ENTREVISTA A ISABEL – CLARA SIMÓ

L’any 1991 com a escriptora del mes de la Institució de les Lletres Catalanes, Isabel – Clara Simó va participar en els Premis Literaris “Alambor”. Aquell dia vaig tenir l’ocasió de fer-li aquesta entrevista, que es va publicar a la revista Saó nº 147 de desembre de 1991.

-                     En unes declaracions al diari Avui dius: “Allò que m’apassiona és mirar les persones”, i a mi em fa la impressió que en alguna de les teues novel·les com Ídols o T’estimo, Marta allò que t’obsessiona són els sentiments de les persones i les relacions que s’estableixen entre elles a causa d’aquests sentiments.

No són incompatibles les dues coses, i les dues coses funcionen juntes, és a dir, mirar les persones i per tant les seues reaccions. Però alerta, que més que sentiments, el meu “rotllo” és a base de mirar la relació que hi ha entre racionalitat i irracionalitat, és el que més m’interessa literàriament, i aleshores crec que explícitament això apareix molt clar en Ídols i sobretot en Els ulls de Clídice, és a dir el xoc entre la raó i la irraó, i tot això va farcit de persones que es miren, i persones que són mirades. Crec que la mirada de l’escriptor és una mirada que va per dins de l’escriptor mateix, com diu Proust, però per dins dels altres també.

-                     Tens una novel·la dedicada a Jacint Verdaguer, El mossèn. Pertanys també a l’Associació d’Amics de de Verdaguer. Què és el que et resulta tant atractiu d’aquest personatge?

És una temeritat que em preguntes això, perquè la resposta pot durar quatre o cinc hores, però procuraré que dure quatre o cinc segons. Crec que és un personatge apassionant per diverses raons, una d’elles perquè és un gran poeta, un extraordinari poeta, un poeta d’una modernitat extraordinària, i que les forces vives de la nostra població, dissortada població, han aconseguit que passe a la història com un autor de barretina i com un autor carrincló. Però és un autor d’una importància capital, recomano la seua lectura a tot el món. I a part d’això, és que la trajectòria vital de Verdaguer és un autèntic crim, un autèntic setge d’un ser humà digne i honrat, i això em revolta cada vegada que hi penso. Crec que el nostre país té un deute envers Verdaguer. I en tercer lloc, perquè a més em vaig enamorar d’ell, el vaig trobar guapíssim.

-                     Què t’ha impulsat a escriure novel·la negra?

Per una banda, una mica la casualitat, però per una altra banda perquè tinc la pretensió de voler tocar una mica tots els registres de la literatura. Des del teatre a la literatura infantil, fins a qualsevol tipus de gènere. Voldria que la meua trajectòria vital fos a partir d’una investigació en totes les menes de literatura. Vaig començar per casualitat, com un descans enmig d’una novel·la, - Els ulls de Clídice -, i l’editor em va posar com a condició que n’havia de fer una altra. Com que sóc una bona lectora de novel·les policíaques, l’encàrrec em va resultar agradable i m’he llançat, però no vol dir que em dedicaré només a això, sinó tot el contrari, faré moltes altres coses.

-                     Sabem que tens enllestit un altre llibre, Històries perverses, la redacció del qual sembla ser que t’ha obsedit molt. Què ens pots dir d’aquest llibre?

Sí, m’ha obsedit moltíssim. Són contes en què una persona li fa mal a una altra, però no tant físicament, com psicològicament. He intentat agafar quatre aspectes d’aquests tipus de perversions humanes de fer mal als altres i he hagut de fer una mica de tria perquè no entrava tot en un llibre de contes. L’he treballat moltíssim, hi tinc molta il·lusió.

Josep Manuel San Abdón