D’UN
TEMPS, D’UN POBLE
TOBIES GRIMALTOS. El solatge del temps. Edicions del Bullent. Picanya. 2011.
Aquells que hem
nascut en la dècada dels cinquanta del segle passat hem viscut una època de
canvis històrics accelerats, hem conegut el vell i el nou; així a poc a poc hem
vist entrar en les nostres cases i celebrar com un autèntic esdeveniment; la
cuina de butà, el frigorífic, el telèfon, la rentadora i ...la televisió.
Tobies Grimaltos
pertany a aquesta generació i ha escrit un llibre de memòries dels seus primers
catorze anys, que és una aportació més a aquest gènere que ha donat a la
literatura catalana del País Valencià, obres tan magnífiques com la mítica Matèria de Bretanya de Carmelina Sánchez
Cutillas, encara que referida a una època anterior, o Quina lenta agonia, la dels ametlers perduts de Toni Cucarella.
L’acció del
llibre està centrada en Castelló de la Ribera, poble on l’autor va nàixer l’any
1958. A part d’alguns personatges pintorescos propis del seu poble com la seua
àvia Amparito, Daniel “el de les iguales” o Pepica “la molinera”, la resta de
vivències que presenta el llibre són pràcticament idèntiques a tots els que som
de la mateixa generació i hem viscut la nostra infantesa en una població
eminentment agrícola.
És interessant
el coneixement de l’arquitectura popular, aquelles grans cases proveïdes de
corral on convivien persones, cavalleries i sovint gallines i conills. Però la
vida dels xiquets transcorria sobretot al carrer, o corrent pels camps a la
recerca d’algun tipus de fruita o alguna furtiva aventura. No calien grans
coses per a jugar, una simple panolla de panís podia fer de pistola o de
punyal. Una senzilla bicicleta de segona ma era un regal excepcional. I abans
de l’arribada de la televisió els tebeos; TBO, Pulgarcito, El guerrero del
antifaz o El capitán Trueno, eren els lloc que ens permetien escapar de la
grisor de l’ambient.
L’escola era pel
general un lloc sinistre, on de tant en tant apareixia un mestre diferent que ensenyava a vore el món
d’una altra manera. La religió era omnipresent espantant-nos amb la idea del
pecat i el foc etern, tot i que de vegades, com en el cas dels mestres, algun
religiós ens aportava valors molt positius, per a l’autor del llibre va ser
important la relació familiar amb el capellà del poble, D. Francisco, amb el
pas dels anys convertit en el cantautor Paco Muñoz.
En aquells temps
la relació amb els veïns era excepcional, les cases eren obertes i tothom
entrava a casa de tothom, l’arribada de les primeres televisions als carrers
convertia la casa que en tenia en un lloc d’encontre de tot el veïnat.
Curiosament l’arribada de les televisions a totes les cases va fer que aquestes
es tancaren i que cadascú es quedés a casa seua. Aquesta relació tant estreta
entre veïns els feia solidaris en els moments més difícils com és el cas de la
mort, present en més d’una ocasió, de fet la mort del pare i el dolor profund
que causa en el xiquet i que li havia de
durar molts anys, segons ens diu, tanca el llibre.
El solatge del temps és un llibre de
lectura recomanable, perquè a partir de l’experiència personal de l’autor es
reconstrueix tot el món d’una generació.
Josep Manuel San Abdón