ANTONI PORCAR I CANDEL, UN MESTRE VALENCIANISTA I INNOVADOR

FRANCESCA VIDAL I BELLÉS. Antoni Porcar Candel. (1904 -1947). El mestre que va donar la paraula als infants. Publicacions de la Universitat Jaume I. Castelló de la Plana. 2014

Teníem coneixement del mestre Antoni Porcar i Candel perquè va ser un dels quatre mestres que l’estiu de 1933 va encarregar-se de la I Colònia Escolar Valencianista celebrada a Sant Pau d’Albocàsser, els altres tres van ser Carles Salvador, Francesc Boix i Santmartí i Enric Soler i Godes.

La professora Francesca Vidal i Bellés acaba de publicar un llibre en què ens dóna a conèixer la important tasca que va fer aquest mestre en els anys de la República als pobles de Canet lo Roig i Vinaròs, on va exercir el seu magisteri.

La confecció d’aquest llibre és conseqüència d’un conjunt de casualitats, l’autora en acabar els seus estudis de mestra va entrar a formar part del Moviment Cooperatiu d’Escola Popular Valenciana, del qual també formava part el mestre Ferran Zurriaga, aquest posseïa originals de les revistes Ibèria i Gavina que el mestre Porcar havia elaborat amb els seus alumnes i que havien arribat a les seues mans gràcies a que un familiar seu havia fet unes obres al forn de la seua propietat i les havia trobat amagades. Quan Francesca Vidal va començar a exercir com a mestra va tenir el seu primer destí a Canet lo Roig, va ser llavors que Ferran Zurriaga li va comentar l’existència d’aquestes publicacions i li va dir d’investigar si es conservava encara record d’aquest mestre.

Francesca Vidal en els dos anys que va estar en aquell poble del Baix Maestrat va poder conversar amb molts dels alumnes que recordaven amb gran afecte el seu mestre. Això era en la dècada dels 80 del segle passat, però al llarg dels anys ha continuat investigant sobre la vida d’Antoni Porcar, fins arribar finalment a la publicació del llibre.

Antoni Porcar i Candel va nàixer a Castelló de la Plana l’any 1904, va créixer en uns anys en què a la ciutat hi havia un bon ambient cultural, que es concretaria amb la fundació de la Societat Castellonenca de Cultura i en la signatura de les Normes de Castelló l’any 1932. Els seus amics més íntims van ser Bernat Artola, E. Soler i Godes, Francesc Esteve i Francesc Badia, amb ells compartia afició per la cultura i l’excursionisme.

L’any 1930 li va ser expedit el títol de Mestre de Primers Ensenyaments. Aquell mateix any va ser destinat a l’escola rural de Fórnols de Cadí (l’Alt Urgell). Allí va entrar en contacte amb un grup de renovació pedagògica de les terres de Lleida anomenat Batec. Aquesta estada a terres catalanes es fonamental a l’hora de plantejar-se la necessitat d’impartir el primer ensenyament en la llengua materna dels infants.

L’any 1933 va ser destinat a Canet lo Roig. Allí va ficar en pràctica les tècniques Freinet, llavors molt innovadores, que consistien bàsicament en l’educació per a la llibertat dins d’una organització cooperativa de la classe, el dret dels infants a expressar-se en la seua llengua materna, i potenciar el poder de la paraula mitjançant el text lliure i la impremta escolar.

A més, es va potenciar l’higienisme a través de diverses activitats com les colònies escolars, les fitxes individuals sanitàries, l’educació física i el joc popular. Es feien classes de ciències naturals a l’aire lliure, així com excursions i visites per conèixer el patrimoni natural i cultural.

Antoni Porcar, juntament amb els mestres que citàvem més amunt van reivindicar una escola en valencià. Ell va ficar en marxa la impremta a l’escola i va aconseguir fer quinze números totalment en valencià d’una revista que va portar el nom d’Ibèria.

El curs 1935-36 va aconseguir el trasllat a Vinaròs on va continuar amb la mateixa tasca, i on novament va posar en marxa una nova revista, Gavina.

Al finalitzar la Guerra Civil, tot i que no va tindre cap responsabilitat política, com que va col·laborar amb la Junta de Incautación, Protección y Conservación del Tesoro Artístico de Castellón de la Plana, per salvar uns retaules de l’arxiprestal de Vinaròs, va ser depurat i empresonat. Quan finalment es va poder reincorporar a l’ensenyament va ser traslladat forçosament a Les Coves de Vinromà, amb la prohibició expressa d’exercir cap càrrec. Va morir l’any 1947.

Al llibre podem trobar la reproducció en facsímil de les revistes Ibèria i Gavina, així com diverses col·laboracions en la premsa del moment. També podem vore diversos dibuixos seus, ja que la pintura era una de les seues grans aficions.

Francesca Vidal ha fet un llibre molt important per a conèixer la vida i l’obra d’un d’aquells mestres que en temps difícils van lluitar per la nostra llengua, i per renovar l’educació amb la finalitat d’aconseguir una societat millor.

Josep Manuel San Abdón

MEMÒRIA, LLUITA I ESPERANÇA

NEL·LO NAVARRO. L’exili de les libèl·lules. Publicacions de l’Ajuntament de Castelló de la Plana. Castelló de la Plana. 2014.

Vaig saber de la publicació d’aquest llibre la passada primavera, quan els components de El Pont, associació d’escriptors de les comarques de Castelló, vam celebrar l’assemblea anual a la ciutat d’Almenara. Nel·lo Navarro va fer de guia per la població i ens va portar a vore la seua marjal, que jo no només no coneixia, sinó que a més ignorava la seua l’existència. També vam tenir ocasió de contemplar les restes dels búnquers defensius que havia construït l’exèrcit republicà.

Explico tot açò perquè aquell paisatge se m’ha fet present sovint mentre llegia el llibre. Llibre que va estar premiat amb el Premi “Miquel Peris Segarra” 2013.

El poemari consta de tres parts, la primera Promptuari de naufragis, és un viatge per la memòria personal, pels records d’infantesa i joventut. S’obri aquest apartat amb el poema Bella ciao, missiva d’adéu a l’annunciata sanna, una preciosa història que recorda una dona de l’Alguer que amaga una gran història al darrera, molt important en la formació del subjecte poètic. Un altre personatge que hi trobem homenatjat és la mare, on es recorda la seua perfecció en el poema Pessic de sal. La mar té una importància cabdal en aquest apartat, és el lloc dels naufragis, referits metafòricament als mals moments de la vida, als quals es refereix en el poema titulat precisament Naufragis, “Hi ha voltes que eixim a més d’un naufragi diari!” – se’ns diu. La mar apareix coma imatge de la llibertat en el poema Coartada, lloc que el feia somniar amb “salconduits i aventures”. La mar és el record d’un amor de joventut en La mar es moria, però la mar és també maror,  i deixa restes en la platja, “extingida la maror ens queden els seus testimonis damunt la sorra” ens diu en el poema Maror, i afegeix “un grapat de victòries i derrotes”, és una metàfora de la pròpia vida. A Del silenci i la solitud ens presenta el paisatge gris de la seua infantesa que configurarà la seua vida de gran.

La segona part del llibre porta per títol La diàspora dels argonautes, els poemes canvien de forma, es fan més breus i els versos de vegades tenen una sola paraula. Estan poblats de diversos insectes que generalment s’estavellen contra diversos obstacles. Aquests insectes fan referència metafòricament als immigrants que arriben a les nostres costes com a moderns argonautes i es troben amb mils d’obstacles que impedeixen el seu pas. “argonautes/espellotats/en carn viva que/broden damunt/la xarxa de/l’horabaixa/silencis farcits/d’acusacions...”

Santuari de conquilles es titula la tercera part del poemari. Es torna a la prosa poètica de la primera part i presenta els poemes més reivindicatius, s’inicia amb un poema que és una metàfora poètica contra aquells que diuen que no és possible el canvi i s’incita a seguir lluitant pels ideals: “I l’horitzó, malgrat que els pese, sempre serà nostre”. Cal sempre tornar a començar sense defallir: “salpar de bell nou, el rumb confús que marquen els gallardets de messana”.

