Parlem amb Manuel Baixauli de la seua novel·la Ignot.

Manuel Baixauli ha publicat fa unes setmanes una nova novel·la, Ignot (Edicions del Periscopi). Una novel·la que gira al voltant dels genis desconeguts, però que també ens aporta un grapat de reflexions sobre la necessitat de crear, de les expectatives i de la frustració. Sobre tots aquests interessants temes vam conversar amb l’autor

-                     Com naix la idea d’escriure Ignot?

Les novel·les, i els relats en general, sorgeixen de coses molt inesperades, de coses que has vist, de lectures, de pel·lícules...en el cas d’Ignot l’espurna va ser la troballa inesperada, després de molts anys, d’un ex-col·lega de quan érem adolescents, en què anàvem amb una espècie de quadrilla, en què tots eren escriptors menys jo. Jo no tenia cap intenció de ser escriptor, jo volia ser pintor, de fet ja pintava en aquella època. Aquest xicot era el que més prometia de tota aquella colla. Em va sorprendre molt, perquè el vaig vore en molt mal estat físicament, estava alcoholitzat. El vaig trobar a la porta d’un bar, em vaig asseure a parlar amb ell i em va estar contant com li anaven les coses, i li anava tot fatal, era la imatge arquetípica del fracàs. I em va xocar molt, que a mi que no havia pretès mai ser escriptor, fins que vaig tindre 30 anys i vaig començar a fer alguna coseta, m’eixiren tant bé les coses, quan ell que prometia tant s’haguera quedat en aquest estat i no haguera escrit a penes res.

-                     Una cosa que m’ha atrapat de la lectura és que quan passes d’una història a una altra, sempre hi ha un moment en què s’obri una finestra, per dir-ho així, que ens remet a una història anterior, i això fa créixer la novel·la.

Quan em pose a escriure no em faig cap esquema de la història, no sé com serà, partisc d’un estímul, en aquest cas del que t’he contat, i a partir d’ací em pose a escriure una mica a cegues, com quan condueixes de nit, que només veus un tros del que tens davant, només veient la pàgina següent com a molt. Després el que vaig fent és recórrer al meu arxiu mental, ple de calaixeres, on hi ha vivències, lectures, coses que t’han contat i comence a obrir calaixos i vaig aprofitant material, afegint-lo a la història, a base de posar digressions, d’afegir històries, contes...vivències que al principi no tenien res a vore amb aquella, però al final les vas connectant, s’enriqueix tot i es converteix al final en un llibre.

-                     El Mestre li diu a Mateu: “El talent és una loteria. Et toca o no. Si tens talent, treballa’l, dedica-li hores, tota una vida, però si no en tens, no t’hi capfiques.” Creus que actualment fan falta molts mestres que donen aquests consells així de clars?

Sí. Jo trobe a faltar algú que filtre. Hauríem de filtrar tots. Primer els escriptors a l’hora d’escriure per a tenir una mínima idea de que val la pena i de que no val la pena publicar, o siga autocensurar-se una mica. Després els editors haurien de filtrar allò que publiquen i no publicar certes coses, sinó triar molt bé. Després els llibreters també haurien de filtrar, en el sentit que prevalguera la bona literatura, no la literatura més comercial, però també comprenc que han de fer caixa. I per últim falta una crítica, algú que filtre, que sàpia distingir que és bona literatura i que és una cosa més de distracció i que no té massa profunditat. Tot aquest filtre que crec que està fallant des del principi. Això fa que hi haja molta publicació i a vegades quan ix una cosa molt bona és invisible perquè està soterrada sota tanta saturació de novetats.

-                     Quan Mateu vol pintar la mina del Molar o les cases d’Edmund Bosch, seria un intent de rescatar-les de la mort?

Sí, jo crec que la creació artística és una manera de rescatar. Rescatar vivències, rescatar coses que tu consideres valuoses, i crec que és l’antítesi de la mort. La creació artística pretén rescatar i fer créixer el món, que les coses no desapareguin, però al mateix temps afegir-ne de noves. Perquè, què és la creació? És agafar coses que existeixen i a partir d’ací combinar-les i crear una cosa que no existia, i a partir d’eixe moment si se consolida formarà part de la realitat.

-                     “A un li cal desfogar-se com siga, i escrivint evita cremar algú. Cada paraula escrita és un seguit d’aigua contra el foc” – diu una de les veus narratives de la novel·la-. Com a creador comparteixes la opinió del narrador de la novel·la?

Sí, perquè ara ja no estic parlant de publicar. Escriure és molt bo per a la persona. De la mateixa manera que els psicoanalistes el que fan és deixar parlar, que un es desfogue contant el que siga, ves a saber si t’estan escoltant o no, però això ajuda a curar les persones. Crec que si ens ficàrem a escriure seria boníssim per a tots, com a mínim serviria, a banda de desfogar-se, per a ordenar el pensament, perquè a vegades ens falta aquesta calma de dir, realment què pense jo sobre això?

-                     Al llibre es cita Kafka, Pessoa o Van Gohg, creadors que en el seu temps van ser ignorats o poc reconeguts, però que amb el temps els hem considerat genis. El Mestre diu que “l’èxit pot ser una trampa i que pot fer que un autor de talent deixe d’escriure papers intensos.” L’èxit és un perill per a l’artista i pot ser que el mantenir-se en l’anonimat o en la marginalitat l’ajude a ser més autèntic?

En principi pense que l’èxit és una cosa enganyosa, perquè és molt conjuntural. En el moment present hi ha coses que tenen èxit i que d’ací a dues o tres dècades hauran desaparegut del mapa, i en canvi hi ha coses que són desconegudes i que algun dia seran valorades. Això respecte al moment actual. Però també pense que l’èxit pot deformar un talent, pot ser molt perillós. Tampoc és bo el fracàs absolut perquè pot ser que deixes de crear. Però si ets un vertader artista, inclús sense reconeixement, com en el cas dels que has dit, com Kafka, Pessoa o Van Gohg, continues creant.

-                     Quan Crisòstom li diu a Mateu que està escrivint una novel·la i aquest li pregunta de què tracta, Crisòstom li respon: “Si ho sabera, no escriuria. Quin sentit té escriure del que saps?” Escriure suposa anar descobrint mons que no coneixes?

Exacte, és almenys el meu punt de vista. Per a mi escriure és una aventura, sinó no escric. Si ja sé el que vull contar, ho conte parlant i ja està. Però el més interessant és seure i no saber que vas a trobar-te, i això fa que cada dia que seus a soles en una habitació, tot siga divertit, t’ho passes bé i tens descobriments, i fas que no siga una rutina pesada. Perquè si el mateix autor no s’ho passa bé i no té una experiència gratificant en allò que escriu, com va a passar-s’ho bé el lector?

                   

- A la novel·la apareixen un munt de poblets menuts, des de poblets suïssos fins a Xodos. Per les fotografies que hi han al llibre penso que els coneixes personalment. Quin paper han jugat per a la creació de la novel·la?

Tots els pobles que apareixen en la novel·la els he conegut, de fet he viscut en quasi tots més o menys dies. He estat en aquelles cases i en aquells pobles. A mi m’agrada parlar del que conec una mica, no sóc molt de documentar-me, com ara situar l’acció en un poble de Taiwan i mirar la Wikipèdia a vore com és. Preferisc parlar de pobles on he estat, perquè n’he tingut experiència i em resulta molt més agradable també. Hi ha qui fa moltes fotos dels llocs on va, jo el que faig és agafar-ho i posar-lo en els llibres, barrejat amb coses imaginades. Però tot s’aprofita.

-                     En un dels capítols apareix una pintora romanesa, Cosmina Ionescu, una pintora que deixa de pintar, es casa, porta una vida convencional, fins que visita un museu d’història natural i descobreix els coleòpters. Llavors se n’adona que “no havia buscat la bellesa” i a partir d’aquest fet sacrifica tota la seua vida per a pintar la bellesa que per a ella són el coleòpters, això li genera incomprensió. L’autèntic artista ha de viure sempre en la corda fluixa, deixar-ho tot de banda per aconseguir tirar endavant la seu concepció de l’art?

A mi m’agraden les postures radicals a l’hora d’escriure. Però crec que hi ha postures de tot tipus, hi ha gent que viu bé i fa bon art. La cosa aquesta de la Cosmina és un poc una ironia, sobre això dels escarabats, que a moltes persones els donen molt de fàstic, però a mi em serveix per a parlar de la bellesa que hi ha a la natura. La natura és bellíssima, està molt ben dissenyada. Tu mires un escarabat, que és un animal que la gent considera repel·lent, i si et fixes bé, està dissenyat d’una manera com si fóra una nau espacial, com si fóra un robot, amb una precisió i una imaginació desbordant. Era un poc reivindicar això, perquè hi ha molt d’art al segle XX, que ara t’ho mires i està passat, no quedarà. I en canvi tu mires art antic, en què fins i tot els pintors menys bons, menys destacats, fan coses que sí que perduraran, perquè tenen una sèrie de valors, perquè estan inspirats en la natura.

-                     Mateu parla del pintor David Hockney i diu que en ell ressona l’eco d’una llarga llista de pintors que l’han precedit. També Crisòstom després d’haver absorbit l’obra d’Ivor traduint-lo, acaba fent una obra pròpia. Podríem dir que l’Art en majúscules no és obra de ningú, i que cada gran creador l’ha de fer créixer una mica més?

Sí, la cultura és això, és sumar, anar afegint al que tu has trobat. És com una ciutat que té molta història, tu vas afegint nous edificis i vas enriquint-la. La cultura és això, i la gent que diu que parteix de zero no és versemblant. Tots partim d’allò que ens ha fet i de les influències que hem rebut.

Josep San Abdón

NADONS ROBATS

VICENT USÓ (2020). No sabràs el teu nom. Alzira. Edicions Bromera.

Premi de novel·la Ciutat d’Alzira 2019

Ningú no podrà acusar Vicent Usó de repetir-se com a novel·lista. En cada novel·la afronta un repte diferent. En les dues últimes s’ha dedicat a indagar en el nostre entorn més pròxim, amb dos temes que en la darrera dècada han estat de plena actualitat i que han causat dolor en moltes persones.

Si en la novel·la anterior El paradís a les fosques se’ns narrava l’efecte devastador de l’explosió de la bombolla immobiliària, en la que ara ens ocupa el tema és la fosca trama per la qual molts nadons van ser robats a les seues mares en el moment de nàixer, dient-los que havien mor, quan en realitat es donaven en adopció a una altra família a canvi d’una quantitat de diners. En tot aquest procés estaven confabulats alguns membres de l’església, ginecòlegs, comares i algunes clíniques. Tot va començar en la postguerra però es va anar allargant fins ben entrats els anys noranta del segle passat. En els darrers anys la premsa se n’ha fet ressò i a instàncies d’associacions d’afectats s’han obert investigacions judicials. Però el tema està encara lluny de resoldre’s.

En No sabràs el teu nom l’escriptor de Vila-real en narra la història d’una dona que passa per aquesta experiència tràgica de perdre el seu fill. El seu nom és Carmeta, viu en un xicotet poble de muntanya de l’interior Castelló, i es queda embarassada del seu nuvi que en aquell moment està fent el servei militar. Estem a l’any 1964. Assabentats els pares pensen que això serà un deshonor per a la seua família i van a visitar un cosí capellà per vore de trobar una solució.

A partir d’aquest moment començarà un autèntic calvari per a Carmeta, i la pobra jove que vol tindre el fill i casar-se amb el seu nuvi quan torne de la mili, es trobarà amb mil i un obstacles per aconseguir el seu fi. Es traslladada a una gran casa en el centre de València, propietat d’una de les senyores més riques de la ciutat, una mansió regentada per aquesta senyora i una majordoma al seu servei, que traspuen crueltat i mostren una falta total de sentiments.

