ENTREVISTA A JAUME PÉREZ MONTANER

Jaume Pérez Montaner (l’Alfàs del Pi, 1938), ha estat molts anys professor de Literatura Catalana a la Universitat de València. És autor de nombrosos estudis sobre literatura, sobretot de l’obra d’Estellés. Ha traduït al català diversos autors com ara Barbara Kingsolver, Anne Sexton, E.E. Cummings i E.A. Poe. Es va donar a conèixer com a poeta l’any 1976 amb el llibre Adveniment de l’odi, des d’aleshores ha bastit una important i consistent obra literària. L’any 2013 va guanyar el Premi Vicent Andrés Estellés de poesia de Burjassot amb La casa buida.  Sobre el contingut d’aquest llibre hem mantingut aquesta entrevista.

En el poema “El que la pluja ens deixa”, ens sembla entendre que la poesia és allò essencial que ens queda de les experiències vitals. És així?

Com tu dius, la poesia és allò que queda de les nostres experiències vitals més immediates, tant individuals com col·lectives, i és també allò més bàsic en nosaltres mateixos i en les nostres circumstàncies, en el lloc on vivim i on ens sentim arrelats, en tot allò que d'alguna manera ens afaiçona, la llengua i la cançó o la llengua feta cançó. Pense que es pot veure que hi ha implícita una fidelitat al país, i a la llengua sobretot; una constant que reapareix en alguns dels meus llibres, en Adveniment de l'odi, per exemple, o en Solatge de manera molt evident: alguns dels seus versos es repeteixen o ressonen en aquest poema.

 En el poema “Arbres”, hi ha la pregunta: “on la bellesa d'aquest món?”, després de dir que som com arbres atrapats en una terra esquiva. La funció del poeta és crear aquesta bellesa absent?

La bellesa és a tot arreu; ens cal simplement saber veure-la, saber emmarcar-la, com diria Joan Brossa. La poesia, l'art, ens ajuda a trobar-la, a distingir-la i a fer que la puguem gaudir. Potser, la pregunta és lleugerament retòrica, per això s'hi afegeix tot seguit "mentre esbossaves un pacient somriure ple de complicitats."

 Entre “El poema” i “Narcís”, dos poemes que apareixen de forma consecutiva, sembla que hi ha certa contradicció. En el primer se’ns diu que la poesia dóna sentit a la vida i ens fa somniar en un món possible, mentre que en el segon es diu que amb el pas del temps “Els somnis se’ns ofeguen” i només ens queda “la buidor de la nit”.

La poesia, tota la bona poesia, naix de la catàstrofe, de la pèrdua. O és pèrdua fonamentalment, amb la qual hem de treballar tractant amb major o menor fortuna d'extreure un sentit; un sentit que en el millor dels casos se'ns sol donar -per al poeta, per al lector- de manera impensada. Aquell "assassinat subtil" que menciona el poema és la causa d'una ferida que no es tanca mai perquè és precisament la que fa possible l'escriptura, que va més enllà del suïcidi i de l'oblit. La poesia, sempre en tensió constant entre la bellesa i la veritat, entre la realitat i el somni, ens parla d'un món diferent, un món possible, diu el poeta, però no-possible, perquè al capdavall no deixa de ser una ficció la base de la qual són les paraules. És, al meu entendre, el que tracta de insinuar el poema següent, "Narcís", tradicional representació del poeta; allò que contempla -allò que escriu- està descentrat -el concepte és de Maurice Blanchot-, exterior al món i exterior al saber, un centre absent en moviment constant, sense centre; és el que l'escriptor francés anomena Fora. La resta és la catàstrofe, la pèrdua, "la buidor de la nit".

En el llibre, els records, el pas del temps, tenen una visió, quasi bé sempre, molt tràgica. Hi ha un vers ben significatiu en aquest sentit: “Fou la vida un combat sense victòria”.

El pas del temps implica una bona dosi de tragèdia, i els records, fins i tot els de les vivències i coses agradables, sempre tenen un pòsit de tristesa. Estellés ho va veure de manera inimitable en aquell poema que comença: "Animal de records, lent i trist animal". El vers que cites, "Fou la vida un combat sense victòria" és l'acabament o corol·lari del poema titulat "Ciutat", un dels primers de la part central del llibre, "Sense retorn", en la qual el subjecte líric recorda des d'una òptica canviant, del present al passat i viceversa, com el vers que assenyales o aquell altre, "exiliat del passat en el teu paradís", però en aquest cas concret des de l’òptica dels perdedors, temps anteriors relacionats amb la seua infantesa o adolescència.

Front al poder destructor del pas del temps, hi ha l’amor. En el poema “La muntanya”, trobem el tema del “carpe diem”.

No tot és drama, ni tristesa. Ben sovint l'amor i el tema del carpe diem, com tu molt bé assenyalés, el paisatge, la mateixa poesia i l'art, la confiança i el desig d'un futur millor, s'imposen en el poema, amb l'esperança, com escrivia Sylvia Plath, d'heretar la terra i, sobretot, amb el desig de fruir d'aquesta meravella que és el fet de viure.

 “Qui som i d’on venim?” et preguntes al poema “Sense resposta”, i conclous: “no seran contestades,/perquè l’autèntica resposta és dura.” I tanmateix ens la seguim formulant.

És el penúltim poema de la part central del llibre i actua en certa manera com a resum; la identitat del títol en el poema i en aquesta tercera part així ho sembla indicar. Corol·lari d'aquest viatge al passat, a l'adolescència, o d'aquesta relació dialèctica, no enyoradissa, entre passat i present. Resum també d'una visió del poema que arranca, com he dit, de la catàstrofe, de la insatisfacció, i és una visió al voltant del buit, un emmirallament davant la pàgina en blanc. "Una casa buida", el poema que ve a continuació, tracta d'omplir el mateix paper respecte a tot el poemari.

 A l’apartat “Història” sembla que amb els tres poemes que hi ha es vol ordenar tots els dubtes que hi apareixen a “Sense resposta”.

Les dues darreres parts volen ser reflexions al voltant de la poesia i de l'amor, amb la intenció, potser, d'ordenar els dubtes i problemes de reflexions anteriors, però sense obviar les nombroses i constants contradiccions tan característiques de la mateixa vida.

Bo, no deixa de ser la meua lectura, potser mediatitzada per circumstàncies òbvies, però tan vàlida, ni més ni menys, com la d’altres que vulguen acostar-se al poemari sense judicis de valor ja preconcebuts.

Josep Manuel San Abdón