PAISATGES DE XINA

 

 

JOAN-BAPTISTA CAMPOS (2003). Pavelló d'Orient. Edicions 62. Barcelona.

 Amb Pavelló d'Orient, Joan-Baptista Campos va guanyar el Premi de Poesia "Marius Torres" 2002. Aquest llibre tanca una trilogia encetada amb el llibre Istambul (2001) i continuada després amb Quadern de l'Índia (2002), en què el poeta castellonenc pren els seus viatges a l'Orient com a matèria per als seus llibres de poemes.

El llibre està dividit en tres apartats, en el primer titulat In itinere el poeta escriu sobre allò que li suggereixen els diversos llocs que visita durant el viatge. Així al poema Guilin la dansa dels boscos de bambú li inspiren pau, però també caos, segurament perquè es una terra sense treballar, per això a Terrasses d'arròs exalta el plaer de l'home per a transformar el terreny i fer-lo productiu. En ocasions es sent fascinat per la simple visió del paisatge, al veure una immensa planúria on s'imagina el combat d'antics guerrers, els salzes i els llorers del jardí imperial, d'unes fulles mortes sobre un dic, l'aigua que corre lliure entre les roques, o el color de la llum cap al tard.

Però aquest paisatge no està exempt de contrastos; se'ns descriuen les males olors del basar de Xi'an i l'ambient decadent, però al mateix temps la bellesa del vol nupcial d'uns teuladins, o el poema Skyline, Shanghai on el subjecte poètic se sent seduït per la "sensual barreja de llums i fum."

No falta en aquesta part del llibre un punt de sensualitat i d'erotisme, com la fascinació per la bella dansa d'una ballarina, la visió de dues prostitutes, o la mirada d'una jove que li pica l'ullet enmig d'un aire perfumat per l'olor del gessamí. Però també se sent desvalgut com quan observa un ocell que encara no ha après a volar i crida sa mare i el subjecte poètic es compara amb el petit ocell mentre espera en la solitud de l'habitació de l'hotel. Així mateix es fa present el compromís del poeta amb la llibertat i la pau en el poema Tian'amen: "Em fan mal, amb les mans de la ràbia,/les raons tèrboles de les armes."

La segona part del llibre Groc de llunes és un homenatge al poeta xinès Li Po, poeta contemporani de la dinastia Tang, que va morir en intentar agafar la lluna reflectida al fons d'un llac, una nit que estava borratxo. El recull de poemes d'aquest apartat està format per unes composicions breus de dos o tres versos, que generalment reflecteixen imatges de la nit amb la lluna de protagonista, en uns paisatges d'aspecte romàntic, decadent, que sovint manifesten pau, serenor, però també la tristesa provocada pel final del viatge.

La tercera part del poemari titulada Postals de l'Orient de la Xina, reprèn el camí encetat en la primera part, però ara els poemes assoleixen un caràcter més narratiu, i porten una reflexió final. S'enceta aquesta part amb una bona mostra d'humor negre, a les portes del mausoleu de Mao, unes xiquetes venen Coca-Cola als turistes. La ironia es fa patent en el poema L'Hostessa, on es descriu la bellesa de l'hostessa d'un tren, destacant el detall del color dels seus llavis, finalment aquesta trenca l'encís dient que el tren es propietat de la nació.

El poeta adopta un to més greu als poemes Tablamakan i Li Po, al primer davant la immensitat del desert escolta "el silenci cru i desolat de l'home orfe, desvalgut i pobre d'aquest principi del mil·leni." Al segon, nou homenatge a Li Po, mentre contempla el paisatge, lamenta la injustícia de la mort humana. Acaba el llibre amb un lament per la força destructiva del temps: "No me n'oblide que el viatge és una casa que el temps ensorra, tard o d'hora."

Josep Manuel San Abdón

LA POESIA, EL VI I LA VIDA

 

 

ELIES BARBERÀ(2003). Mata-rates (i altres vicis). Ed. 3i4. València.

Elies Barberà va guanyar amb aquest llibre la XXII edició del Premi Senyoriu d'Ausiàs March. El llibre comença amb un poema, Manual d'instruccions, que és tota una declaració de principis, se'ns convida a llegir els versos per la nit, "car estan escrits de nit, els meus versos./ Escrits per la nit, i per a la nit." I segurament hem d'entendre la nit com a moment fosc de la vida, però també com a moment propici per a la reflexió. Acaba aquest primer poema amb una invitació a beure vi, el vi de la poesia, però també el vi com a beguda, que serà present al llarg de tot el poemari, com a font de plaer, però sobretot com a remeier de les penes de l'amor.

Després d'aquest poema inicial comença el primer gran apartat del llibre, el que porta per títol Mata-rates, està format per llargs poemes narratius, que contenen petites històries d'amor, la primera és aliena al subjecte poètic, el protagonista és Mickey Mouse, Dissortat Mickey Mouse és un poema anti-Disney, el famós ratolí, abandonat per la seua estimada, passeja com un "fantasma amb gavardina" i després de matar les seues penes amb whiskys, acabarà la nit amb una "rata-dona de neó".

A continuació el subjecte poètic inicia un seguit de poemes en què s'adreça a la seua estimada que l'ha abandonat. En el poema Lliure, diu que ha esdevingut lliure, però aquesta llibertat és pobra i dissortada sense ella. En poemes successius deambula pels carrers com un fantasma, o troba la seua casa freda, perquè ella no hi és, o fins i tot considera les seues mans inútils ja que no li pot fer carícies, però sobretot és present la beguda i la nit, que es mouen en un espai concret, la ciutat d'Alcoi i els seus bars, als que es ret homenatge, Alcoi moon love es titula un dels poemes. Acaba aquest primer apartat amb el poema Autumn leaves en què utilitza la ironia per a parlar de la seua situació de malalt d'amor.

El segon gran apartat del llibre porta per títol Altres vicis, i en ell el subjecte poètic utilitza principalment la primera persona, es manifesta perdut pel món, literalment als llimbs, al poema Llimbs, o es compara amb personatges de la mitologia clàssica en les seues desgràcies amoroses al poema Càntic de Dionís. Fins i tot teoritza sobre l'amor, a Funambulisme sobre un cos de llum, diu que l'amor és caminar com un funàmbul per la punta d'una navalla; també lluita contra el record, però el filòsof David Hume li diu: "les mosses del record/ perduraran indencentment", al poema Una cervesa amb David Hume. I continua la presència de la imatge de la beguda, a Els anys de Liszt, una borratxera ajuda a superar la por de la pàgina en blanc, i a Revetla recorda la seua primera visió del món, quan va nàixer la família brindava amb cava i cantava pel seu naixement.

La tercera part del llibre Coda, consta únicament de dos poemes, el segon dels quals porta el significatiu títol de Comiat, i com en el primer torna a establir un paral·lelisme entre la poesia i la beguda: "arriba l'hora de marxar/ i de tancar el llibre, tros de vida escrita/(...)/ alegrem-nos, doncs,/ perquè hem begut molt, amics/hem begut molt, i bé."

No ens queda, doncs, més que encetar una botella de bon vi i brindar per aquest llibre de poemes d'excel·lent qualitat, dur, escrit sense concessions i que explora els sentiments ocasionats pels amors perduts.

Josep Manuel San Abdón

PER A PRESERVAR LA MEMÒRIA

 

BERNARDO ATXAGA. (2004) El hijo del acordeonista. Madrid. Ed. Alfaguara.  482 pàgs.

 Bernardo Atxaga torna en la seua darrera novel·la al seu mític món d'Obaba. La història de El hijo del acordeonista, arranca el 1957 en l'escola d'Obaba on estudien els dos protagonistes principals de la història, Joseba i David, el fill de l’acordionista. Però en la segona pàgina estem ja en 1999, hem deixat el País Basc, i ens hem traslladat a Califòrnia on Joseba assisteix al soterrar de David en el cementiri del seu ranxo. Després del soterrar, l'esposa americana de David lliurarà a Joseba un manuscrit en euskera del seu marit, on relata tota la seua vida.

Aquests manuscrit constitueix l'eix central de la novel·la, amb algunes aportacions de Joseba. David anirà adonant-se a mesura que es va fent gran, que sota el bucòlic ambient d'Obaba s'amaga un món sòrdid del que ningú no vol parlar, que té els seus orígens en la repressió de la Guerra Civil. El primer que li parla d'aquell món és el seu oncle Juan, després troba un quadern amb el nom dels afusellats del bàndol republicà i té raons per a sospitar que el seu pare, al qual sempre anomena Ángel, va tenir una participació activa. Continuarà el llibre explicant-nos les seues festes juvenils, els seus primers amors i finalment la seua conscienciació política que els du a militar en una organització que practica la lluita armada, de la qual els dos amics acaben sortir-se'n, no sense dificultats, perquè és un món igualment sòrdid.

Aquest any que estem celebrant el centenari del Quixot, podríem dir que la novel·la d'Atxaga guarda un cert paral·lelisme amb la de Cervantes per l'estructura, les dues estan escrites a partir d'un manuscrit, i algunes de les històries podrien tenir vida independent, per exemple quan David coneix a Mary Ann la seua dona, la història de don Pedro, el primer americano d'Obaba, de ressonàncies barojianes, o la del japonés Toshiro. L'estructura de la novel·la és molt complexa, però no dificulta gens la lectura, sinó tot el contrari, ens va obrint noves perspectives i nous punts de vista que fan que la història vaja adquirint cada volta més interés.

La novel·la és un retrat generacional dels nascuts els anys cinquanta del segle passat al País Basc. Però la història sobretot és un intent de preservar la memòria, tots els protagonistes acaben lluny d'Obaba, Ubande en Madrid, Teresa en Biarritz, Joseba en Cuba i Agustín en Montevideo. David és conscient que el món d'Obaba s'acaba amb ells, les seues filles ja són americanes, i malgrat que els ensenya algunes paraules en euskera, és conscient que elles ja no tornaran mai a Euskadi, aquell ja no és el seu món.

El hijo del acordeonista, és una història dolorosa, però sobretot és una història plena d'emocions. De lectura imprescindible.

Josep Manuel San Abdón

 

LES MISÈRIES DE LA LITERATURA

 

PASQUAL  ALAPONT(2003) Tota d'un glop. Edicions Bromera. Alzira. 292 pàgines.

Pasqual Alapont (Catarroja, 1963), ha fet tots els papers de l'auca en el món de la literatura, és autor i actor teatral, i ha escrit diverses novel·les de literatura infantil i juvenil, que li han valgut nombrosos premis. Amb aquesta novel·la va guanyar el premi Joanot Martorell de l'any 2002.

Tota d'un glop va protagonitzar en el seu llançament un campanya publicitària ben original i no exempta d'una certa polèmica. Mitjançant notícies i esqueles de diari es va intentar fer creure que el protagonista, Claudi Maria Safont, era un editor que acabava de morir en estranyes circumstàncies.

La novel·la comença sis hores després del soterrar, quan Maurici, el fill de Claudi Maria Safont, es troba amb el dietari d'aquest, i malgrat la nota que li diu que no l'ha d'obrir fins vint-i-cinc anys després de la seua mort, no pot resistir la temptació. Maurici, de caràcter totalment oposat al del seu pare, anirà descobrint el que aquest pensava sobre la seua persona, de la relació amb la seua mare de qui es va separar quan ell era molt jove, de la conflictiva col·laboració amb els seus empleats de confiança Glòria i Eduard, i sobretot de les misèries del món de l'edició; els premis manipulats, el robatori d'escriptors d'una editorial a una altra, els negres que escriuen novel·les, o els incontestables mandarins de les capelletes culturals, desemmascarar un d'ells és l'únic acte bo que realitzarà en la seua vida Claudi Maria Safont.

Però a banda d'aquest retrat implacable del món de l'edició, la novel·la permet una altra lectura, la d'un thriller qualsevol, una història d'intriga que tracta de descobrir les causes d'un crim, qui és l'assassí d'un individu que tenia molta gent desitjosa de fer-li la pell.

La part més interessant del llibre és la reproducció del dietari de Claudi Maria Safont, on l'escriptor mostra la seua experiència d'autor teatral amb els diàlegs i la composició de les escenes. Pot ser s'allarga innecessàriament en la resta del llibre, quan ens presenta la història des del punt de vista del narrador i de Maurici, per a precipitar-se, després, molt ràpidament el final, tot i que la resolució és perfecta.

Josep Manuel San Abdón