divendres, 31 d’octubre de 2014

LA SET QUE MAI NO ES CALMA



RAMON GUILLEM. La set intacta. Pagès editors. Lleida. 2014.
La set intacta és el darrer llibre de poesia de Ramon Guillem, amb el qual va obtindre el XVI Premi de poesia Maria Mercè Marçal. El poemari s’obri amb un poema introductori, que porta el mateix títol que el llibre, i que és tota una declaració de principis. És una metàfora sobre el pas del temps, on la joventut és representada per una font que calma ràpidament la set, amb la maduresa la font quasi no raja, però la set (els desitjos, les il•lusions), continuen intactes.
La presència del poder destructor del temps és present al llarg de tot el llibre. A Baladre, l’edat madura és presentada com una “edat miserable”, com un “fondíssim hivern”, i a Malson com un temps de solitud i indefensió, sense amor. Però malgrat aquesta situació, hi ha lloc per a continuar gaudint de la vida, com en el poema Ocells, en què aquests, malgrat la proximitat de la mort “xisclen per l’últim sol/ que l’esguard ens crema”, o el mateix ocell que s’oculta al bàrbar caçador i “entre l’ombra maragda s’hi aboca/ i canta.” i en Oblit s’insta a oblidar la mort “Com si l’alè/gèlid de l’hivern,/ de tan llunyà no existira,”.
L’amor és present al poema des de dos vessant oposats: d’una banda, la fugacitat, com en Cabanya de fusta, on el subjecte poètic mostra la preocupació de que s’extingeixca, utilitzant la metàfora d’un incendi que s’apaga, o també el desamor, com en Casa abandonada, on la falta d’amor es presenta amb la imatge d’una casa abandonada. D’altra banda, l’amor apareix com un destí indefugible, és el cas del poema L’estany negre, on el camí per assolir l’amor es descriu metafòricament com una excursió per a pujar a una muntanya on el cim és la seua consolidació, “Pujàvem per trobar-nos/i ho sabíem.”. Així mateix, l’amor es presenta com una passió desbordada a poemes com Atzar o La sang.
El pas del temps acaba inevitablement en la mort, que també té un cert protagonisme en el llibre com en Classificació decimal universal, en el que se’ns diu que tots tenim assignat un destí, però, que tot i això, ni la mateixa mort ho coneix moltes vegades. En el poema Llop, es presenta metafòricament amb el nom d’aquest animal, que ens “ompli el cor de boira”. Però també hi ha la mort en vida, com el poema Ataràxia, on se’ns diu que l’ataràxia no és vida, sense conflicte vital, l’existència no té sentit.
El llibre sovint és un cant contra la tristesa, alguns dels poemes transpiren optimisme com Infecció, en què repudia aquells qui trien la mort com a espai de confort, “quin perill de contagi/ el seu alè pudent!”, o en Roses en la neu, on després de la foscor ve la llum. Però sobretot, Poema insolent, on amb ironia, el subjecte poètic nega que la poesia haja de tractar de temes tristos i reivindica el plaer de les petites coses quotidianes.
En la part final del llibre, tot un seguit de poemes serveixen de reflexió sobre la poesia. En Ars poètica, el subjecte poètic manifesta que és el desig qui impulsa a escriure: “Potser és el desig / l’únic vers/ que ens atorguen els déus.” El poema Solament, que considerem important en el significat del llibre, la poesia apareix com a element salvador: “Hi ha un poema que ens salva,/ insomne i a l’aguait,/ com un metge d’urgències/ sempre a punt/ per a guarir-nos.”, una poesia que s’escapa aprofitant qualsevol escletxa i que es fonamental per a expressar sentiments produïts per la mort i l’amor, com es mostra en Art de silencis. En La solitud del poema, el subjecte poètic manifesta que les paraules no ens pertanyen i desitja que ixquen de nosaltres, el món és la lluita per aconseguir aquest objectiu. En l’últim poema del llibre, manifesta que la paraula ha de romandre, i aquesta és la funció del poeta: “És per tu que viu la paraula”.
La set intacta és un llibre de gran altura poètica, on el poeta en la maduresa, malgrat el poder destructor del pas del temps, ens mostra com la força del desig pot continuar viva, complint, d’aquesta manera, una funció de donar consol i sentit a la vida.
Josep Manuel San Abdón










Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada