mica més encara els mediterranis, podria afegir. Com a lector m’agrada saber quin temps feia en una pàgina de diari. I, al final, el temps meteorològic té a vore molt amb l’altre, amb el temps vital i els seus humors. També mirar-se el cel a vegades dóna joc poètic, plàstic, filosòfic, al·legòric...
La mort té una presència constant en el llibre, sobretot la mort del teu pare, però també la d’altres persones estimades ¿podem dir que d’alguna manera el llibre és fruit d’allò que deia el poeta, “Que la vida iba en serio”?
En bona part sí. El pas del temps, la finitud, la fragilitat humana són temes majors al quals ens encarem, els grans interrogants que ens fan pensar i crear. La pèrdua d’éssers estimats és un lògic sotrac emocional, però escriure emocionat és un problema, cal afinar-ho molt, i més en un dietari.             
Un dels temes que està més present en el llibre és la literatura, les teues lectures, els teus interessos literaris...Tornant als versos de Gil de Biedma, acaba dient: “envejecer, morir/ es el único argumento de la obra”. ¿És la literatura l’únic refugi per a superar el tràgic final de l’obra?
L’únic no. La vida, les psicologies, els sentiments són molt més complexos com per poder acotar-los sencerament amb el llenguatge. Però, ens fem la idea de que ens pot acompanyar una mica, i qui sap si fins donar-nos una mica de consol o la il·lusió de l’esperança.

En el llibre és present la crisi social i econòmica del moment, la marginació de la cultura... tanmateix, malgrat el pessimisme, hi ha voluntat de seguir endavant.
Potser deu ser allò de la intel.ligència de la voluntat, que en deia Gramsci. O la fe dels escèptics, com ja apuntava en un vers d’Uomo qualque. O només cosa de recalcitrant obstinació, no ho sé.
El teu mitjà de transport més habitual és l’autobús on trobes tot tipus de gent. ¿Què n’has extret per a la literatura?
Anant a peu o amb transports públics les visions de la realitat i els paisatges en són unes altres. I sempre hi ha troballes. N’he extret detalls i fins històries senceres, per als dietaris, per als contes, per alguna columna, i fins per algun poema, dels viatges i el seu entregent, on a vegades l’atzar fa prestidigitacions curioses. Això que en diem realitat no s’acaba mai. L’observació amb dret a la recreació imaginativa és un dels utillatges que diria que em fan més servei. 
L’adjectiu és la categoria gramatical més compromesa per a un escriptor. He llegit més d’una crítica de L’incert alberg que destaca el bon ús que fas de l’adjectiu. ¿És aquest el millor elogi que se te pot fer?
Per a la meua manera d’entendre la voluntat d’estil, de buscar el to personal, l’adjectivació és cabdal. Vinc d’uns models – Pla, Fuster, Sagarra, etcètera - que adjectivaven prodigiosament. També la lectura i el conreu de la poesia m’ha ajudat a incorporar recursos a les possibilitast de la prosa. L’adjectiu és un maldecap gran: a vegades cal buscar la precisió, altres el text potser agraeix certa volada d’adjectivació agosarada, depèn de si estàs en un to més buscadament ajustat o en un altre més diguem-ne de pinzellada impressionista.    
Josep Manuel San Abdón    







dimarts, 27 de juny de 2017

LLEGIR FUSTER


SALVADOR VENDRELL(2017). Joan Fuster per a joves. Antologia. Benicarló. Onada edicions.
 El dia que escric aquest article fa vint-i-cinc anys exactes que va morir Joan Fuster. Tot i el temps transcorregut la seua figura segueix originant rius de tinta en la premsa escrita i pàgines als diaris digitals. La seua obra, un quart de segle després, continua sense deixar indiferent ningú.
Diversos llibres han arribat a les prestatgeries de les llibreries amb motiu de d’aquesta efemèride. Un d’ells és aquesta antologia per a aproximar Fuster als joves que ha anat a càrrec de Salvador Vendrell, escriptor també de Sueca, ciutat que sembla tocada per la ma dels déus per a donar tantes i tant destacades personalitats literàries.
Joan Fuster va començar a reflexionar ben aviat sobre quina cosa érem els valencians i aquestes reflexions van ser l’origen de Nosaltres els valencians, un llibre que com ell va dir: “exigia un altre autor. Tal com caldria que fos, hauria d’haver-lo confeccionat un historiador, o un sociòleg, o , millor encara, un oportuníssim centaure d’historiador i de sociòleg.” El llibre va convertir Fuster en un referent cívic i va estimular l’estudi posterior de les ciències socials, l’economia o la història dels valencians. Però, també va provocar reaccions irades contra les seues tesis, tot i que mai no van ser refutades de manera seriosa. El mateix Fuster ho lamentava en un dels articles que apareixen en el llibre: “Amb qui havia de polemitzar? Amb la histèria? Amb l’analfabetisme? Amb la politiqueta dels trepadors?”.
Però Fuster va ser molt més que Nosaltres els valencians. Va ser sobretot un assagista de primera magnitud. Com ben prompte va demostrar amb llibres com per exemple Descrèdit de la realitat, un assaig de tema estètic, crònica de l'evolució en la història de les arts plàstiques del concepte de la realitat. 
En el llibre que ens ocupa Salvador Vendrell fa una selecció d’alguns dels textos més representatius de Joan Fuster, que van des dels Dietaris dels anys 50, a una selecció d’aforismes, passant per una àmplia mostra d’un altre dels grans llibres de Fuster com va ser Diccionari per a ociosos. També hi ha un ampli recull dels articles publicats a la cartellera valenciana Que y Dónde, sota el nom de Notes d’un desficiós, on trobem un Fuster que intervé de manera molt combativa en els anys de la Transició valenciana.
Contra el que alguns hagen pogut pensar, Fuster era una persona allunyada del dogmatisme. Afirma en un dels textos del llibre: “ A mi em fa por la gent d’un sol llibre, o d’un sol diari, aquells que no llegeixen més que el que els reconforta en els propis prejudicis. Són els fanàtics.” Qüestió que amb les modernes tecnologies anem accentuant.
I parlant de noves tecnologies, Fuster escrivia, amb una evident visió profètica, en el llibre Babels i Babilònies de l’any 1972, el següent: “Les flamants computadores, que tant prometen? Ningú no ignora per a què poden ser ‘també’ utilitzades: per al control administratiu i policíac més rigorós. Una memòria electrònica amb les dades –totes- de tots i cada un dels contribuents, ha de ser, ho vulguem o no, la pitjor mediatització de la llibertat individual.”
Joan Fuster a per a joves, és un bon llibre per a iniciar els més joves en la lectura del savi de Sueca, ja que fa un bon tast d’alguns dels seus llibres més destacats.

Josep Manuel San Abdón

dijous, 30 de març de 2017

MANUEL MILIÁN MESTRE. BIOGRAFÍA.




A partir d’una llarga conversa, aquest llibre traça un esbós biogràfic de Manuel Milián Mestre. Nascut a Forcall en plena postguerra, de ben jove va anar descobrint les vicissituds tràgiques que va viure la seua família durant la contesa civil. Per això, una constant de la seua vida ha sigut establir ponts entre persones d’ideologies diferents.

Actualment col·labora en diversos mitjans de comunicació i s’ha convertit en un important líder d’opinió gràcies als seus profunds coneixements de la realitat social i política. Una saviesa fonamentada en més de cinquanta anys, vivint en primera fila, esdeveniments polítics, econòmics i periodístics decisius, com anirem descobrint al llarg d’aquestes pàgines.

dissabte, 25 de març de 2017

REPRESSIÓ I SILENCI



RAÚL GONZÁLEZ DEVÍS (2016). Tragèdies silenciades. Repressió franquista i maquis a les comarques del nord del País Valencià. Castelló de la Plana. Publicacions de la Universitat Jaume I.
Des de l’any 1945 a l’any 1952 l’Agrupació Guerrillera de Llevant i Aragó, coneguts popularment com a maquis, protagonitzaren la resistència armada contra la dictadura de Franco en les comarques del nord del País Valencià. La repressió que va exercir el règim franquista va ser brutal, de manera que sobre els fets es va estendre una capa de silenci. Els vencedors, segons el professor especialista en el tema Josep Sánchez Cervelló, perquè haurien d’haver explicat que la victòria “l’havien obtingut amb mètodes del tot contraris als drets humans.” I els qui eren pogut reescriure els fets, van restar marginats o van marxar lluny dels seus pobles per a refer les seues vides.
El llibre que ens ocupa ajuda a trencar el silenci que pesava sobre aquella cruel història, i documenta amb fets concrets el que van ser aquells anys tràgics. El professor Raül González Devís, per a aquesta finalitat es serveix de diverses fonts; l’Arxiu Històric de la Guàrdia Civil, el Servicio de Estudios Históricos de la Guardia Civil, l’Arxiu Històric Provincial de Castelló, el Boletín Oficial de la Guardia Civil, la lectura de Mundo Obrero, informes de la guerrilla i testimonis orals, que li serveixen per a contrastar dades.
A diferència d’altres llocs d’Espanya, la presència de grups de guerrillers a les muntanyes de Castelló i Terol, no va tenir lloc fins a les darreries de l’any 1944. En un primer moment, els destacaments de la Benemèrita de l’interior castellonenc reaccionaren amb una certa precaució, per la falta de mitjans humans i materials. La coses van canviar quan el 28 de juliol de 1947, va ser designat cap de la 5ª Zona de la Guàrdia Civil i governador civil de Terol, el general Manuel Pizarro Cenjor.
Amb la presència d’aquest general es reorganitzaren les competències i s’assignaren més efectius al cos. Però, el que realment va suposar un canvi radical, van ser les agressives tècniques repressives que es van utilitzar. Una de les més habituals va ser l’anomenada Ley de Fugas, un procediment expeditiu i extrajudicial que consistia en disparar i matar un detingut amb el pretext que pretenia escapar-se. El professor González Devís, documenta 27 morts utilitzant aquest sistema entre les comarques dels Ports i la Plana, passant pel Maestrat i l’Alcalatén. Els informes que es feien després d’aquests fets, curiosament, responien sempre a un mateix esquema. Moltes vegades les persones executades, ni tan sols eren guerrillers, sinó simples sospitosos d’haver col·laborat amb ells.
En el llibre se’ns relata també l’assalt a diverses masies, amb la mort dels seus propietaris. Els dos punts més calents de la repressió van ser les presons de Morella i Llucena, on es van donar diversos casos de suposats suïcidis induïts. I també hi ha referència a algunes desaparicions de persones que després d’haver sigut detingudes no se n’ha sabut mai més res.
Aquest llibre, com diu el seu autor, no és fàcil de llegir, ni de digerir, sobretot a les persones que vivim en el territori on van passar aquests fets. Però és un llibre necessari per conèixer, amb una investigació documentada i seriosa, allò del que se n’havia parlat només entre xiuxiuejos.

Josep Manuel San Abdón

dissabte, 24 de desembre de 2016

CONVERSA AMB JOAN GARÍ SOBRE MONTAIGNE, FUSTER I EL PAÍS VALENCIÀ


Joan Garí aporta sovint el seu punt de vista sobre el País Valencià i altres temes d’actualitat als diaris “Ara” i “El País”. Escriu comentaris de llibres al setmanari “El Temps” i als diaris “Ara” i “Levante”. Ha escrit poesia, novel·la, llibres de viatge i de cuina. Però, sobretot excel·leix en la seua obra assagística, gènere pel qual sent particular devoció. Acaba de publicar L’única passió noble (Onada edicions, 2016), llibre amb el qual va ser guardonat amb el I Premi de Narrativa Memorialística, convocat per l’Ajuntament de Benicarló. Un assaig que té com a protagonistes Joan Fuster i Montaigne i on a través del pensament dels quals es reflexiona sobre el País Valencià. Sobre aquest llibre hem mantingut amb ell la següent conversa.
-                     Com naix la idea d’escriure L’única passió noble?
Tot naix, com explique al llibre, del viatge que faig l’any 2008 amb la meua família a Saint Michel de Montaigne, al Périgord, on hi ha la torre del fundador del gènere assagístic.
-                     El llibre porta com a subtítol Converses amb madameMähler – Besse sobre els valencians i el seu país. ¿Ens pots explicar qui era aquesta madame Mähler – Besse i com la vas conèixer?
  Cécile Mähler – Besse era la propietària, aquell 2008, del castell del segle XIX que alberga la torre de Montaigne. El castell és privat però la torre és visitable. Vaig conèixer aquesta senyora sopant una nit a l’únic restaurant del poble i aquella breu conversa em va donar la idea de fer un llibre basat en un diàleg imaginari entre ella i jo. Això em donava peu a parlar de moltes coses diferents, seguint la tradició assagística que va inaugurar precisament Montaigne i que molts al País Valencià vam descobrir a través d’escriptors com Joan Fuster.
-                     En el llibre escrius: “M’interessa molt més, sincerament, el projecte de Fuster que la seua posteritat.” ¿Ens pots ampliar aquesta afirmació?
Fa alguns anys que s’ha corregut un vel sobre Fuster i la seua obra, que sembla que ja només tenen interès per a determinats erudits universitaris. Jo, que discrepe de moltes coses de les que va dir Fuster sobre el País Valencià, continua fascinant-me la seua capacitat per imaginar-se tot un país on només hi havia tres províncies inconnexes i una mentalitat profundament sucursalista. Per això dic al llibre que el País Valencià és un assaig i fins i tot el projecte dels Països Catalans –que és un anhel bàsicament valencià- em resulta engrescador perquè es basa en una comunitat lingüística i cultural, com la francofonia. Més enllà de les derivacions polítiques, jo em sent més a prop d’un català o un balear lectors d’Ausiàs March que d’un veí meu de Borriana que parle en castellà o que ignore absolutament els fets bàsics de la nostra cultura.
-                     Al llibre parles de les tertúlies a l’Hotel Inglés de València a les que assisties en la teua època d’estudiant i que et van marcar molt. ¿Què eren aquelles tertúlies? ¿Quina repercussió creus que van tindre en els esdeveniments posteriors?
És una història poc o mal contada, que va ser decisiva. Tota la política valenciana actual naix d’unes tertúlies que, als anys 80, van fer seure per primera vegada a catalanistes i anticatalanistes a la ciutat de València, després de la cruenta batalla que els va enfrontar en els anys anteriors. Jo era molt jove llavors –estudiava a la facultat de Filologia- però aquells diàlegs en profunditat i sense manies em van marcar. No em van fer canviar la manera de pensar però sí que em van ensenyar que s’ha de parlar sempre, sobretot amb els qui no pensen com tu. Ningú dialoga de veritat amb els qui pensen com ell: eixa conversa s’acaba de seguida. L’autèntica interlocució l’hem de tindre amb els contraopinants.
-                     En el llibre afirmes que no ets nacionalista i que Fuster no era molt més nacionalista que tu. Potser aquesta afirmació sorprendrà  més d’un lector.
  Ni Fuster ni jo ens consideràvem nacionalistes. Això són etiquetes polítiques i les etiquetes se les posa la gent que no sap definir-se de cap altra manera. A mi m’interessen més els individus que els grups, potser per allò que deia Stanislaw Jercy Lec: “L’home és individualment intel·ligent i col·lectivament estúpid”. Comprenc la necessitat de la política però, més enllà de les ideologies, sóc partidari de les idees. El nacionalisme és com la religió, i jo, en termes públics, sóc partidari del laicisme.

-                     Un dels perills dels que adverteixes respecte a la llengua, és que malgrat que implícitament es reconeix la seua unitat, s’evita la utilització del terme català. Fins i tot ho fa Compromís. ¿Quins perills pot comportar aquesta actitud?
  Això és més perillós que si som nacionalistes o no, crec. Si no utilitzem per a res, públicament i políticament, el terme “català” i no fem res per què n’hi haja versions de webs oficials o del que siga en “valencià”i en “català” correm el perill de convertir el valencià –el català del País Valencià- en una mena de gallec, és a dir, en un dialecte precastellà. Encara no he vist que ningú aborde aquest problema. I ja seria hora.
-                     Dos capítols del llibre fan referència a l’homosexualitat de Fuster, una qüestió que era coneguda, però, almenys que jo conega, ningú n’havia parlat per escrit. ¿Per què has decidit abordar el tema?
  Tens molta raó: crec que en aquest llibre es parla per primera vegada d’alguns temes civilment importants en aquest país i un d’ells és la condició sexual del nostre escriptor més important. Sembla increïble que ningú s’hi haja referit, quan és un tema que té una transcendència enorme per entendre alguns aspectes de la seua obra, com per exemple perquè no escriu un diari íntim o almenys personal com El quadern gris. De tota manera, no espere que parlar per primera vegada d’aquest tema o de les tertúlies de l’Hotel Inglés tinga grans conseqüències. Fa temps que la nostra societat viu com anestesiada, on només reben lloances algunes novel·letes fàcils de llegir o alguna raresa bibliogràfica. Això va de soi, com hauria dit el propi Fuster.
-                     Què han significat per a tu Montaigne i Joan Fuster?
  Montaigne és el clàssic que seguisc llegint quasi cada dia i Fuster és qui em va ensenyar a estimar-lo, el seu representant en la meua pròpia llengua.
-                     Tu t’has mostrat sempre un ferm defensor de l’assaig com a gènere literari. El País Valencià ha donat lloc a molta literatura assagística. ¿És el País Valencià un assaig ell mateix?
  Sí, ja ho deia abans: la noció de “País Valencià” (un territori cohesionat, interconnectat, amb una població conscient de ser alguna cosa més que un grup de gent que viuen quasi tots a prop de la platja) és en si un assaig. Hi ha països que són novel·les o drames. A nosaltres ens ha tocat ser un assaig, per això el nostre major escriptor contemporani ha sigut un assagista i no un novel·lista. Estem encara a mig coure...
Josep Manuel San Abdón


dissabte, 26 de novembre de 2016

SETZE QÜESTIONS PALPITANTS DEL NOSTRE TEMPS



ENRIC BALAGUER.(2016). El desert i altres palpitacions del nou segle. Editorial Gregal. Maçanet de la Selva.

Enric Balaguer és professor de literatura a la Universitat d’Alacant i un dels nostres assagistes més destacats. En la seua producció destaquen els llibres de crítica literària, però sobretot els llibres d’assaig que s’ocupen de qüestions crucials dels nostres dies. És el cas del llibre que ens ocupa, la seua darrera publicació, en què a través de setze assaigs, comenta diverses qüestions palpitants dels nostres dies.
El mètode que segueix el llibre és que a partir d’una lectura, de la visió d’una pel·lícula, d’un tema d’actualitat o d’un fet històric, planteja una sèrie de reflexions, sovint relacionant diversos elements.  El primer assaig, a partir de la novel·la de Carles Casajuana, El darrer home que parlava català, ens planteja el problema que tenen les llengües minoritzades, tot i que proposa no complaure’s en la marginalitat, sinó traure’n partit ja que tenen més llocs per a explorar.
Sexualment parlant aborda la qüestió de que la sexualitat és cada vegada més explícita en la literatura i en els mitjans de comunicació en general, ¿quina serà la repercussió d’aquest tractament del sexe en la societat?  El magnetisme del desert parla de la fascinació que aquest ha exercit en el ser humà. De fet les tres religions monoteistes van nàixer en una regió desèrtica.
Un dels assajos que més m’ha interessat és el que porta per títol Mercantilisme i humanitats, en el que es planteja l’arraconament que darrerament han tingut a la universitat i a l’ensenyament mitjà les humanitats, substituïdes pels valors purament mercantils i pragmàtics. Això ha fet sorgir una àmplia bibliografia que fa una apologia de les humanitats. De fet aquest assaig també ho és, està ple d’idees suggerents, com aquesta per exemple: “Si volem educar persones, contribuir a fer ciutadans, no hi cap altra regla que no siga fomentar el pensament de cada individu i desenvolupar l’empatia per l’altre; a més de donar pas a la imaginació, la consciència de la responsabilitat individual i col·lectiva. Són qüestions obvies i es prou trist que s’hagin de recordar. I en l’actual context, defensar. Però en aquesta fase històrica hi ha moltes veus que volen convèncer-nos que les humanitats són obsoletes i que el que cal és ensenyar habilitats més que no pas coneixements sòlids. Hom vol pràctiques, pràctiques que sovint són pretextos per cobrir hores de faena sense retribuir.”
Força interessant també i relacionat amb l’anterior és l’assaig que porta per títol <<Serà admissible un eslògan com “la llibertat és esclavitud” quan el concepte de llibertat sigui abolit?>> on se’ns planteja que el dirigisme i la manipulació necessiten els efectes d’una llengua reduïda a la més mínima expressió, i això repercuteix en l’assassinat del pensament. Capitalisme financer i creació artística, planteja el paral·lelisme entre les pràctiques artístiques i les transaccions financeres.
<< Ser feliç sempre ha estat una cosa molt estranya>>. L’escriptor, la depressió i el suïcidi. <<La poesia és imprescindible, tot i que no sé per a què>>, Escrivint, esdevenim, Els escriptors i les cases, i La dificultat de crear en l’era digital, és un conjunt d’articles molt suggeridors sobre la creació literària.
A Dues analfabetes exposa que en una societat com la nostra ser un analfabet suposa sofrir una mutilació comunicativa. Sobre la naturalesa del mal en els éssers humans escriu en Eichmann, Douch i el mal. A partir de la lectura de Històries del paradís de Xavi Sarrià, exposa com la comunicació digital ha contribuït a la pèrdua de respecte entre la gent, perquè ha reduït distància entre els individus i ha fomentat la pèrdua d’intimitat. D’això tracta l’assaig  La guerra i no la pau.
Finalment a La caiguda d’Ícar o la indiferència als altres, un altres dels assajos d’Enric Balaguer, que més m’ha interessat, exposa com l’allau d’informació és tan intensa i incessant que neutralitza qualsevol intent de reflexió, d’assimilació o de consciència.
Una característica d’aquest llibre, és que cada assaig va acompanyat de la bibliografia que s’ha utilitzat per a escriure’l, i, a més, sovint, estimula a la lectura dels llibres a què es fa referència. El desert i altres palpitacions del nou segle és un llibre que ens convida a la reflexió, a la lectura i a la vida pausada, antídots necessaris per fer front a una societat mercantilitzada, deshumanitzada i banal. Un llibre absolutament necessari.

Josep Manuel San Abdón

divendres, 21 d’octubre de 2016

L’INSTITUT DE LA REPÚBLICA


FRANCISCO MEZQUITA (2016) Orígens i formació de l’Institut Elemental de Benicarló. Benicarló. Onada Edicions.
El catedràtic d’Història Francisco Mezquita ha elaborat aquest interessant llibre sobre la història de l’Institut Elemental de Benicarló a partir de la documentació que es troba dipositada en l’institut “Francesc Ribalta” de Castelló.
En els anys de la Segona República els centres de segona ensenyança es dividien en tres classes; instituts nacionals, com el de Castelló, instituts elementals o col·legis subvencionats. En la Gaceta de 30 d’octubre de 1933, apareix una relació de centres de segona ensenyança creats definitivament i en ella apareix Benicarló com a col·legi subvencionat. Més avant es va suprimir aquesta categoria i va passar a ser institut elemental.
L’institut es va instal·lar en uns locals del Passeig Marítim, i l’Ajuntament es va comprometre totalment en el nou centre d’educació i va dedicar tots els seus esforços per a la consolidació del centre, fins i tot una vegada començada la Guerra Civil.
El llibre ens informa, a partir dels llibres d’actes de l’institut, dels professors que van formar el claustre, del equip directiu i de les diverses vicissituds que va anar passant al llarg dels seus cinc anys d’existència.
Els alumnes que hi van assistir van ser majoritàriament de Benicarló i Vinaròs, però en els dos últims cursos, el que corresponen al període de la guerra, van hi haure també alumnes de molts llocs d’Espanya a conseqüència dels desplaçaments ocasionats pel conflicte bèl·lic. En la part final del llibre s’inclou un llistat de tots els alumnes matriculats al centre. Destaca el  gran número de xiques que van poder fer estudis d’ensenyament mitjà, del 19’7% el primer curs, fins al 35% el darrer curs.
Durant el període de la Guerra Civil els alumnes a l’hora de matricular-se havien de presentar un certificat d’alguna organització política o sindical on acreditaren que els seus pares eren afectes al règim republicà per què “los enemigos de la República no son acreedores de recibir enseñanza de esta ni pueden aspirar a los títulos académicos que les exalten a puestos de dirección o responsabilidad en ella.”
L’institut va ser clausurat quan les tropes franquistes van entrar a Benicarló el 15 d’abril de 1938. El nou alcalde franquista de Benicarló, Máximo Añó Doménech, reforçat per nombroses signatures de persones que es declaraven adictes al nou règim, va sol·licitar al govern la continuïtat de les classes en el curs 1938- 1939, però van rebre resposta negativa perquè “como la guerra costarà mucho dinero y hay que aligerar las cargas de tipo civil que pesan sobre el Estado, se ha creído que se imponían las economias en el departamento de Instrucción Pública.”
D’aquesta manera es va perdre una gran oportunitat per a la formació dels joves de la comarca. En les ocasions que vaig tenir la satisfacció de parlar amb el gran científic vinarossenc Alfred Giner Sorolla, em va recordar més d’una vegada el gran record que tenia del seu pas per l’institut, i en unes declaracions al diari El País que es citen en el llibre diu: “La inauguración durante la Segunda República del Instituto de Segunda Enseñanza en Benicarló supuso un salto decisivo en mi formación y en mi posterior dedicación científica. Allí tuve un excelente profesorado en física, química y biologia, y unos buenos laboratorios.”

Josep Manuel San Abdón