Carmeta lluita amb totes les seues forces per conservar el fill que porta a les  entranyes, però l’enemic és molt poderós de manera que després del part li’l prendran, amb la complicitat del ginecòleg i de les monges de la clínica, que li diuen que el seu fill ha mort. Tot i que ella no ho va creure mai.

Aquesta seria la primera part de la novel·la. A partit d’ací comencen a aparèixer noves veus narratives, i nous personatges que no podem desvetllar per no espatllar la intriga als possibles lectors. Però és a partir d’aquest que la novel·la va creixent i la lectura es converteix cada vegada en més apassionant.

És particularment interessant la part final del llibre, en què un periodista inicia una investigació sobre el que havia passat, i llavors la novel·la s’ompli de diverses veus que ens donen a conèixer la intrahistòria del poble i dels diferents personatges. Històries que en molts casos es remunten a la Guerra Civil, cobertes per un capa de silenci, que ens presenten un món sòrdid i ple d’odis.

Intercalats entre els capítols del llibre hi ha quatre apartats en què sota el títol de “Les Veus”, assistim a l’angoixós monòleg interior d’un personatge a la recerca desesperada de la seua identitat, escoltant imaginàries veus dels seus avantpassats que el conduiran a un final tràgic.

Amb No sabràs el seu nom, Vicent Usó no només ens aproxima a un dels temes més sòrdids de la nostra història recent, sinó que a més descriu magníficament el context en què això va ser possible, amb una estructura narrativa que fa que la lectura siga absolutament apassionant fins la darrera línia.

Josep Manuel San Abdón

ENTREVISTA A LOURDES TOLEDO

Lourdes Toledo va nàixer a València. Ha estudiat Ciències de la Informació i Magisteri. Treballa de professora i col·labora en diversos mitjans de comunicació. Fa uns mesos publicava Amèrica endins (Bromera edicions), un dietari en què ens explica les seues vivències durant els tres anys que va estar treballant als Estats Units de professora, concretament a la ciutat de Santa Fe en l’estat de Nou Mèxic. Amb aquest llibre va guanyar el Premi d’Assaig Mancomunitat de la Ribera Alta 2018.

-                     La primera cosa que ens crida l’atenció al llegir el teu llibre és que els Estats Units és el país de la burocràcia.

Després de viure als Estats Units vaig arribar a la conclusió que cap país del món se’n lliura de la burocràcia, perquè jo també tenia aquesta imatge, i això que ja coneixia els Estats Units, ja havia estat un any en la Costa Oest en l’any 1993, però vivia d’estudiant amb una família, no feia una vida real a peu de pista treballant, i va ser una grandíssima sorpresa. He de dir que dins de l’escola, en el món educatiu, la burocràcia que hi ha en el sistema americà ens triplica o quadruplica. Però ací ja anem per eixe camí, això és un perill també.

-                     Llegim també en el llibre que fer classe als EE UU és molt complicat, sempre s’ha d’estar omplint informes i formularis, s’ha d’anar de reunió en reunió i la classe es pot interrompre per qualsevol circumstància.

El més difícil és fer classe i aconseguir que els alumnes es concentren. Això és una cosa que em té preocupada perquè vivim en una cultura de la dispersió total i absoluta, ho patim tots. Estava en una escola on contínuament s’obria la porta i hi havia interrupcions. Hi havia dies, que amb tot el meu respecte, semblava un carnaval, ho dic des de la distància i me’n ric. També són molt seriosos quan volen, o molt dinàmics. L’escola nord-americana té un punt de moviment i de fer tocar les coses amb les mans que a mi m’agrada. Té un component molt lúdic, però també té eixa feblesa que qualsevol obre la porta i entra a classe en qualsevol moment.

-                     Una part important del llibre està dedicada als viatges, trobem uns llocs una mica inhòspits com Las Vegas o Los Angeles. Però la major part els fas pels estats de l’oest i podem veure allò que tenim en el nostre imaginari per les pel·lícules americanes, llargues carreteres, espais oberts, parcs naturals, paisatges increïbles on de vegades anar-hi et va suposar una aventura.

Doncs sí, aquells viatges van ser una aventura total i absoluta, sabiem on anàvem però era totalment on the road. Anàvem amb el cotxe parant i rectificant sobre el camí, anàvem descobrint paratges, poblets...Amèrica és immensa, molt acollidora. Per a viatjar la gasolina és baratíssima, hi ha hotels a tot arreu, els parcs nacionals són molt barats, amb un abonament de 80 dòlars els pots visitar tots durant un any. És un país fet per a viatjar. Vam descobrir poblets entranyables i paratges molt bonics d’aigües termals, rius que travessaven les muntanyes...Són unes experiències que ací en Europa, per més que ho intentes, no pots tindre perquè està massa poblada.

-                     La teua estada als EE.UU. va coincidir amb les darreres eleccions a la presidència que va portar a la Casa Blanca, Donald Trump. Quines van ser les claus de la victòria d’aquest personatge?

Hi ha diverses claus. Sobretot el llenguatge que utilitzava i a qui es dirigia. Un llenguatge tremendament populista. Es presenta com el salvador dels pobres, el solidari amb la gent que no té educació, i també amb el món profund de l’Amèrica agrícola, on la política d’Obama no havia quallat. Trump i els seus seguidors donaven aquesta imatge, que els demòcrates són uns snobs universitaris que no estan amb el poble americà. Aquest missatge, bastant pervers i terriblement populista, va quallar i va quallar molt fort.

-                     Un capítol que a mi em resulta particularment interessant és el que porta per títol “La reserva i la imaginació”, on expliques la teua visita a una reserva índia. I reflexiones sobre el fet que dels afroamericans se’n parla bastant, però no dels indis, que encara viuen completament separats dels blancs.

Fins que no estàs allà costa de creure, perquè no tenim ni idea de quina és la presència dels natius americans, no tenim notícies d’ells. L’any passat va hi haure una exposició etnogràfica a la Beneficència, però poca cosa més. La literatura d’ells ens arriba en comptagotes, l’art que fan, que és un gran art, tampoc el veiem ací a Europa, i quan vas allí, sobretot en un territori com Nou Mèxic i Colorado, on realment hi hagué tantíssima presència dels indis, veus com viuen apartats ens reserves, amb les seues escoles, els seus hospitals, fins i tot les seues lleis, i no es mesclen amb els blancs. Viuen d’esquenes dels uns als altres, han anat marginant-los en un genocidi que mai se li havia dit així, i avui en dia els tenen regentant gasolineres, casinos, licoreries..., aquesta és la parcel·la que els han reservat, però no els veus prenent part de la viuda pública, no els veus mesclant-se amb la gent.

-                     En el llibre parles del descobriment i la lectura de moltes escriptores hispanes, índies, afroamericanes com ara Sandra Cisneros, Barbara Kingsolver, Joy Harjo o Maya Angelou. Les reivindiques perquè no donen una visió patriarcal d’aquella societat.

Efectivament, les reivindique perquè casualment vaig començar a llegir escriptores dones que venien de cultures marginades dins del mainstream anglosaxó, que mesclaven dues cultures, com en el cas de Jhumpa Lahiri, l’herència índia amb l’americana, com Sandra Cisneros, de Mèxic amb els Estats Units, de Maya Angelou, l’herència africana. Això em va interessar moltíssim perquè et donen una altra imatge del que també és Amèrica, contat des d’una mirada diferent que és una mirada de dona. Vaig anar passant d’una a una altra, com Barbara Kingsolver que sí que és anglosaxona americana, però que és una escriptora que es posa molt en la pell de les dones pobres nord-americanes. Aquesta visió de marginació, sobretot centrada en la dona, m’interessa molt. Em fascina la literatura que està a cavall entre dues cultures, entre dues fronteres, perquè pense que és molt enriquidora i que dóna moltes pistes a propòsit de la dona i a propòsit de com sobreviure quan la vida es complica i continue llegint dones.

-                     T’acomiades de la teua estada als EE.UU. des de la ciutat de Nova York i dónes una visió diferent de la que estem acostumats.

Doncs sí, perquè era la Nova York que jo visitava després de molts anys. Quan arribes per primera vegada que tens vint-i-tres o vint-i-quatre anys vas a visitar aquells llocs que són icònics, l’Empire State, les Torres Bessones en aquell moment, el MOMA...coneixes els estereotips. I aquesta vegada vaig dir, aniré a passar uns dies a Nova York evitant tot allò, descobrint una altra ciutat. I va ser fantàstic perquè te n’adones que Nova York és una ciutat que també és prou humana i on es pot passejar amb tranquil·litat fora d’aquell circuit de la 5ª avinguda tant turístic. Jo recomanaria als viatgers que s’agafaren també un temps per anar a descobrir una altra Nova York.

Josep San Abdón

LA PARAULA REBEL

AINA GARCIA - CARBÓ(2019) El cor heretge. Alzira. Edicions Bromera.

Aquest és el segon llibre d’Aina Garcia-Carbó amb el qual va guanyar el premi València Nova Alfons el Magnànim 2019. El llibre dividit en diversos apartats comença amb dos poemes que són una declaració de principis del que llegirem després. El primer porta el significatiu títol de Llibertat, i ja el cor que dóna títol al llibre batega amb força i anuncia que li “carrega l’embranzida”. En el segon, Assumpció, assumeix el repte que li suposaran les seues decisions, encara que li puguen portar dificultats.

El primer apartat del llibre porta per nom Set i desfici. Amb aquest títol el subjecte poètic ens fa evident l’estat d’insatisfacció davant la realitat que l’envolta. I front a aquesta situació iniciarà un cant de rebel·lia. Ja ho podem llegir en el primer poema d’aquest apartat, S’ha revifat obscur el fred, “el clam, el nervi, l’anhel, la revolta (...) habitarà sempre a casa nostra.” I en aquesta lluita per la llibertat utilitzarà la paraula “per incendiar el murmuri i produir soroll.”

La poeta escriu com a cant de rebel·lia  contra la mort. A Entre tanta mort lenta i silent diu “Escric pels qui he perdut/ en aquest mar interior(...)per rebel·lió, per causa, per bastida.” També contra “la cara fosca de l’ultratge/ que arrasa pàtries, herències i renúncies” escriu en el poema A cara fosca es reté l’ultratge. I lluitarà pel que és just: “Demana testimoni i llibertat,/ transparència i veritat” es diu en el poema No hi ha culpa a la defensa.

La paraula té una presència important en tots aquests poemes en Al pit el crit, els ulls al cel, ens presenta un prec per a manifestar totes les seues ferides, i fent seues les paraules evangèliques expressa que “el verb siga carn i habite sempre entre vosaltres”, la paraula doncs es converteix en vida. Per lluitar pel que és just no s’ha de demanar perdó: “No demanes perdó per la pronúncia del mot,” escriu en el primer vers de No hi ha culpa a la defensa i acaba el poema alabant “la força de la paraula”. Finalment la paraula triomfarà, s’aferrarà a ella “com la vida a la vida” i “es farà llum entre vosaltres.” podem llegir al poema Llum a la tempesta.

