ENTREVISTA A RAMON GUILLEM

Ramon Guillem(Catarroja, 1959) és un dels poetes més destacats del panorama poètic valencià. Fa uns mesos va publicar el llibre La set intacta (Pagès editors), amb el qual va guanyar el XVI Premi de Poesia Mª Mercè Marçal. El pas del temps, la força de l’amor, la reflexió sobre la poesia, són alguns dels temes que hi podem trobar. Sobre aquest llibre hem mantingut la següent conversa amb l’autor.

-                      Amb el poema La set intacta que obri el llibre, ens has volgut dir que malgrat el pas del temps, els desitjos, les il·lusions, continuen intactes?

      Sí, potser aquesta siga la idea principal que sura a través de tot el llibre. En tot cas, el poema –com també la resta del poemari- també fa referència a què aquests desitjos continuen intactes, però afegint-hi que amb el pas del temps la seua possible realització és més difícil, i fins i tot, molts d’aquests desitjos o il·lusions ens transformen en altres. De fet, un vers del poema ens diu precisament això: “Ara, la muntanya és un cim abrupte”.

-                     L’amor es presenta com un cosa fugaç, però, malgrat el pas del temps, també com una passió desbordada en poemes com Atzar o La sang. És un dels motors de la poesia?

                És un dels motors de la vida! I per això, és clar, també és un dels motors de la poesia, no debades és un dels grans temes, des de sempre, de la història de la literatura.

Pel que fa a la meua obra he de reconèixer que és un tema recurrent, que va i ve, però que sempre hi és.

-                     En el poema titulat Ataràxia, ens planteges que sense conflicte la vida no té sentit, és com estar mort.

              Encara que vitalment tots aspirem a no tenir cap conflicte, hem d´acceptar que el conflicte és inevitable. I la seua presència és moltes vegades un esperó que ens anima a seguir endavant. De fet, com tu dius, només els morts no tenen problemes.

-                     Malgrat el poder destructor del temps, trobem que molts poemes, sobretot en la segona part, són un cant contra la tristesa, una reivindicació del goig de viure.

     Sí, és així. De fet, recorde que en l’acte del lliurament del premi alguns membres del jurat van comentar-me que aquesta lectura fou una de la que més va interessar-los. La set intacta en aquest sentit també vol dir això, una reivindicació de la vida a través de tot allò que precisament ens fa sentir vius: siga l’amor, la terra, l’art o el mateix poema. Sense oblidar, també, aquella inevitabilitat del conflicte de què parlàvem abans.

-                     Per què hi ha la presència constant d’animals en el llibre; llops, esquirols i sobretot ocells?

              Doncs, sincerament no ho sé. Potser aquesta ha estat una sorpresa per a mi mateix, perquè a pesar que ja en llibres anteriors ja apareixien, sembla que en aquest llibre siga més constant. Potser es tracta que ara la meua mirada poètica mira més cap enfora, qui sap.

-                     Consideres que la poesia és un element de consol, de salvació? “Com un metge d’urgències/sempre a punt/ per a guarir-nos.” – escrius en el poema Solament.

     La poesia és això i moltes més coses. En realitat, sempre he sigut molt reaci a definir la poesia, perquè això implica tancar-la entre quatre parets, com si la deixarem sense aire. Sempre que he intentat definir-la o, anant una mica més enllà, plantejar-me quins són els motius que m´empenyen a escriure, he arribat a la conclusió que no ho sé ben bé. Qui sap, potser per això encara n´escric.

-                     És funció del poeta fer perviure les paraules? En el darrer poema del llibre hi ha un vers que diu: “És per tu que viu la paraula.”

         Enllaçant amb la pregunta anterior he de dir que tampoc no em plantege quina és la funció del poeta. Per a mi, en tot cas, el poeta té una obligació principal, i aquesta és escriure bé, i fer el millor poema possible.  A partir d´ací cada poeta decidirà –o la poesia decidirà per ell- quin és el seu camí. Evidentment, si un poeta és conscient del seu ofici, vullga o no, farà perviure les paraules. De tota manera, i acabant amb el vers que dius, aquell poema no sols fa referència al poeta com a creador sinó també al lector, perquè sense el lector aquesta paraula tampoc no existiria, no deixaria de ser una paraula buida.

Josep Manuel San Abdón