L’exili de les libèl·lules, és un llibre fet de records, de naufragis, de clams contra la injustícia, però que també mira endavant, amb esperit de lluita i amb esperança de canvi. Però a més del contingut, cal llegir el llibre gaudint de la magnífica prosa poètica i de l’acurat llenguatge.

Josep Manuel San Abdón

ENTREVISTA AMB CARLES MARTÍNEZ.

Fa un temps es va presentar a Benicarló el llibre Els Ports. Barrancs, coves i avencs. Des de llavors teníem pendent una conversa amb Carles Martínez, president de l’Espeleo Club Tortosa, i a la vegada principal inspirador del  llibre, per a parlar de la seua gestació, però també d’espelologia i dels Ports, un territori molt prop de casa nostra on poder fruir de la natura en totes les seues diverses vessants. Finalment la conversa ha estat possible i aquest és el resultat.

- Parlar del llibre suposa parlar de l’Espeleo  Club Tortosa. Com i quan va nàixer el club?

  L’Espeleo Club Tortosa com a  entitat  es va fundar al any 1983 quan es va crear la nova  Federació d’Espeleologia independent de la Federació de Muntanya. Abans  érem  la SIRE-UEC  (secció d’espeleologia de la UEC de Tortosa )  i com a secció d’una entitat de Muntanya no podíem, dins la nova Federació, tenir veu pròpia  diferent a les directrius o interessos  que determinava  la UEC Central  de Barcelona.  Va ser durant les dècades dels anys 80 i 90  quan  al Club varem coincidir un nombrós grup d’amics i simpatitzants amants de la natura i l’espeleologia que ens va permetre  arribar a ser un   grup molt  potent, amb un nivell tècnic i organitzatiu molt alt. Vam ser l’únic club de Catalunya en tenir dins de l’Escola Catalana d’Espeleologia quatre membres  (Dos instructors i dos monitors).

-    Quantes coves heu descobert? N’hi ha alguna que siga especialment remarcable?

Les principals descobertes i  exploracions de noves cavitats tan al Massís del Port com a altres regions 

(Cantàbria i Pirineus) es van fer en aquesta època. El nombre de descobertes pròpiament fetes per nosaltres, se’m fa difícil de precisar, la prospecció i cerca pel Port ha sigut constant i tenim catalogades prop de 400 coves i avencs. Entre elles, i sí, descobertes per nosaltres, com a mes destacables estan:  EL FORAT DEL RIU ALGARS que amb 2 kms. de recorregut es la cova més llarga de la província de Tarragona. L’AVENC DE LA CRISIS amb un pou de 117 metres,  té la vertical més gran de Catalunya. L’AVENC CP-6 que amb una profunditat de 285 metres és el mes profund de Tarragona i el 5é de Catalunya.

A Cantàbria hem estat explorant durant molts anys, conjuntament amb espeleòlegs anglesos, la CUEVA DE LA VALLINA. Cova que a hores d’ara té 35 Kms. i està a pocs metres de connectar amb un altre Sistema de  Coves de la Vall de Matienzo, que podrien arribar a sumar prop de 100 Kms.

- Queden moltes coves per descobrir als Ports?

Pensem que sí, de fet constantment estem descobrint-ne de noves, encara que per desgràcia nostra no són l’importants  o fondes que ens agradaria. El Massís del Port  és molt abrupte i complicat geològicament, hi ha molts llocs on encara no s’han fet mai prospeccions  i com actualment ja no hi ha pastors que puguen donar informació, les noves descobertes son més anecdòtiques.

-      Quina importància tenen els Ports des del punt de vista espeleològic?

A Catalunya és un dels massissos càrstics més importants. No té grans sistemes com als Pirineus, però sí una gran i atractiva diversitat de  coves i avencs.

- Com va sorgir la idea de fer el llibre?

Jo a nivell personal i com a practicant i amant d’altres esports, ja havia publicat dos llibres sobre el Massís del Port un de rutes en BTT  i un altre de descens de  barrancs. La idea de fer un altre llibre sobre espeleologia sens dubte era tot un repte i tenia clar que s’havia de fer com a Club i amb un nivell de qualitat molt superior. 

Se’m va ocórrer proposar-li a l’amic i fotògraf Victor Ferrer, que acabava de publicar dins del seu projecte de CUEVAS Y SIMAS DE LA MEDITERRANEA un llibre sobre el Massís del Garraf, la possibilitat de fer un nou llibre sobre el Massís del Port. Per sort la idea li va agradar i ha sigut possible realitzar un magnífic llibre. 

-   Qui és Víctor Ferrer Rico com a fotògraf?

El Victor és un gran espeleòleg i al temps un dels millors i més reconeguts fotògrafs europeus. Ha realitzat i segueix fent molts i importants treballs  a Espanya, França i Itàlia, i al temps ha rebut molts premis, tan nacionals com internacionals en diferents concursos i certàmens. Actualment està dirigint i organitzant per a la Federació Catalana d’Espeleologia  la 1ª Convenció Internacional d’Espeleologia que es celebrarà a Barcelona els dies 1, 2 i 3 de Maig.

- Quin criteri heu seguit a l’hora de seleccionar les coves que hi apareixen?

Hem intentat donar una visió de la gran diversitat de coves i avencs que té el Massís, documentant algunes de les cavitats més importants i que al temps tenen atractives característiques tan esportives com estètiques, així com també algunes altres més petites però esplèndides  per la seva riquesa en espeleotemes.

-  Les coves al natural es veuen tan boniques com en les fotografies?

Al natural i amb els nous equips molt potents d’il•luminació amb leds, les coves es veuen força bé, però la  veritat és que no es veuen com surten reflexades al llibre. Nosaltres hem sigut els primers sorpresos al veure les magnifiques imatges que el Victor treia de cada cova. Aquí està la capacitat, la  tècnica  i la feina del bon fotògraf que és.

- Fer les fotografies no ha estat fàcil. Quant de temps costava fer-ne una?

Les sessions de fotografia a cada cova han sigut sempre molt llargues entre sis i deu hores, i amb un alt grau de paciència per part de tots. Recordo que el dia que varem començar amb la primera cova, al sortir els companys em van dir que havia sigut  molt pesat, que mai havien passat tan de fred dins d’aquella  cova i no volien continuar amb el projecte.  Aquella mateixa nit veient “el motín a bordo” li vaig trucar al Victor per a que tan aviat tingues editades les fotografies fetes a la cova  me les enviés per ensenyar-les als companys. Va ser tot un encert perquè al veure el resultat final, desprès del que havien patit van acceptar que havia valgut la pena  i continuarien “patint”  amb el projecte. 

Josep Manuel San Abdón

LA NOVEL·LA CATÒLICA A CATALUNYA

CARLES LLUCH. Novel•la catalana i novel•la catòlica. Sales, Benguerel, Bonet. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Barcelona. 2014.

Aquest llibre té el seu origen en la tesi doctoral presentada a la Universitat Autònoma de Barcelona l’11 de desembre de 2009, amb el títol de La novel•la catòlica a Catalunya (1939 – 1968). La hipòtesi de la que parteix l’autor és que en la literatura catalana de postguerra van aparèixer una sèrie de novel•les que estaven influenciades per la tradició europea de novel•la catòlica. Aquest corrent provenia sobretot de França, però també d’Anglaterra i va tindre molta divulgació a Catalunya, primer per les traduccions al castellà i a partir de la segona meitat dels anys seixanta al català.

El primer capítol del llibre porta per títol El concepte de novel•la catòlica on es tracta d’aclarir els dubtes que pot plantejar aquesta denominació. La majoria d’estudis contemporanis sobre la novel•la europea apliquen aquesta etiqueta a una sèrie de destacats escriptors com Georges Bernanos, François Mauriac, Julien Green o Graham Greene. La narrativa de tots ells té referències religioses més o menys explícites.

Les primeres manifestacions de l’anomenada novel•la catòlica sorgeixen en les primeres dos dècades del segle XX i presentaven un posicionament ideològic de reacció front al món modern. Però aquesta visió va canviar amb l’aparició en el període d’entreguerres dels autors abans esmentats. L’obra d’aquests autors va ser un dels camins de renovació de la novel•la europea en aquell període. 

Pel que fa a la temàtica en la novel•la catòlica els personatges són col•locats en una situació límit davant de l’existència, han d’elegir entre Déu i la seua absència, entre la realitat física i la transcendència, entre el pecat i la gràcia. Alguns dels temes que es repeteixen amb freqüència són l’adulteri, que es presentat com un pecat amb connotacions transcendents. La crítica al fariseisme. Un altre dels temes recurrents és el del crim, hi han parricidis, assassinats, violacions. De vegades apareix el suïcidi, que situa el personatge davant la situació més extrema: la seua mort. Un altre dels temes és el de la salvació, ja que la redempció del pecador és possible. La salvació és possible mitjançant la conversió. Per últim, és habitual la presència d’un capellà entre els personatges, i ací el seu paper és ben divers.

El segon capítol del llibre comença amb una introducció sobre la presència de la novel•la catòlica a Catalunya. A partir de 1950 comença a sorgir una corrent de cristianisme progressista i renovador que s’enfronta al règim, que crearà un ambient propici per a la difusió de la novel•la catòlica. Però serà sobretot en la part final de la dècada i en el transcurs dels anys 60 que es publicaran tot un seguit de novel•les que es poden enquadrar sota el concepte de novel•la catòlica. Hi ha una sèrie de fets decisius, com la convocatòria del Concili Vaticà II, l’aparició de la revista Serra d’Or, l’impuls que li donen al gènere persones com Joan Triadú, Jordi Maluquer o Maurici Serrahima,  l’aparició de l’editorial Club Editor i la col•lecció “El club dels novel•listes” dirigida per Joan Sales.

El tercer capítol està destinat a estudiar la figura de Joan Sales i analitzar la seua obra més important, i referència del gènere, Incerta glòria. Comença el capítol amb un esbós biogràfic, on ens assabentem de la influència de la guerra en la seua vida, que el porta de la militància en el Partit Comunista en els anys de la República al catolicisme en la postguerra. També de les vicissituds de la publicació d’Incerta glòria i de l’edició en general.

 Després es fa un ampli estudi d’Incerta glòria i es conclou que és una de les novel•les catalanes més clarament relacionades amb el corrent de novel•la catòlica, ja que es parteix de l’experiència extrema de la guerra, per a reflexionar sobre el sentit de la vida humana en clau cristiana.

En el capítol següent s’estudia l’obra de Xavier Benguerel, del qual després de fer igualment uns apunts biogràfics, es destaca que el període en què es va dedicar a conrear aquest gènere va de 1955 fins al 1964. A continuació s’estudien les novel•les de l’autor que va escriure en aquest període: El testament, Els fugitius, El viatge, Sóc un assassí, L’intrús i El pobre senyor Font. Les conclusions a les que arriba Carles Lluch després d’aquest estudi, són que les novel•les d’aquest autor representen un estudi psicològic de casos i caràcters i de passions: el ressentiment, el remordiment, el sacrifici, la resignació i l’adulteri. A més va ser l’autor català que va expressar de forma més clara i conscient la seua voluntat d’adhesió al corrent.

El capítol cinquè està dedicat a Blai Bonet, com en els anterior es comença fent una àmplia nota biogràfica de l’autor mallorquí. Després hi ha un estudi de tres de les seues novel•les: El mar, Haceldama i Judas i la primavera. Les conclusions a les que s’arriba són que en aquestes novel•les Blai Bonet se centra sobretot en l’ambivalència del bé i el mal en la relació entre l’home i la transcendència. El mal i el pecat sempre apareixen units a l’experiència traumàtica de la guerra. La temàtica de la novel•la catòlica es reflecteix en els temes que tracta: el sentiment de culpa, la sexualitat entesa com a pecat, el suïcidi i el crim amb un ambigu sentit de redempció, la idea de sacrifici expiatori, la infantesa com a experiència de la gràcia o la denúncia del fariseisme dels cristians aburgesats.

El darrer capítol està dedicat a l’estudi més breu de l’obra d’altres autors inclosos en el corrent de novel•la catòlica com Josep A. Baixeras, Ramon Planes, Josep Mª Espinàs, Miquel Llor i Ramon Folch i Camarasa. 

Amb Novel•la catalana i novel•la catòlica, Carles Lluch  ha realitzat un treball extraordinari, molt ben documentat, com es pot observar en la bibliografia que maneja, per a establir de manera ben clara què és la novel•la catòlica i quins són els autors i novel•les que es poden enquadrar dintre d’aquest corrent, un estudi que serà a partir d’ara el punt de referència a l’hora d’estudiar aquests autors.

Josep Manuel San Abdón

CÓRRER PER LA DIGNITAT

GIUSEPPE CATOZZELLA. Córrer sense por. Sembra llibres. Carcaixent. 2014. Traducció d’Anna Casassas.

Sovint els mitjans de comunicació ens porten notícies de la mort, en aigües de la mar Mediterrània, de persones del continent africà a l’intentar arribar a Europa fugint de la guerra i la misèria dels seus països. A la majoria de les persones que estem instal•lades còmodament en el vell continent, si tenim una mínima sensibilitat ens causa un horror momentani aquest drama humà, tanmateix el nombre de morts o desapareguts, acaba sent un número més d’una tràgica estadística. Però, darrera de cada mort, hi ha una vida humana, amb uns sentiments, amb una història, amb una família.

En Córrer sense por se’ns conta una d’aquestes històries basada en un personatge real, la qual cosa fa la història més corprenedora. Als Jocs Olímpics de Pequín va participar una jove somali de 17 anys, Samia Yusuf Omar, va competir en la prova dels 200 metres llisos i en la seua ronda classificatòria va quedar l’última, a nou segons de la que finalment seria medalla d’or, Veronica Campbell – Brown. Aquest fet va despertar les simpaties del públic que va acabar aplaudint-la. Quan va tornar a Somàlia se li va ficar al cap que havia de participar en els Jocs de Londres i conquerir la medalla d’or, per a la qual cosa havia d’arribar a Europa per a tindre una preparació adient. Va morir front a la costa de l’illa de Lampedusa, el 2 d’abril de 2012, quan intentava agafar-se a una corda que havia llançat una embarcació italiana.

Giuseppe Catozzella, després d’entrevistar-se amb la seua germana i altres persones que la van conèixer, reconstrueix de manera novel•lada la vida d’aquesta jove somali. Coneixerem des del principi la vida de Samia, viu en unes condicions infrahumanes en una casa de Mogadiscio, però, tot i així, encara gaudeix d’un cert nivell de benestar, té uns pares que l’adoren, uns germans i un amics que l’estimen i una passió, córrer. Trobem una ciutat assetjada per la guerra, on les famílies, encara que de tribus diferents, conviuen sense massa problemes. Però, a poc a poc, es va apoderant de la ciutat el fonamentalisme islàmic que comença a portar a terme una cruel repressió. Samia es veu obligada a entrenar per les nits i córrer amb el burka posat. Però, així i tot, aconsegueix classificar-se per al Jocs Olímpics de Pekín. Després d’aquesta proesa rep milers de cartes de dones del món islàmic que veuen en ella una esperança. Una de les motivacions que tindrà a partir d’aleshores serà guanyar la medalla d’or en els Jocs de Londres per reivindicar la dignitat d’aquestes dones.

Una notícia esfereïdora sobre la mort del seu pare fa que prenga la decisió de fer el viatge a Europa per tal d’aconseguir el seu objectiu. Comença ací la part més dura de la novel•la, assistim al cruel calvari que han de sofrir aquells que decideixen emprendre aquest camí. Les persones queden en mans de traficants sense escrúpols que els tracten pitjor que a animals i els fan baixar realment a l’infern.

L’autor ha triat la primera persona per a contar-nos la història, la qual cosa fa que ens sentim més commoguts, perquè en tot moment coneixem per boca de la pròpia protagonista els seus sentiments. A més, malgrat que sabem que al final no assolirà el seu objectiu, aconsegueix donar-li un ritme a la narració que ens fa mantindré viva l’esperança. Giuseppe Catozzella ha escrit una història apassionant, una novel•la que commou, que ens aproxima i ens fa prendre consciència d’una de les tragèdies humanitàries més grans que viu al humanitat en aquests moments.

Josep Manuel San Abdón

DESPRÉS DE LA GUERRA

PIERRE LEMAITRE. Ens veurem allà dalt. Edicions Bromera. Alzira. 2014.

Pierre Lemaitre (París, 1951) és un escriptor que va començar a escriure tard i es va donar a conèixer com a conreador de novel·la negra. Va publicar una trilogia protagonitzada per l’inspector Verhoeven que ha tingut molt de ressò a França i Anglaterra. Amb Ens veurem allà dalt ha canviat de gènere, i ha escrit una novel·la de tema bèl·lic, que ha venut més de mig milió d’exemplars a França i amb el qual ha obtingut el premi Goncourt, el més prestigiós de les lletres franceses.

L’acció de la novel·la està situada en els últims dies de la Primera Guerra Mundial i sobretot en la immediata postguerra. Comença amb unes esgarrifoses escenes de guerra, on ja es manifesta el caràcter ambiciós i sense escrúpols de tinent Henry Pradelle ordenant una inútil acció de guerra, únicament per a benefici personal. Enmig del combat, en una situació extremadament difícil en què els dos resultaran greument ferits, es coneixeran els dos personatges protagonistes, Albert Maillart i Édouard Péricourt.

Quan acaba la guerra hi ha els fastos per a celebrar la victòria, però els joves que han sacrificat la vida per la pàtria són desatesos. En aquest context sorgeix una forta amistat entre Albert i Édouard. O més bé diríem una forta dependència del primer cap al segon, ja que primer el cuidarà en la seua estància en l’hospital, i després conscient que el necessita seguirà amb ell quan decideix renunciar a la seua identitat i a la seua família d’una elevada posició social.

Albert Maillart i Édouard Péricourt es convertiran en dos antiherois, en dos individus que faran servir la picaresca per a tramar una espectacular estafa en la que cauran milers d’institucions franceses que volen honrar els soldats morts amb la construcció de monuments, mentre probablement han oblidat l’atenció al que han sobreviscut. Els dos personatges són molt ben construïts. Édouard Péricourt brillant, atrevit, amb una gran capacitat per a dibuixar i per a saber crear una història capaç de convèncer sense despertar sospites les diverses institucions, un ser extravagant i excessiu. Albert Maillart segueix el seu amic amb una certa ingenuïtat i amb angoixa i por. Malgrat el caràcter delictiu de la seua actuació els dos personatges desperten simpatia.

En el costat contrari es troba el tinent Henry Pradelle, que servint-se de la seua posició com a oficial triomfador de la guerra es casa amb Madelaine Péricourt, germana d’Édouard, entra a formar part d’una família influent i aprofita les seues influències per a obtindre una concessió de l’estat per a recuperar els cossos del soldats morts en combat. Un obscur funcionari descobreix la manipulació que fa dels esquelets.

El llibre reflecteix l’ambient sòrdid de la postguerra de la Primera Guerra Mundial, i mostra la hipocresia d’un fals patriotisme, del que se serviran alguns per a enriquir-se il·lícitament. La novel·la està escrita amb un estil àgil i brillant, l’autor ens va preparant noves sorpreses en cada capítol que fa que la seua lectura siga realment apassionant. És un llibre molt ben escrit que pot interessar a tot tipus de lector. Totalment recomanable.

Josep Manuel San Abdón

ENTREVISTA A RAMON GUILLEM

Ramon Guillem(Catarroja, 1959) és un dels poetes més destacats del panorama poètic valencià. Fa uns mesos va publicar el llibre La set intacta (Pagès editors), amb el qual va guanyar el XVI Premi de Poesia Mª Mercè Marçal. El pas del temps, la força de l’amor, la reflexió sobre la poesia, són alguns dels temes que hi podem trobar. Sobre aquest llibre hem mantingut la següent conversa amb l’autor.

-                      Amb el poema La set intacta que obri el llibre, ens has volgut dir que malgrat el pas del temps, els desitjos, les il·lusions, continuen intactes?

      Sí, potser aquesta siga la idea principal que sura a través de tot el llibre. En tot cas, el poema –com també la resta del poemari- també fa referència a què aquests desitjos continuen intactes, però afegint-hi que amb el pas del temps la seua possible realització és més difícil, i fins i tot, molts d’aquests desitjos o il·lusions ens transformen en altres. De fet, un vers del poema ens diu precisament això: “Ara, la muntanya és un cim abrupte”.

-                     L’amor es presenta com un cosa fugaç, però, malgrat el pas del temps, també com una passió desbordada en poemes com Atzar o La sang. És un dels motors de la poesia?

                És un dels motors de la vida! I per això, és clar, també és un dels motors de la poesia, no debades és un dels grans temes, des de sempre, de la història de la literatura.

Pel que fa a la meua obra he de reconèixer que és un tema recurrent, que va i ve, però que sempre hi és.

-                     En el poema titulat Ataràxia, ens planteges que sense conflicte la vida no té sentit, és com estar mort.

              Encara que vitalment tots aspirem a no tenir cap conflicte, hem d´acceptar que el conflicte és inevitable. I la seua presència és moltes vegades un esperó que ens anima a seguir endavant. De fet, com tu dius, només els morts no tenen problemes.

-                     Malgrat el poder destructor del temps, trobem que molts poemes, sobretot en la segona part, són un cant contra la tristesa, una reivindicació del goig de viure.

     Sí, és així. De fet, recorde que en l’acte del lliurament del premi alguns membres del jurat van comentar-me que aquesta lectura fou una de la que més va interessar-los. La set intacta en aquest sentit també vol dir això, una reivindicació de la vida a través de tot allò que precisament ens fa sentir vius: siga l’amor, la terra, l’art o el mateix poema. Sense oblidar, també, aquella inevitabilitat del conflicte de què parlàvem abans.

-                     Per què hi ha la presència constant d’animals en el llibre; llops, esquirols i sobretot ocells?

              Doncs, sincerament no ho sé. Potser aquesta ha estat una sorpresa per a mi mateix, perquè a pesar que ja en llibres anteriors ja apareixien, sembla que en aquest llibre siga més constant. Potser es tracta que ara la meua mirada poètica mira més cap enfora, qui sap.

-                     Consideres que la poesia és un element de consol, de salvació? “Com un metge d’urgències/sempre a punt/ per a guarir-nos.” – escrius en el poema Solament.

     La poesia és això i moltes més coses. En realitat, sempre he sigut molt reaci a definir la poesia, perquè això implica tancar-la entre quatre parets, com si la deixarem sense aire. Sempre que he intentat definir-la o, anant una mica més enllà, plantejar-me quins són els motius que m´empenyen a escriure, he arribat a la conclusió que no ho sé ben bé. Qui sap, potser per això encara n´escric.

-                     És funció del poeta fer perviure les paraules? En el darrer poema del llibre hi ha un vers que diu: “És per tu que viu la paraula.”

         Enllaçant amb la pregunta anterior he de dir que tampoc no em plantege quina és la funció del poeta. Per a mi, en tot cas, el poeta té una obligació principal, i aquesta és escriure bé, i fer el millor poema possible.  A partir d´ací cada poeta decidirà –o la poesia decidirà per ell- quin és el seu camí. Evidentment, si un poeta és conscient del seu ofici, vullga o no, farà perviure les paraules. De tota manera, i acabant amb el vers que dius, aquell poema no sols fa referència al poeta com a creador sinó també al lector, perquè sense el lector aquesta paraula tampoc no existiria, no deixaria de ser una paraula buida.

Josep Manuel San Abdón

LA SET QUE MAI NO ES CALMA

RAMON GUILLEM. La set intacta. Pagès editors. Lleida. 2014.

La set intacta és el darrer llibre de poesia de Ramon Guillem, amb el qual va obtindre el XVI Premi de poesia Maria Mercè Marçal. El poemari s’obri amb un poema introductori, que porta el mateix títol que el llibre, i que és tota una declaració de principis. És una metàfora sobre el pas del temps, on la joventut és representada per una font que calma ràpidament la set, amb la maduresa la font quasi no raja, però la set (els desitjos, les il•lusions), continuen intactes.

La presència del poder destructor del temps és present al llarg de tot el llibre. A Baladre, l’edat madura és presentada com una “edat miserable”, com un “fondíssim hivern”, i a Malson com un temps de solitud i indefensió, sense amor. Però malgrat aquesta situació, hi ha lloc per a continuar gaudint de la vida, com en el poema Ocells, en què aquests, malgrat la proximitat de la mort “xisclen per l’últim sol/ que l’esguard ens crema”, o el mateix ocell que s’oculta al bàrbar caçador i “entre l’ombra maragda s’hi aboca/ i canta.” i en Oblit s’insta a oblidar la mort “Com si l’alè/gèlid de l’hivern,/ de tan llunyà no existira,”.

L’amor és present al poema des de dos vessant oposats: d’una banda, la fugacitat, com en Cabanya de fusta, on el subjecte poètic mostra la preocupació de que s’extingeixca, utilitzant la metàfora d’un incendi que s’apaga, o també el desamor, com en Casa abandonada, on la falta d’amor es presenta amb la imatge d’una casa abandonada. D’altra banda, l’amor apareix com un destí indefugible, és el cas del poema L’estany negre, on el camí per assolir l’amor es descriu metafòricament com una excursió per a pujar a una muntanya on el cim és la seua consolidació, “Pujàvem per trobar-nos/i ho sabíem.”. Així mateix, l’amor es presenta com una passió desbordada a poemes com Atzar o La sang.

El pas del temps acaba inevitablement en la mort, que també té un cert protagonisme en el llibre com en Classificació decimal universal, en el que se’ns diu que tots tenim assignat un destí, però, que tot i això, ni la mateixa mort ho coneix moltes vegades. En el poema Llop, es presenta metafòricament amb el nom d’aquest animal, que ens “ompli el cor de boira”. Però també hi ha la mort en vida, com el poema Ataràxia, on se’ns diu que l’ataràxia no és vida, sense conflicte vital, l’existència no té sentit.

El llibre sovint és un cant contra la tristesa, alguns dels poemes transpiren optimisme com Infecció, en què repudia aquells qui trien la mort com a espai de confort, “quin perill de contagi/ el seu alè pudent!”, o en Roses en la neu, on després de la foscor ve la llum. Però sobretot, Poema insolent, on amb ironia, el subjecte poètic nega que la poesia haja de tractar de temes tristos i reivindica el plaer de les petites coses quotidianes.

En la part final del llibre, tot un seguit de poemes serveixen de reflexió sobre la poesia. En Ars poètica, el subjecte poètic manifesta que és el desig qui impulsa a escriure: “Potser és el desig / l’únic vers/ que ens atorguen els déus.” El poema Solament, que considerem important en el significat del llibre, la poesia apareix com a element salvador: “Hi ha un poema que ens salva,/ insomne i a l’aguait,/ com un metge d’urgències/ sempre a punt/ per a guarir-nos.”, una poesia que s’escapa aprofitant qualsevol escletxa i que es fonamental per a expressar sentiments produïts per la mort i l’amor, com es mostra en Art de silencis. En La solitud del poema, el subjecte poètic manifesta que les paraules no ens pertanyen i desitja que ixquen de nosaltres, el món és la lluita per aconseguir aquest objectiu. En l’últim poema del llibre, manifesta que la paraula ha de romandre, i aquesta és la funció del poeta: “És per tu que viu la paraula”.

La set intacta és un llibre de gran altura poètica, on el poeta en la maduresa, malgrat el poder destructor del pas del temps, ens mostra com la força del desig pot continuar viva, complint, d’aquesta manera, una funció de donar consol i sentit a la vida.

Josep Manuel San Abdón

ENTREVISTA CON ANDREA AGUILAR - CALDERÓN

Andrea Aguilar – Calderón (San José – Costa Rica, 1981) es periodista y cuenta con estudios de Filología Española. Un día, cansada de su vida rutinaria  como telefonista en una casa de apuestas, decidió emprender un viaje por Europa con la mochila al hombro. Visitó diecisiete países y vivió experiencias de toda clase. Todo ello nos lo cuenta en su primer libro, Sobre el caballito de madera (Onada Edicions), con el que ganó el VIII premio internacional de literatura de viajes Ciudad de Benicàssim. Con ella mantuvimos esta entrevista realizada por correo electrónico.

- ¿Por qué califica de dadaísta su viaje?

Porque, al igual que el dadaísmo, fue un viaje espontáneo e imperfecto. Prácticamente no planifiqué nada, sino que fui dejándome llevar por los acontecimientos; cuanto más aleatorio, mejor. Desde que salí, supe que no quería un orden establecido, con excepción de algunos países.

Además, según los cánones culturales latinoamericanos más comunes, cuando cumplís 30 años ya no es tiempo de que estés mochileando por ahí, sino de que te casés y tengás hijos, y mi viaje venía también a negar ese orden convencional con algo desestructurado, como irse con la mochila sin rumbo fijo.

- El libro empieza haciendo referencia a que de niña usted se creía la reencarnación de Ana Frank. Después uno de los momentos más entrañables es su visita al pueblo de Heidi. ¿Qué importancia tiene para usted el mundo de su infancia?

Creo que dentro de cada uno de nosotros hay otros alter egos: las personas que fuimos alguna vez y que nos hacen ser quienes somos hoy y, también, las personas que seremos en el futuro. Yo trato de mantener a todos mis alter egos muy presentes. Por ejemplo, ahora viajo mucho para que mi yo de 80 años no tenga que arrepentirse de no haberlo hecho.

Cuando se es niño, uno no tiene la capacidad para cumplir muchos de sus sueños por múltiples razones y se la pasa diciendo: “Cuando sea grande”. Bueno, ya somos grandes y si no cumplimos esos sueños, es traicionar a un niño que creyó en sí mismo alguna vez y que, para mejores, lo conocemos mejor que nadie porque fuimos nosotros mismos. ¿Cómo me voy a dar la espalda a mí misma, a mi yo de cinco años, que creyó firmemente en que mi yo de 30 haría algo como ir a la casa de Ana Frank, a la casa de Heidi o a conocer la nieve?

Además, cuando le cumplís un sueño a tu niño interno, por unas breves horas, volvés a la infancia. Así que no solo viajás en el espacio: viajás también en el tiempo.

- Afirma en su libro que tiene tres pasiones: los hombres, los viajes y la literatura. Pero tenemos entendido que ninguna de las definiciones que da el diccionario de la RAE de la palabra pasión, se acomoda al concepto que usted tiene de esta palabra.

No. He quedado decepcionada con definiciones que no transmiten pasión. Para mí, pasión es algo que te pone en movimiento, que te inyecta energía, que te hace sentir viva. Y la RAE, por el contrario, se enfoca más en definiciones pasivas, negativas o cristianas. De hecho, de diez definiciones, solo dos más o menos calzan con lo que yo siento cuando estoy con un hombre, cuando viajo o cuando escribo. Mis pasiones a mí me hacen inmensamente feliz, me hacen ser creativa, me hacen moverme y despabilarme.

- ¿Qué país de los que ha conocido en su viaje le ha hecho cambiar más el concepto que tenía sobre él?

