ENTREVISTA AMB MANUEL BAIXAULI

Manuel Baixauli (Sueca, 1963) és pintor i escriptor. Es va donar a conèixer l’any 1998 amb el recull de contes Espiral (Proa), l’any 2001 va publicar Verso(Ed. Bromera). Però va ser amb L’home manuscrit (Proa, 2007), guardonada amb diversos premis, que va ser àmpliament conegut en l’ambient literari. Fa uns mesos va publicar La cinquena planta (Proa). Està basada en un fet real, l’autor va patir l’any 2005 el síndrome de Guillain – Barré, durant quaranta – dos dies va quedar postrat a l’UCI de l’hospital amb paràlisi total. Després es va anar recuperant, a poc a poc, durant quatre mesos en un sanatori. 

La novel·la està narrada amb una tècnica i un estil impecable. Té una estructura pròpia d’un documental, on es dóna veu a diversos personatges i on conviuen diferents gèneres literaris. Tot això fa que la seua lectura siga molt atractiva. Sobre La cinquena planta i altres qüestions de la seua obra literària hem mantingut aquesta conversa amb l’autor.

-          Per què la presència de la mort és tan important en els teus llibres?

Llevat d’unes desenes d’anys, passem la resta del temps morts. Els morts estan presents a cada moment de la nostra vida quotidiana, i no sols en el record. Les parets que ens acullen, gran part dels llibres que llegim, molta de la música que escoltem, del cine i de la pintura que veiem, són obra de morts.

-        Has dit en alguna entrevista, i es pot llegir en la novel·la, que en el sanatori en què vas estar ingressat, ningú no s’havia plantejat mai per què no es podia accedir a la cinquena planta. Representaria aquest lloc el món dels malsons, del subconscient, d’aquelles coses desagradables de les que volem fugir?

Hi ha molta gent que no es planteja res que vaja més enllà de les necessitats pràctiques de cada dia. Si els parles d’alguna cosa que escape a la prosa quotidiana diuen, amb sorna, que estàs filosofant. I, precisament, el que ens diferencia d’un gos o d’una formiga és, sobretot, aquesta capacitat mental d’anar més enllà. Allò que en diguem vida espiritual. La cinquena planta no sols acull malsons, també hi ha el desig i les il·lusions.

-        Em una altra entrevista has dit que La cinquena planta “és una història real que t’has inventat.” Quin ha estat el seu procés de creació?

Sempre partisc d’alguna imatge. En aquest cas es tractava de l’interior de la cinquena planta de Sanatori, que em fou impossible visitar i que la meua imaginació, insatisfeta, ha ocupat. L’espai vetat ha esdevingut un brollador de personatges i de vivències.

-  El violinista Fix, Foto, Timoteu, Orofila...personatges que apareixen en la novel·la, viuen, voluntària o involuntàriament, al marge de les regles establertes per la societat. Per què t’interessen aquests personatges?

M’atrauen els individus imprevisibles. És trist endevinar com és un individu simplement per com va vestit o com es comporta. Les persones més interessants escapen als estereotips. Igualment, m’atrauen els individus que tenen un llum encés dins del cap. Una ambició, una esperança, que els empeny.

- La casa de B, la casa d’Orofila, la casa ambulant...hi moltes cases a la novel·la. Què fa que les cases siguen per a tu tema literari?

No m’ho vaig plantejar mentre escrivia, però és obvi, llegint La cinquena planta, i també L’home manuscrit, que els espais que habitem m’obsessionen. L’entorn arquitectònic condiciona molt l’individu. Pot constrènyer-nos o pot alliberar-nos, segons el cas.

- El records de la infantesa que evoca B, tenen un aire molt trist, de vegades fins i tot provoquen una mica de por.

Em fascina la por. Fer-ne o patir-ne. És una emoció contradictòria, que em fa feliç i dèbil alhora.

- Has escrit que “l’escriptura, que m’obligava a reviure l’infern, m’ajudà a perdre’n l’aprensió”. És la literatura, l’art en general, una forma d’alleujar els dolors?

I tant. L’art és una religió per a molts agnòstics. Expressar-se artísticament és fer un drenatge d’ombres personals. És útil per a l’autor, però també per al lector que s’hi identifica.

-  El fet de ser també pintor, t’ha influït a l’hora de crear els paisatges de la novel·la?

Jo crec que sí, de la mateixa manera que la meua pintura està influïda per l’escriptura. Sempre, quan escric, veig primer les escenes. Sóc un escriptor figuratiu, tot i que tracte de moltes coses que no es veuen.

Josep Manuel San Abdón