El segon apartat del poemari porta per títol Causa oberta, s’enceta amb un poema on el subjecte poètic es formula una sèrie de preguntes que ningú no respon. Els vuit poemes restant es corresponen en sis del casos amb els pecats capitals de la religió cristiana. El que porta per títol Ira és un cant a la llibertat, la veu poètica afirma que li han donat molts cops que han fet que s’haja enfonsat en la terra, però s’ha refet, com una planta “ultrapassant la superfície,/ perquè el sol se l’estima”. En el poema Gola s’afirma que la vida és combat i cal estar preparat i entrenat “atrevit i agosarat el fet i el combat,/si no fora pels entrenaments/on, més que suar,/he sagnat a cor i a pell”. En el poema Supèrbia es desmarca dels superbs o dels agressius perquè “eixa lluita no és la meua”. En el poema Diligència, la virtut contra la peresa, una vegada més es confia en el poder de la paraula, “callar és el crim”. En Asseveració dóna la paraula que si l’acusen no es rendirà. Tanca aquest recull el poema Enveja, que porta una dedicatòria Referents i referències, en què intuïm la presència dels pares, però també d’altres referents literaris.

El tercer apartat del llibre es titula Pel deliri i la impaciència, i comença amb el poema A qui, sinó tu, uns versos en què conversa amb la paraula, ressaltant les seues qualitats, “profeta de la meua veu”, acollidora, “A qui he d’acollir-me si no és al teu recer”, i incentivadora de moltes accions, “incentivant la desperta als ulls tancats”. En el següent poema “Em cedisc” es lliura a la paraula i a la poesia, “Sucumbisc a tu,/ al teu poder, control de mi,/ sobre totes les coses.” Continua aquest apartat amb una invocació a la poesia en el poema Llec conjur, “T’invoque, ara i ací/ sense saber qui soc/ ni on estic.” I acaba amb tres poemes on s’expliquen els plaers i les dificultats d’escriure poesia.

El darrer apartat porta per títol Al batec convuls i és bàsicament una reflexió al voltant del fet d’escriure poesia. Perquè escriure poesia és com escalar un mur molt alt al cim del qual trobes “el net reflex de tu mateixa”, escriu al poema Oracle subterfugi. Però també serveix per buscar la part més essencial de les coses com es pot llegir al poema Profunditat, “Busquem el nucli,/ el perquè de les coses”. En els poemes Rem i Sentit sender expressa que la creació poètica és com un viatge ple de dificultats per a expressar el que realment es vol, “Ocult o reservat, discurs o ritual,/ ara sé, que cap camí, és el camí triat.” Però cal escoltar el cor, “qui al cor nada, aconsegueix progrés”. Apareix el record del pare en el poema A les arrels, l’arbre, un al·licient per a continuar el camí, “L’arrel sempre es troba a l’estímul”. Finalment al poema Al vent, les fulles, torna el crit de rebel·lia de qui es nega acceptar les coses com són, “No seré ací esperant el destí,” sinó que utilitzarà la paraula com a revolta, “arramblaré la conspiració amb la veu més digna, (...) el mot més net i el crit més lliure,/ dissident i captiu, heroi i suïcida.”

La poeta utilitza sovint llargs versicles, que a més de donar-li ritme al poema, intensifiquen la seua força. El cor heretge és un poemari ple de força, energia i vitalitat, amb una voluntat de traure del cor l’esperit de lluita a través de la paraula per il·luminar les zones de foscúria que sovint ens envolten. Amb aquest llibre format per un conjunt de poemes d’una molt bona qualitat, Aina Garcia-Carbó, es consolida com una poeta que va assolint cada vegada més maduresa i una veu amb una personalitat pròpia que hem de seguir amb molta atenció.

Josep Manuel San Abdón

APROFITA EL MOMENT

RAMON GUILLEM (2019). Fugaç. Alzira. Edicions Bromera

Fugaç és el darrer llibre de Ramon Guillem amb el qual va guanyar el Premi València Alfons el Magnànim de Poesia. El poemari està encapçalat per dos cites que ens donen les claus del seu contingut. Una de John Dos Passos, on s’exclama que la lluna minva ràpidament, fa referència per tant al pas del temps, i l’altra de Paul Valery en què se’ns convida a fer el que vulguem, això sempre és un instant bell, que ens incita a aprofitar el moment.

En el breu poema que obre el llibre, Camí, ja se’ns diu que la vida és fugaç, però que té molts moments bonics, “Però el camí de la mort/ és ple de roses.” Quines són aquestes “roses”? per exemple la música, com podem llegir al poema The fairy Queen, que porta el mateix títol que una òpera d’Henry Purcell. Una música que ajuda a suportar els moments complicats, amb la seua fantasia i la seua frescor. La música es fa difícil d’escoltar en moments difícils de solitud per l’absència de l’amada, en un “dilluns d’hivern,/ronc i trist”, on cobren vida Zagajewski i Max Bruch, preguntant desesperadament on és ella. La música fa de metàfora de la passió i el desig en el poema Música. També la música serveix per a rememorar moments feliços i sempre torna amb el temps, com en el poema Samba pa ti.

La idea de la fugacitat dels bons moments, però que cal aprofitar-los, es repeteix en diversos poemes, com ara Aquest món, on malgrat que el món és ple “d’ulls lleganyosos”, o de “boira”, “plugim”, “humitat” que “ens trepana”, el món té bons moments, que encara que passen de forma molt “fugaç”, està fet per a nosaltres. Ho podem veure també en el poema Observatori de la fauna, on després de la tempesta, o de la baixada als inferns, torna a eixir la llum, “un dia clar i net”, “com si fos la primera vegada”.

L’amor ocupa un espai molt important en el llibre, un amor que de vegades genera inseguretat com en el poemes Incertesa i Turbulències, on el subjecte poètic es sent com en un avió en el moment d’una turbulència, tot i que sap que l’esperen els llums salvadors de l’aeroport. Però l’amor sempre és incert, diu en el poema Corcó, “tots els mots de l’amor/porten endins/el corcó del silenci.” Trobar l’amor suposa un llarg camí, ho veiem en el poema Llarg camí i estimar és una sort, com expressa en el poema La sort. Perquè l’amor ho abasta tot com una gran enciclopèdia, com diu en el poema Amor enciclopèdic, tot i que amb una certa ironia afirma que les enciclopèdies ja no són el que eren.

En Fugaç hi ha lloc també per reflexionar sobre la poesia. En el poema Tren, dedicat a Jaume Pérez Montaner, la poesia es presenta com un refugi contra la mort. La poesia és, així mateix, un antídot contra la mort. Tot passa, però queden els poemes com a testament.

El pas del temps es objecte de preocupació per al subjecte poètic perquè com expressa en el poema A pany i clau, el desig està absent i pensa que ja no tornarà a estimar, “silent desig”, “platja fosca”, “carcassa abandonada”. En el poema Venjança es pregunta on estan aquells moments de grans desigs i espera que tal vegada estiguin amagats com aquell assassí que espera la víctima. Però pot ser com diu en L’estiu dels porcs senglars, aquests estan molt a prop, però mai no els veiem, explica metafòricament que en la vida de vegades tenim prop les coses que desitgem i no ens n’adonem. Però sempre s’està a temps per a gaudir del desig, encara que s’estiga en la maduresa de la vida, com expressa en el poema Abans de la cendra, “Encara tenim temps, (...) d’encendre la llenya/ per a la carn/ abans de la cendra.”

En els darrers poemes del llibres el sentiment del pas del temps adquireix un to més seré, com en Tabac, un poema on recorda l’avi que li feia ordenar caixes en un estanc, i rememora amb tendresa l’olor del tabac.  En Desaparició, la mar desapareix a causa de la boira, però al dia següent torna a estar allí, “tranquil·la i dolça” i desitja que “Tant de bo la mort/ fora així també.” I finalment a De pressa, posa de manifest el ràpid pas del temps, però no hi ha més remei que acceptar-ho, perquè això “és també l’acceptació de la vida.”

Fugaç és un llibre escrit en la maduresa, quan ja el subjecte poètic és conscient de la fugacitat de la vida, però al mateix temps és una invitació a aprofitar els bons moments que la vida ens ofereix, ja siga a través de l’amor, la natura, la música o la poesia.

Josep Manuel San Abdón

ENTREVISTA A JOAN VERDEGAL

Joan Verdegal (Borriana, 1955) és doctor en Filologia Francesa i ha estat professor de la Universitat Jaume I. Ha portat a terme una important tasca com a traductor d’autors francesos com ara Boris Vian, Hérault de Séchelles, Alexandre Dumas o Charles Nodier. Fa uns mesos vaig tindre l’agradosa sorpresa de rebre la seua primera obra de ficció, Rigorosament incert (Agrupació Borrianenca de Cultura), un llibre de relats ben aconsellable i per molts motius: ens ajuda a reflexionar sobre la condició humana, ens incita a apreciar la bona escriptura, ens fa somriure en els desenllaços de les històries, ens aproxima a l’univers d’una joventut valenciana en procés d’extinció, ens obliga a reconduir certes opinions, ens emociona amb sentiments universals... Sobre aquest llibre hem mantingut la següent conversa.

En els primers contes del llibre no sé si podríem parlar de nostàlgia de la joventut. Trobem una sèrie d’històries com La Lambretta, Els blocs, El xicotet grill de serres i alguns més que ens remeten als anys 70 del segle passat.

En efecte, potser hi haja nostàlgia (que és sentiment propi de certa edat), però es tracta d’una nostàlgia compartida amb els amics i coprotagonistes de les històries. Al mateix temps, també m’ha interessat contar situacions irrepetibles o difícilment versemblants per a les generacions noves o les futures. En el mateix grup s’inclouen L’albirament, Les barraques, Per casualitat.

Una cosa que em sembla un encert és que mitjançant una marca de cotxe o una cançó ens situes en l’època.

Sí, és un recurs que estalvia haver de concretar l’any de la història, cosa que no faria tant natural la introducció de la trama i podria confondre el relat amb una crònica. A més, incita el lector de certa edat a identificar-se amb les situacions i els protagonistes. Si es tracta d’un lector jove, només li caldrà documentar-se amb el mòbil o l’ordinador per a situar-s’hi cronològicament. En són un exemple El GS club, Només tres marxes, La tisana, Psicodelisme casolà.

Les colles d’amics son un altre dels motius inspiradors del llibre, ja siguen de joves o ja d’adults.

He procurat donar importància als protagonistes de les històries, a manera d’homenatge a l’amistat. He tingut interès a recollir per escrit recreacions o versions pròpies d’algunes experiències i complicitats que perduren i que són emblemàtiques en el meu grup d’amics. De fet, alguns d’ells m’han comentat que els ha fet gràcia retrobar-se en un relat, i especialment amb el nom canviat (sempre oculte el nom de les persones reals i mai no els repetisc). Per exemple: Tres de copes, Tranquil i distret, El gat del Tronxo, El mut.

En molts relats ens trobem amb una sorpresa final. És un fet tant insignificant com l’anècdota que es conta; tanmateix li dóna força i sentit.

Precisament he fet constar aquest propòsit en la contracoberta, que he justificat amb la frase següent: «per això resulten arriscats alguns desenllaços, més preocupats per fer reflexionar que per resultar probables». També hi consta que el llibre es titula Rigorosament incert (joc de paraules una mica atrevit) perquè «és un recull de relats que podrien ben bé ser històries reals, però que no pretenen ser-ho». Ací entrarien Més que un ofici, Reaccionar a temps, Un malentès.

Jo destacaria com una de les virtuts del llibre que, a partir d’una anècdota insignificant, construeixes tot un univers. Podríem definir el llibre com un quadre de costums de la nostra època?

En efecte, he procurat adobar i arrodonir els relats amb l’objectiu de crear un univers que, encara que és probablement fictici (d’ací el títol Rigorosament incert), es configura a la manera de quadres de costums que han definit la forma de viure de la gent en molts pobles valencians, especialment els de la vora de la nostra mar, com són Borriana o també Benicarló. Ací interessa destacar La foto de platja, Ulleres empinades, Déjà vu, Sant Antoni del gos.

També tens un to crític, però com aquell qui no vol la cosa, a certes pràctiques actuals, com la proliferació dels gossos com animal de companyia, l’esnobisme gastronòmic o la moda d’anar a córrer.

Són exemples també que defineixen els costums o les modes que imperen en la nostra societat. El propòsit és provocar que el lector s’identifique amb certs comportaments socials i aprofitar també la conjuntura per a fer una caricatura de les possibles desmesures: Guerra de garrafes, Dinar de bolets, El corredor.

De vegades trobem que coses que en un moment determinat tenen molta importància s’obliden ràpidament, o el que sembla ser un gran drama és resolt senzillament.

Sí, forma part de la naturalesa humana focalitzar certs problemes i somatitzar-los prematurament, sense esperar la seua resolució per la via de la pura dissipació per causa del transcurs simple del temps. He tractat, per tant, de relativitzar les coses en Fals simulacre, Les claus perdudes, Tragèdia en urgències, Clau de pas.

Si ens fixem bé, el món pot ser un gran espectacle: els avions, les sales d’espera dels hospitals, les perruqueries...

He procurat treballar l’escriptura per a aconseguir un estil natural i espontani que contrastara amb un contingut compacte i carregat de missatge, de manera que la lectura del llibre fóra agradosa per ella mateixa; confie que la majoria dels lectors ho apreciaran. No obstant tot això, he intentat que els relats siguen universals, és a dir, que arrepleguen realitats compartides per tothom. Si bé he triat històries que són del propi tinter, altres procuren abordar temes que van més enllà de la possible realitat geogràfica en què ens movem, com ara la política cultural (El mural rectificat, El Planetari), la memòria històrica (Destí capriciós, El mariner, Per poders), les festes de les falles (Falles vade retro) o les taurines (Sobirana i Sinforosa), el Brexit (Efectes col·laterals), certes injustícies socials (L’okupació), la delinqüència (El carter, Jutjat de guàrdia), el triomf de l’amor (Una nit memorable, Sensacions contradictòries), la cuina genuïnament valenciana (El socarrat, L’allioli autèntic), la mort (Exèquies a Tristavall), les situacions còmiques o inversemblants (Psicologia parda, Sense carabasses, Missatge en una botella, Una impresentable, Observacions ferroviàries) o el transcurs accidentat de la vida (El miracle, La cabina bis, Un dia infaust, Un somni hereditari, Enveja preventiva, Ostres en la perruqueria, Quadern de bitàcola). En definitiva, he concebut un llibre de relats que poguera llegir-se sense cap pressa, alternant els temes, a fi de conduir a una lectura pausada que ajudara a captar millor els missatges subjacents, que no sempre són tan transparents como poden semblar a primera vista.

Josep Manuel San Abdón

ENTREVISTA A ISABEL – CLARA SIMÓ

L’any 1991 com a escriptora del mes de la Institució de les Lletres Catalanes, Isabel – Clara Simó va participar en els Premis Literaris “Alambor”. Aquell dia vaig tenir l’ocasió de fer-li aquesta entrevista, que es va publicar a la revista Saó nº 147 de desembre de 1991.

-                     En unes declaracions al diari Avui dius: “Allò que m’apassiona és mirar les persones”, i a mi em fa la impressió que en alguna de les teues novel·les com Ídols o T’estimo, Marta allò que t’obsessiona són els sentiments de les persones i les relacions que s’estableixen entre elles a causa d’aquests sentiments.

No són incompatibles les dues coses, i les dues coses funcionen juntes, és a dir, mirar les persones i per tant les seues reaccions. Però alerta, que més que sentiments, el meu “rotllo” és a base de mirar la relació que hi ha entre racionalitat i irracionalitat, és el que més m’interessa literàriament, i aleshores crec que explícitament això apareix molt clar en Ídols i sobretot en Els ulls de Clídice, és a dir el xoc entre la raó i la irraó, i tot això va farcit de persones que es miren, i persones que són mirades. Crec que la mirada de l’escriptor és una mirada que va per dins de l’escriptor mateix, com diu Proust, però per dins dels altres també.

-                     Tens una novel·la dedicada a Jacint Verdaguer, El mossèn. Pertanys també a l’Associació d’Amics de de Verdaguer. Què és el que et resulta tant atractiu d’aquest personatge?

És una temeritat que em preguntes això, perquè la resposta pot durar quatre o cinc hores, però procuraré que dure quatre o cinc segons. Crec que és un personatge apassionant per diverses raons, una d’elles perquè és un gran poeta, un extraordinari poeta, un poeta d’una modernitat extraordinària, i que les forces vives de la nostra població, dissortada població, han aconseguit que passe a la història com un autor de barretina i com un autor carrincló. Però és un autor d’una importància capital, recomano la seua lectura a tot el món. I a part d’això, és que la trajectòria vital de Verdaguer és un autèntic crim, un autèntic setge d’un ser humà digne i honrat, i això em revolta cada vegada que hi penso. Crec que el nostre país té un deute envers Verdaguer. I en tercer lloc, perquè a més em vaig enamorar d’ell, el vaig trobar guapíssim.

-                     Què t’ha impulsat a escriure novel·la negra?

Per una banda, una mica la casualitat, però per una altra banda perquè tinc la pretensió de voler tocar una mica tots els registres de la literatura. Des del teatre a la literatura infantil, fins a qualsevol tipus de gènere. Voldria que la meua trajectòria vital fos a partir d’una investigació en totes les menes de literatura. Vaig començar per casualitat, com un descans enmig d’una novel·la, - Els ulls de Clídice -, i l’editor em va posar com a condició que n’havia de fer una altra. Com que sóc una bona lectora de novel·les policíaques, l’encàrrec em va resultar agradable i m’he llançat, però no vol dir que em dedicaré només a això, sinó tot el contrari, faré moltes altres coses.

-                     Sabem que tens enllestit un altre llibre, Històries perverses, la redacció del qual sembla ser que t’ha obsedit molt. Què ens pots dir d’aquest llibre?

Sí, m’ha obsedit moltíssim. Són contes en què una persona li fa mal a una altra, però no tant físicament, com psicològicament. He intentat agafar quatre aspectes d’aquests tipus de perversions humanes de fer mal als altres i he hagut de fer una mica de tria perquè no entrava tot en un llibre de contes. L’he treballat moltíssim, hi tinc molta il·lusió.

Josep Manuel San Abdón

VIATGES SENSE GOOGLE MAPS

JOSEP BALLESTER(2019). Atles d’aigua i de pedra. Cartografies de la creació. Lleida. Pagès editors.

Aquest llibre va ser guardonat amb el 35è premi d’assaig Josep Vallverdú de Lleida. Entra com el mateix autor diu, “en la categoria de l’assaig, del dietari, del llibre de viatges, un text fronterer i frontissa...”. En el primer capítol, l’escriptor reflexiona sobre les relacions entre les obres d’art i els contextos socials i espacials en què es produeixen, i es proposa fer diversos viatges pels espais, utilitzant-los com a matèria de creació o reviure’ls a partir de la imaginació d’altres autors.

A partir d’aquest apartat inicial comença la part central i més extensa del llibre que porta per títol Toponímia. Està constituït per una sèries de capítols encapçalats per un topònim, generalment ciutats o rius. Cadascun d’ells té una forma particular de narració. De vegades és l’autor en primera persona qui explica la seues vivències en els llocs, de tant en tant deixa parlar algun edifici o riu, o són personatges que han viscut en el lloc, ja siga en la realitat o en la ficció, els qui recreen l’espai.

En el seu recorregut l’autor sent predilecció per visitar aquells espais que han estat poblats per artistes, sobretot escriptors, que han sofert un cert grau de marginalitat, o si més no, han estat pocs assimilats pel sistema. Com el marquès de Sade, mort vell en un manicomi, “però sens dubte, - ens diu -,va ser una expressió radical de la revolta de l’individu contra la societat.”  El grup de Bloomsbury, i el seu desig de “recerca del coneixement i del plaer creatiu”, front a una civilització fundada sobre “uns valors ben vulgars.” El Greco i la incomprensió que pateix per la seu peculiar manera de pintar. Kafka impulsat a escriure desesperadament per un amor no correspost. I d’altres com Mary Shelley, Baudelaire, Pío Baroja o Pasolini.

També tenen presència aquells que han patit o mort en l’exili, com Descartes que escriu el Discurs del mètode des d’Amsterdam. Stefan Zweig que se suïcida juntament amb la seua esposa a Rio de Janeiro quan s’assabenta que les victòries dels nazis s’escampaven per tota la seua estimada Europa. Clarice Lispector es refugia a Maceió (Brasil) fugint de la persecució dels jueus en l’antic imperi rus. I d’altres com Sigmund Freud, Walter Benjamin o Roman Jakobson.

L’autor visita els espais en què han viscut molts d’aquests escriptors o els llocs on s’han desenvolupat les seues obres. Aquestes visites són interessants perquè reescriuen l’obra, però també serveixen per a que siga reescrita pels lectors i se la puguen fer seua.

Hi ha tres entrades del llibre protagonitzades pel riu Danubi, al qual dóna vida, i és el propi riu, que en el seu llarg recorregut, ha estat testimoni de la història més tràgica d’Europa al llarg dels temps, però sobretot en els segle XX. L’altre riu que parla és el Xúquer, que passa pel poble de l’autor. Riu, que en un altre temps, havia estat molt cabalós i sovint devastador, ara plora perquè està cobert per la immundícia dels humans i lamenta que aquell país d’aigua acabarà convertit en un desert per l’acció depredadora dels éssers humans.

Per creuar els rius es necessiten ponts, pels quals l’autor sent una fascinació especial, perquè és una arquitectura que diu molt “de la geografia on es troben i dels ciutadans que els creuen”, per això estima Amsterdam perquè en té milers, “petits i confidents”.

Tanmateix el país pel que sent una gran predilecció és Itàlia, la regió d’Emília – Romanya, on gaudeix de la bellesa del paisatge i de l’obra d’alguns dels seus il·lustres artistes. Però sobretot Roma, on un se n’adona que es parla la nostra llengua, el llatí. Lloc on està com a casa, i que té un encant especial quan et perds per qualsevol indret. Perquè una de les coses que refusa en el llibre és el turisme de masses, que destrueixen els paratges de tota mena, i també les ciutats. I es manifesta contra la uniformització. Josep Ballester fa seua aquella nota de Josep Pla, quan diu que “l’única manera de viatjar i observar alguna cosa és anar a peu i amb tota calma.” Pensa que les ciutats s’han de visitar a peu, s’han de trepitjar per a fer-te-les teues. Ell és partidari del viatge amable i civilitzat, que és el realment reconforta l’ànima. Reivindica el viatge sense Google Maps. Per això també li agraden les cafeteries, llocs on fer una parada, contemplar la gent i “deixar passar la vida”.

Al llibre també trobem una geografia de la barbàrie, reflectida en la destrucció de l’Iraq, on s’ha destruït la immensa bellesa que s’atresorava entre el Tigris i el Èufrates. I s’aprofita per a reivindicar “la paraula, l’art i la cultura com a grans metàfores contra la mort.” En aquest sentit és significativa la presència de Xahrazad i la seua resistència, mitjançant les seues narracions, a la mort. I realment impressionant en aquesta descripció de la geografia de la barbàrie és el llarg espai dedicat a la novel·la de Roberto Bolaño, 2666, que ens transporta en paraules de l’autor al Locus terribilis o horribilis.

Atles d’aigua i de pedra és una invitació a viatjar amb una altra mirada. Una incitació a fugir dels trajectes marcats per als turistes i reviure els espais creatius que hem conegut, però també a descobrir els nostres propis espais i interioritzar-los. El viatge com a forma d’autoconeixement  i enriquiment personal.

Josep Manuel San Abdón