NEL·LO
NAVARRO. L’exili de les libèl·lules.
Publicacions de l’Ajuntament de Castelló de la Plana. Castelló de la Plana.
2014.
Vaig saber de la publicació d’aquest
llibre la passada primavera, quan els components de El Pont, associació
d’escriptors de les comarques de Castelló, vam celebrar l’assemblea anual a la
ciutat d’Almenara. Nel·lo Navarro va fer de guia per la població i ens va
portar a vore la seua marjal, que jo no només no coneixia, sinó que a més
ignorava la seua l’existència. També vam tenir ocasió de contemplar les restes
dels búnquers defensius que havia construït l’exèrcit republicà.
Explico tot açò perquè aquell paisatge
se m’ha fet present sovint mentre llegia el llibre. Llibre que va estar premiat
amb el Premi “Miquel Peris Segarra” 2013.
El poemari consta de tres parts, la
primera Promptuari de naufragis, és
un viatge per la memòria personal, pels records d’infantesa i joventut. S’obri
aquest apartat amb el poema Bella ciao,
missiva d’adéu a l’annunciata sanna, una preciosa història que recorda una
dona de l’Alguer que amaga una gran història al darrera, molt important en la
formació del subjecte poètic. Un altre personatge que hi trobem homenatjat és
la mare, on es recorda la seua perfecció en el poema Pessic de sal. La mar té una importància cabdal en aquest apartat,
és el lloc dels naufragis, referits metafòricament als mals moments de la vida,
als quals es refereix en el poema titulat precisament Naufragis, “Hi ha voltes que eixim a més d’un naufragi diari!” –
se’ns diu. La mar apareix coma imatge de la llibertat en el poema Coartada, lloc que el feia somniar amb
“salconduits i aventures”. La mar és el record d’un amor de joventut en La mar es moria, però la mar és també
maror, i deixa restes en la platja,
“extingida la maror ens queden els seus testimonis damunt la sorra” ens diu en
el poema Maror, i afegeix “un grapat
de victòries i derrotes”, és una metàfora de la pròpia vida. A Del silenci i la solitud ens presenta el
paisatge gris de la seua infantesa que configurarà la seua vida de gran.
La segona part del llibre porta per
títol La diàspora dels argonautes,
els poemes canvien de forma, es fan més breus i els versos de vegades tenen una
sola paraula. Estan poblats de diversos insectes que generalment s’estavellen
contra diversos obstacles. Aquests insectes fan referència metafòricament als
immigrants que arriben a les nostres costes com a moderns argonautes i es
troben amb mils d’obstacles que impedeixen el seu pas.
“argonautes/espellotats/en carn viva que/broden damunt/la xarxa
de/l’horabaixa/silencis farcits/d’acusacions...”
Santuari
de conquilles
es titula la tercera part del poemari. Es torna a la prosa poètica de la
primera part i presenta els poemes més reivindicatius, s’inicia amb un poema que
és una metàfora poètica contra aquells que diuen que no és possible el canvi i
s’incita a seguir lluitant pels ideals: “I l’horitzó, malgrat que els pese,
sempre serà nostre”. Cal sempre tornar a començar sense defallir: “salpar de
bell nou, el rumb confús que marquen els gallardets de messana”.
L’exili
de les libèl·lules,
és un llibre fet de records, de naufragis, de clams contra la injustícia, però
que també mira endavant, amb esperit de lluita i amb esperança de canvi. Però a
més del contingut, cal llegir el llibre gaudint de la magnífica prosa poètica i
de l’acurat llenguatge.
Josep
Manuel San Abdón
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada