Retrat de família

 

Antònia Carré – Pons (2025). La gran família. Barcelona. Club editor.

Antònia Carré – Pons i jo pertanyem a la mateixa generació. En els nostres anys adolescents, quan havíem de decidir el nostre futur, aquells que els seus pares tenien un negoci, si decidien seguir el seu propi camí, que normalment era estudiar, s’enfrontaven a la incomprensió i les pressions dels seus progenitors, no entenien que volgueren iniciar una aventura incerta i deixaren sense successió una empresa segura que havien alçat amb esforç o mantingut durant vàries generacions. Vaig conèixer més d’un cas entre els meus companys i companyes de l’institut.

Antònia Carré – Pons va nàixer al si d’una família propietària d’una cansaladeria durant vàries generacions, estava destinada a continuar amb el negoci familiar, però ella va decidir estudiar Filologia Catalana i es va doctorar amb una tesi sobre l’Espill de Jaume Roig.

La gran família està inspirada en les seues vivències familiars, naturalment tamisades per la ficció, que per això és una novel·la. La història està protagonitzada per dues xiquetes, la Rateta i la Sió, el seus pares i el seu avi regentaven una cansaladeria, tota una referència en el seu poble. La Rateta és una nena introvertida que passa bona part del dia en un altell de la casa fent deures i sobretot llegint, que és la seua gran passió, li agrada contar històries a la seua germana petita Sió tot i que de vegades la molesta.

Les dos estan condemnades a continuar amb la cansaladeria, per això, quan la Rateta és ja una mica gran, el seu pare la porta a veure els porcs que han de sacrificar per vendre la seua carn a la carnisseria, a ella li fa un fàstic enorme la pudor d’aquells animals, com també li fa fàstic veure’ls, ja una vegada morts, a la botiga, com els esquarteren i els davantals s’omplin de sang, o com el seu avi remena la sang en un gran recipient per a fer després botifarres.

L’autora sap narrar-nos a la perfecció, amb curts capítols, com és la vida de Rateta en la seua infantesa, amb xicotetes pinzellades ens fa arribar detalls de com són els familiars del seu entorn, algun li retrau la seua afició a llegir, o en tot cas, li diu, que ja llegirà quan tanque la botiga, però llavors amb la feina segurament ja li passarà aquesta dèria.

Amb un salt temporal ens trobem a la Rateta convertida en una reconeguda medievalista, que fa conferències en llocs prestigiosos. En el llibre se’n reprodueix una pronunciada a la universitat alemanya de Bochum sobre el cos de les dones, un tema tabú en els textos mèdics medievals. Una conferència on es pot veure el caràcter misogin dels textos medievals, i es reivindica la figura de Cristina de Pizan, la filòsofa francesa del segle XV, que segons la conferenciant, formula el primer no és no de la història.

En aquesta el·lipsi temporal Rateta, ha viscut bastant distanciada de la seua família, al mateix temps que ha superat un càncer. La seua germana Sió, s’ha fet càrrec de la cansaladeria, s’ha casat i és mare de dos fills, i també se li diagnostica un càncer. A partir d’aquest moment la relació entre les dues germanes es fa cada vegada més estreta, parlen tots els dies, i Rateta visita, sempre que pot, la seua germana, rememoren temps de la infantesa i la seua complicitat es fa cada vegada més evident. Són els moments més intensos i de més tendresa de la novel·la.

Antònia Carré – Pons ha sabut teixir molt bé el retrat d’una família, les complexes relacions que sovint tenen lloc en la majoria de famílies, i que configuren moltes vegades la manera de ser de les persones que en formen part. Però el que fa vàlida la novel·la és sobretot l’estil narratiu de l’autora, la manera senzilla però eficaç com ens narra la història. Sens dubte és ben merescut el premi Omnium Cultural a la millor novel·la de l’any.

Josep San Abdón