España. Mi relación con España, como la de muchos latinoamericanos, siempre ha sido un poco de amor-odio. Muchos de nosotros crecemos desde la escuela escuchando que los españoles son los malos de la película por todo el asunto de la conquista. Además, en muchos países de Latinoamérica, la gente es mucho menos directa. Por ejemplo, para pedirte algo es como: “Mirá, mi amorcito, ¿vos me harías el enorme favor de pasarme esa caja, porfa?”, mientras que en España simplemente es: “Pásame la caja”. Hace muchos años, España fue el primer país al que viajé en mi vida y detalles así me chocaron, el acento me volvía loca, todos me parecían súper groseros, en fin… Un desastre. Para poner la cereza en el pastel, mi último novio me dejó por una española, así que para el año 2010 yo deseaba con todas mis fuerzas que España perdiese la Copa mundial de fútbol.

Volver a España en 2011 (año del viaje del libro) fue reconciliarme con la madre patria o, más que reconciliarme, enamorarme. En realidad, ahora los españoles en términos generales me parecen súper simpáticos, son gente que por ser tan directa me parece honesta, tienen de las mejores vidas nocturnas, excelente comida, es un pueblo con carácter, en fin… Del desastre, a lo sublime.

- Usted desmonta en su libro todos los tópicos que se tienen sobre el hombre italiano. ¿No cree que vivimos en un mundo donde estamos todos muy encasillados y que deberíamos dejar de lado los prejuicios apriorísticos?

Uno de los mayores retos a los que me enfrento cuando viajo es, precisamente, luchar contra los estereotipos del país al que voy. A veces se desmienten, a veces se cumplen. 

Es claro que todos somos individuos y cada uno, como individuo, funciona distinto. Pero como parte de una colectividad, hay rasgos de la idiosincrasia de los cuales no nos podemos salir tan fácilmente. La primera vez que leí algo de sociología me sentí atrapada, asfixiada, porque me di cuenta cómo la sociedad en la que estás te moldea inevitablemente. La idiosincrasia está ahí, siempre, de forma inconsciente.

No creo que eso sea positivo o negativo. Creo que lo negativo sería si, por esas características que se repiten con mucha frecuencia en una sociedad, te negaras por completo a entrar en contacto con sus miembros. Y hoy por hoy, a pesar de mi experiencia con los hombres italianos, si alguno me invitara a salir y es simpático, no le diría que no. Es más: capaz que me termino casando con uno.

- Me ha llamado la atención la generosidad con que la han tratado la gente de los países de los Balcanes. ¿Cómo se explica la barbarie de la guerra que mantuvieron hace unos años?

Como lo dije en el libro: sigo sin explicármela. La guerra para mí es un fenómeno incomprensible, aun más porque vengo de un país que no tiene ejército desde hace más de 60 años. Por eso me interesa mucho viajar a sitios que han estado en guerra, para intentar comprender mejor sus puntos de vista.

Sin embargo, he de admitir que cuanto más viajo, menos lo entiendo. A través de los medios de comunicación, que son tan manipulables, casi siempre es fácil tomar partido desde el sofá de la casa y ponerse en posturas maniqueístas de decir: “Este es el bueno y este el malo”. Pero cuando vas a un país y conocés a la gente, te das cuenta de que en realidad no hay manera de definir eso, ni de explicarte cómo se da algo así. Creo que antes de matarse, los soldados tendrían que hablar diez minutos de cualquier tema, y luego, si se siguen odiando, ya que se maten. No creo que ni el 10% lo haría.

- Su filosofía de la vida es la frase que aparece en la portada de su libro: La vida es disfrutar el paso del tiempo. ¿Es difícil mantenerse fiel a este principio? ¿Qué precio hay que pagar por ello?

Es muy difícil. No sólo la sociedad (como un concepto abstracto), sino tu familia y amigos, gente que te quiere, te dice lo contrario. Que cuándo vas a madurar, que cuándo vas a pensar en tu pensión, que cuándo vas a comprar una casa y un largo etcétera, cuyo precio es muchas veces quedarte en un empleo que no te gusta y que, por lo tanto, dejés de disfrutar el paso del tiempo. El problema es que, como estos consejos vienen de personas que sabés que te aprecian, te confundís y pensás que realmente estás haciendo algo mal. Y, de vez en cuando, te entra la crisis. 

Aparte de esas dudas que me atacan a veces, en mi caso personal, el precio más alto que pago es no poder establecer relaciones duraderas con un hombre. Conozco muchos chicos increíbles en mis viajes, pero siempre terminamos por irnos por caminos distintos porque, precisamente, nuestra forma de disfrutar el paso del tiempo no es en el mismo lugar: es viajando. Y nunca me he encontrado con uno cuyo camino coincida con el mío. No puedo pensar en un precio tan alto como decirle adiós a alguien en cuya novela personal no podrás escribir más del punto final que queda cuando se dice adiós.

Josep Manuel San Abdón

ENTREVISTA A JAUME PÉREZ MONTANER

Jaume Pérez Montaner (l’Alfàs del Pi, 1938), ha estat molts anys professor de Literatura Catalana a la Universitat de València. És autor de nombrosos estudis sobre literatura, sobretot de l’obra d’Estellés. Ha traduït al català diversos autors com ara Barbara Kingsolver, Anne Sexton, E.E. Cummings i E.A. Poe. Es va donar a conèixer com a poeta l’any 1976 amb el llibre Adveniment de l’odi, des d’aleshores ha bastit una important i consistent obra literària. L’any 2013 va guanyar el Premi Vicent Andrés Estellés de poesia de Burjassot amb La casa buida.  Sobre el contingut d’aquest llibre hem mantingut aquesta entrevista.

En el poema “El que la pluja ens deixa”, ens sembla entendre que la poesia és allò essencial que ens queda de les experiències vitals. És així?

Com tu dius, la poesia és allò que queda de les nostres experiències vitals més immediates, tant individuals com col·lectives, i és també allò més bàsic en nosaltres mateixos i en les nostres circumstàncies, en el lloc on vivim i on ens sentim arrelats, en tot allò que d'alguna manera ens afaiçona, la llengua i la cançó o la llengua feta cançó. Pense que es pot veure que hi ha implícita una fidelitat al país, i a la llengua sobretot; una constant que reapareix en alguns dels meus llibres, en Adveniment de l'odi, per exemple, o en Solatge de manera molt evident: alguns dels seus versos es repeteixen o ressonen en aquest poema.

 En el poema “Arbres”, hi ha la pregunta: “on la bellesa d'aquest món?”, després de dir que som com arbres atrapats en una terra esquiva. La funció del poeta és crear aquesta bellesa absent?

La bellesa és a tot arreu; ens cal simplement saber veure-la, saber emmarcar-la, com diria Joan Brossa. La poesia, l'art, ens ajuda a trobar-la, a distingir-la i a fer que la puguem gaudir. Potser, la pregunta és lleugerament retòrica, per això s'hi afegeix tot seguit "mentre esbossaves un pacient somriure ple de complicitats."

 Entre “El poema” i “Narcís”, dos poemes que apareixen de forma consecutiva, sembla que hi ha certa contradicció. En el primer se’ns diu que la poesia dóna sentit a la vida i ens fa somniar en un món possible, mentre que en el segon es diu que amb el pas del temps “Els somnis se’ns ofeguen” i només ens queda “la buidor de la nit”.

La poesia, tota la bona poesia, naix de la catàstrofe, de la pèrdua. O és pèrdua fonamentalment, amb la qual hem de treballar tractant amb major o menor fortuna d'extreure un sentit; un sentit que en el millor dels casos se'ns sol donar -per al poeta, per al lector- de manera impensada. Aquell "assassinat subtil" que menciona el poema és la causa d'una ferida que no es tanca mai perquè és precisament la que fa possible l'escriptura, que va més enllà del suïcidi i de l'oblit. La poesia, sempre en tensió constant entre la bellesa i la veritat, entre la realitat i el somni, ens parla d'un món diferent, un món possible, diu el poeta, però no-possible, perquè al capdavall no deixa de ser una ficció la base de la qual són les paraules. És, al meu entendre, el que tracta de insinuar el poema següent, "Narcís", tradicional representació del poeta; allò que contempla -allò que escriu- està descentrat -el concepte és de Maurice Blanchot-, exterior al món i exterior al saber, un centre absent en moviment constant, sense centre; és el que l'escriptor francés anomena Fora. La resta és la catàstrofe, la pèrdua, "la buidor de la nit".

En el llibre, els records, el pas del temps, tenen una visió, quasi bé sempre, molt tràgica. Hi ha un vers ben significatiu en aquest sentit: “Fou la vida un combat sense victòria”.

El pas del temps implica una bona dosi de tragèdia, i els records, fins i tot els de les vivències i coses agradables, sempre tenen un pòsit de tristesa. Estellés ho va veure de manera inimitable en aquell poema que comença: "Animal de records, lent i trist animal". El vers que cites, "Fou la vida un combat sense victòria" és l'acabament o corol·lari del poema titulat "Ciutat", un dels primers de la part central del llibre, "Sense retorn", en la qual el subjecte líric recorda des d'una òptica canviant, del present al passat i viceversa, com el vers que assenyales o aquell altre, "exiliat del passat en el teu paradís", però en aquest cas concret des de l’òptica dels perdedors, temps anteriors relacionats amb la seua infantesa o adolescència.

Front al poder destructor del pas del temps, hi ha l’amor. En el poema “La muntanya”, trobem el tema del “carpe diem”.

No tot és drama, ni tristesa. Ben sovint l'amor i el tema del carpe diem, com tu molt bé assenyalés, el paisatge, la mateixa poesia i l'art, la confiança i el desig d'un futur millor, s'imposen en el poema, amb l'esperança, com escrivia Sylvia Plath, d'heretar la terra i, sobretot, amb el desig de fruir d'aquesta meravella que és el fet de viure.

 “Qui som i d’on venim?” et preguntes al poema “Sense resposta”, i conclous: “no seran contestades,/perquè l’autèntica resposta és dura.” I tanmateix ens la seguim formulant.

És el penúltim poema de la part central del llibre i actua en certa manera com a resum; la identitat del títol en el poema i en aquesta tercera part així ho sembla indicar. Corol·lari d'aquest viatge al passat, a l'adolescència, o d'aquesta relació dialèctica, no enyoradissa, entre passat i present. Resum també d'una visió del poema que arranca, com he dit, de la catàstrofe, de la insatisfacció, i és una visió al voltant del buit, un emmirallament davant la pàgina en blanc. "Una casa buida", el poema que ve a continuació, tracta d'omplir el mateix paper respecte a tot el poemari.

 A l’apartat “Història” sembla que amb els tres poemes que hi ha es vol ordenar tots els dubtes que hi apareixen a “Sense resposta”.

Les dues darreres parts volen ser reflexions al voltant de la poesia i de l'amor, amb la intenció, potser, d'ordenar els dubtes i problemes de reflexions anteriors, però sense obviar les nombroses i constants contradiccions tan característiques de la mateixa vida.

Bo, no deixa de ser la meua lectura, potser mediatitzada per circumstàncies òbvies, però tan vàlida, ni més ni menys, com la d’altres que vulguen acostar-se al poemari sense judicis de valor ja preconcebuts.

Josep Manuel San Abdón

CIÈNCIA I ÈTICA

SALVADOR MACIP I CHRIS WILLMOTT. Jugar a ser déus. (Els dilemes morals de la ciència). Edicions Bromera. Alzira. 2014.

     Salvador Macip (Blanes, 1970), és doctor en Genètica Molecular i dirigeix un grup de recerca sobre el càncer a la Universitat de Leicester (Regne Unit). Chris Willmott (Guildford, Regne Unit, 1967), va fer el seu doctorat a la Universitat de Leicester sobre la resistència als antibiòtics, i és professor del seu Departament de Bioquímica. Ell són els autors d’aquest llibre que va estar guardonat amb el Premi Europeu de Divulgació Científica Estudi General.

     Els últims anys els estudis en el camp de la biomedicina han assolit uns avenços extraordinaris, això que en molts casos significa una solució per a moltes malalties greus i per tant un major benestar per a la societat en general, planteja al mateix temps problemes ètics de difícil resposta. Podem crear nens a mida? Podem anar fabricant peces de recanvi per al nostre cos? Es pot permetre que els atletes prenguen substàncies dopans si aquestes no tenen uns efectes secundaris greus? Si es troba un mètode d’allargar la vida, qui hi podrà tenir accés? Voldries ser clonat després de morir? Té dret la policia a conèixer l’ADN de tots els ciutadans? Aquestes i altres qüestions es plantegen en aquest llibre.

     Jugar a ser déus consta de vuit capítols i un apèndix. Tots tenen la mateixa estructura. En primer lloc se’ns planteja una història de ficció, a partir de possibilitats que té avui la ciència o que està en vies de tenir en un temps molt pròxim. Per exemple, en el primer capítol se’ns presenten uns pares sords que demanen a un metge fer una fecundació in vitro i tenir també un nen sord. A partir de la ficció els autors ens plantegen una sèrie de qüestions de caràcter moral i inclouen la definició d’unes quantes paraules tècniques relacionades amb el tema a tractar.

     A partir d’ací se’ns explica l’estat actual del coneixement científic en el tema tractat, se’ns parla dels beneficis que hi aporta, però també dels possibles inconvenients, dels debats morals que s’hi propicien, i sovint se’ns expliquen casos polèmics en l’aplicació d’aquests nous descobriments científics. Es clouen els capítols amb un seguit de qüestions a favor i en contra per al seu desenvolupament.

     Els autors no donen una resposta a les preguntes que hi formulen, però ens donen unes eines per a que siguem capaços de reflexionar. Sovint els mitjans de comunicació acostumen a donar les notícies científiques amb un grau molt elevat de sensacionalisme aprofitant-se de la falta de coneixement dels lectors i possiblement del redactor que ha elaborat la notícia. El llibre ajuda a destriar el gra de la palla en aquest aspecte.

     També ajuda a desfer alguns mites propiciats per pel·lícules o per les llegendes urbanes. Avui en dia els mecanismes de control sobre els estudis científics són més seriosos del que han estat en la vida.  O quan es parla dels interessos econòmics de les farmacèutiques. Així se’ns diu que només un 4% dels estudis fraudulents que s’han retirat de revistes científiques havien estat patrocinats per una companyia farmacèutica.

   Així mateix es denuncia que de vegades la difusió de fraus científics poden afectar la vida de moltes persones. Així, l’any 1998 el dr. Andrew Wakefield que associava la vacuna triple vírica (contra la xarampió, la rubèola i la parotiditis) amb l’autisme. Malgrat que amb el temps es va demostrar que l’estudi havia utilitzat mètodes irregulars, molts pares van deixar de vacunar els seus fills, de manera que el percentatge de nens immunitzats al Regne Unit que era del 98% als anys noranta del segle passat, al principi d’aquesta dècada era del 78%, i en algunes zones com Londres, va caure fins a 50%, augmentant espectacularment els casos de nens que han adquirit aquestes malalties.

     Jugar a ser déus és un magnífic llibre de divulgació científica, assequible a qualsevol tipus de lector, no cal ser un entés en aquests temes per a llegir-lo. De forma ben documentada i al mateix temps amena, ens aporta una informació seriosa per a que cadascú de nosaltres ens puguem fer una opinió davant dels descobriments científics espectaculars dels darrers anys.

Josep Manuel San Abdón

CERCANT RESPOSTES

JAUME PÉREZ  MONTANER. La casa buida. Edicions Bromera. Alzira. 2014.

La casa buida és l’últim poemari de Jaume Pérez Montaner amb el qual va guanyar el premi de poesia Vicent Andrés Estellés de Burjassot, l’any 2013. El llibre està dividit en quatre apartats. El primer porta per títol Sediment, consta d’un únic poema que es una declaració de com se’n construeix un. El poema es crea a partir del pòsit que deixen les coses essencials de la vida.

El segon apartat es titula Fidelitats. En el primer poema, Arbres, el ser humà apareix com un arbre atrapat per una “terra esquiva”, en un “furtiu paisatge”, això provoca esglai i fa que el subjecte poètic es pregunte on està la bellesa en aquest món. Potser la resposta es troba en el poema següent, titulat El poema. La poesia és el que ens purifica, el que ens fa somniar amb un món possible, el que dóna sentit a la vida: “la final i més bella/ justificació/ d’un sentit impensat/ en la nostra existència”. Tot i que en el tercer poema d’aquest apartat hi ha un cert desencís, ja que amb el pas del temps, els somnis van desapareixent i es queda el buit: “la buidor de la nit”.

Sense resposta és el títol del tercer apartat del llibre, ocupa la part central del poemari i consta de vint-i-set poemes. Un dels temes més habituals d’aquest apartat és el pas del temps. En el primer poema Assaig se’ns diu que la poesia serveix per a recordar el passat, “potser per fer-lo reviure”. Però reviure’l no consola. Hi trobem tot un seguit de poemes, en què el subjecte poètic es presenta en la maduresa de la vida i manifesta un profund pessimisme: “Fou la vida un combat sense victòria” – escriu. Fins i tot es descrita la seua mort: “Un lladre astut entra en la teua sang,/ ressegueix el teu cos/ i tanca els teus ulls”.

En aquest apartat hi trobem diversos poemes d’amor. Des d’un poema ple de sensualitat, Racó de l’albir, on se’ns descriu un juvenil descobriment de l’amor i del sexe, a la incomunicació dels amants en Ocell. També hi trobem una invitació a gaudir del moment, abans que el temps s’ho emporte tot per davant, en el poema La muntanya: “Ara fruïm aquesta meravella/ el simple fet de ser i ser ací.” O el poema Ara, on se’ns parla d’un bell i llarg amor.

En aquest apartat hi trobem altres temes, com el paisatge. En el poema Otos se’ns presenta un paisatge idealitzat, amb versos, la companyia dels amics...També sovintegen els homenatges; a P. Valery, J. Joplin, G. Brassens, J. Miró... Però destacaria, sobretot, l’entranyable homenatge a Ausiàs March i V. A. Estellés en el poema Joc de daus, on els dos poetes comparteixen taula al voltant d’un arròs al forn.

Destacaríem, per últim, el poema que dóna títol a l’apartat, Sense resposta. El subjecte poètic, com tants altres que l’han precedit al llarg del temps, es pregunta: “Qui som i d’on venim?”, però la pregunta no obté resposta: “perquè l’autèntica resposta és dura”.

El quart apartat Història, comença amb un poema que porta per títol Intrús en la teua nit, en el qual veiem que el poema apareix sense avisar, que flueix de forma natural. Continua amb Escriure ara, on presenta l’intent de compondre un poema d’amor, descobrir l’inconegut de la persona estimada, i que aquestes paraules sobrevisquen més enllà de la vida. Es tanca aquest apartat amb Un poema d’amor, que sembla un resum d’allò que ha volgut ser la poesia per al subjecte poètic. Una manera d’ordenar el món.

No return (maig 2013), és últim apartat d’aquest llibre, consta d’un únic poema i en ell s’enfronta el ser humà amb la seua finitud.

Amb La casa buida, Jaume Pérez Montaner ens presenta un llibre profund, amb  el ser humà enfrontat amb les eternes preguntes. En alguns moments és pessimista, però també sap trobar en l’amor, la poesia i en els petits plaers de la vida, sinó una taula de salvació, sí d’alleujament en el tràgic destí del ser humà.

Josep Manuel San Abdón

ENTREVISTA AMB MANUEL BAIXAULI

Manuel Baixauli (Sueca, 1963) és pintor i escriptor. Es va donar a conèixer l’any 1998 amb el recull de contes Espiral (Proa), l’any 2001 va publicar Verso(Ed. Bromera). Però va ser amb L’home manuscrit (Proa, 2007), guardonada amb diversos premis, que va ser àmpliament conegut en l’ambient literari. Fa uns mesos va publicar La cinquena planta (Proa). Està basada en un fet real, l’autor va patir l’any 2005 el síndrome de Guillain – Barré, durant quaranta – dos dies va quedar postrat a l’UCI de l’hospital amb paràlisi total. Després es va anar recuperant, a poc a poc, durant quatre mesos en un sanatori. 

La novel·la està narrada amb una tècnica i un estil impecable. Té una estructura pròpia d’un documental, on es dóna veu a diversos personatges i on conviuen diferents gèneres literaris. Tot això fa que la seua lectura siga molt atractiva. Sobre La cinquena planta i altres qüestions de la seua obra literària hem mantingut aquesta conversa amb l’autor.

-          Per què la presència de la mort és tan important en els teus llibres?

Llevat d’unes desenes d’anys, passem la resta del temps morts. Els morts estan presents a cada moment de la nostra vida quotidiana, i no sols en el record. Les parets que ens acullen, gran part dels llibres que llegim, molta de la música que escoltem, del cine i de la pintura que veiem, són obra de morts.

-        Has dit en alguna entrevista, i es pot llegir en la novel·la, que en el sanatori en què vas estar ingressat, ningú no s’havia plantejat mai per què no es podia accedir a la cinquena planta. Representaria aquest lloc el món dels malsons, del subconscient, d’aquelles coses desagradables de les que volem fugir?

Hi ha molta gent que no es planteja res que vaja més enllà de les necessitats pràctiques de cada dia. Si els parles d’alguna cosa que escape a la prosa quotidiana diuen, amb sorna, que estàs filosofant. I, precisament, el que ens diferencia d’un gos o d’una formiga és, sobretot, aquesta capacitat mental d’anar més enllà. Allò que en diguem vida espiritual. La cinquena planta no sols acull malsons, també hi ha el desig i les il·lusions.

-        Em una altra entrevista has dit que La cinquena planta “és una història real que t’has inventat.” Quin ha estat el seu procés de creació?

Sempre partisc d’alguna imatge. En aquest cas es tractava de l’interior de la cinquena planta de Sanatori, que em fou impossible visitar i que la meua imaginació, insatisfeta, ha ocupat. L’espai vetat ha esdevingut un brollador de personatges i de vivències.

-  El violinista Fix, Foto, Timoteu, Orofila...personatges que apareixen en la novel·la, viuen, voluntària o involuntàriament, al marge de les regles establertes per la societat. Per què t’interessen aquests personatges?

M’atrauen els individus imprevisibles. És trist endevinar com és un individu simplement per com va vestit o com es comporta. Les persones més interessants escapen als estereotips. Igualment, m’atrauen els individus que tenen un llum encés dins del cap. Una ambició, una esperança, que els empeny.

- La casa de B, la casa d’Orofila, la casa ambulant...hi moltes cases a la novel·la. Què fa que les cases siguen per a tu tema literari?

No m’ho vaig plantejar mentre escrivia, però és obvi, llegint La cinquena planta, i també L’home manuscrit, que els espais que habitem m’obsessionen. L’entorn arquitectònic condiciona molt l’individu. Pot constrènyer-nos o pot alliberar-nos, segons el cas.

- El records de la infantesa que evoca B, tenen un aire molt trist, de vegades fins i tot provoquen una mica de por.

Em fascina la por. Fer-ne o patir-ne. És una emoció contradictòria, que em fa feliç i dèbil alhora.

- Has escrit que “l’escriptura, que m’obligava a reviure l’infern, m’ajudà a perdre’n l’aprensió”. És la literatura, l’art en general, una forma d’alleujar els dolors?

I tant. L’art és una religió per a molts agnòstics. Expressar-se artísticament és fer un drenatge d’ombres personals. És útil per a l’autor, però també per al lector que s’hi identifica.

-  El fet de ser també pintor, t’ha influït a l’hora de crear els paisatges de la novel·la?

Jo crec que sí, de la mateixa manera que la meua pintura està influïda per l’escriptura. Sempre, quan escric, veig primer les escenes. Sóc un escriptor figuratiu, tot i que tracte de moltes coses que no es veuen.

Josep Manuel San Abdón