ANTONI GÓMEZ (2026). Pregaré per vosaltres sota el cel de Tòquio. Benicarló. Onada edicions.
Però ben aviat l’autor comença a redactar un dietari, a fer literatura
d’allò que veu. La primera parada és Kyoto, li crida l’atenció una cosa que
crec que a tots els valencians ens la cridaria, el silenci i la netedat dels
carrers. Ací ens presenta els companys de viatge, es fixa sobretot en un home
gran i solitari, que després sabrà que és un catedràtic d’institut de Filosofia
jubilat, aparentment sembla desconnectat, però en realitat és el més connectat
de tots. En la visita al santuari sintoista de Shimogamo – jinja un dia amable
de desembre, l’encant del lloc es trenca pel grall dels corbs, que el porta
pensar en els nens morts en la dana de València, això serà una constant del
llibre, sovint, en les diverses visites, s’aïlla del grup i pensa en les
víctimes de la tragèdia valenciana, però també recorda episodis passats de la
seua vida. Una altra parada en Kyoto és la porta medieval de Rashomon, un lloc
deteriorat amb el temps, i ara convertit en refugi de gent marginal, això el
porta a recordar la pel·lícula d’Akira Kurosawa del mateix nom, molt dura però
de final esperançador.
En la visita al temple Kinkaku – ji arrastra el síndrome del protagonista
de la novel·la de Yukio Mishima, no pot deixar de pensar en la desgràcia de
València. Recorda que aquest escriptor es va suïcidar fent-se l’harakiri, i que
el seu pare no volia que fóra escriptor i li destruïa els manuscrits, establint un paral·lelisme amb ell mateix,
perquè al seu pare li molestava que li agradara llegir.
La visió d’uns ancians que recullen fulles seques pel carrer per fer front
a la solitud en una societat molt envellida, el porta a pensar en els ancians
arrastrats per la dana mentre estaven tranquil·lament asseguts en el sofà de
casa i també en les iaies dels anys 60 i 70 que de joves havien viscut la
guerra, tot i que analfabetes, eren depositàries de la saviesa popular i
aguantaven la casa.
En el passeig pel barri de Gion, lloc que s’ha caracteritzat per ser el
barri de les geishes, ens mostra els
problemes que ha causat la pel·lícula Memòries
d’una geisha, que fa que milers de turistes van a la caça de geishes per fotografiar-les. En realitat
la pel·lícula manipula la vida d’una de famosa, Mineko Iwasaki, de qui l’autor
ha llegit la biografia i ens la conta.
En la visita a la casa Muri – an fundada pel mariscal de camp Meiji
Yamagata Aritomo (1838 – 1922), que va obrir la porta a l’occidentalització del
Japó, medita sobre el contrast entre la bellesa del jardí les conspiracions
polítiques que va albergar. Ací es queda absort pensant en el poeta Matsuro
Bashô, establint una relació amb Sant Joan de la Creu i els patiments que els
dos van sofrir.
De vegades la realitat no és el que sembla, a la ciutat de Nara els parcs
públics estan plens de cérvols, sembla un paratge ideal i màgic, però
descobreix que aquests animals poden arribar a ser pesats i fins i tot
perillosos. Això el porta a pensar en el llibre Homenatge a Catalunya de George Orwell, en el contrast entre els
ideals dels joves que de les brigades internacionals i la realitat amb la que
es van trobar. També en les lectures de
joventut i els ideals que representaven, com Siddhartha de Hermann Hesse, o Així
parlà Zaratustra de Nietzsche i la realitat que s’ha trobat després.
En la visita a Hiroshima, recorda l’horror que va viure aquesta ciutat, i
fa referència a l’escriptor Kenzaburô Ôé que va escriure com va ser el després
de l’explosió nuclear. Una vegada més el pensament sobre aquella catàstrofe el
porta a pensar amb els xiquets morts a causa de la dana.
En el viatge d’Hiroshima a Tòquio, en l’anomenat tren bala, en passar per
davant de la muntanya Fuji, recorda que als seus peus hi ha l’anomenat bosc
dels suïcides, un bosc on acudeixen molts japonesos a llevar-se la vida, això
el porta a pensar en autors que s’han suïcidat com Gabriel Ferrater, Stefan
Zweig i sobretot la poeta russa Marina Tsvetàieva, i a partir de la seua
història recorda la barbàrie del nazisme i del comunisme.
Antoni Gómez també es crea imatges a través de les lectures, així una jove
japonesa li crida l’atenció per la seua extraordinària bellesa, això el porta
pensar en un personatge de Yasunari Kawata i a reflexionar sobre la bellesa.
A l’estació de Shibuya a Tòquio recorda la bonica història del gos Hachikô,
que tots els dies acompanyava el seu amo i l’esperava fins que tornava, però un
dia no va tornar, i la gent de l’estació el va anar cuidant durant molts anys,
fins i tot li van fer una estàtua .
En el parc Uomo de Tòquio hi ha l’estàtua de Takamori, que segons el guia
va ser l’últim samurai, això el porta a recordar una desgraciada història de la
guerra civil espanyola, quan 46 homes de la 84ª Brigada Mixta de l’Exercit
Popular que el desembre de 1937 van conquerir Terol, van ser afusellats per
l’exèrcit de la República perquè després d’haver passat un dia de permís a
Rubielos de Mora, es van negar a tornar al front, perquè estaven completament
esgotats. Estan enterrats en una fosa comuna sense, encara avui, cap mena de
reconeixement.
En el viatge de tornada a València mentre escolta una cançó d’Aretha
Franklin té un doble sentiment d’alegria perquè li recorda la seua infantesa,
però al matreix té un sentiment trist perquè recorda aquells que ja no hi són. I
una vegada més el sentiment el porta a la literatura, en aquest cas Tòquio Blues d’Haruki Murakami.
Finalment troba sentit al que ha escrit perquè pensa que aquest dietari ha
estat escrit contra l’oblit de les persones mortes per la dana de València.
Però més enllà d’aquesta lloable intenció, Antoni Gómez demostra ser un bon
coneixedor de la cultura japonesa, la literària i la cinematogràfica. A banda
de les històries a què fem referència en aquest article, el lector en trobarà
moltes més, bellament escrites. Així mateix veurem que la literatura i la vida,
són dos elements que van necessàriament units. I que el viatge no és només el
paratge o la gent que un veu, sinó també el viatge interior, allò que ens
aporta emocions i que com en aquest cas som capaços de transformar-les en
literatura.
Josep San
Abdón
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada