dilluns, 16 de desembre de 2019

VIATGES SENSE GOOGLE MAPS




JOSEP BALLESTER(2019). Atles d’aigua i de pedra. Cartografies de la creació. Lleida. Pagès editors.

Aquest llibre va ser guardonat amb el 35è premi d’assaig Josep Vallverdú de Lleida. Entra com el mateix autor diu, “en la categoria de l’assaig, del dietari, del llibre de viatges, un text fronterer i frontissa...”. En el primer capítol, l’escriptor reflexiona sobre les relacions entre les obres d’art i els contextos socials i espacials en què es produeixen, i es proposa fer diversos viatges pels espais, utilitzant-los com a matèria de creació o reviure’ls a partir de la imaginació d’altres autors.
A partir d’aquest apartat inicial comença la part central i més extensa del llibre que porta per títol Toponímia. Està constituït per una sèries de capítols encapçalats per un topònim, generalment ciutats o rius. Cadascun d’ells té una forma particular de narració. De vegades és l’autor en primera persona qui explica la seues vivències en els llocs, de tant en tant deixa parlar algun edifici o riu, o són personatges que han viscut en el lloc, ja siga en la realitat o en la ficció, els qui recreen l’espai.
En el seu recorregut l’autor sent predilecció per visitar aquells espais que han estat poblats per artistes, sobretot escriptors, que han sofert un cert grau de marginalitat, o si més no, han estat pocs assimilats pel sistema. Com el marquès de Sade, mort vell en un manicomi, “però sens dubte, - ens diu -,va ser una expressió radical de la revolta de l’individu contra la societat.”  El grup de Bloomsbury, i el seu desig de “recerca del coneixement i del plaer creatiu”, front a una civilització fundada sobre “uns valors ben vulgars.” El Greco i la incomprensió que pateix per la seu peculiar manera de pintar. Kafka impulsat a escriure desesperadament per un amor no correspost. I d’altres com Mary Shelley, Baudelaire, Pío Baroja o Pasolini.
També tenen presència aquells que han patit o mort en l’exili, com Descartes que escriu el Discurs del mètode des d’Amsterdam. Stefan Zweig que se suïcida juntament amb la seua esposa a Rio de Janeiro quan s’assabenta que les victòries dels nazis s’escampaven per tota la seua estimada Europa. Clarice Lispector es refugia a Maceió (Brasil) fugint de la persecució dels jueus en l’antic imperi rus. I d’altres com Sigmund Freud, Walter Benjamin o Roman Jakobson.
L’autor visita els espais en què han viscut molts d’aquests escriptors o els llocs on s’han desenvolupat les seues obres. Aquestes visites són interessants perquè reescriuen l’obra, però també serveixen per a que siga reescrita pels lectors i se la puguen fer seua.
Hi ha tres entrades del llibre protagonitzades pel riu Danubi, al qual dóna vida, i és el propi riu, que en el seu llarg recorregut, ha estat testimoni de la història més tràgica d’Europa al llarg dels temps, però sobretot en els segle XX. L’altre riu que parla és el Xúquer, que passa pel poble de l’autor. Riu, que en un altre temps, havia estat molt cabalós i sovint devastador, ara plora perquè està cobert per la immundícia dels humans i lamenta que aquell país d’aigua acabarà convertit en un desert per l’acció depredadora dels éssers humans.
Per creuar els rius es necessiten ponts, pels quals l’autor sent una fascinació especial, perquè és una arquitectura que diu molt “de la geografia on es troben i dels ciutadans que els creuen”, per això estima Amsterdam perquè en té milers, “petits i confidents”.
Tanmateix el país pel que sent una gran predilecció és Itàlia, la regió d’Emília – Romanya, on gaudeix de la bellesa del paisatge i de l’obra d’alguns dels seus il·lustres artistes. Però sobretot Roma, on un se n’adona que es parla la nostra llengua, el llatí. Lloc on està com a casa, i que té un encant especial quan et perds per qualsevol indret. Perquè una de les coses que refusa en el llibre és el turisme de masses, que destrueixen els paratges de tota mena, i també les ciutats. I es manifesta contra la uniformització. Josep Ballester fa seua aquella nota de Josep Pla, quan diu que “l’única manera de viatjar i observar alguna cosa és anar a peu i amb tota calma.” Pensa que les ciutats s’han de visitar a peu, s’han de trepitjar per a fer-te-les teues. Ell és partidari del viatge amable i civilitzat, que és el realment reconforta l’ànima. Reivindica el viatge sense Google Maps. Per això també li agraden les cafeteries, llocs on fer una parada, contemplar la gent i “deixar passar la vida”.
Al llibre també trobem una geografia de la barbàrie, reflectida en la destrucció de l’Iraq, on s’ha destruït la immensa bellesa que s’atresorava entre el Tigris i el Èufrates. I s’aprofita per a reivindicar “la paraula, l’art i la cultura com a grans metàfores contra la mort.” En aquest sentit és significativa la presència de Xahrazad i la seua resistència, mitjançant les seues narracions, a la mort. I realment impressionant en aquesta descripció de la geografia de la barbàrie és el llarg espai dedicat a la novel·la de Roberto Bolaño, 2666, que ens transporta en paraules de l’autor al Locus terribilis o horribilis.
Atles d’aigua i de pedra és una invitació a viatjar amb una altra mirada. Una incitació a fugir dels trajectes marcats per als turistes i reviure els espais creatius que hem conegut, però també a descobrir els nostres propis espais i interioritzar-los. El viatge com a forma d’autoconeixement  i enriquiment personal.
Josep Manuel San Abdón




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada